BAR JAUJA. EL BAR DEL POBLE.

BAR JAUJA. EL BAR DEL POBLE.

BAR JAUJA. EL BAR DEL POBLE.

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

Bar Jauja. El bar del poble.

“Ja m’ho deia la mare: les presses no són bones companyes de viatge”. Això és el que pensa i es diu, una vegada i una altra, el xiquet mentre baixa carrer Morereta avall amb la bici desbocada. Prou feina se li ha girat amb evitar els clots de terra com per a pensar, encara, què farà quan arribe al revolt.  La bici tremola i es queixa mentre el xiquet fa mans i mànigues per controlar el manillar amb una sola mà. Amb l’altra sosté l’entrepà que li ha deixat preparat la germana abans d’anar al llavador del carrer Sant Domingo (actual carrer Paco Montes). Aquell que els queda més a prop de casa.

En arribar al punt precís en què el carrer Morereta es junta amb la plaça de José Antonio (actual Sant Domingo) el xiquet llança una mirada fugissera al quiosc Ca Joaquinet, aquell que hi ha a l’altre costat de la plaça. La distància i les preses no li deixen vorer res del que hi ha a l’aparador, però tampoc li cal. Només amb tancar els ulls és capaç de descriure la disposició de les novel.les i dels tebeos que pengen, per la part de dalt, dels cordills que travessen els finestrals; els fruits secs que hi ha baix o les llepolies que s’ofereixen com una temptació a grans i menuts. De fet al xiquet li hauria agradat d’allò més apropar-se per contemplar, amb tota la calma del món, aquell contingut. No siga cosa que es presente alguna novetat. Però no ho farà perquè la necessitat li és imperiosa. Per això torna a concentrar-se amb el tentineig de la bici en el moment just en què s’enfila entre les jardineres plaça endins. Els plataners observen de cua d’ull el seu trajecte contrafet que, en el seu recorregut, sorteja dones que xarren en rogle i la xicalla que s’escampa per ací i allà jugant a la trompa, als xavos negres o al parao. En passar prop d’un dels rosers sent que se li enganxa la camisa i això li fa perdre el precari equilibri que a males penes el sostenia. És llavors quan la bici es deixa anar i amb ella el xiquet que, a última hora, decideix fer un bot que el trau d’aquell mal pas tot deixant-lo davant de la bassa. Una vegada allà, per dissimular, fica la mà dins l’aigua i es renta la cara mentre es mira desafiant la casa del Metge Rovira i el Teatre Echegaray. Malgrat que el cor li batega insistent intenta mantenir la compostura i aparenta tranquil.litat. Al banc que li queda més a prop hi ha un home entrat en anys que fa la becadeta i altres dos que xarren per ells i pel que dorm. Ningú sembla haver-se adonat de com ha estat de prop de consumar-se la tragèdia. Una vegada recuperat de l’ensurt agafa la bici amb una mà i la condueix amb passes tranquil.les mentre comença a menjar-se l’entrepà. I ho fa amb deler malgrat les olors que conflueixen en aquell punt de la plaça. Les que pugen del carrer Delme des de la vaqueria, el papero o la fàbrica de tints i les que es desprenen del corral de cabres que hi ha al fons de l’atzucac del llavador de Sant Domingo. Encara sort del forn de pa i de la botiga de vins de Can Leandro que suavitzen aquella sentor amarga.

Poques passes després arriba a la casa on volia anar a parar, la que flanqueja la plaça per la seua part de Llevant. Recolza la bici al costat de la porta i fa un crit que acompanya amb un parell de colps a la finestra. Poc després algú trau el cap:

  • Bona vesprada senyo Pot ixir Santi a jugar?
  • Si, clar. Ara quan acabe la faena ixirà.
  • Però tardarà molt?
  • Està acabant de reomplir unes botelles de vermut.

L’edifici on arriba el xiquet en aquell dia incert de començaments de la dècada dels seixanta del segle passat és el que ocupa l’espai on hi ha, actualment, el bar Jauja. Els dos immobles, el que es troba el xiquet i el que s’alça en l’actualitat,  no tenen res a vorer l’un amb altre. No debades, durant el transcurs del temps que els separa, s’han esdevingut dues reformes integrals que li han mudat l’aparença i l’estructura.

Santi Martínez Boscà ens explica que l’edifici primigeni conformava una unitat amb un altre adjacent que s’obria al carrer Dos de Maig. Aquells dos immobles formaven part del mateix solar propietat de Francisco Martínez Valls, el seu avi. Pel que es veu en aquell temps quedaven comunicats per un pati interior proveït d’una escala amplíssima que tenia per objectiu salvar el desnivell que els separava.

Conten que temps era temps, quan el foc s’obstinava a engolir-se alguna part de la ruralia del nostre terme, l’ajuntament enviava camions pels carrers d’Ontinyent per tal de recollir a qualsevol que poguera ajudar en l’extinció de l’incendi. “Tant se val”, recorda Francisco Martínez Bolinches, “que anares vestit diumenge. Si et trobaven pel carrer et pujaven al camió”. La bona qüestió era que molts dels veïns de la plaça, sabedors que els estaven buscant, acostumaven a utilitzar aquests dos edificis per anar d’un carrer a l’altre, amb l’única intenció de burlar aquell camió que els percaçava.

Això sí, entre els dos edificis s’obria un abisme arquitectònic que els distanciava, ni que fóra per les formes que presentaven. No debades l’edifici que tenia l’entrada principal en el carrer Dos de Maig era la fàbrica de “Muebles Martínez” i, com vos podeu imaginar, la funció del mateix va determinar de manera decisiva la seua fisonomia. Responia a allò que es coneix com a arquitectura industrial i quedava conformat per un espai de dimensions considerables, diàfan per la manca de pilars i proveït d’un sostre alt de forma encavallada. L’edifici tenia dues plantes i la inferior no estava pavimentada.

“Muebles Martínez” fou un dels diversos negocis vinculats a la família. Ramon Martínez Tormo és la primera persona que apareix registrada al llibre de matrícules relacionat amb aquell negoci. El seu nom apareix per primera vegada l’any 1.879, encara que cal apuntar que no existeixen registres anteriors a aquesta data. La fusteria fou expropiada durant el transcurs de la Guerra Civil. La caiguda de l’activitat econòmica de resultes del conflicte, el fet que se’ls endugueren la maquinària i la mateixa expropiació van fer que el negoci entrara en fallida. Una situació tan delicada com aquella requeria una solució dràstica i conjunta. Així, per evitar que es tancara l’empresa, van convertir la fusteria en una cooperativa. Cada treballador tenia en propietat la seua part del negoci. I gràcies a això, la dotzena i escaig de treballadors que van dur avant aquell projecte van salvar l’empresa i el seu lloc de treball. Fins al dia, molts anys després, que van tancar les seues portes perquè ja tenien merescuda (i ben guanyada) la jubilació. Aquella mateixa empresa, “Muebles Martínez”, disposava d’un lloc d’exposició ubicat a la planta baixa de la “Casa Velázquez”. Allà mateix hi havia dues sales proveïdes d’uns amplíssims finestrals que donaven al carrer Tomàs Valls, una de les artèries comercials de l’Ontinyent d’aquell temps.

Una anècdota curiosa, lligada també a l’existència d’aquesta fusteria, ens la conten Rafael A. Gandia Vidal i Rafa Gandia Borredà a l’article anomenat El castillo de fiestas de Moros y Cristianos obsequio del conde de Torrefiel. 1918-1935. Segons aquest relat l’any 1918, el comte de Torrefiel i II vescomte de Miranda, Vicente Puigmoltó y Rodríguez-Trelles, va obsequiar el poble d’Ontinyent amb un castell nou de trinca per a celebrar les festes de Moros i Cristians. L’excusa li la va donar l’agraïment que sentia per haver estat elegit diputat a corts en les eleccions celebrades el febrer d’aquell mateix any. I és en aquest punt on entren en escena els nostres protagonistes. Diu el text: Construido en madera de pino de Suecia, procedente de los pinares del Conde de Torrefiel, y chapado con madera de importación en los talleres de carpintería y ebanistería de los hermanos Ramón y Francisco Martínez Valls en la calle Dos de Mayo nº 54.

El castell es va instal.lar al Regall, davant mateixa de la casa del comte de Torrefiel, i va ocupar aquell espai, cada any durant el transcurs de les festes, des de l’any 1918 fins a les festes de l’any 1935. L’any 1936 la malaurada Guerra Civil li va passar per davant. Diuen que per aquell temps acostumaven a guardar-lo als baixos del Círculo Industrial y Agrícola i que la seua desaparició fou gradual. Pel que es veu algú va decidir que el destí de les seues parts havia de ser el d’alimentar un foc que, en aquells temps d’estretors, va resultar l’únic antídot contra el fred que tenien a mà.

Per acabar un altre fragment: De su montaje y almacenamiento hasta su desaparición… se encargaron los hermanos Martínez Valls junto a sus respectivos hijos Ramón Martínez Martí y Francisco Martínez Bolinches.

Poc temps després, menys del que necessita el xiquet per engolir-se tot l’entrepà,  es torna a obrir la porta.

  • Vols que anem dalt?

Pel badall s’esgola la veu de Santi que no arriba a traure el cap perquè, abans que puga fer-ho, el xiquet ja s’esmuny llindar endins. Fora fa massa calor com per a pensar-s’ho.

Una vegada a l’interior s’enfilen per l’escala de caragol qui hi ha al bell mig de l’edifici i la segueixen fins que arriben a la terrassa. Allà dalt, com un tresor amagat, hi ha la part de l’edifici que en aquella casa anomenen “la trona”. Es tracta d’una xicoteta habitació de planta quadrada que fa les funcions de columbari. Si cada infància pertany a un espai, aquell és el seu recer compartit. La trona o troneta, que això depén de quin dels germans ho conte, té dues plantes comunicades per una escala de fusta. La planta superior, més reduïda que l’altra sobre la qual reposa, compta amb una altra escala que ajuda a arribar a la part més alta. Pot ser la més important de les de la troneta. No debades en aquella part superior hi ha uns finestrals allargassats, de forma rectangular, que s’obrin als quatre costats.

Dalt de la trona, penjades de les parets com si foren trofeus, hi ha les gàbies que cusen la part exterior d’aquella façana carregada d’austeritat.

Mentre passeja la mirada entre les gàbies el xiquet aprofita les últimes engrunes que li queden del berenar per donar a menjar els coloms. Sap que no li’n queda prou per a tots i això li dol en l’ànima. Molts anys després aquell mateix xiquet recordarà amb nostàlgia les vesprades passades en aquella terrassa. Les hores deixades anar allà mateix mentre escrutaven el cel amb mirada de detectiu intentant resseguir el vol de les aus en el seu anar i venir des de la plaça de José Antonio fins a Sant Miquel, pel campanar de Santa Maria o sobre les teulades de les cases velles de la Vila.

 

A Ontinyent sempre hi ha hagut una gran afecció als coloms i aquesta casa no en fou una excepció. De fet, durant un temps, la societat local de columbaris va estar ubicada en una de les seues estances. Durant aquell temps, recorda Santi, també hi van deixar un gabiot per a guardar les colomes. Les mateixes que cada setmana, cap a les 15.00h, es soltaven d’una en una perquè escamparen el vol que era seguit per un estol de coloms que les percaçaven desesperats. I mentre aquesta cursa s’esdevenia els afeccionats resseguien el batre de les ales dels coloms proveïts amb un prismàtic. D’altra manera s’havien de conformar amb el que els contaren els companys, fóra cert o no.  El primer columbari de la família fou Francisco Martínez Bolinches, pare de Santi. D’ell es conserva encara un carnet de federat expedit en temps de la República (1932): Licencia para uso y vuelo de palomas y buchones.

Entre els motius que ajudaren a la creació del Bar Jauja, allà per l’any 1948, en destaca un, el que va promoure el costum setmanal encara present de jugar la partida de pilota al carrer de l’Altet de Sant Joan. En aquell temps les partides que es jugaven en aquell carrer costerut congriaven a molta gent, tant de jugadors com de públic assistent. Hòmens i dones que acudien, fins i tot, dels pobles propers per seguir el transcurs d’unes partides en què destacaven figures com Foios o Barro. Dos noms que han quedat gravats a la memòria dels assistents a aquell esdeveniment esportiu.

L’afluència de públic era tan notòria que a Francisco Martínez Bolinches li va vindre la pensada. No fou aquell un acte premeditat. Més bé fruit de l’observació d’una evidència que tornava cada setmana. Resulta que va esdevenir costum, mentre duraven les partides, que se’ls arrimara molta gent per demanar-los a la família una cadira per descansar, alguna cosa per a beure… així que Francisco, que ho tenia tot de la mà, va vorer el cel obert. Va demanar als fusters de “Muebles Martinez” que li feren una barra. Quina devia ser la sorpresa del públic assistent quan van trobar-se, de colp a repent i sense previ avís, una barreta de fusta proveïda de tot allò que necessitaven i alguna cosa més. Hi havia cervesa, vermut d’Aielo, una màquina d’aiguacels i cassalla per entretenir la set i les hores mortes. I com que només de líquid no passen les persones també van oferir alguns aperitius. De primeres foren aperitius gelats com berberechos o les papes, que Francisco es proveïa d’aquell papero proper que li les duia en bidons de llauna. Poc després van incorporar a la carta favetes, sang, fetge i els callos que, amb el temps, han esdevingut una de les senyes d’identitat del bar Jauja. És a dir, que des del bell començament els comensals ja comptaven amb la cuina que ha esdevingut un símbol del nostre poble i que encara hui s’ofereix com un tresor. Als amos d’aquell establiment mig improvisat se’ls havia girat feina. Havien d’atendre la barra els dies de festa, atendre la criança dels tres fills: Francisco, Vicente i Ramón Martínez Boscà, i també acudir allà on fora per proveir-se dels queviures. Cosa que acostumaven a fer els fills de Francisco. Així, era ben normal vore’ls per la plaça de Baix, carregats amb poals, anant a la “Carnisseria Santiago” per adquirir la sang que temps després, a mesura que el consum va anar augmentant, comprarien a l’escorxador municipal. O a aquella altra, la de Ricardo, ubicada al carrer Morereta. També al carrer Les Roses, on acudien per comprar el peix a la “Pescateria Municipal”.

En aquella primera etapa l’establiment només obria els caps de setmana. La resta del temps romania tancat perquè allà dins hi havia les màquines de la fusteria. De fet, el bar no obria les portes fins al dissabte a la vesprada. Resulta que dissabte matí encara treballaven a la fusteria i, fins que no tancaven, no podien retirar la màquina de polimentar que hi havia allà on després servien els clients. Pot intuir el lector o lectora que aquells primers comensals que acudien al bar compartien les olors que desprenia la cuina amb les que havia deixat el treball de la fusta. Imagineu què hauria de ser compartir l’olor dels callos, per exemple, amb les del dissolvent que encara surava a l’aire. Siga com siga, la qüestió és que en aquella primera etapa s’obria mig dissabte i el diumenge. El dilluns, una vegada tancades les portes del bar, es tornava a baixar la màquina de polimentar i s’enllestia de nou la fusteria. La cosa tenia la seua lògica. Havien d’aprofitar l’embranzida que tenia la plaça en els dies de festa i que la va dur a convertir-se el centre neuràlgic de la vida social del nostre poble. Allà confluïen els comerços i establiments més importants que hi havia a Ontinyent en aquell temps. Delerosos de mostrar-se allà on la gent acudia durant les hores d’esbarjo. L’espai que dibuixava la plaça i la seua rodalia aixoplugava certs establiments molt freqüentats els caps de setmana i els dies de festa. Hi havia, per exemple, el cine Pere o  el Teatre Echegaray. Dos elements que agitaren amb el seu funcionament la vida d’aquell espai central de l’Ontinyent de la segona meitat del segle passat.  El cine era el passatemps popular més sovintejat pels veïns i veïnes del moment. Una cosa semblant a la que ocorria amb el Teatre Echegaray que, dit siga de passada, va donar cabuda a alguns dels artistes més importants del moment tals com Paquita Rico, Carmen Sevilla, Emilio el Moro, Antonio Machín, Manolo Escobar, Raimon, Ovidi Montllor… un reguitzell de noms que creix o decreix segons qui els recorde.

Però això només fou el context i amb això no n’hi ha prou per a explicar-ho tot. La veritat, però, va més enllà de l’avinentesa puntual que feia multiplicar-se la gent a la plaça. Ja hem parlat de la fusteria i també del bar, que van cursar la seua existència al mateix temps. Ens falta traure a col.lació el tercer negoci que va regentar la família en aquells moments: el negoci de rajoles hidràuliques. Una empresa que Francisco Martínez Bolinches va engegar just després de deixar el negoci de la fusteria. Així, va agafar la part que li pertocava i amb aquell romanent va muntar el nou projecte. Faríem bé, arribats a aquest punt, de reconéixer la naturalesa emprenedora de Francisco Martínez Bolinches i, també, l’ajut inestimable de la seua dona, Paquita Boscà Sampedro, que sempre li va fer costat. La muller fou una peça fonamental que va ajudar a mantindre en marxa l’engranatge dels diferents negocis però també de la família. Una altra d’aquelles dones valentes que va treballar dins i fora de casa, de manera decidida i valenta. Una altra d’aquelles dones a l’ombra sense les quals la nostra història hauria estat ben diferent.

L’empresa de rajoles hidràuliques distribuïa els productes de Azulejos Pelícano i ho feia tant a Ontinyent com als pobles veïns. La seu de l’empresa la van ubicar al carrer Violinista Matas nº2 i la seua trajectòria va durar fins que les innovacions del sector els van deixar a l’andana. Resulta que a Gandia i a altres poblacions més grans van aparéixer altres empreses que feien servir màquines rotatives que produïen aquestes rajoles de manera més eficient. És a dir, més rajoles en menys temps. Aquest fou el primer contratemps que l’empresa encara va poder salvar. Però la incertesa del camí a recórrer va topar amb l’embranzida que estava agafant el bar. Aquesta confluència va fer que Francisco Martínez decidira tancar la via de les rajoles per centrar-se en aquella altra que semblava decidida a arribar a bon port.

Abans, però, va interessar-se per saber si podia comptar amb l’ajuda del seu fill Santi:

  • Tu m’ajudaries a dur el bar?

Ja vos avancem que la resposta fou afirmativa. Però això ho contarem més avant. Abans, però, s’havia de resoldre una necessitat imperiosa. Perquè no existeix cap negoci que no tinga nom van haver de buscar-ne un que li fóra escaient. I com anomenar aquell nou projecte que semblava destinat a concentrar els esforços empresarials de la família? Doncs ben senzill, recorrent a l’imaginari popular. De fet el nom del bar té relació directa amb la ciutat homònima que hi ha a l’altiplà del Perú. D’ella es conten diverses llegendes i, malgrat les xicotetes desviacions que les distancien, totes conflueixen en un fet. En l’expressió popular “Esto es Jauja”. Una expressió amb connotacions positives que es relacionen en un temps o un espai agradós i de bona estada. Que jutge el lector si el nom està prou encertat. Nosaltres ho tenim ben clar.

 

Per nits com aquella somiava l’estiu durant tot l’any. El plaer començava en acabar de sopar, quan abandonava sa casa al crit de “Me’n vaig” i després tancava la porta. No calien més paraules. Amb aquella pobra frase quedava tot dit. Després baixava el carrer cames ajudeu-me fins a trobar-se amb els amics i les amigues que ja feia estona que hi eren allà. A les portes de les cases els veïns es reunien en rogles per posar-se al dia.

Aquella nit Santi semblava més nerviós que de costum:

  • L’has escoltat?
  • El què?
  • Què ha de ser, el carro. Fa una estona que ha passat carrer avall. Demà n’hi haurà pel.lícula.

La presència d’aquell carro era tot un esdeveniment per als xiquets del barri. No és que no n’hagueren vist mai cap, ans al contrari. A l’Ontinyent d’aquell temps n’hi havia més carros que cotxes. Allò que pessigava les emocions dels més menuts i d’alguns majors, allò que els treia hores de son, no era el fet de retronar de les rodes fetes de fusta i ferro, si no la bona notícia que anunciava. Es tractava d’un d’aquells carros menuts que es construïen al carrer del Dos de Maig, darrere mateixa de la plaça. Era tan menut que en lloc d’enganxar un animal perquè l’arrossegara posaven un treballador de l’Echegaray perquè fera la força. Així és com s’encaminava fins a la Pensión Sol, situada a l’actual plaça de la Concepció, per a carregar les pel.lícules que l’endemà es projectarien al cinema. Poques vegades van coincidir el carro i els xiquets a la plaça, però quan això ocorria s’avesaven tots a veure’l pujar i a no perdre’s detall de la càrrega. Darrere hi duia uns sacs que guardaven les bobines que venien en caixes de llauna. No és que es vegera gran cosa, la veritat. Però el simple fet de ser-hi present en el moment que passava el carro donava la credibilitat suficient per a poder-ho contar als amics. Ara bé, l’emoció més gran la patien aquells qui, des de casa estant, escoltaven el retrunyir de les rodes contra el terra. No és que ho posaren en dubte, però aquell esdeveniment els assegurava que l’endemà hi hauria sessió doble de pel.lícules, els tràilers per anar fent boca i el nodo.

La segona etapa del bar Jauja comença l’any 1.953. En aquell moment res no feia pensar que un fet fortuït com aquell que estava a punt de succeir anava a canviar de manera tan significativa el futur del negoci. Resulta que aquell any a Francisco Martínez Bolinches li va tocar la loteria. No foren molts diners, la veritat, però va saber traure’ls un bon profit. Així que amb aquell pessic i els molts altres que havia anat guardant gràcies a l’esforç del treball va dur a terme la primera de les reformes que va patir aquell edifici primigeni. Això va esdevenir-se entre l’any 1956 i el 1958 i amb ella van canviar per complet la fisonomia de l’immoble. Per començar van fer desaparéixer l’escala de caragol que hi havia al centre de la casa, aquella per on pujaven els xiquets al colomer al començament del relat. Després van redistribuir els espais interiors i van donar accés a les diferents plantes per la façana. Per dir-ho d’alguna manera, van transformar la vella casa en un edifici modern. A més van separar, per primera vegada, la casa on habitaven del local on hi havia el bar. I, per acabar-ho d’adobar, van construir la primera barra de granit que tingué el Jauja. Una obra duta a terme per Francisco Bolinches Francés, l’oncle de Santi, que treballava de marbrista, escultor i professor de dibuix. I que tenia el seu taller al carrer Dos de Maig.

Els canvis, però, no s’aturaren ací. Aprofitant aquella reforma van habilitar la planta baixa per a ubicar el bar i, una vegada feta l’obra, el van arrendar a Rafael Morales, que era l’obrer que duia a terme la tasca de rehabilitació. L’home va regentar l’establiment durant un període curt, quatre o cinc anys a tot estirar. Durant aquest temps la família Martínez es va centrar en el negoci de les rajoles. Però amb el temps va aparéixer la decadència que abans hem deixat escrita. Fou per aquella causa que Francisco va proposar al fill, mitjançant la pregunta abans registrada, de dur ells el bar. I dit i fet, poc després el bar Jauja va passar a ser regentat per Francisco Martínez Bolinches i Santi Martínez Boscà, pare i fill respectivament.

Amb el nou temps que s’albirava van arribar els canvis. Van convertir aquella barra inicial, la que donava servei als assistents a les partides de pilota, en un local que reunia totes les comoditats que mereixien els clients i necessitaven els treballadors. L’establiment, a més, va deixar d’obrir només els caps de setmana per a oferir els seus serveis cada dia. Sense excepció. De fet, per no tancar no tancaven ni a l’hora de dinar. Cosa perfectament normal si atenem que estem fent referència a un establiment que conta en l’oferiment de menjar i beure la seua principal activitat. El fet curiós, a tall d’anècdota, és el record que d’aquell fet en guarden els tres fills de Francisco. Resulta que cada dia, a l’hora de dinar, entrava algú al bar amb l’esperança de ser servit. Allò feia que els xiquets hagueren d’interrompre el seu dinar cada vegada que algú travessava la porta del bar. Foren tantes les interrupcions que al remat van decidir establir un torn per tal d’atendre els clients de la manera més equitativa possible i, ja de passada, assegurar-se un temps, ni que fóra curt,  per menjar sense que els molestaren. De feines al bar n’anaven ben servits, els tres germans. Escombraven, anaven a comprar i reomplien les botelles de vi i vermut que, per aquell temps, arribava al bar en garrafes de 20 litres. Però cap feina els resultava tan enutjosa com aquella que acabem de descriure i que els interrompia el dinar.

Però res és definitiu ni ve a quedar-se per sempre. Conten que un dia, durant el transcurs d’un viatge a València, Santi es va trobar, astorat, un cartell que penjava de la finestra d’un bar de la capital: Cerrado por día de descanso. Allò li va fer rodar el cap. En tornar a casa li va contar a son pare aquell cas i li va plantejar de fer el mateix. Francisco no s’ho va pensar massa. Va acceptar de primer moment i van acordar que el dia de descans seria el dimarts. La cosa tenia més complicacions de les que hui ens puga semblar. Per la pensa dels dos responsables del negoci hauria de ressonar el dubte sobre la rebuda d’aquella proposta. I ben prompte que se’ls va presentar davant dels nassos. Al poc de penjar el cartell van mostrar el cap pel Jauja un grapat d’hostalers locals:

  • Això que anuncieu al cartell tindrà continuïtat?
  • Eixa és la idea.
  • Doncs no es parle més.

I entre tots els presents van acordar que el dimarts tancarien per regalar-se el dia de descans que ben merescut tenien.

La cosa, doncs, anava agafant forma. I així va ser com pare i fill, amb l’ajuda d’una germana de sa mare, el tio Nisio i un parell de fusters que els ajudaven els caps de setmana, van engegar aquesta segona etapa en què es consolida i professionalitza el negoci. I entre tanta feina unes quantes decisions més que feien rodar el cap a més d’un. En aquest cas foren alguns clients els qui no ho tingueren del tot clar. I prou que es van dedicar a fer-ho saber. Tot va començar amb una altra de les apostes arriscades nascudes del Jauja. Resulta que aquest establiment fou el primer d’Ontinyent en posar cristalls completament transparents. Llavors acostumaven a entelar la visió els vidres fumats, gravats o les cortines que en penjaven. Qualsevol cosa que ajudara a separar els dos mons, el del carrer i el de l’interior del local, que quedaven a tocar. Aquell fet va causar molt de rebombori entre la clientela habitual. Molts dels quals van arribar a jurar que no tornarien a xafar aquell establiment. Pel que es veu no estaven conformes amb certes qüestions que hui, per sort, ens queden molt lluny. No acceptaven la pèrdua d’intimitat que això suposava, que es poguera vorer fumar a les dones o menjar als hòmens.

La primera de les feines que acompleixen els cambrers del bar Jauja acostuma a resultar atractiva als xiquets que hi ha per allà. Tant és així que tan bon punt comencen a dur-la a terme van acudint poc a poquet aquelles animetes que, fins aquell moment, s’entretenien fent qualsevol cosa a la plaça. I sense dir ni pruna es disposen al voltant d’una de les taules, la que ocupen els cambrers, per resseguir la feina i la conversa.

Resulta que les servilletes de paper, aquelles que duen imprés el lema del negoci Para un buen vermut: bar Jauja arriben a l’establiment desplegades. Així que als treballadors no els en queda altra que asseure’s en una taula, abans que arriben els clients, per plegar-les i ordenar-les.

  • Podem ajudar?- diu algú, el que siga, que sempre parla en nom del grup.
  • Si, conteu les servilletes d’aquella caixa que creiem que en falta una.

La feinada és de no dir. Però als xiquets, tan decidits com estan, res els tira enrere. Així, per por a fallar, conten el contingut de la caixa un parell de vegades. Una feina que els duu una bona estona. I després de fer-ho arriben a dues conclusions. La primera és que de servilletes no en falta ni una. La segona, que han estat víctimes d’alguna malifeta. Les rialles dels cambrers han alçat les sospites entre els més menuts i, encara que no els queda del tot clar de què es tracta, decideixen que no tornaran a fer aquella feina. Per si de cas.

Però aquest desencís no ha fet que s’esborre la intenció de tornar més tard. Perquè és llavors quan esdevé el vertader espectacle. De fet, és tanta l’expectació, que quan encara els clients apuren les últimes converses a la taula sota la fresca, els xiquets ja rondinen per allà a la vora. Poc més tard, en quedar-se sols, i mentre els cambrers s’afanyen a netejar la terrassa, s’escolta l’exigència d’algun dels xiquets més agosarats:

  • Afanyeu-vos, amuntoneu les servilletes de paper!

Un clam que es torna a escoltar una vegada i una altra fins que els cambrers, finalment, procedeixen a dur a terme aquella petició. Abans, però, han hagut de desparar les taules, ordenar les cadires, apagar els llums que el bar ha penjat a les branques dels arbres i entrar les restes de menjar que han sobrat. I una vegada fet tot això, amb els xiquets  fets un manoll de nervis, els cambrers procedeixen a complir la part del ritual que tothom està esperant. Això és, ajuntar les servilletes de paper (que es conten per centenars) en xicotets muntonets que se separen els uns dels altres i després punxar-los foc. Aquell espectacle bé s’hi val un bonegó dels pares si, arribats al cas, se’l troben en tornar a casa.

L’any 1974 va encetar-se una nova etapa al bar Jauja. Aquell any es va jubilar Francisco Martínez Bolinches i Santi, el fill, es va fer càrrec en solitari del negoci que havia ajudat a muntar i fer créixer. Res no li venia de nou. I prova d’això fou l’actitud amb què va encarar els nous temps que ja tocaven a la porta. De resultes d’això va nàixer la segona reforma que va projectar sobre l’immoble. Va ocórrer l’any 1989 i va convertir aquell  edifici en l’immoble que tots hem conegut. O, almenys, la part baixa de la mateixa, ja que, entre els objectius que es percaçaven, estava el de separar la casa pròpiament dita del baix on s’ubicava el bar. També va saber mudar-li la cara a l’establiment, imprimint aquell aire modern que ha esdevingut tradició i que tots li hem conegut fins fa quatre dies. Això és, la barra de granit i les rajoles grans i blanques. Elements aquests que no són menors perquè han acabat esdevenint una senya d’identitat. Aquesta barra la van fer a “Mármoles Belda” i junt a les rajoles abans descrites defineixen el bar Jauja com cap altre element. Al cap i a la fí, el Jauja és ell pel que ofereix en el seu conjunt, tant pel menjar com per l’espai.

Sabedor com era Santi que no n’hi ha cap negoci que puga quedar-se quiet, va decidir emprendre un altre camí que també va recórrer abans que ningú. En aquells temps uns pocs clients de confiança acostumaven a endur-se el menjar per a emportar. I ho feien en carmanyoles fetes de llauna. La qual cosa volia dir que després de fotre’s el contingut havien de tornar el continent perquè la roda no s’aturara. La cosa era d’habitud, a ningú li molestava ni tampoc havien pensat a potenciar-la. Simplement es feia i prou. Sense consideracions futures de cap mena. Fins que un bon dia, per pur atzar, Santi es va fixar que els del quiosc de Ca Joaquinet venien la nata en pots. Llavors se li va tornar a encendre la bombeta. I si feia ell el mateix? Per provar aquella nova aventura es va posar en contacte amb l’empresa que subministrava aquells pots i els en va demanar un grapat. Per provar que no quede. I fruit d’aquell esperit de qui no té res a perdre va eixir una iniciativa que va quedar-se com un dels serveis essencials del bar.

Les coses venien ben donades. Bon vent semblava empényer aquella barca que donava aixopluc a qui el demanara. Com aquelles comparses que també han aplegat a servir. La primera de totes elles fou la dels Moros Espanyols, que va ocupar el local del bar Jauja durant la primera meitat de la dècada dels seixanta. Després arribarien els Estudiants, Mariners i Arquers per ser servits per aquella cuina que va nàixer a peu de carrer, mentre el soroll de les pilotes de baqueta retrunyia sobre l’empedrat i colpejava les façanes del carrer de l’Altet de Sant Joan. La idea que resseguien les comparses més menudes era la d’ajuntar-se entre elles per compartir despeses i festa. Per fer poble des d’un dels molts àmbits des del qual aquest es pot i deu construir. Perquè tot suma i allò que és important no en són les seues parts aïllades sinó el dibuix que forma el conjunt. Però la realitat era la que era i el bar Jauja també es trobava a mercé de l’evolució d’un poble que res tenia a vorer amb aquell que havia vist nàixer el bar. L’expansió de la ciutat dibuixava altres pols que s’allunyaven de la plaça de Sant Domingo. Un espai que poc a poquet s’anava esllanguint i perdent l’esplendor que hem descrit al començament. Conscient d’aquest fet Santi va moure fitxa amb la intenció d’oferir una cura a una ferida que encara no s’havia manifestat, però que anunciava la seua imminent presència. La jugada d’aquell moment fou la de concursar per una concessió que l’Ajuntament d’Ontinyent havia tret a subhasta a sobre tancat. Es tractava d’un local que hi havia al parc del Mestre Ferrero, allò que en aquell moment era la part més nova del poble. Santi va fer la seua aposta i al remat aquella fou la guanyadora. Això va ocórrer l’any 1.998. El Jauja es mudava amb un cognom “Jauja Parc” per travessar el poble i situar-se cap allà cap on aquest basculava. La idea era mostrar la continuïtat tot replicant un model que s’havia demostrat encertat. Per això, en aquella primera etapa, el Jauja Parc servia la mateixa cuina que el seu germà gran.

Santi i Maria Elena Vidal, la seua dona, mai van inculcar als fills la continuïtat del negoci. Havien treballat massa temps darrere del taulell per a saber com de sacrificat era (i és) regentar un bar.  Així que no es van estranyar, tampoc, quan van vorer als fills donar els seus primers passos laborals al marge del Jauja. Tot va canviar, però, el dia que el més menut, Jordi, li va dir a son pare que volia estudiar rebosteria. Això no assegurava la continuïtat del negoci, però era el que més se li assemblava. I així van passar els anys fins que va arribar la data definitiva. Aquella que marcaria, no només la continuïtat del bar Jauja, sinó també el revulsiu que en avant necessitaria. Fou l’any 2.005 quan els dos fills, David i Jordi Martínez Vidal, li van comunicar a son pare la decisió de continuar amb el negoci familiar. Santi, no cal dir-ho, va acceptar encantat. Així que es van asseure per acordar les condicions escaients i després van dur a terme la cessió del bar Jauja. En avant seria la decisió conjunta de David i Jordi la que marcaria l’esdevenir del negoci.

La primera de les moltes decisions que anaven a gotejar no va tardar massa a traure el cap per la porta. Es tractava de canviar el nom del bar que tenien al Mestre Ferrero. Així va passar d’anomenar-se “Jauja Parc” a “Zoco”. No es tractava d’una simple qüestió de noms. La intenció era la d’oferir un menjar que representara un segell propi, un nou projecte en definitiva, que es desmarcara de la línia que havia caracteritzat al Bar Jauja. Aquella fou la seua primera aposta que, hui en dia, encara continua.

Però no tot foren flors i violes en el camí encetat pels dos germans. Poc després d’agafar el negoci, cap a l’any 2.008, va arribar una crisi financera mundial que ho va destrossar tot, com una tronada que creix des de Sant Esteve. I, per acabar-ho d’adobar, poc després van dur-se a terme unes obres de reforma a la plaça de Sant Domingo. Aquestes obres van alçar tot l’espai que hi havia davant del bar i van allunyar el tràfec de persones. Foren mesos difícils en què la facturació del bar va descendir de manera molt considerable. Encara sort que comptaven amb l’empenta del Zoco per a fer més suportable aquella mala travessia. Altrament haguera estat més complicat. Fins al dia que van acabar els treballs i entre la pols va emergir una plaça nova de trinca. La gent va tornar a circular per aquella plaça, els xiquets i les xiquetes la van tornar a ocupar i el Jauja va recuperar, a poc a poquet, la seua normalitat.

I amb el dia a dia tornaren els canvis. L’any 2.018 els germans Martínez Vidal van dur a terme l’última de les reformes que ha patit aquell edifici. I, una vegada més, els canvis duts a terme anaren més enllà del que es pot llegir a escala arquitectònica. Per començar es va realitzar una reforma que fou estructural i estètica alhora. Resultava imprescindible abordar certs canvis per fer front a l’envelliment de l’edifici. Calia insonoritzar i canviar les instal.lacions bàsiques, per posar només dos exemples. El fet curiós és el recel que va moure, aquest canvi, entre una part molt substancial dels seus clients. Començant per Santi, son pare. Que malgrat la confiança que li mereixien els fills no acabava de vorer el cel obert. I a aquesta reticència s’havia de sumar la de molts dels clients que els demanaren que no modificaren el Jauja, que això no tenia raó de ser. De fet, alguns d’ells, els més agosarats, van arribar a amenaçar en no tornar a xafar el local si el resultat s’allunyava més del que ells consideraven tolerable. Havien crescut en el bar Jauja que havia resultat de la reforma de l’any 1989 i no estaven disposats a canviar tan fàcilment. Això dóna una idea de fins a quin punt el bar Jauja és patrimoni d’aquest poble. De fet, una cosa que potser asserene a aquelles ànimes díscoles haja estat el resultat final de la reforma. La nova fisonomia del local navega entre la modernitat i el record. A grans gambades havien mantés la mateixa estètica del bar que havia alçat son pare. La barra a l’esquerre, la cuina al fons… Però, a més, van apostar per anar una mica més enrere amb la intenció de furgar entre les arrels d’aquell projecte. Prova d’això són les cadires que hui hi ha al local, que van estar redissenyades perquè s’assemblaren a les que hi havia durant la primera etapa del bar, la que s’enceta l’any 1.948.

Però els canvis no acabaren ací. A banda de les qüestions arquitectòniques abans esmentades es va dur a terme una nova gestió del bar. La idea era la d’aprofundir en la professionalització del negoci. Els nous temps requerien noves formes de treballar i així es van entendre els canvis. En avant es redistribuirien les atribucions del bar. L’objectiu fou que cadascun dels treballadors tinguera el seu paper i, a la seua manera, fóra imprescindible i se sentira part del projecte. Donades les circumstàncies no tenia sentit que tot passarà per les mateixes mans.

La modernització del local (la cuina oberta i diàfana resulta un bon exemple), del servei i de la idea de negoci ha fet que el bar Jauja s’haja assegurat un intercanvi generacional. I no és aquesta una qüestió menor. De no haver-se produït s’haguera anat esllanguint fins a acabar déu sap com. En canvi, hui en dia, fer una passejada per la seua terrassa  és confirmar l’èxit de model que van dur a terme els actuals propietaris. A les taules sovintegen diferents generacions de clients que es troben d’allò més a gust entre la tradició i la modernitat que ofereix en l’actualitat. Un equilibri ben difícil d’aconseguir i que hui és una de les senyes d’identitat del bar Jauja. 

Hui és dia de festa grossa. A Ontinyent es celebren les festes en honor a la Puríssima. Això vol dir que hi haurà misses i processons, però també el bou en corda. Una excusa com qualsevol altre per ajuntar-nos amb els qui estimem i fer-ho, a més, als llocs on acostumem a deixar anar les engrunes d’unes converses carregades d’anhels i malsons, de tristesa i alegria. Perquè de tot això, i molt més, es compon qualsevol vida.

Tant es val que haja estat dins del local o fora a la terrassa. Molts veïns i veïnes han acudit al Jauja per gaudir d’una cuina que naix de la simplicitat que ofereix la terra i que ha estat covada al caliu de la tradició. Com aquell que custodia una relíquia, així han fet ells amb la cuina dels nostres avantpassats.

Ves per on, qui ho anava a dir, el bou ha entrat dins el local del bar Jauja. Des de fora estant alguns veïns li estiren la corda per a què tot quede en una broma i prou. La calma tensa que ha glaçat els somriures, la mateixa que ha fet emmudir als assistents, es discipa en el moment en què el bou travessa la porta i torna a eixir a la plaça. El públic es deixa anar esclatant en somriures i aplaudiments. Una anècdota més de les que guarda aquest bar que ha esdevingut una part indestriable del nostre poble. Mera que si algú, en algun moment, es decidira a contar-ho…

UN TRESOR A LES FOSQUES

UN TRESOR A LES FOSQUES

UN TRESOR A LES FOSQUES.

Patrimoni: Material

Un tresor a les fosques.

Fa unes hores, només, que el sol ha dibuixat un horitzó allà on abans hi havia nit fosca. El matí és clar i de temps agradós, com correspon a aquests dies de l’any en què el fred ja ha marxat i la calor encara no ha fet acte de presència.

Mentre els carrers s’omplen de la bullícia habitual, entre el tràfec de gent i el brogit dels cotxes, els dos tècnics de l’ajuntament enfilen carrer amunt sense perdre temps. Caminen decidits,  amb els caps plens de cabòries, i carregats amb tots els instruments que necessiten per dur a terme la tasca que els han encomanat. Fa dies que recorren aquell mateix camí que arriba fins a Tomàs Valls des del carrer Arquebisbe Segrià. Després enfilen el tram de pendent que els queda fins que es topen de cara amb el seu destí. Just en aquella part antiga del poble on les cases pairals s’amaguen entre els carrerons costeruts, a l’ombra de temples i places insignes.

En arribar al lloc indicat introdueixen la clau al forrellat i la fan girar amb força. La mateixa que després esmerçaran per obrir aquelles portes de fusta massissa que grinyolen al desplaçar-se. La casa fa, aproximadament, un quart de segle que està deshabitada i, malgrat això, l’estat de l’immoble és molt digne. No n’hi ha enderrocs per enlloc. Per no haver no n’hi ha ni un moble en tota la casa. Només pols que senyoreja cada racó. Com s’escau a un edifici que ha estat tant de temps orfe de companyia.

Una vegada dins, aprofitant la claror que s’esmuny pel pati que obri l’edifici com una magrana, els dos operaris despleguen els plànols i ordenen al seu voltant els estris que necessiten per dur a terme la seua feina. Resulta que fa pocs mesos que l’Ajuntament ha adquirit aquell immoble i ara pensa donar-li un ús més adequat als nous temps que corren. Per això estan ells allí: necessiten alçar els plànols de la casa-palau. La cosa és ben senzilla. Com acostuma a ocórrer amb la majoria de cases del voltant, el cadastre municipal només compta amb un plànol perimetral de l’immoble. Com es distribueixen els espais al seu interior, això és un misteri que només poden respondre aquells privilegiats que hi hagen entrat. Com ocorre ara amb els nostres protagonistes, que no s’encanten en dur a terme la seua comesa. La de traslladar cada detall de l’immoble als plànols que van dibuixant mentre caminen, prenen mides i estudien parets, bigues i pilars. Necessiten apuntar-ho tot: els desnivells entre estances, el lloc que ocupen les parets de càrrega i moltes coses més. L’objectiu és recollir tota aquella informació sense la qual l’Ajuntament (ni ningú que s’ho propose) no podria dur a terme les actuacions posteriors.

A mesura que corren els dies la radiografia de l’edifici ompli els plànols perimetrals. L’estudi avança des de la planta inferior cap a les superiors. La feina es torna rutina. A cap lloc es troben papers antics ni cap element personal que recorde les generacions de famílies que van ocupar aquell edifici en els segles pretèrits. Només n’hi ha un parell d’elements que trenquen aquesta sensació d’abandonament. A la part baixa de l’edifici hi ha unes plantes ben disposades que reben al nouvingut amb una presència estranyament vigorosa. Sembla com si algú n’hagués tingut cura a consciència, segurament per espantar l’ombra de la solitud. En una de les estances de la primera planta s’hi troben, també, unes poques cadires perfectament ordenades, arrimades a la paret. Fora d’això tot són espais guanyats per la pols i abraçats per l’absència. Fins que arriben dalt de tot.

A la tercera planta s’accedeix mitjançant una escala d’obra el camí de la qual queda barrat, en el seu tram final, per una porta de fusta. Després de travessar-la encara queden deu o dotze graons més i, en acabant, la cirereta del pastís. Però és massa prompte encara perquè cap dels dos tècnics puga, ni tan sols, intuir el que pot passar. Davant d’ells només hi ha una foscor que s’escampa, ferida, per uns rajos de llum que s’esgolen pels badalls dels finestrons. Una claror que resulta insuficient. Motiu pel qual un dels nostres protagonistes encén la llanterna i avança maldestre cap als finestrals que hi ha al fons de la planta. El camí és curt i, malgrat això, resulta incòmode. A cada pas escolta (i sent) un crec-crec que l’altera. “Deuen ser els vidres de les finestres, trencats i escampats per tot arreu”. Finalment aconsegueix arribar a l’altra banda i obri el finestral de bat a bat. I amb la llum emergeix la sorpresa.

La cambra queda conformada per un espai diàfan. No n’hi ha res, tret d’unes prestatgeries fetes d’obra. A cada lleixa s’escampen caixes que duen escrites la paraula: ILFORD. Al tècnic que s’hi avesa primer aquella paraula no li és estranya. Afeccionat com és a la fotografia, membre i secretari d’AFO, reconeix en ella la marca de productes fotogràfics que fa temps que sovinteja. De colp a repent el cor li fa un bot. I, amb tota la cura del món, obre la caixa que li queda més a la vora per escrutar el contingut. Allà dins, disposades en paquets de deu unitats, embolcallades en paper, hi troba centenars de plaques de cristall, d’aquelles que s’utilitzaven al començament de l’etapa fotogràfica com a negatius. Llavors és quan mira el terra i s’adona que allò que intuïa els vidres de les finestres eren, en realitat, més plaques fotogràfiques que havien caigut de les caixes. D’aquelles de terra, malmeses per les xafades però, sobretot, pels temps exposades allà mateix, res es pot fer. Però s’ha d’actuar, i amb rapidesa, per salvar les altres.

Llavors avisa a la brigada d’obres municipal per a què arrepleguen aquella troballa i la depositen a la custòdia municipal, a la regidoria de cultura.

Haurà de passar molt de temps, encara, fins que arribe el dia de valorar com s’escau aquella troballa. I succeirà això després d’hores incomptables de treball minuciós i esgotador al laboratori fotogràfic, als arxius i allà on calga. El resultat final bé que es mereix tot aquell esforç. No debades estem parlant de la col·lecció de fotografies antigues més important (en volum i qualitat) trobada fins ara al nostre poble, datades al voltant del 1.900 i custodiades a l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO). D’alguna manera podríem dir que aquells negatius de cristall van tornar allà on havien sigut trobats.

UNA NOBLESA PARTICULAR

Allò que més crida l’atenció d’aquest immoble, aquell de què vos parlàvem al punt anterior, és la doble consideració que el situa en el terreny de l’ambigüitat. En efecte, són múltiples les interpretacions que se’n poden fer del mateix. Així com diverses les aproximacions amb què es pot encarar el seu estudi. Ens trobem davant d’un edifici que és casa i palau alhora i, per si no n’hi haguera prou amb això, l’anomenem de dues maneres diferents: Casa Velázquez o Casa dels Puig. Per què ocorre això, ho intentarem explicar a continuació. Abans, però, hem de fer una ullada a aquell temps en què el gel era un producte imprescindible i la neu un negoci rendible.

Una història, la de la neu i el seu comerç, que ja ha estat explicada a bastament per Pasqual Boira i Ximo Tormo, dos autèntics erudits en la matèria. A qualsevol de les seues publicacions vos remetem si sentiu curiositat per aquest món que ha deixat vestigis a les nostres serres però també als nostres pobles i ciutats.

Tot comença amb un episodi que els historiadors han anomenat “la petita edat de gel” i que es situa entre l’últim terç del s.XVI i la segona meitat del s.XIX. Un temps que, com bé vos deveu imaginar, es va caracteritzar per un descens acusat de les temperatures. Aquest fet va afavorir que les nostres serres mediterrànies, aquelles que són tan a prop de  la mar que la sal forma part del seu rostre calcari, es poblaren de construccions que s’utilitzaven per a recollir la neu. Se les coneix amb diversos noms, segons la seua tipologia i els costums idiomàtiques del lloc on són establertes. Neveres, caves o pous de neu, per referir-se a les construccions proveïdes d’un pou excavat a terra i d’una coberta d’obra. Ventisquers o geleres, quan nomenem a una altra tipologia menys monumental, desproveïda de pou excavat i coberta.

Però, com és que aquest negoci va agafar tan alta volada. La resposta és ben senzilla. En un temps de tantes carències la neu va resultar un producte de primera necessitat. Tant era així que els nostres veïns i veïnes l’empraven per usos tan diversos com el refredament de begudes, la conservació d’aliments o els usos terapèutics (fonamentals per a rebaixar febres, tallar hemorràgies o com a producte anestèsic).

Però què té a vorer tot això amb la casa que ens ocupa. Heus ací la resposta. L’immoble es va alçar allà pels volts dels s.XVIII com una més de les propietats d’una nissaga, la de la família dels Puig, que s’havia enriquit amb el comerç de la neu. Les seues propietats, escampades per diverses viles, llogarets i ciutats, reflectien el poder econòmic i social que havien aconseguit monopolitzant el comerç d’aquell bé tan preuat. Fins a tal punt fou així que van esdevindre els principals comerciants de neu de les comarques centrals valencianes al llarg del s.XVIII i XIX. D’aquesta manera els Puig van entrar a formar part de la petita noblesa ontinyentina, però a diferència de la resta de famílies que conformaven tan insigne minoria, els Puig no basaven el seu poder en l’obtenció de rendes de la terra. La seua riquesa provenia, en la seua pràctica totalitat, del comerç de la neu abans esmentat. Almenys fou així fins al s.XIX, moment a partir del qual van bascular la font d’ingressos des de l’àmbit del comerç cap a les rendes generades per l’arrendament de les seues múltiples propietats. Una qüestió de caràcter generacional que va arribar a mesura que s’anunciava la fi d’aquell temps d’esplendor.

Durant molt de temps es va pensar que els Puig eren una família que descendia de les terres de Pego o de la Vall de Gallinera. Almenys això es va inferir del fet que acostumaven a aparéixer empadronats en aquelles poblacions, a la segona meitat del s.XVIII, els primers membres de què tenim constància: Josep Bernat Puig i Joan Baptista Puig. Però estudis posteriors (La serra de Mariola i el comerç de la neu. Caves, cases i pous de neu, de Pasqual Boira i Ximo Tormo) situen l’origen de la nissaga a Ontinyent. De manera que, resseguint aquesta idea, amb posterioritat abandonarien el seu poble per desplaçar-se a Pego o a la Vall de Gallinera. I la idea no sembla forassenyada. Almenys això sembla indicar el fet que l’any 1611 aparega Josep Puig com a síndic del gremi de teixidors d’Ontinyent o el fet que, l’any 1687, Joan Baptista Puig va manar que “se fundase un simple perpétuo y eclesiástico beneficio en la parroquia iglesia de Santa Maria de esta villa de Onteniente con invocación de San Juan Bautista; y obligación de celebrar todos los años treinta misas resadas por alma del fundador y los suyos”. Precisament en aquell any, a les acaballes del s.XVII, ja ens trobem establerts els Puig de manera definitiva a Ontinyent.

Però donat el punt en què ens trobem, aquest que ens ha dut a detenir-nos en els noms d’alguns dels membres d’aquesta família, deixarem anar algun apunt més sobre altres protagonistes de la nissaga dels Puig. Tot prenent en consideració que no és aquest un espai concebut per fer inventari de noms, dates i mèrits diversos. De fet, només busquem amb això plantar alguna fita en el llarg camí d’aquesta família que ens ajude a situar-nos millor en la seua evolució.

Per força hem de tornar a parlar dels noms ressenyats més amunt. En primer lloc de Josep Bernat Puig qui, en l’any de 1635, i com a ciutadà establert a la Vall de Gallinera, adquirí per gràcia del duc de Gandia la possibilitat d’establir una casa de neu a la Gallinera.  I no és aquest un fet menor, ans al contrari. Donat que aquesta menció representa ser la primera coneguda fins al moment que situa els Puig en el comerç de la neu. De fet, i com a curiositat, 10 anys després (1645), els jurats d’Ontinyent es van desplaçar fins als dominis abans esmentats per tal de comprar-li la neu que poguera donar-los. Una mesura d’urgència donat que els seus proveïdors els comunicaren que la neu aparaulada mesos abans no seria entregada per absència de nevades a la Mariola.

En morir Josep Bernat el seu germà va esdevenir hereu universal dels seus béns. Entre ells hi havia l’incipient negoci de la neu que es va procurar d’ampliar mitjançant la compra de més pous de neu i drets de recollida. L’altre fet a destacar de la seua biografia és que l’any 1686 se li va concedir “Real privilegio militar con voto en cortes i escudo en armas, para sí, sus hijos y descendientes legítimos por via masculina”. Un escut, per cert, que es pot vorer encara a la façana de l’immoble que ha donat peu a aquestes paraules i que en un dels quatre quarters que es divideix mostra l’ensenya dels Puig: un turó amb tres estrelles a la part superior i tres torres a la seua part inferior, acompanyat per la inscripció QUI MONS PIN. Amb aquest afer els Puig entraven de cap a formar part de la petita noblesa valenciana.

Unes generacions després, finals del s.XVIII, fan acte de presència els dos magnats de la neu. Els membres més destacats d’aquesta nissaga pel que fa al volum del negoci que sostingueren entre les mans. Es tracta, en primer lloc, de Josep Puig i Cubelles, qui va continuar ampliant el negoci mitjançant compres i permutes i que, amb les seues accions comercials, va rescabalar algunes de les propietats que els seus avantpassats havien perdut a mans de la competència. Amb Josep Puig la nissaga s’estableix a Ontinyent, ciutat on va passar a residir definitivament junt amb la seua muller i fills en aquella casa pairal que centra aquest escrit. I a Josep, també, li devem la conclusió d’un dels elements de l’arquitectura rural més destacats que tenim a la vora: la Cava Gran o Arquejada. Aquella que descansa la seua majestuositat als peus del Montcabrer, al capdamunt de la serra de Mariola.

Vicent Puig i Cubelles, fill de Josep, va rebre els béns de son pare i va engrandir encara més el patrimoni mitjançant l’ampliació de l’activitat comercial. Els seus béns, nombrosos, es repartiren entre els termes d’Agres, Bocairent, Alfafara, Albaida, Bèlgida, Beniatjar, Confrides, Quatretondeta, Beniardà, Famorca, Salem i Ontinyent. I perquè ens fem una idea més acurada de la magnitud del patrimoni hauríem de puntualitzar que només al nostre poble contava, entre altres, amb la casa pairal objecte d’aquest estudi i l’heretat dels Xops ubicada a la partida de l’Agrillent. Una propietat que comptava amb la casa de camp corresponent, bodega, premses, ermitori, jardins i terres d’horta i secà. Però no vos penseu que la llista de propietats al nostre terme es limitava al que hem apuntat ací. De fet és tan llarga com un dia sense pa. I si vos fem cinc cèntims de la quantitat de les propietats que atresoraven només a un dels pobles assenyalats, és perquè prenga consciència el lector/a de la magnitud del patrimoni.

Però tots aquells moments d’esplendor hauríem de contemplar, tard o prompte,  l’agònica decadència que, en aquest cas, va arribar de bracet dels nous temps. Amb Rafael Puig i Calatayud, finals del s.XIX, la família va traslladar el seu domicili a la ciutat de València. I, a males penes amb 15 anys, entre els anys 1875-1890, es van vendre gairebé totes les propietats. Un seguit d’accions que els van dur a abandonar el negoci de la neu. Un recurs econòmic que havia estat molt generós i que s’havia tornat, amb més rapidesa de la que calia esperar, un bé galdós que es trobava en franca decadència. Resultat de la competència insalvable que suposava l’arribada del gel artificial en aquell temps a cavall entre els s.XIX i XX.

Rafael Puig González, l’últim dels Puig que durem a col.lació, fou fill de Rafael Puig Calatayud. A l’home no li’n va quedar una altra que gestionar les engrunes d’un negoci que s’esmicolava entre els badalls d’un temps que havia oblidat la necessitat de neu. D’ell destacarem que es va casar amb Elena Velázquez Calatayud i que el matrimoni va morir sense descendència, i en circumstàncies poc clares, durant el període de la Guerra Civil. Els seus béns van passar a mans d’Amador Velázquez Calatayud.

En aquest punt hem de fer un altre incís. Segons els minsos retalls que hem seleccionat de la pobra biografia de Rafael González Puig, amb el seu casament s’introdueix en aquesta història el cognom Velázquez. Un fet del tot casual que ha possibilitat que, amb el temps, l’immoble que fou casa, palau i hui en dia seu de la Biblioteca Pública Municipal i de l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO), passarà a anomenar-se segons aquest cognom. D’ahí la doble condició nominal a què al.ludíem al començament d’aquest article. No entrarem ací en consideracions sobre la conveniència del nom en qüestió, només apuntarem com una possibilitat que, si això es va esdevenir, si hui es coneix la cas com a Casa Velázquez, és segurament fou perquè la família dels Puig va instal.lar-se a València mentre que els Velázquez es quedaren a Ontinyent i lligaren aquell immoble a la seua nissaga. Cert és que van ocupar la casa per un període de temps menor en comparació amb els Puig, però també ho és que la seua permanència ens resulta més propera i, per tant, més pròxima a la nostra experiència col.lectiva. De fet, alguna de les persones amb qui hem parlat d’aquesta qüestió ens han explicat que ells encara recorden aquella casa ocupada en els temps llunyans en què se situa la primera meitat del s.XX.

Després d’aquest parèntesi tornem de nou a la casa. Com bé vos deveu imaginar l’immoble ha patit diverses reformes al llarg dels segles que estat dempeus. L’última de les quals, la que es va succeir a primeries de la dècada dels 90, ens resultarà la més familiar. Perquè és a través d’ella que es va transformar la casa-palau en un edifici públic destinat a donar cabuda a la biblioteca i a l’arxiu abans esmentats.

El resultat d’aquelles obres segurament haurà estat vist i passejat per qualsevol dels lectors i lectores que resseguisquen aquestes línies. Allò que hui vos presentem són algunes imatges perquè pugueu conéixer millor l’estat de l’immoble abans de la reforma dels noranta. Per a posar-vos en context indicarem que les actuacions que es van dur a terme en aquell moment es van encaminar, majoritàriament, a l’enderroc de parets mitgeres i al reforç de l’estructura horitzontal. D’aquesta manera s’aconseguí dotar de més amplitud els espais interiors, més claror per llum natural i, sobretot, més consistència a l’estructura de l’edifici (les bigues del qual eren de fusta).

L’edifici s’articula al voltant d’un pati central que naix a la segona crugia per esventrar la casa des dels peus fins al sostre. Una solució d’allò més comuna encaminada a omplir de llum natural les estances interiors i per ventilar la casa. A la seua part posterior destaca l’existència d’un jardí romàntic que data de l’últim quart del s.XIX i que va ser concebut com un element de luxe i ornamentació. Hui, mig oblidat, descansa a l’ombra silent que comparteix amb les cases del voltant, arrapades als carrers empedrats per enfortir-se davant d’un temps que els dona l’esquena.

En la seua planta baixa s’amaga un oratori que acostuma a ser tant destacat en el conjunt on s’insereix com desconegut per al públic en general. Un espai de recolliment que també ha viscut diverses reformes. Damunt d’ell hi ha dues plantes més que han estat reconvertides en un espai dedicat a l’oci, l’estudi i la lectura. Al remat, dalt de tot, hi ha unes cambres de reduïdes dimensions que ja han desfilat per aquest escrit.

AQUELL QUI FA DE LA IMATGE MEMÒRIA

Fins ara hem fet d’un espai i d’una nissaga personatges imprescindibles de la història que volíem contar-vos. Ara toca tancar el cercle. I quina millor manera de fer-ho que presentant a la persona que s’amaga darrere d’aquells negatius que es van trobar a la part més alta i fosca de la casa-palau.

Abans de començar, però, hem de fer una menció. La que correspon a Julià Bordera i Calatayud, autor d’un dels articles que compon el llibre “IEVA. II Congrés d’estudis de la Vall d’Albaida”. Allà mateix, entre les seues pàgines, es troba el treball que Julià va dedicar a la persona que ens ocupa. “Vicent Fos Ansaldo: la memòria gràfica de l’Ontinyent de 1.900”. Aquest és el nom d’un autor que segurament vos sonarà ben poc, però que s’ha guanyat per mèrits propis una consideració especial dins la història de la fotografia local. No debades aquells negatius representen un conjunt de documents imprescindibles i únics per a entendre molts aspectes d’aquell tombant de segle que compren la fi del s.XIX i el començament del s.XX. Una oportunitat única també per valorar la fotografia com un document imprescindible per a articular un discurs sobre el temps passat. Una eina sovint, i incomprensiblement, menysvalorada.

Nosaltres, per la nostra part, deixarem anar alguns apunts biogràfics sobre aquest autor. Un parell de notes que ens permetran conéixer, només, alguns detalls de la seua vida. De la resta d’allò que ens interessa, de la seua obra, es parlarà més avant amb d’una manera més detallada.

Vicent Fos i Ansaldo va arribar al món a la ciutat de València el 4 de febrer de 1.852. La seua infantesa, com la resta de la seua vida, va transcórrer plàcidament gràcies als cabalosos recursos amb què contava la família. No debades havia nascut al si d’una família de propietaris que li va proveir del que és necessari per no haver-se d’enfrontar amb les estretors diàries. I, per si això no fóra poc, l’home va ampliar el seu patrimoni mitjançant un casament que li va proveir de més recursos de què disposar. La muller en qüestió fou Maria Asencio Tortosa, natural de Bocairent i filla d’una família de propietaris terratinents que es relacionaven amb l’alta burgesia ontinyentina. Aquell maridatge va sumar a les propietats que Vicent posseïa per línea paterna altres que la dona aportava i que es repartien esparses per la Vall d’Albaida. Entre les propietats que hi havia a Ontinyent, per posar l’exemple del nostre poble, comptava amb la Casa Baixa i el Molí de la Costa.

Poc més tard, l’any 1902, el matrimoni va adquirir una casa al carrer Maians situada prop de l’església de Sant Carles. Un temple, per cert, amb el que Vicent i Maria mantindrien una estreta relació de resultes de la seua devoció envers la religió, manifestada a través d’aquell temple particular. Un fet que els va dur en més d’una ocasió a oferir donatius en metàl.lic o bé  en forma d’objectes de culte, entre d’altres. En aquella casa, de fet, se situa una part important de la seua obra.

Malgrat tindre a casa a Ontinyent, en aquell temps el matrimoni vivia encara a la ciutat de València. Així que les visites a la nostra ciutat havien de ser per força esporàdiques.

Finalment Vicent Fos va morir a Ontinyent el 20 d’Octubre de 1.914. I en aquesta mateixa ciutat fou soterrat, al cementeri de Sant Rafel. No fou fins 6 anys després, en traspassar la seua dona Maria, que el seu cos seria exhumat i traslladat en processó des del cementeri en qüestió fins a l’església de Sant Carles. I allà mateix, en un racó de la nau del temple, foren depositades les seues làpides. Almenys fins que va esclatar la Guerra Civil. Moment en el qual foren destruïdes.

El matrimoni de Vicent i Maria va morir sense descendència la qual cosa va provocar que, en traspassar l’últim dels membres, la casa de Maians quedara tancada. Però, si això és així, què se’n va fer dels negatius vidriats, per què van aparéixer molts anys després en aquella cambra de la casa dels Puig. Doncs perquè la casa de Maians va passar finalment a mans d’una germana de Maria. I aquesta va fer el mateix amb els seus descendents. Algun dels quals, Velázquez de cognom i de nissaga, van acabar traslladant aquells negatius a la casa on finalment es van trobar.

 

La part que el lector/a està a punt de llegir, la que ve a continuació d’aquestes paraules, és un escrit de Xavier Mollà. La seua trajectòria professional i, sobretot, la relació personal amb l’obra de Vicent Fos Asnaldo, el converteixen en un actor imprescindible a l’hora de contextualitzar aquella troballa que ha donat peu a aquest article.

LA FOTOGRAFIA DE VICENT FOS ANSALDO

Xavier Mollà i Revert.

Necessàriament, ens hem de situar en l’origen.

Ací comença la [recent] història d’una de les millors col·leccions de fotografia antiga mai trobada a Ontinyent. Es tractava d’una col·lecció de més de 700 negatius de cristall.

Eren plaques negatives sobre cristall que tenien una mesura de 5×7 polsades. 13×18 cm aproximadament. La majoria de les plaques es mantenien en bon estat, tenint en compte que els negatius daten entre els anys 1903 i 1910 aproximadament. L’autor dels negatius era una persona que tenia molta cura amb el que feia. La major part de les plaques estaven embolicades individualment amb paper de manila, i en un bon percentatge dels embolcalls de les plaques, hi havia algunes inscripcions. Generalment el nom i cognoms de la persona retratada i l’any. Informació que va ser molt útil per identificar l’entorn amb el qual es movia l’autor del treball fotogràfic. Com que les plaques negatives van estar molts anys a la cambra, algunes d’elles havien patit humitats per haver-hi estat exposades a algunes goteres del teulat. A l’assecar-se el paper mullat en contacte amb l’emulsió fotogràfica de la placa de cristall, alguns negatius no es van poder recuperar. Afortunadament molt pocs.

En 1991 i 1993, amb el títol de «Retrospectiva», es van fer dues exposicions i l’edició de dos catàlegs respectivament amb una selecció d’aquests negatius. El treball el va realitzar membres de l’Agrupació Fotogràfica Ontinyent, realitzant ampliacions directament des dels negatius amb paper químic i van tindre una gran acceptació per part del públic assistent.

Quan es va inaugurar l’edifici de la Biblioteca Municipal i l’Arxiu d’Ontinyent, tot el material va passar a aquestes dependències. En 2004, coincidint amb el centenari del títol de Ciutat a Ontinyent, es va fer una gran exposició de fotografia antiga i un catàleg titulat «Ontinyent, ara fa cent anys», on una part important de la mostra estava composta per fotografies dels negatius de cristall trobats a la casa Velázquez. El mateix any, un poc abans de la mostra fotogràfica, s’havia digitalitzat tot el material per tal que els originals restaren ben protegits i els investigadors pogueren treballar amb els arxius digitalitzats.

Per aquelles dates, les tasques de recerca des de l’Arxiu Municipal d’Ontinyent, dutes a terme per Julià Bordera, i la tasca de localització de positius de diverses famílies de Fontanars dels Alforins van poder relacionar aquelles fotografies familiars amb les plaques negatives trobades. Ja havien trobat l’autor d’aquestes fotografies. En Vicent Fos Ansaldo (València 1852 – Ontinyent 1914).

Situem-nos fotogràficament en aquella època

La fotografia, uns anys després de la seua invenció, i fins a 1875 aproximadament, era un procediment tècnicament revolucionari que arribava a molt poca gent. Uns quants en sabien els procediments i la resta no, convertint aquesta tècnica en un procés elitista a l’abast de poca gent. La primera etapa fotogràfica era cosa d’una minoria, generalment persones amb una formació acadèmica notable, a més d’una solvència econòmica més que saludable, on tots els procediments d’aquesta tècnica eren una qüestió d’alt secret i l’accés a aquesta informació era més aviat dificultosa, primerament perquè els instruments eren, en una gran majoria, de fabricació pròpia, tant els aparells com els suports fotosensibles. A la dècada dels anys 80 del segle XIX hi ha haver l’aparició al mercat de productes fotogràfics: càmeres, plaques de cristall negatives, papers fotogràfics i químics per a la realització dels processos. Amb tota aquesta revolució industrial i estètica, es va originar la primera democratització de la fotografia en la seua història. Ara, estava a l’abast d’aquella persona que tinguera un cert poder adquisitiu per a fer-se amb un equipament fotogràfic. Ja no calien amplis coneixements de química i de tècnica perquè al mercat ja es podia trobar tot el necessari per a convertir-se en fotògraf. Així i tot, tan sols les classes benestants podien arribar a adquirir aquests nous aparells a causa del seu elevat preu.

Aquesta situació va propiciar la moda entre les famílies acomodades de la burgesia i l’aristocràcia de tot arreu de posseir un aparell fotogràfic i tot l’equipament necessari per a convertir-se en fotògraf. És el cas d’En Luis Melo de Portugal, Marqués de Vellisca, del que se sap d’un bon arxiu fotogràfic, La família Simó Marín, o de la persona que ara ens ocupa. Vicent Fos Ansaldo. Al llarg de la història de la humanitat, les classes benestants han estat capdavanteres en aficions: culturals, esportives, viatgeres… que, anys després, s’han traspassat —o democratitzat— a la resta de la societat. La fotografia, els últims anys del segle XIX i al noucentisme, a l’alta societat, estava de moda. Gràcies a aquestes imatges ens resulta molt fàcil endevinar com eren tots els seus cercles familiars i d’amistat, i els seus criats i bracers també. 

El fotògraf i la seua fotografia

Fins ara no hem pogut saber quina càmera feia servir Fos Ansaldo però, de ben segur va ser una càmera de fusta amb una òptica sense mecanisme d’obturació, és a dir, que per fer la fotografia, el fotògraf treia el tap de l’objectiu durant l’instant que creia convenient en funció de la llum existent. Aquestes càmeres eren portàtils, tot i el seu volum i pes. La càmera, a la part posterior on el fotògraf veia la imatge, duia un xassís, també de fusta, on anava albergada la placa de cristall fotosensible. El fet que l’aparell fotogràfic fos un poc voluminós, requeria un trípode, també de fusta. És molt possible que Vicent Fos fera servir càmeres amb el corresponent trípode de les següents marques: «Wood&Brass», «Korona», «Ernemann», «Falz&Werner Tailboard»,  «The rochester Wiew (que posteriorment s’anomenaria Kodak), o potser altres marques perquè n’hi havia moltes. Les plaques negatives sensibilitzades eren de les marques Agfa, Ilford, Kodak, etc. Algunes d’elles encara estan en actiu.

Els formats de plaques negatives que s’hi podia trobar per als fotògrafs amateurs, com era el cas de Vicent Fos, estaven entre 4×5″ i 5×7″. També hi havia més formats com ara 7×9″ o 9×12″ i altres, però aquests últims els feien servir generalment els fotògrafs professionals al seu estudi. La fotografia estereoscòpica, (una imatge doble que, amb un visor especial, ens permetia veure les imatges en tres dimensions) també les van fer servir els fotògrafs de l’època, però no va ser el cas de Fos Ansaldo en aquesta col·lecció.

Les fotografies que disparava el nostre fotògraf eren, sobretot, retrats individuals i feia servir l’orientació vertical. La major part d’aquests retrats estaven realitzats a un estudi amb llum natural i ajudat d’un gran paraven entelat per reflectir la llum que entrava pel balcó. Un dels estudis (diguem estudi referint-nos a una habitació de sa casa) que va fer servir Fos Ansaldo estava a casa seua, al carrer Maians d’Ontinyent. De vegades feia servir un fons de tela quan fotografiava a l’aire lliure, generalment als masos. Retratava grups de gent; famílies del seu entorn, però també de famílies de masovers que habitaven i cuidaven de les heretats. També comptem amb un bon nombre de fotografies de masos i heretats, imaginem de famílies i amics. Per últim i en menor quantitat, paisatges urbans. Llevat dels retrats individuals a persones, la resta de fotografies són en format apaïsat. Cal fer una menció especial a les imatges de Fos Ansaldo on s’enquadrava una casa al fons i, per davant de l’edifici i molt ben organitzats, el fotògraf anava situant els personatges en l’escena que ens recorda algunes pintures «goiesques». Estava clar que l’autor tenia coneixements d’història de l’art, i també dominava la il·luminació i la tècnica fotogràfica que queda palés, sobretot, en els seus retrats. Perquè ens fem una idea, el temps d’exposició d’aquells temps era aproximadament d’entre 20 segons i un minut. Els models havien d’estar ben quiets. Si ens parem a observar els retrats, veurem que en poques ocasions el/la model mira a l’objectiu. El motiu és perquè en un temps d’exposició molt llarg és més fàcil no moure’t si mires, diguem, a l’infinit. El nostre fotògraf tenia molta cura en la conservació dels negatius. És per això que embolicava amb paper cada negatiu i escrivia el nom del personatge retratat, o de la família, mas, etc. Cal fer una reflexió de les diferències socials que hi havia a l’època, i Fos Ansaldo ho deixa palés amb les seues descripcions a les plaques negatives. Hi podem trobar en gran majoria d’elles el nom del personatge, com esmentàvem abans, o el nom del grup familiar, generalment del pare de família. Però no deixa de ser curiós que quan hi havia una fotografia de masovers o criats de la casa, el fotògraf no indicava el nom de la família, sinó el nom de l’heretat on pertanyien. Desgraciadament no importaven tant.

Si férem un concurs de les persones que més hi apareixen a les fotos de Fos, el premi indiscutible seria per a la dona de Vicent Fos, Maria Asencio, després seria el  matrimoni Velázquez. Abundant en les investigacions de J. Bordera i en les observacions del qui escriu aquest article, podem pensar que la muller de Fos haguera pogut fer alguna fotografia més després de mort Fos, perquè n’hi ha de datades després de 1914, i perquè hi ha algun retrat de l’autor al seu estudi i, aleshores, la selfie no estava de moda.

Una llicència personal

Els anys on ens centrem sobre l’obra de Fos Ansaldo van coincidir amb un dels corrents estètics, —més correcte seria dir que va començar a finals del segle XIX)— podríem dir la primera avantguarda fotogràfica. Es va anomenar Fotografia Pictorialista. La fotografia havia adquirit la seua independència artísticament parlant i ja es considerava en certs cercles intel·lectuals una manera d’expressió artística. Agrupacions on va nàixer la fotografia pictorialista com ara el Càmera Club de Viena, a Àustria. Després s’afegirien els clubs de Londres, Tokio i Nova York; a Anglaterra, el Japó i els Estats Units, respectivament. No fou cap casualitat el paral·lelisme d’aquest corrent artístic amb l’Art Nouveau, o el Modernisme, un poc més tardà, a l’estat Espanyol. Aquest nou corrent estètic es volia distingir de la “fotografia comuna” donant un acabat a les imatges una mica bucòlic i oníric anomenat «floue». D’aquesta manera es convertien les fotografies en obres úniques, realment això és el que es perseguia. La fotografia pictorialista desapareix, junt l’Art Nouveau i les últimes restes del romanticisme al començament de la primera guerra mundial, donant pas a les noves avantguardes estètiques anomenades del període d’entreguerres. La fotografia pictorialista entraria a l’Estat Espanyol anys després, tot just quan pràcticament havia desaparegut del panorama fotogràfic internacional i sols restava com una pràctica tècnica més dintre dels fotògrafs amateurs. Uns dels fotògrafs pictorialistes més destacats a l’Estat Espanyol van ser Joaquim Pla Janini (1879-1970), José Ortiz-Echagüe (1886-1990), Joan Porqueras (1899-1969), Antoni Campaña (1906-1989), Miguel Goicoetxea (1894-1983) i l’alcoià Francisco Mora Carbonell (1898-1977).

Però tornem a Fos Ansaldo. Haguera estat molt bé que, tot i tindre coneixements artístics, que la fotografia pictorialista haguera calat en persones com Fos perquè tenia un sentit estètic diferent dels fotògrafs contemporanis amateurs de la zona. Dominava la composició i la tècnica fotogràfica. Igual és una debilitat del que escriu aquest article, però la possibilitat de tindre un artista de la fotografia pictorialista al nostre territori arriba a emocionar.

Sobre l’experiència amb arxius històrics de fotografia del que escriu aquest article, i acabem

Des de fa ja més de tres dècades he col·laborat amb institucions públiques i privades per tal d’estudiar, documentar i peritar arxius i col·leccions de fotografies antigues. El fet de conéixer i posar en pràctica molts dels procediments fotogràfics des de la meitat del segle XIX, m’ha donat molta experiència a l’hora d’avaluar una fotografia antiga; començant per l’aproximació a la data de realització, la tècnica emprada, l’estil tècnic i estètic de la fotografia i el fotògraf, així com la contextualització de fotografia en l’època realitzada. He col·laborat amb una de les col·leccions fotogràfiques d’organismes públics més nombroses com ara la Fototeca de Reus, i també he dirigit i comissariat projectes de recuperació i posterior exhibició d’arxius fotogràfics com els dels Hermanos Galiana, de Callosa d’En Sarrià on es pot veure l’evolució de les comarques veïnes de la Marina Baixa i Alta, des dels anys 50 fins als 90. Caldrà esmentar també la meua tasca de co-comissariat i la producció de tres exposicions de fotografia antiga celebrades a Ontinyent i Fontanars dels Alforins. La primera com a celebració del centenari de la concessió del títol de «Ciutat» a Ontinyent, la segona del II Congrés de l’IEVA, i la tercera com una mostra representativa del començament del segle XX a Fontanars dels Alforins. Totes tres celebrades en 2004.

Referent a les plaques fotogràfiques negatives que ens ocupen, vaig tindre la sort de poder participar en l’estudi, datació, escaneig i producció de les exposicions que s’han fet del treball de Vicent Fos Ansaldo, donant-me l’oportunitat d’aprofundir el seu treball i poder mostrar al públic com eren els nostres avantpassats fa 120 anys.

Aprofite per a dir que no m’agradaria que aquest article, com altres que he fet en diversos mitjans, a més de conferències, caiguera en l’anecdòtic i en el preciosisme de la imatge antiga, pel simple fet de ser-ho. Tenim a la nostra ciutat diversos investigadors d’elit que constantment ens ofereixen el fruit de les seues darreres recerces a través de mitjans electrònics i impresos amb una rigorositat més que palesa. Sovint, ajuden els seus escrits amb fotografies que ens ajuden a entendre el què ens estan explicant. Seria un bon exemple, però hi ha més i, al fil d’aquest apunt, vull reclamar a les institucions públiques i privades un compromís més fort amb el patrimoni visual que ens ajude a no perdre la memòria i els orígens.

Tot seguit fem una relació de fotografies realitzades per Vicent Fos Ansaldo:

1 – Retrat de l’autor de les fotografies, Vicent Fos Ansaldo.

2 – Finca de la Perdiguera. Ontinyent.

3 – Retrat d’estudi. Cal observar el reflector de la part esquerra per ajudar amb l’il·uminació que venia del carrer. Possiblement Vicenta Lluch Colomer.

4 – Retrat d’una jove. Possiblement Remedios Gisbert Blay.

5 – Grup de cases del Tirador, on es troba la casa dels Peraires.

6 – Família de masovers.

7 – Retrat d’exteriors. Grup de dones amb vestits de Moros i Cristians.

8 – Retrat d’estudi.

9 – Retrat d’estudi.

10 – Retrat d’exteriors. Família benestant.

11 – Retrat d’estudi.

12 – Retrat d’estudi.

13 – Monges. – Retrat d’exteriors . Possiblement Hospital de Beneficència d’Ontinyent

14 – Retrat d’estudi.

15 – Retrat d’estudi.

16 – Retrat d’estudi.

17 – Pantà i fàbrica de llum. Començament del Barranc de Bocairent.

18 – Model de càmera fotogràfica de fusta semblant a la que faria servir Vicent Fos Ansaldo.

Volem agrair la col.laboració de les següents persones en la confecció d’aquest article. Sense elles el treball hauria resultat estèril i incomplet. I pot ser, fins i tot, aquest relat s’hauria perdut a la paperera de la història.

A Lisard Torró, pel testimoni en forma d’imatges que ens ha llegat sobre la casa-palau dels Puig-Velázquez. Gràcies a aquestes fotografies podem fer-nos una idea de l’evolució de l’immoble durant l’última reforma. I per haver-nos permés la seua publicació perquè el públic, hui, les puga vorer i comparar.

A José Vizcaíno Ferre, pel seu testimoni de primera mà i per la seua sensibilitat envers el patrimoni del nostre poble. Sense ell hauria estat impossible reconstruir la primera part d’aquest l’article.

A Josep Gandia, per aportar tanta documentació treball rere treball, i especialment en aquest.

A Julià Bordera, per la seua disposició a col·laborar amb tot allò que necessitarem. Però sobretot pel seu treball de recerca i construcció de l’obra de Vicent Fos Ansaldo. No és una qüestió menor que fóra el primer a relacionar els negatius amb l’autor de les fotografies (gairebé 15 anys després que es trobaren!).

A Xavier Mollà, per descobrir-nos aquesta història i per l’aportació que apareix en la redacció d’aquest article. I, per damunt de tot, per la sensibilitat, estima i compromís amb què es mira el nostre patrimoni.

Fotografies relacionades amb l’entrada

(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

Els Cacahueros, una nissaga ambulant.

Penseu, per exemple, en el porrat de Sant Antoni o en les festes de la Puríssima. I per poc que feu l’esforç el voreu allà mateix, al lloc que ocupa cada any, arrecerat dins la seua parada plena de regalíssia, pomes de sucre, piules, llepolies, fruits secs, joguets, xufes, coco o globus de tots els colors i grandàries. Sempre hi és present. Com una part indefugible de la festa. Com una artèria d’aquella celebració col·lectiva que ocupa els carrers quan arriben els temps de passar-s’ho bé i celebrar certes efemèrides locals que s’anuncien amb roig al calendari.

Els nostres pares ja l’anomenaven El Cacahuero i, abans que ells, també ho feien els nostres avis. Allò que mai vos hauran contat és com i per què aquest malnom ha esdevingut el propi d’una nissaga que arranca a finals del s.XIX a la ciutat de València. I com el nostre poble va esdevenir el bressol d’una història que pessiga una part de la nostra memòria i les nostres vivències.

Tot va començar al Cap i Casal a les acaballes del s.XIX. Allà va nàixer i viure Pedro Calvet, el primer dels noms que associem amb aquesta nissaga. Malauradament d’aquest personatge tenim molts dubtes i poques certeses. Una d’elles és que es va casar amb una dona de nom Teresa Alcaraz i que, fruit d’aquell matrimoni, van nàixer dues filles. Una d’elles es deia Maria. L’altra, de la qual desconeixem el nom, va nàixer amb una deficiència mental que li va impedir desenvolupar la vida amb normalitat. Senyals, també, d’un altre temps.

A Pedro li deuen els seus descendents l’ofici i també el sobrenom que, dit siga de passada, li ve donat pel seu quefer diari. Fou el primer a dedicar-se a la venda de fruits secs i llaminadures. Amb els anys el negoci va créixer fins a generar uns estalvis que el van omplir de possibilitats. Gràcies a això va poder adquirir un edifici a València on va ubicar una tenda, un espai per al magatzem i tots els atifells necessaris per a poder desenvolupar la seua feina amb normalitat. Corrien temps d’esplendor. S’obria d’avant d’ell un horitzó carregat de bonança. Un temps dominat per una calma aparent que va resultar, també, efímera. De colp a repent uns núvols negres van embrutar aquell horitzó que s’intuïa benaurat. Aquell edifici, que havia esdevingut el pal de paller del negoci, va resultar afectat per l’aluminosi.

Una malaltia arquitectònica que atacava el formigó i que va escombrar moltes construccions a les acaballes del segle passat. Un mal que, per acabar-ho d’adobar, s’agreujava amb dos elements que a València se’n trobaven (i se’n troben) a bastament: les altes temperatures i l’elevada humitat. L’edifici va acabar ensorrant-se. Una desfeta material i moral de la qual Pedro no va aconseguir rescabalar-se mai. Perquè aquell esfondrament no va passar per damunt, només, del negoci. També va arrossegar a l’home que el regentava. Bogeria o depressió, això no té importància. El fet cert és que n’hi ha poques dades que expliquen l’etapa final d’aquell primer Cacahuero. En aquell temps la seua filla Maria es trobava establerta a Ontinyent on havia vingut per casar-se. A la ciutat de València va quedar la resta de la família. Això és, Pedro, Teresa i l’altra filla del matrimoni. Però la distància entre ambdues ciutats era, en aquell temps, molt més gran que la que es pot expressar en kilòmetres. Hi havia les vies de comunicació, carregades de carències. També els mitjans de transport que eren tant ineficients en la seua funció com escadussers en el nombre. Però hi havia, sobretot, aquell medi invisible i intangible que dibuixa l’aspecte social. Més endavant vos farem cinc cèntims del que havia de fer Maria per donar a menjar a la família, però ja vos avancem que de temps lliure n’anava tant curta com de recursos per a gaudir-lo.

Al remat, després de molts anys de silenci i neguit, Maria va rebre de nou notícies de son pare. Pedro havia trobat la mort a la mateixa ciutat que l’havia vist nàixer. Aquella que guardava al seu ventre les restes d’un negoci que s’havia enfonsat sota les pedres de l’edifici que li havia donat recer en la seua etapa final.

Maria Calvet Alcaraz, filla de Pedro i Teresa, representa la continuïtat d’aquell negoci que havia engegat son pare. I ho va fer a Ontinyent, on havia vingut per casar-se amb Vicent Pastor Francés. L’home vivia afectat per una coixera que li impedia desenvolupar molts dels treballs que tenia a l’abast. És per aquest motiu que Maria va trobar en el negoci de son pare una possibilitat de donar a menjar a la seua família. Decidida i valenta com devia ser, va construir un carro de fusta i, una vegada acabat, el va encimbellar amb un rètol que li donava nom: “La Cacahuera”. Un homenatge a son pare i a la nissaga que, sense adonar-se’n, acabava d’establir amb aquell gest del tot espontani.

Poc després de proveir-se del carro a Maria se la veuria traginant per camins polsegosos i carreteres mal endreçades. Camejant en jornades inacabables a l’encalç dels pobles de la Vall d’Albaida que celebraren festa. Un camí que recorria tota sola mentre empenyia aquell carro de fusta carregat de cacaus, piules, globus i tot allò que l’havia ensenyat a vendre son pare. I una vegada al lloc començava l’altra jornada. Aquella que Maria contemplava darrere del carro, atenent la gent que se li apropava, mentre les hores s’esgolaven pel badall que dibuixa el capvespre. La feina s’allargava fins que no hi havia gent trafegant amunt i avall. I una vegada buides les places i els carrers, quan tot es tornava silenci i quietud, aprofitava la fi de la jornada per descansar aquell cos malmés pels viatges, les hores de plantó i la soledat de qui se sap lluny dels seus. I ho feia allà mateixa, al lloc on treballava. Resulta que el carro l’havia construït de manera que es poguera tancar. Com si es tractara d’una caixa. I allà dins, en el buit que hi quedava, s’arrecerava Maria per dormir les poques hores de son i de pau que poguera furta-li a la nit.

L’endemà tot tornava a començar. Els viatges a peu, el fet d’arrossegar el carro i les hores de treball recolzat en aquell embalum de fusta que  feia d’aparador i de casa al mateix temps. Mentre al poble l’esperaven el marit i els xiquets, que s’entretenien treballant les poques terres que posseïen.

Però els colps que va rebre Maria no li arribaren, només, en forma de jornades inacabables carregades de treball i solitud. També va haver de patir les misèries pròpies del temps que l’havia vist créixer. Un temps i un país ocupat per ànimes que arrossegaven els seus prejudicis per llançar-los contra els altres. En efecte, Maria era dona i, com a tal, no estava ben vist que anara de poble en poble (ni que fóra per treballar) i que ho fera sola. Damunt en una feina que l’exposava de cara al públic. No fou aquesta una qüestió menor. Tampoc una anècdota sense importància. Maria va haver de patir en carn pròpia el rebuig de la família d’Ontinyent. De l’altra, com hem dit abans, no en sabia res. Amb prou feines tenia temps per arribar al proper poble que anunciava festa major.

I així va succeir la vida fins que la mort la va sobtar en aquella casa que la família tenia al carrer del Trinquet de Maians nº 3. Un fet que va obligar el marit, Vicent Pastor, a fer-se càrrec del negoci. No debades s’havia demostrat que era la millor de les opcions que tenia al seu abast per posar un plat damunt la taula. Així que va agafar el carro i va començar a fer allò que la seua muller havia dut a terme durant tant de temps. Però Vicent, ja ho hem dit, tenia una coixera que li impedia suportar les jornades maratonianes que la dona havia engegat. Així que es va dedicar a vendre a Ontinyent i, també, a alguns pobles del voltant. Però fugint de les exigències que el seu físic malmés no li permetien d’acomplir. Fora com fora, és més que probable que molts dels nostres lectors encara el guarden a la memòria en forma d’imatge. No debades, ha estat durant molt de temps una de les estampes més singulars que han caracteritzat la fisonomia humana del Carrer Major, on acostumava a passejar el carro per atendre els clients.

La tercera generació dels Cacahueros és la formada pel matrimoni José Maria Pastor Calvet i Carmen Calabuig Cucart. José Maria Pastor era el fill de Maria i Vicent i, en casar-se, es trobava treballant a la fàbrica de Mompó. Una de tantes que van créixer com bolets en aquell Ontinyent de mitjans de segle que s’afanyava per esdevenir industrial. El problema, però, fou que el jornal que rebia no era suficient per a donar a menjar als 6 xiquets que el matrimoni havia engendrat. Així, cansat de passar temps d’estretors, Carmen Calabuig va decidir dedicar-se al negoci dels Cacahueros. I ho va fer seguint els consells de la seua sogra: “Tu ven globets i menjaràs”. D’ençà d’aquell moment que Carmen va passar a ser coneguda, també, amb el sobrenom de la “Cacahuera”. Un fet curiós si atenem que, el fet més habitual, és que aquests malnoms passen de pares a fills.

El primer pas que Carmen va fer en el negoci no va manifestar-se darrere d’un carro. A diferència de la seua sogra, va amanir-se una cistella i la va reblir de cacaus, regalíssia i totes aquelles coses que ja eren comuns entre els Cacahueros. Tampoc no va acudir a treballar als pobles del voltant. La dona va dedicar-se a proveir els clients locals que la trobaven a cada festa que el poble celebrava. De fet, pot resultar de comú record per als nostres lectors la imatge de Carmen i el seu marit passejant-se, cistella en mà, pels mateixos carrers per on corria el bou durant les festes de la Puríssima. Fugint de l’animal cada vegada que passava i resguardant-se sempre al mateix portó, situat poc més amunt de l’Almàssera que hi ha a la plaça de Baix. Com també deu resultar familiar aquella altra estampa que la situa al Carrer Major. Acostumava la dona, com havia fet son pare abans que ella, a passejar aquella artèria principal carregada amb la cistella. I ho feia, a més, acompanyada pels seus xiquets. Tot un estol d’ajudants que li feien companyia per tal de no quedar-se soles a casa. No cal dir que d’ajuda en rebia poca. Preocupats com estaven a trobar quelcom que els acomboiara, no acostumaven aquells xiquets i xiquetes a preocupar-se per les necessitats que sa mare poguera tindre.

Però Carmen també fou filla del seu temps. I, talment com li va ocórrer a la seua sogra, va haver de patir el desterrament per part del seu entorn més immediat. Els motius ja els coneixem, els hem exposats abans al parlar de Maria. Allò que diferència ambdues històries és que, amb el temps, Carmen va recuperar la relació i l’estima d’aquells membres de la família que prèviament l’havien postergada.

I va arribar un dia en què la història del matrimoni va fer un tomb. Resulta que la fàbrica de Mompó, aquella on treballava José Maria Pastor, va tancar. L’home es va quedar sense feina. Davant d’aquella situació van decidir que els dos es dedicarien al negoci propi dels Cacahueros. Però perquè això fóra possible havien d’anar més enllà d’aquella cistella que tant els havia ajudat. Fou aleshores que van optar per construir un carro com el que hi havia arrossegat per tota la Vall Maria Calvet. Un altre embalum de fusta que va resultar més lleuger que l’anterior. Al cap i a la fi no n’hi havia necessitat de travessar pobles ni dormir dins d’ell. Només li demanaven que fóra capaç d’arrossegar-se pels carrers d’Ontinyent i guardar dins d’ell tot allò que els clients anaven a buscar. Bé, tot allò i alguna cosa més. Perquè prompte van materialitzar una idea que els anava a reportar popularitat i beneficis a parts iguals. Es tractava d’un joc que anomenaren “La rodeta”. Una mena de joc d’atzar que funcionava a través d’una ruleta que girava empesa per la força del client qui, després de pagar, es guanyava el dret de provar sort. Una vegada cessava el moviment la mateixa ruleta indicava el premi per al guanyador. Un joc que despertava l’interés dels vianants per la seua simplicitat i, sobretot, per la incertesa de saber què s’anava a guanyar.

L’èxit d’aquell enginy els va reportar els beneficis necessaris per a adquirir una parada. El negoci prosperava i amb ell la infraestructura que el sostenia. Fins que un altre atzar va canviar el tomb del negoci. Diuen que una vesprada, a boqueta de nit, José Maria Pastor es trobava treballant darrere la parada quan va passar ben a prop la seua dona. Carmen va fer mans i mànigues per cridar la seua atenció, però no va servir de res. “Què no has vist a la teua dona?”, li va preguntar un amic que hi havia a la vora. “Quina dona?”. Fruit d’aquella resposta es van adonar que José Maria necessitava ulleres. I no és aquesta una anècdota sense importància. Una vegada amb les ulleres damunt del nas es va vorer amb cor de traure’s el carnet necessari per a conduir. De primeres fou una moto i, amb el temps, arribà la furgoneta. Ara sí que podien tornar a visitar els pobles de la rodalia sense necessitat de camejar i espentar el carro. I també podien anar més enllà. I, com que pogueren, ho feren. La parada dels Cacahueros va arribar a Múrcia, Alacant, Terol, Saragossa i altres pobles i ciutats que els seus avantpassats no podien ni somiar d’arribar. De fet, abans dels vehicles propis, els Cacahueros d’aquesta generació havien visitat pobles llunyans també, però ho feien amb el tren. De manera que agafaven, en primer lloc, aquell autobús que els duia del poble a l’estació i  que s’anomenava La veloz. I una vegada a l’estació tornaven a carregar l’embalum necessari per a vendre i fer via cap al mercat o festa de torn.

El primer dels vehicles que José Maria va adquirir fou una Lambretta. Una moto que resultarà desconeguda per als nostres lectors més joves, però que fou d’allò més popular en aquell moment. Precisament aquest vehicle fou el col·laborador necessari d’una de les anècdotes que millor explica el moment en què se situa aquesta història. Abans, però, hem de situar-nos en un dels nombrosos desplaçaments que els Cacahueros feien amb la moto per anar a vendre a qualsevol poble veí. Aquella vesprada havien acudit a Bocairent José Maria Pastor i la seua filla Maria Modesta. Imagineu-vos l’estampa del viatge. José Maria conduint la moto. El vehicle carregat amb la parada, els queviures dins les caixes i Maria Modesta, a males penes una xiqueta de huit o nou anys, seguda a la part més alta i agafant-se amb totes les forces als cordills de les caixes per tal de no caure. Amb tanta mala sort que, a mitjan camí, comença a ploure. Era ben entrada la nit quan els dos Cacahueros, a l’alçada del port de Bocairent, es creuaren amb una parella de la Guàrdia Civil.

  • Això que hi havia dalt de la moto era una xiqueta? – Pregunta un dels agents carregat d’incredulitat.
  • No crec. Deu ser algun animal.
  • Tu pega la volta i anem a vorer què passa.

La mateixa Maria Modesta és incapaç d’explicar-nos les excuses que son pare va relatar als agents després d’haver-los fet parar.

  • Al final ens van deixar anar sense denunciar-nos. Però li van fer la raó a mon pare perquè una barbaritat com aquella no es tornara a repetir. Segurament aquell parell de Guàrdies Civils no s’acaben de creure del tot allò que els estava passant.

El següent pas que José Maria Pastor i Carmen Calabuig van donar dins el negoci fou el d’obrir una botiga al carrer Maians. Allà mateix, al número 73, van llogar un edifici que els va servir per a viure i treballar alhora. A la planta baixa hi havia la botiga “La Onteniense” al rètol de la qual resava “Baratijas la Onteniense, helados y frutos secos”. Tota una declaració d’intencions. No debades, en aquell mateix local s’hi podien adquirir gelats, llaminadures, fruits secs, roses, mistela, entrepans, xocolate i tot allò que demanara el públic que s’hi apropara. Fora qui fora. Perquè de gent il·lustre i coneguda també se’n conten entre la nòmina dels clients de la botiga. Així va succeir-se, per exemple, amb el cantant Miguel Rios. Resulta que l’home havia vingut a Ontinyent per a amenitzar amb un concert una d’aquelles nits caloroses de la setmana gran de Festes de Moros i Cristians. Una vegada acabat l’espectacle i acomplerts tots els tràmits pertinents, Miguel Rios va encaminar-se carrer Major endins per buscar l’Hotel on s’allotjava. I poc abans d’arribar es va trobar amb les portes de la botiga obertes de bat a bat. Corrien aquelles hores intempestives en què la nit comença la seua retirada. Devien ser les 4 o les 5 del matí. La casualitat va fer que Maria Modesta, llavors una xiqueta que ajudava amb el que podia, va decidir fer un poc de xocolate per a tots aquells membres de la família que havien treballat durant tota la nit. I en el precís moment en què baixava amb el perol en braços entra el cantant:

  • Pots posar-me’n un got, per favor?- Li pregunta Miguel Rios.
  • Es que l’he fet per a la família, que han treballat tota la nit sense parar.
  • També jo i per això em fa mal la gola.

Maria Modesta no només li va vendre el got de xocolate sinó que, a més, va incorporar aquella beguda a la carta de les ja disponibles. Tot un encert si atenem que, l’endemà mateix, ja es trobava entre els productes més demanats.

La botiga va romandre oberta des de les acaballes del seixanta (67-68) fins a primeries de l’any 1.982. Un temps en què la família va compaginar el treball de la tenda amb el de la parada, que no havien deixat de banda.

Vicent Pastor representa en l’actualitat l’última de les generacions dels Cacahueros. La seua història, també, resulta ben curiosa. L’home, fill de José Maria Pastor i Carmen Calabuig, va començar treballant en empreses que quedaven ben lluny de la venda ambulant. Una d’elles, pot ser l’última abans de tornar-se Cacahuero de professió, fou la de dissenyador tèxtil. A ella va dedicar alguns anys de la seua vida fins que va arribar el moment de deixar-ho estar per dedicar-se, com havien fet son pare i el seu avi, a la venda ambulant. I ho feu en un moment en què encara son pare regentava el seu negoci particular. Poques vegades coincidiren les dues parades en una mateixa festa perquè ja s’havien preocupat de buscar rutes no coincidents. Però tot i això alguna vegada els va tocar compartir carrer. I ho feren de bona gana. Fins a tal punt que, una vegada jubilat José Maria, son pare, el mateix Vicent acostumava a cedir-li un tros de la seua parada perquè tornaren a vendre plegats. Cadascú amb la seua part del negoci.  Tal fou, i ha estat sempre, la relació entre els diferents membres d’aquesta família.

Vicent acostuma  a fer rutes diferents en funció del moment de l’any en què es troba. Així, segons es trobe en una estació o altra, muda el contingut de la parada. A l’hivern el seu fort són els fruits secs, els dàtils i les llepolies mentre que a l’estiu es dedica a vendre joguets, llepolies, coets, escuma i els fruits secs que sempre hi són presents. I ho fa de poble en poble, com havien començat a fer  Maria Calvet i Vicent Pastor anys enrere, com seguiren fent José Maria Pastor i Carmen Calabuig. Resseguint mercats i festes allà on siga que s’anuncien.

Però Vicent també ha acomplert amb el designi fatal que arrossega la nissaga. Així, de la mateixa manera que Pedro Calvet va haver de patir l’esfondrament del negoci per culpa de l’aluminosi, així com Maria Calvet va haver de lluitar contra la misèria i perdre la família, també a Vicent li ha eixit la seua particular pedra en la sabata. Aquesta vegada en forma de virus i de pandèmia, la pròpia que arrossega el nom de COVID-19 i que, malauradament, ha deixat a tantes persones al bell mig del camí. L’anunci de la mateixa el va agafar després d’haver invertit el necessari per a proveir-se de cara a les festes de falles que estaven a punt de celebrar-se. I de resultes d’aquell anunci va haver de quedar-se nou mesos sense poder treballar. Lluny de les places plenes de gent i dels carrers curulls de colors i de música. Però talment com feren els seus avantpassats a Vicent no li’n va quedar una altra que reinventar-se. I ho va fer dirigint aquell negoci ancestral cap a les noves tecnologies. Aquelles que li han permés recuperar els seus clients habituals que, com ell i tots nosaltres, també s’han vist impedits de visitar les places i els carrers quan arriben els dies de festa i de mercat. Perquè cal dir que la gent ha respost d’allò més bé. I cada vegada són més els qui es posen en contacte amb Vicent per continuar adquirint allò que ofereix. Amb el mateix comboi de sempre emparat pel saber fer, la proximitat i la confiança que l’últim dels Cacahueros s’ha guanyat per mèrit propi.

EPÍLEG: L’ÚLTIM CACAHUERO.

A tota història li arriba la seua fi. I aquesta dels Cacahueros no serà cap excepció. Perquè amb Vicent la nissaga escriurà el seu punt final. Ja ningú tornarà a ocupar l’interior d’aquella parada que sempre apareix al seu raconet del carrer de Sant Antoni quan arriben els temps de les fogueres; o a la Plaça del Barranquet quan la Puríssima celebra les seues festes. Enrere quedaran els temps difícils i els d’esplendors, les històries d’aquella dona que venia cacaus fugint del bou o les d’aquella altra que jugava a fer malabars damunt les caixes d’una moto que fugia de les tronades. Històries que s’han fet presents a través d’aquestes línies, però que són, només, una part d’entre totes les altres que quedaran soterrades a la memòria dels seus protagonistes. Els que encara estan i els que ja han marxat. Perquè cal dir que són molts els noms d’aquesta nissaga que no han tret el cap entre les línies d’aquest article i que, d’una manera o altra, també hi ha col·laborat en el desenvolupament del negoci. Pense ara en Javier Bonilla i les històries que ens contava de quan era menut i acompanyava el seu avi a vendre a certs pobles de la costa o, inclús, a la Plaça de la Concepció quan arribaven les festes de Moros i Cristians. I de com el Cacahuero el deixava desemparat, però segur del que feia, mentre anava a casa per recollir la berena. Només imaginar aquell xiquet, que encara no havia fet els 10 anys, atenent la parada em duu a pensar en la manera com s’aprén una professió i, sobretot, en el deute que tenim amb els més majors. Aquells que ens han ensenyat a desenvolupar un ofici i, el que és més important encara, a estimar-lo.

Quantes hores haurà passat Amèlia Ripoll al costat del seu marit Vicent darrere de la parada? Quantes festes haurà vist de prop, treballant mentre els altres fan festa? Qui contarà la seua història?

Perquè són moltes les anècdotes que guarda aquesta nissaga a la seua memòria particular. Aquella que es torna present durant la seua quedada setmanal, quan els seus protagonistes les conten al voltant d’una taula que ofrena els productes propis que ha traginat la família durant quatre generacions.

Fotografies relacionades amb l’entrada

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

Patrimoni: Material

Na Cristina, entre els records i l’oblit.

Fa un matí d’aquells agradosos de primeries de Gener. El sol es despenja parsimoniós sense massa intenció d’excedir-se en el seu servei mentre una lleu brisa s’arrossega des de llevant buscant el barranc de la Campana. Sembla que vol remuntar la Serra Grossa per la seua part de migjorn. Hem arribat a la finca poc abans de l’hora convinguda així que mentre fem temps ens dediquem a passejar-li els voltants i a contemplar el paisatge que l’abraça.

Mentre això s’esdevé recordem que una de les primeres entrades a Ontinyent Rural fou relativa a aquesta mateixa finca. Llavors vam haver de conformar-nos amb les vistes exteriors, els llibres que d’ella en parlaven i de la minsa informació que vam poder arreplegar per ací i per allà. Hui pareix que tindrem més sort. Almenys això sembla indicar el cotxe que treu el cap pel camí vers la finca.

Miguel Gandia és un home entrat en anys i, malgrat això, baixa del vehicle amb una agilitat que em sorprèn. Té un semblant rialler i pareix comboiat de vorer algú que s’interessa per aquell indret que, tot i no ser de la seua propietat, el sent com a seu. No debades ha nascut allí i s’ha passat tota la vida fent de mitger.

I precisament per això, perquè ha viscut molt i té ganes de contar-ho, desgrana històries a tort i a dret. Tranquil de saber (avisat com està!) que aquells amb qui s’acaba de trobar venen per fer-li d’espectadors i, pot ser, de cronistes a mitges.

Segons ens conta, la finca de Na Cristina deu tindre entre dos i tres segles d’antiguitat i la seua construcció s’ha supeditat en tot moment a les necessitats existents. És per això, i per l’escassa historiografia al respecte, que hui ens resulta tan difícil establir una cronologia més o menys precisa que explique el resultat final.

L’entrada principal dóna accés a un pati que situa el visitant davant per davant de les diferents dependències que s’obren per totes bandes. Es tracta d’un espai ampli, guanyat per l’herba que creix sense cap mena de contenció i senyorejat per un grapat de gallines i un gall que a males penes ens ofereixen uns segons d’atenció. Només el gall, de tant en tant, ens fita de cua d’ull.

A l’altra banda del patí hi ha la part més antiga de la casa. Aquella on abans vivien els mitgers i que queda al costat mateix de l’habitatge que ocupaven els amos.

Segons s’entra a mà dreta, en començar el patí, hi ha un espai que queda per sota de la resta i al qual es pot accedir per una escala malmesa. Allà al fons encara perviuen les restes d’un antic corral que en el seu moment va arrecerar uns quants caps d’ovelles i cabres. “Allà baix, quan lo de la neu gorda de l’any 1.925, va arribar a amuntonar-se més de mig metre de neu”, comenta Miguel mentre ens contempla embadalits mirant el corral. “Abans, cada any, queia una bona nevada. I fins i tot dues”.

Nosaltres entrem a la casa per la construcció que tanca el patí per la seua part de ponent. És a dir, segons s’entra a mà esquerra. És una de les construccions més recents de tot l’edifici i compta amb un estable, un pou i una pallissa en la seua part superior. Però la sensació que ens envolta no és del tot plaent. Només endinsar-nos a l’edifici ens adonem de la gran distància que separa el món que descriu Miguel de l’actual estat de les coses que narra. Per totes bandes hi ha senyals del pas implacable del temps. Mentre a fora creix l’herba sense control a dins s’amuntona la runa per ací i per allà. Per totes bandes s’hi troben andròmines i algunes parts de l’edifici han començat a despenjar-se dels llocs corresponents. La sensació de pèrdua és total i ens acompanyarà fins i tot en les converses posteriors a la visita. “Tot passa per alguna raó”, ens explica Miguel. Però és massa llarg de contar i de poc interés per al lector, la veritat.

Així i tot ens enfilem escales amunt fins al sequer. L’estat del sòl és tan dolent que només podem avançar per allà per on ens indica Miguel. La presència constant de formes còncaves ens recomana de fer-li cas. “No siga cas que baixeu més de pressa del que heu pujat”, espleta el mitger amb la seua sornegueria habitual. L’espai és diàfan i mancat de parets, com s’escau en aquelles estances senyorejades per l’aire. Temps era temps allà s’hi assecava de tot: figues, garrofes, ametles, olives i, fins i tot, pansa de caqui. Productes que eren introduïts des de l’exterior gràcies a un sistema de corrioles. En referir-li que aquella vista era del tot privilegiada ens relata les hores que ha passat allà dalt, amanint qualsevol feina que generava la finca o amb l’escopeta als braços. No em costa gens imaginar-lo allà mateix, escrutant les dues carrasques properes, a boqueta de nit, sol i en silenci. Com un element més del paisatge al qual pertany. Esperant que es despenge algun javalí des del fons d’algun dels barrancs propers per buscar les bellotes que tant els agraden. Miguel és un caçador de soca-rel. Guarda una especial predilecció pels senglars. Animals dels quals ho coneix tot. Per això, quan li pregunte per què baixen ara a les finques a buscar el menjar, em respon amb un llarg parlament carregat de raons. I, d’entre totes elles, una que no m’esperava: “Abans hi havia molts ramats que pasturaven la serra i els mantenien a ratlla. La seua sola presència els encaixonava als fons dels barrancs, entre la xara, que és allà on es troben més segurs”. Supose que ens és impossible prendre consciència de les conseqüències infinites de les nostres accions. Aquest és només un exemple.

En tornar al pati ens endinsem a l’edifici que abans ocupaven els mitgers. Allà dins ens acarona l’ombra plaent d’un rebedor ample que té en una de les parts, segons s’entra a mà dreta, un allar ben ample i obert. A l’altra banda hi ha una porta que amaga darrere seu unes escales que baixen fins a la bodega. Es tracta d’una construcció excavada a mà, de forma allargassada i coronada per un sostre en forma de volta feta de calç, morter i pedres. Revestida amb rajoles que fa temps que han desistit de la seua funció i que ara cauen a poc a poquet.

Al rebedor estant hi ha una escala que comunica aquesta part de la casa amb aquella que ocupaven els amos quan venien a la finca. Acostumaven a vindre, només, per acomplir la mesada. Normalment a l’agost o al setembre. La resta del temps el passaven a la ciutat de València. Resulta curiós observar la poca distància, a males penes unes poques escales, que separen dos mons tan diferents. Ací les estances són figues d’un altre paner. Per tot arreu s’intueix el luxe, malgrat el declivi evident. S’hi veu en els mobles, en la decoració de les parets i, sobretot, en la capella que s’obre des d’aquella part estant. Fou construïda cap als anys 40 i la seua fisonomia respon a les minses necessitats dels seus habitadors. Es tracta d’una nau de poca grandària que guarda al fons una habitació que li feia de sagristia. Pel que ens comenta el mitger la missa no era diària, ni tan sols setmanal. De fet, només es celebrava uns 15 dies a l’any, normalment entre agost i setembre, que és quan sovintejava la finca un nebot dels amos que era jesuïta. La resta de l’any només es visitava aquell espai de la finca per netejar-lo i poc més. La seua vista hui és ben curiosa. De la capella original només en queden les pintures de Carlets. La resta d’elements decoratius (com l’altar i les peces de la litúrgia) se les han endutes perquè no es feren malbé per l’abandonament o perquè no acabaren a les mans d’algun visitador furtiu que, malauradament, també en tenim d’aquests a la nostra ruralia. “Algunes d’estes peces han acabat a l’església de Santa Maria o bé a l’església del Pla”, ens comenta Miguel que roman atent a qualsevol dubte que puga sorgir.

L’última de les visites que fem dins l’immoble resulta ser la cirereta del pastís. Es tracta d’un balcó que s’obri a llevant. Des d’allí estant es dominen les envistes de la finca amb els seus camps recentment ressuscitats en mans d’un nebot de la família. Els únics límits que s’imposen a la mirada són els d’aquelles fites de pedra que delimiten la nostra contrada: al fons el Benicadell, el Montcabrer i la Mariola majestuosa. La Serra Grossa per la banda de tramuntana. Certament ens trobem en un espai privilegiat. Potser per això ens esplaiem sobre la calidesa d’aquell paisatge feréstec que ens envolta i ens deixem endur per les engrunes d’una memòria que Miguel va desgranant a poc a poc. La finca, segons ens fa saber, compta amb un espai d’unes 1.400 fanecades entre terres de serra i conreu. Tant és així que les fites que delimiten la propietat pel nord arriben fins als peus mateixos de l’ermita de Sant Esteve.

Unes terres que sempre s’han emprat per a proveir-se dels recursos  necessaris. Na Cristina, com qualsevol de les altres finques del terme, fou fins no fa massa temps autosuficient. La distància respecte al poble i les males comunicacions feien inviable visitar el poble cada dia. Així que els seus habitadors van haver d’esforçar-se per extraure de la natura allò que aquesta els oferia. Hi havia, per una banda, els recursos que suposaven la principal aportació econòmica. Es tractava dels conreus de la vinya, l’olivera i l’ametller, principalment. Tots ells de secà per bé que una de les mancances més importants amb què ha contat sempre la finca ha estat la disponibilitat dels recursos hídrics. A males penes contava la finca amb dos pous des d’on naixia l’aigua de manera natural però que al remat van resultar ser ben poc generosos. Com que l’aigua que oferien quedava molt lluny de cobrir les necessitats de la finca van haver de dur-se a terme més obres al respecte. Així fou com es van obrir un parell de pous més i un depòsit que recollia l’aigua de la pluja. Una aigua que acabava entrant cavallera dins l’edifici a través de les canalitzacions pertinents.

La finca també comptava amb arbres fruiters. Menys abundants que els cultius abans esmentats però diversos i treballadors com els que més. Es contava entre la nòmina dels mateixos albercoquers, perers, pomers i algun més que la memòria no ha retés. I no és d’estranyar puix tots ells es disposaven ben escampats entre les fanecades d’aquella propietat.

A la finca hi havia, també, el seu raconet d’horta. Un espai encongit per la manca d’aigua que impedia l’assentament d’hortes de gran abast. Per a aquell afer Ontinyent ja comptava amb les partides del Llombo i del Pla.

A banda d’estos recursos agrícoles també hi havia els que proporcionaven els animals. A la finca es contava amb un bon grapat de gallines i conills que es criaven als corrals. També amb un ramat generós d’ovelles i cabres que trobaven en la serra propera l’aliment necessari. I una vegada l’any Na Cristina complia amb el ritual propi de la ruralia: la matança del porc. La festa durava un parell o tres de dies i els guanys eren abundants i agradosos.

Per acabar aquest inventari els habitants de la finca comptaven amb un estol ben divers de recursos que el medi més immediat posava al seu abast. Hi havia la fusta propera que compilaven a les llomes baixes de la Serra Grossa. La recol·lecció de bellotes que, encara que ens coste de creure, en aquells temps de la infantesa del nostre mitger s’arreplegaven amb gra delit perquè resultaven d’allò més rendibles. Hi havia la caça, els pebrassos, els caragols i tot un seguit d’aliments que possibilitaven la vida autàrquica del medi rural.

Després de tot el que acabem d’escoltar intuïsc que Miguel ha engalanat en la seua memòria aquell temps passat. Com ocorre amb certs carrers quan arriben les festes que es muden amb murta i llums de colors. No debades parla d’aquell temps de la mateixa manera com ho fan els cristians quan descriuen el paradís que apareix en el capítol del Gènesis. Però no es tracta d’això. Al mitger, simplement, li va tocar viure un altre temps. “Ací la llum no va arribar fins a primeries dels seixanta. Seixanta-un o seixanta-dos, crec”.  I resulta que allò que per a nosaltres conformava un vertader drama per a ell era la cosa més normal del món. Com no haver comptat amb vacances en el seu calendari particular. Sense dissabtes ni diumenges. Com no haver disposat de l’aigua a cada moment. I com tantes altres coses que hui ens costen d’entendre.

Al remat entenem que aquell home només ens conta allò que va viure. Amb l’enyorança del temps que no tornarà, això sí, però lliure de qualsevol intent de jutjar el seu temps o el nostre.

La conversa és distesa i del tot plaent. Però les hores s’esgolen pel badall del matí que arriba a la seua fi. De ben lluny ens arriben les primeres flaires de llenya i paella. Senyal que és hora de fer via.

Abans, però, Miguel ens regalarà l’última de les seues aportacions.

“En este poble sempre s’ha fet bon vi. Abans cada finca tenia la seua pròpia producció i Na Cristina no era cap excepció”. Ja hem deixat apuntat que el raïm era un dels conreus principals de la finca. No ens hauria d’estranyar, doncs, que el vi fora el producte més destacat de la finca. “Que com es feia?, molt senzill”. El raïm es conreava als bancals propers que hui romanen òrfens de vinya. Una vegada feta la verema el duien a l’interior de l’immoble, per aquella part per on hem començat la nostra visita. Després el pujaven a la segona planta per començar el procés. De primeres es xafava a una estança al terra de la qual hi havia unes postes de fusta. El líquid s’esgolava pels badalls de les mateixes fins a anar a parar a uns depòsits que hi havia a la planta inferior, on havia de reposar per acomplir el procés de la fermentació. Costat per costat d’aquella estança n’hi havia una altra, una miqueta més menuda, que guardava dues premses. L’una era de gàbia i l’altra d’esportí. Allà mateix es premsava la pasta feta de restes de pell, pinyol i alguns residus més. De resultes d’això en treien les últimes gotes del suc que s’havien salvat del procés de xafat. I de la pasta que en resultava, una vegada s’havia eixugat, la duien a la fàbrica del vi situada al carril per a convertir-la alcohol.

Ja vos hem fet esment de les restes d’aquella bodega que hi havia a l’edifici dels mitgers. Allò que no hem apuntat és com arribava el líquid des dels depòsits de fermentació. Ho feia a través d’unes canalitzacions que el distribuïen entre les gerres que ocupaven els laterals de la bodega. Passat el temps, quan el vi estava llest, els treballadors de la finca en treien el suc amb els odres o cuiros, que eren uns estris fets de pell de cabra que es cosien per tal de poder carregar-los al coll i dur-los fins allà on els esperava el carro.

“Vam fer alamon de vi. Tant és així que els amos van haver de construir una segona bodega, més gran que la primera, proveïda amb dos depòsits de 10.000 litres i dos més de 15.000 litres cada un d’ells”.

  • I quines varietats treballàveu?
  • Monastrell i bonicaire per al vi negre i Merseguera i malvasia per al blanc.

De primeres la finca de Na Cristina, com qualsevol altra del terme, produïa la quantitat de vi que s’ajustava a les seues necessitats. En aquells moments el vi era un producte d’autoconsum. Però amb el temps i l’augment de la producció van aparéixer els excedents. I amb ells la necessitat de col·locar-los. La primera eixida li la va oferir el “Paixó”, un corredor que recorria totes les finques amb el seu carro comprant els cuiros de vi que li oferien. Més endavant, amb la finca produint a ple rendiment, el carro del “Paixó” fou substituït pel camió de Donat; més modern i proveït de cubes que oferien millor rendiment a cada viatge.

Les últimes reflexions del mitger són del tot encertades, com la resta que ha deixat anar durant el matí. Això si, amb un punt d’agror que no es molesta en dissimular. Explica que l’any 1.975 va començar el declivi de la finca. Que les coses es veien vindre d’abans però que així i tot en aquella data es van precipitar.

A hores d’ara la finca continua el seu ocàs inevitable. En els últims anys només ha estat visitada per Miguel que ha treballat de valent per salvar d’ella allò que podia. Però aquella feina ha resultat ser com la lluita contra els molins. Un esforç en va d’algú capaç de reviure els dies d’esplendor que va viure i conéixer. Aquells dies que no tornaran.

MOLÍ COMAS

MOLÍ COMAS

MOLÍ COMAS

Patrimoni: Material

Molí Comas d’Ontinyent.

Vos proposem hui fer una passejada per un dels racons més singulars i menys coneguts de la nostra ruralia. Un espai situat a la vora del riu Clariano, al bell mig del paratge de la Penya Blanca.
Un indret carregat d’història que intentarem explicar des de dos àmbits diferents i complementaris. Per una banda, des del conjunt arquitectònic conegut amb el nom de “Molí Comas”. Per l’altra, partint de la indústria paperera; aquella gran oblidada pel nostre imaginari col.lectiu local i de la qual l’esmentat molí en va ser un destacat protagonista.

INDÚSTRIA PAPERERA A ONTINYENT:

Emmarcada a l’àmbit comarcal, La Vall d’Albaida representava un dels nuclis de concentració paperera més importants del context valencià. Només per darrer del nucli Bunyol-Alboraig, Sogorb-Altura i Alcoi-Cocentaina (el més important de tots).
En el cas d’Ontinyent, aquesta activitat manufacturera va estar possible gràcies als recursos hídrics que posaven al seu abast el riu Clariano i el Pou Clar. Un cabal que no ha estat mai excepcional en termes quantitatius però que podríem considerar destacable des d’un punt de vista qualitatiu. I no és aquesta una qüestió menor donat que la indústria paperera requereix, per sobre de tot, dos elements que li són fonamentals per a una producció rendible i correcta: aigua abundant, neta i cristal.lina, i un clima sec que permeta un assecament ràpid. D’això, el nostre poble, en té a bastament.
L’origen de la indústria paperera local cal situar-lo a finals del s. XVIII. La primera referència que hem trobat data de l’any 1783 i ens indica que Ontinyent comptava amb 1 molí copropietat per Domingo Osca Nadal i Josep Perlasia. A primeries del s.XIX el nombre de molins va créixer fins a arribar a tres exemplars; una expansió modesta que es va allargar fins a la primera meitat del segle. Fou, precisament, en encetar-se la segona meitat d’aquest, en concret a la dècada dels 50, quan culmina la seua fase expansiva. I tot això malgrat els entrebancs que suposava la persistència de les Guerres Carlines. En aquell moment el nostre terme comptava amb 8 establiments dedicats a l’elaboració del paper blanc i de fumar. Una inèrcia que s’allargà fins a les darreries del mateix segle, en què l’activitat paperera guanyà en importància a la indústria tèxtil. Gràcies, sobretot, a la dimensió de “La Clariana”, l’empresa que més treballadors contava a càrrec seu. El Molí Fita i el Molí Comas li anaven darrere.
D’ençà d’aquell moment àlgid la indústria paperera va començar a recular. Entre els anys 1883-1888 ja hi havia 6 fàbriques en actiu, tendència que no va capgirar l’entrada del nou segle. De les 4 fàbriques de 1900 passaren a 3 l’any 1918. Fins que el 1934 només en quedaven dos: “La Clariana” i la de Tomás Mompó Comas, que elaborava paper d’estrassa i cartó.
El pas del temps situaria la indústria tèxtil com a capdavantera del desenvolupament econòmic local. Una ombra que sempre ha planat per sobre de la indústria del paper fins a tornar-la invisible als ulls d’una part molt considerable dels veïns i veïnes d’Ontinyent.

LA NISSAGA DARRERE DEL MOLÍ COMAS:

Resulta certament difícil parlar del Molí Comas sense fer referència a la nissaga que el va habitar i el va treballar. Perquè si fem una ullada a les persones més destacades dins l’àmbit familiar ens n’adonarem que totes elles van representar un paper molt destacat en la indústria paperera local. Cert és que l’ombra de molts d’ells s’allarga més enllà de l’àmbit estrictament econòmic. De fet, alguns ocuparen posicions molt destacades dins l’àmbit polític local i provincial. Nosaltres, però, ens centrarem en aquells aspectes que guarden relació directa amb el molí que hui ens ocupa.
Anem per parts.
La primera persona referenciada en la historiografia local és José Molina qui ja apareixia, en els padrons de 1754, com a peraire (mestre fabricant de panys). Poc després, durant la dècada dels 70 d’aquell mateix segle, canviaria el cognom pel de Delgado de Molina. José va maridar-se amb Isabel Perlasia. Un fet que podria passar desapercebut en este inventari precipitat si no fóra pel fet curiós que aquella dona era la germana de José Perlasia, qui fou copropietari del primer molí paperer instal.lat a Ontinyent, ubicat a la partida de la “Choza”. Amb el temps i els canvis corresponents, aquell molí acabaria esdevenint “La Clariana”, el més important de tots els qui confeccionarien l’inventari de molins locals.
L’any 1774 José Molina va obtenir permís Reial per instal.lar un batà a la partida del “Ciscar”. I, ja de passada, va aprofitar l’eixida d’aigües del batà per instal.lar, també, un molí fariner.
Francisco Delgado de Molina Presencia és la segona de les persones destacades. Resulta que l‘any 1799 es va fer efectiva la voluntat testamentària de son pare, José Delgado de Molina. En ella figurava Francisco Delgado com a hereu de les instal.lacions abans esmentades. I resulta interessant que, quan encara les obres del batà es trobaven en marxa, per bé que a punt de concloure, va sol.licitar autorització per a convertir-lo en fàbrica de paper. Fou, aquella, la tercera fàbrica de paper que es va instal.lar a Ontinyent (el Molí Osca i el Molí Fita ja estaven en funcionament).
El fill de Francisco, de nom José, va heretar el molí a la mort de son pare, esdevinguda el 1818. L’any següent dos dels fills de la parella formada per Francisco Delgado de Molina i Maria Soler van heretar el molí.
Oficialment el molí paperer es va posar en marxa l’any 1802-1803 i durant els primers decennis del seu recorregut va funcionar diverses vegades en règim d’arrendament.
Una de les filles de José Delgado de Molina, de nom Josefa, va casar-se amb Fabian Comas, natural de Gandia i metge de professió. Qui, en 1822, es va fer càrrec del molí; raó per la qual, durant un temps, va passar a ser conegut com a “Molí de Fabian”.
El successor de Fabian en els comandaments de la fàbrica fou el seu fill Rafael Comas Delgado. Un advocat de professió que es va casar amb Tomasa Donat Alonso. Foren aquells els anys de màxima esplendor de la fàbrica.
Després d’un parell de propietaris va agafar les regnes de la fàbrica la generació Mompó Comas. Tomas Mompó va ampliar, amb la fabricació de cartons, les possibilitats del negoci. I fou un cunyat, casat amb la seua germana Carmen Mompó, qui ja al càrrec de la fàbrica la va convertir en fàbrica tèxtil durant els anys de l’amarga postguerra.

CONJUNT ARQUITECTÒNIC:

El conjunt arquitectònic del Molí Comas està format per dos edificis que es troben a tocar l’un de l’altre però que romanen clarament separats. Per una banda hi ha l’antiga fàbrica, ubicada a la vora del riu. Per l’altra hi ha la casa on vivia la família, més allunyada del curs de l’aigua i a una alçada major, responent a les exigències orogràfiques del terreny.
La casa. Es tracta d’una edificació posterior a la del riu. Construïda amb la intenció primera de donar aixopluc a la vida familiar. Per bé que, en aquells temps, en espais rurals com el que ens ocupa, l’autosuficiència era un aspecte consubstancial a la mateixa existència. És per això que no es pot parlar, en cap cas, d’edificacions que visqueren d’esquenes l’una a l’altra. Al cap i a la fi, el Molí Comas no només donava cabuda a un negoci derivat de l’ús del molí, també disposava d’un hort, d’animals (tant per al tir com per a menjar) i un forn. Fins i tot, en els seus orígens, disposava també d’un molí fariner que es va acabar destruint per manca de cabal d’aigua suficient per proveir els dos molins existents.
Allò primer que es troba el visitant en arribar a la casa és un espai grandíssim, a tall de replaça. Al bell mig del qual hi ha una piscina, de construcció posterior, ubicada allà on antany hi havia una bassa i un pou que proveïa d’aigua tant a la família com a l’hort proper que hi havia. En aquella mateixa replaça és on abans acostumaven a aparcar els carros de la casa.
L’edifici és una construcció esventrada en dues alçades. A la planta primera hi vivia la família. Hui la podem trobar dividida en estances seguint la mateixa disposició inicial. Per bé que el conjunt de la planta fou reformat a la segona meitat del segle passat.
La segona planta presenta una fisonomia ben singular, derivada de la funció principal amb què va ser concebuda. Temps enrere, quan la fàbrica estava a ple rendiment, aquella planta fou un sequer. És a dir, un espai pensat per a assecar el paper que es produïa a la vora del riu. Es tracta d’un espai obert, de dues naus i lliure d’estances. Allò que primer crida l’atenció al nouvingut/da és l’absència de finestres. El propòsit, clar està, fou el de facilitar el pas d’aire. A les parets, i entre els pilars que esventren l’estança en dues naus, hi ha encara les clapes que proven els llocs exactes on abans hi havia enganxats els ferros des d’on es penjaven els fils que travessaven l’estança. A mode d’estenedors sobre els quals es deixava caure el paper a l’espera de ser assecat. Un paper, cal esclarir, que abans havia estat introduït en aquella planta a través de les finestres. Utilitzant un sistema de curioles que deslliurava els treballadors d’haver de pujar-les a mà amb els perills corresponents. En parlar del terra, una miqueta més avant, entendreu per què.
El sostre presenta un conjunt de bigues homogeneïtzades. De fet, aquell ordre perfectament harmonitzat fa pensar que totes són de la mateixa època. Difícil de demostrar o de datar amb exactitud. Motiu pel qual no estem en disposició d’afirmar si corresponen a les originals o bé han estat reconstruïdes. Siga com siga, apuntem aquesta possibilitat perquè aquest edifici ha estat objectes de diversos treballs de rehabilitació que li han allargat la vida fins al dia de hui. Un d’ells, segurament el més destacat pel que fa a la fisonomia del lloc, és aquell que va canviar el terra de la segona planta, que era de canyís, per un forjat de formigó que adaptava l’espai a les necessitats del nou temps, quan el negoci de paper formava ja part de la història de l’edifici.
La fàbrica.
Aquest edifici que alberga el molí i la fàbrica ocupa una posició estratègica dins el conjunt arquitectònic. A tocar del riu Clariano, just al lloc on desenvoca una altra baixada d’aigua provinent de les hortes de la partida del Pla. Pel que fa a la part més antiga del molí, actualment la fisonomia originària està destruïda o enrunada. En el millor dels casos tapiada. Això dificulta seriosament la seua interpretació per bé que la informació indirecta i el sentit comú, ens ajuden a dibuixar, ni que siga aproximadament, aspectes importants de l’edifici. Per exemple, aquella xarxa de canals i comunicacions en forma de séquies que conduïren, temps era temps, l’aigua del riu fins a l’interior de l’edifici, on es trobava el molí que li dóna nom.
L’edifici en qüestió consta de tres plantes. La primera d’elles, aquella que guarda el vestigi més important que és el molí, hui es troba tapiada o bé enrunada. Segons quina siga la part a la qual ens referim. En qualsevol cas no es pot accedir a ella. De fet, ni els mateixos propietaris ens saben dir si la maquinària original del molí encara roman allà baix o, per contra, ja no hi és. El que sí que es pot visitar és un espai molt reduït d’aquella planta, a males penes uns metres quadrats, que dóna una idea del tresor que guarda aquell edifici sota les seues faldes. Una simple ullada ens mostra, en tota la seua esplendor, la riquesa que s’amaga allà dins. Sobre els nostres caps hi ha un sostre fet de voltes de creueria sostés per pilars de pedra massissa. I a una de les bandes, segons s’entra a mà esquerra, inaccessible per culpa de les runes que li barren el pas, s’endevina l’antiga construcció que conduïa l’aigua des del riu fins a l’interior de l’edifici. És a dir, que aquell vestigi, en cas que fóra accessible, ens marcaria el camí per arribar al molí.
És aquesta la part més interessant d’aquest edifici que fou molí i fàbrica a l’hora. Perquè les dues plantes superiors, de construcció posterior, hui han quedat desdibuixades per recents intervencions que van possibilitar que, fins no fa massa temps, encara s’ocuparen en albergar indústries modernes.
El jardí.
A les envistes de l’edifici es poden observar, encara, les restes malmeses d’un antic jardí senyorial que data del 1873. Hi ha alguna barana o mur, una séquia que passa propera i, sobretot, el record dels familiars que van conviure amb ell. I entre tot això s’alça majestuosa la figura de l’element més emblemàtic d’aquell extint jardí: el magnolier. Un arbre difícil de trobar per aquestes latituds que s’ha aprofitat de la séquia propera per a regalar-se el sustent necessari. Motiu pel qual la frondositat i la mida són envejables. La desaparició de la séquia, que data dels anys seixanta, l’ha fet recular en vigor i és per això que es mostra menys esponerós. Però, en qualsevol cas, roman dempeus i digne per recordar-nos que, temps enrere, aquell espai va viure un moment d’esplendor al qual no estan disposats a renunciar.

Volem agrair molt especialment a Mari Carmen Espí Mompó pel seu temps, els seus coneiximents i, sobretot, per l’estima que ens ha transmés per tot allò que envolta el Molí Comas. Sense la seua voluntat no hauria estat possible la confecció d’aquest article.

COVES ‘CASA BARBETA’

COVES ‘CASA BARBETA’

COVES ‘CASA BARBETA’

Patrimoni: Material

Coves ‘Casa Barbeta’.

La primera referència que en tenim data de l’any 1917, quan les coves i l’immoble que les corona fou adquirit per la família de malnom “Barbeta”.

Antonio Llora Tortosa suposa, en el seu llibre “Ontinyent y su historia”, que devia ser cap a finals s. XIV quan es va procedir a cobrir el “barranc de l’Almaig”, des del “Carreró del Marqués” fins a la “Plaça de Baix”. És a dir, que per aquelles dates, hauria de cobrir-se la barbacana (sistema defensiu format per una fosa o fortificació) que envoltava la Vila d’Ontinyent, tot deixant el buit inicial baix terra perquè servira de desaigüe. D’aquesta manera les aigües que sempre han davallat pels barrancs abans descrit ho continuaren fent fins a desembocar en el riu Clariano. Ens referim a allò que hui en dia coneguem popularment com “barcacana” i que actualment està en procés de restauració.
Siga com siga, allò que ens interessa és apuntar la trajectòria que el pas d’aigua ha dibuixat des de l’Almaig fins al riu Clariano. Però sobretot remarcar com en el transcurs del seu trajecte ha banyat els peus de la Vila i com aquesta circumstància ha condicionat la vida dels veïns. Prova d’això són les almàsseres, els molins o la séquia que abans conduïa l’aigua segons les necessitats humanes.
De tot allò encara ens queden alguns vestigis i molta informació.

Una altra de les particularitats que s’aprecia en el transcurs de l’itinerari perfilat pels barrancs abans descrits, és l’existència de nombroses coves excavades a les seues vessants. Així, a l’antic barranc de Sant Jaume, que desemboca també les seues aigües al riu Clariano, hi ha ubicat un complex d’aproximadament 35 coves. Totes elles situades a tir de pedra les unes de les altres. L’origen sembla situar-se als temps medievals i els usos que les originaren foren d’allò més diversos: refrescar els aliments i begudes, estabular els animals, emprades com a habitatges, magatzem…
D’entre totes elles nosaltres ens hem fixat en una, per ser notícia degut als recents descobriments que estan traient a la llum un passat que era, en part, desconegut i, per altra banda, fugisser a la memòria dels actuals propietaris.

COVES DE “BARBETA”:

L’origen de les coves de “Barbeta” és desconegut. Encara ningú no ha pogut posar data a l’inici dels treballs que les han anat perfilant, a poc a poc i segons la necessitat, a través del temps i pedra endins.
La primera referència que en tenim data de l’any 1917, quan les coves i l’immoble que les corona fou adquirit per la família de malnom “Barbeta”. I allà mateix, aprofitant l’espai furtat a la pedra, és on es va muntar la tenda de queviures homònima que ha mantés la seua activitat ininterrompudament fins a temps molt recents.

Com ocorre amb totes les coves que les envolten, també estes estan picades a la pedra. Fou aquell un costum bastant habitual, el d’anar ampliant l’immoble d’acord amb les necessitats canviants que pogueren tindre els propietaris. I, de la mateixa manera que es feia també es desfeia. Perquè si en el transcurs d’aquell traginar el propietari o propietària es trobaven amb algun inconvenient (filtracions d’aigua, males condicions, haver esdevingut femer,…) molt sovint optaven per tapiar aquell buit a la pedra. I quan això s’esdevenia el pas del temps s’encarregava de capbussar en l’oblit l’existència d’aquelles coves que un dia es van dibuixar a cops de tallant. Tot oblidant la morfologia anterior fins que un fet fortuït o una simple intuïció les tornava a posar al descobert.
I això és, precisament, el que ha esdevingut en estes coves dites “de Barbeta”.

No fa massa encara, a tot estirar uns mesos, els actuals propietaris (descendents encara dels “Barbeta” que van adquirir les coves a primeries del segle passat) van emprendre la tasca ingent de descobrir la morfologia original de les seues coves. Així, desposseïts ja de les obligacions del negoci, van capbussar-se pacientment a rescabalar els contorns antics. Una tasca tan minuciosa com delicada que prompte va donar els seus primers fruits en forma de sorpresa. Car en el transcurs d’aquell treball es van trobar alguns elements dels quals es desconeixia la seua existència.

De primeres van aparéixer algunes coves desconegudes o, com a molt oblidades. Només intuïdes per alguns comentaris d’algun avantpassat que, en el millor dels casos, era posat en entredit.
Doncs bé, en la majoria d’elles s’han trobat, enganxades a la llosa, les argolles on temps era temps es nugaven els animals. Prova irrefutable que aquelles coves, també, van fer-se servir per a estabular els animals de la casa.

A una altra de les coves, l’anomenada “Gran”, batejada així pels propietaris a causa de la grandària inqüestionable d’aquesta, s’han pogut rescabalar dos pesebres, de mides diferents i disposats l’un al costat de l’altre. Que reforçarien la idea de l’estabulació dels animals. Allò que resta per esbrinar és si les diferents coves amb proves d’estabulació coincidiren o no en el temps.

Però la descoberta més interessant es troba a la cova de baix, aquella que queda, més o menys, a la part inferior de l’escalinata que puja des de la Plaça de Baix fins al Carrer Major. Allà s’han documentat restes d’una antiga almàssera. Un treball, per cert, que en l’actualitat s’està duent a terme per les autoritats pertinents i del qual esperem els resultats amb molt de deler.
Els elements que descriuen l’almàssera són un forat al sostre on abans es subjectaven els molons de les sitges. També han quedat al descobert les restes de tres sitges, una gerra, un pouet i un decantador que conduïa el líquid de la premsa cap a les sitges.

Ara per ara, la feina s’ha dirigit envers la recuperació de la font natural que, d’ençà que la casa està documentada, ha conduït l’aigua des del barranc proper fins a l’interior de l’immoble. Un avantatge, aquell, que no va passar desapercebut pels propietaris. Ja que l’aigua que rajava cavallera s’ha utilitzat durant molts anys per als més diversos quefers. Entre ells, i a tall d’anècdota, per a fer els tramussos que, de ben segur, molts dels nostres lectors encara recorden i, en el millor dels casos, hauran provat.
Per a dur a terme el procés d’elaboració dels tramussos hi van haver d’habilitar una xicoteta infraestructura formada per tres piles a la part superior i un safareig. I és això el que precisament ara es pretén posar al descobert.

Volem agrair molt especialment als propietaris de l’actual immoble que ens hagen permés l’entrada i ens hagen ajudat aportat l’explicació pertinent. Al cap i a la fi ens trobem davant d’un dels nombrosos tresors que guarda el nostre poble. Un tresor que hem començat a valorar gràcies als últims treballs descrits en aquest article. Però també durant la redacció d’aquestes línies. Car han estat moltes les oportunitats que hem tingut per a valorar-lo com cal al llarg de la nostra vida. Però la proximitat i la convivència, el costum en definitiva, ens havia barrat la comprensió d’aquest fenomen únic que hui hem provat de descriure.

Fotografies relacionades amb l’entrada

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

Patrimoni: Material

Casa Conca, zona del Pla.

Hem anat a buscar una casa que guarda una historia interessant i propietat de una de les families més estimades de la zona del Pla, la familia CONCA.
Una casa de gran pau i tranquil·litat, envaïda en part ja per les edificacions de la zona industrial.

En aquesta zona trobem la finca que va ser propietat de D. Enrique Fernández de Mesa, coneguda per Casa Conca, com a conseqüència d’haver romàs en règim d’arrendataris durant quatre generacions la família Conca, sent l’últim arrendador Enrique Conca Vidal, qui va aconseguir amb molt esforç, lliurament i sacrifici la propietat als descendents de l’antic amo.

La seua façana principal es troba orientada al Sud o migdia. L’edifici, té les característiques pròpies de les cases de camp de la Vall d’Albaida. Es compon de baixos per a l’habitatge dels arrendataris i serveis propis agrícoles. El pis principal es reservava per als propietaris. També posseeix una golfa o “terrat”. La terra en la seua major part és de regadiu. En aquestes finques es guarden els costums a la vella usança de viure en pau envoltats per les seues terres i, a l’ombra del seu arbrat, avui una miqueta minvat, encara que algunes velles palmeres ens recorden els nostres avantpassats els moros, un clar exemple de les alqueries a la nostra zona, que ells van fundar.

ORATORI PRIVAT:

Es trobava aquesta dependència a mà esquerra de l’edifici amb accés mitjançant una porta rústica que a les fotos us ensenyem; actualment és una dependència on s’acumulen objectes vells.

Hem localitzat a una altra casa, un preciós llenç de la Immaculada que va presidir l’Altar. Es va salvar de la fúria antireligiosa de la Guerra Civil amagat i enrotllat sota unes teules de la coberta de la finca, fins a l’alliberament en què va ser posat novament en un altre bastidor.
Aquesta finca, i moltes altres d’aquesta zona d’alqueries, disposaven d’un petit ramat d’ovelles, aus de corral, colomar, cria de porcs, per al seu moment realitzar la matança i el corresponent embotit, molt típic en aquesta zona.

Existia el costum, en les estipulacions d’arrendaments rústics, establir clàusules perquè el pagament fos moltes vegades parteix en espècies, com a conills i gallines a més d’obsequiar als amos amb el present de la matança dels porcs.

Disposaven de forn per coure el pa, igualment estaven dotades del seu corresponent l’agar, celler i tot allò que li era necessari per a la seua pròpia autosuficiència. Quan acudien els amos, se’ls preparava la taula amb netes estovalles que adornaven amb bon vi i els millors productes de les seues terres.

Segons l’expedient número 10, de 1931, que obra en l’Arxiu Municipal d’Ontinyent, a partir Des es produeix en el Col·legi de la Concepció la primera circumstància anormal de les moltes que van patir en els anys trenta a causa de la ll República. Van haver d’abandonar-ho tant els religiosos com els alumnes i, per evitar que fos saquejat, de forma precipitada van treure, previ control municipal, els productes peribles i de primera necessitat. Consta en el citat expedient, una llarga llista d’Ontenienses, homes bons, que van participar ajudant en aquesta meritòria labor, entre ells “Enrique Conca Vidal, domiciliat a la Casa Conca de la partida d’Alqueries o el Pla”, ajudat pel seu germà Fra Manuel, de seglar José Rafael, i d’un altre frare llec conegut per Fra José. El referit Conca, va retirar: una caixa, una canastra i cinc fardells de roba del servei de l’església; set calzes i cupons; dos missals; 35 conills, al voltant de 200 quilos d’embotit i mig sac de sucre

En un intent de restablir la normalitat i volta la comunitat de franciscans, el 28 de maig de 1931, el Rector del Col·legi Fra Joaquín Ivars Francès, va dirigir un escrit a l’Alcalde sol·licitant la devolució dels embotits i la roba del servei de l’església, calzes que tenia retinguts Enrique Conca Vidal.

Finalment quan el 13 de juliol de 1936 va ser confiscat definitivament el convent, dos franciscans de la comunitat, el llec fra Manuel Conca germans de l’arrendatari d’aquesta propietat, i un altre anomenat Fra José van buscar protecció, en aquesta finca, davant el temor de veure’s assaltats per aquelles incontrolades torbes anomenades comités revolucionaris.
Va arribar el moment d’aquell passat dolorós, que els comités es van personar a la casa, per registrar i prendre possessió de quant van trobar en ella. Aquí van trobar i van ser detinguts els franciscans amagats i el propi arrendador Sr. Conca Vidal. Va voler la providència que sortiren indemnes d’aquells desgraciats atropellaments on la integritat física de les persones no explicava més que amb el desgavellat capritx dels revolucionaris. Van estar un llarg temps sense poder acostar-se a la finca, fins que se’ls va autoritzar el seu retorn, començant novament les tasques agrícoles, interrompudes durant la seua absència.
Actualment els camps de la finca estan treballanse amb arbres de Caquis.
L’estat del inmoble és ruïnós, part de la teulada ha caigut, i per dins esta deixada pedre.

Fotografies relacionades amb l’entrada

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA ONTINYENT

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA ONTINYENT

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA D’ONTINYENT

Patrimoni: Material

Usuaris del pou de la solana d’Ontinyent.

El pou que li dóna raó de ser fou construït molt abans que la societat es formara. De fet, en aquell moment, un reduït nombre de propietaris el van dur a terme i el van gestionar fins a la dècada dels 80, moment en què la titularitat del pou passà a mans d’uns nous propietaris que s’organitzaren formant una societat.

LA NECESSITAT DE L’AIGUA:

La ruralia, com a espai ordenat i habitat per l’home, no pot existir sense la presència d’aigua. De la mateixa manera que no es pot concebre un assentament humà que no tinga al seu abast este element imprescindible per a la conservació i desenvolupament de la vida. De fet, si tirem enrere en el temps, descobrirem com les primeres civilitzacions que es coneixen a la història de la humanitat (allà on apareix i es desenvolupa el concepte de societat) aparegueren a les envistes de tres rius ben importants: el Tigris, l’Eufrates i el Nil. Són les anomenades civilitzacions hidràuliques.

Al nostre terme eixa necessitat ha quedat testimoniada per molts i diversos vestigis, la majoria en desús, que encara són ben visibles hui en dia. Pensem, per exemple, en els assuts que podem trobar al barranc de l’Avern o al de Tarongers, per citar només dos exemples. O també en la xarxa de séquies que esquarteren el nostre terme i que històricament li han ordenat la distribució de l’aigua. Un patrimoni heretat dels àrabs i dels quals, segons ens consta, s’està preparant un treball de difusió que transcendirà el nostre terme per abastar l’àmbit comarcal. Esperem que arribe a bon port i que aparega com més prompte millor.
Un altre d’estos vestigis el composen els nombrosos pous que hi ha escampats per tot arreu del territori. De pous n’hi ha moltíssims i prova d’això és el comentari que Antonio Llora Tortosa deixà escrit en el seu llibre “Ontinyent y su historia” ‘En las décadas de 1970 y 1980, ante la mayor demanda de agua experimentada en Ontinyent, se procedió a la perforación de pozos con miras industriales, comerciales o de servicios’.
En una relació posterior l’autor cita alguns dels que existien allà pels volts de l’any 1987. I Precisament un dels que apareixen és el que hem triat com a excusa per parlar-vos del funcionament i la importància que revesteixen tots i cadascun d’ells. ‘Pozo de “La Garnatxa”.- En el Barranc de la Purísima, más arriba de la finca que le da nombre. Agua potabilizada para chalets y casas de campo. Polígono 4’.

USUARIOS POZO DE LA SOLANA:

Coneguda popularment com “La Solana” esta societat aixopluga gairebé 175 membres que participen d’ella en qualitat de socis.
El pou que li dóna raó de ser fou construït molt abans que la societat es formara. De fet, en aquell moment, un reduït nombre de propietaris el van dur a terme i el van gestionar fins a la dècada dels 80, moment en què la titularitat del pou passà a mans d’uns nous propietaris que s’organitzaren formant una societat.

EL POU:

La construcció és ben senzilla i consta de dues parts. La primera és una base de formigó coronada amb unes portes de ferro que descansa sobre terra. Darrere les portes n’hi ha els tubs de metall que comuniquen la superfície amb el nivell freàtic de l’aigua, situat a uns 400 metres de profunditat aproximadament. És a dir, gairebé a nivell de mar. Al costat mateix n’hi ha un edifici auster i espigat que guarda el transformador, una màquina que genera i condueix l’energia necessària per a engegar tot el procés. I de què consta aquest procés? De primeres cal bombejar l’aigua que, com hem dit més amunt, es troba gairebé al nivell del mar (Cal constatar que com més profund és el nivell freàtic més car i costós és el procés de traure l‘aigua). Després, a través d’una sèrie de tubs soterrats, l’aigua es trasllada des del pou fins a un depòsit proper (aproximadament 450 metres en línia recta) on s’emmagatzema per a proveir segons les necessitats dels usuaris. Ja vos podreu imaginar, després de tot el que portem dit, que la quantitat d’energia necessària per a traure l’aigua i transportar-la deu ser d’allò més important.
Cal apuntar també que el nivell d’aigua disponible fluctua en funció de l’aportació que reb de la pluja. En els últims anys, com és de suposar, este ha baixat. Per exemple, segons ens informa el responsable de la gestió del pou, només en l’últim any el nivell de l’aigua ha baixat entre 12 i 14 metres aproximadament. La capacitat d’aigua que té ningú no ho sap però els seus responsables són molt optimistes pel que fa al seu rendiment. Segons ens conten, el fet d’agafar l’aigua d’una profunditat tan elevada fa que el seu rendiment siga molt segur, per bé que coste més de traure.

EL DIPÒSIT:

Es coneix com el dipòsit de “La Garnatxa” per estar situat a tocar de la finca homònima. Esta construcció imponent, mig soterrada a terra, té una capacitat d’emmagatzematge de mil metres cúbics.
El dipòsit té uns nivells que marquen un cabdal mínim emmagatzemat. De manera que quan l’aigua arriba a estos límits s’envia un senyal al pou abans descrit perquè s’active el mecanisme que bombeja l’aigua. Després transporta l’aigua fins al depòsit perquè no en manque els usuaris. Este procés d’extracció i trasllat de l‘aigua normalment s’efectua durant la nit perquè llavors l’energia és més barata. Ja hem deixat constància de la quantitat d’energia ingent que necessita un pou d’estes característiques per a posar-se en funcionament.
Una vegada l’aigua és al depòsit cal traslladar-la. És per això que del mateix dipòsit ix un tub soterrat que duu l’aigua fins a la propera finca de Sant Jacinto. Una vegada allí es desvia en dues direccions completament diferents: un tub desvia l’aigua cap al Garrofer de l’Hora, direcció Todos Vientos; l’altre ressegueix el camí de Sant Esteve i continua per la carretera de Moixent en direcció a l’Alberg Perú.

EL FUNCIONAMENT:

Els socis paguen a la Generalitat un cànon per l’aigua consumida. La particularitat és que este pagament s’efectua a través de la societat en un pagament únic que engloba el total de l’aigua consumida pel conjunt dels socis. Després cadascun dels usuaris paga a la societat la proporció corresponent a l’aigua que ha consumit segons marca un comptador que cadascun d’ells té al seu habitatge.
Com és de suposar els socis també han de córrer amb les despeses derivades del manteniment de les infraestructures que el pou, els tubs i el dipòsit requerisquen. Sense anar més lluny no fa massa temps van haver de fer front a una despesa de resultes d’un esquarterament en la paret del depòsit. Les quantitats requerides per a este tipus d’intervencions acostumen a ser molt elevades.
Una de les curiositats derivades d’este aspecte és la col.laboració entre els diferents pous que hi ha per la zona. La qüestió revesteix una certa importància perquè, com hem apuntat més amunt, allò que proveeixen estos pous és l’element central i necessari per al desenvolupament de la vida. Vaja, que sense ell no n’hi hauria assentament en la ruralia. Dit això no ens ha d’estranyar que una avaria en qualsevol de les infraestructures d’un d’estos pous provoque un enrenou de conseqüències poc desitjables. Doncs bé, entre el pou que ens ocupa i el proper de Lliso n’hi ha una col.laboració constant que fa que, quan un dels dos té algun problema que impedeix el subministrament als seus usuaris, l’altre li cedisca l’aigua perquè la provisió quede garantida.
Ignorem si n’hi ha més col.laboracions d’este tipus però possibilitats no en manquen. Sense anar més lluny a tir de pedra del pou que hui ens ocupa en trobem dos més. Per una banda n’hi ha el de la Casa Bona (ubicat a la pujada de Sant Esteve) i per altra el de la Fonteta de Ferrero (a la pujada de la carretera del Portitxol, en el paratge homònim).

Volem agrair enormement la paciència i la deferència que Carlos Segura ha tingut amb nosaltres. Ell és qui ens ha explicat el procés, qui ens ha acompanyat al lloc i qui ens ha respost a tots els dubtes que pogueren sorgir sobre la qüestió.

Fotografies relacionades amb l’entrada

ERMITA DEL PLA 1919

ERMITA DEL PLA 1919

ERMITA DEL PLA 1919

Patrimoni: Material

Ermita del Pla – 1919.

La partida del Pla és una de les zones del nostre terme on millor es pot llegir l’evolució històrica que l’ha modelat. Tradicionalment ha sigut una partida eminentment agrícola. La seua planúria s’ha destinat al conreu de l’horta i del secà i els seus habitadors han treballat de valent per proveir-se de l’enginyeria necessària per a dur a terme aquella tasca. Prova són (o foren) les nombroses séquies que traslladaven l’aigua a cada racó i a cada bancal i de les quals, hui en dia, no en queda gairebé cap.

UBICACIÓ: EL PLA:

Zona de molts cultius, de finques i masos esparsos, de séquies i bancals margenats, de camins perduts i sendes per les quals ja no passa ningú, de tradicions i ermites, de festa i treball. Hui, de tot això, només en queda el vestigi que ha sobreviscut a la voràgine industrial que també hi ha caracteritzat el nostre terme en època més recent. I allà on abans creixien les vinyes i l’horta ufanosa hui s’ha alçat un paisatge fet de fàbriques i carreteres, on el soroll dels vehicles han fet callar els cants de batre a què Fran Mollà feia referència en rememorar la seua infantesa en companyia de l’avi Quico, qui els entonava per tal de convidar l’animal a continuar amb la seua tasca per dins de l’era..

EL PUNT DE PARTIDA:

Vicente Conca fou un dels molts veïns de la partida del Pla que va viure a primeries del segle passat. El seu testimoni, corroborat després pel d’altres veïns coetanis, ha permés dibuixar el punt de partida d’aquesta ermita que alguns anomenen del Pla i altres del Cúgol. Segons les seues paraules abans de construir-se l’ermita els veïns de la partida acudien a celebrar missa a les Cases de Bella, concretament a una d’elles que s’anomena “Gran”.
Un Diumenge, tot just acabat l’ofici i quan encara el mossén restava l’interior del recinte, l’oratori es va desplomar. Més enllà dels desperfectes materials l’incident no va causar cap víctima. I per aquesta raó els veïns van mudar de miracle la consideració d’aquell succeït.
Fou aleshores que els Pares Franciscans van proposar als veïns de construir una nova ermita que s’acompanyaria d’una escola i la consegüent casa per al mestre, com era de costum a les escoles rurals.
Per tal d’acomplir l’afer tres veïns de la partida, sol·lícits amb la idea i amb capacitat per dur-la a terme, oferiren el seu terreny per a la construcció de l’edifici. I per tal de no entrar en disputes estèrils es va acordar que es triaria a sort l’emplaçament. Finalment fou donya Pepita Simó qui va acabar cedint el terreny i la construcció s’allargà des de 1.913, any en què és col·locà la primera pedra, fins a l’any 1.921.

ESGLÉSIA:

La primera de les característiques que sorprèn al nouvingut és l’esveltesa de la seua figura. Construïda en estil neogòtic l’entrada al temple es realitza a través d’una porta ogival sobre la qual hi ha una inscripció que indica l’any de la seua inauguració, 1919. Sobre el frontó hi ha una espadanya i un rosetó cec amb una imatge Sant Josep, que és el sant a qui s’ha dedicat el temple.
L’interior presenta una planta única i allargada que es tanca al fons amb un absis semi octogonal. La seua estructura es basteix sobre murs de mamposteria i sobta la carència de contraforts donada la seua alçada. Com a sostre una bòveda de creueria que descansa precisament sobre els murs abans descrits.
L’església queda perfectament il·luminada gràcies als òculs que foraden els murs per deixar passar la llum del sol. En un principi n’hi havia a cada costat de l’edifici però els de la banda dreta (segons s’entra al temple) quedaren tapats en construir-se l’edifici de l’escola i la casa del mestre. Una llum que penetra a l’edifici per ressaltar la decoració que és parca però precisa: Sant Josep presideix l’altar i la Puríssima i la Verge del Rosari flanquegen cadascuna de les parets laterals.

ESCOLA I CASA DEL MESTRE:

Aquest edifici es va construir per a completar l’obra de l’església. Ara que els habitants de la partida disposaven per fí d’una guia i mestratge per al desenvolupament de les ànimes calia aconseguir un aixopluc i un mestre perquè els xiquets pogueren rebre les primeres lliçons. Amb aital finalitat es va construir l’edifici adjacent a l’església que anava a servir ensems d’escola i casa del mestre. I poc després d’haver-se construït els franciscans van aconseguir del ministeri corresponent l’assignació d’una plaça oficial de mestre per a la partida.
Les dependències que el componguen han variat molt amb el pas dels anys. De fet, l’edifici que hui es conserva poc té a vorer amb la disposició que presentava en primera instància. L’única cosa que no ha variat és la doble alçada que el caracteritza. Nosaltres esmentarem breument la descripció que l’edifici presenta hui, puix seria massa llarg i costós descriure’l d’acord amb les diferents fites de la seua evolució.
Hui s’accedeix a ell a través de dues portes coronades cadascuna d’elles per un arc de mig punt. Un xicotet porxe cobreix a la banda dreta (segons s’accedeix des de fora de l’edifici estant) uns serveis emprats pels festers. La planta de l’edifici està partida en dues meitats, tant en alçada com en amplària. A la planta inferior hi ha la cuina en primera instància i al fons, segons s’entra, hi ha l’escala que comunica amb la planta superior. A la banda esquerra hi ha un altra dependència que antany fou escola i hui fa les funcions de menjador-rebedor que fan servir els festers per a les seues reunions durant l’any.
La planta superior presenta una única estança ampla i llarga, ben il·luminada per tres finestres, i que compta amb una porta que la comunica amb una terrassa ampla que domina tot el recinte de l’ermita des de dalt.
Segons conten les cròniques l’escola s’inaugurà l’any 1921 amb el cant d’un Te Deum.

LA FESTA:

La festa del Cúgol arreplega a primers de Juny una bona representació dels veïns de la partida. Així durant un cap de setmana es celebren els diferents actes que la componguen i entre els quals, un dels més destacats, és la representació d’un sainet valencià que cada any duen a terme un grapat de festers. També n’hi ha la Missa major i la posterior xocolatada, la processó, el castell de focs artificials,… i entre acte i acte, les viandes en forma de dinar i sopar que acostumen a celebrar-se a l’aixopluc de les moreres que fiten la replaça de l’ermita. Un dels records més preuats que ens han deixat estes festes és el de la celebració del joc del tanguinet, un joc que comboiava als festers a les hores mortes i que pràcticament s’ha perdut als nostres carrers. Us animem a tots aquells que el desconegueu a què el cerqueu i el rescabaleu per als més menuts, que és arribada l’hora de tornar a recuperar el carrer i els parcs.
La festa també ha perdut alguns dels actes que abans la caracteritzaven. I encara hui es parla de les “vaquetes” que els festers soltaven a la precària plaça de bous que el “xaparro” va construir al bell mig d’una xopada pròxima. Deixant de banda la consideració que aquests actes amb animals puguen suscitar entre els lectors, és de justícia recordar les memorables desfilades amb els festers disfressats de toreros al compàs d’unes notes ben triades per una xicoteta banda de música que amenitzava la vesprada. Altres actes que malauradament s’han perdut són les proves esportives que es celebraven per als més menuts i no tan menuts el Dissabte de matí, o el tradicional partit de futbol que enfrontava als festers majors amb els més; “pares contra fills” que en deien.
Una festa, per cert, que va més enllà dels dies abans descrits. Perquè amb l’excusa els festers s’arrepleguen sovint a compartir algun dinar o sopar a l’antiga casa del mestre o a la replaça si el temps és bo. Sense oblidar el tradicional Sant Antoni que els festers celebren amb una immensa foguera i sopar, missa i benedicció dels animals.
Volem agrair a totes les persones que hi han col·laborat en la consecució d’aquest article: a Fran Mollà i Isidrio Mollà pels records i les vivències compartides en aquella mateixa festa, a Maria Reig per les fotografies i els consells, a Toni Urenya per les fotografies i el temps dedicat a aquest i molts altres articles, a Enrique Mollà per cedir-nos les claus i l’experiència. I sobretot a tots els festers i festeres que hi han mantés aquesta festa gairebé centenària així com la memòria d’una partida que es resisteix a continuar essent.

CENTENARI:

[Entrada editada 2019]

L’ermita de Sant Josep del Pla a fet cent anys i els veïns de la partida van treballar de valent per fer possible diferents actes amb motiu de la commemoració del centenari. 

L’acte més significant i que més il·lusió esdevingué fou la visita de la Puríssima Concepció, patrona d’Ontinyent, a l’ermita del pla.

Aquell dia especial tingué lloc el dissabte 30 de març del 2019. De vesprada van anar els assistents a l’Església de Santa Maria i van traslladar a la Puríssima des de la seua capella fins al Pla, seguint un recorregut on passava per les hortes i cases de camp de la partida del Pla. Un dia molt emotiu i bonic com podreu observar a les fotografies que adjuntem.

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

Patrimoni: Material

HERETAT DE SANTA BÀRBARA.

La finca que hui us proposem és Heretat de Santa Bàrbara, una construcció imponent que s’alça a tocar del nostre poble, ben a la vora del barri del Llombo i a recer del camí que puja vers el Torrater, la serra que tanca la vall per la part de Migjorn. Així que si travesseu el pont que travessa la carretera i pugeu les escales que el segueixen la veureu, callada, a mà dreta. Dissimulant el pas d’uns anys que a poc a poquet la van corcant per dins..

ELS ORÍGENS:

L’antecedent de la finca de Santa Bàrbara cal situar-lo a una antiga ermita ubicada si fa no fa al mateix lloc. Segons conta el més antic dels documents que sobre ella hi ha a l’arxiu municipal, allà pels volts del 1558, es va instal·lar el primer de molts ermitans que es van establir a una casa contigua per tindre cura de l’edifici, llavors sota l’advocació de Sant Cosme i Sant Damià. Tots i cadascun d’aquests ermitans foren soterrats allà on visqueren. Això és, a l’indret mateix que envoltava l’ermita, fins que a primeries del S.XIX s’ordenà el trasllat dels cossos sebollits perquè es considerava que estaven “profanats” i l’ermita “gairebé derruïda del tot”. Cal dir al respecte que es fixa la Guerra del Francès (1808-1812) com l’esdeveniment que la va destruir fins a quedar transformada en runes.
Degut precisament a l’estat en què es trobava el sacre edifici l’any 1838 l’ajuntament d’Ontinyent demanà permís a la diputació provincial per a poder vendre els terrenys en subhasta i sufragar amb els guanys dues obres que es consideraven llavors de cabdal importància per al poble: un pont sobre el riu Clariano i una calçada que comunicara Ontinyent en millors condicions que les ja existents.
Un parell d’anys més tard, el 1840, i només després d’obtindre els permisos corresponents, el terreny fou adquirit per don Vicente Rodriguez de la Encina, baró de Santa Bàrbara. I és d’ençà d’aquell moment que la casa va començar a conèixer-se sota el nom que encara hui la situa en el plànol dels vestigis rurals que guarda el nostre poble.

L’EDIFICI PRINCIPAL: LA CASA

L’edifici principal, la casa, és una construcció originària del s.XVIII i té una planta en forma de U. La seua presència encara hui és imponent en grandària i senyoría i s’obre altiva al nou visitant que la contempla a mig camí entre l’abandonament que li confereix la manca d’ús (rendibilitat econòmica) i la presència dels mitgers que treballen per mantenir-la tan endreçada com poden.
A simple colp d’ull es pot observar com l’edifici està partit en dues meitats. A la banda esquerra hi ha la casa dels mitgers i a la banda dreta s’escampen les estances, nombroses, dels amos que encara hui vénen de Pasqua a rams per passar alguns dies o hores, segons disponibilitat.
Com que només hem tingut accés a la part ocupada pels mitgers us farem cinc cèntims del que hem pogut vorer i fotografiar. Així esmentarem als peus de les fotografies l’escassa informació amb què comptem amb l’esperança que aquest xicotet tast responga com s’escau a la curiositat que de ben segur vos ha suscitat aquest edifici que haureu vist, ni que siga de passada, mentre camejàveu cap a l’institut, del cementeri o de l’estació, per nomenar només tres dels destins que li queden més a la vora.
Siga com siga assenyalarem l’existència d’un ample pati-corral de planta quadrada al voltant del qual es distribueix tot l’edifici. L’envolten els corrals que abans ocupaven els animals diversos que donaven vida a la casa: porcs, cavalls, conills, gallines, … I com que aquell era un edifici agrícola es devia utilitzar el pati per desar els estris necessaris per a treballar els camps; també una estança amplíssima, a tall de magatzem, on guardaven els fruits que el camp proveïa.

L’ORATORI:

Situat a la cara nord de la casa, aquella que mira fit a fit al barri del Llombo, hi ha l’oratori que queda adossat a la casa dels amos. Els seus orígens és remunten fins a primeries del s.XX i a diferència de l’ermita anterior, aquest ha quedat emparat sota l’advocació de Santa Bàrbara, advocada contra les tempestats.
Destaquen en ell l’entrada d’estil ogival i el rosetó a mig conservar que corona la porta d’entrada. A la part dreta hi ha un reixat que barra el pas a un altre pati interior, més menut i modest que l’anterior, però senyorívol i de bon vorer, que dóna accés a la part de dins de la casa que abans, en aquell temps en què l’ermita era usada per a celebrar ofici, era destinada per al sojorn del capellà de torn.

LA TORRE:

Sense cap mena de dubte és l’element arquitectònic més singular de tota la construcció. Situat al bell mig d’un pinar frondós que queda a tir de pedra del barri del Llombo, ocupant l’espai privilegiat que li confereix l’alçada sobre la qual vigila el poble, hi ha la torre albarrana, que rep aquest nom per romandre separada de l’edifici principal.
A la part inferior hi ha una porta coronada per l’escut nobiliari dels Garriga que dóna accés a un xicotet oratori de planta circular. A mitjan alçada de la paret que queda enfront de l’entrada trobem una imatge de nostra senyora de Lourdes i als seus peus una taula a tall d’alta que conté una inscripció en record de Dª ASUNCIÓN GARRIGUES POLO DE BERNABÉ DE LA ENCINA, tercera baronessa de Santa Bàrbara.
Per la banda de fora hi ha una escala exterior que dóna accés a la part superior de la torre que, dit siga de passada, queda simulada amb unes espitlleres que li travessen els murs i unes almenes que li coronen el cim.
Volem cloure aquesta entrada agraint com s’escau als dos mitgers Gabriel I Marí que hui en dia tenen cura de la finca i que ens han oferit la possibilitat de passejar alguns racons d’aquest edifici singular. Sense ells no hauria estat possible oferir-vos aquestes imatges i part de la informació que les acompanyen.

Altres curiositats. Durant la Guerra Civil fou utilitzada per a refugiar xiquets i xiquetes que fugien de la mort.

LA CASETA I CORRALS DE MORA

LA CASETA I CORRALS DE MORA

LA CASETA I CORRALS DE MORA

Patrimoni: Material

La caseta i corrals de Mora.

Antiga finca situada al cor de l’arenal de Pola. L’arenal és una àrea ubicada a la partida de la Solana, prop del Barranc gran, el mateix que després es transforma en la conca del riu Clariano. Es pot accedir a ella travessant la urbanització d’Hèlios en direcció Ponent.
La casa Mora està envoltada per altres finques emblemàtiques d’Ontinyent, com per exemple, “Eusebi” i la “Cal Fondo”..

LA FINCA:

Hui en dia la casa està totalment enrunada però es conserven, més mal que bé, els estables. La seua amplària demostra que les cavalleries, nombroses antany, eren un element necessari per al conreu de tantes fanecades de terra que la finca posseïa a ple rendiment.
Un dels elements més importants de la Finca de Mora és el corral annex a la casa. Una construcció àmplia que demostra, també, la importància que els animals van tindre en el desenvolupament econòmic d’aquesta. Al seu interior trobaren recer un dels ramats més importants (per la seua quantitat) del nostre terme.
A tocar de la finca hi ha un dels bancals més grans que es conserven al nostre terme, hui sembrat d’avena. Al bell mig del mateix hi ha un grapat de Carrasques ben fornides que abans s’empraven com a parany per a la caça del tord. A banda d’aquest bancal la finca comptava amb altres terres que s’utilitzaven per al conreu de la vinya, oliveres i el blat. És a dir, allò que popularment s’anomena la Tríada Mediterrània.
A la finca s’hi poden trobar, encara hui, el pou i el forn, dos elements imprescindibles per al desenvolupament de la vida al medi rural. La qual cosa demostra el nivell d’autarquia a què arribaven estes finques, que vivien la major part del temps d’esquena al poble.

CURIOSITATS:

Situada a pocs metres de la casa hi ha l’anomenada “Punta del cuerno“. Molt popular entre els trescadors, caçadors i altres curiosos de la nostra ruralia, és el lloc de confluència entre el Barranc de la Lloma Rasa i el de Morera. Una llengua de terra de forma singular que dóna pas al Barranc gran, que més avall sostindrà el curs del riu Clariano.
Abans d’arribar a la finca, a certa distància, hi ha la font de Pola amb qui comparteix nom. Hui en dia la font ha desaparegut a ulls del caminant per haver estat soterrada sota un mantell d’esbarzers. La seua aigua s’esgola cap avall buscant un camí que només li marca les particularitats del terreny, ja que l’home, des de fa molt de temps, ha perdut la necessitat d’aprofitar-la.

 

Fotografies relacionades amb l’entrada

MOLÍ DESCALS 1415

MOLÍ DESCALS 1415

MOLÍ DESCALS 1415

Patrimoni: Material

Molí Descals 1415.

El Molí Descals que hui vos presentem està ubicat al bell mig del nucli urbà, concretament baix del pont Nou o de Paduana, que és com es coneix popularment entre la gent d’Ontinyent per haver quedat a tocar de l’antiga fàbrica homònima.

EL NOM I LA DATA:

D’ençà que apareix documentat per primera vegada l’any 1415 amb el nom de Molí d’Enmig i sota la propietat de Johan Urgellés, esta construcció ha aparegut reiterades vegades a les fonts historiogràfiques locals sota noms i propietaris diferents. Domingo Doménech apareix als documents com a propietari el 1460, Antonhi Montanya el 1485 (L’any 1625 canvià el nom de Molí d’Enmig pel de molí Montanya), Luis Arbuixech el 1625, Anna Cubells el 1673 i així segueixen abocant noms les cròniques fins ben entrat el segle XX, concretament l’any 1928, quan fou arrendat a la família Descals. Els mateixos que van comprar-lo l’any 1946 i que han ostentat la seua propietat fins al dia de hui. I ben responsablement que ho han fet perquè el molí Descals, que va cessar la seua activitat el 1976, encara podría hui tornar-se a engegar, tal és l’estat de conservació amb que l’han mantés els seus actuals propietaris. Això si, de dur-se a terme aquella quimèrica tasca, s’hauria d’utilitzar l’energia elèctrica enlloc de la hidràulica, entre altres coses per la desaparició de la sèquia que proveïa d’aigua el molí.

LA RUTA DE L’AIGUA:

L’aigua que feia funcionar el molí Descals venia de l’Almaig i al seu pas s’emprava, també, per posar en funcionament els desapareguts molí de Sant Jaume, Molí de l’Almirante (situat a les porxades que donen accés a la plaça de Baix) i molí de Miguel Ferrero (situat a l’esquerra del començament del Pont Vell). En aquest punt l’aigua s’ajuntava amb la que venía de la Barcacana la qual quedava recollida a través de la sèquia de Bodí i s’enfilava fins al molí Descals. Per cert, encara es ben visible la part última de l’esmentada sèquia, molt ampla en el seu tram final degut a la copiosa aigua que un molí com aquest requeria per tal de funcionar.
I Com que els molins no es quedaven ni un sol glop d’aigua sinó que la deixaven passar una vegada s’aprofitava la seua empenta, aquesta continuava el seu curs devers el molí Capellano (situat davall la Glorieta), el molí Tintorer, molí de Santonja, molí de Guerola i molí d’Agrillent, per anar a raure al destí final, les hortes d’Aielo, que se l’empassaven goludes per no anar a cap lloc més.

LES PARTS:

Faríem bé d’ explicar les parts, les peces i el mecanisme de què es composa el Molí Descals però la manca d’espai ens impedeix dur-ho a terme com s’escauria. És per això que convidem a tothom qui estiga interessat a consultar dues publicacions que contenen informació detellada al respecte:
El molí d’aigua de Descals. Joan Torró Soriano. Revista Almaig 1990. Pàg 8 – 15.
Molins d’aigua a la Vall d’Albaida. Fernando Sendra Banyuls. Ed. Caixa d’Estalvis d’Ontinyent 1998.
Siga com siga indicar que el molí ocupa la part exterior de la casa on s’ubiquen la sèquia Bodí abans esmentada, el cup en rampa i la bassa d’acumulació i regulació d’aigua. Dins l’edifici, a la part inferior, és on hi ha la part més interessant i cridanera que podeu contemplar a les fotografies que s’adjunten. A la part superior s’estén la resta del molí i la casa dels fariners, que tot s’ha de dir, ha suportat el pas del temps d’una manera més precària del que ho ha fet el mateix molí.

UN APUNT HISTÒRIC:

D’ençà de la conquesta de la Vila per les tropes del rei en Jaume I, l’any 1245, Ontinyent va esdevenir Vila Reial. Era, per tant, una vila de titularitat reial (no pertanyia a Comptes, Baró, o a l’església, posem per cas). A cadascuna d’estes viles hi havia certs monopolis com els forns, les almàsseres, carnisseries, fondes i sobretot els molins, que constituien les anomenades regalíes i que s’acostumaven a llogar mitjançant un contracte. Com ocòrre amb qualsevol monopoli aquests també esdevingueren unes fonts d’ingressos excepcionals i alhora exercien un control sobre la terra, tants pel que fa a la producció com al rendiment.
Per cert, el recompte que he fet abans de tants molins en un espai certament reduït (no era l’únic del terme) dóna una idea de la importància que va tindre antany aquesta activitat econòmica. De fet s’han arribat a comptar fins a vint-i-un molins diferents situats a tot el terme, dels quals només n’han sobreviscut un grapat mal comptats i pitjor conservats. Gairebé tots, amb l’excepció d’aquest que dóna sentit a l’artícle, estan enrunats.

CONCLUSIÓ:

Més enllà del runam en què s’han convertit molts molins de la nostra comarca, més encara dels que es troben desapareguts, els molins que resten d’empeus representen el mapa a través del qual podem llegir el nostre passat. Perquè aproximant-nos a ells podem descobrir l’economía que a l’época preindustrial i industrial (molts d’ells es van reconvertir en molins drapers o paperers a mesura que evolucionava l’activitat econòmica local) dominava el nostre poble, les relacions socials que s’establien entre els seus habitants, el significat polític de la Vila d’Ontinyent (com a Vila Reial) o el vocabulari que s’ha perdut perquè hui en dia ha quedat obsolet (qui sap que és i per a què serveix la naïlla, el dau, el templador, la cacau i tantes altres paraules quan ens referim a les parts d’un molí?).
Doncs bé, el molí Descals no és cap excepció. És per això que des del grup Ontinyent Rural vos animem a què vos apropeu a la nostra ciutat a través d’aquests vestigis que també, i sobretot, parlen calladament de tots nosaltres des dels racons més amagats de nostra contrada.

Volem agraïr a Jordi Casanova Gisbert per l’amabilitat i la paciència amb què ens va acompanyar durant la nostra estada al molí Descals. Sense ell aquest artícle hauria estat impossible.

Fotografies relacionades amb l’entrada