Seleccionar página
NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

Patrimoni: Material

Na Cristina, entre els records i l’oblit.

Fa un matí d’aquells agradosos de primeries de Gener. El sol es despenja parsimoniós sense massa intenció d’excedir-se en el seu servei mentre una lleu brisa s’arrossega des de llevant buscant el barranc de la Campana. Sembla que vol remuntar la Serra Grossa per la seua part de migjorn. Hem arribat a la finca poc abans de l’hora convinguda així que mentre fem temps ens dediquem a passejar-li els voltants i a contemplar el paisatge que l’abraça.

Mentre això s’esdevé recordem que una de les primeres entrades a Ontinyent Rural fou relativa a aquesta mateixa finca. Llavors vam haver de conformar-nos amb les vistes exteriors, els llibres que d’ella en parlaven i de la minsa informació que vam poder arreplegar per ací i per allà. Hui pareix que tindrem més sort. Almenys això sembla indicar el cotxe que treu el cap pel camí vers la finca.

Miguel Gandia és un home entrat en anys i, malgrat això, baixa del vehicle amb una agilitat que em sorprèn. Té un semblant rialler i pareix comboiat de vorer algú que s’interessa per aquell indret que, tot i no ser de la seua propietat, el sent com a seu. No debades ha nascut allí i s’ha passat tota la vida fent de mitger.

I precisament per això, perquè ha viscut molt i té ganes de contar-ho, desgrana històries a tort i a dret. Tranquil de saber (avisat com està!) que aquells amb qui s’acaba de trobar venen per fer-li d’espectadors i, pot ser, de cronistes a mitges.

Segons ens conta, la finca de Na Cristina deu tindre entre dos i tres segles d’antiguitat i la seua construcció s’ha supeditat en tot moment a les necessitats existents. És per això, i per l’escassa historiografia al respecte, que hui ens resulta tan difícil establir una cronologia més o menys precisa que explique el resultat final.

L’entrada principal dóna accés a un pati que situa el visitant davant per davant de les diferents dependències que s’obren per totes bandes. Es tracta d’un espai ampli, guanyat per l’herba que creix sense cap mena de contenció i senyorejat per un grapat de gallines i un gall que a males penes ens ofereixen uns segons d’atenció. Només el gall, de tant en tant, ens fita de cua d’ull.

A l’altra banda del patí hi ha la part més antiga de la casa. Aquella on abans vivien els mitgers i que queda al costat mateix de l’habitatge que ocupaven els amos.

Segons s’entra a mà dreta, en començar el patí, hi ha un espai que queda per sota de la resta i al qual es pot accedir per una escala malmesa. Allà al fons encara perviuen les restes d’un antic corral que en el seu moment va arrecerar uns quants caps d’ovelles i cabres. “Allà baix, quan lo de la neu gorda de l’any 1.925, va arribar a amuntonar-se més de mig metre de neu”, comenta Miguel mentre ens contempla embadalits mirant el corral. “Abans, cada any, queia una bona nevada. I fins i tot dues”.

Nosaltres entrem a la casa per la construcció que tanca el patí per la seua part de ponent. És a dir, segons s’entra a mà esquerra. És una de les construccions més recents de tot l’edifici i compta amb un estable, un pou i una pallissa en la seua part superior. Però la sensació que ens envolta no és del tot plaent. Només endinsar-nos a l’edifici ens adonem de la gran distància que separa el món que descriu Miguel de l’actual estat de les coses que narra. Per totes bandes hi ha senyals del pas implacable del temps. Mentre a fora creix l’herba sense control a dins s’amuntona la runa per ací i per allà. Per totes bandes s’hi troben andròmines i algunes parts de l’edifici han començat a despenjar-se dels llocs corresponents. La sensació de pèrdua és total i ens acompanyarà fins i tot en les converses posteriors a la visita. “Tot passa per alguna raó”, ens explica Miguel. Però és massa llarg de contar i de poc interés per al lector, la veritat.

Així i tot ens enfilem escales amunt fins al sequer. L’estat del sòl és tan dolent que només podem avançar per allà per on ens indica Miguel. La presència constant de formes còncaves ens recomana de fer-li cas. “No siga cas que baixeu més de pressa del que heu pujat”, espleta el mitger amb la seua sornegueria habitual. L’espai és diàfan i mancat de parets, com s’escau en aquelles estances senyorejades per l’aire. Temps era temps allà s’hi assecava de tot: figues, garrofes, ametles, olives i, fins i tot, pansa de caqui. Productes que eren introduïts des de l’exterior gràcies a un sistema de corrioles. En referir-li que aquella vista era del tot privilegiada ens relata les hores que ha passat allà dalt, amanint qualsevol feina que generava la finca o amb l’escopeta als braços. No em costa gens imaginar-lo allà mateix, escrutant les dues carrasques properes, a boqueta de nit, sol i en silenci. Com un element més del paisatge al qual pertany. Esperant que es despenge algun javalí des del fons d’algun dels barrancs propers per buscar les bellotes que tant els agraden. Miguel és un caçador de soca-rel. Guarda una especial predilecció pels senglars. Animals dels quals ho coneix tot. Per això, quan li pregunte per què baixen ara a les finques a buscar el menjar, em respon amb un llarg parlament carregat de raons. I, d’entre totes elles, una que no m’esperava: “Abans hi havia molts ramats que pasturaven la serra i els mantenien a ratlla. La seua sola presència els encaixonava als fons dels barrancs, entre la xara, que és allà on es troben més segurs”. Supose que ens és impossible prendre consciència de les conseqüències infinites de les nostres accions. Aquest és només un exemple.

En tornar al pati ens endinsem a l’edifici que abans ocupaven els mitgers. Allà dins ens acarona l’ombra plaent d’un rebedor ample que té en una de les parts, segons s’entra a mà dreta, un allar ben ample i obert. A l’altra banda hi ha una porta que amaga darrere seu unes escales que baixen fins a la bodega. Es tracta d’una construcció excavada a mà, de forma allargassada i coronada per un sostre en forma de volta feta de calç, morter i pedres. Revestida amb rajoles que fa temps que han desistit de la seua funció i que ara cauen a poc a poquet.

Al rebedor estant hi ha una escala que comunica aquesta part de la casa amb aquella que ocupaven els amos quan venien a la finca. Acostumaven a vindre, només, per acomplir la mesada. Normalment a l’agost o al setembre. La resta del temps el passaven a la ciutat de València. Resulta curiós observar la poca distància, a males penes unes poques escales, que separen dos mons tan diferents. Ací les estances són figues d’un altre paner. Per tot arreu s’intueix el luxe, malgrat el declivi evident. S’hi veu en els mobles, en la decoració de les parets i, sobretot, en la capella que s’obre des d’aquella part estant. Fou construïda cap als anys 40 i la seua fisonomia respon a les minses necessitats dels seus habitadors. Es tracta d’una nau de poca grandària que guarda al fons una habitació que li feia de sagristia. Pel que ens comenta el mitger la missa no era diària, ni tan sols setmanal. De fet, només es celebrava uns 15 dies a l’any, normalment entre agost i setembre, que és quan sovintejava la finca un nebot dels amos que era jesuïta. La resta de l’any només es visitava aquell espai de la finca per netejar-lo i poc més. La seua vista hui és ben curiosa. De la capella original només en queden les pintures de Carlets. La resta d’elements decoratius (com l’altar i les peces de la litúrgia) se les han endutes perquè no es feren malbé per l’abandonament o perquè no acabaren a les mans d’algun visitador furtiu que, malauradament, també en tenim d’aquests a la nostra ruralia. “Algunes d’estes peces han acabat a l’església de Santa Maria o bé a l’església del Pla”, ens comenta Miguel que roman atent a qualsevol dubte que puga sorgir.

L’última de les visites que fem dins l’immoble resulta ser la cirereta del pastís. Es tracta d’un balcó que s’obri a llevant. Des d’allí estant es dominen les envistes de la finca amb els seus camps recentment ressuscitats en mans d’un nebot de la família. Els únics límits que s’imposen a la mirada són els d’aquelles fites de pedra que delimiten la nostra contrada: al fons el Benicadell, el Montcabrer i la Mariola majestuosa. La Serra Grossa per la banda de tramuntana. Certament ens trobem en un espai privilegiat. Potser per això ens esplaiem sobre la calidesa d’aquell paisatge feréstec que ens envolta i ens deixem endur per les engrunes d’una memòria que Miguel va desgranant a poc a poc. La finca, segons ens fa saber, compta amb un espai d’unes 1.400 fanecades entre terres de serra i conreu. Tant és així que les fites que delimiten la propietat pel nord arriben fins als peus mateixos de l’ermita de Sant Esteve.

Unes terres que sempre s’han emprat per a proveir-se dels recursos  necessaris. Na Cristina, com qualsevol de les altres finques del terme, fou fins no fa massa temps autosuficient. La distància respecte al poble i les males comunicacions feien inviable visitar el poble cada dia. Així que els seus habitadors van haver d’esforçar-se per extraure de la natura allò que aquesta els oferia. Hi havia, per una banda, els recursos que suposaven la principal aportació econòmica. Es tractava dels conreus de la vinya, l’olivera i l’ametller, principalment. Tots ells de secà per bé que una de les mancances més importants amb què ha contat sempre la finca ha estat la disponibilitat dels recursos hídrics. A males penes contava la finca amb dos pous des d’on naixia l’aigua de manera natural però que al remat van resultar ser ben poc generosos. Com que l’aigua que oferien quedava molt lluny de cobrir les necessitats de la finca van haver de dur-se a terme més obres al respecte. Així fou com es van obrir un parell de pous més i un depòsit que recollia l’aigua de la pluja. Una aigua que acabava entrant cavallera dins l’edifici a través de les canalitzacions pertinents.

La finca també comptava amb arbres fruiters. Menys abundants que els cultius abans esmentats però diversos i treballadors com els que més. Es contava entre la nòmina dels mateixos albercoquers, perers, pomers i algun més que la memòria no ha retés. I no és d’estranyar puix tots ells es disposaven ben escampats entre les fanecades d’aquella propietat.

A la finca hi havia, també, el seu raconet d’horta. Un espai encongit per la manca d’aigua que impedia l’assentament d’hortes de gran abast. Per a aquell afer Ontinyent ja comptava amb les partides del Llombo i del Pla.

A banda d’estos recursos agrícoles també hi havia els que proporcionaven els animals. A la finca es contava amb un bon grapat de gallines i conills que es criaven als corrals. També amb un ramat generós d’ovelles i cabres que trobaven en la serra propera l’aliment necessari. I una vegada l’any Na Cristina complia amb el ritual propi de la ruralia: la matança del porc. La festa durava un parell o tres de dies i els guanys eren abundants i agradosos.

Per acabar aquest inventari els habitants de la finca comptaven amb un estol ben divers de recursos que el medi més immediat posava al seu abast. Hi havia la fusta propera que compilaven a les llomes baixes de la Serra Grossa. La recol·lecció de bellotes que, encara que ens coste de creure, en aquells temps de la infantesa del nostre mitger s’arreplegaven amb gra delit perquè resultaven d’allò més rendibles. Hi havia la caça, els pebrassos, els caragols i tot un seguit d’aliments que possibilitaven la vida autàrquica del medi rural.

Després de tot el que acabem d’escoltar intuïsc que Miguel ha engalanat en la seua memòria aquell temps passat. Com ocorre amb certs carrers quan arriben les festes que es muden amb murta i llums de colors. No debades parla d’aquell temps de la mateixa manera com ho fan els cristians quan descriuen el paradís que apareix en el capítol del Gènesis. Però no es tracta d’això. Al mitger, simplement, li va tocar viure un altre temps. “Ací la llum no va arribar fins a primeries dels seixanta. Seixanta-un o seixanta-dos, crec”.  I resulta que allò que per a nosaltres conformava un vertader drama per a ell era la cosa més normal del món. Com no haver comptat amb vacances en el seu calendari particular. Sense dissabtes ni diumenges. Com no haver disposat de l’aigua a cada moment. I com tantes altres coses que hui ens costen d’entendre.

Al remat entenem que aquell home només ens conta allò que va viure. Amb l’enyorança del temps que no tornarà, això sí, però lliure de qualsevol intent de jutjar el seu temps o el nostre.

La conversa és distesa i del tot plaent. Però les hores s’esgolen pel badall del matí que arriba a la seua fi. De ben lluny ens arriben les primeres flaires de llenya i paella. Senyal que és hora de fer via.

Abans, però, Miguel ens regalarà l’última de les seues aportacions.

“En este poble sempre s’ha fet bon vi. Abans cada finca tenia la seua pròpia producció i Na Cristina no era cap excepció”. Ja hem deixat apuntat que el raïm era un dels conreus principals de la finca. No ens hauria d’estranyar, doncs, que el vi fora el producte més destacat de la finca. “Que com es feia?, molt senzill”. El raïm es conreava als bancals propers que hui romanen òrfens de vinya. Una vegada feta la verema el duien a l’interior de l’immoble, per aquella part per on hem començat la nostra visita. Després el pujaven a la segona planta per començar el procés. De primeres es xafava a una estança al terra de la qual hi havia unes postes de fusta. El líquid s’esgolava pels badalls de les mateixes fins a anar a parar a uns depòsits que hi havia a la planta inferior, on havia de reposar per acomplir el procés de la fermentació. Costat per costat d’aquella estança n’hi havia una altra, una miqueta més menuda, que guardava dues premses. L’una era de gàbia i l’altra d’esportí. Allà mateix es premsava la pasta feta de restes de pell, pinyol i alguns residus més. De resultes d’això en treien les últimes gotes del suc que s’havien salvat del procés de xafat. I de la pasta que en resultava, una vegada s’havia eixugat, la duien a la fàbrica del vi situada al carril per a convertir-la alcohol.

Ja vos hem fet esment de les restes d’aquella bodega que hi havia a l’edifici dels mitgers. Allò que no hem apuntat és com arribava el líquid des dels depòsits de fermentació. Ho feia a través d’unes canalitzacions que el distribuïen entre les gerres que ocupaven els laterals de la bodega. Passat el temps, quan el vi estava llest, els treballadors de la finca en treien el suc amb els odres o cuiros, que eren uns estris fets de pell de cabra que es cosien per tal de poder carregar-los al coll i dur-los fins allà on els esperava el carro.

“Vam fer alamon de vi. Tant és així que els amos van haver de construir una segona bodega, més gran que la primera, proveïda amb dos depòsits de 10.000 litres i dos més de 15.000 litres cada un d’ells”.

  • I quines varietats treballàveu?
  • Monastrell i bonicaire per al vi negre i Merseguera i malvasia per al blanc.

De primeres la finca de Na Cristina, com qualsevol altra del terme, produïa la quantitat de vi que s’ajustava a les seues necessitats. En aquells moments el vi era un producte d’autoconsum. Però amb el temps i l’augment de la producció van aparéixer els excedents. I amb ells la necessitat de col·locar-los. La primera eixida li la va oferir el “Paixó”, un corredor que recorria totes les finques amb el seu carro comprant els cuiros de vi que li oferien. Més endavant, amb la finca produint a ple rendiment, el carro del “Paixó” fou substituït pel camió de Donat; més modern i proveït de cubes que oferien millor rendiment a cada viatge.

Les últimes reflexions del mitger són del tot encertades, com la resta que ha deixat anar durant el matí. Això si, amb un punt d’agror que no es molesta en dissimular. Explica que l’any 1.975 va començar el declivi de la finca. Que les coses es veien vindre d’abans però que així i tot en aquella data es van precipitar.

A hores d’ara la finca continua el seu ocàs inevitable. En els últims anys només ha estat visitada per Miguel que ha treballat de valent per salvar d’ella allò que podia. Però aquella feina ha resultat ser com la lluita contra els molins. Un esforç en va d’algú capaç de reviure els dies d’esplendor que va viure i conéixer. Aquells dies que no tornaran.

MOLÍ COMAS

MOLÍ COMAS

MOLÍ COMAS

Patrimoni: Material

Molí Comas d’Ontinyent.

Vos proposem hui fer una passejada per un dels racons més singulars i menys coneguts de la nostra ruralia. Un espai situat a la vora del riu Clariano, al bell mig del paratge de la Penya Blanca.
Un indret carregat d’història que intentarem explicar des de dos àmbits diferents i complementaris. Per una banda, des del conjunt arquitectònic conegut amb el nom de “Molí Comas”. Per l’altra, partint de la indústria paperera; aquella gran oblidada pel nostre imaginari col.lectiu local i de la qual l’esmentat molí en va ser un destacat protagonista.

INDÚSTRIA PAPERERA A ONTINYENT:

Emmarcada a l’àmbit comarcal, La Vall d’Albaida representava un dels nuclis de concentració paperera més importants del context valencià. Només per darrer del nucli Bunyol-Alboraig, Sogorb-Altura i Alcoi-Cocentaina (el més important de tots).
En el cas d’Ontinyent, aquesta activitat manufacturera va estar possible gràcies als recursos hídrics que posaven al seu abast el riu Clariano i el Pou Clar. Un cabal que no ha estat mai excepcional en termes quantitatius però que podríem considerar destacable des d’un punt de vista qualitatiu. I no és aquesta una qüestió menor donat que la indústria paperera requereix, per sobre de tot, dos elements que li són fonamentals per a una producció rendible i correcta: aigua abundant, neta i cristal.lina, i un clima sec que permeta un assecament ràpid. D’això, el nostre poble, en té a bastament.
L’origen de la indústria paperera local cal situar-lo a finals del s. XVIII. La primera referència que hem trobat data de l’any 1783 i ens indica que Ontinyent comptava amb 1 molí copropietat per Domingo Osca Nadal i Josep Perlasia. A primeries del s.XIX el nombre de molins va créixer fins a arribar a tres exemplars; una expansió modesta que es va allargar fins a la primera meitat del segle. Fou, precisament, en encetar-se la segona meitat d’aquest, en concret a la dècada dels 50, quan culmina la seua fase expansiva. I tot això malgrat els entrebancs que suposava la persistència de les Guerres Carlines. En aquell moment el nostre terme comptava amb 8 establiments dedicats a l’elaboració del paper blanc i de fumar. Una inèrcia que s’allargà fins a les darreries del mateix segle, en què l’activitat paperera guanyà en importància a la indústria tèxtil. Gràcies, sobretot, a la dimensió de “La Clariana”, l’empresa que més treballadors contava a càrrec seu. El Molí Fita i el Molí Comas li anaven darrere.
D’ençà d’aquell moment àlgid la indústria paperera va començar a recular. Entre els anys 1883-1888 ja hi havia 6 fàbriques en actiu, tendència que no va capgirar l’entrada del nou segle. De les 4 fàbriques de 1900 passaren a 3 l’any 1918. Fins que el 1934 només en quedaven dos: “La Clariana” i la de Tomás Mompó Comas, que elaborava paper d’estrassa i cartó.
El pas del temps situaria la indústria tèxtil com a capdavantera del desenvolupament econòmic local. Una ombra que sempre ha planat per sobre de la indústria del paper fins a tornar-la invisible als ulls d’una part molt considerable dels veïns i veïnes d’Ontinyent.

LA NISSAGA DARRERE DEL MOLÍ COMAS:

Resulta certament difícil parlar del Molí Comas sense fer referència a la nissaga que el va habitar i el va treballar. Perquè si fem una ullada a les persones més destacades dins l’àmbit familiar ens n’adonarem que totes elles van representar un paper molt destacat en la indústria paperera local. Cert és que l’ombra de molts d’ells s’allarga més enllà de l’àmbit estrictament econòmic. De fet, alguns ocuparen posicions molt destacades dins l’àmbit polític local i provincial. Nosaltres, però, ens centrarem en aquells aspectes que guarden relació directa amb el molí que hui ens ocupa.
Anem per parts.
La primera persona referenciada en la historiografia local és José Molina qui ja apareixia, en els padrons de 1754, com a peraire (mestre fabricant de panys). Poc després, durant la dècada dels 70 d’aquell mateix segle, canviaria el cognom pel de Delgado de Molina. José va maridar-se amb Isabel Perlasia. Un fet que podria passar desapercebut en este inventari precipitat si no fóra pel fet curiós que aquella dona era la germana de José Perlasia, qui fou copropietari del primer molí paperer instal.lat a Ontinyent, ubicat a la partida de la “Choza”. Amb el temps i els canvis corresponents, aquell molí acabaria esdevenint “La Clariana”, el més important de tots els qui confeccionarien l’inventari de molins locals.
L’any 1774 José Molina va obtenir permís Reial per instal.lar un batà a la partida del “Ciscar”. I, ja de passada, va aprofitar l’eixida d’aigües del batà per instal.lar, també, un molí fariner.
Francisco Delgado de Molina Presencia és la segona de les persones destacades. Resulta que l‘any 1799 es va fer efectiva la voluntat testamentària de son pare, José Delgado de Molina. En ella figurava Francisco Delgado com a hereu de les instal.lacions abans esmentades. I resulta interessant que, quan encara les obres del batà es trobaven en marxa, per bé que a punt de concloure, va sol.licitar autorització per a convertir-lo en fàbrica de paper. Fou, aquella, la tercera fàbrica de paper que es va instal.lar a Ontinyent (el Molí Osca i el Molí Fita ja estaven en funcionament).
El fill de Francisco, de nom José, va heretar el molí a la mort de son pare, esdevinguda el 1818. L’any següent dos dels fills de la parella formada per Francisco Delgado de Molina i Maria Soler van heretar el molí.
Oficialment el molí paperer es va posar en marxa l’any 1802-1803 i durant els primers decennis del seu recorregut va funcionar diverses vegades en règim d’arrendament.
Una de les filles de José Delgado de Molina, de nom Josefa, va casar-se amb Fabian Comas, natural de Gandia i metge de professió. Qui, en 1822, es va fer càrrec del molí; raó per la qual, durant un temps, va passar a ser conegut com a “Molí de Fabian”.
El successor de Fabian en els comandaments de la fàbrica fou el seu fill Rafael Comas Delgado. Un advocat de professió que es va casar amb Tomasa Donat Alonso. Foren aquells els anys de màxima esplendor de la fàbrica.
Després d’un parell de propietaris va agafar les regnes de la fàbrica la generació Mompó Comas. Tomas Mompó va ampliar, amb la fabricació de cartons, les possibilitats del negoci. I fou un cunyat, casat amb la seua germana Carmen Mompó, qui ja al càrrec de la fàbrica la va convertir en fàbrica tèxtil durant els anys de l’amarga postguerra.

CONJUNT ARQUITECTÒNIC:

El conjunt arquitectònic del Molí Comas està format per dos edificis que es troben a tocar l’un de l’altre però que romanen clarament separats. Per una banda hi ha l’antiga fàbrica, ubicada a la vora del riu. Per l’altra hi ha la casa on vivia la família, més allunyada del curs de l’aigua i a una alçada major, responent a les exigències orogràfiques del terreny.
La casa. Es tracta d’una edificació posterior a la del riu. Construïda amb la intenció primera de donar aixopluc a la vida familiar. Per bé que, en aquells temps, en espais rurals com el que ens ocupa, l’autosuficiència era un aspecte consubstancial a la mateixa existència. És per això que no es pot parlar, en cap cas, d’edificacions que visqueren d’esquenes l’una a l’altra. Al cap i a la fi, el Molí Comas no només donava cabuda a un negoci derivat de l’ús del molí, també disposava d’un hort, d’animals (tant per al tir com per a menjar) i un forn. Fins i tot, en els seus orígens, disposava també d’un molí fariner que es va acabar destruint per manca de cabal d’aigua suficient per proveir els dos molins existents.
Allò primer que es troba el visitant en arribar a la casa és un espai grandíssim, a tall de replaça. Al bell mig del qual hi ha una piscina, de construcció posterior, ubicada allà on antany hi havia una bassa i un pou que proveïa d’aigua tant a la família com a l’hort proper que hi havia. En aquella mateixa replaça és on abans acostumaven a aparcar els carros de la casa.
L’edifici és una construcció esventrada en dues alçades. A la planta primera hi vivia la família. Hui la podem trobar dividida en estances seguint la mateixa disposició inicial. Per bé que el conjunt de la planta fou reformat a la segona meitat del segle passat.
La segona planta presenta una fisonomia ben singular, derivada de la funció principal amb què va ser concebuda. Temps enrere, quan la fàbrica estava a ple rendiment, aquella planta fou un sequer. És a dir, un espai pensat per a assecar el paper que es produïa a la vora del riu. Es tracta d’un espai obert, de dues naus i lliure d’estances. Allò que primer crida l’atenció al nouvingut/da és l’absència de finestres. El propòsit, clar està, fou el de facilitar el pas d’aire. A les parets, i entre els pilars que esventren l’estança en dues naus, hi ha encara les clapes que proven els llocs exactes on abans hi havia enganxats els ferros des d’on es penjaven els fils que travessaven l’estança. A mode d’estenedors sobre els quals es deixava caure el paper a l’espera de ser assecat. Un paper, cal esclarir, que abans havia estat introduït en aquella planta a través de les finestres. Utilitzant un sistema de curioles que deslliurava els treballadors d’haver de pujar-les a mà amb els perills corresponents. En parlar del terra, una miqueta més avant, entendreu per què.
El sostre presenta un conjunt de bigues homogeneïtzades. De fet, aquell ordre perfectament harmonitzat fa pensar que totes són de la mateixa època. Difícil de demostrar o de datar amb exactitud. Motiu pel qual no estem en disposició d’afirmar si corresponen a les originals o bé han estat reconstruïdes. Siga com siga, apuntem aquesta possibilitat perquè aquest edifici ha estat objectes de diversos treballs de rehabilitació que li han allargat la vida fins al dia de hui. Un d’ells, segurament el més destacat pel que fa a la fisonomia del lloc, és aquell que va canviar el terra de la segona planta, que era de canyís, per un forjat de formigó que adaptava l’espai a les necessitats del nou temps, quan el negoci de paper formava ja part de la història de l’edifici.
La fàbrica.
Aquest edifici que alberga el molí i la fàbrica ocupa una posició estratègica dins el conjunt arquitectònic. A tocar del riu Clariano, just al lloc on desenvoca una altra baixada d’aigua provinent de les hortes de la partida del Pla. Pel que fa a la part més antiga del molí, actualment la fisonomia originària està destruïda o enrunada. En el millor dels casos tapiada. Això dificulta seriosament la seua interpretació per bé que la informació indirecta i el sentit comú, ens ajuden a dibuixar, ni que siga aproximadament, aspectes importants de l’edifici. Per exemple, aquella xarxa de canals i comunicacions en forma de séquies que conduïren, temps era temps, l’aigua del riu fins a l’interior de l’edifici, on es trobava el molí que li dóna nom.
L’edifici en qüestió consta de tres plantes. La primera d’elles, aquella que guarda el vestigi més important que és el molí, hui es troba tapiada o bé enrunada. Segons quina siga la part a la qual ens referim. En qualsevol cas no es pot accedir a ella. De fet, ni els mateixos propietaris ens saben dir si la maquinària original del molí encara roman allà baix o, per contra, ja no hi és. El que sí que es pot visitar és un espai molt reduït d’aquella planta, a males penes uns metres quadrats, que dóna una idea del tresor que guarda aquell edifici sota les seues faldes. Una simple ullada ens mostra, en tota la seua esplendor, la riquesa que s’amaga allà dins. Sobre els nostres caps hi ha un sostre fet de voltes de creueria sostés per pilars de pedra massissa. I a una de les bandes, segons s’entra a mà esquerra, inaccessible per culpa de les runes que li barren el pas, s’endevina l’antiga construcció que conduïa l’aigua des del riu fins a l’interior de l’edifici. És a dir, que aquell vestigi, en cas que fóra accessible, ens marcaria el camí per arribar al molí.
És aquesta la part més interessant d’aquest edifici que fou molí i fàbrica a l’hora. Perquè les dues plantes superiors, de construcció posterior, hui han quedat desdibuixades per recents intervencions que van possibilitar que, fins no fa massa temps, encara s’ocuparen en albergar indústries modernes.
El jardí.
A les envistes de l’edifici es poden observar, encara, les restes malmeses d’un antic jardí senyorial que data del 1873. Hi ha alguna barana o mur, una séquia que passa propera i, sobretot, el record dels familiars que van conviure amb ell. I entre tot això s’alça majestuosa la figura de l’element més emblemàtic d’aquell extint jardí: el magnolier. Un arbre difícil de trobar per aquestes latituds que s’ha aprofitat de la séquia propera per a regalar-se el sustent necessari. Motiu pel qual la frondositat i la mida són envejables. La desaparició de la séquia, que data dels anys seixanta, l’ha fet recular en vigor i és per això que es mostra menys esponerós. Però, en qualsevol cas, roman dempeus i digne per recordar-nos que, temps enrere, aquell espai va viure un moment d’esplendor al qual no estan disposats a renunciar.

Volem agrair molt especialment a Mari Carmen Espí Mompó pel seu temps, els seus coneiximents i, sobretot, per l’estima que ens ha transmés per tot allò que envolta el Molí Comas. Sense la seua voluntat no hauria estat possible la confecció d’aquest article.

COVES ‘CASA BARBETA’

COVES ‘CASA BARBETA’

COVES ‘CASA BARBETA’

Patrimoni: Material

Coves ‘Casa Barbeta’.

La primera referència que en tenim data de l’any 1917, quan les coves i l’immoble que les corona fou adquirit per la família de malnom “Barbeta”.

Antonio Llora Tortosa suposa, en el seu llibre “Ontinyent y su historia”, que devia ser cap a finals s. XIV quan es va procedir a cobrir el “barranc de l’Almaig”, des del “Carreró del Marqués” fins a la “Plaça de Baix”. És a dir, que per aquelles dates, hauria de cobrir-se la barbacana (sistema defensiu format per una fosa o fortificació) que envoltava la Vila d’Ontinyent, tot deixant el buit inicial baix terra perquè servira de desaigüe. D’aquesta manera les aigües que sempre han davallat pels barrancs abans descrit ho continuaren fent fins a desembocar en el riu Clariano. Ens referim a allò que hui en dia coneguem popularment com “barcacana” i que actualment està en procés de restauració.
Siga com siga, allò que ens interessa és apuntar la trajectòria que el pas d’aigua ha dibuixat des de l’Almaig fins al riu Clariano. Però sobretot remarcar com en el transcurs del seu trajecte ha banyat els peus de la Vila i com aquesta circumstància ha condicionat la vida dels veïns. Prova d’això són les almàsseres, els molins o la séquia que abans conduïa l’aigua segons les necessitats humanes.
De tot allò encara ens queden alguns vestigis i molta informació.

Una altra de les particularitats que s’aprecia en el transcurs de l’itinerari perfilat pels barrancs abans descrits, és l’existència de nombroses coves excavades a les seues vessants. Així, a l’antic barranc de Sant Jaume, que desemboca també les seues aigües al riu Clariano, hi ha ubicat un complex d’aproximadament 35 coves. Totes elles situades a tir de pedra les unes de les altres. L’origen sembla situar-se als temps medievals i els usos que les originaren foren d’allò més diversos: refrescar els aliments i begudes, estabular els animals, emprades com a habitatges, magatzem…
D’entre totes elles nosaltres ens hem fixat en una, per ser notícia degut als recents descobriments que estan traient a la llum un passat que era, en part, desconegut i, per altra banda, fugisser a la memòria dels actuals propietaris.

COVES DE “BARBETA”:

L’origen de les coves de “Barbeta” és desconegut. Encara ningú no ha pogut posar data a l’inici dels treballs que les han anat perfilant, a poc a poc i segons la necessitat, a través del temps i pedra endins.
La primera referència que en tenim data de l’any 1917, quan les coves i l’immoble que les corona fou adquirit per la família de malnom “Barbeta”. I allà mateix, aprofitant l’espai furtat a la pedra, és on es va muntar la tenda de queviures homònima que ha mantés la seua activitat ininterrompudament fins a temps molt recents.

Com ocorre amb totes les coves que les envolten, també estes estan picades a la pedra. Fou aquell un costum bastant habitual, el d’anar ampliant l’immoble d’acord amb les necessitats canviants que pogueren tindre els propietaris. I, de la mateixa manera que es feia també es desfeia. Perquè si en el transcurs d’aquell traginar el propietari o propietària es trobaven amb algun inconvenient (filtracions d’aigua, males condicions, haver esdevingut femer,…) molt sovint optaven per tapiar aquell buit a la pedra. I quan això s’esdevenia el pas del temps s’encarregava de capbussar en l’oblit l’existència d’aquelles coves que un dia es van dibuixar a cops de tallant. Tot oblidant la morfologia anterior fins que un fet fortuït o una simple intuïció les tornava a posar al descobert.
I això és, precisament, el que ha esdevingut en estes coves dites “de Barbeta”.

No fa massa encara, a tot estirar uns mesos, els actuals propietaris (descendents encara dels “Barbeta” que van adquirir les coves a primeries del segle passat) van emprendre la tasca ingent de descobrir la morfologia original de les seues coves. Així, desposseïts ja de les obligacions del negoci, van capbussar-se pacientment a rescabalar els contorns antics. Una tasca tan minuciosa com delicada que prompte va donar els seus primers fruits en forma de sorpresa. Car en el transcurs d’aquell treball es van trobar alguns elements dels quals es desconeixia la seua existència.

De primeres van aparéixer algunes coves desconegudes o, com a molt oblidades. Només intuïdes per alguns comentaris d’algun avantpassat que, en el millor dels casos, era posat en entredit.
Doncs bé, en la majoria d’elles s’han trobat, enganxades a la llosa, les argolles on temps era temps es nugaven els animals. Prova irrefutable que aquelles coves, també, van fer-se servir per a estabular els animals de la casa.

A una altra de les coves, l’anomenada “Gran”, batejada així pels propietaris a causa de la grandària inqüestionable d’aquesta, s’han pogut rescabalar dos pesebres, de mides diferents i disposats l’un al costat de l’altre. Que reforçarien la idea de l’estabulació dels animals. Allò que resta per esbrinar és si les diferents coves amb proves d’estabulació coincidiren o no en el temps.

Però la descoberta més interessant es troba a la cova de baix, aquella que queda, més o menys, a la part inferior de l’escalinata que puja des de la Plaça de Baix fins al Carrer Major. Allà s’han documentat restes d’una antiga almàssera. Un treball, per cert, que en l’actualitat s’està duent a terme per les autoritats pertinents i del qual esperem els resultats amb molt de deler.
Els elements que descriuen l’almàssera són un forat al sostre on abans es subjectaven els molons de les sitges. També han quedat al descobert les restes de tres sitges, una gerra, un pouet i un decantador que conduïa el líquid de la premsa cap a les sitges.

Ara per ara, la feina s’ha dirigit envers la recuperació de la font natural que, d’ençà que la casa està documentada, ha conduït l’aigua des del barranc proper fins a l’interior de l’immoble. Un avantatge, aquell, que no va passar desapercebut pels propietaris. Ja que l’aigua que rajava cavallera s’ha utilitzat durant molts anys per als més diversos quefers. Entre ells, i a tall d’anècdota, per a fer els tramussos que, de ben segur, molts dels nostres lectors encara recorden i, en el millor dels casos, hauran provat.
Per a dur a terme el procés d’elaboració dels tramussos hi van haver d’habilitar una xicoteta infraestructura formada per tres piles a la part superior i un safareig. I és això el que precisament ara es pretén posar al descobert.

Volem agrair molt especialment als propietaris de l’actual immoble que ens hagen permés l’entrada i ens hagen ajudat aportat l’explicació pertinent. Al cap i a la fi ens trobem davant d’un dels nombrosos tresors que guarda el nostre poble. Un tresor que hem començat a valorar gràcies als últims treballs descrits en aquest article. Però també durant la redacció d’aquestes línies. Car han estat moltes les oportunitats que hem tingut per a valorar-lo com cal al llarg de la nostra vida. Però la proximitat i la convivència, el costum en definitiva, ens havia barrat la comprensió d’aquest fenomen únic que hui hem provat de descriure.

Fotografies relacionades amb l’entrada

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

Patrimoni: Material

Casa Conca, zona del Pla.

Hem anat a buscar una casa que guarda una historia interessant i propietat de una de les families més estimades de la zona del Pla, la familia CONCA.
Una casa de gran pau i tranquil·litat, envaïda en part ja per les edificacions de la zona industrial.

En aquesta zona trobem la finca que va ser propietat de D. Enrique Fernández de Mesa, coneguda per Casa Conca, com a conseqüència d’haver romàs en règim d’arrendataris durant quatre generacions la família Conca, sent l’últim arrendador Enrique Conca Vidal, qui va aconseguir amb molt esforç, lliurament i sacrifici la propietat als descendents de l’antic amo.

La seua façana principal es troba orientada al Sud o migdia. L’edifici, té les característiques pròpies de les cases de camp de la Vall d’Albaida. Es compon de baixos per a l’habitatge dels arrendataris i serveis propis agrícoles. El pis principal es reservava per als propietaris. També posseeix una golfa o “terrat”. La terra en la seua major part és de regadiu. En aquestes finques es guarden els costums a la vella usança de viure en pau envoltats per les seues terres i, a l’ombra del seu arbrat, avui una miqueta minvat, encara que algunes velles palmeres ens recorden els nostres avantpassats els moros, un clar exemple de les alqueries a la nostra zona, que ells van fundar.

ORATORI PRIVAT:

Es trobava aquesta dependència a mà esquerra de l’edifici amb accés mitjançant una porta rústica que a les fotos us ensenyem; actualment és una dependència on s’acumulen objectes vells.

Hem localitzat a una altra casa, un preciós llenç de la Immaculada que va presidir l’Altar. Es va salvar de la fúria antireligiosa de la Guerra Civil amagat i enrotllat sota unes teules de la coberta de la finca, fins a l’alliberament en què va ser posat novament en un altre bastidor.
Aquesta finca, i moltes altres d’aquesta zona d’alqueries, disposaven d’un petit ramat d’ovelles, aus de corral, colomar, cria de porcs, per al seu moment realitzar la matança i el corresponent embotit, molt típic en aquesta zona.

Existia el costum, en les estipulacions d’arrendaments rústics, establir clàusules perquè el pagament fos moltes vegades parteix en espècies, com a conills i gallines a més d’obsequiar als amos amb el present de la matança dels porcs.

Disposaven de forn per coure el pa, igualment estaven dotades del seu corresponent l’agar, celler i tot allò que li era necessari per a la seua pròpia autosuficiència. Quan acudien els amos, se’ls preparava la taula amb netes estovalles que adornaven amb bon vi i els millors productes de les seues terres.

Segons l’expedient número 10, de 1931, que obra en l’Arxiu Municipal d’Ontinyent, a partir Des es produeix en el Col·legi de la Concepció la primera circumstància anormal de les moltes que van patir en els anys trenta a causa de la ll República. Van haver d’abandonar-ho tant els religiosos com els alumnes i, per evitar que fos saquejat, de forma precipitada van treure, previ control municipal, els productes peribles i de primera necessitat. Consta en el citat expedient, una llarga llista d’Ontenienses, homes bons, que van participar ajudant en aquesta meritòria labor, entre ells “Enrique Conca Vidal, domiciliat a la Casa Conca de la partida d’Alqueries o el Pla”, ajudat pel seu germà Fra Manuel, de seglar José Rafael, i d’un altre frare llec conegut per Fra José. El referit Conca, va retirar: una caixa, una canastra i cinc fardells de roba del servei de l’església; set calzes i cupons; dos missals; 35 conills, al voltant de 200 quilos d’embotit i mig sac de sucre

En un intent de restablir la normalitat i volta la comunitat de franciscans, el 28 de maig de 1931, el Rector del Col·legi Fra Joaquín Ivars Francès, va dirigir un escrit a l’Alcalde sol·licitant la devolució dels embotits i la roba del servei de l’església, calzes que tenia retinguts Enrique Conca Vidal.

Finalment quan el 13 de juliol de 1936 va ser confiscat definitivament el convent, dos franciscans de la comunitat, el llec fra Manuel Conca germans de l’arrendatari d’aquesta propietat, i un altre anomenat Fra José van buscar protecció, en aquesta finca, davant el temor de veure’s assaltats per aquelles incontrolades torbes anomenades comités revolucionaris.
Va arribar el moment d’aquell passat dolorós, que els comités es van personar a la casa, per registrar i prendre possessió de quant van trobar en ella. Aquí van trobar i van ser detinguts els franciscans amagats i el propi arrendador Sr. Conca Vidal. Va voler la providència que sortiren indemnes d’aquells desgraciats atropellaments on la integritat física de les persones no explicava més que amb el desgavellat capritx dels revolucionaris. Van estar un llarg temps sense poder acostar-se a la finca, fins que se’ls va autoritzar el seu retorn, començant novament les tasques agrícoles, interrompudes durant la seua absència.
Actualment els camps de la finca estan treballanse amb arbres de Caquis.
L’estat del inmoble és ruïnós, part de la teulada ha caigut, i per dins esta deixada pedre.

Fotografies relacionades amb l’entrada

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA ONTINYENT

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA ONTINYENT

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA D’ONTINYENT

Patrimoni: Material

Usuaris del pou de la solana d’Ontinyent.

El pou que li dóna raó de ser fou construït molt abans que la societat es formara. De fet, en aquell moment, un reduït nombre de propietaris el van dur a terme i el van gestionar fins a la dècada dels 80, moment en què la titularitat del pou passà a mans d’uns nous propietaris que s’organitzaren formant una societat.

LA NECESSITAT DE L’AIGUA:

La ruralia, com a espai ordenat i habitat per l’home, no pot existir sense la presència d’aigua. De la mateixa manera que no es pot concebre un assentament humà que no tinga al seu abast este element imprescindible per a la conservació i desenvolupament de la vida. De fet, si tirem enrere en el temps, descobrirem com les primeres civilitzacions que es coneixen a la història de la humanitat (allà on apareix i es desenvolupa el concepte de societat) aparegueren a les envistes de tres rius ben importants: el Tigris, l’Eufrates i el Nil. Són les anomenades civilitzacions hidràuliques.

Al nostre terme eixa necessitat ha quedat testimoniada per molts i diversos vestigis, la majoria en desús, que encara són ben visibles hui en dia. Pensem, per exemple, en els assuts que podem trobar al barranc de l’Avern o al de Tarongers, per citar només dos exemples. O també en la xarxa de séquies que esquarteren el nostre terme i que històricament li han ordenat la distribució de l’aigua. Un patrimoni heretat dels àrabs i dels quals, segons ens consta, s’està preparant un treball de difusió que transcendirà el nostre terme per abastar l’àmbit comarcal. Esperem que arribe a bon port i que aparega com més prompte millor.
Un altre d’estos vestigis el composen els nombrosos pous que hi ha escampats per tot arreu del territori. De pous n’hi ha moltíssims i prova d’això és el comentari que Antonio Llora Tortosa deixà escrit en el seu llibre “Ontinyent y su historia” ‘En las décadas de 1970 y 1980, ante la mayor demanda de agua experimentada en Ontinyent, se procedió a la perforación de pozos con miras industriales, comerciales o de servicios’.
En una relació posterior l’autor cita alguns dels que existien allà pels volts de l’any 1987. I Precisament un dels que apareixen és el que hem triat com a excusa per parlar-vos del funcionament i la importància que revesteixen tots i cadascun d’ells. ‘Pozo de “La Garnatxa”.- En el Barranc de la Purísima, más arriba de la finca que le da nombre. Agua potabilizada para chalets y casas de campo. Polígono 4’.

USUARIOS POZO DE LA SOLANA:

Coneguda popularment com “La Solana” esta societat aixopluga gairebé 300 membres que participen d’ella en qualitat de socis.
El pou que li dóna raó de ser fou construït molt abans que la societat es formara. De fet, en aquell moment, un reduït nombre de propietaris el van dur a terme i el van gestionar fins a la dècada dels 80, moment en què la titularitat del pou passà a mans d’uns nous propietaris que s’organitzaren formant una societat.

EL POU:

La construcció és ben senzilla i consta de dues parts. La primera és una base de formigó coronada amb unes portes de ferro que descansa sobre terra. Darrere les portes n’hi ha els tubs d’uralita que comuniquen la superfície amb el nivell freàtic de l’aigua, situat a uns 400 metres de profunditat aproximadament. És a dir, gairebé a nivell de mar. Al costat mateix n’hi ha un edifici auster i espigat que guarda el transformador, una màquina que genera i condueix l’energia necessària per a engegar tot el procés. I de què consta aquest procés? De primeres cal bombejar l’aigua que, com hem dit més amunt, es troba gairebé al nivell del mar (Cal constatar que com més profund és el nivell freàtic més car i costós és el procés de traure l‘aigua). Després, a través d’una sèrie de tubs soterrats, l’aigua es trasllada des del pou fins a un depòsit proper (aproximadament 450 metres en línia recta) on s’emmagatzema per a proveir segons les necessitats dels usuaris. Ja vos podreu imaginar, després de tot el que portem dit, que la quantitat d’energia necessària per a traure l’aigua i transportar-la deu ser d’allò més important.
Cal apuntar també que el nivell d’aigua disponible fluctua en funció de l’aportació que reb de la pluja. En els últims anys, com és de suposar, este ha baixat. Per exemple, segons ens informa el responsable de la gestió del pou, només en l’últim any el nivell de l’aigua ha baixat entre 12 i 14 metres aproximadament. La capacitat d’aigua que té ningú no ho sap però els seus responsables són molt optimistes pel que fa al seu rendiment. Segons ens conten, el fet d’agafar l’aigua d’una profunditat tan elevada fa que el seu rendiment siga molt segur, per bé que coste més de traure.

EL DIPÒSIT:

Es coneix com el dipòsit de “La Garnatxa” per estar situat a tocar de la finca homònima. Esta construcció imponent, mig soterrada a terra, té una capacitat d’emmagatzematge d’un milió de metres cúbics.
El dipòsit té uns nivells que marquen un cabdal mínim emmagatzemat. De manera que quan l’aigua arriba a estos límits s’envia un senyal al pou abans descrit perquè s’active el mecanisme que bombeja l’aigua. Després transporta l’aigua fins al depòsit perquè no en manque els usuaris. Este procés d’extracció i trasllat de l‘aigua normalment s’efectua durant la nit perquè llavors l’energia és més barata. Ja hem deixat constància de la quantitat d’energia ingent que necessita un pou d’estes característiques per a posar-se en funcionament.
Una vegada l’aigua és al depòsit cal traslladar-la. És per això que del mateix dipòsit ix un tub soterrat que duu l’aigua fins a la propera finca de Sant Jacinto. Una vegada allí es desvia en dues direccions completament diferents: un tub desvia l’aigua cap al Garrofer de l’Hora, direcció Todos Vientos; l’altre ressegueix el camí de Sant Esteve i continua per la carretera de Moixent en direcció a l’Alberg Perú.

EL FUNCIONAMENT:

Els socis paguen a la Generalitat un cànon per l’aigua consumida. La particularitat és que este pagament s’efectua a través de la societat en un pagament únic que engloba el total de l’aigua consumida pel conjunt dels socis. Després cadascun dels usuaris paga a la societat la proporció corresponent a l’aigua que ha consumit segons marca un comptador que cadascun d’ells té al seu habitatge.
Com és de suposar els socis també han de córrer amb les despeses derivades del manteniment de les infraestructures que el pou, els tubs i el dipòsit requerisquen. Sense anar més lluny no fa massa temps van haver de fer front a una despesa de resultes d’un esquarterament en la paret del depòsit. Les quantitats requerides per a este tipus d’intervencions acostumen a ser molt elevades.
Una de les curiositats derivades d’este aspecte és la col.laboració entre els diferents pous que hi ha per la zona. La qüestió revesteix una certa importància perquè, com hem apuntat més amunt, allò que proveeixen estos pous és l’element central i necessari per al desenvolupament de la vida. Vaja, que sense ell no n’hi hauria assentament en la ruralia. Dit això no ens ha d’estranyar que una avaria en qualsevol de les infraestructures d’un d’estos pous provoque un enrenou de conseqüències poc desitjables. Doncs bé, entre el pou que ens ocupa i el proper de Lliso n’hi ha una col.laboració constant que fa que, quan un dels dos té algun problema que impedeix el subministrament als seus usuaris, l’altre li cedisca l’aigua perquè la provisió quede garantida.
Ignorem si n’hi ha més col.laboracions d’este tipus però possibilitats no en manquen. Sense anar més lluny a tir de pedra del pou que hui ens ocupa en trobem dos més. Per una banda n’hi ha el de la Casa Bona (ubicat a la pujada de Sant Esteve) i per altra el de la Fonteta de Ferrero (a la pujada de la carretera del Portitxol, en el paratge homònim).

Volem agrair enormement la paciència i la deferència que Carlos Segura ha tingut amb nosaltres. Ell és qui ens ha explicat el procés, qui ens ha acompanyat al lloc i qui ens ha respost a tots els dubtes que pogueren sorgir sobre la qüestió.

Fotografies relacionades amb l’entrada

ERMITA DEL PLA 1919

ERMITA DEL PLA 1919

ERMITA DEL PLA 1919

Patrimoni: Material

Ermita del Pla – 1919.

La partida del Pla és una de les zones del nostre terme on millor es pot llegir l’evolució històrica que l’ha modelat. Tradicionalment ha sigut una partida eminentment agrícola. La seua planúria s’ha destinat al conreu de l’horta i del secà i els seus habitadors han treballat de valent per proveir-se de l’enginyeria necessària per a dur a terme aquella tasca. Prova són (o foren) les nombroses séquies que traslladaven l’aigua a cada racó i a cada bancal i de les quals, hui en dia, no en queda gairebé cap.

UBICACIÓ: EL PLA:

Zona de molts cultius, de finques i masos esparsos, de séquies i bancals margenats, de camins perduts i sendes per les quals ja no passa ningú, de tradicions i ermites, de festa i treball. Hui, de tot això, només en queda el vestigi que ha sobreviscut a la voràgine industrial que també hi ha caracteritzat el nostre terme en època més recent. I allà on abans creixien les vinyes i l’horta ufanosa hui s’ha alçat un paisatge fet de fàbriques i carreteres, on el soroll dels vehicles han fet callar els cants de batre a què Fran Mollà feia referència en rememorar la seua infantesa en companyia de l’avi Quico, qui els entonava per tal de convidar l’animal a continuar amb la seua tasca per dins de l’era..

EL PUNT DE PARTIDA:

Vicente Conca fou un dels molts veïns de la partida del Pla que va viure a primeries del segle passat. El seu testimoni, corroborat després pel d’altres veïns coetanis, ha permés dibuixar el punt de partida d’aquesta ermita que alguns anomenen del Pla i altres del Cúgol. Segons les seues paraules abans de construir-se l’ermita els veïns de la partida acudien a celebrar missa a les Cases de Bella, concretament a una d’elles que s’anomena “Gran”.
Un Diumenge, tot just acabat l’ofici i quan encara el mossén restava l’interior del recinte, l’oratori es va desplomar. Més enllà dels desperfectes materials l’incident no va causar cap víctima. I per aquesta raó els veïns van mudar de miracle la consideració d’aquell succeït.
Fou aleshores que els Pares Franciscans van proposar als veïns de construir una nova ermita que s’acompanyaria d’una escola i la consegüent casa per al mestre, com era de costum a les escoles rurals.
Per tal d’acomplir l’afer tres veïns de la partida, sol·lícits amb la idea i amb capacitat per dur-la a terme, oferiren el seu terreny per a la construcció de l’edifici. I per tal de no entrar en disputes estèrils es va acordar que es triaria a sort l’emplaçament. Finalment fou donya Pepita Simó qui va acabar cedint el terreny i la construcció s’allargà des de 1.913, any en què és col·locà la primera pedra, fins a l’any 1.921.

ESGLÉSIA:

La primera de les característiques que sorprèn al nouvingut és l’esveltesa de la seua figura. Construïda en estil neogòtic l’entrada al temple es realitza a través d’una porta ogival sobre la qual hi ha una inscripció que indica l’any de la seua inauguració, 1919. Sobre el frontó hi ha una espadanya i un rosetó cec amb una imatge Sant Josep, que és el sant a qui s’ha dedicat el temple.
L’interior presenta una planta única i allargada que es tanca al fons amb un absis semi octogonal. La seua estructura es basteix sobre murs de mamposteria i sobta la carència de contraforts donada la seua alçada. Com a sostre una bòveda de creueria que descansa precisament sobre els murs abans descrits.
L’església queda perfectament il·luminada gràcies als òculs que foraden els murs per deixar passar la llum del sol. En un principi n’hi havia a cada costat de l’edifici però els de la banda dreta (segons s’entra al temple) quedaren tapats en construir-se l’edifici de l’escola i la casa del mestre. Una llum que penetra a l’edifici per ressaltar la decoració que és parca però precisa: Sant Josep presideix l’altar i la Puríssima i la Verge del Rosari flanquegen cadascuna de les parets laterals.

ESCOLA I CASA DEL MESTRE:

Aquest edifici es va construir per a completar l’obra de l’església. Ara que els habitants de la partida disposaven per fí d’una guia i mestratge per al desenvolupament de les ànimes calia aconseguir un aixopluc i un mestre perquè els xiquets pogueren rebre les primeres lliçons. Amb aital finalitat es va construir l’edifici adjacent a l’església que anava a servir ensems d’escola i casa del mestre. I poc després d’haver-se construït els franciscans van aconseguir del ministeri corresponent l’assignació d’una plaça oficial de mestre per a la partida.
Les dependències que el componguen han variat molt amb el pas dels anys. De fet, l’edifici que hui es conserva poc té a vorer amb la disposició que presentava en primera instància. L’única cosa que no ha variat és la doble alçada que el caracteritza. Nosaltres esmentarem breument la descripció que l’edifici presenta hui, puix seria massa llarg i costós descriure’l d’acord amb les diferents fites de la seua evolució.
Hui s’accedeix a ell a través de dues portes coronades cadascuna d’elles per un arc de mig punt. Un xicotet porxe cobreix a la banda dreta (segons s’accedeix des de fora de l’edifici estant) uns serveis emprats pels festers. La planta de l’edifici està partida en dues meitats, tant en alçada com en amplària. A la planta inferior hi ha la cuina en primera instància i al fons, segons s’entra, hi ha l’escala que comunica amb la planta superior. A la banda esquerra hi ha un altra dependència que antany fou escola i hui fa les funcions de menjador-rebedor que fan servir els festers per a les seues reunions durant l’any.
La planta superior presenta una única estança ampla i llarga, ben il·luminada per tres finestres, i que compta amb una porta que la comunica amb una terrassa ampla que domina tot el recinte de l’ermita des de dalt.
Segons conten les cròniques l’escola s’inaugurà l’any 1921 amb el cant d’un Te Deum.

LA FESTA:

La festa del Cúgol arreplega a primers de Juny una bona representació dels veïns de la partida. Així durant un cap de setmana es celebren els diferents actes que la componguen i entre els quals, un dels més destacats, és la representació d’un sainet valencià que cada any duen a terme un grapat de festers. També n’hi ha la Missa major i la posterior xocolatada, la processó, el castell de focs artificials,… i entre acte i acte, les viandes en forma de dinar i sopar que acostumen a celebrar-se a l’aixopluc de les moreres que fiten la replaça de l’ermita. Un dels records més preuats que ens han deixat estes festes és el de la celebració del joc del tanguinet, un joc que comboiava als festers a les hores mortes i que pràcticament s’ha perdut als nostres carrers. Us animem a tots aquells que el desconegueu a què el cerqueu i el rescabaleu per als més menuts, que és arribada l’hora de tornar a recuperar el carrer i els parcs.
La festa també ha perdut alguns dels actes que abans la caracteritzaven. I encara hui es parla de les “vaquetes” que els festers soltaven a la precària plaça de bous que el “xaparro” va construir al bell mig d’una xopada pròxima. Deixant de banda la consideració que aquests actes amb animals puguen suscitar entre els lectors, és de justícia recordar les memorables desfilades amb els festers disfressats de toreros al compàs d’unes notes ben triades per una xicoteta banda de música que amenitzava la vesprada. Altres actes que malauradament s’han perdut són les proves esportives que es celebraven per als més menuts i no tan menuts el Dissabte de matí, o el tradicional partit de futbol que enfrontava als festers majors amb els més; “pares contra fills” que en deien.
Una festa, per cert, que va més enllà dels dies abans descrits. Perquè amb l’excusa els festers s’arrepleguen sovint a compartir algun dinar o sopar a l’antiga casa del mestre o a la replaça si el temps és bo. Sense oblidar el tradicional Sant Antoni que els festers celebren amb una immensa foguera i sopar, missa i benedicció dels animals.
Volem agrair a totes les persones que hi han col·laborat en la consecució d’aquest article: a Fran Mollà i Isidrio Mollà pels records i les vivències compartides en aquella mateixa festa, a Maria Reig per les fotografies i els consells, a Toni Urenya per les fotografies i el temps dedicat a aquest i molts altres articles, a Enrique Mollà per cedir-nos les claus i l’experiència. I sobretot a tots els festers i festeres que hi han mantés aquesta festa gairebé centenària així com la memòria d’una partida que es resisteix a continuar essent.

CENTENARI:

[Entrada editada 2019]

L’ermita de Sant Josep del Pla a fet cent anys i els veïns de la partida van treballar de valent per fer possible diferents actes amb motiu de la commemoració del centenari. 

L’acte més significant i que més il·lusió esdevingué fou la visita de la Puríssima Concepció, patrona d’Ontinyent, a l’ermita del pla.

Aquell dia especial tingué lloc el dissabte 30 de març del 2019. De vesprada van anar els assistents a l’Església de Santa Maria i van traslladar a la Puríssima des de la seua capella fins al Pla, seguint un recorregut on passava per les hortes i cases de camp de la partida del Pla. Un dia molt emotiu i bonic com podreu observar a les fotografies que adjuntem.

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

Patrimoni: Material

HERETAT DE SANTA BÀRBARA.

La finca que hui us proposem és Heretat de Santa Bàrbara, una construcció imponent que s’alça a tocar del nostre poble, ben a la vora del barri del Llombo i a recer del camí que puja vers el Torrater, la serra que tanca la vall per la part de Migjorn. Així que si travesseu el pont que travessa la carretera i pugeu les escales que el segueixen la veureu, callada, a mà dreta. Dissimulant el pas d’uns anys que a poc a poquet la van corcant per dins..

ELS ORÍGENS:

L’antecedent de la finca de Santa Bàrbara cal situar-lo a una antiga ermita ubicada si fa no fa al mateix lloc. Segons conta el més antic dels documents que sobre ella hi ha a l’arxiu municipal, allà pels volts del 1558, es va instal·lar el primer de molts ermitans que es van establir a una casa contigua per tindre cura de l’edifici, llavors sota l’advocació de Sant Cosme i Sant Damià. Tots i cadascun d’aquests ermitans foren soterrats allà on visqueren. Això és, a l’indret mateix que envoltava l’ermita, fins que a primeries del S.XIX s’ordenà el trasllat dels cossos sebollits perquè es considerava que estaven “profanats” i l’ermita “gairebé derruïda del tot”. Cal dir al respecte que es fixa la Guerra del Francès (1808-1812) com l’esdeveniment que la va destruir fins a quedar transformada en runes.
Degut precisament a l’estat en què es trobava el sacre edifici l’any 1838 l’ajuntament d’Ontinyent demanà permís a la diputació provincial per a poder vendre els terrenys en subhasta i sufragar amb els guanys dues obres que es consideraven llavors de cabdal importància per al poble: un pont sobre el riu Clariano i una calçada que comunicara Ontinyent en millors condicions que les ja existents.
Un parell d’anys més tard, el 1840, i només després d’obtindre els permisos corresponents, el terreny fou adquirit per don Vicente Rodriguez de la Encina, baró de Santa Bàrbara. I és d’ençà d’aquell moment que la casa va començar a conèixer-se sota el nom que encara hui la situa en el plànol dels vestigis rurals que guarda el nostre poble.

L’EDIFICI PRINCIPAL: LA CASA

L’edifici principal, la casa, és una construcció originària del s.XVIII i té una planta en forma de U. La seua presència encara hui és imponent en grandària i senyoría i s’obre altiva al nou visitant que la contempla a mig camí entre l’abandonament que li confereix la manca d’ús (rendibilitat econòmica) i la presència dels mitgers que treballen per mantenir-la tan endreçada com poden.
A simple colp d’ull es pot observar com l’edifici està partit en dues meitats. A la banda esquerra hi ha la casa dels mitgers i a la banda dreta s’escampen les estances, nombroses, dels amos que encara hui vénen de Pasqua a rams per passar alguns dies o hores, segons disponibilitat.
Com que només hem tingut accés a la part ocupada pels mitgers us farem cinc cèntims del que hem pogut vorer i fotografiar. Així esmentarem als peus de les fotografies l’escassa informació amb què comptem amb l’esperança que aquest xicotet tast responga com s’escau a la curiositat que de ben segur vos ha suscitat aquest edifici que haureu vist, ni que siga de passada, mentre camejàveu cap a l’institut, del cementeri o de l’estació, per nomenar només tres dels destins que li queden més a la vora.
Siga com siga assenyalarem l’existència d’un ample pati-corral de planta quadrada al voltant del qual es distribueix tot l’edifici. L’envolten els corrals que abans ocupaven els animals diversos que donaven vida a la casa: porcs, cavalls, conills, gallines, … I com que aquell era un edifici agrícola es devia utilitzar el pati per desar els estris necessaris per a treballar els camps; també una estança amplíssima, a tall de magatzem, on guardaven els fruits que el camp proveïa.

L’ORATORI:

Situat a la cara nord de la casa, aquella que mira fit a fit al barri del Llombo, hi ha l’oratori que queda adossat a la casa dels amos. Els seus orígens és remunten fins a primeries del s.XX i a diferència de l’ermita anterior, aquest ha quedat emparat sota l’advocació de Santa Bàrbara, advocada contra les tempestats.
Destaquen en ell l’entrada d’estil ogival i el rosetó a mig conservar que corona la porta d’entrada. A la part dreta hi ha un reixat que barra el pas a un altre pati interior, més menut i modest que l’anterior, però senyorívol i de bon vorer, que dóna accés a la part de dins de la casa que abans, en aquell temps en què l’ermita era usada per a celebrar ofici, era destinada per al sojorn del capellà de torn.

LA TORRE:

Sense cap mena de dubte és l’element arquitectònic més singular de tota la construcció. Situat al bell mig d’un pinar frondós que queda a tir de pedra del barri del Llombo, ocupant l’espai privilegiat que li confereix l’alçada sobre la qual vigila el poble, hi ha la torre albarrana, que rep aquest nom per romandre separada de l’edifici principal.
A la part inferior hi ha una porta coronada per l’escut nobiliari dels Garriga que dóna accés a un xicotet oratori de planta circular. A mitjan alçada de la paret que queda enfront de l’entrada trobem una imatge de nostra senyora de Lourdes i als seus peus una taula a tall d’alta que conté una inscripció en record de Dª ASUNCIÓN GARRIGUES POLO DE BERNABÉ DE LA ENCINA, tercera baronessa de Santa Bàrbara.
Per la banda de fora hi ha una escala exterior que dóna accés a la part superior de la torre que, dit siga de passada, queda simulada amb unes espitlleres que li travessen els murs i unes almenes que li coronen el cim.
Volem cloure aquesta entrada agraint com s’escau als dos mitgers Gabriel I Marí que hui en dia tenen cura de la finca i que ens han oferit la possibilitat de passejar alguns racons d’aquest edifici singular. Sense ells no hauria estat possible oferir-vos aquestes imatges i part de la informació que les acompanyen.

Altres curiositats. Durant la Guerra Civil fou utilitzada per a refugiar xiquets i xiquetes que fugien de la mort.

LA CASETA I CORRALS DE MORA

LA CASETA I CORRALS DE MORA

LA CASETA I CORRALS DE MORA

Patrimoni: Material

La caseta i corrals de Mora.

Antiga finca situada al cor de l’arenal de Pola. L’arenal és una àrea ubicada a la partida de la Solana, prop del Barranc gran, el mateix que després es transforma en la conca del riu Clariano. Es pot accedir a ella travessant la urbanització d’Hèlios en direcció Ponent.
La casa Mora està envoltada per altres finques emblemàtiques d’Ontinyent, com per exemple, “Eusebi” i la “Cal Fondo”..

LA FINCA:

Hui en dia la casa està totalment enrunada però es conserven, més mal que bé, els estables. La seua amplària demostra que les cavalleries, nombroses antany, eren un element necessari per al conreu de tantes fanecades de terra que la finca posseïa a ple rendiment.
Un dels elements més importants de la Finca de Mora és el corral annex a la casa. Una construcció àmplia que demostra, també, la importància que els animals van tindre en el desenvolupament econòmic d’aquesta. Al seu interior trobaren recer un dels ramats més importants (per la seua quantitat) del nostre terme.
A tocar de la finca hi ha un dels bancals més grans que es conserven al nostre terme, hui sembrat d’avena. Al bell mig del mateix hi ha un grapat de Carrasques ben fornides que abans s’empraven com a parany per a la caça del tord. A banda d’aquest bancal la finca comptava amb altres terres que s’utilitzaven per al conreu de la vinya, oliveres i el blat. És a dir, allò que popularment s’anomena la Tríada Mediterrània.
A la finca s’hi poden trobar, encara hui, el pou i el forn, dos elements imprescindibles per al desenvolupament de la vida al medi rural. La qual cosa demostra el nivell d’autarquia a què arribaven estes finques, que vivien la major part del temps d’esquena al poble.

CURIOSITATS:

Situada a pocs metres de la casa hi ha l’anomenada “Punta del cuerno“. Molt popular entre els trescadors, caçadors i altres curiosos de la nostra ruralia, és el lloc de confluència entre el Barranc de la Lloma Rasa i el de Morera. Una llengua de terra de forma singular que dóna pas al Barranc gran, que més avall sostindrà el curs del riu Clariano.
Abans d’arribar a la finca, a certa distància, hi ha la font de Pola amb qui comparteix nom. Hui en dia la font ha desaparegut a ulls del caminant per haver estat soterrada sota un mantell d’esbarzers. La seua aigua s’esgola cap avall buscant un camí que només li marca les particularitats del terreny, ja que l’home, des de fa molt de temps, ha perdut la necessitat d’aprofitar-la.

 

Fotografies relacionades amb l’entrada

MOLÍ DESCALS 1415

MOLÍ DESCALS 1415

MOLÍ DESCALS 1415

Patrimoni: Material

Molí Descals 1415.

El Molí Descals que hui vos presentem està ubicat al bell mig del nucli urbà, concretament baix del pont Nou o de Paduana, que és com es coneix popularment entre la gent d’Ontinyent per haver quedat a tocar de l’antiga fàbrica homònima.

EL NOM I LA DATA:

D’ençà que apareix documentat per primera vegada l’any 1415 amb el nom de Molí d’Enmig i sota la propietat de Johan Urgellés, esta construcció ha aparegut reiterades vegades a les fonts historiogràfiques locals sota noms i propietaris diferents. Domingo Doménech apareix als documents com a propietari el 1460, Antonhi Montanya el 1485 (L’any 1625 canvià el nom de Molí d’Enmig pel de molí Montanya), Luis Arbuixech el 1625, Anna Cubells el 1673 i així segueixen abocant noms les cròniques fins ben entrat el segle XX, concretament l’any 1928, quan fou arrendat a la família Descals. Els mateixos que van comprar-lo l’any 1946 i que han ostentat la seua propietat fins al dia de hui. I ben responsablement que ho han fet perquè el molí Descals, que va cessar la seua activitat el 1976, encara podría hui tornar-se a engegar, tal és l’estat de conservació amb que l’han mantés els seus actuals propietaris. Això si, de dur-se a terme aquella quimèrica tasca, s’hauria d’utilitzar l’energia elèctrica enlloc de la hidràulica, entre altres coses per la desaparició de la sèquia que proveïa d’aigua el molí.

LA RUTA DE L’AIGUA:

L’aigua que feia funcionar el molí Descals venia de l’Almaig i al seu pas s’emprava, també, per posar en funcionament els desapareguts molí de Sant Jaume, Molí de l’Almirante (situat a les porxades que donen accés a la plaça de Baix) i molí de Miguel Ferrero (situat a l’esquerra del començament del Pont Vell). En aquest punt l’aigua s’ajuntava amb la que venía de la Barcacana la qual quedava recollida a través de la sèquia de Bodí i s’enfilava fins al molí Descals. Per cert, encara es ben visible la part última de l’esmentada sèquia, molt ampla en el seu tram final degut a la copiosa aigua que un molí com aquest requeria per tal de funcionar.
I Com que els molins no es quedaven ni un sol glop d’aigua sinó que la deixaven passar una vegada s’aprofitava la seua empenta, aquesta continuava el seu curs devers el molí Capellano (situat davall la Glorieta), el molí Tintorer, molí de Santonja, molí de Guerola i molí d’Agrillent, per anar a raure al destí final, les hortes d’Aielo, que se l’empassaven goludes per no anar a cap lloc més.

LES PARTS:

Faríem bé d’ explicar les parts, les peces i el mecanisme de què es composa el Molí Descals però la manca d’espai ens impedeix dur-ho a terme com s’escauria. És per això que convidem a tothom qui estiga interessat a consultar dues publicacions que contenen informació detellada al respecte:
El molí d’aigua de Descals. Joan Torró Soriano. Revista Almaig 1990. Pàg 8 – 15.
Molins d’aigua a la Vall d’Albaida. Fernando Sendra Banyuls. Ed. Caixa d’Estalvis d’Ontinyent 1998.
Siga com siga indicar que el molí ocupa la part exterior de la casa on s’ubiquen la sèquia Bodí abans esmentada, el cup en rampa i la bassa d’acumulació i regulació d’aigua. Dins l’edifici, a la part inferior, és on hi ha la part més interessant i cridanera que podeu contemplar a les fotografies que s’adjunten. A la part superior s’estén la resta del molí i la casa dels fariners, que tot s’ha de dir, ha suportat el pas del temps d’una manera més precària del que ho ha fet el mateix molí.

UN APUNT HISTÒRIC:

D’ençà de la conquesta de la Vila per les tropes del rei en Jaume I, l’any 1245, Ontinyent va esdevenir Vila Reial. Era, per tant, una vila de titularitat reial (no pertanyia a Comptes, Baró, o a l’església, posem per cas). A cadascuna d’estes viles hi havia certs monopolis com els forns, les almàsseres, carnisseries, fondes i sobretot els molins, que constituien les anomenades regalíes i que s’acostumaven a llogar mitjançant un contracte. Com ocòrre amb qualsevol monopoli aquests també esdevingueren unes fonts d’ingressos excepcionals i alhora exercien un control sobre la terra, tants pel que fa a la producció com al rendiment.
Per cert, el recompte que he fet abans de tants molins en un espai certament reduït (no era l’únic del terme) dóna una idea de la importància que va tindre antany aquesta activitat econòmica. De fet s’han arribat a comptar fins a vint-i-un molins diferents situats a tot el terme, dels quals només n’han sobreviscut un grapat mal comptats i pitjor conservats. Gairebé tots, amb l’excepció d’aquest que dóna sentit a l’artícle, estan enrunats.

CONCLUSIÓ:

Més enllà del runam en què s’han convertit molts molins de la nostra comarca, més encara dels que es troben desapareguts, els molins que resten d’empeus representen el mapa a través del qual podem llegir el nostre passat. Perquè aproximant-nos a ells podem descobrir l’economía que a l’época preindustrial i industrial (molts d’ells es van reconvertir en molins drapers o paperers a mesura que evolucionava l’activitat econòmica local) dominava el nostre poble, les relacions socials que s’establien entre els seus habitants, el significat polític de la Vila d’Ontinyent (com a Vila Reial) o el vocabulari que s’ha perdut perquè hui en dia ha quedat obsolet (qui sap que és i per a què serveix la naïlla, el dau, el templador, la cacau i tantes altres paraules quan ens referim a les parts d’un molí?).
Doncs bé, el molí Descals no és cap excepció. És per això que des del grup Ontinyent Rural vos animem a què vos apropeu a la nostra ciutat a través d’aquests vestigis que també, i sobretot, parlen calladament de tots nosaltres des dels racons més amagats de nostra contrada.

Volem agraïr a Jordi Casanova Gisbert per l’amabilitat i la paciència amb què ens va acompanyar durant la nostra estada al molí Descals. Sense ell aquest artícle hauria estat impossible.

Fotografies relacionades amb l’entrada

LA FINCA EL PILAR D’ONTINYENT

LA FINCA EL PILAR D’ONTINYENT

LA FINCA EL PILAR D’ONTINYENT

Patrimoni: Material

FINCA EL PILAR.

La finca El Pilar és una de les construccions més emblemàtiques que hi ha a Ontinyent.

Tant que fins i tot ha acabat donant nom a la urbanització que l’envolta. Tradicionalment ha estat destinada al conreu de l’agricultura a través dels cereals, oliveres i vinya.

L’any 1922 don Peregrí Valls va adquirir la xicoteta construcció primigènia i la va ampliar, destinant la infraestructura al conreu i elaboració del vi. És en aquest context que va construir la bodega que després va omplir amb bótes de 4.000 i 6.000 litres que van dur amb tren des de la casa Damm de Barcelona, recuperant-les per al vi.
Gràcies a l’impuls de don Peregrí Valls la finca va esdevenir un centre de gestió del raïm a Ontinyent. Allí acudien llauradors a vendre el producte que conreaven. Tal fou la seua importància que fins al 70% del raïm que elaborava la bodega era conreat fora de la finca, la qual cosa fomentava un cultiu tan estés a les nostres terres.

L’any 1953, després de l’impuls que don Antonio Vidal va donar en la mateixa direcció, va començar a elaborar vi a la finca Leandro, conegut vinater d’Ontinyent que encara hui comercialitza el seu propi vi amb un impuls nou gràcies a l’empenta qualitativa que han sabut donar-li els seus néts. La seua feina va durar fins al 1996, any en què Leandro abandonà l’elaboració del vi a la bodega i que va suposar la desaparició de l’esmentada activitat a la finca del Pilar. El somni que va engegar a primeries de segle don Peregrí arribava així a la seua fi.
Per últim esmentar la situació d’abandonament que viu la finca. Malgrat la seua antiga esplendor, la seua ubicació, l’entorn habitable i les immenses possibilitats que presenta, sembla que els seus propietaris han decidit deixar-la enrunar-se. Només una curiositat: les bótes abans esmentades, les que va dur don Peregrí per a encabir el vi, encara hui es poden vorer allà on abans, temps era temps, hi havia ubicada la bodega.

Fotografies relacionades amb l’entrada

FINCA DEL NAVARRO

FINCA DEL NAVARRO

FINCA DEL NAVARRO

Patrimoni: Material

Finca del Navarro.

Malgrat ser un dels paisatges de bellesa més singular de la nostra ruralia l’entorn de la Finca del Navarro, a la partida de la Solana, és majoritàriament desconegut.

L’ENTORN:

Malgrat ser un dels paisatges de bellesa més singular de la nostra ruralia l’entorn de la Finca del Navarro, a la partida de la Solana, és majoritàriament desconegut. Al fons de la finca s’alcen els imponents cabeços del Navarro i Tiriran (647 mts) que senyoregen el barranc de Gosgorròbio. Un barranc tancat i abrupte per moments que serva com un xicotet tresor una font que encara raja, quan les inclemències del temps no la destorben, un aigua preuadíssima entre els vianants que s’aproximen. Tant és així que l’any 1853 s’ordenà construir uns abeuradors “per tractar-se d’una aigua tan bona”, segons informa Antonio Llora Tortosa en el seu llibre “Ontinyent y su historia”.
A les envistes d’aquest entorn hi ha esparses diverses finques que es fiten les unes amb les altres. Hi ha la finca del Navarro que hui ens ocupa i a tir de pedra la de Tiriran, a l’altra banda del barranc i que queda connectada a la primera per un pont de pedra antiquíssim que les aproxima. Devers el Nord, per la banda de la Serra Grossa, hi ha la Casa del Port; al nord-est l’Alianda i cap a l’est trobem la can Fernando. Devers el Sud-est hi ha les finques de la Campaneta, Casa Otos i Can Tomás. Al sud Missalgar i l’Esperança. I totes elles ben a prop, només separades per un grapat de bancals treballats amb els característics conreus de secà que han definit històricament el nostre entorn rural.
Prop de la finca, dins dels límits que la delimiten i al capdamunt d’un turó d’aproximadament 300 mts d’alçada, encara n’hi ha les restes d’un poblat de l’edat de bronce. D’acord amb la informació que l’arqueòloga Rosa Enguix Alemany va publicar en el seu moment, les troballes daten del 1.600 a.C. Les primeres excavacions del mateix foren dutes a terme per José Belda, germà d’un antic propietari de la finca. I allà pels volts de l’any 1934 els materials que es van descobrir foren traslladats al museu Arqueològic d’Alacant.

LA FINCA:

L’edifici presenta una unitat arquitectònica construïda principalment amb maçoneria, tret d’alguns afegits o reconstruccions posteriors que trenquen la línia principal. Una construcció de dues plantes amb pati interior, imponent en grandària i que ressegueix, tot ell, una disposició en la qual son fàcilment identificables les diferents parts que el composen: hi ha la zona de la vivenda, l’oratori, el pati i les estances dedicades a l’emmagatzematge dels productes agraris o bé el dels estris corresponents per al treball.
Malauradament l’estat de conservació de la finca és molt dolent. El pas del temps fa molt que va deixar la seua petja i d’ençà de llavors que l’ha anat ensorrant poc a poquet. De fet, des de fora estant, es pot observar com part del sostre se n’ha vingut avall i com alguns murs comencen a perdre part dels seus components.

L’ORATORI:

La vida autàrquica que definia el temps d’esplendor d’esta i altres finques de la nostra ruralia feia que els seus habitadors s’apressaren a proveir-se de tot el necessari per a viure: des de les necessitats més materials com el menjar o les eines fins al recer d’ànimes que suposava un oratori com el que tenia la Finca del Navarro o la propera finca del Port, per posar només dos exemples ben arrimats.
Allò primer que cal indicar és que no hem pogut accedir a l’interior del sacre edifici ni documentar-lo com s’escauria. D’ell només sabem el que hem trobat al llibre Oratorios y ermitas de Ontinyent de J. Rafael Galbis, on s’indica que a l’oratori es venerava a Sant Isidre Llaurador. Allò que si podem vorer, i que també indica el llibre, és que la façana presenta una espadanya sense campana al seu capdamunt i que, resseguint l’austeritat pròpia de tot l’edifici, només la completen una porta i un òcul que la corona i que, segurament, plena de llum la nau interior.

EL PONT:

Un dels elements més característics de l’entorn és el pont abans esmentat que comunica les dues finques properes del Navarro i Tiriran. És un pont gairebé perdut per bé que hui ningú no el gasta; és per això que ben pocs saben de la seua existència i menys encara l’han vist o visitat.
L’accés és complicat perquè la via natural per a situar-se baix del mateix (que és des d’on s’aprecia la seua bellesa) és des de la finca de Tiriran, hui de propietat privada i que li barra el pas. Des de la finca del Navarro només s’accedeix a la part superior i tot i que la vista és abellidora ens perdem la gesta arquitectònica, que és el més interessant.
És un pont de maçoneria, construït amb pedra lligada amb morter. Només posseeix un pilar (que no és tal) perquè l’altre peu es recolza sobre un sortint natural de la roca.
La vista de l’intradós, amb el seu arc característic de mig punt, és d’una bellesa esfereïdora, per la seua simplicitat que defuig qualsevol element arquitectònic estètic per resseguir la funcionalitat més absoluta. No busqueu impostes ni cap altre element superflu perquè no el trobareu. La qual cosa no el desmillora ni li trau un deix de la senzilla bellesa que característica el nostre patrimoni rural.

Fotografies relacionades amb l’entrada