Temps era temps

Penseu, per exemple, en el porrat de Sant Antoni o en les festes de la Puríssima. I per poc que feu l’esforç el voreu allà mateix, al lloc que ocupa cada any, arrecerat dins la seua parada plena de regalíssia, pomes de sucre, piules, llepolies, fruits secs, joguets, xufes, coco o globus de tots els colors i grandàries. Sempre hi és present. Com una part indefugible de la festa. Com una artèria d’aquella celebració col·lectiva que ocupa els carrers quan arriben els temps de passar-s’ho bé i celebrar certes efemèrides locals que s’anuncien amb roig al calendari.

Els nostres pares ja l’anomenaven El Cacahuero i, abans que ells, també ho feien els nostres avis. Allò que mai vos hauran contat és com i per què aquest malnom ha esdevingut el propi d’una nissaga que arranca a finals del s.XIX a la ciutat de València. I com el nostre poble va esdevenir el bressol d’una història que pessiga una part de la nostra memòria i les nostres vivències. (Entrada completa)