Ontinyent_Rural | Ontinyent Rural

ERMITA DEL PLA 1919

Patrimoni: Material

Ermita del Pla – 1919.

La partida del Pla és una de les zones del nostre terme on millor es pot llegir l’evolució històrica que l’ha modelat. Tradicionalment ha sigut una partida eminentment agrícola. La seua planúria s’ha destinat al conreu de l’horta i del secà i els seus habitadors han treballat de valent per proveir-se de l’enginyeria necessària per a dur a terme aquella tasca. Prova són (o foren) les nombroses séquies que traslladaven l’aigua a cada racó i a cada bancal i de les quals, hui en dia, no en queda gairebé cap.

UBICACIÓ: EL PLA:

Zona de molts cultius, de finques i masos esparsos, de séquies i bancals margenats, de camins perduts i sendes per les quals ja no passa ningú, de tradicions i ermites, de festa i treball. Hui, de tot això, només en queda el vestigi que ha sobreviscut a la voràgine industrial que també hi ha caracteritzat el nostre terme en època més recent. I allà on abans creixien les vinyes i l’horta ufanosa hui s’ha alçat un paisatge fet de fàbriques i carreteres, on el soroll dels vehicles han fet callar els cants de batre a què Fran Mollà feia referència en rememorar la seua infantesa en companyia de l’avi Quico, qui els entonava per tal de convidar l’animal a continuar amb la seua tasca per dins de l’era..

EL PUNT DE PARTIDA:

Vicente Conca fou un dels molts veïns de la partida del Pla que va viure a primeries del segle passat. El seu testimoni, corroborat després pel d’altres veïns coetanis, ha permés dibuixar el punt de partida d’aquesta ermita que alguns anomenen del Pla i altres del Cúgol. Segons les seues paraules abans de construir-se l’ermita els veïns de la partida acudien a celebrar missa a les Cases de Bella, concretament a una d’elles que s’anomena “Gran”.
Un Diumenge, tot just acabat l’ofici i quan encara el mossén restava l’interior del recinte, l’oratori es va desplomar. Més enllà dels desperfectes materials l’incident no va causar cap víctima. I per aquesta raó els veïns van mudar de miracle la consideració d’aquell succeït.
Fou aleshores que els Pares Franciscans van proposar als veïns de construir una nova ermita que s’acompanyaria d’una escola i la consegüent casa per al mestre, com era de costum a les escoles rurals.
Per tal d’acomplir l’afer tres veïns de la partida, sol·lícits amb la idea i amb capacitat per dur-la a terme, oferiren el seu terreny per a la construcció de l’edifici. I per tal de no entrar en disputes estèrils es va acordar que es triaria a sort l’emplaçament. Finalment fou donya Pepita Simó qui va acabar cedint el terreny i la construcció s’allargà des de 1.913, any en què és col·locà la primera pedra, fins a l’any 1.921.

ESGLÉSIA:

La primera de les característiques que sorprèn al nouvingut és l’esveltesa de la seua figura. Construïda en estil neogòtic l’entrada al temple es realitza a través d’una porta ogival sobre la qual hi ha una inscripció que indica l’any de la seua inauguració, 1919. Sobre el frontó hi ha una espadanya i un rosetó cec amb una imatge Sant Josep, que és el sant a qui s’ha dedicat el temple.
L’interior presenta una planta única i allargada que es tanca al fons amb un absis semi octogonal. La seua estructura es basteix sobre murs de mamposteria i sobta la carència de contraforts donada la seua alçada. Com a sostre una bòveda de creueria que descansa precisament sobre els murs abans descrits.
L’església queda perfectament il·luminada gràcies als òculs que foraden els murs per deixar passar la llum del sol. En un principi n’hi havia a cada costat de l’edifici però els de la banda dreta (segons s’entra al temple) quedaren tapats en construir-se l’edifici de l’escola i la casa del mestre. Una llum que penetra a l’edifici per ressaltar la decoració que és parca però precisa: Sant Josep presideix l’altar i la Puríssima i la Verge del Rosari flanquegen cadascuna de les parets laterals.

ESCOLA I CASA DEL MESTRE:

Aquest edifici es va construir per a completar l’obra de l’església. Ara que els habitants de la partida disposaven per fí d’una guia i mestratge per al desenvolupament de les ànimes calia aconseguir un aixopluc i un mestre perquè els xiquets pogueren rebre les primeres lliçons. Amb aital finalitat es va construir l’edifici adjacent a l’església que anava a servir ensems d’escola i casa del mestre. I poc després d’haver-se construït els franciscans van aconseguir del ministeri corresponent l’assignació d’una plaça oficial de mestre per a la partida.
Les dependències que el componguen han variat molt amb el pas dels anys. De fet, l’edifici que hui es conserva poc té a vorer amb la disposició que presentava en primera instància. L’única cosa que no ha variat és la doble alçada que el caracteritza. Nosaltres esmentarem breument la descripció que l’edifici presenta hui, puix seria massa llarg i costós descriure’l d’acord amb les diferents fites de la seua evolució.
Hui s’accedeix a ell a través de dues portes coronades cadascuna d’elles per un arc de mig punt. Un xicotet porxe cobreix a la banda dreta (segons s’accedeix des de fora de l’edifici estant) uns serveis emprats pels festers. La planta de l’edifici està partida en dues meitats, tant en alçada com en amplària. A la planta inferior hi ha la cuina en primera instància i al fons, segons s’entra, hi ha l’escala que comunica amb la planta superior. A la banda esquerra hi ha un altra dependència que antany fou escola i hui fa les funcions de menjador-rebedor que fan servir els festers per a les seues reunions durant l’any.
La planta superior presenta una única estança ampla i llarga, ben il·luminada per tres finestres, i que compta amb una porta que la comunica amb una terrassa ampla que domina tot el recinte de l’ermita des de dalt.
Segons conten les cròniques l’escola s’inaugurà l’any 1921 amb el cant d’un Te Deum.

LA FESTA:

La festa del Cúgol arreplega a primers de Juny una bona representació dels veïns de la partida. Així durant un cap de setmana es celebren els diferents actes que la componguen i entre els quals, un dels més destacats, és la representació d’un sainet valencià que cada any duen a terme un grapat de festers. També n’hi ha la Missa major i la posterior xocolatada, la processó, el castell de focs artificials,… i entre acte i acte, les viandes en forma de dinar i sopar que acostumen a celebrar-se a l’aixopluc de les moreres que fiten la replaça de l’ermita. Un dels records més preuats que ens han deixat estes festes és el de la celebració del joc del tanguinet, un joc que comboiava als festers a les hores mortes i que pràcticament s’ha perdut als nostres carrers. Us animem a tots aquells que el desconegueu a què el cerqueu i el rescabaleu per als més menuts, que és arribada l’hora de tornar a recuperar el carrer i els parcs.
La festa també ha perdut alguns dels actes que abans la caracteritzaven. I encara hui es parla de les “vaquetes” que els festers soltaven a la precària plaça de bous que el “xaparro” va construir al bell mig d’una xopada pròxima. Deixant de banda la consideració que aquests actes amb animals puguen suscitar entre els lectors, és de justícia recordar les memorables desfilades amb els festers disfressats de toreros al compàs d’unes notes ben triades per una xicoteta banda de música que amenitzava la vesprada. Altres actes que malauradament s’han perdut són les proves esportives que es celebraven per als més menuts i no tan menuts el Dissabte de matí, o el tradicional partit de futbol que enfrontava als festers majors amb els més; “pares contra fills” que en deien.
Una festa, per cert, que va més enllà dels dies abans descrits. Perquè amb l’excusa els festers s’arrepleguen sovint a compartir algun dinar o sopar a l’antiga casa del mestre o a la replaça si el temps és bo. Sense oblidar el tradicional Sant Antoni que els festers celebren amb una immensa foguera i sopar, missa i benedicció dels animals.
Volem agrair a totes les persones que hi han col·laborat en la consecució d’aquest article: a Fran Mollà i Isidrio Mollà pels records i les vivències compartides en aquella mateixa festa, a Maria Reig per les fotografies i els consells, a Toni Urenya per les fotografies i el temps dedicat a aquest i molts altres articles, a Enrique Mollà per cedir-nos les claus i l’experiència. I sobretot a tots els festers i festeres que hi han mantés aquesta festa gairebé centenària així com la memòria d’una partida que es resisteix a continuar essent.

CENTENARI:

[Entrada editada 2019]

L’ermita de Sant Josep del Pla a fet cent anys i els veïns de la partida van treballar de valent per fer possible diferents actes amb motiu de la commemoració del centenari.

L’acte més significant i que més il·lusió esdevingué fou la visita de la Puríssima Concepció, patrona d’Ontinyent, a l’ermita del pla.

Aquell dia especial tingué lloc el dissabte 30 de març del 2019. De vesprada van anar els assistents a l’Església de Santa Maria i van traslladar a la Puríssima des de la seua capella fins al Pla, seguint un recorregut on passava per les hortes i cases de camp de la partida del Pla. Un dia molt emotiu i bonic com podreu observar a les fotografies que adjuntem.

Fotografies relacionades amb l’entrada

Tornar al inici

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

Patrimoni: Material

HERETAT DE SANTA BÀRBARA.

La finca que hui us proposem és Heretat de Santa Bàrbara, una construcció imponent que s’alça a tocar del nostre poble, ben a la vora del barri del Llombo i a recer del camí que puja vers el Torrater, la serra que tanca la vall per la part de Migjorn. Així que si travesseu el pont que travessa la carretera i pugeu les escales que el segueixen la veureu, callada, a mà dreta. Dissimulant el pas d’uns anys que a poc a poquet la van corcant per dins..

ELS ORÍGENS:

L’antecedent de la finca de Santa Bàrbara cal situar-lo a una antiga ermita ubicada si fa no fa al mateix lloc. Segons conta el més antic dels documents que sobre ella hi ha a l’arxiu municipal, allà pels volts del 1558, es va instal·lar el primer de molts ermitans que es van establir a una casa contigua per tindre cura de l’edifici, llavors sota l’advocació de Sant Cosme i Sant Damià. Tots i cadascun d’aquests ermitans foren soterrats allà on visqueren. Això és, a l’indret mateix que envoltava l’ermita, fins que a primeries del S.XIX s’ordenà el trasllat dels cossos sebollits perquè es considerava que estaven “profanats” i l’ermita “gairebé derruïda del tot”. Cal dir al respecte que es fixa la Guerra del Francès (1808-1812) com l’esdeveniment que la va destruir fins a quedar transformada en runes.
Degut precisament a l’estat en què es trobava el sacre edifici l’any 1838 l’ajuntament d’Ontinyent demanà permís a la diputació provincial per a poder vendre els terrenys en subhasta i sufragar amb els guanys dues obres que es consideraven llavors de cabdal importància per al poble: un pont sobre el riu Clariano i una calçada que comunicara Ontinyent en millors condicions que les ja existents.
Un parell d’anys més tard, el 1840, i només després d’obtindre els permisos corresponents, el terreny fou adquirit per don Vicente Rodriguez de la Encina, baró de Santa Bàrbara. I és d’ençà d’aquell moment que la casa va començar a conèixer-se sota el nom que encara hui la situa en el plànol dels vestigis rurals que guarda el nostre poble.

L’EDIFICI PRINCIPAL: LA CASA

L’edifici principal, la casa, és una construcció originària del s.XVIII i té una planta en forma de U. La seua presència encara hui és imponent en grandària i senyoría i s’obre altiva al nou visitant que la contempla a mig camí entre l’abandonament que li confereix la manca d’ús (rendibilitat econòmica) i la presència dels mitgers que treballen per mantenir-la tan endreçada com poden.
A simple colp d’ull es pot observar com l’edifici està partit en dues meitats. A la banda esquerra hi ha la casa dels mitgers i a la banda dreta s’escampen les estances, nombroses, dels amos que encara hui vénen de Pasqua a rams per passar alguns dies o hores, segons disponibilitat.
Com que només hem tingut accés a la part ocupada pels mitgers us farem cinc cèntims del que hem pogut vorer i fotografiar. Així esmentarem als peus de les fotografies l’escassa informació amb què comptem amb l’esperança que aquest xicotet tast responga com s’escau a la curiositat que de ben segur vos ha suscitat aquest edifici que haureu vist, ni que siga de passada, mentre camejàveu cap a l’institut, del cementeri o de l’estació, per nomenar només tres dels destins que li queden més a la vora.
Siga com siga assenyalarem l’existència d’un ample pati-corral de planta quadrada al voltant del qual es distribueix tot l’edifici. L’envolten els corrals que abans ocupaven els animals diversos que donaven vida a la casa: porcs, cavalls, conills, gallines, … I com que aquell era un edifici agrícola es devia utilitzar el pati per desar els estris necessaris per a treballar els camps; també una estança amplíssima, a tall de magatzem, on guardaven els fruits que el camp proveïa.

L’ORATORI:

Situat a la cara nord de la casa, aquella que mira fit a fit al barri del Llombo, hi ha l’oratori que queda adossat a la casa dels amos. Els seus orígens és remunten fins a primeries del s.XX i a diferència de l’ermita anterior, aquest ha quedat emparat sota l’advocació de Santa Bàrbara, advocada contra les tempestats.
Destaquen en ell l’entrada d’estil ogival i el rosetó a mig conservar que corona la porta d’entrada. A la part dreta hi ha un reixat que barra el pas a un altre pati interior, més menut i modest que l’anterior, però senyorívol i de bon vorer, que dóna accés a la part de dins de la casa que abans, en aquell temps en què l’ermita era usada per a celebrar ofici, era destinada per al sojorn del capellà de torn.

LA TORRE:

Sense cap mena de dubte és l’element arquitectònic més singular de tota la construcció. Situat al bell mig d’un pinar frondós que queda a tir de pedra del barri del Llombo, ocupant l’espai privilegiat que li confereix l’alçada sobre la qual vigila el poble, hi ha la torre albarrana, que rep aquest nom per romandre separada de l’edifici principal.
A la part inferior hi ha una porta coronada per l’escut nobiliari dels Garriga que dóna accés a un xicotet oratori de planta circular. A mitjan alçada de la paret que queda enfront de l’entrada trobem una imatge de nostra senyora de Lourdes i als seus peus una taula a tall d’alta que conté una inscripció en record de Dª ASUNCIÓN GARRIGUES POLO DE BERNABÉ DE LA ENCINA, tercera baronessa de Santa Bàrbara.
Per la banda de fora hi ha una escala exterior que dóna accés a la part superior de la torre que, dit siga de passada, queda simulada amb unes espitlleres que li travessen els murs i unes almenes que li coronen el cim.
Volem cloure aquesta entrada agraint com s’escau als dos mitgers Gabriel I Marí que hui en dia tenen cura de la finca i que ens han oferit la possibilitat de passejar alguns racons d’aquest edifici singular. Sense ells no hauria estat possible oferir-vos aquestes imatges i part de la informació que les acompanyen.

Altres curiositats. Durant la Guerra Civil fou utilitzada per a refugiar xiquets i xiquetes que fugien de la mort.

Fotografies relacionades amb l’entrada

Tornar al inici

LA CASETA I CORRALS DE MORA

Patrimoni: Material

La caseta i corrals de Mora.

Antiga finca situada al cor de l’arenal de Pola. L’arenal és una àrea ubicada a la partida de la Solana, prop del Barranc gran, el mateix que després es transforma en la conca del riu Clariano. Es pot accedir a ella travessant la urbanització d’Hèlios en direcció Ponent.
La casa Mora està envoltada per altres finques emblemàtiques d’Ontinyent, com per exemple, “Eusebi” i la “Cal Fondo”..

LA FINCA:

Hui en dia la casa està totalment enrunada però es conserven, més mal que bé, els estables. La seua amplària demostra que les cavalleries, nombroses antany, eren un element necessari per al conreu de tantes fanecades de terra que la finca posseïa a ple rendiment.
Un dels elements més importants de la Finca de Mora és el corral annex a la casa. Una construcció àmplia que demostra, també, la importància que els animals van tindre en el desenvolupament econòmic d’aquesta. Al seu interior trobaren recer un dels ramats més importants (per la seua quantitat) del nostre terme.
A tocar de la finca hi ha un dels bancals més grans que es conserven al nostre terme, hui sembrat d’avena. Al bell mig del mateix hi ha un grapat de Carrasques ben fornides que abans s’empraven com a parany per a la caça del tord. A banda d’aquest bancal la finca comptava amb altres terres que s’utilitzaven per al conreu de la vinya, oliveres i el blat. És a dir, allò que popularment s’anomena la Tríada Mediterrània.
A la finca s’hi poden trobar, encara hui, el pou i el forn, dos elements imprescindibles per al desenvolupament de la vida al medi rural. La qual cosa demostra el nivell d’autarquia a què arribaven estes finques, que vivien la major part del temps d’esquena al poble.

CURIOSITATS:

Situada a pocs metres de la casa hi ha l’anomenada “Punta del cuerno“. Molt popular entre els trescadors, caçadors i altres curiosos de la nostra ruralia, és el lloc de confluència entre el Barranc de la Lloma Rasa i el de Morera. Una llengua de terra de forma singular que dóna pas al Barranc gran, que més avall sostindrà el curs del riu Clariano.
Abans d’arribar a la finca, a certa distància, hi ha la font de Pola amb qui comparteix nom. Hui en dia la font ha desaparegut a ulls del caminant per haver estat soterrada sota un mantell d’esbarzers. La seua aigua s’esgola cap avall buscant un camí que només li marca les particularitats del terreny, ja que l’home, des de fa molt de temps, ha perdut la necessitat d’aprofitar-la.

Fotografies relacionades amb l’entrada

Tornar al inici

MOLÍ DESCALS 1415

Patrimoni: Material

Molí Descals 1415.

El Molí Descals que hui vos presentem està ubicat al bell mig del nucli urbà, concretament baix del pont Nou o de Paduana, que és com es coneix popularment entre la gent d’Ontinyent per haver quedat a tocar de l’antiga fàbrica homònima.

EL NOM I LA DATA:

D’ençà que apareix documentat per primera vegada l’any 1415 amb el nom de Molí d’Enmig i sota la propietat de Johan Urgellés, esta construcció ha aparegut reiterades vegades a les fonts historiogràfiques locals sota noms i propietaris diferents. Domingo Doménech apareix als documents com a propietari el 1460, Antonhi Montanya el 1485 (L’any 1625 canvià el nom de Molí d’Enmig pel de molí Montanya), Luis Arbuixech el 1625, Anna Cubells el 1673 i així segueixen abocant noms les cròniques fins ben entrat el segle XX, concretament l’any 1928, quan fou arrendat a la família Descals. Els mateixos que van comprar-lo l’any 1946 i que han ostentat la seua propietat fins al dia de hui. I ben responsablement que ho han fet perquè el molí Descals, que va cessar la seua activitat el 1976, encara podría hui tornar-se a engegar, tal és l’estat de conservació amb que l’han mantés els seus actuals propietaris. Això si, de dur-se a terme aquella quimèrica tasca, s’hauria d’utilitzar l’energia elèctrica enlloc de la hidràulica, entre altres coses per la desaparició de la sèquia que proveïa d’aigua el molí.

LA RUTA DE L’AIGUA:

L’aigua que feia funcionar el molí Descals venia de l’Almaig i al seu pas s’emprava, també, per posar en funcionament els desapareguts molí de Sant Jaume, Molí de l’Almirante (situat a les porxades que donen accés a la plaça de Baix) i molí de Miguel Ferrero (situat a l’esquerra del començament del Pont Vell). En aquest punt l’aigua s’ajuntava amb la que venía de la Barcacana la qual quedava recollida a través de la sèquia de Bodí i s’enfilava fins al molí Descals. Per cert, encara es ben visible la part última de l’esmentada sèquia, molt ampla en el seu tram final degut a la copiosa aigua que un molí com aquest requeria per tal de funcionar.
I Com que els molins no es quedaven ni un sol glop d’aigua sinó que la deixaven passar una vegada s’aprofitava la seua empenta, aquesta continuava el seu curs devers el molí Capellano (situat davall la Glorieta), el molí Tintorer, molí de Santonja, molí de Guerola i molí d’Agrillent, per anar a raure al destí final, les hortes d’Aielo, que se l’empassaven goludes per no anar a cap lloc més.

LES PARTS:

Faríem bé d’ explicar les parts, les peces i el mecanisme de què es composa el Molí Descals però la manca d’espai ens impedeix dur-ho a terme com s’escauria. És per això que convidem a tothom qui estiga interessat a consultar dues publicacions que contenen informació detellada al respecte:
El molí d’aigua de Descals. Joan Torró Soriano. Revista Almaig 1990. Pàg 8 – 15.
Molins d’aigua a la Vall d’Albaida. Fernando Sendra Banyuls. Ed. Caixa d’Estalvis d’Ontinyent 1998.
Siga com siga indicar que el molí ocupa la part exterior de la casa on s’ubiquen la sèquia Bodí abans esmentada, el cup en rampa i la bassa d’acumulació i regulació d’aigua. Dins l’edifici, a la part inferior, és on hi ha la part més interessant i cridanera que podeu contemplar a les fotografies que s’adjunten. A la part superior s’estén la resta del molí i la casa dels fariners, que tot s’ha de dir, ha suportat el pas del temps d’una manera més precària del que ho ha fet el mateix molí.

UN APUNT HISTÒRIC:

D’ençà de la conquesta de la Vila per les tropes del rei en Jaume I, l’any 1245, Ontinyent va esdevenir Vila Reial. Era, per tant, una vila de titularitat reial (no pertanyia a Comptes, Baró, o a l’església, posem per cas). A cadascuna d’estes viles hi havia certs monopolis com els forns, les almàsseres, carnisseries, fondes i sobretot els molins, que constituien les anomenades regalíes i que s’acostumaven a llogar mitjançant un contracte. Com ocòrre amb qualsevol monopoli aquests també esdevingueren unes fonts d’ingressos excepcionals i alhora exercien un control sobre la terra, tants pel que fa a la producció com al rendiment.
Per cert, el recompte que he fet abans de tants molins en un espai certament reduït (no era l’únic del terme) dóna una idea de la importància que va tindre antany aquesta activitat econòmica. De fet s’han arribat a comptar fins a vint-i-un molins diferents situats a tot el terme, dels quals només n’han sobreviscut un grapat mal comptats i pitjor conservats. Gairebé tots, amb l’excepció d’aquest que dóna sentit a l’artícle, estan enrunats.

CONCLUSIÓ:

Més enllà del runam en què s’han convertit molts molins de la nostra comarca, més encara dels que es troben desapareguts, els molins que resten d’empeus representen el mapa a través del qual podem llegir el nostre passat. Perquè aproximant-nos a ells podem descobrir l’economía que a l’época preindustrial i industrial (molts d’ells es van reconvertir en molins drapers o paperers a mesura que evolucionava l’activitat econòmica local) dominava el nostre poble, les relacions socials que s’establien entre els seus habitants, el significat polític de la Vila d’Ontinyent (com a Vila Reial) o el vocabulari que s’ha perdut perquè hui en dia ha quedat obsolet (qui sap que és i per a què serveix la naïlla, el dau, el templador, la cacau i tantes altres paraules quan ens referim a les parts d’un molí?).
Doncs bé, el molí Descals no és cap excepció. És per això que des del grup Ontinyent Rural vos animem a què vos apropeu a la nostra ciutat a través d’aquests vestigis que també, i sobretot, parlen calladament de tots nosaltres des dels racons més amagats de nostra contrada.

Volem agraïr a Jordi Casanova Gisbert per l’amabilitat i la paciència amb què ens va acompanyar durant la nostra estada al molí Descals. Sense ell aquest artícle hauria estat impossible.

Fotografies relacionades amb l’entrada

Tornar al inici

LA FINCA EL PILAR D’ONTINYENT

Patrimoni: Material

FINCA EL PILAR.

La finca El Pilar és una de les construccions més emblemàtiques que hi ha a Ontinyent.

Tant que fins i tot ha acabat donant nom a la urbanització que l’envolta. Tradicionalment ha estat destinada al conreu de l’agricultura a través dels cereals, oliveres i vinya.

L’any 1922 don Peregrí Valls va adquirir la xicoteta construcció primigènia i la va ampliar, destinant la infraestructura al conreu i elaboració del vi. És en aquest context que va construir la bodega que després va omplir amb bótes de 4.000 i 6.000 litres que van dur amb tren des de la casa Damm de Barcelona, recuperant-les per al vi.
Gràcies a l’impuls de don Peregrí Valls la finca va esdevenir un centre de gestió del raïm a Ontinyent. Allí acudien llauradors a vendre el producte que conreaven. Tal fou la seua importància que fins al 70% del raïm que elaborava la bodega era conreat fora de la finca, la qual cosa fomentava un cultiu tan estés a les nostres terres.

L’any 1953, després de l’impuls que don Antonio Vidal va donar en la mateixa direcció, va començar a elaborar vi a la finca Leandro, conegut vinater d’Ontinyent que encara hui comercialitza el seu propi vi amb un impuls nou gràcies a l’empenta qualitativa que han sabut donar-li els seus néts. La seua feina va durar fins al 1996, any en què Leandro abandonà l’elaboració del vi a la bodega i que va suposar la desaparició de l’esmentada activitat a la finca del Pilar. El somni que va engegar a primeries de segle don Peregrí arribava així a la seua fi.
Per últim esmentar la situació d’abandonament que viu la finca. Malgrat la seua antiga esplendor, la seua ubicació, l’entorn habitable i les immenses possibilitats que presenta, sembla que els seus propietaris han decidit deixar-la enrunar-se. Només una curiositat: les bótes abans esmentades, les que va dur don Peregrí per a encabir el vi, encara hui es poden vorer allà on abans, temps era temps, hi havia ubicada la bodega.

Fotografies relacionades amb l’entrada

Tornar al inici

FINCA DEL NAVARRO

Patrimoni: Material

Finca del Navarro.

Malgrat ser un dels paisatges de bellesa més singular de la nostra ruralia l’entorn de la Finca del Navarro, a la partida de la Solana, és majoritàriament desconegut.

L’ENTORN:

Malgrat ser un dels paisatges de bellesa més singular de la nostra ruralia l’entorn de la Finca del Navarro, a la partida de la Solana, és majoritàriament desconegut. Al fons de la finca s’alcen els imponents cabeços del Navarro i Tiriran (647 mts) que senyoregen el barranc de Gosgorròbio. Un barranc tancat i abrupte per moments que serva com un xicotet tresor una font que encara raja, quan les inclemències del temps no la destorben, un aigua preuadíssima entre els vianants que s’aproximen. Tant és així que l’any 1853 s’ordenà construir uns abeuradors “per tractar-se d’una aigua tan bona”, segons informa Antonio Llora Tortosa en el seu llibre “Ontinyent y su historia”.
A les envistes d’aquest entorn hi ha esparses diverses finques que es fiten les unes amb les altres. Hi ha la finca del Navarro que hui ens ocupa i a tir de pedra la de Tiriran, a l’altra banda del barranc i que queda connectada a la primera per un pont de pedra antiquíssim que les aproxima. Devers el Nord, per la banda de la Serra Grossa, hi ha la Casa del Port; al nord-est l’Alianda i cap a l’est trobem la can Fernando. Devers el Sud-est hi ha les finques de la Campaneta, Casa Otos i Can Tomás. Al sud Missalgar i l’Esperança. I totes elles ben a prop, només separades per un grapat de bancals treballats amb els característics conreus de secà que han definit històricament el nostre entorn rural.
Prop de la finca, dins dels límits que la delimiten i al capdamunt d’un turó d’aproximadament 300 mts d’alçada, encara n’hi ha les restes d’un poblat de l’edat de bronce. D’acord amb la informació que l’arqueòloga Rosa Enguix Alemany va publicar en el seu moment, les troballes daten del 1.600 a.C. Les primeres excavacions del mateix foren dutes a terme per José Belda, germà d’un antic propietari de la finca. I allà pels volts de l’any 1934 els materials que es van descobrir foren traslladats al museu Arqueològic d’Alacant.

LA FINCA:

L’edifici presenta una unitat arquitectònica construïda principalment amb maçoneria, tret d’alguns afegits o reconstruccions posteriors que trenquen la línia principal. Una construcció de dues plantes amb pati interior, imponent en grandària i que ressegueix, tot ell, una disposició en la qual son fàcilment identificables les diferents parts que el composen: hi ha la zona de la vivenda, l’oratori, el pati i les estances dedicades a l’emmagatzematge dels productes agraris o bé el dels estris corresponents per al treball.
Malauradament l’estat de conservació de la finca és molt dolent. El pas del temps fa molt que va deixar la seua petja i d’ençà de llavors que l’ha anat ensorrant poc a poquet. De fet, des de fora estant, es pot observar com part del sostre se n’ha vingut avall i com alguns murs comencen a perdre part dels seus components.

L’ORATORI:

La vida autàrquica que definia el temps d’esplendor d’esta i altres finques de la nostra ruralia feia que els seus habitadors s’apressaren a proveir-se de tot el necessari per a viure: des de les necessitats més materials com el menjar o les eines fins al recer d’ànimes que suposava un oratori com el que tenia la Finca del Navarro o la propera finca del Port, per posar només dos exemples ben arrimats.
Allò primer que cal indicar és que no hem pogut accedir a l’interior del sacre edifici ni documentar-lo com s’escauria. D’ell només sabem el que hem trobat al llibre Oratorios y ermitas de Ontinyent de J. Rafael Galbis, on s’indica que a l’oratori es venerava a Sant Isidre Llaurador. Allò que si podem vorer, i que també indica el llibre, és que la façana presenta una espadanya sense campana al seu capdamunt i que, resseguint l’austeritat pròpia de tot l’edifici, només la completen una porta i un òcul que la corona i que, segurament, plena de llum la nau interior.

EL PONT:

Un dels elements més característics de l’entorn és el pont abans esmentat que comunica les dues finques properes del Navarro i Tiriran. És un pont gairebé perdut per bé que hui ningú no el gasta; és per això que ben pocs saben de la seua existència i menys encara l’han vist o visitat.
L’accés és complicat perquè la via natural per a situar-se baix del mateix (que és des d’on s’aprecia la seua bellesa) és des de la finca de Tiriran, hui de propietat privada i que li barra el pas. Des de la finca del Navarro només s’accedeix a la part superior i tot i que la vista és abellidora ens perdem la gesta arquitectònica, que és el més interessant.
És un pont de maçoneria, construït amb pedra lligada amb morter. Només posseeix un pilar (que no és tal) perquè l’altre peu es recolza sobre un sortint natural de la roca.
La vista de l’intradós, amb el seu arc característic de mig punt, és d’una bellesa esfereïdora, per la seua simplicitat que defuig qualsevol element arquitectònic estètic per resseguir la funcionalitat més absoluta. No busqueu impostes ni cap altre element superflu perquè no el trobareu. La qual cosa no el desmillora ni li trau un deix de la senzilla bellesa que característica el nostre patrimoni rural.