ELS GERMANS SABATETA

Els Germans Sabateta

Fa només uns minuts que el sol ha començat a imposar la seua presència. La mateixa que fa que la nit recule fugissera, com un exèrcit vençut que es retira amb parsimònia i molt de pesar. A poc a poquet s’escampa la claror per tots els racons del cel i de la terra. Fins a arribar a aquests bancals del Llombo que antany lluïen ufanosos. D’aquell verger només en queda el vestigi de la memòria, unes poques fotografies i algunes petjades que encara sobreviuen al pas del temps. Ja no hi ha els arbres fruiters que antany ocupaven bancals sencers, perfectament arrenglerats com un exèrcit d’aparença invencible. Tampoc hi baixa l’aigua de la séquia com ho feia quan érem infants. Ni s’escolten les converses dels llauradors que vigilen i esperen la tanda. Ara el paisatge resulta d’allò més diferent. Sovintegen els bancals erms i escassegen els arbres, testimonis solitaris de tot allò que s’ha perdut.

Fins que ocorre el miracle de cada dia. Aquell que es presenta a trenc d’alba i amb la força del temps que es mesura seguint el capritx de les estacions. El que retorna des del fons de la nostra memòria per mantindre’ns units a allò que vam ser: un poble arrelat a la terra i a la tradició. Tot comença amb un soroll o patiment de màquina vella. El petardeig del motor d’una mula mecànica. La mateixa que cada nit descansa al bancal que fita amb l’antiga fàbrica d’Eduardo Bernabeu. És el vehicle que fan servir cada dia Vicent i Pepe, els germans Sabateta, per tal de recórrer el curt trajecte que separa aquell espai de la granja que tenen a pocs kilòmetres de distància. El ritual sempre és el mateix. Pepe puja a la part de darrer del vehicle i s’asseu d’esquena al conductor mentre espera en silenci. Al mateix temps el seu germà Vicent engega el motor i trau la màquina a empentes, fins que la té endreçada de cara al camí. Llavors hi puja i se’n van Llombo endins per començar un nou dia que serà com la resta. Tant es val que siga diumenge o dia festiu. La feina és sagrada i no es deu deixar per fer. Si plou, ja se les arreglaran per tapar-se com puguen. Els animalets els esperen i aquesta és la més gran de les prioritats.

De tant en tant el quadre canvia. Pot ser algun dia Pepe s’encanta més del compte i el seu germà, que no està per a esperar a ningú, posa la mula mecànica en marxa i comença a fer camí. El menut corre com pot darrere la màquina i crida a Vicent, que fa com si no l’escoltara només per donar-li una lliçó. De vegades intercanvien unes paraules a tall de renecs, però mai passen de ser això: paraules que el vent s’endú des de dalt de la mula mecànica estant. Després hi ha un moment en què arriba l’estiu i els veïns dormen amb les persianes alçades i les finestres obertes. I en sentir el soroll de la mula mecànica fan com qui escolta les campanes del campanar. I saben que és en aquell moment que comença el nou dia.

Els germans Sabateta també formaven part del paisatge del Llombo. Sense ells el barri hauria estat una altra cosa ben diferent. Dos hòmens de secà i d’interior, criats en un espai que ja no existeix. Ni en la seua fisonomia ni en el seu caràcter humà. Dues persones deixades anar en un temps i un espai que no foren els seus. Un món desconegut que quedava ben lluny de somoure les emocions que sí els provocaven, en canvi, el fet de caminar sobre els solcs d’un bancal acabat de llaurar. L’olor de la terra molla o el mugir de les vaques que hi havia a l’estable del fons de sa casa.

Vicent va morir el passat 25 de febrer de 2023 en un accident de tractor mentre treballava. Pepe, el més menut dels dos, es va quedar orfe de la companyia d’aquell amb qui sempre havia viscut i confiat. Sense el qual se sent ben poca cosa. Com arrancat del seu estat natural i primari.

ELS PARES

La vida de Vicent Gironés Borredà, pare dels germans Sabateta, va transcórrer tranquil·la i rutinària fins que l’any 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Nascut a Ontinyent l’any 1906, va dedicar els seus dies a fer el mateix que havien fet abans els seus pares i avis: treballar la terra i tindre cura dels pocs animals de què disposava la família.

En els moments previs al conflicte Vicent vivia sol amb sa mare a una casa situada al carrer Sant Jaume núm. 94. Era el menut de quatre germans (Pepe, Batiste, Carmen i Vicent, nomenats per ordre de naixença) i l’únic de tots ells que no era casat. El seu pare feia anys que havia traspassat i la seua mare ho va fer només començar la guerra. El fet de quedar-se orfe fou un revés enorme, sens dubte. Però no fou l’últim contratemps que se li  havia de presentar. Poc després de l’òbit de la mare va rebre l’ordre de desplaçar-se a Madrid per lluitar en defensa de la República. I així ho va fer. Però l’home que se’n va anar estava molt lluny de fer-ho com una ànima colpejada. Malgrat les desgràcies que li van arribar, enganxades com cireres i totes seguides, Vicent no va perdre en cap moment el sentit de l’humor. I, més curiós encara, el va utilitzar per riure-se’n d’una vida que s’havia entestat a esbatussar-lo. Així és almenys com ens ho conta la seua filla, Carmen Gironés Pastor: No li quedava ningú a la família. El fet de trobar-se sol de colp a repent es va traduir en la manca d’una cosa tan bàsica com és la por a la mort. Paraules aquestes que Carmen ha utilitzat per explicar l’actitud de son pare enmig de la guerra. Un context carregat de raons per a cridar la malastrugança. Una vegada va escapar de la mort a l’últim sospir. Es trobava dins d’una trinxera i una bomba li va caure ben a prop –continua Carmen. Altra vegada, mentre es trobava assegut descansant, una ràfega de tirs li van passar rabents. Tan a prop que, fins i tot, alguns dels projectils li van esmicolar en mil bocins un botijó que tenia entre les cames. I com creieu que s’ho va entomar el bo de Vicent, doncs rient-se de la dissort en què s’havia trobat sense buscar-ho. Si la mort t’ha d’arribar, t’arribarà. I si tens la sort d’escapar d’ella en l’últim sospir, doncs alegra’t i agraeix-li a qui siga aquell desenllaç.

La bona qüestió és que la guerra va passar i, almenys per a Vicent, les conseqüències no foren nefastes. Va tornar a Ontinyent i allà va intentar reprendre la vida tal com l’havia deixada abans del conflicte. La cosa no anava a ser fàcil. Per començar, en tornar a casa anava a trobar-la buida. Sa mare, ja ho hem dit, havia mort abans d’anar-se’n ell a servir al front. I amb ella havia marxat l’ordre que havia imperat dins d’aquelles quatre parets. Fins aquell moment Vicent, que era un home treballador de veres, només s’havia preocupat de dedicar-li la major part de les hores del dia als treballs que el camp i els animals li exigien. La mare, per la seua part, feia el mateix dins de casa. Com la majoria de les dones en aquell temps es va dedicar a cuinar, netejar, educar als fills i tots els menesters que ja són sabuts perquè no són nous ni aliens del tot als temps que corren. La bona qüestió és que, en faltar aquella peça clau en l’engranatge familiar, la casa de Vicent es va convertir en tot un desori. Fins a tal punt fou així que, de tant en tant, una de les cunyades acudia a sa casa per posar un poc d’ordre. És a dir, que Vicent havia aconseguit reprendre la seua vida, però havia fet ben poca cosa per endreçar les feines que, fins aquell moment, havia fetes la seua mare. I va passar així un temps fins que la cunyada, cansada d’aquella situació va ordir un pla per tal de trobar una solució que satisfera Vicent i, de passada, l’alliberara a ella d’aquella obligació.

Resulta que aquella cunyada era la dona que s’havia casat amb Pepe, el germà major de Vicent. Aquella parella va haver de lluitar pel seu amor, però sobretot per la possibilitat de materialitzar-lo com és de costum. Tot va començar el dia en què Pepe, encara un jove enamorat que festejava amb la seua parella, li va demanar ajuda a sa mare per donar el primer pas de cara al matrimoni:

• Mare, jo vull casar-me.
• Doncs pren esta aixada i tot el que guanyes per a poder casar-te.

A Pepe no li feien por ni l’aixada ni la faena, però amb el que guanyava al camp treballant de sol a sol no en tenia prou per a acomplir el seu somni de viure casat amb la seua parella. És per això que va decidir anar-se’n a fer les Amèriques. I en aquell continent s’hi va estar uns anys, a Buenos Aires concretament, fins que va tornar amb una xicoteta fortuna que li va permetre comprar una lleteria al carrer Delme d’Ontinyent.

Arribats a este punt és quan hem de reprendre el pla abans esmentat. Aquell que havia ordit la cunyada per tal d’ajudar a Vicent. Tot va començar amb una proposta:

• Vicent, ací a la lleteria ve una xiqueta molt bonica a comprar llet cada dia que li passa com a tu, que no té a ningú. Vine a la mateixa hora que ella i aixina la coneixes.

En els dies posteriors es van succeir una sèrie d’encontres a la lleteria del carrer Delme que, per a qualsevol observador extern, haurien passat per ser fruit de la casualitat. No debades l’un era germà de l’amo del negoci i l’altra una clienta habitual. La bona qüestió fou que aquelles dues ànimes van començar a intercanviar unes poques paraules cada dia, però la cosa no donava per a més. Fins que en una d’aquelles Vicent es va animar a fer un pas més en aquella relació que semblava lluny de materialitzar-se:

• Xica, vols que t’acompanye a casa?
• Bé, fes el que vullgues. Però jo no t’he d’agafar del braç.

Quatre mesos després, en aquell any quaranta on encara no havien mort tots, Vicent Gironés Borredà i Amparo Pastor Doria, que així es deia aquella xiqueta, es casaven a l’església de Santa Maria. Vicent tenia trenta-tres anys i Amparo en tenia vint-i-quatre. La parella va viure la resta de la seua vida en companyia l’un de l’altre, en aquella casa del carrer Sant Jaume on Vicent s’havia criat.

Aquell matrimoni havia nascut fruit d’una necessitat compartida.

Així com hem fet abans amb el seu marit, també referirem dos fets funestos per començar a parlar de la vida d’Amparo. Quan contava només dotze anys de vida va contraure el tifus. Una malaltia que, en aquells temps de carestia i necessitat, s’enduia moltes vides. Tot semblava indicar que la seua no anava a ser cap excepció. Que el final ja estava decidit pels designis d’una malaltia assedegada de mort. Tant fou així que, fins i tot, els metges consideraren que res es podia fer per salvar aquella xiqueta. I així li ho van comunicar als pares. El pobre pare, desesperat de dolor i de patiment, va encomanar-se a Déu. L’última esperança que l’home va veure possible. Es va agenollar a la mateixa terra que treballava cada dia i va pregar desafiant la immensitat del cel i del dolor que sentia, a viva veu i amb els braços en creu: La meua vida per la d’ella! Quinze dies després l’home va morir i Amparo, per contra, va iniciar una millora que la va deslliurar dels braços de la mort. La causa del traspàs del seu pare fou una pulmonia que va agafar per culpa d’una tronada que el va sorprendre mentre buscava pebrassos. L’existència d’algun tipus de relació entre ambdós fets és cosa que el lector o lectora és lliure d’establir segons la seua consideració. Nosaltres ja en tenim prou i massa en intentar transmetre aquestes memòries que són de tots.

El segon d’aquests fets funestos va ocórrer a la finca de la Polònia, situada a la Partida del Pla. Allà vivien Amparo, la seua germana Maria i la mare d’ambdues. La mare, precisament, acostumava a fer ús d’un burret que tenien per casa per tal d’anar amunt i avall endreçant les feines del camp, que eren moltes i pesades. Fins que un bon dia la pobra dona va caure de l’animal i es va obrir el cap com una magrana. El metge que la va atendre li va cosir la ferida, però aquella intervenció va quedar ben lluny de tancar tots els mals. Prompte va quedar palés que alguna cosa no anava bé. I poc després va morir de resultes de les seqüeles que li havia provocat aquell accident. A conseqüència d’aquell fet les dues filles, menudes com eren, van haver d’anar-se’n a viure amb els avis. Així, van encetar la seua nova condició d’òrfenes abandonant l’Alqueria Polònia per la de Doria, situada més a la vora del poble. Per la banda de Benarrai. El trasllat d’una finca a l’altra va agafar a Amparo convalescent encara de la malaltia del tifus, que va trigar un temps a desaparéixer del tot.

Maria fou la primera de les dues germanes que va abandonar la llar dels avis. Resulta que es va casar primer que la seua germana i, per això mateixa, se’n va anar a viure amb el seu marit. Primer, a un mas situat a Beniarrés que s’anomenava el “Mas del Moro”. Després, a una finca d’Alcoi. Si bé és cert que de tant en tant tornava al poble a visitar els avis i la germana, també ho és que mai més va tornar a Ontinyent per quedar-se a viure. Fora del poble va parir cinc fills, com després faria la seua germana. Un dels quals se li va morir albaet.

Poc abans de casar-se, Amparo s’havia posat en amo. En aquells temps treballava a la casa que don Antonio Vidal, l’empresari copropietari de la fàbrica “Tortosa y Delgado”, tenia a tocar del pont vell. Just a l’entrada de la fàbrica. Allà endreçava els menesters propis que es requerien per tal de dur avant una llar: cuidar els xiquets, netejar, fer el menjar… i també anar per llet a la lleteria.

Donades aquestes circumstàncies a ningú li pot sorprendre l’afirmació que el casament amb Vicent li havia arribat en bona hora. El seu marit tenia una casa en propietat. La mateixa on fins feia poc havia viscut amb la seua mare. Unes poques vaques i unes quantes fanecades de terra al Llombo.  I el que era més important: voluntat i coneixements a cabassos per tal de dur el treball avant. Les terres que tenien al Llombo en el moment del casament estaven partides en diversos bancals. L’últim dels quals el va adquirir Vicent l’any 1935. La història que hi ha al darrere resulta curiosa. Vicent i Batiste eren germans, ja ho hem dit. Però més enllà d’això eren inseparables. Passaven gran part del temps en companyia de l’altre. Un dels llocs on acostumaven a acudir era al bar “El Círculo Industrial”, on anaven a prendre café i fer tertúlia. En una d’aquelles visites Batiste li va plantejar al germà el fet de comprar un bitllet de loteria per compartir. Vicent, tan pragmàtic com era, s’hi va negar adduint que això era una manera com qualsevol altra de malgastar els diners. Així que a Batiste no li’n va quedar una altra que comprar dos bitllets de loteria: un per a ell i l’altre per al seu germà Vicent. El mateix que acabava de negar la possibilitat que la sort els tocara amb les puntetes dels dits per tal de fer-los més fàcil el futur. Quan l’endemà s’alça Batiste amb la notícia que els havia tocat la loteria es va encamallar cap a casa Vicent, amb el cor que li eixia gola amunt i emocionat per les noves perspectives que se’ls obrien d’allí en avant. Va arribar a la casa del germà i, amb els nervis que se li desbordaven pels porus de la pell, el va despertar entre crits i abraçades:

• Vicent, Vicent!
• Què passa?
• Què ens ha tocat la loteria?
• I per això em despertes?

Amb aquells diners Vicent i Batiste es van comprar dos bancals adjacents al Llombo. Els mateixos que, en els mesos següents, van destinar al cultiu de farratge per a les vaques i d’horta per a omplir el rebost de casa.

Vicent i Amparo van formar un matrimoni pròsper i durador que va criar cinc fills: Vicent (1941-2023), Amparo (1943), María (1945), Pepe (1947) i Carmen (1949). Tots ells Gironés Pastor de cognoms. Nosaltres centrarem el nostre relat en dos d’ells: Vicent i Pepe. Anomenats així és possible que passen desapercebuts a molts lectors i lectores de hui. Però és molt probable que els identifiquen fàcilment si emprem el malnom amb què, de manera popular i afectuosa, foren coneguts entre els veïns del nostre poble: “Els germans Sabateta”.

EL MALNOM “SABATETA”

Cosa curiosa és, per començar, que aquest malnom no els pertanyia als germans en exclusiva. De fet, en el seu origen definia a tota la família. Segons ens reporta la seua germana Carmen, la més menuda de tots, el malnom ve donat per una alqueria que hi havia a la zona de l’Almaig que s’anomenava, precisament, “L’alqueria Sabata”. Allà s’hi van estar els besavis de Vicent i Pepe una bona temporada, enfeinats treballant aquell terrer. I fou per aquest motiu que la família va començar a ser coneguda entre la gent del poble com els “Sabateta”. Unes generacions després el cercle es va reduir i, si bé és cert, que encara hi ha molta gent que anomena amb aquest malnom al conjunt de la família, també ho és que la majoria dels nostres veïns i veïnes només l’associen al binomi que formaven Vicent i Pepe.

L’ÚLTIM REDUCTE DE LA NISSAGA

És cert que l’imaginari popular situa els dos germans com si foren les dues cares d’una mateixa moneda. Difícil resulta concebre l’un sense la companyia de l’altre. I ben bé que va ser així. Almenys fins aquell fatídic accident que, a finals de febrer de l’any 2023, va tallar de bell en sec la vida de Vicent mentre treballava. Fins aquell moment la relació entre Vicent i Pepe fou la pròpia d’una simbiosi no del tot equilibrada. S’ha esmentat a bastament la companyia que es feien l’un a l’altre. Que sempre anaven junts. Però allò en què no s’ha parat tant d’esment és en el fet particular que sempre ho feien seguint el mateix ordre i disposició. Quan anaven en el tractor, Vicent era qui conduïa i Pepe qui anava darrere assentat. Quan caminaven, Vicent sempre anava davant i Pepe el seguia unes passes per darrere. Cap ni una vegada van variar aquell ordre que s’havia establert entre els dos de la manera més natural possible. Com ocorre amb la successió de les estacions o amb el cicle de l’aigua.

El que és cert és que cadascun dels germans guardava un rol o responsabilitat en aquella empresa conjunta que, sense proposar-s’ho, van constituir des de ben menuts. Des del dia mateix en què Pepe va nàixer setmesí i amb només un quilo de pes.

Vicent, ja ho hem dit una miqueta més amunt, era el major dels germans. I aquest fet el va obligar a alternar la feina al camp, on acudia cada dia per tal d’ajudar a son pare, amb la cura pels més menuts de la família. Tot això en un temps  en què la infantesa no representava un territori sagrat que s’havia de protegir i allunyar de la vida dels adults al preu que fora menester. Per aquest motiu prompte va abandonar l’escola del Grupo; malgrat les aptituds que va mostrar des del començament. I segurament per la facilitat que havia demostrat a l’hora d’aprendre la lletra, no es va donar per vençut. Els primers anys va sovintejar la feina amb els estudis. Mentre el sol ho permetia treballava al bancal i en companyia dels animals. I només quan tot quedava enllestit, a poqueta nit, acudia al “Patronato” per tal d’aprendre les lliçons amb l’objectiu de completar uns estudis que s’havien quedat a mitges per culpa de la necessitat en què es trobava la família.

Amb el temps, els únics estudis oficials que Vicent va materialitzar foren una sèrie de cursos de caràcter intensius que llavors impartia la “Agencia Comarcal de Extensión Agraria de Onteniente (Valencia)”. Tots ells duts a terme a primeries de la dècada dels setanta: Curs de cítrics, de fructicultura i de comptabilitat agrícola. Una sèrie de coneixements que venien a apuntalar la saviesa profunda que l’home tenia envers les feines dels camps i dels animals. Una saviesa tan ampla com l’Ebre, extreta tota ella des d’un vessant eminentment pràctic. Forjada a base d’hores i més hores de treballar al bancal i en companyia dels més majors que, per a aquesta mena de menesters,  resulten ser els millors mestres.

Talment com havien fet abans els seus pares i avis, els germans Sabateta van convertir l’art de treballar la terra i els animals en la seua manera de viure i de sobreviure. Per aquest ordre. I per tal de dur aquesta empresa a bon port van haver de desenvolupar destresses diverses. Aquells hòmens obtenien mel de la criança d’unes abelles que tenien repartides pel terme. Tant a la casa Peres com a Galindo tingueren situades les colmenes que, com és sabut, són més rendibles en la mesura que s’afermen al noble art de la transhumància. També plantaren alfals per tal d’obtenir farratge per al bestiar, hortalissa, melons o fruitals; que de tot el que dóna la terra és de justícia que se’n traga profit. Venien la llet que esmunyien de les vaques de casa o de la granja, segons el moment de què es parle. I d’aquests animals també aprofitaven el fem que només es podia treballar quan la minva manava sobre els atzars del calendari. Perquè fer-ho fora d’eixa fase lunar significava empudegar la mateixa casa on havien de menjar i dormir.

És cert que hui hem inventat molts conceptes que serveixen per a definir una mateixa cosa: economia circular, reciclatge, autosuficiència, kilòmetre zero, animal-friendly, respectuós-amb-el-medi-ambient… fins i tot hi ha moviments, com l’slowfood, que proven de fer-hi referència. Ni a Vicent ni a Pepe els va fer cap falta ampliar el seu vocabulari per aquesta banda. Els que ells duien a terme era un mode de vida i treball tradicional. I ja està. La manera com entenien la vida i el seu treball transcorria pels mateixos viaranys que havia definit la tradició. Fruit d’un saber mil·lenari construït per acumulació gràcies a l’esforç de les generacions precedents. Els germans Sabateta pertanyien a aquell món. Per això vivien al marge de la PAC, dels circuits comercials, de les etiquetes o de les modes. Sembla que, en l’actualitat, la gent assumeix un discurs i després hi actua en conseqüència. En el cas de Vicent i Pepe la cosa no anava així. Simplement feien com havien vist fer. I mai necessitaren un discurs per a convéncer-se de la seua manera de procedir. S’havien quedat en el passat, assevera la seua germana Carmen. Per bé que aquesta frase no es trau a col·lació amb cap intenció crítica. Simplement, es tracta de la definició fidel d’un model de vida que ens ha sostés durant moltes més generacions de les que han calgut per a desbaratar-lo. El mateix que Vicent i Pepe representaven de manera callada i decidida. Sense proselitismes i desproveïts d‘una cosa tan bàsica com és el concepte de veritat.

Ara bé, amb el llegat dels germans Sabateta passa el mateix que ocorre amb la Història. En el seu decurs domina la continuïtat, però també hi ha cabuda per al trencament i la innovació. En el cas dels nostres protagonistes, entre tots aquests canvis, destaca la granja. Cert és que el seu pare ja tenia animals a casa, però foren els fills els qui van fer el pas definitiu. A principi dels anys setanta van construir una granja al barri del Llombo. Al començament van traslladar allà els animalets que tenien a la casa del carrer Sant Jaume. Més endavant van afegir noves bèsties a la nòmina de les ja existents. Hi havia vaques, corders, gallines, cabres, conills, coloms, porcs, borregos, titots i algun que altre més que la memòria ha estat incapaç de retindre. Una empresa que va estar en funcionament gairebé sis dècades, que es diu prompte. I que va requerir tant de treball com d’estima per part dels germans. De fet, els últims anys Vicent i Pepe es van dedicar més als animals que al camp. Per una banda, perquè el treball de la terra se’ls havia tornat massa exigent per a la seua edat. Per l’altra, per l’enorme estima que sentien per aquelles bèsties. Una prova d’això és que, en ser preguntat pel que més li agradava de la seua feina, Pepe respon sense pensar-s’ho: “cuidar els animalets”. I, si bé és cert que sempre li han agradat els animals en general, també ho és que, entre tots ells, ha sentit una predilecció especial pels gossos. Tant és així que, a la mort del germà, Pepe se’n va anar a viure a casa de la seua germana Carmen i el seu home José Manuel. Allà la família tenia un gos de feia anys. Prompte es va establir entre els dos una relació especial que  es pot comprovar tothora. Només cal buscar a Pepe a la caseta per saber on està l’animal. Nosaltres mateixos els hem vist passejar més d’una vesprada l’un al costat de l’altre. Però no vos penseu que aquest és un fet diferencial entre els dos germans. A Vicent li ocorria el mateix. En els últims anys de vida, el veterinari de OCAPA (Oficina Comarcal d’Agricultura, Pesca i Alimentació) es va cansar de dir-li a Vicent que no podia tindre tants animals a la granja i que els havia de reduir en nombre com fóra. Vicent, no cal dir-ho, li deia que sí, però no li feia cas. I no prou amb això el pobre veterinari havia de vorer com cada vegada que tornava a la granja els caps de bestiar havien augmentat. Total que, al remat, l’home es va dirigir a la germana Carmen per a vorer si amb ella podia traure’n profit en aquell afer. Resulta que Carmen, en aquell temps, era la propietària legal de la granja. Poc abans Vicent havia hagut de jubilar-se i, per a poder continuar amb la seua feina, va demanar a la germana que es fera càrrec ella de les qüestions legals. La pobra Carmen també va haver de bregar amb el germà major, però al remat se’n va eixir amb la seua (i amb la del veterinari).

De canvis com el que acabem d’esmentar n’hi va haver més com, per exemple, el que va suposar el fet de vendre garberes d’herba. Corrien els anys seixanta i Ontinyent vivia un procés expansiu que, en molts casos, es recolzava en les persones foranies que van vindre a la ciutat per tal de treballar en les feines que oferia la indústria local. Molts d’aquells veïns tenien animalets a casa, generalment conills. Doncs bé, resulta que els germans Sabateta es van dedicar a plantar herba per després segar-la i organitzar-la en garberetes que en acabant venien casa per casa. D’aquella manera Vicent i Pepe feien negoci i els seus veïns s’asseguraven la possibilitat d’alimentar els animalets.

Però si n’hi ha algun element que podríem anomenar disruptiu en la imatge que tots, en un grau o un altre, tenim dels dos germans –encara que seria més encertat referir-se, només, al major, és el següent: Vicent invertia en borsa. Una activitat del tot allunyada de la vida tradicional a què hem fet referència diverses vegades en aquest escrit. Els diners mai els tenia parats, rebla la germana Carmen quan parla d’aquest fet. En efecte, Vicent emprava els diners per a invertir en borsa així com per dur a terme operacions de compravenda. Un seguit de decisions que, al remat, els van permetre incrementar el seu patrimoni més enllà del que la terra i els animals els haguera permés.

Cal tindre en compte que Vicent era espavilat, ja ho hem dit. Però també era una persona a qui li agradava estar informada. Motiu pel qual sempre l’acompanyava un aparell de ràdio que l’anava posant al dia de tot el que se succeïa al món. A més a més, era un bon conversador. Al voltant d’aquest aspecte ha dit Casimir, un amic i veí del barri: era una persona que mostrava molta curiositat i per això preguntava molt. També sabia escoltar i era molt respectuós. Parlava quan havia de fer-ho i era agradable com pocs. Jo mai l’he vist parlar malament de ningú. I aquest és un tret que comparteixen les bones persones.

A tot això podríem afegir altres dels seus trets característics: era un home inquiet i compromés amb els seus. Ja de ben menut va provar de treballar a una fàbrica com a teixidor, però allò li va durar poc. La faena no li importava, però no podia estar tancat. Duia la terra a la sang, comenta la seua germana Carmen. I contra això ningú es pot revelar. S’han de complir els designis a què tots ens vegem abocats. També va provar de treballar a l’obra. Li oferiren un bon salari i la seguretat de cobrar tant sí com no. Al marge de les tronades, sequies o les malalties que pogueren afectar els animals. Però en aquella ocasió va pesar més la decisió de no deixar soles al seu germà Pepe. I va retornar a aquell medi natural en què sempre havia viscut i treballat la família: l’agricultura i la ramaderia. Fins a tal punt va arribar el compromís de Vicent amb el seu germà menut que Pepe, que seu en silenci davant nostre i absent la major part del temps, deixa caure una llàgrima en recordar-lo. Un gest involuntari que ens permet entreveure moltes més coses de les que podem intuir. Perquè l’estima, com el dolor, són com arbres acabats de plantar, que semblen fràgils i menuts, però que al remat sempre acaben mostrant-se forts i poderosos als ulls dels altres.

Ara bé, si alguna cosa ha definit als germans Sabateta ha estat la fe cristiana que van professar. Això sí, sense proselitismes. Si no ho feien amb altres qüestions cabdals de la seua vida i feina tampoc anaven a fer cap excepció en aquest assumpte. Si no els veies treballant, els veies a missa, ens relata un altre veí del barri del Llombo. Moltes vesprades, en acabar la feina, se n’anaven a casa i es canviaven les sabates de treballar per unes altres més mudadores. I d’ahí a celebrar l’ofici allà on fóra que tinguera lloc. Perquè en aquell anar i tornar percaçant litúrgies acudien a diversos temples del poble. Era habitual vore’ls a les Carmelites, Santa Maria o a Sant Josep. I l’únic motiu que els feia inclinar-se per un lloc o un altre era la feina. Perquè tan sagrades com les paraules que omplien les voltes d’una església eren les necessitats dels seus animals. Tenia una vaca que no es podia quedar prenyada. Jo la cuidava i li donava menjar, però res. Fins que vaig anar a la Puríssima, em vaig agenollar davant d’ella i li vaig pregar molt. I amb això n’hi va haver prou. Poc després l’animalet es va quedar encinta i jo vaig estar més tranquil. Li va contar Vicent al seu veí Casimir durant el transcurs d’una de les converses que tots dos acostumaven a mantenir de tant en tant. Aquella convicció els venia de molt antic als dos germans. Ja de menuts van agafar el costum d’acudir a missa sovint. Tant fou així que, el retor, prompte va intuir la facilitat que Vicent mostrava per a la lletra. Què prove! –li va dir. I dit i fet, el major dels germans Sabateta va ingressar en un seminari. El problema és que el xiquet es va vorer tancat allà dins i, per a acabar-ho de reblar, no li feia gens de gràcia que li manaren. Per això va abandonar ben prompte aquell camí i va tornar a l’única senda en la qual s’havi trobat a gust. La mateixa per la qual transiten els seus animals.

LA NECESSITAT D’UNA FIGURA FEMENINA

Al seu pare ja li va passar en tornar de la guerra. D’aquell episodi ja n’hem fet esment unes pàgines més amunt. La bona qüestió és que aquesta història es va tornar a repetir dins la família; per bé que el seu desenllaç, en aquesta ocasió, fou un altre ben diferent.

L’any 1987 Amparo Pastor Doria, la mare dels germans Sabateta, va traspassar. En el moment de l’òbit Vicent i Pepe encara vivien a casa amb els seus pares. Els tres xics de la casa només es preocupaven per treballar i poc més. Amparo era qui s’encarregava de dur avant la resta de menesters. Per aquest motiu la seua absència va pesar com una llosa. Perquè va desestabilitzar un món que, fins aquell moment, havia viscut un equilibri estable. Per a acabar-ho d’adobar es van encadenar un seguit de desgràcies que, si bé és cert que representaven una magnitud molt diferent entre elles, també ho és que es van afegir a la llosa que representava la pèrdua de la mare. La primera d’elles fou la mort d’una vaca durant el part. Un fet al qual es va afegir una altra desgràcia que va succeir a continuació. Fou durant el transcurs d’una d’aquelles tronades furibundes que, de tant en tant, colpegen la vall. Vicent i el seu germà Pepe es trobaven pasturant el ramat de cabres i, en vore’s venir els núvols prenyats d’ira, van encaminar els animals de tornada a casa. Els llamps i l’aiguat els va agafar mentre arribaven al corral i els pobres animalets es van posar nerviosos. Tant fou així que van intentar entrar tots al mateix temps i a correcuita, provocant que vint de les cabres moriren esclafades per la resta de membres del ramat.

De resultes de totes aquestes desgràcies Vicent i la seua germana Carmen van entrar en un episodi depressiu. Però la cosa els va durar ben poc. Un bon dia Vicent es va atansar a la seua germana i li va dir ben clar: Les penes es curen treballant. I així ho van fer. Tots dos van redoblar les obligacions en forma de feina i van acabar per deixar enrere un estat que els haguera pogut soterrar a ells també.

La malaltia prompte va quedar com a matèria de record, però l’absència de la mare continuava contaminant-ho tot. Per això l’altra germana, Maria, amb el temps es va dedicar a omplir el buit que havia deixat sa mare. I per això acudia a casa dels dos germans de bon matí, on s’estava fins a boqueta de nit. En tot aquell temps es dedicava a posar la llar en ordre, cuinar i compartir amb els seus germans el poc temps que s’hi estaven a casa. I així van estar fins que la malaltia de l’alzheimer la va corcar a poc a poquet per dins. Perduda enmig d’un mar de dubtes i incapaç d’ajudar els germans que tant s’havia cuidat i estimat.

UNA CERTA POSTERITAT

Fa un grapat d’hores que compartim conversa. Fora la nit cau a plom i de manera feixuga, com si no tinguera ganes de furtar-li el protagonisme al dia. En realitat, aquesta no és la primera vegada que venim a casa de Carmen i Jose Manuel, la germana i el cunyat dels “Germans Sabateta”. De fet, fa dies que acudim a mitjan vesprada per tal de conversar i posar en ordre un relat al voltant de la vida de Vicent i Pepe. Cada moment ha estat profitós, certament. Els amfitrions s’han mostrat diligents i predisposats d’ençà que vam entrar per la porta. Tot i que no ens coneixien de res, ens van obrir sa casa per al que fora menester. Pot ser per això, pel temps que hem compartit i per les hores que són, ens veiem amb cor de fer l’última pregunta; aquella que ha de cloure el nostre relat. “Per què creieu que els germans Sabateta són tan recordats al nostre poble?”. A l’altra banda de la taula Carmen i Jose Manuel guarden silenci i acatxen el cap. Per la tensió que se’ls dibuixa als llavis i als ulls ens adonem que mediten una resposta que saben que no s’ha de deixar anar a la lleugera. La primera a respondre és la germana: Són recordats com un símbol, sí; però crec que és una estima mesclada de llàstima. Vicent va rebre una educació franciscana. Era treballador i sacrificat, i mai feia ostentació. Però amb el temps aquests principis es van tornar en excés. I, per si fóra poc, passa que als ulls dels altres una persona bona passa per bova. Per les seues paraules intuïm que a Carmen li dol en l’ànima que alguns veïns hagen estat incapaços de vorer en els seus germans alguna cosa més que la simple aparença. I que només s’hagen quedat amb això. Com si una persona no fóra res més que la seua manera de vestir o d’aparentar. Jose Manuel, per la seua banda, també ho té clar: Són un símbol pel caràcter que tenen. Sempre han atés a tot el món. Sense distincions. És com si no saberen dir “no”. Qui els ha buscat i necessitat, els ha trobat.

Ara les mirades es tornen cap a Pepe. L’home viu en aquella casa d’ençà que va faltar el seu germà Vicent i ens ha acompanyat en totes i cadascuna de les nostres visites. Té el cap cot i la mirada enganxada a la taula, dos pams més enllà. Una estampa que ha mantingut durant la major part del temps que hem compartit i que només ha abandonat de tant en tant per afegir o corregir certa informació que anava per mal camí. L’home té la memòria d’un tísic i mai parla foradat. Poques paraules, però bones. Per això em dirigisc a ell, perquè m’interessa el que ha de dir al respecte. Ell, que és un dels protagonistes d’aquest relat. Però resulta que la pregunta no li interessa així que li’n formule una altra: “A vosté com li agradaria ser recordat?”. I aquell home que sembla fràgil i desemparat fa una cosa meravellosa: alça el cap, ens mira fixament i respon amb una saviesa que em desconcerta: Sí, m’agradaria que ens recordaren –respon incloent al germà, com unes persones que sempre anaven juntes. Treballadors. Que cuidaven el seu entorn, dels animalets i de les persones. Quina bellesa i quina simplicitat! I quants conflictes s’haguera pogut estalviar el món amb l’únic gest d’escoltar a persones com Pepe!