Seleccionar página

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

Patrimoni: Material

Na Cristina, entre els records i l’oblit.

Fa un matí d’aquells agradosos de primeries de Gener. El sol es despenja parsimoniós sense massa intenció d’excedir-se en el seu servei mentre una lleu brisa s’arrossega des de llevant buscant el barranc de la Campana. Sembla que vol remuntar la Serra Grossa per la seua part de migjorn. Hem arribat a la finca poc abans de l’hora convinguda així que mentre fem temps ens dediquem a passejar-li els voltants i a contemplar el paisatge que l’abraça.

Mentre això s’esdevé recordem que una de les primeres entrades a Ontinyent Rural fou relativa a aquesta mateixa finca. Llavors vam haver de conformar-nos amb les vistes exteriors, els llibres que d’ella en parlaven i de la minsa informació que vam poder arreplegar per ací i per allà. Hui pareix que tindrem més sort. Almenys això sembla indicar el cotxe que treu el cap pel camí vers la finca.

Miguel Gandia és un home entrat en anys i, malgrat això, baixa del vehicle amb una agilitat que em sorprèn. Té un semblant rialler i pareix comboiat de vorer algú que s’interessa per aquell indret que, tot i no ser de la seua propietat, el sent com a seu. No debades ha nascut allí i s’ha passat tota la vida fent de mitger.

I precisament per això, perquè ha viscut molt i té ganes de contar-ho, desgrana històries a tort i a dret. Tranquil de saber (avisat com està!) que aquells amb qui s’acaba de trobar venen per fer-li d’espectadors i, pot ser, de cronistes a mitges.

Segons ens conta, la finca de Na Cristina deu tindre entre dos i tres segles d’antiguitat i la seua construcció s’ha supeditat en tot moment a les necessitats existents. És per això, i per l’escassa historiografia al respecte, que hui ens resulta tan difícil establir una cronologia més o menys precisa que explique el resultat final.

L’entrada principal dóna accés a un pati que situa el visitant davant per davant de les diferents dependències que s’obren per totes bandes. Es tracta d’un espai ampli, guanyat per l’herba que creix sense cap mena de contenció i senyorejat per un grapat de gallines i un gall que a males penes ens ofereixen uns segons d’atenció. Només el gall, de tant en tant, ens fita de cua d’ull.

A l’altra banda del patí hi ha la part més antiga de la casa. Aquella on abans vivien els mitgers i que queda al costat mateix de l’habitatge que ocupaven els amos.

Segons s’entra a mà dreta, en començar el patí, hi ha un espai que queda per sota de la resta i al qual es pot accedir per una escala malmesa. Allà al fons encara perviuen les restes d’un antic corral que en el seu moment va arrecerar uns quants caps d’ovelles i cabres. “Allà baix, quan lo de la neu gorda de l’any 1.925, va arribar a amuntonar-se més de mig metre de neu”, comenta Miguel mentre ens contempla embadalits mirant el corral. “Abans, cada any, queia una bona nevada. I fins i tot dues”.

Nosaltres entrem a la casa per la construcció que tanca el patí per la seua part de ponent. És a dir, segons s’entra a mà esquerra. És una de les construccions més recents de tot l’edifici i compta amb un estable, un pou i una pallissa en la seua part superior. Però la sensació que ens envolta no és del tot plaent. Només endinsar-nos a l’edifici ens adonem de la gran distància que separa el món que descriu Miguel de l’actual estat de les coses que narra. Per totes bandes hi ha senyals del pas implacable del temps. Mentre a fora creix l’herba sense control a dins s’amuntona la runa per ací i per allà. Per totes bandes s’hi troben andròmines i algunes parts de l’edifici han començat a despenjar-se dels llocs corresponents. La sensació de pèrdua és total i ens acompanyarà fins i tot en les converses posteriors a la visita. “Tot passa per alguna raó”, ens explica Miguel. Però és massa llarg de contar i de poc interés per al lector, la veritat.

Així i tot ens enfilem escales amunt fins al sequer. L’estat del sòl és tan dolent que només podem avançar per allà per on ens indica Miguel. La presència constant de formes còncaves ens recomana de fer-li cas. “No siga cas que baixeu més de pressa del que heu pujat”, espleta el mitger amb la seua sornegueria habitual. L’espai és diàfan i mancat de parets, com s’escau en aquelles estances senyorejades per l’aire. Temps era temps allà s’hi assecava de tot: figues, garrofes, ametles, olives i, fins i tot, pansa de caqui. Productes que eren introduïts des de l’exterior gràcies a un sistema de corrioles. En referir-li que aquella vista era del tot privilegiada ens relata les hores que ha passat allà dalt, amanint qualsevol feina que generava la finca o amb l’escopeta als braços. No em costa gens imaginar-lo allà mateix, escrutant les dues carrasques properes, a boqueta de nit, sol i en silenci. Com un element més del paisatge al qual pertany. Esperant que es despenge algun javalí des del fons d’algun dels barrancs propers per buscar les bellotes que tant els agraden. Miguel és un caçador de soca-rel. Guarda una especial predilecció pels senglars. Animals dels quals ho coneix tot. Per això, quan li pregunte per què baixen ara a les finques a buscar el menjar, em respon amb un llarg parlament carregat de raons. I, d’entre totes elles, una que no m’esperava: “Abans hi havia molts ramats que pasturaven la serra i els mantenien a ratlla. La seua sola presència els encaixonava als fons dels barrancs, entre la xara, que és allà on es troben més segurs”. Supose que ens és impossible prendre consciència de les conseqüències infinites de les nostres accions. Aquest és només un exemple.

En tornar al pati ens endinsem a l’edifici que abans ocupaven els mitgers. Allà dins ens acarona l’ombra plaent d’un rebedor ample que té en una de les parts, segons s’entra a mà dreta, un allar ben ample i obert. A l’altra banda hi ha una porta que amaga darrere seu unes escales que baixen fins a la bodega. Es tracta d’una construcció excavada a mà, de forma allargassada i coronada per un sostre en forma de volta feta de calç, morter i pedres. Revestida amb rajoles que fa temps que han desistit de la seua funció i que ara cauen a poc a poquet.

Al rebedor estant hi ha una escala que comunica aquesta part de la casa amb aquella que ocupaven els amos quan venien a la finca. Acostumaven a vindre, només, per acomplir la mesada. Normalment a l’agost o al setembre. La resta del temps el passaven a la ciutat de València. Resulta curiós observar la poca distància, a males penes unes poques escales, que separen dos mons tan diferents. Ací les estances són figues d’un altre paner. Per tot arreu s’intueix el luxe, malgrat el declivi evident. S’hi veu en els mobles, en la decoració de les parets i, sobretot, en la capella que s’obre des d’aquella part estant. Fou construïda cap als anys 40 i la seua fisonomia respon a les minses necessitats dels seus habitadors. Es tracta d’una nau de poca grandària que guarda al fons una habitació que li feia de sagristia. Pel que ens comenta el mitger la missa no era diària, ni tan sols setmanal. De fet, només es celebrava uns 15 dies a l’any, normalment entre agost i setembre, que és quan sovintejava la finca un nebot dels amos que era jesuïta. La resta de l’any només es visitava aquell espai de la finca per netejar-lo i poc més. La seua vista hui és ben curiosa. De la capella original només en queden les pintures de Carlets. La resta d’elements decoratius (com l’altar i les peces de la litúrgia) se les han endutes perquè no es feren malbé per l’abandonament o perquè no acabaren a les mans d’algun visitador furtiu que, malauradament, també en tenim d’aquests a la nostra ruralia. “Algunes d’estes peces han acabat a l’església de Santa Maria o bé a l’església del Pla”, ens comenta Miguel que roman atent a qualsevol dubte que puga sorgir.

L’última de les visites que fem dins l’immoble resulta ser la cirereta del pastís. Es tracta d’un balcó que s’obri a llevant. Des d’allí estant es dominen les envistes de la finca amb els seus camps recentment ressuscitats en mans d’un nebot de la família. Els únics límits que s’imposen a la mirada són els d’aquelles fites de pedra que delimiten la nostra contrada: al fons el Benicadell, el Montcabrer i la Mariola majestuosa. La Serra Grossa per la banda de tramuntana. Certament ens trobem en un espai privilegiat. Potser per això ens esplaiem sobre la calidesa d’aquell paisatge feréstec que ens envolta i ens deixem endur per les engrunes d’una memòria que Miguel va desgranant a poc a poc. La finca, segons ens fa saber, compta amb un espai d’unes 1.400 fanecades entre terres de serra i conreu. Tant és així que les fites que delimiten la propietat pel nord arriben fins als peus mateixos de l’ermita de Sant Esteve.

Unes terres que sempre s’han emprat per a proveir-se dels recursos  necessaris. Na Cristina, com qualsevol de les altres finques del terme, fou fins no fa massa temps autosuficient. La distància respecte al poble i les males comunicacions feien inviable visitar el poble cada dia. Així que els seus habitadors van haver d’esforçar-se per extraure de la natura allò que aquesta els oferia. Hi havia, per una banda, els recursos que suposaven la principal aportació econòmica. Es tractava dels conreus de la vinya, l’olivera i l’ametller, principalment. Tots ells de secà per bé que una de les mancances més importants amb què ha contat sempre la finca ha estat la disponibilitat dels recursos hídrics. A males penes contava la finca amb dos pous des d’on naixia l’aigua de manera natural però que al remat van resultar ser ben poc generosos. Com que l’aigua que oferien quedava molt lluny de cobrir les necessitats de la finca van haver de dur-se a terme més obres al respecte. Així fou com es van obrir un parell de pous més i un depòsit que recollia l’aigua de la pluja. Una aigua que acabava entrant cavallera dins l’edifici a través de les canalitzacions pertinents.

La finca també comptava amb arbres fruiters. Menys abundants que els cultius abans esmentats però diversos i treballadors com els que més. Es contava entre la nòmina dels mateixos albercoquers, perers, pomers i algun més que la memòria no ha retés. I no és d’estranyar puix tots ells es disposaven ben escampats entre les fanecades d’aquella propietat.

A la finca hi havia, també, el seu raconet d’horta. Un espai encongit per la manca d’aigua que impedia l’assentament d’hortes de gran abast. Per a aquell afer Ontinyent ja comptava amb les partides del Llombo i del Pla.

A banda d’estos recursos agrícoles també hi havia els que proporcionaven els animals. A la finca es contava amb un bon grapat de gallines i conills que es criaven als corrals. També amb un ramat generós d’ovelles i cabres que trobaven en la serra propera l’aliment necessari. I una vegada l’any Na Cristina complia amb el ritual propi de la ruralia: la matança del porc. La festa durava un parell o tres de dies i els guanys eren abundants i agradosos.

Per acabar aquest inventari els habitants de la finca comptaven amb un estol ben divers de recursos que el medi més immediat posava al seu abast. Hi havia la fusta propera que compilaven a les llomes baixes de la Serra Grossa. La recol·lecció de bellotes que, encara que ens coste de creure, en aquells temps de la infantesa del nostre mitger s’arreplegaven amb gra delit perquè resultaven d’allò més rendibles. Hi havia la caça, els pebrassos, els caragols i tot un seguit d’aliments que possibilitaven la vida autàrquica del medi rural.

Després de tot el que acabem d’escoltar intuïsc que Miguel ha engalanat en la seua memòria aquell temps passat. Com ocorre amb certs carrers quan arriben les festes que es muden amb murta i llums de colors. No debades parla d’aquell temps de la mateixa manera com ho fan els cristians quan descriuen el paradís que apareix en el capítol del Gènesis. Però no es tracta d’això. Al mitger, simplement, li va tocar viure un altre temps. “Ací la llum no va arribar fins a primeries dels seixanta. Seixanta-un o seixanta-dos, crec”.  I resulta que allò que per a nosaltres conformava un vertader drama per a ell era la cosa més normal del món. Com no haver comptat amb vacances en el seu calendari particular. Sense dissabtes ni diumenges. Com no haver disposat de l’aigua a cada moment. I com tantes altres coses que hui ens costen d’entendre.

Al remat entenem que aquell home només ens conta allò que va viure. Amb l’enyorança del temps que no tornarà, això sí, però lliure de qualsevol intent de jutjar el seu temps o el nostre.

La conversa és distesa i del tot plaent. Però les hores s’esgolen pel badall del matí que arriba a la seua fi. De ben lluny ens arriben les primeres flaires de llenya i paella. Senyal que és hora de fer via.

Abans, però, Miguel ens regalarà l’última de les seues aportacions.

“En este poble sempre s’ha fet bon vi. Abans cada finca tenia la seua pròpia producció i Na Cristina no era cap excepció”. Ja hem deixat apuntat que el raïm era un dels conreus principals de la finca. No ens hauria d’estranyar, doncs, que el vi fora el producte més destacat de la finca. “Que com es feia?, molt senzill”. El raïm es conreava als bancals propers que hui romanen òrfens de vinya. Una vegada feta la verema el duien a l’interior de l’immoble, per aquella part per on hem començat la nostra visita. Després el pujaven a la segona planta per començar el procés. De primeres es xafava a una estança al terra de la qual hi havia unes postes de fusta. El líquid s’esgolava pels badalls de les mateixes fins a anar a parar a uns depòsits que hi havia a la planta inferior, on havia de reposar per acomplir el procés de la fermentació. Costat per costat d’aquella estança n’hi havia una altra, una miqueta més menuda, que guardava dues premses. L’una era de gàbia i l’altra d’esportí. Allà mateix es premsava la pasta feta de restes de pell, pinyol i alguns residus més. De resultes d’això en treien les últimes gotes del suc que s’havien salvat del procés de xafat. I de la pasta que en resultava, una vegada s’havia eixugat, la duien a la fàbrica del vi situada al carril per a convertir-la alcohol.

Ja vos hem fet esment de les restes d’aquella bodega que hi havia a l’edifici dels mitgers. Allò que no hem apuntat és com arribava el líquid des dels depòsits de fermentació. Ho feia a través d’unes canalitzacions que el distribuïen entre les gerres que ocupaven els laterals de la bodega. Passat el temps, quan el vi estava llest, els treballadors de la finca en treien el suc amb els odres o cuiros, que eren uns estris fets de pell de cabra que es cosien per tal de poder carregar-los al coll i dur-los fins allà on els esperava el carro.

“Vam fer alamon de vi. Tant és així que els amos van haver de construir una segona bodega, més gran que la primera, proveïda amb dos depòsits de 10.000 litres i dos més de 15.000 litres cada un d’ells”.

  • I quines varietats treballàveu?
  • Monastrell i bonicaire per al vi negre i Merseguera i malvasia per al blanc.

De primeres la finca de Na Cristina, com qualsevol altra del terme, produïa la quantitat de vi que s’ajustava a les seues necessitats. En aquells moments el vi era un producte d’autoconsum. Però amb el temps i l’augment de la producció van aparéixer els excedents. I amb ells la necessitat de col·locar-los. La primera eixida li la va oferir el “Paixó”, un corredor que recorria totes les finques amb el seu carro comprant els cuiros de vi que li oferien. Més endavant, amb la finca produint a ple rendiment, el carro del “Paixó” fou substituït pel camió de Donat; més modern i proveït de cubes que oferien millor rendiment a cada viatge.

Les últimes reflexions del mitger són del tot encertades, com la resta que ha deixat anar durant el matí. Això si, amb un punt d’agror que no es molesta en dissimular. Explica que l’any 1.975 va començar el declivi de la finca. Que les coses es veien vindre d’abans però que així i tot en aquella data es van precipitar.

A hores d’ara la finca continua el seu ocàs inevitable. En els últims anys només ha estat visitada per Miguel que ha treballat de valent per salvar d’ella allò que podia. Però aquella feina ha resultat ser com la lluita contra els molins. Un esforç en va d’algú capaç de reviure els dies d’esplendor que va viure i conéixer. Aquells dies que no tornaran.