BAR JAUJA. EL BAR DEL POBLE.

BAR JAUJA. EL BAR DEL POBLE.

BAR JAUJA. EL BAR DEL POBLE.

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

Bar Jauja. El bar del poble.

“Ja m’ho deia la mare: les presses no són bones companyes de viatge”. Això és el que pensa i es diu, una vegada i una altra, el xiquet mentre baixa carrer Morereta avall amb la bici desbocada. Prou feina se li ha girat amb evitar els clots de terra com per a pensar, encara, què farà quan arribe al revolt.  La bici tremola i es queixa mentre el xiquet fa mans i mànigues per controlar el manillar amb una sola mà. Amb l’altra sosté l’entrepà que li ha deixat preparat la germana abans d’anar al llavador del carrer Sant Domingo (actual carrer Paco Montes). Aquell que els queda més a prop de casa.

En arribar al punt precís en què el carrer Morereta es junta amb la plaça de José Antonio (actual Sant Domingo) el xiquet llança una mirada fugissera al quiosc Ca Joaquinet, aquell que hi ha a l’altre costat de la plaça. La distància i les preses no li deixen vorer res del que hi ha a l’aparador, però tampoc li cal. Només amb tancar els ulls és capaç de descriure la disposició de les novel.les i dels tebeos que pengen, per la part de dalt, dels cordills que travessen els finestrals; els fruits secs que hi ha baix o les llepolies que s’ofereixen com una temptació a grans i menuts. De fet al xiquet li hauria agradat d’allò més apropar-se per contemplar, amb tota la calma del món, aquell contingut. No siga cosa que es presente alguna novetat. Però no ho farà perquè la necessitat li és imperiosa. Per això torna a concentrar-se amb el tentineig de la bici en el moment just en què s’enfila entre les jardineres plaça endins. Els plataners observen de cua d’ull el seu trajecte contrafet que, en el seu recorregut, sorteja dones que xarren en rogle i la xicalla que s’escampa per ací i allà jugant a la trompa, als xavos negres o al parao. En passar prop d’un dels rosers sent que se li enganxa la camisa i això li fa perdre el precari equilibri que a males penes el sostenia. És llavors quan la bici es deixa anar i amb ella el xiquet que, a última hora, decideix fer un bot que el trau d’aquell mal pas tot deixant-lo davant de la bassa. Una vegada allà, per dissimular, fica la mà dins l’aigua i es renta la cara mentre es mira desafiant la casa del Metge Rovira i el Teatre Echegaray. Malgrat que el cor li batega insistent intenta mantenir la compostura i aparenta tranquil.litat. Al banc que li queda més a prop hi ha un home entrat en anys que fa la becadeta i altres dos que xarren per ells i pel que dorm. Ningú sembla haver-se adonat de com ha estat de prop de consumar-se la tragèdia. Una vegada recuperat de l’ensurt agafa la bici amb una mà i la condueix amb passes tranquil.les mentre comença a menjar-se l’entrepà. I ho fa amb deler malgrat les olors que conflueixen en aquell punt de la plaça. Les que pugen del carrer Delme des de la vaqueria, el papero o la fàbrica de tints i les que es desprenen del corral de cabres que hi ha al fons de l’atzucac del llavador de Sant Domingo. Encara sort del forn de pa i de la botiga de vins de Can Leandro que suavitzen aquella sentor amarga.

Poques passes després arriba a la casa on volia anar a parar, la que flanqueja la plaça per la seua part de Llevant. Recolza la bici al costat de la porta i fa un crit que acompanya amb un parell de colps a la finestra. Poc després algú trau el cap:

  • Bona vesprada senyo Pot ixir Santi a jugar?
  • Si, clar. Ara quan acabe la faena ixirà.
  • Però tardarà molt?
  • Està acabant de reomplir unes botelles de vermut.

L’edifici on arriba el xiquet en aquell dia incert de començaments de la dècada dels seixanta del segle passat és el que ocupa l’espai on hi ha, actualment, el bar Jauja. Els dos immobles, el que es troba el xiquet i el que s’alça en l’actualitat,  no tenen res a vorer l’un amb altre. No debades, durant el transcurs del temps que els separa, s’han esdevingut dues reformes integrals que li han mudat l’aparença i l’estructura.

Santi Martínez Boscà ens explica que l’edifici primigeni conformava una unitat amb un altre adjacent que s’obria al carrer Dos de Maig. Aquells dos immobles formaven part del mateix solar propietat de Francisco Martínez Valls, el seu avi. Pel que es veu en aquell temps quedaven comunicats per un pati interior proveït d’una escala amplíssima que tenia per objectiu salvar el desnivell que els separava.

Conten que temps era temps, quan el foc s’obstinava a engolir-se alguna part de la ruralia del nostre terme, l’ajuntament enviava camions pels carrers d’Ontinyent per tal de recollir a qualsevol que poguera ajudar en l’extinció de l’incendi. “Tant se val”, recorda Francisco Martínez Bolinches, “que anares vestit diumenge. Si et trobaven pel carrer et pujaven al camió”. La bona qüestió era que molts dels veïns de la plaça, sabedors que els estaven buscant, acostumaven a utilitzar aquests dos edificis per anar d’un carrer a l’altre, amb l’única intenció de burlar aquell camió que els percaçava.

Això sí, entre els dos edificis s’obria un abisme arquitectònic que els distanciava, ni que fóra per les formes que presentaven. No debades l’edifici que tenia l’entrada principal en el carrer Dos de Maig era la fàbrica de “Muebles Martínez” i, com vos podeu imaginar, la funció del mateix va determinar de manera decisiva la seua fisonomia. Responia a allò que es coneix com a arquitectura industrial i quedava conformat per un espai de dimensions considerables, diàfan per la manca de pilars i proveït d’un sostre alt de forma encavallada. L’edifici tenia dues plantes i la inferior no estava pavimentada.

“Muebles Martínez” fou un dels diversos negocis vinculats a la família. Ramon Martínez Tormo és la primera persona que apareix registrada al llibre de matrícules relacionat amb aquell negoci. El seu nom apareix per primera vegada l’any 1.879, encara que cal apuntar que no existeixen registres anteriors a aquesta data. La fusteria fou expropiada durant el transcurs de la Guerra Civil. La caiguda de l’activitat econòmica de resultes del conflicte, el fet que se’ls endugueren la maquinària i la mateixa expropiació van fer que el negoci entrara en fallida. Una situació tan delicada com aquella requeria una solució dràstica i conjunta. Així, per evitar que es tancara l’empresa, van convertir la fusteria en una cooperativa. Cada treballador tenia en propietat la seua part del negoci. I gràcies a això, la dotzena i escaig de treballadors que van dur avant aquell projecte van salvar l’empresa i el seu lloc de treball. Fins al dia, molts anys després, que van tancar les seues portes perquè ja tenien merescuda (i ben guanyada) la jubilació. Aquella mateixa empresa, “Muebles Martínez”, disposava d’un lloc d’exposició ubicat a la planta baixa de la “Casa Velázquez”. Allà mateix hi havia dues sales proveïdes d’uns amplíssims finestrals que donaven al carrer Tomàs Valls, una de les artèries comercials de l’Ontinyent d’aquell temps.

Una anècdota curiosa, lligada també a l’existència d’aquesta fusteria, ens la conten Rafael A. Gandia Vidal i Rafa Gandia Borredà a l’article anomenat El castillo de fiestas de Moros y Cristianos obsequio del conde de Torrefiel. 1918-1935. Segons aquest relat l’any 1918, el comte de Torrefiel i II vescomte de Miranda, Vicente Puigmoltó y Rodríguez-Trelles, va obsequiar el poble d’Ontinyent amb un castell nou de trinca per a celebrar les festes de Moros i Cristians. L’excusa li la va donar l’agraïment que sentia per haver estat elegit diputat a corts en les eleccions celebrades el febrer d’aquell mateix any. I és en aquest punt on entren en escena els nostres protagonistes. Diu el text: Construido en madera de pino de Suecia, procedente de los pinares del Conde de Torrefiel, y chapado con madera de importación en los talleres de carpintería y ebanistería de los hermanos Ramón y Francisco Martínez Valls en la calle Dos de Mayo nº 54.

El castell es va instal.lar al Regall, davant mateixa de la casa del comte de Torrefiel, i va ocupar aquell espai, cada any durant el transcurs de les festes, des de l’any 1918 fins a les festes de l’any 1935. L’any 1936 la malaurada Guerra Civil li va passar per davant. Diuen que per aquell temps acostumaven a guardar-lo als baixos del Círculo Industrial y Agrícola i que la seua desaparició fou gradual. Pel que es veu algú va decidir que el destí de les seues parts havia de ser el d’alimentar un foc que, en aquells temps d’estretors, va resultar l’únic antídot contra el fred que tenien a mà.

Per acabar un altre fragment: De su montaje y almacenamiento hasta su desaparición… se encargaron los hermanos Martínez Valls junto a sus respectivos hijos Ramón Martínez Martí y Francisco Martínez Bolinches.

Poc temps després, menys del que necessita el xiquet per engolir-se tot l’entrepà,  es torna a obrir la porta.

  • Vols que anem dalt?

Pel badall s’esgola la veu de Santi que no arriba a traure el cap perquè, abans que puga fer-ho, el xiquet ja s’esmuny llindar endins. Fora fa massa calor com per a pensar-s’ho.

Una vegada a l’interior s’enfilen per l’escala de caragol qui hi ha al bell mig de l’edifici i la segueixen fins que arriben a la terrassa. Allà dalt, com un tresor amagat, hi ha la part de l’edifici que en aquella casa anomenen “la trona”. Es tracta d’una xicoteta habitació de planta quadrada que fa les funcions de columbari. Si cada infància pertany a un espai, aquell és el seu recer compartit. La trona o troneta, que això depén de quin dels germans ho conte, té dues plantes comunicades per una escala de fusta. La planta superior, més reduïda que l’altra sobre la qual reposa, compta amb una altra escala que ajuda a arribar a la part més alta. Pot ser la més important de les de la troneta. No debades en aquella part superior hi ha uns finestrals allargassats, de forma rectangular, que s’obrin als quatre costats.

Dalt de la trona, penjades de les parets com si foren trofeus, hi ha les gàbies que cusen la part exterior d’aquella façana carregada d’austeritat.

Mentre passeja la mirada entre les gàbies el xiquet aprofita les últimes engrunes que li queden del berenar per donar a menjar els coloms. Sap que no li’n queda prou per a tots i això li dol en l’ànima. Molts anys després aquell mateix xiquet recordarà amb nostàlgia les vesprades passades en aquella terrassa. Les hores deixades anar allà mateix mentre escrutaven el cel amb mirada de detectiu intentant resseguir el vol de les aus en el seu anar i venir des de la plaça de José Antonio fins a Sant Miquel, pel campanar de Santa Maria o sobre les teulades de les cases velles de la Vila.

 

A Ontinyent sempre hi ha hagut una gran afecció als coloms i aquesta casa no en fou una excepció. De fet, durant un temps, la societat local de columbaris va estar ubicada en una de les seues estances. Durant aquell temps, recorda Santi, també hi van deixar un gabiot per a guardar les colomes. Les mateixes que cada setmana, cap a les 15.00h, es soltaven d’una en una perquè escamparen el vol que era seguit per un estol de coloms que les percaçaven desesperats. I mentre aquesta cursa s’esdevenia els afeccionats resseguien el batre de les ales dels coloms proveïts amb un prismàtic. D’altra manera s’havien de conformar amb el que els contaren els companys, fóra cert o no.  El primer columbari de la família fou Francisco Martínez Bolinches, pare de Santi. D’ell es conserva encara un carnet de federat expedit en temps de la República (1932): Licencia para uso y vuelo de palomas y buchones.

Entre els motius que ajudaren a la creació del Bar Jauja, allà per l’any 1948, en destaca un, el que va promoure el costum setmanal encara present de jugar la partida de pilota al carrer de l’Altet de Sant Joan. En aquell temps les partides que es jugaven en aquell carrer costerut congriaven a molta gent, tant de jugadors com de públic assistent. Hòmens i dones que acudien, fins i tot, dels pobles propers per seguir el transcurs d’unes partides en què destacaven figures com Foios o Barro. Dos noms que han quedat gravats a la memòria dels assistents a aquell esdeveniment esportiu.

L’afluència de públic era tan notòria que a Francisco Martínez Bolinches li va vindre la pensada. No fou aquell un acte premeditat. Més bé fruit de l’observació d’una evidència que tornava cada setmana. Resulta que va esdevenir costum, mentre duraven les partides, que se’ls arrimara molta gent per demanar-los a la família una cadira per descansar, alguna cosa per a beure… així que Francisco, que ho tenia tot de la mà, va vorer el cel obert. Va demanar als fusters de “Muebles Martinez” que li feren una barra. Quina devia ser la sorpresa del públic assistent quan van trobar-se, de colp a repent i sense previ avís, una barreta de fusta proveïda de tot allò que necessitaven i alguna cosa més. Hi havia cervesa, vermut d’Aielo, una màquina d’aiguacels i cassalla per entretenir la set i les hores mortes. I com que només de líquid no passen les persones també van oferir alguns aperitius. De primeres foren aperitius gelats com berberechos o les papes, que Francisco es proveïa d’aquell papero proper que li les duia en bidons de llauna. Poc després van incorporar a la carta favetes, sang, fetge i els callos que, amb el temps, han esdevingut una de les senyes d’identitat del bar Jauja. És a dir, que des del bell començament els comensals ja comptaven amb la cuina que ha esdevingut un símbol del nostre poble i que encara hui s’ofereix com un tresor. Als amos d’aquell establiment mig improvisat se’ls havia girat feina. Havien d’atendre la barra els dies de festa, atendre la criança dels tres fills: Francisco, Vicente i Ramón Martínez Boscà, i també acudir allà on fora per proveir-se dels queviures. Cosa que acostumaven a fer els fills de Francisco. Així, era ben normal vore’ls per la plaça de Baix, carregats amb poals, anant a la “Carnisseria Santiago” per adquirir la sang que temps després, a mesura que el consum va anar augmentant, comprarien a l’escorxador municipal. O a aquella altra, la de Ricardo, ubicada al carrer Morereta. També al carrer Les Roses, on acudien per comprar el peix a la “Pescateria Municipal”.

En aquella primera etapa l’establiment només obria els caps de setmana. La resta del temps romania tancat perquè allà dins hi havia les màquines de la fusteria. De fet, el bar no obria les portes fins al dissabte a la vesprada. Resulta que dissabte matí encara treballaven a la fusteria i, fins que no tancaven, no podien retirar la màquina de polimentar que hi havia allà on després servien els clients. Pot intuir el lector o lectora que aquells primers comensals que acudien al bar compartien les olors que desprenia la cuina amb les que havia deixat el treball de la fusta. Imagineu què hauria de ser compartir l’olor dels callos, per exemple, amb les del dissolvent que encara surava a l’aire. Siga com siga, la qüestió és que en aquella primera etapa s’obria mig dissabte i el diumenge. El dilluns, una vegada tancades les portes del bar, es tornava a baixar la màquina de polimentar i s’enllestia de nou la fusteria. La cosa tenia la seua lògica. Havien d’aprofitar l’embranzida que tenia la plaça en els dies de festa i que la va dur a convertir-se el centre neuràlgic de la vida social del nostre poble. Allà confluïen els comerços i establiments més importants que hi havia a Ontinyent en aquell temps. Delerosos de mostrar-se allà on la gent acudia durant les hores d’esbarjo. L’espai que dibuixava la plaça i la seua rodalia aixoplugava certs establiments molt freqüentats els caps de setmana i els dies de festa. Hi havia, per exemple, el cine Pere o  el Teatre Echegaray. Dos elements que agitaren amb el seu funcionament la vida d’aquell espai central de l’Ontinyent de la segona meitat del segle passat.  El cine era el passatemps popular més sovintejat pels veïns i veïnes del moment. Una cosa semblant a la que ocorria amb el Teatre Echegaray que, dit siga de passada, va donar cabuda a alguns dels artistes més importants del moment tals com Paquita Rico, Carmen Sevilla, Emilio el Moro, Antonio Machín, Manolo Escobar, Raimon, Ovidi Montllor… un reguitzell de noms que creix o decreix segons qui els recorde.

Però això només fou el context i amb això no n’hi ha prou per a explicar-ho tot. La veritat, però, va més enllà de l’avinentesa puntual que feia multiplicar-se la gent a la plaça. Ja hem parlat de la fusteria i també del bar, que van cursar la seua existència al mateix temps. Ens falta traure a col.lació el tercer negoci que va regentar la família en aquells moments: el negoci de rajoles hidràuliques. Una empresa que Francisco Martínez Bolinches va engegar just després de deixar el negoci de la fusteria. Així, va agafar la part que li pertocava i amb aquell romanent va muntar el nou projecte. Faríem bé, arribats a aquest punt, de reconéixer la naturalesa emprenedora de Francisco Martínez Bolinches i, també, l’ajut inestimable de la seua dona, Paquita Boscà Sampedro, que sempre li va fer costat. La muller fou una peça fonamental que va ajudar a mantindre en marxa l’engranatge dels diferents negocis però també de la família. Una altra d’aquelles dones valentes que va treballar dins i fora de casa, de manera decidida i valenta. Una altra d’aquelles dones a l’ombra sense les quals la nostra història hauria estat ben diferent.

L’empresa de rajoles hidràuliques distribuïa els productes de Azulejos Pelícano i ho feia tant a Ontinyent com als pobles veïns. La seu de l’empresa la van ubicar al carrer Violinista Matas nº2 i la seua trajectòria va durar fins que les innovacions del sector els van deixar a l’andana. Resulta que a Gandia i a altres poblacions més grans van aparéixer altres empreses que feien servir màquines rotatives que produïen aquestes rajoles de manera més eficient. És a dir, més rajoles en menys temps. Aquest fou el primer contratemps que l’empresa encara va poder salvar. Però la incertesa del camí a recórrer va topar amb l’embranzida que estava agafant el bar. Aquesta confluència va fer que Francisco Martínez decidira tancar la via de les rajoles per centrar-se en aquella altra que semblava decidida a arribar a bon port.

Abans, però, va interessar-se per saber si podia comptar amb l’ajuda del seu fill Santi:

  • Tu m’ajudaries a dur el bar?

Ja vos avancem que la resposta fou afirmativa. Però això ho contarem més avant. Abans, però, s’havia de resoldre una necessitat imperiosa. Perquè no existeix cap negoci que no tinga nom van haver de buscar-ne un que li fóra escaient. I com anomenar aquell nou projecte que semblava destinat a concentrar els esforços empresarials de la família? Doncs ben senzill, recorrent a l’imaginari popular. De fet el nom del bar té relació directa amb la ciutat homònima que hi ha a l’altiplà del Perú. D’ella es conten diverses llegendes i, malgrat les xicotetes desviacions que les distancien, totes conflueixen en un fet. En l’expressió popular “Esto es Jauja”. Una expressió amb connotacions positives que es relacionen en un temps o un espai agradós i de bona estada. Que jutge el lector si el nom està prou encertat. Nosaltres ho tenim ben clar.

 

Per nits com aquella somiava l’estiu durant tot l’any. El plaer començava en acabar de sopar, quan abandonava sa casa al crit de “Me’n vaig” i després tancava la porta. No calien més paraules. Amb aquella pobra frase quedava tot dit. Després baixava el carrer cames ajudeu-me fins a trobar-se amb els amics i les amigues que ja feia estona que hi eren allà. A les portes de les cases els veïns es reunien en rogles per posar-se al dia.

Aquella nit Santi semblava més nerviós que de costum:

  • L’has escoltat?
  • El què?
  • Què ha de ser, el carro. Fa una estona que ha passat carrer avall. Demà n’hi haurà pel.lícula.

La presència d’aquell carro era tot un esdeveniment per als xiquets del barri. No és que no n’hagueren vist mai cap, ans al contrari. A l’Ontinyent d’aquell temps n’hi havia més carros que cotxes. Allò que pessigava les emocions dels més menuts i d’alguns majors, allò que els treia hores de son, no era el fet de retronar de les rodes fetes de fusta i ferro, si no la bona notícia que anunciava. Es tractava d’un d’aquells carros menuts que es construïen al carrer del Dos de Maig, darrere mateixa de la plaça. Era tan menut que en lloc d’enganxar un animal perquè l’arrossegara posaven un treballador de l’Echegaray perquè fera la força. Així és com s’encaminava fins a la Pensión Sol, situada a l’actual plaça de la Concepció, per a carregar les pel.lícules que l’endemà es projectarien al cinema. Poques vegades van coincidir el carro i els xiquets a la plaça, però quan això ocorria s’avesaven tots a veure’l pujar i a no perdre’s detall de la càrrega. Darrere hi duia uns sacs que guardaven les bobines que venien en caixes de llauna. No és que es vegera gran cosa, la veritat. Però el simple fet de ser-hi present en el moment que passava el carro donava la credibilitat suficient per a poder-ho contar als amics. Ara bé, l’emoció més gran la patien aquells qui, des de casa estant, escoltaven el retrunyir de les rodes contra el terra. No és que ho posaren en dubte, però aquell esdeveniment els assegurava que l’endemà hi hauria sessió doble de pel.lícules, els tràilers per anar fent boca i el nodo.

La segona etapa del bar Jauja comença l’any 1.953. En aquell moment res no feia pensar que un fet fortuït com aquell que estava a punt de succeir anava a canviar de manera tan significativa el futur del negoci. Resulta que aquell any a Francisco Martínez Bolinches li va tocar la loteria. No foren molts diners, la veritat, però va saber traure’ls un bon profit. Així que amb aquell pessic i els molts altres que havia anat guardant gràcies a l’esforç del treball va dur a terme la primera de les reformes que va patir aquell edifici primigeni. Això va esdevenir-se entre l’any 1956 i el 1958 i amb ella van canviar per complet la fisonomia de l’immoble. Per començar van fer desaparéixer l’escala de caragol que hi havia al centre de la casa, aquella per on pujaven els xiquets al colomer al començament del relat. Després van redistribuir els espais interiors i van donar accés a les diferents plantes per la façana. Per dir-ho d’alguna manera, van transformar la vella casa en un edifici modern. A més van separar, per primera vegada, la casa on habitaven del local on hi havia el bar. I, per acabar-ho d’adobar, van construir la primera barra de granit que tingué el Jauja. Una obra duta a terme per Francisco Bolinches Francés, l’oncle de Santi, que treballava de marbrista, escultor i professor de dibuix. I que tenia el seu taller al carrer Dos de Maig.

Els canvis, però, no s’aturaren ací. Aprofitant aquella reforma van habilitar la planta baixa per a ubicar el bar i, una vegada feta l’obra, el van arrendar a Rafael Morales, que era l’obrer que duia a terme la tasca de rehabilitació. L’home va regentar l’establiment durant un període curt, quatre o cinc anys a tot estirar. Durant aquest temps la família Martínez es va centrar en el negoci de les rajoles. Però amb el temps va aparéixer la decadència que abans hem deixat escrita. Fou per aquella causa que Francisco va proposar al fill, mitjançant la pregunta abans registrada, de dur ells el bar. I dit i fet, poc després el bar Jauja va passar a ser regentat per Francisco Martínez Bolinches i Santi Martínez Boscà, pare i fill respectivament.

Amb el nou temps que s’albirava van arribar els canvis. Van convertir aquella barra inicial, la que donava servei als assistents a les partides de pilota, en un local que reunia totes les comoditats que mereixien els clients i necessitaven els treballadors. L’establiment, a més, va deixar d’obrir només els caps de setmana per a oferir els seus serveis cada dia. Sense excepció. De fet, per no tancar no tancaven ni a l’hora de dinar. Cosa perfectament normal si atenem que estem fent referència a un establiment que conta en l’oferiment de menjar i beure la seua principal activitat. El fet curiós, a tall d’anècdota, és el record que d’aquell fet en guarden els tres fills de Francisco. Resulta que cada dia, a l’hora de dinar, entrava algú al bar amb l’esperança de ser servit. Allò feia que els xiquets hagueren d’interrompre el seu dinar cada vegada que algú travessava la porta del bar. Foren tantes les interrupcions que al remat van decidir establir un torn per tal d’atendre els clients de la manera més equitativa possible i, ja de passada, assegurar-se un temps, ni que fóra curt,  per menjar sense que els molestaren. De feines al bar n’anaven ben servits, els tres germans. Escombraven, anaven a comprar i reomplien les botelles de vi i vermut que, per aquell temps, arribava al bar en garrafes de 20 litres. Però cap feina els resultava tan enutjosa com aquella que acabem de descriure i que els interrompia el dinar.

Però res és definitiu ni ve a quedar-se per sempre. Conten que un dia, durant el transcurs d’un viatge a València, Santi es va trobar, astorat, un cartell que penjava de la finestra d’un bar de la capital: Cerrado por día de descanso. Allò li va fer rodar el cap. En tornar a casa li va contar a son pare aquell cas i li va plantejar de fer el mateix. Francisco no s’ho va pensar massa. Va acceptar de primer moment i van acordar que el dia de descans seria el dimarts. La cosa tenia més complicacions de les que hui ens puga semblar. Per la pensa dels dos responsables del negoci hauria de ressonar el dubte sobre la rebuda d’aquella proposta. I ben prompte que se’ls va presentar davant dels nassos. Al poc de penjar el cartell van mostrar el cap pel Jauja un grapat d’hostalers locals:

  • Això que anuncieu al cartell tindrà continuïtat?
  • Eixa és la idea.
  • Doncs no es parle més.

I entre tots els presents van acordar que el dimarts tancarien per regalar-se el dia de descans que ben merescut tenien.

La cosa, doncs, anava agafant forma. I així va ser com pare i fill, amb l’ajuda d’una germana de sa mare, el tio Nisio i un parell de fusters que els ajudaven els caps de setmana, van engegar aquesta segona etapa en què es consolida i professionalitza el negoci. I entre tanta feina unes quantes decisions més que feien rodar el cap a més d’un. En aquest cas foren alguns clients els qui no ho tingueren del tot clar. I prou que es van dedicar a fer-ho saber. Tot va començar amb una altra de les apostes arriscades nascudes del Jauja. Resulta que aquest establiment fou el primer d’Ontinyent en posar cristalls completament transparents. Llavors acostumaven a entelar la visió els vidres fumats, gravats o les cortines que en penjaven. Qualsevol cosa que ajudara a separar els dos mons, el del carrer i el de l’interior del local, que quedaven a tocar. Aquell fet va causar molt de rebombori entre la clientela habitual. Molts dels quals van arribar a jurar que no tornarien a xafar aquell establiment. Pel que es veu no estaven conformes amb certes qüestions que hui, per sort, ens queden molt lluny. No acceptaven la pèrdua d’intimitat que això suposava, que es poguera vorer fumar a les dones o menjar als hòmens.

La primera de les feines que acompleixen els cambrers del bar Jauja acostuma a resultar atractiva als xiquets que hi ha per allà. Tant és així que tan bon punt comencen a dur-la a terme van acudint poc a poquet aquelles animetes que, fins aquell moment, s’entretenien fent qualsevol cosa a la plaça. I sense dir ni pruna es disposen al voltant d’una de les taules, la que ocupen els cambrers, per resseguir la feina i la conversa.

Resulta que les servilletes de paper, aquelles que duen imprés el lema del negoci Para un buen vermut: bar Jauja arriben a l’establiment desplegades. Així que als treballadors no els en queda altra que asseure’s en una taula, abans que arriben els clients, per plegar-les i ordenar-les.

  • Podem ajudar?- diu algú, el que siga, que sempre parla en nom del grup.
  • Si, conteu les servilletes d’aquella caixa que creiem que en falta una.

La feinada és de no dir. Però als xiquets, tan decidits com estan, res els tira enrere. Així, per por a fallar, conten el contingut de la caixa un parell de vegades. Una feina que els duu una bona estona. I després de fer-ho arriben a dues conclusions. La primera és que de servilletes no en falta ni una. La segona, que han estat víctimes d’alguna malifeta. Les rialles dels cambrers han alçat les sospites entre els més menuts i, encara que no els queda del tot clar de què es tracta, decideixen que no tornaran a fer aquella feina. Per si de cas.

Però aquest desencís no ha fet que s’esborre la intenció de tornar més tard. Perquè és llavors quan esdevé el vertader espectacle. De fet, és tanta l’expectació, que quan encara els clients apuren les últimes converses a la taula sota la fresca, els xiquets ja rondinen per allà a la vora. Poc més tard, en quedar-se sols, i mentre els cambrers s’afanyen a netejar la terrassa, s’escolta l’exigència d’algun dels xiquets més agosarats:

  • Afanyeu-vos, amuntoneu les servilletes de paper!

Un clam que es torna a escoltar una vegada i una altra fins que els cambrers, finalment, procedeixen a dur a terme aquella petició. Abans, però, han hagut de desparar les taules, ordenar les cadires, apagar els llums que el bar ha penjat a les branques dels arbres i entrar les restes de menjar que han sobrat. I una vegada fet tot això, amb els xiquets  fets un manoll de nervis, els cambrers procedeixen a complir la part del ritual que tothom està esperant. Això és, ajuntar les servilletes de paper (que es conten per centenars) en xicotets muntonets que se separen els uns dels altres i després punxar-los foc. Aquell espectacle bé s’hi val un bonegó dels pares si, arribats al cas, se’l troben en tornar a casa.

L’any 1974 va encetar-se una nova etapa al bar Jauja. Aquell any es va jubilar Francisco Martínez Bolinches i Santi, el fill, es va fer càrrec en solitari del negoci que havia ajudat a muntar i fer créixer. Res no li venia de nou. I prova d’això fou l’actitud amb què va encarar els nous temps que ja tocaven a la porta. De resultes d’això va nàixer la segona reforma que va projectar sobre l’immoble. Va ocórrer l’any 1989 i va convertir aquell  edifici en l’immoble que tots hem conegut. O, almenys, la part baixa de la mateixa, ja que, entre els objectius que es percaçaven, estava el de separar la casa pròpiament dita del baix on s’ubicava el bar. També va saber mudar-li la cara a l’establiment, imprimint aquell aire modern que ha esdevingut tradició i que tots li hem conegut fins fa quatre dies. Això és, la barra de granit i les rajoles grans i blanques. Elements aquests que no són menors perquè han acabat esdevenint una senya d’identitat. Aquesta barra la van fer a “Mármoles Belda” i junt a les rajoles abans descrites defineixen el bar Jauja com cap altre element. Al cap i a la fí, el Jauja és ell pel que ofereix en el seu conjunt, tant pel menjar com per l’espai.

Sabedor com era Santi que no n’hi ha cap negoci que puga quedar-se quiet, va decidir emprendre un altre camí que també va recórrer abans que ningú. En aquells temps uns pocs clients de confiança acostumaven a endur-se el menjar per a emportar. I ho feien en carmanyoles fetes de llauna. La qual cosa volia dir que després de fotre’s el contingut havien de tornar el continent perquè la roda no s’aturara. La cosa era d’habitud, a ningú li molestava ni tampoc havien pensat a potenciar-la. Simplement es feia i prou. Sense consideracions futures de cap mena. Fins que un bon dia, per pur atzar, Santi es va fixar que els del quiosc de Ca Joaquinet venien la nata en pots. Llavors se li va tornar a encendre la bombeta. I si feia ell el mateix? Per provar aquella nova aventura es va posar en contacte amb l’empresa que subministrava aquells pots i els en va demanar un grapat. Per provar que no quede. I fruit d’aquell esperit de qui no té res a perdre va eixir una iniciativa que va quedar-se com un dels serveis essencials del bar.

Les coses venien ben donades. Bon vent semblava empényer aquella barca que donava aixopluc a qui el demanara. Com aquelles comparses que també han aplegat a servir. La primera de totes elles fou la dels Moros Espanyols, que va ocupar el local del bar Jauja durant la primera meitat de la dècada dels seixanta. Després arribarien els Estudiants, Mariners i Arquers per ser servits per aquella cuina que va nàixer a peu de carrer, mentre el soroll de les pilotes de baqueta retrunyia sobre l’empedrat i colpejava les façanes del carrer de l’Altet de Sant Joan. La idea que resseguien les comparses més menudes era la d’ajuntar-se entre elles per compartir despeses i festa. Per fer poble des d’un dels molts àmbits des del qual aquest es pot i deu construir. Perquè tot suma i allò que és important no en són les seues parts aïllades sinó el dibuix que forma el conjunt. Però la realitat era la que era i el bar Jauja també es trobava a mercé de l’evolució d’un poble que res tenia a vorer amb aquell que havia vist nàixer el bar. L’expansió de la ciutat dibuixava altres pols que s’allunyaven de la plaça de Sant Domingo. Un espai que poc a poquet s’anava esllanguint i perdent l’esplendor que hem descrit al començament. Conscient d’aquest fet Santi va moure fitxa amb la intenció d’oferir una cura a una ferida que encara no s’havia manifestat, però que anunciava la seua imminent presència. La jugada d’aquell moment fou la de concursar per una concessió que l’Ajuntament d’Ontinyent havia tret a subhasta a sobre tancat. Es tractava d’un local que hi havia al parc del Mestre Ferrero, allò que en aquell moment era la part més nova del poble. Santi va fer la seua aposta i al remat aquella fou la guanyadora. Això va ocórrer l’any 1.998. El Jauja es mudava amb un cognom “Jauja Parc” per travessar el poble i situar-se cap allà cap on aquest basculava. La idea era mostrar la continuïtat tot replicant un model que s’havia demostrat encertat. Per això, en aquella primera etapa, el Jauja Parc servia la mateixa cuina que el seu germà gran.

Santi i Maria Elena Vidal, la seua dona, mai van inculcar als fills la continuïtat del negoci. Havien treballat massa temps darrere del taulell per a saber com de sacrificat era (i és) regentar un bar.  Així que no es van estranyar, tampoc, quan van vorer als fills donar els seus primers passos laborals al marge del Jauja. Tot va canviar, però, el dia que el més menut, Jordi, li va dir a son pare que volia estudiar rebosteria. Això no assegurava la continuïtat del negoci, però era el que més se li assemblava. I així van passar els anys fins que va arribar la data definitiva. Aquella que marcaria, no només la continuïtat del bar Jauja, sinó també el revulsiu que en avant necessitaria. Fou l’any 2.005 quan els dos fills, David i Jordi Martínez Vidal, li van comunicar a son pare la decisió de continuar amb el negoci familiar. Santi, no cal dir-ho, va acceptar encantat. Així que es van asseure per acordar les condicions escaients i després van dur a terme la cessió del bar Jauja. En avant seria la decisió conjunta de David i Jordi la que marcaria l’esdevenir del negoci.

La primera de les moltes decisions que anaven a gotejar no va tardar massa a traure el cap per la porta. Es tractava de canviar el nom del bar que tenien al Mestre Ferrero. Així va passar d’anomenar-se “Jauja Parc” a “Zoco”. No es tractava d’una simple qüestió de noms. La intenció era la d’oferir un menjar que representara un segell propi, un nou projecte en definitiva, que es desmarcara de la línia que havia caracteritzat al Bar Jauja. Aquella fou la seua primera aposta que, hui en dia, encara continua.

Però no tot foren flors i violes en el camí encetat pels dos germans. Poc després d’agafar el negoci, cap a l’any 2.008, va arribar una crisi financera mundial que ho va destrossar tot, com una tronada que creix des de Sant Esteve. I, per acabar-ho d’adobar, poc després van dur-se a terme unes obres de reforma a la plaça de Sant Domingo. Aquestes obres van alçar tot l’espai que hi havia davant del bar i van allunyar el tràfec de persones. Foren mesos difícils en què la facturació del bar va descendir de manera molt considerable. Encara sort que comptaven amb l’empenta del Zoco per a fer més suportable aquella mala travessia. Altrament haguera estat més complicat. Fins al dia que van acabar els treballs i entre la pols va emergir una plaça nova de trinca. La gent va tornar a circular per aquella plaça, els xiquets i les xiquetes la van tornar a ocupar i el Jauja va recuperar, a poc a poquet, la seua normalitat.

I amb el dia a dia tornaren els canvis. L’any 2.018 els germans Martínez Vidal van dur a terme l’última de les reformes que ha patit aquell edifici. I, una vegada més, els canvis duts a terme anaren més enllà del que es pot llegir a escala arquitectònica. Per començar es va realitzar una reforma que fou estructural i estètica alhora. Resultava imprescindible abordar certs canvis per fer front a l’envelliment de l’edifici. Calia insonoritzar i canviar les instal.lacions bàsiques, per posar només dos exemples. El fet curiós és el recel que va moure, aquest canvi, entre una part molt substancial dels seus clients. Començant per Santi, son pare. Que malgrat la confiança que li mereixien els fills no acabava de vorer el cel obert. I a aquesta reticència s’havia de sumar la de molts dels clients que els demanaren que no modificaren el Jauja, que això no tenia raó de ser. De fet, alguns d’ells, els més agosarats, van arribar a amenaçar en no tornar a xafar el local si el resultat s’allunyava més del que ells consideraven tolerable. Havien crescut en el bar Jauja que havia resultat de la reforma de l’any 1989 i no estaven disposats a canviar tan fàcilment. Això dóna una idea de fins a quin punt el bar Jauja és patrimoni d’aquest poble. De fet, una cosa que potser asserene a aquelles ànimes díscoles haja estat el resultat final de la reforma. La nova fisonomia del local navega entre la modernitat i el record. A grans gambades havien mantés la mateixa estètica del bar que havia alçat son pare. La barra a l’esquerre, la cuina al fons… Però, a més, van apostar per anar una mica més enrere amb la intenció de furgar entre les arrels d’aquell projecte. Prova d’això són les cadires que hui hi ha al local, que van estar redissenyades perquè s’assemblaren a les que hi havia durant la primera etapa del bar, la que s’enceta l’any 1.948.

Però els canvis no acabaren ací. A banda de les qüestions arquitectòniques abans esmentades es va dur a terme una nova gestió del bar. La idea era la d’aprofundir en la professionalització del negoci. Els nous temps requerien noves formes de treballar i així es van entendre els canvis. En avant es redistribuirien les atribucions del bar. L’objectiu fou que cadascun dels treballadors tinguera el seu paper i, a la seua manera, fóra imprescindible i se sentira part del projecte. Donades les circumstàncies no tenia sentit que tot passarà per les mateixes mans.

La modernització del local (la cuina oberta i diàfana resulta un bon exemple), del servei i de la idea de negoci ha fet que el bar Jauja s’haja assegurat un intercanvi generacional. I no és aquesta una qüestió menor. De no haver-se produït s’haguera anat esllanguint fins a acabar déu sap com. En canvi, hui en dia, fer una passejada per la seua terrassa  és confirmar l’èxit de model que van dur a terme els actuals propietaris. A les taules sovintegen diferents generacions de clients que es troben d’allò més a gust entre la tradició i la modernitat que ofereix en l’actualitat. Un equilibri ben difícil d’aconseguir i que hui és una de les senyes d’identitat del bar Jauja. 

Hui és dia de festa grossa. A Ontinyent es celebren les festes en honor a la Puríssima. Això vol dir que hi haurà misses i processons, però també el bou en corda. Una excusa com qualsevol altre per ajuntar-nos amb els qui estimem i fer-ho, a més, als llocs on acostumem a deixar anar les engrunes d’unes converses carregades d’anhels i malsons, de tristesa i alegria. Perquè de tot això, i molt més, es compon qualsevol vida.

Tant es val que haja estat dins del local o fora a la terrassa. Molts veïns i veïnes han acudit al Jauja per gaudir d’una cuina que naix de la simplicitat que ofereix la terra i que ha estat covada al caliu de la tradició. Com aquell que custodia una relíquia, així han fet ells amb la cuina dels nostres avantpassats.

Ves per on, qui ho anava a dir, el bou ha entrat dins el local del bar Jauja. Des de fora estant alguns veïns li estiren la corda per a què tot quede en una broma i prou. La calma tensa que ha glaçat els somriures, la mateixa que ha fet emmudir als assistents, es discipa en el moment en què el bou travessa la porta i torna a eixir a la plaça. El públic es deixa anar esclatant en somriures i aplaudiments. Una anècdota més de les que guarda aquest bar que ha esdevingut una part indestriable del nostre poble. Mera que si algú, en algun moment, es decidira a contar-ho…

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

Els Cacahueros, una nissaga ambulant.

Penseu, per exemple, en el porrat de Sant Antoni o en les festes de la Puríssima. I per poc que feu l’esforç el voreu allà mateix, al lloc que ocupa cada any, arrecerat dins la seua parada plena de regalíssia, pomes de sucre, piules, llepolies, fruits secs, joguets, xufes, coco o globus de tots els colors i grandàries. Sempre hi és present. Com una part indefugible de la festa. Com una artèria d’aquella celebració col·lectiva que ocupa els carrers quan arriben els temps de passar-s’ho bé i celebrar certes efemèrides locals que s’anuncien amb roig al calendari.

Els nostres pares ja l’anomenaven El Cacahuero i, abans que ells, també ho feien els nostres avis. Allò que mai vos hauran contat és com i per què aquest malnom ha esdevingut el propi d’una nissaga que arranca a finals del s.XIX a la ciutat de València. I com el nostre poble va esdevenir el bressol d’una història que pessiga una part de la nostra memòria i les nostres vivències.

Tot va començar al Cap i Casal a les acaballes del s.XIX. Allà va nàixer i viure Pedro Calvet, el primer dels noms que associem amb aquesta nissaga. Malauradament d’aquest personatge tenim molts dubtes i poques certeses. Una d’elles és que es va casar amb una dona de nom Teresa Alcaraz i que, fruit d’aquell matrimoni, van nàixer dues filles. Una d’elles es deia Maria. L’altra, de la qual desconeixem el nom, va nàixer amb una deficiència mental que li va impedir desenvolupar la vida amb normalitat. Senyals, també, d’un altre temps.

A Pedro li deuen els seus descendents l’ofici i també el sobrenom que, dit siga de passada, li ve donat pel seu quefer diari. Fou el primer a dedicar-se a la venda de fruits secs i llaminadures. Amb els anys el negoci va créixer fins a generar uns estalvis que el van omplir de possibilitats. Gràcies a això va poder adquirir un edifici a València on va ubicar una tenda, un espai per al magatzem i tots els atifells necessaris per a poder desenvolupar la seua feina amb normalitat. Corrien temps d’esplendor. S’obria d’avant d’ell un horitzó carregat de bonança. Un temps dominat per una calma aparent que va resultar, també, efímera. De colp a repent uns núvols negres van embrutar aquell horitzó que s’intuïa benaurat. Aquell edifici, que havia esdevingut el pal de paller del negoci, va resultar afectat per l’aluminosi.

Una malaltia arquitectònica que atacava el formigó i que va escombrar moltes construccions a les acaballes del segle passat. Un mal que, per acabar-ho d’adobar, s’agreujava amb dos elements que a València se’n trobaven (i se’n troben) a bastament: les altes temperatures i l’elevada humitat. L’edifici va acabar ensorrant-se. Una desfeta material i moral de la qual Pedro no va aconseguir rescabalar-se mai. Perquè aquell esfondrament no va passar per damunt, només, del negoci. També va arrossegar a l’home que el regentava. Bogeria o depressió, això no té importància. El fet cert és que n’hi ha poques dades que expliquen l’etapa final d’aquell primer Cacahuero. En aquell temps la seua filla Maria es trobava establerta a Ontinyent on havia vingut per casar-se. A la ciutat de València va quedar la resta de la família. Això és, Pedro, Teresa i l’altra filla del matrimoni. Però la distància entre ambdues ciutats era, en aquell temps, molt més gran que la que es pot expressar en kilòmetres. Hi havia les vies de comunicació, carregades de carències. També els mitjans de transport que eren tant ineficients en la seua funció com escadussers en el nombre. Però hi havia, sobretot, aquell medi invisible i intangible que dibuixa l’aspecte social. Més endavant vos farem cinc cèntims del que havia de fer Maria per donar a menjar a la família, però ja vos avancem que de temps lliure n’anava tant curta com de recursos per a gaudir-lo.

Al remat, després de molts anys de silenci i neguit, Maria va rebre de nou notícies de son pare. Pedro havia trobat la mort a la mateixa ciutat que l’havia vist nàixer. Aquella que guardava al seu ventre les restes d’un negoci que s’havia enfonsat sota les pedres de l’edifici que li havia donat recer en la seua etapa final.

Maria Calvet Alcaraz, filla de Pedro i Teresa, representa la continuïtat d’aquell negoci que havia engegat son pare. I ho va fer a Ontinyent, on havia vingut per casar-se amb Vicent Pastor Francés. L’home vivia afectat per una coixera que li impedia desenvolupar molts dels treballs que tenia a l’abast. És per aquest motiu que Maria va trobar en el negoci de son pare una possibilitat de donar a menjar a la seua família. Decidida i valenta com devia ser, va construir un carro de fusta i, una vegada acabat, el va encimbellar amb un rètol que li donava nom: “La Cacahuera”. Un homenatge a son pare i a la nissaga que, sense adonar-se’n, acabava d’establir amb aquell gest del tot espontani.

Poc després de proveir-se del carro a Maria se la veuria traginant per camins polsegosos i carreteres mal endreçades. Camejant en jornades inacabables a l’encalç dels pobles de la Vall d’Albaida que celebraren festa. Un camí que recorria tota sola mentre empenyia aquell carro de fusta carregat de cacaus, piules, globus i tot allò que l’havia ensenyat a vendre son pare. I una vegada al lloc començava l’altra jornada. Aquella que Maria contemplava darrere del carro, atenent la gent que se li apropava, mentre les hores s’esgolaven pel badall que dibuixa el capvespre. La feina s’allargava fins que no hi havia gent trafegant amunt i avall. I una vegada buides les places i els carrers, quan tot es tornava silenci i quietud, aprofitava la fi de la jornada per descansar aquell cos malmés pels viatges, les hores de plantó i la soledat de qui se sap lluny dels seus. I ho feia allà mateixa, al lloc on treballava. Resulta que el carro l’havia construït de manera que es poguera tancar. Com si es tractara d’una caixa. I allà dins, en el buit que hi quedava, s’arrecerava Maria per dormir les poques hores de son i de pau que poguera furta-li a la nit.

L’endemà tot tornava a començar. Els viatges a peu, el fet d’arrossegar el carro i les hores de treball recolzat en aquell embalum de fusta que  feia d’aparador i de casa al mateix temps. Mentre al poble l’esperaven el marit i els xiquets, que s’entretenien treballant les poques terres que posseïen.

Però els colps que va rebre Maria no li arribaren, només, en forma de jornades inacabables carregades de treball i solitud. També va haver de patir les misèries pròpies del temps que l’havia vist créixer. Un temps i un país ocupat per ànimes que arrossegaven els seus prejudicis per llançar-los contra els altres. En efecte, Maria era dona i, com a tal, no estava ben vist que anara de poble en poble (ni que fóra per treballar) i que ho fera sola. Damunt en una feina que l’exposava de cara al públic. No fou aquesta una qüestió menor. Tampoc una anècdota sense importància. Maria va haver de patir en carn pròpia el rebuig de la família d’Ontinyent. De l’altra, com hem dit abans, no en sabia res. Amb prou feines tenia temps per arribar al proper poble que anunciava festa major.

I així va succeir la vida fins que la mort la va sobtar en aquella casa que la família tenia al carrer del Trinquet de Maians nº 3. Un fet que va obligar el marit, Vicent Pastor, a fer-se càrrec del negoci. No debades s’havia demostrat que era la millor de les opcions que tenia al seu abast per posar un plat damunt la taula. Així que va agafar el carro i va començar a fer allò que la seua muller havia dut a terme durant tant de temps. Però Vicent, ja ho hem dit, tenia una coixera que li impedia suportar les jornades maratonianes que la dona havia engegat. Així que es va dedicar a vendre a Ontinyent i, també, a alguns pobles del voltant. Però fugint de les exigències que el seu físic malmés no li permetien d’acomplir. Fora com fora, és més que probable que molts dels nostres lectors encara el guarden a la memòria en forma d’imatge. No debades, ha estat durant molt de temps una de les estampes més singulars que han caracteritzat la fisonomia humana del Carrer Major, on acostumava a passejar el carro per atendre els clients.

La tercera generació dels Cacahueros és la formada pel matrimoni José Maria Pastor Calvet i Carmen Calabuig Cucart. José Maria Pastor era el fill de Maria i Vicent i, en casar-se, es trobava treballant a la fàbrica de Mompó. Una de tantes que van créixer com bolets en aquell Ontinyent de mitjans de segle que s’afanyava per esdevenir industrial. El problema, però, fou que el jornal que rebia no era suficient per a donar a menjar als 6 xiquets que el matrimoni havia engendrat. Així, cansat de passar temps d’estretors, Carmen Calabuig va decidir dedicar-se al negoci dels Cacahueros. I ho va fer seguint els consells de la seua sogra: “Tu ven globets i menjaràs”. D’ençà d’aquell moment que Carmen va passar a ser coneguda, també, amb el sobrenom de la “Cacahuera”. Un fet curiós si atenem que, el fet més habitual, és que aquests malnoms passen de pares a fills.

El primer pas que Carmen va fer en el negoci no va manifestar-se darrere d’un carro. A diferència de la seua sogra, va amanir-se una cistella i la va reblir de cacaus, regalíssia i totes aquelles coses que ja eren comuns entre els Cacahueros. Tampoc no va acudir a treballar als pobles del voltant. La dona va dedicar-se a proveir els clients locals que la trobaven a cada festa que el poble celebrava. De fet, pot resultar de comú record per als nostres lectors la imatge de Carmen i el seu marit passejant-se, cistella en mà, pels mateixos carrers per on corria el bou durant les festes de la Puríssima. Fugint de l’animal cada vegada que passava i resguardant-se sempre al mateix portó, situat poc més amunt de l’Almàssera que hi ha a la plaça de Baix. Com també deu resultar familiar aquella altra estampa que la situa al Carrer Major. Acostumava la dona, com havia fet son pare abans que ella, a passejar aquella artèria principal carregada amb la cistella. I ho feia, a més, acompanyada pels seus xiquets. Tot un estol d’ajudants que li feien companyia per tal de no quedar-se soles a casa. No cal dir que d’ajuda en rebia poca. Preocupats com estaven a trobar quelcom que els acomboiara, no acostumaven aquells xiquets i xiquetes a preocupar-se per les necessitats que sa mare poguera tindre.

Però Carmen també fou filla del seu temps. I, talment com li va ocórrer a la seua sogra, va haver de patir el desterrament per part del seu entorn més immediat. Els motius ja els coneixem, els hem exposats abans al parlar de Maria. Allò que diferència ambdues històries és que, amb el temps, Carmen va recuperar la relació i l’estima d’aquells membres de la família que prèviament l’havien postergada.

I va arribar un dia en què la història del matrimoni va fer un tomb. Resulta que la fàbrica de Mompó, aquella on treballava José Maria Pastor, va tancar. L’home es va quedar sense feina. Davant d’aquella situació van decidir que els dos es dedicarien al negoci propi dels Cacahueros. Però perquè això fóra possible havien d’anar més enllà d’aquella cistella que tant els havia ajudat. Fou aleshores que van optar per construir un carro com el que hi havia arrossegat per tota la Vall Maria Calvet. Un altre embalum de fusta que va resultar més lleuger que l’anterior. Al cap i a la fi no n’hi havia necessitat de travessar pobles ni dormir dins d’ell. Només li demanaven que fóra capaç d’arrossegar-se pels carrers d’Ontinyent i guardar dins d’ell tot allò que els clients anaven a buscar. Bé, tot allò i alguna cosa més. Perquè prompte van materialitzar una idea que els anava a reportar popularitat i beneficis a parts iguals. Es tractava d’un joc que anomenaren “La rodeta”. Una mena de joc d’atzar que funcionava a través d’una ruleta que girava empesa per la força del client qui, després de pagar, es guanyava el dret de provar sort. Una vegada cessava el moviment la mateixa ruleta indicava el premi per al guanyador. Un joc que despertava l’interés dels vianants per la seua simplicitat i, sobretot, per la incertesa de saber què s’anava a guanyar.

L’èxit d’aquell enginy els va reportar els beneficis necessaris per a adquirir una parada. El negoci prosperava i amb ell la infraestructura que el sostenia. Fins que un altre atzar va canviar el tomb del negoci. Diuen que una vesprada, a boqueta de nit, José Maria Pastor es trobava treballant darrere la parada quan va passar ben a prop la seua dona. Carmen va fer mans i mànigues per cridar la seua atenció, però no va servir de res. “Què no has vist a la teua dona?”, li va preguntar un amic que hi havia a la vora. “Quina dona?”. Fruit d’aquella resposta es van adonar que José Maria necessitava ulleres. I no és aquesta una anècdota sense importància. Una vegada amb les ulleres damunt del nas es va vorer amb cor de traure’s el carnet necessari per a conduir. De primeres fou una moto i, amb el temps, arribà la furgoneta. Ara sí que podien tornar a visitar els pobles de la rodalia sense necessitat de camejar i espentar el carro. I també podien anar més enllà. I, com que pogueren, ho feren. La parada dels Cacahueros va arribar a Múrcia, Alacant, Terol, Saragossa i altres pobles i ciutats que els seus avantpassats no podien ni somiar d’arribar. De fet, abans dels vehicles propis, els Cacahueros d’aquesta generació havien visitat pobles llunyans també, però ho feien amb el tren. De manera que agafaven, en primer lloc, aquell autobús que els duia del poble a l’estació i  que s’anomenava La veloz. I una vegada a l’estació tornaven a carregar l’embalum necessari per a vendre i fer via cap al mercat o festa de torn.

El primer dels vehicles que José Maria va adquirir fou una Lambretta. Una moto que resultarà desconeguda per als nostres lectors més joves, però que fou d’allò més popular en aquell moment. Precisament aquest vehicle fou el col·laborador necessari d’una de les anècdotes que millor explica el moment en què se situa aquesta història. Abans, però, hem de situar-nos en un dels nombrosos desplaçaments que els Cacahueros feien amb la moto per anar a vendre a qualsevol poble veí. Aquella vesprada havien acudit a Bocairent José Maria Pastor i la seua filla Maria Modesta. Imagineu-vos l’estampa del viatge. José Maria conduint la moto. El vehicle carregat amb la parada, els queviures dins les caixes i Maria Modesta, a males penes una xiqueta de huit o nou anys, seguda a la part més alta i agafant-se amb totes les forces als cordills de les caixes per tal de no caure. Amb tanta mala sort que, a mitjan camí, comença a ploure. Era ben entrada la nit quan els dos Cacahueros, a l’alçada del port de Bocairent, es creuaren amb una parella de la Guàrdia Civil.

  • Això que hi havia dalt de la moto era una xiqueta? – Pregunta un dels agents carregat d’incredulitat.
  • No crec. Deu ser algun animal.
  • Tu pega la volta i anem a vorer què passa.

La mateixa Maria Modesta és incapaç d’explicar-nos les excuses que son pare va relatar als agents després d’haver-los fet parar.

  • Al final ens van deixar anar sense denunciar-nos. Però li van fer la raó a mon pare perquè una barbaritat com aquella no es tornara a repetir. Segurament aquell parell de Guàrdies Civils no s’acaben de creure del tot allò que els estava passant.

El següent pas que José Maria Pastor i Carmen Calabuig van donar dins el negoci fou el d’obrir una botiga al carrer Maians. Allà mateix, al número 73, van llogar un edifici que els va servir per a viure i treballar alhora. A la planta baixa hi havia la botiga “La Onteniense” al rètol de la qual resava “Baratijas la Onteniense, helados y frutos secos”. Tota una declaració d’intencions. No debades, en aquell mateix local s’hi podien adquirir gelats, llaminadures, fruits secs, roses, mistela, entrepans, xocolate i tot allò que demanara el públic que s’hi apropara. Fora qui fora. Perquè de gent il·lustre i coneguda també se’n conten entre la nòmina dels clients de la botiga. Així va succeir-se, per exemple, amb el cantant Miguel Rios. Resulta que l’home havia vingut a Ontinyent per a amenitzar amb un concert una d’aquelles nits caloroses de la setmana gran de Festes de Moros i Cristians. Una vegada acabat l’espectacle i acomplerts tots els tràmits pertinents, Miguel Rios va encaminar-se carrer Major endins per buscar l’Hotel on s’allotjava. I poc abans d’arribar es va trobar amb les portes de la botiga obertes de bat a bat. Corrien aquelles hores intempestives en què la nit comença la seua retirada. Devien ser les 4 o les 5 del matí. La casualitat va fer que Maria Modesta, llavors una xiqueta que ajudava amb el que podia, va decidir fer un poc de xocolate per a tots aquells membres de la família que havien treballat durant tota la nit. I en el precís moment en què baixava amb el perol en braços entra el cantant:

  • Pots posar-me’n un got, per favor?- Li pregunta Miguel Rios.
  • Es que l’he fet per a la família, que han treballat tota la nit sense parar.
  • També jo i per això em fa mal la gola.

Maria Modesta no només li va vendre el got de xocolate sinó que, a més, va incorporar aquella beguda a la carta de les ja disponibles. Tot un encert si atenem que, l’endemà mateix, ja es trobava entre els productes més demanats.

La botiga va romandre oberta des de les acaballes del seixanta (67-68) fins a primeries de l’any 1.982. Un temps en què la família va compaginar el treball de la tenda amb el de la parada, que no havien deixat de banda.

Vicent Pastor representa en l’actualitat l’última de les generacions dels Cacahueros. La seua història, també, resulta ben curiosa. L’home, fill de José Maria Pastor i Carmen Calabuig, va començar treballant en empreses que quedaven ben lluny de la venda ambulant. Una d’elles, pot ser l’última abans de tornar-se Cacahuero de professió, fou la de dissenyador tèxtil. A ella va dedicar alguns anys de la seua vida fins que va arribar el moment de deixar-ho estar per dedicar-se, com havien fet son pare i el seu avi, a la venda ambulant. I ho feu en un moment en què encara son pare regentava el seu negoci particular. Poques vegades coincidiren les dues parades en una mateixa festa perquè ja s’havien preocupat de buscar rutes no coincidents. Però tot i això alguna vegada els va tocar compartir carrer. I ho feren de bona gana. Fins a tal punt que, una vegada jubilat José Maria, son pare, el mateix Vicent acostumava a cedir-li un tros de la seua parada perquè tornaren a vendre plegats. Cadascú amb la seua part del negoci.  Tal fou, i ha estat sempre, la relació entre els diferents membres d’aquesta família.

Vicent acostuma  a fer rutes diferents en funció del moment de l’any en què es troba. Així, segons es trobe en una estació o altra, muda el contingut de la parada. A l’hivern el seu fort són els fruits secs, els dàtils i les llepolies mentre que a l’estiu es dedica a vendre joguets, llepolies, coets, escuma i els fruits secs que sempre hi són presents. I ho fa de poble en poble, com havien començat a fer  Maria Calvet i Vicent Pastor anys enrere, com seguiren fent José Maria Pastor i Carmen Calabuig. Resseguint mercats i festes allà on siga que s’anuncien.

Però Vicent també ha acomplert amb el designi fatal que arrossega la nissaga. Així, de la mateixa manera que Pedro Calvet va haver de patir l’esfondrament del negoci per culpa de l’aluminosi, així com Maria Calvet va haver de lluitar contra la misèria i perdre la família, també a Vicent li ha eixit la seua particular pedra en la sabata. Aquesta vegada en forma de virus i de pandèmia, la pròpia que arrossega el nom de COVID-19 i que, malauradament, ha deixat a tantes persones al bell mig del camí. L’anunci de la mateixa el va agafar després d’haver invertit el necessari per a proveir-se de cara a les festes de falles que estaven a punt de celebrar-se. I de resultes d’aquell anunci va haver de quedar-se nou mesos sense poder treballar. Lluny de les places plenes de gent i dels carrers curulls de colors i de música. Però talment com feren els seus avantpassats a Vicent no li’n va quedar una altra que reinventar-se. I ho va fer dirigint aquell negoci ancestral cap a les noves tecnologies. Aquelles que li han permés recuperar els seus clients habituals que, com ell i tots nosaltres, també s’han vist impedits de visitar les places i els carrers quan arriben els dies de festa i de mercat. Perquè cal dir que la gent ha respost d’allò més bé. I cada vegada són més els qui es posen en contacte amb Vicent per continuar adquirint allò que ofereix. Amb el mateix comboi de sempre emparat pel saber fer, la proximitat i la confiança que l’últim dels Cacahueros s’ha guanyat per mèrit propi.

EPÍLEG: L’ÚLTIM CACAHUERO.

A tota història li arriba la seua fi. I aquesta dels Cacahueros no serà cap excepció. Perquè amb Vicent la nissaga escriurà el seu punt final. Ja ningú tornarà a ocupar l’interior d’aquella parada que sempre apareix al seu raconet del carrer de Sant Antoni quan arriben els temps de les fogueres; o a la Plaça del Barranquet quan la Puríssima celebra les seues festes. Enrere quedaran els temps difícils i els d’esplendors, les històries d’aquella dona que venia cacaus fugint del bou o les d’aquella altra que jugava a fer malabars damunt les caixes d’una moto que fugia de les tronades. Històries que s’han fet presents a través d’aquestes línies, però que són, només, una part d’entre totes les altres que quedaran soterrades a la memòria dels seus protagonistes. Els que encara estan i els que ja han marxat. Perquè cal dir que són molts els noms d’aquesta nissaga que no han tret el cap entre les línies d’aquest article i que, d’una manera o altra, també hi ha col·laborat en el desenvolupament del negoci. Pense ara en Javier Bonilla i les històries que ens contava de quan era menut i acompanyava el seu avi a vendre a certs pobles de la costa o, inclús, a la Plaça de la Concepció quan arribaven les festes de Moros i Cristians. I de com el Cacahuero el deixava desemparat, però segur del que feia, mentre anava a casa per recollir la berena. Només imaginar aquell xiquet, que encara no havia fet els 10 anys, atenent la parada em duu a pensar en la manera com s’aprén una professió i, sobretot, en el deute que tenim amb els més majors. Aquells que ens han ensenyat a desenvolupar un ofici i, el que és més important encara, a estimar-lo.

Quantes hores haurà passat Amèlia Ripoll al costat del seu marit Vicent darrere de la parada? Quantes festes haurà vist de prop, treballant mentre els altres fan festa? Qui contarà la seua història?

Perquè són moltes les anècdotes que guarda aquesta nissaga a la seua memòria particular. Aquella que es torna present durant la seua quedada setmanal, quan els seus protagonistes les conten al voltant d’una taula que ofrena els productes propis que ha traginat la família durant quatre generacions.

Fotografies relacionades amb l’entrada