ELS GERMANS SABATETA

ELS GERMANS SABATETA

ELS GERMANS SABATETA

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

Els Germans Sabateta

Fa només uns minuts que el sol ha començat a imposar la seua presència. La mateixa que fa que la nit recule fugissera, com un exèrcit vençut que es retira amb parsimònia i molt de pesar. A poc a poquet s’escampa la claror per tots els racons del cel i de la terra. Fins a arribar a aquests bancals del Llombo que antany lluïen ufanosos. D’aquell verger només en queda el vestigi de la memòria, unes poques fotografies i algunes petjades que encara sobreviuen al pas del temps. Ja no hi ha els arbres fruiters que antany ocupaven bancals sencers, perfectament arrenglerats com un exèrcit d’aparença invencible. Tampoc hi baixa l’aigua de la séquia com ho feia quan érem infants. Ni s’escolten les converses dels llauradors que vigilen i esperen la tanda. Ara el paisatge resulta d’allò més diferent. Sovintegen els bancals erms i escassegen els arbres, testimonis solitaris de tot allò que s’ha perdut.

Fins que ocorre el miracle de cada dia. Aquell que es presenta a trenc d’alba i amb la força del temps que es mesura seguint el capritx de les estacions. El que retorna des del fons de la nostra memòria per mantindre’ns units a allò que vam ser: un poble arrelat a la terra i a la tradició. Tot comença amb un soroll o patiment de màquina vella. El petardeig del motor d’una mula mecànica. La mateixa que cada nit descansa al bancal que fita amb l’antiga fàbrica d’Eduardo Bernabeu. És el vehicle que fan servir cada dia Vicent i Pepe, els germans Sabateta, per tal de recórrer el curt trajecte que separa aquell espai de la granja que tenen a pocs kilòmetres de distància. El ritual sempre és el mateix. Pepe puja a la part de darrer del vehicle i s’asseu d’esquena al conductor mentre espera en silenci. Al mateix temps el seu germà Vicent engega el motor i trau la màquina a empentes, fins que la té endreçada de cara al camí. Llavors hi puja i se’n van Llombo endins per començar un nou dia que serà com la resta. Tant es val que siga diumenge o dia festiu. La feina és sagrada i no es deu deixar per fer. Si plou, ja se les arreglaran per tapar-se com puguen. Els animalets els esperen i aquesta és la més gran de les prioritats.

De tant en tant el quadre canvia. Pot ser algun dia Pepe s’encanta més del compte i el seu germà, que no està per a esperar a ningú, posa la mula mecànica en marxa i comença a fer camí. El menut corre com pot darrere la màquina i crida a Vicent, que fa com si no l’escoltara només per donar-li una lliçó. De vegades intercanvien unes paraules a tall de renecs, però mai passen de ser això: paraules que el vent s’endú des de dalt de la mula mecànica estant. Després hi ha un moment en què arriba l’estiu i els veïns dormen amb les persianes alçades i les finestres obertes. I en sentir el soroll de la mula mecànica fan com qui escolta les campanes del campanar. I saben que és en aquell moment que comença el nou dia.

Els germans Sabateta també formaven part del paisatge del Llombo. Sense ells el barri hauria estat una altra cosa ben diferent. Dos hòmens de secà i d’interior, criats en un espai que ja no existeix. Ni en la seua fisonomia ni en el seu caràcter humà. Dues persones deixades anar en un temps i un espai que no foren els seus. Un món desconegut que quedava ben lluny de somoure les emocions que sí els provocaven, en canvi, el fet de caminar sobre els solcs d’un bancal acabat de llaurar. L’olor de la terra molla o el mugir de les vaques que hi havia a l’estable del fons de sa casa.

Vicent va morir el passat 25 de febrer de 2023 en un accident de tractor mentre treballava. Pepe, el més menut dels dos, es va quedar orfe de la companyia d’aquell amb qui sempre havia viscut i confiat. Sense el qual se sent ben poca cosa. Com arrancat del seu estat natural i primari.

ELS PARES

La vida de Vicent Gironés Borredà, pare dels germans Sabateta, va transcórrer tranquil·la i rutinària fins que l’any 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Nascut a Ontinyent l’any 1906, va dedicar els seus dies a fer el mateix que havien fet abans els seus pares i avis: treballar la terra i tindre cura dels pocs animals de què disposava la família.

En els moments previs al conflicte Vicent vivia sol amb sa mare a una casa situada al carrer Sant Jaume núm. 94. Era el menut de quatre germans (Pepe, Batiste, Carmen i Vicent, nomenats per ordre de naixença) i l’únic de tots ells que no era casat. El seu pare feia anys que havia traspassat i la seua mare ho va fer només començar la guerra. El fet de quedar-se orfe fou un revés enorme, sens dubte. Però no fou l’últim contratemps que se li  havia de presentar. Poc després de l’òbit de la mare va rebre l’ordre de desplaçar-se a Madrid per lluitar en defensa de la República. I així ho va fer. Però l’home que se’n va anar estava molt lluny de fer-ho com una ànima colpejada. Malgrat les desgràcies que li van arribar, enganxades com cireres i totes seguides, Vicent no va perdre en cap moment el sentit de l’humor. I, més curiós encara, el va utilitzar per riure-se’n d’una vida que s’havia entestat a esbatussar-lo. Així és almenys com ens ho conta la seua filla, Carmen Gironés Pastor: No li quedava ningú a la família. El fet de trobar-se sol de colp a repent es va traduir en la manca d’una cosa tan bàsica com és la por a la mort. Paraules aquestes que Carmen ha utilitzat per explicar l’actitud de son pare enmig de la guerra. Un context carregat de raons per a cridar la malastrugança. Una vegada va escapar de la mort a l’últim sospir. Es trobava dins d’una trinxera i una bomba li va caure ben a prop –continua Carmen. Altra vegada, mentre es trobava assegut descansant, una ràfega de tirs li van passar rabents. Tan a prop que, fins i tot, alguns dels projectils li van esmicolar en mil bocins un botijó que tenia entre les cames. I com creieu que s’ho va entomar el bo de Vicent, doncs rient-se de la dissort en què s’havia trobat sense buscar-ho. Si la mort t’ha d’arribar, t’arribarà. I si tens la sort d’escapar d’ella en l’últim sospir, doncs alegra’t i agraeix-li a qui siga aquell desenllaç.

La bona qüestió és que la guerra va passar i, almenys per a Vicent, les conseqüències no foren nefastes. Va tornar a Ontinyent i allà va intentar reprendre la vida tal com l’havia deixada abans del conflicte. La cosa no anava a ser fàcil. Per començar, en tornar a casa anava a trobar-la buida. Sa mare, ja ho hem dit, havia mort abans d’anar-se’n ell a servir al front. I amb ella havia marxat l’ordre que havia imperat dins d’aquelles quatre parets. Fins aquell moment Vicent, que era un home treballador de veres, només s’havia preocupat de dedicar-li la major part de les hores del dia als treballs que el camp i els animals li exigien. La mare, per la seua part, feia el mateix dins de casa. Com la majoria de les dones en aquell temps es va dedicar a cuinar, netejar, educar als fills i tots els menesters que ja són sabuts perquè no són nous ni aliens del tot als temps que corren. La bona qüestió és que, en faltar aquella peça clau en l’engranatge familiar, la casa de Vicent es va convertir en tot un desori. Fins a tal punt fou així que, de tant en tant, una de les cunyades acudia a sa casa per posar un poc d’ordre. És a dir, que Vicent havia aconseguit reprendre la seua vida, però havia fet ben poca cosa per endreçar les feines que, fins aquell moment, havia fetes la seua mare. I va passar així un temps fins que la cunyada, cansada d’aquella situació va ordir un pla per tal de trobar una solució que satisfera Vicent i, de passada, l’alliberara a ella d’aquella obligació.

Resulta que aquella cunyada era la dona que s’havia casat amb Pepe, el germà major de Vicent. Aquella parella va haver de lluitar pel seu amor, però sobretot per la possibilitat de materialitzar-lo com és de costum. Tot va començar el dia en què Pepe, encara un jove enamorat que festejava amb la seua parella, li va demanar ajuda a sa mare per donar el primer pas de cara al matrimoni:

  • Mare, jo vull casar-me.
  • Doncs pren esta aixada i tot el que guanyes per a poder casar-te.

A Pepe no li feien por ni l’aixada ni la faena, però amb el que guanyava al camp treballant de sol a sol no en tenia prou per a acomplir el seu somni de viure casat amb la seua parella. És per això que va decidir anar-se’n a fer les Amèriques. I en aquell continent s’hi va estar uns anys, a Buenos Aires concretament, fins que va tornar amb una xicoteta fortuna que li va permetre comprar una lleteria al carrer Delme d’Ontinyent.

Arribats a este punt és quan hem de reprendre el pla abans esmentat. Aquell que havia ordit la cunyada per tal d’ajudar a Vicent. Tot va començar amb una proposta:

  • Vicent, ací a la lleteria ve una xiqueta molt bonica a comprar llet cada dia que li passa com a tu, que no té a ningú. Vine a la mateixa hora que ella i aixina la coneixes.

En els dies posteriors es van succeir una sèrie d’encontres a la lleteria del carrer Delme que, per a qualsevol observador extern, haurien passat per ser fruit de la casualitat. No debades l’un era germà de l’amo del negoci i l’altra una clienta habitual. La bona qüestió fou que aquelles dues ànimes van començar a intercanviar unes poques paraules cada dia, però la cosa no donava per a més. Fins que en una d’aquelles Vicent es va animar a fer un pas més en aquella relació que semblava lluny de materialitzar-se:

  • Xica, vols que t’acompanye a casa?
  • Bé, fes el que vullgues. Però jo no t’he d’agafar del braç.

Quatre mesos després, en aquell any quaranta on encara no havien mort tots, Vicent Gironés Borredà i Amparo Pastor Doria, que així es deia aquella xiqueta, es casaven a l’església de Santa Maria. Vicent tenia trenta-tres anys i Amparo en tenia vint-i-quatre. La parella va viure la resta de la seua vida en companyia l’un de l’altre, en aquella casa del carrer Sant Jaume on Vicent s’havia criat.

Aquell matrimoni havia nascut fruit d’una necessitat compartida.

Així com hem fet abans amb el seu marit, també referirem dos fets funestos per començar a parlar de la vida d’Amparo. Quan contava només dotze anys de vida va contraure el tifus. Una malaltia que, en aquells temps de carestia i necessitat, s’enduia moltes vides. Tot semblava indicar que la seua no anava a ser cap excepció. Que el final ja estava decidit pels designis d’una malaltia assedegada de mort. Tant fou així que, fins i tot, els metges consideraren que res es podia fer per salvar aquella xiqueta. I així li ho van comunicar als pares. El pobre pare, desesperat de dolor i de patiment, va encomanar-se a Déu. L’última esperança que l’home va veure possible. Es va agenollar a la mateixa terra que treballava cada dia i va pregar desafiant la immensitat del cel i del dolor que sentia, a viva veu i amb els braços en creu: La meua vida per la d’ella! Quinze dies després l’home va morir i Amparo, per contra, va iniciar una millora que la va deslliurar dels braços de la mort. La causa del traspàs del seu pare fou una pulmonia que va agafar per culpa d’una tronada que el va sorprendre mentre buscava pebrassos. L’existència d’algun tipus de relació entre ambdós fets és cosa que el lector o lectora és lliure d’establir segons la seua consideració. Nosaltres ja en tenim prou i massa en intentar transmetre aquestes memòries que són de tots.

El segon d’aquests fets funestos va ocórrer a la finca de la Polònia, situada a la Partida del Pla. Allà vivien Amparo, la seua germana Maria i la mare d’ambdues. La mare, precisament, acostumava a fer ús d’un burret que tenien per casa per tal d’anar amunt i avall endreçant les feines del camp, que eren moltes i pesades. Fins que un bon dia la pobra dona va caure de l’animal i es va obrir el cap com una magrana. El metge que la va atendre li va cosir la ferida, però aquella intervenció va quedar ben lluny de tancar tots els mals. Prompte va quedar palés que alguna cosa no anava bé. I poc després va morir de resultes de les seqüeles que li havia provocat aquell accident. A conseqüència d’aquell fet les dues filles, menudes com eren, van haver d’anar-se’n a viure amb els avis. Així, van encetar la seua nova condició d’òrfenes abandonant l’Alqueria Polònia per la de Doria, situada més a la vora del poble. Per la banda de Benarrai. El trasllat d’una finca a l’altra va agafar a Amparo convalescent encara de la malaltia del tifus, que va trigar un temps a desaparéixer del tot.

Maria fou la primera de les dues germanes que va abandonar la llar dels avis. Resulta que es va casar primer que la seua germana i, per això mateixa, se’n va anar a viure amb el seu marit. Primer, a un mas situat a Beniarrés que s’anomenava el “Mas del Moro”. Després, a una finca d’Alcoi. Si bé és cert que de tant en tant tornava al poble a visitar els avis i la germana, també ho és que mai més va tornar a Ontinyent per quedar-se a viure. Fora del poble va parir cinc fills, com després faria la seua germana. Un dels quals se li va morir albaet.

Poc abans de casar-se, Amparo s’havia posat en amo. En aquells temps treballava a la casa que don Antonio Vidal, l’empresari copropietari de la fàbrica “Tortosa y Delgado”, tenia a tocar del pont vell. Just a l’entrada de la fàbrica. Allà endreçava els menesters propis que es requerien per tal de dur avant una llar: cuidar els xiquets, netejar, fer el menjar… i també anar per llet a la lleteria.

Donades aquestes circumstàncies a ningú li pot sorprendre l’afirmació que el casament amb Vicent li havia arribat en bona hora. El seu marit tenia una casa en propietat. La mateixa on fins feia poc havia viscut amb la seua mare. Unes poques vaques i unes quantes fanecades de terra al Llombo.  I el que era més important: voluntat i coneixements a cabassos per tal de dur el treball avant. Les terres que tenien al Llombo en el moment del casament estaven partides en diversos bancals. L’últim dels quals el va adquirir Vicent l’any 1935. La història que hi ha al darrere resulta curiosa. Vicent i Batiste eren germans, ja ho hem dit. Però més enllà d’això eren inseparables. Passaven gran part del temps en companyia de l’altre. Un dels llocs on acostumaven a acudir era al bar “El Círculo Industrial”, on anaven a prendre café i fer tertúlia. En una d’aquelles visites Batiste li va plantejar al germà el fet de comprar un bitllet de loteria per compartir. Vicent, tan pragmàtic com era, s’hi va negar adduint que això era una manera com qualsevol altra de malgastar els diners. Així que a Batiste no li’n va quedar una altra que comprar dos bitllets de loteria: un per a ell i l’altre per al seu germà Vicent. El mateix que acabava de negar la possibilitat que la sort els tocara amb les puntetes dels dits per tal de fer-los més fàcil el futur. Quan l’endemà s’alça Batiste amb la notícia que els havia tocat la loteria es va encamallar cap a casa Vicent, amb el cor que li eixia gola amunt i emocionat per les noves perspectives que se’ls obrien d’allí en avant. Va arribar a la casa del germà i, amb els nervis que se li desbordaven pels porus de la pell, el va despertar entre crits i abraçades:

  • Vicent, Vicent!
  • Què passa?
  • Què ens ha tocat la loteria?
  • I per això em despertes?

Amb aquells diners Vicent i Batiste es van comprar dos bancals adjacents al Llombo. Els mateixos que, en els mesos següents, van destinar al cultiu de farratge per a les vaques i d’horta per a omplir el rebost de casa.

Vicent i Amparo van formar un matrimoni pròsper i durador que va criar cinc fills: Vicent (1941-2023), Amparo (1943), María (1945), Pepe (1947) i Carmen (1949). Tots ells Gironés Pastor de cognoms. Nosaltres centrarem el nostre relat en dos d’ells: Vicent i Pepe. Anomenats així és possible que passen desapercebuts a molts lectors i lectores de hui. Però és molt probable que els identifiquen fàcilment si emprem el malnom amb què, de manera popular i afectuosa, foren coneguts entre els veïns del nostre poble: “Els germans Sabateta”.

EL MALNOM “SABATETA”

Cosa curiosa és, per començar, que aquest malnom no els pertanyia als germans en exclusiva. De fet, en el seu origen definia a tota la família. Segons ens reporta la seua germana Carmen, la més menuda de tots, el malnom ve donat per una alqueria que hi havia a la zona de l’Almaig que s’anomenava, precisament, “L’alqueria Sabata”. Allà s’hi van estar els besavis de Vicent i Pepe una bona temporada, enfeinats treballant aquell terrer. I fou per aquest motiu que la família va començar a ser coneguda entre la gent del poble com els “Sabateta”. Unes generacions després el cercle es va reduir i, si bé és cert, que encara hi ha molta gent que anomena amb aquest malnom al conjunt de la família, també ho és que la majoria dels nostres veïns i veïnes només l’associen al binomi que formaven Vicent i Pepe.

L’ÚLTIM REDUCTE DE LA NISSAGA

És cert que l’imaginari popular situa els dos germans com si foren les dues cares d’una mateixa moneda. Difícil resulta concebre l’un sense la companyia de l’altre. I ben bé que va ser així. Almenys fins aquell fatídic accident que, a finals de febrer de l’any 2023, va tallar de bell en sec la vida de Vicent mentre treballava. Fins aquell moment la relació entre Vicent i Pepe fou la pròpia d’una simbiosi no del tot equilibrada. S’ha esmentat a bastament la companyia que es feien l’un a l’altre. Que sempre anaven junts. Però allò en què no s’ha parat tant d’esment és en el fet particular que sempre ho feien seguint el mateix ordre i disposició. Quan anaven en el tractor, Vicent era qui conduïa i Pepe qui anava darrere assentat. Quan caminaven, Vicent sempre anava davant i Pepe el seguia unes passes per darrere. Cap ni una vegada van variar aquell ordre que s’havia establert entre els dos de la manera més natural possible. Com ocorre amb la successió de les estacions o amb el cicle de l’aigua.

El que és cert és que cadascun dels germans guardava un rol o responsabilitat en aquella empresa conjunta que, sense proposar-s’ho, van constituir des de ben menuts. Des del dia mateix en què Pepe va nàixer setmesí i amb només un quilo de pes.

Vicent, ja ho hem dit una miqueta més amunt, era el major dels germans. I aquest fet el va obligar a alternar la feina al camp, on acudia cada dia per tal d’ajudar a son pare, amb la cura pels més menuts de la família. Tot això en un temps  en què la infantesa no representava un territori sagrat que s’havia de protegir i allunyar de la vida dels adults al preu que fora menester. Per aquest motiu prompte va abandonar l’escola del Grupo; malgrat les aptituds que va mostrar des del començament. I segurament per la facilitat que havia demostrat a l’hora d’aprendre la lletra, no es va donar per vençut. Els primers anys va sovintejar la feina amb els estudis. Mentre el sol ho permetia treballava al bancal i en companyia dels animals. I només quan tot quedava enllestit, a poqueta nit, acudia al “Patronato” per tal d’aprendre les lliçons amb l’objectiu de completar uns estudis que s’havien quedat a mitges per culpa de la necessitat en què es trobava la família.

Amb el temps, els únics estudis oficials que Vicent va materialitzar foren una sèrie de cursos de caràcter intensius que llavors impartia la “Agencia Comarcal de Extensión Agraria de Onteniente (Valencia)”. Tots ells duts a terme a primeries de la dècada dels setanta: Curs de cítrics, de fructicultura i de comptabilitat agrícola. Una sèrie de coneixements que venien a apuntalar la saviesa profunda que l’home tenia envers les feines dels camps i dels animals. Una saviesa tan ampla com l’Ebre, extreta tota ella des d’un vessant eminentment pràctic. Forjada a base d’hores i més hores de treballar al bancal i en companyia dels més majors que, per a aquesta mena de menesters,  resulten ser els millors mestres.

Talment com havien fet abans els seus pares i avis, els germans Sabateta van convertir l’art de treballar la terra i els animals en la seua manera de viure i de sobreviure. Per aquest ordre. I per tal de dur aquesta empresa a bon port van haver de desenvolupar destresses diverses. Aquells hòmens obtenien mel de la criança d’unes abelles que tenien repartides pel terme. Tant a la casa Peres com a Galindo tingueren situades les colmenes que, com és sabut, són més rendibles en la mesura que s’afermen al noble art de la transhumància. També plantaren alfals per tal d’obtenir farratge per al bestiar, hortalissa, melons o fruitals; que de tot el que dóna la terra és de justícia que se’n traga profit. Venien la llet que esmunyien de les vaques de casa o de la granja, segons el moment de què es parle. I d’aquests animals també aprofitaven el fem que només es podia treballar quan la minva manava sobre els atzars del calendari. Perquè fer-ho fora d’eixa fase lunar significava empudegar la mateixa casa on havien de menjar i dormir.

És cert que hui hem inventat molts conceptes que serveixen per a definir una mateixa cosa: economia circular, reciclatge, autosuficiència, kilòmetre zero, animal-friendly, respectuós-amb-el-medi-ambient… fins i tot hi ha moviments, com l’slowfood, que proven de fer-hi referència. Ni a Vicent ni a Pepe els va fer cap falta ampliar el seu vocabulari per aquesta banda. Els que ells duien a terme era un mode de vida i treball tradicional. I ja està. La manera com entenien la vida i el seu treball transcorria pels mateixos viaranys que havia definit la tradició. Fruit d’un saber mil·lenari construït per acumulació gràcies a l’esforç de les generacions precedents. Els germans Sabateta pertanyien a aquell món. Per això vivien al marge de la PAC, dels circuits comercials, de les etiquetes o de les modes. Sembla que, en l’actualitat, la gent assumeix un discurs i després hi actua en conseqüència. En el cas de Vicent i Pepe la cosa no anava així. Simplement feien com havien vist fer. I mai necessitaren un discurs per a convéncer-se de la seua manera de procedir. S’havien quedat en el passat, assevera la seua germana Carmen. Per bé que aquesta frase no es trau a col·lació amb cap intenció crítica. Simplement, es tracta de la definició fidel d’un model de vida que ens ha sostés durant moltes més generacions de les que han calgut per a desbaratar-lo. El mateix que Vicent i Pepe representaven de manera callada i decidida. Sense proselitismes i desproveïts d‘una cosa tan bàsica com és el concepte de veritat.

Ara bé, amb el llegat dels germans Sabateta passa el mateix que ocorre amb la Història. En el seu decurs domina la continuïtat, però també hi ha cabuda per al trencament i la innovació. En el cas dels nostres protagonistes, entre tots aquests canvis, destaca la granja. Cert és que el seu pare ja tenia animals a casa, però foren els fills els qui van fer el pas definitiu. A principi dels anys setanta van construir una granja al barri del Llombo. Al començament van traslladar allà els animalets que tenien a la casa del carrer Sant Jaume. Més endavant van afegir noves bèsties a la nòmina de les ja existents. Hi havia vaques, corders, gallines, cabres, conills, coloms, porcs, borregos, titots i algun que altre més que la memòria ha estat incapaç de retindre. Una empresa que va estar en funcionament gairebé sis dècades, que es diu prompte. I que va requerir tant de treball com d’estima per part dels germans. De fet, els últims anys Vicent i Pepe es van dedicar més als animals que al camp. Per una banda, perquè el treball de la terra se’ls havia tornat massa exigent per a la seua edat. Per l’altra, per l’enorme estima que sentien per aquelles bèsties. Una prova d’això és que, en ser preguntat pel que més li agradava de la seua feina, Pepe respon sense pensar-s’ho: “cuidar els animalets”. I, si bé és cert que sempre li han agradat els animals en general, també ho és que, entre tots ells, ha sentit una predilecció especial pels gossos. Tant és així que, a la mort del germà, Pepe se’n va anar a viure a casa de la seua germana Carmen i el seu home José Manuel. Allà la família tenia un gos de feia anys. Prompte es va establir entre els dos una relació especial que  es pot comprovar tothora. Només cal buscar a Pepe a la caseta per saber on està l’animal. Nosaltres mateixos els hem vist passejar més d’una vesprada l’un al costat de l’altre. Però no vos penseu que aquest és un fet diferencial entre els dos germans. A Vicent li ocorria el mateix. En els últims anys de vida, el veterinari de OCAPA (Oficina Comarcal d’Agricultura, Pesca i Alimentació) es va cansar de dir-li a Vicent que no podia tindre tants animals a la granja i que els havia de reduir en nombre com fóra. Vicent, no cal dir-ho, li deia que sí, però no li feia cas. I no prou amb això el pobre veterinari havia de vorer com cada vegada que tornava a la granja els caps de bestiar havien augmentat. Total que, al remat, l’home es va dirigir a la germana Carmen per a vorer si amb ella podia traure’n profit en aquell afer. Resulta que Carmen, en aquell temps, era la propietària legal de la granja. Poc abans Vicent havia hagut de jubilar-se i, per a poder continuar amb la seua feina, va demanar a la germana que es fera càrrec ella de les qüestions legals. La pobra Carmen també va haver de bregar amb el germà major, però al remat se’n va eixir amb la seua (i amb la del veterinari).

De canvis com el que acabem d’esmentar n’hi va haver més com, per exemple, el que va suposar el fet de vendre garberes d’herba. Corrien els anys seixanta i Ontinyent vivia un procés expansiu que, en molts casos, es recolzava en les persones foranies que van vindre a la ciutat per tal de treballar en les feines que oferia la indústria local. Molts d’aquells veïns tenien animalets a casa, generalment conills. Doncs bé, resulta que els germans Sabateta es van dedicar a plantar herba per després segar-la i organitzar-la en garberetes que en acabant venien casa per casa. D’aquella manera Vicent i Pepe feien negoci i els seus veïns s’asseguraven la possibilitat d’alimentar els animalets.

Però si n’hi ha algun element que podríem anomenar disruptiu en la imatge que tots, en un grau o un altre, tenim dels dos germans –encara que seria més encertat referir-se, només, al major, és el següent: Vicent invertia en borsa. Una activitat del tot allunyada de la vida tradicional a què hem fet referència diverses vegades en aquest escrit. Els diners mai els tenia parats, rebla la germana Carmen quan parla d’aquest fet. En efecte, Vicent emprava els diners per a invertir en borsa així com per dur a terme operacions de compravenda. Un seguit de decisions que, al remat, els van permetre incrementar el seu patrimoni més enllà del que la terra i els animals els haguera permés.

Cal tindre en compte que Vicent era espavilat, ja ho hem dit. Però també era una persona a qui li agradava estar informada. Motiu pel qual sempre l’acompanyava un aparell de ràdio que l’anava posant al dia de tot el que se succeïa al món. A més a més, era un bon conversador. Al voltant d’aquest aspecte ha dit Casimir, un amic i veí del barri: era una persona que mostrava molta curiositat i per això preguntava molt. També sabia escoltar i era molt respectuós. Parlava quan havia de fer-ho i era agradable com pocs. Jo mai l’he vist parlar malament de ningú. I aquest és un tret que comparteixen les bones persones.

A tot això podríem afegir altres dels seus trets característics: era un home inquiet i compromés amb els seus. Ja de ben menut va provar de treballar a una fàbrica com a teixidor, però allò li va durar poc. La faena no li importava, però no podia estar tancat. Duia la terra a la sang, comenta la seua germana Carmen. I contra això ningú es pot revelar. S’han de complir els designis a què tots ens vegem abocats. També va provar de treballar a l’obra. Li oferiren un bon salari i la seguretat de cobrar tant sí com no. Al marge de les tronades, sequies o les malalties que pogueren afectar els animals. Però en aquella ocasió va pesar més la decisió de no deixar soles al seu germà Pepe. I va retornar a aquell medi natural en què sempre havia viscut i treballat la família: l’agricultura i la ramaderia. Fins a tal punt va arribar el compromís de Vicent amb el seu germà menut que Pepe, que seu en silenci davant nostre i absent la major part del temps, deixa caure una llàgrima en recordar-lo. Un gest involuntari que ens permet entreveure moltes més coses de les que podem intuir. Perquè l’estima, com el dolor, són com arbres acabats de plantar, que semblen fràgils i menuts, però que al remat sempre acaben mostrant-se forts i poderosos als ulls dels altres.

Ara bé, si alguna cosa ha definit als germans Sabateta ha estat la fe cristiana que van professar. Això sí, sense proselitismes. Si no ho feien amb altres qüestions cabdals de la seua vida i feina tampoc anaven a fer cap excepció en aquest assumpte. Si no els veies treballant, els veies a missa, ens relata un altre veí del barri del Llombo. Moltes vesprades, en acabar la feina, se n’anaven a casa i es canviaven les sabates de treballar per unes altres més mudadores. I d’ahí a celebrar l’ofici allà on fóra que tinguera lloc. Perquè en aquell anar i tornar percaçant litúrgies acudien a diversos temples del poble. Era habitual vore’ls a les Carmelites, Santa Maria o a Sant Josep. I l’únic motiu que els feia inclinar-se per un lloc o un altre era la feina. Perquè tan sagrades com les paraules que omplien les voltes d’una església eren les necessitats dels seus animals. Tenia una vaca que no es podia quedar prenyada. Jo la cuidava i li donava menjar, però res. Fins que vaig anar a la Puríssima, em vaig agenollar davant d’ella i li vaig pregar molt. I amb això n’hi va haver prou. Poc després l’animalet es va quedar encinta i jo vaig estar més tranquil. Li va contar Vicent al seu veí Casimir durant el transcurs d’una de les converses que tots dos acostumaven a mantenir de tant en tant. Aquella convicció els venia de molt antic als dos germans. Ja de menuts van agafar el costum d’acudir a missa sovint. Tant fou així que, el retor, prompte va intuir la facilitat que Vicent mostrava per a la lletra. Què prove! –li va dir. I dit i fet, el major dels germans Sabateta va ingressar en un seminari. El problema és que el xiquet es va vorer tancat allà dins i, per a acabar-ho de reblar, no li feia gens de gràcia que li manaren. Per això va abandonar ben prompte aquell camí i va tornar a l’única senda en la qual s’havi trobat a gust. La mateixa per la qual transiten els seus animals.

LA NECESSITAT D’UNA FIGURA FEMENINA

Al seu pare ja li va passar en tornar de la guerra. D’aquell episodi ja n’hem fet esment unes pàgines més amunt. La bona qüestió és que aquesta història es va tornar a repetir dins la família; per bé que el seu desenllaç, en aquesta ocasió, fou un altre ben diferent.

L’any 1987 Amparo Pastor Doria, la mare dels germans Sabateta, va traspassar. En el moment de l’òbit Vicent i Pepe encara vivien a casa amb els seus pares. Els tres xics de la casa només es preocupaven per treballar i poc més. Amparo era qui s’encarregava de dur avant la resta de menesters. Per aquest motiu la seua absència va pesar com una llosa. Perquè va desestabilitzar un món que, fins aquell moment, havia viscut un equilibri estable. Per a acabar-ho d’adobar es van encadenar un seguit de desgràcies que, si bé és cert que representaven una magnitud molt diferent entre elles, també ho és que es van afegir a la llosa que representava la pèrdua de la mare. La primera d’elles fou la mort d’una vaca durant el part. Un fet al qual es va afegir una altra desgràcia que va succeir a continuació. Fou durant el transcurs d’una d’aquelles tronades furibundes que, de tant en tant, colpegen la vall. Vicent i el seu germà Pepe es trobaven pasturant el ramat de cabres i, en vore’s venir els núvols prenyats d’ira, van encaminar els animals de tornada a casa. Els llamps i l’aiguat els va agafar mentre arribaven al corral i els pobres animalets es van posar nerviosos. Tant fou així que van intentar entrar tots al mateix temps i a correcuita, provocant que vint de les cabres moriren esclafades per la resta de membres del ramat.

De resultes de totes aquestes desgràcies Vicent i la seua germana Carmen van entrar en un episodi depressiu. Però la cosa els va durar ben poc. Un bon dia Vicent es va atansar a la seua germana i li va dir ben clar: Les penes es curen treballant. I així ho van fer. Tots dos van redoblar les obligacions en forma de feina i van acabar per deixar enrere un estat que els haguera pogut soterrar a ells també.

La malaltia prompte va quedar com a matèria de record, però l’absència de la mare continuava contaminant-ho tot. Per això l’altra germana, Maria, amb el temps es va dedicar a omplir el buit que havia deixat sa mare. I per això acudia a casa dels dos germans de bon matí, on s’estava fins a boqueta de nit. En tot aquell temps es dedicava a posar la llar en ordre, cuinar i compartir amb els seus germans el poc temps que s’hi estaven a casa. I així van estar fins que la malaltia de l’alzheimer la va corcar a poc a poquet per dins. Perduda enmig d’un mar de dubtes i incapaç d’ajudar els germans que tant s’havia cuidat i estimat.

UNA CERTA POSTERITAT

Fa un grapat d’hores que compartim conversa. Fora la nit cau a plom i de manera feixuga, com si no tinguera ganes de furtar-li el protagonisme al dia. En realitat, aquesta no és la primera vegada que venim a casa de Carmen i Jose Manuel, la germana i el cunyat dels “Germans Sabateta”. De fet, fa dies que acudim a mitjan vesprada per tal de conversar i posar en ordre un relat al voltant de la vida de Vicent i Pepe. Cada moment ha estat profitós, certament. Els amfitrions s’han mostrat diligents i predisposats d’ençà que vam entrar per la porta. Tot i que no ens coneixien de res, ens van obrir sa casa per al que fora menester. Pot ser per això, pel temps que hem compartit i per les hores que són, ens veiem amb cor de fer l’última pregunta; aquella que ha de cloure el nostre relat. “Per què creieu que els germans Sabateta són tan recordats al nostre poble?”. A l’altra banda de la taula Carmen i Jose Manuel guarden silenci i acatxen el cap. Per la tensió que se’ls dibuixa als llavis i als ulls ens adonem que mediten una resposta que saben que no s’ha de deixar anar a la lleugera. La primera a respondre és la germana: Són recordats com un símbol, sí; però crec que és una estima mesclada de llàstima. Vicent va rebre una educació franciscana. Era treballador i sacrificat, i mai feia ostentació. Però amb el temps aquests principis es van tornar en excés. I, per si fóra poc, passa que als ulls dels altres una persona bona passa per bova. Per les seues paraules intuïm que a Carmen li dol en l’ànima que alguns veïns hagen estat incapaços de vorer en els seus germans alguna cosa més que la simple aparença. I que només s’hagen quedat amb això. Com si una persona no fóra res més que la seua manera de vestir o d’aparentar. Jose Manuel, per la seua banda, també ho té clar: Són un símbol pel caràcter que tenen. Sempre han atés a tot el món. Sense distincions. És com si no saberen dir “no”. Qui els ha buscat i necessitat, els ha trobat.

Ara les mirades es tornen cap a Pepe. L’home viu en aquella casa d’ençà que va faltar el seu germà Vicent i ens ha acompanyat en totes i cadascuna de les nostres visites. Té el cap cot i la mirada enganxada a la taula, dos pams més enllà. Una estampa que ha mantingut durant la major part del temps que hem compartit i que només ha abandonat de tant en tant per afegir o corregir certa informació que anava per mal camí. L’home té la memòria d’un tísic i mai parla foradat. Poques paraules, però bones. Per això em dirigisc a ell, perquè m’interessa el que ha de dir al respecte. Ell, que és un dels protagonistes d’aquest relat. Però resulta que la pregunta no li interessa així que li’n formule una altra: “A vosté com li agradaria ser recordat?”. I aquell home que sembla fràgil i desemparat fa una cosa meravellosa: alça el cap, ens mira fixament i respon amb una saviesa que em desconcerta: Sí, m’agradaria que ens recordaren –respon incloent al germà, com unes persones que sempre anaven juntes. Treballadors. Que cuidaven el seu entorn, dels animalets i de les persones. Quina bellesa i quina simplicitat! I quants conflictes s’haguera pogut estalviar el món amb l’únic gest d’escoltar a persones com Pepe!

Fotografies relacionades amb l’entrada

(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)

EL JOC DE LA PILOTA A ONTINYENT. ENTRE LA TRADICIÓ I LA MODERNITAT.

EL JOC DE LA PILOTA A ONTINYENT. ENTRE LA TRADICIÓ I LA MODERNITAT.

EL JOC DE LA PILOTA A ONTINYENT. ENTRE LA TRADICIÓ I LA MODERNITAT.

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

El joc de la pilota a Ontinyent. Entre la tradició i la modernitat.

CAPÍTOL PRIMER: EL CLUB DE PILOTA ONTINYENT.

En recolzar l’esquena contra la paret tanca els ulls per respirar l’ambient a partida que sura en l’aire. Encara no s’han omplert tots els espais que hi ha disponibles al voltant de la canxa. Cosa que passarà d’ací a no res, quan el joc estiga a punt de començar. Fins que això no succeïsca, els parroquians s’entretindran apurant les últimes converses a la vora del taulell del bar Jauja.

L’home continua amb els ulls tancats i el cap recolzat a la paret. Pot ser algun espectador que li queda prop pense allò de “pobre capellà, que s’ha quedat torrat abans que comence la partida”. Però el ben cert és que Cremades no tanca els ulls perquè té són sinó perquè té la necessitat i el gust de recordar aquells anys d’infantesa en què es va enamorar del joc de pilota, al seu poble de vora mar. A Bellreguard.

Després obri els ulls i es fixa en un dels jugadors que s’escalfen al carrer  costerut de l’Altet de Sant Joan. Es tracta de Foios. Aquell qui fa de la seua manera de relacionar-se amb la pilota matèria literària. Perquè entre els seus quinzes caben els versos més exquisits, aquells que deuen escriure’s amb la mà ferma i delicada d’un artesà de la paraula. “Cert és que l’home té una bona tècnica” -pensa Cremades, “però la pegada descomunal que té l’ha dut a oblidar-se de polir el refinament dels colps i la precisió dels llançaments. Diuen que és capaç de llançar la pilota per dalt de les cases des d’aquell mateix carrer, el de l’altet de Sant Joan, fins al carrer de la Puríssima. Utilitzant les teulades com si es tractara d’una corda que travessa la canxa. També diuen que un dia va llançar la vaqueta des de l’escorxador, allà a la vora del riu, fins a la Glorieta. Diuen moltes coses, la veritat, i jo no n’he vista cap acomplir-se. Però després de vore’l jugar no em barallaria amb ningú sobre la veracitat de l’assumpte. Capaç n’és, segur. Una altra cosa és que ho haja fet tal com diu la gent”.

I entre pensament i pensament es fixa en el públic present. Llauradors, jornalers, majors i xiquets, alguna dona que també treu el cap i els quatre que poden i es juguen la pela. “Mera que resulta bonic el joc, que és bella la melodia de la pilota en rebotar contra les lloses”. Després fa un somriure per a ell només i es deixa endur pels aplaudiments del públic que celebra l’inici de la partida.

Cavallers, va de bo!

El joc de la pilota perviu arrelat a la societat valenciana d’ençà que Jaume I va arribar a les nostres terres amb els seus cavallers. Corria la primera meitat del segle XIII. Cert és que ho fa de manera molt desigual i amb una incidència diversa en funció dels pobles o comarques a què ens referim. Però també ho és que es mostra viu i, en certa manera, podríem afirmar, fins i tot, que passa per una etapa de reviscolament. Si més no, això ocorre al nostre poble.

No és aquest un espai pensat per a descriure una evolució històrica i acurada de la pilota a Ontinyent, però sí que ens agradaria deixar caure tres apunts que demostren que aquest esport ha estat present a la vora del Clariano més enllà d’on arriba la nostra memòria.

Escriu Antonio Llora [1] Hubo una solicitud, el 30 de setiembre de este año 1765, de un tal Félix Pérez Mesonero para construir un trinquete de juego de pelota pasado el Puente, hasta la Plazuela de la Virgen de Agres Camino de los Carrros. Ofreció hacer una pared de bastante altura para mantener bien el camino, darle mayor anchura y hermosearle. Se le dio permiso por “lo que supone de extensión y hermosura del Camino Real”.

Per altra banda, Alfredo Bernabeu Galbis [2], en referir-se als diversos espectacles públics que, als s.XVIII i XIX, es duien a terme al nostre poble per tal de finançar l’Hospital de Beneficència, apunta: En Ontinyent hubo abundancia de trinquetes cuya popularidad contribuyó a la rotulación de algunas vías urbanas de la villa: Trinquete de Barberá, de Sant Francés, de Gomis… Fue en el pasado siglo cuando, siguiendo la costumbre de destinar el producto de las diversiones públicas en beneficio del Hospital, se habilitaron dos nuevos trinquetes de pelota: uno sobre los solares de los antiguos conventos de Predicadores, en la actual Plaza de Santo Domingo, adosada a la tapia del huerto de D. José Iranzo. Y el segundo de ellos en los terrenos sobre los que posteriormente se edificaría la fábrica de sombreros de Bueso y Cía. En ellos se celebraban durante gran parte del año partidas de pelota en sus diversas modalidades: “a tantos”, “a largas”, “a treinta de juegos cortos”, cruzándose apuestas entre el público que presenciaba el juego desde una grada, reservándose una parte de las recaudaciones para el hospital. Val a dir al respecte que quan l’autor empra el terme “trinquets” no es refereix al recinte arquitectònic destinat expressament al joc de pilota (amb escala, graderies, llotja…), més aviat es refereix als espais on es practicava aquell joc i que la majoria de vegades era del tot improvisat.

Alberto Soldado [3] és el responsable de l’entrada més recent que mostrarem en aquest registre improvisat: Les peripècies del joc de pilota continuaran sense parar i en 1961 torna a prohibir-se fins a l’any 1976, en què gràcies a les gestions de don Vicente Cremades, un capellà de Bellreguard molt aficionat al nostre esport, i a Paco López, empleat de banca, torna a autoritzar-se la pilota en el mateix carrer al mateix temps que un grup encapçalat per Vicent Soler Torró constitueixen un grup molt actiu que fomenta la modalitat de llargues participa en els campionats i per si fora poc en agost de 1985 s’estrena el trinquet municipal dins d’un poliesportiu amb instal·lacions moderníssimes. Les partides inaugurals tenien el cartell següent: a raspall, Malonda i Sanchis, 25, contra Simatero i Leandro, 15; a escala i corda, Genovés i Pepe, 60, contra Puchol, José María i Sanchis, 30.

Queda clar, per tant, que la presència del joc de pilota a Ontinyent és tan antiga que forma part de la nostra pell. Com el campanar de la Vila o el Pou Clar. I que la pilota ha colpejat carrers de terra i façanes de pedra, ha trencat vidres i li ha manllevat a més d’un les hores de son que s’estenen en aquell moment del dia, després de dinar, que conviden a fer la becadeta. Però, malgrat les adversitats, el joc s’ha mantingut. I ho ha fet gràcies a la passió de molts i a la feina d’uns pocs que han dedicat hores i hores del seu temps a organitzar la vida al voltant de la pilota. I com que darrere de tota història digna de ser contada hi ha persones, anem a parlar d’un grup d’elles. En concret d’aquells que a les acaballes del segle passat van decidir formalitzar la seua passió per la vaqueta amb la creació del Club de Pilota d’Ontinyent. Una iniciativa que tenia per objectiu la promoció d’aquest esport en l’àmbit local i que ho va dur a terme mitjançant diverses accions. Les dues principals: l’organització de partides i la formació dels jugadors/es que buscaren iniciar-se o millorar en la pràctica de la pilota.

Aquesta és la seua història. Un inventari de noms, dates i successos que va deixar escrit en forma de carta José Antonio Belda Quilis, l’Albaidí. L’autor d’aquesta carta resulta que ha estat una de les figures més importants dins el món de la pilota local. Tant és així que en el moment mateix en què l’escrigué (10 de febrer de 1984) exercia de secretari del club.

Diu així…

...según los viejos de la localidad, en los años 40, recién terminada la guerra jugaban varios hombres, algunos ya han fallecido… Pepe “Barro”, Ramón “L’albaidí”, Pepe “Correcher”, Ventura, Llin “Carnisser”, Pascual “Rotova”, Pepe “forner”, Rafael “Carreter”, “el tio Morales”, Vicent “Foios”… En estos años se jugaba en la calle que se llama Plaça de Baix. A finales de los años 40 surgen determinados problemas (colocación de farolas de alumbrado público, presión de algunos vecinos de la clase oligárquica, etc) y prohiben el juego. A principios de los años 50, los aficionados vuelven a la carga y consiguen que se les autorice volver a jugar y se reanuda la aficción. Esta vez la calle donde juegan es el Altet de Sant Joan.

(…)

En el 1961 vuelven a surgir problemas, presiones de la misma clase de gentes que nunca han visto con buenos ojos que se juege a este deporte y otra disposición municipal prohibe el juego, esta vez la prohibición duraría 15 años.

En el verano de 1.976, un grupo de personas encabezadas por un gran aficcionado VICENTE SOLER TORRÓ, deciden realizar las gestiones para que las autoridades municipales permitan que se vuelva a jugar. Las gestiones son laboriosas pero finalmente, con la ayuda de un cura que se hallaba en la ciudad D. Vicente Cremades y la ayuda de un empleado de la banca, vinculado a la delegación de E.F. y Deportes, se consiguió que se autorizara. Este último hombre fue Paco Lopez. Para tener digamos personalidad, el grupo de aficcionados pensó en constituir un club federado. La calle donde se autoriza jugar es la misma que se tenía cuando se prohibió l’Altet de Sant Joan. Se tramitan los estatutos y son aprobados por la delegación Nacional de E.F. y Deportes y Federación Valenciana de Pelota en fecha 23-9-76 con el número 8.145, siendo presidente del Club Vicente Soler Torró y secretario José A. Belda Quilis.

Como en esta fecha comenzó una especie de desmantelamiento de las delegaciones de E.F y Deportes, nuestros estatutos no aparecían en la Federación Valenciana y no estábamos, digamos, reconocidos, así en marzo de 1982 volvimos a confeccionar otros estatutos y los trasmitamos a la Federación Valenciana, en fecha de 30-9-82 se nos legalizó por esta Federación con el número de Registro 7.745 siendo Presidente Salvador Bellver Sempere y secretario José A. Belda Quilis.

El club ha fomentado esta aficción, siempre en la modalidad de “llargues” durante los últimos ocho años organizando torneos y confrontaciones con otros pueblos. Lo último que hemos hecho ha sido participar a nivel provincial en el torneo de “Llargues” fomentado por la Federación Valenciana y patrocinado por el Corte Inglés.

La modalitat de pilota que tradicionalment ha jugat la gent del club és a “llargues”. La més antiga de totes i també, junt amb la Galotxa, la que més presència mostra al carrer. La raó d’aquesta tria és ben simple: Per tradició, perquè ja es jugava abans a la Plaça de Baix. Per tant, era al que sabíem jugar. Aquell qui parla és José Vidal Cervera, un d’aquells imprescindibles que han mantingut viu l’esport de la pilota a Ontinyent. Però també hem fet les nostres excepcions, no cregues. Alguna vegada hem jugat al frontó, encara que sempre va ser de manera esporàdica. Jugàvem al pati de la “Niñez”.  I ara, de fa uns anys, juguem a Galotxa. L’home parla tranquil i, en fer-ho, desgrana un coneixement sobre aquest esport que va més enllà de la simple afició. Vaig tindre la sort d’asseurem amb ell durant la primera partida professional de pilota que veia en ma vida. I vos puc ben assegurar que la seua saviesa és tant real com pràctica. D’aquelles que en abocar-se permet a l’altre entendre allò que l’envolta. En el nostre cas, una partida de raspall al trinquet d’Ontinyent.

Vidal fa temps que va complir els setanta i, així i tot, encara juga partides allà a l’Altet de Sant Joan. A mi la passió per la pilota em ve de mon pare, Jaime Vidal, que era un boig d’aquest esport. Una passió que l’ha dut a fer el que fóra menester per tal d’ajudar a la pilota. I el ben cert és que de feines al respecte n’ha fet moltes. Una de les quals la descobrim en fullejar la carpeta atapeïda de documents que ens facilita per tal que puguem documentar-nos per al present treball. Allà dins, entre documents administratius, cartes, llistes de socis, reglaments, articles… trobem un seguit de cartells que anuncien les partides que el club organitzava a escala local. Es tracta d’uns cartells casolans, fets a mà i fotocopiats després per tal de multiplicar la veu que anunciava l’esdeveniment. Tots ells demostren que el club s’ha esforçat tradicionalment per desplaçar les partides a diferents espais de la nostra localitat. Sempre atents i aprofitant els esdeveniments més destacats que se celebraven al nostre poble. L’espai més habitual, aquell que identifiquem de seguida amb les partides del club de pilota, ja l’hem dit: el carrer de l’Altet de Sant Joan. Però, per què triar aquell carrer costerut que no sembla ajudar el desenvolupament de la partida amb una certa normalitat? Van triar aquell espai perquè no té veïns, i això és molt important. Ni nosaltres els molestem a ells quan juguem ni ells a nosaltres quan, a mitjan partida, entren o ixen de casa. A més és un carrer que permet desviar el trànsit amb facilitat i, damunt, no té balcons. És cert que té massa inclinació, però com que els equips canvien de costat durant la partida, això s’equilibra. Però de tant en tant aquella rutina de partides es veia sotragada per qualsevol motiu. Unes obres, un esdeveniment qualsevol… aleshores el club no tenia altre remei que buscar un emplaçament alternatiu. Per exemple, el carrer Pinet, al barri de Sant Rafel, on van acudir a jugar per un temps. També hi ha cartells que anuncien partides al carrer Mossén Blas. Es tracta d’aquells encontres que els aficionats a la pilota celebraven amb l’excusa de la celebració del Trofeu Sant Rafel, que es jugava durant les festes del barri homònim. El mateix ocorre amb un altre barri de solera, el de Sant Antoni. Perquè en arribar el temps de la seua festa el club de pilota també ha organitzat campionats de pilota “a llargues”. Una situació que es torna a repetir en arribar les festes del Llombo.

L’altre vessant que ha encarnat el club ha estat la d’organitzar un equip que participara en diferents campionats fora del nostre poble. El primer d’ells de què tenim constància fou el campionat de Llargues que es jugava a la província de València. La competició va fer que l’equip del club de pilota d’Ontinyent es desplaçara a localitats com Nàquera, Montserrat, Borbotó o Vinalesa per tal de disputar les seues partides. I la cosa no va anar gens malament. Cert és que mai dominaren el campionat, però les posicions en què acostumaven a acabar eren més que dignes. Tal és així que, fins i tot, l’any 1986 van arribar a quedar campions. Però uns anys més tard van passar a jugar el campionat de llargues d’Alacant. La raó tampoc guarda massa misteri: Allà a Alacant sempre s’ha jugat més a llargues que a València, diu Vidal. Una afirmació que confirma la periodista Laia Mas que, inclús, s’atreveix a concretar encara més la ubicació on acostuma a regnar la modalitat de llargues al nostre territori, a les comarques de l’Alacantí, el Comtat, l’Alcoià i les Marines. Una prova de la popularitat d’aquesta modalitat és que al campionat de llargues d’Alacant hi havia tres categories. Un fet que ens dóna a entendre la quantitat d’equips que participaven d’aquella competició (a València només n’hi havia una categoria). Res que se n’isca del que és natural. La pilota, ja ho hem dit al començament, ha arrelat de maneres diverses en funció del territori a considerar. El que acabem de dir sobre la modalitat de llargues n’és un exemple.

Siga com siga per a poder inscriure’s en aquella altra lliga el club va alçar una petició formal a Jesus Cortell, aleshores secretari del Campionat de Llargues d’Alacant. L’home els va acollir de seguida. Sense cap impediment. Així doncs, i com era d’esperar, l’equip d’Ontinyent va començar jugant a la tercera categoria. El primer any guanyaren el campionat i pujaren a segona. La següent temporada repetiren la gesta i gràcies a això aconseguiren pujar de nou de categoria. Ja estaven a la primera de totes elles. Un espai de competició molt exigent en el qual es van mantenir molts anys. Això sí, sense poder repetir aquella fita del 86 al campionat de València. No debades s’havien d’enfrontar a equips molt ben preparats com els de Benidorm, el Campello o Murla. Un poble que ha quedat gravat en l’imaginari del món de la pilota perquè, segons brama la càtedra, allà mai es va deixar de practicar aquest esport, malgrat les prohibicions. Una anècdota que es diu amb una barreja d’admiració i d’enveja per part d’aquells enamorats de la pilota que no van poder córrer la mateixa sort. I que per culpa d’això van haver de vorer interrompuda la pràctica d’una passió prohibida perquè, segons les autoritats del moment, durant el transcurs de les partides es blasfemava i es travessava. Dues veritats que no haurien de ser excusa per a cap prohibició.

I un apunt més per a posar fi a tot amb això. Durant el temps que jugaren al campionat de llargues d’Alacant l’equip d’Ontinyent també va participar en campionats organitzats al voltant d’altres modalitats. Fou el cas de “Palma” o “Galotxa”. És a dir, que hi havia vida més enllà de les llargues.

Fullejant els documents que hi ha en aquella carpeta que ens ofereix Vidal, trobem un parell de fulls esgrogueïts a causa del pas del temps. Es tracta de dues llistes atapeïdes de noms que conformen la nòmina de socis que omplien les files del club. La primera apareix datada l’any 1989 i allà s’hi conten 66 socis. La segona és del 1995 i en ella n’apareixen 53. El que és curiós –diu Vidal- és que de tots ells en jugaven a pilota la majoria. Sempre n’hi ha hagut quaranta o cinquanta persones dispostes a participar de les partides. De fet, actualment en som uns trenta i, fins no fa massa, encara en pujàvem una vintena per fer anar la partida.

  • Vols dir amb això que perilla el futur del club?
  • No, el club de pilota no desapareixerà. – Vidal respon taxatiu per a matissar després les seues paraules. És cert que existeix un problema de relleu generacional, que ha estat pràcticament inexistent perquè s’ha apuntat molt poca gent en els últims anys. El que sí pot desaparéixer és el carrer. I ací és on l’home es mostra més afectat. És una llàstima que això puga acabar passant perquè és una falta de consideració cap a aquelles persones que han fet un gran esforç perquè es puga jugar. De fet, ens passa ara que n’hi ha dissabtes en què no podem ni jugar per falta de gent. En el moment que acaben tres o quatre persones més deixarem d’anar.

Davant d’aquella resposta li pregunte quina és la via de supervivència que li queda al club. El club continuarà perquè l’escola de pilota depén del club. I allà sí que n’hi ha un relleu generacional. Aquella resposta pretén aclarir que el futur existeix i que aquest passa per un canvi en la forma de  jugar i de gestionar l’esport de la pilota. Això sí, el resultat de tot això serà molt diferent de com el van conéixer figures com Foios, Cremades, l’Albaidí, Rafael “l’Aguacil” o el mateix Vidal. Aquelles que van marcar un temps i una manera de fer en l’esport de la pilota al nostre poble.

CAPÍTOL SEGON: L’ESCOLA DE PILOTA.

PIONERES

La puntera engalta la pilota a l’altura del cinc i aquesta ix calenta, rebotant sobre les lloses, buscant la paret del rest. El quinze sembla guanyat, però en aquelles que la restadora salva el punt i passa la pilota. Això fa que les jugadores contràries hagen de córrer vers el dau en un intent desesperat per recuperar la posició. Com que finalment ho aconsegueixen tornen la pilota, però ho fan amb una raspada que es queda curta. La vaqueta avança cansada fins que es queda parada al mig de la canxa després de rebotar en la careta. Una avinentesa que intentarà aprofitar la puntera de l’equip contrari. Per això, conscient com és de la importància del moment en què es troba la partida, es dirigeix a la pilota amb parsimònia. Perquè necessita recuperar forces i concentrar-se en un colp que requereix empenta i precisió. Finalment, l’enganxa des de baix i encala la pilota a la llotgeta.

El quinze és celebrat amb tímids aplaudiments per les poques persones que omplen l’escala. Hui no hi ha partida gran. El públic que es troba al trinquet no plena de gom a gom els llocs pertinents, tampoc se sent la veu del marxador anunciant les travesses i no hi ha ni rastre de les càmeres de televisió. Hui és divendres i toca entrenament.

Els assistents conformen una nòmina de persones d’allò més diversa. Hi ha un grapat de xiquets i xiquetes que han entrenat en la sessió anterior i que s’han quedat per un únic motiu: perquè la pilota continua rodant. Hi ha els pares i les mares que els acompanyen, alguna parella de les jugadores i la resta són amics o coneguts. Mario Calatayud, la persona encarregada de dirigir l’entrenament, és l’únic dels presents que ressegueix els quinzes sense parar de moure’s, corregint posicions, abocant consells i ordenant la partida.

Poc després d’arribar, en acabar l’entrenament, mantenim una conversa amb Mario, les jugadores i amb una part del públic present. L’objectiu és allunyar els dubtes que ens creixen al voltant de la pilota. Que, dit siga de passada, són molt i diversos. I precisament per això, perquè tenim més dubtes que certeses, ens veiem abocats a abusar d’una confiança que se’ns ofereix sol·lícita i sincera. Un fet que ens proporciona una altra de les lliçons que ens ha aportat aquest joc convertit en esport: dins del trinquet ningú pot sentir-se estrany.

La cosa certa és que abans de presentar-nos a l’entrenament vam preguntar sobre la idoneïtat de la visita i, una vegada obtingut el permís, vam avisar del dia que teníem previst aparéixer. El motiu d‘aquest interés rau en una notícia que dies abans havíem rebut per part d’una de les protagonistes d’aquella partida: per primera vegada en la seua història Ontinyent compta amb un equip de pilota format per dones adultes.

Tot va començar allà pel maig del 2022. Jorja Mollà, veïna d’Ontinyent i aficionada a la pilota, va escriure un tuit que deia així: Estic interessada en aprendre a jugar a pilota, m’agrada el frontó i el raspall el que més. En Ontinyent no n’hi ha escola d’adultes que vullguen començar de zero. La casualitat va voler que fora Oscar Borrell, altre veí del poble, aficionat a la pilota i regidor d’Educació, Esports i Joventut de l’Ajuntament d’Ontinyent, qui responguera aquell missatge inicial: Puja el diumenge al Trinquet que estaran els membres del club i es podrà fer alguna cosa! En l’escola tenim xiquets i xiquetes, ara a formar en adults un equip de xiques! Ho movem?! Jorja va acudir al trinquet, no cal dir-ho. I va contemplar la partida professional de raspall del torneig mancomunitats que va enfrontar l’equip de la Vall d’Albaida format per Iván, Canari i Murcianet contra l’equip de la Safor format per Vicent, Raúl i Ricardet. Era el diumenge 24 d’abril de 2022.

Acabada la partida Jorja va anar a buscar a Oscar Borrell i aquest li va presentar a Miguel Ferrero, president del Club de Pilota d’Ontinyent.

  • Tu saps jugar a pilota?
  • No, no en tinc ni idea.
  • Però tens il·lusió per aprendre?
  • Això sí, il·lusió en tinc molta.
  • Doncs això és el més important. Anem a parlar amb el xic que entrena els xiquets i les xiquetes de l’escola i que vos busque un buit per a què pugueu entrenar. Tu mentre busca quatre dones que vullguen jugar a pilota i ho organitzem de seguida.

Pel que fa a aquesta escena caldria afegir unes quantes coses. La primera d’elles és que des del Club de Pilota d’Ontinyent es va recolzar la proposta de seguida. I per tal de materialitzar-la van posar a l’abast d’aquesta iniciativa tot allò que podien aportar. La segona és que el grup  de quatre jugadores es va formar en pocs dies. I això va ser possible gràcies a un grapat de dones que feia molts anys que xafaven trinquets. I encara ho fan, com a mares o parelles de pilotaris. Totes elles grans aficionades a la pilota i vinculades a aquest esport des que tenen memòria Algunes porten darrere de la pilota més de vint anys, però sense practicar-la. Excepte jo –diu Jorja- que sóc l’última en arribar. De fet, m’estan ensenyant moltes coses que desconeixia d’aquest esport. El tercer aspecte a destacar és que uns mesos després, aquest grup continua creixent. Ara per ara són huit les jugadores que el formen i no es tanquen, en absolut, a donar la benvinguda a noves incorporacions.  El quart apunt i el més important, és la lliçó que s’amaga darrere d’aquesta història: quan hi ha voluntat tot és possible.

Cert és que queden moltes coses per fer. Les jugadores troben a faltar, per exemple, altres equips amb qui poder enfrontar-se. Però aquest grup de dones pioneres són plenament conscients que un camí no es pot fer si abans no es dóna el primer pas.

L’ESCOLA. UNA NECESSITAT.

Una escola esportiva és un espai on els xiquets i les xiquetes acudeixen per passar-s’ho bé, però també per aprendre. Ho fan a través de la pràctica d’un esport i, tanmateix, també gràcies al procés de socialització que s’engega quan es materialitzen aquestes iniciatives. És per això que aquests projectes són tan rellevants.

Però en el cas de l’escola de pilota, a més, s’acompleix una altra funció. Per a entendre de què es tracta cal que fem un esforç per contemplar-ho des d’una perspectiva purament esportiva i que atén a la particularitat pròpia que afecta el nostre esport més autòcton. La pilota, en l’actualitat, viu una situació peculiar. Arraconada des de fa dècades, viu al marge dels grans esdeveniments esportius i socials que tenen lloc al nostre país. A més ha estat la gran oblidada per una part molt considerable del nostre estament polític, el mateix que hauria d’haver vetllat per la seua continuïtat. I, per acabar-ho d’adobar, ha malviscut foragitada del nostre dia a dia. La pilota viu la necessitat d’una transmissió generacional que s’ha perdut en gran part. Un fet que, per sort, comença a revertir-se. I si això passa és perquè des de fa dècades han confluït diversos factors que treballen i empenyen en una mateixa direcció. Un d’ells, sense cap mena de dubte, són les escoles de pilota, que han d’ocupar un lloc privilegiat en la llarga llista d’iniciatives que han permés reviscolar la pràctica d’aquest esport centenari. D’escoles de pilota n’han crescut a borbotons arreu dels nostres pobles durant les últimes dècades. La qual cosa ha possibilitat que es recupere, en part, la presència que aquest joc ha tingut tradicionalment als nostres carrers i trinquets.

En el cas d’Ontinyent l’escola de pilota es va fundar l’any 1991 gràcies a una iniciativa conjunta de l’Ajuntament i el club de pilota local. Un document d’aleshores, Convenio colectivo para la enseñanza organizada de la práctica de deportes palesa aquella col·laboració que es descriu en els següents termes:

“A tal efecto y reunidos en esta ciudad de Ontinyent el día 22 de marzo de 1991 los Sres:

Dn. Ramón Herrero Mas, en representación del Exmo. Ayuntamiento de Ontinyent y Dn. Andrés Juarez Ruiz en representación del Club Deportivo Local Pilota de Ontinyent.

CONVIENEN

La prestación, en mutua colaboración, del servicio técnico de enseñanza de la práctica del deporte PELOTA VALENCIANA TRINQUET en la Escuela Deportiva de su razón el las siguientes condiciones

El document continua detallant els termes d’aquella col·laboració que, dit siga de passada, resulten d’allò més reveladors. Però entre tots ells en destacarem un; concretament el que diu així: Monitores: José Brotons Martínez y José Vidal Cervera.  Pot ser els noms vos diguen ben poca cosa. O almenys un, perquè de l’altre ja n’hem parlat abans. Tant es val. L’únic que heu de saber al respecte és que es tracta de dos membres del Club de Pilota que van ser escollits per delegar la gestió de l’escola. Al cap i a la fi, algú se n’havia d’ocupar. I, per tal d’acomplir amb aquell encàrrec de la millor manera possible, es van traslladar fins a Canals per participar en el curs per a monitors de pilota. Així, una vegada amb el títol baix del braç, van tornar a Ontinyent per a exercir com a mestres de pilota. Ells, que duien mitja vida fent anar la baqueta amunt i avall de l’Altet de Sant Joan, organitzant partides, tornejos i fent avançar el Club en la direcció que hem llegit abans.

En el moment d’obrir l’Escola Esportiva de Pilota hi havia una quantitat de  xiquets que rondava prop de la seixantena. Una embranzida d’alumnes que va durar uns anys i que després va anar decaient. Fins al punt de quedar-se amb un planter purament testimonial. En efecte, l’any 2018 a l’escola hi havia, només, quatre alumnes. Dos xiquets d’Ontinyent i altres dos de Bocairent.

Havia arribat el moment de donar-li una nova empenta a l’escola. I el context era propici. Bufaven vents que resultaven més favorables per a la pràctica i la promoció d’aquest esport dels que havíem tingut fins al moment. Amb unes institucions més implicades, una infraestructura estabilitzada gràcies a la feina de la Federació de Pilota, la promoció escaient que aportaven certs mitjans de comunicació i la presència d’aquest esport com a material curricular a les escoles.

Una nova etapa que s’escriu amb un nom propi. El de Mario Calatayud Jiménez.

Mario, ja ho hem deixat escrit abans, és l’actual entrenador de l’Escola de Pilota. Va arribar l’any 2018 amb l’excusa de dur a terme les pràctiques extracurriculars que el grau de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport li exigien. Aficionat de tota la vida a la vaqueta, Mario va començar a jugar al seu poble natal de Fontanars dels Alforins. Però tot va canviar en arribar el quart curs del grau abans descrit. Llavors va escollir l’especialització de pilota valenciana que oferia la universitat. Una assignatura optativa impartida per Jordi Naya, un professor d’educació física que ha fet de la pilota una manera de viure. Tan alta és l’estima que sent per aquest esport que ha acabat transmetent els seus coneixements en l’àmbit de la universitat, però també als cursos que organitza la Federació de Pilota Valenciana. La seua implicació és tal que no tardarà a tornar a aparéixer per aquestes pàgines. Mario en parla així d’ell: La seua forma de viure la pilota la transmet als estudiants d’una manera molt pràctica. A nosaltres ens va ajudar a conéixer les diferents modalitats. La qual cosa ens va omplir de ganes i de necessitat de més pilota.

La bona qüestió és que fou el mateix Jordi Naya qui va presentar a Mario al president del Club de Pilota d’Ontinyent. En acabar les pràctiques extracurriculars se’m va oferir el comandament de l’Escola de Pilota. Cosa que, evidentment, vaig acceptar sense pensar-m’ho.

Però els nous temps que corrien requerien d’una manera de treballar diferent. L’escola es va professionalitzar. L’objectiu era construir una base fonamentada a través d’entrenaments que combinaren els vessants tècnics i pràctics. Una feina que permetera als xiquets i a les xiquetes participar en competicions amb escoles o clubs d’altres pobles. Cosa que actualment fan amb regularitat. Presentant equips en totes les categories disponibles. És a dir, en prebenjamins, benjamins, alevins i infantils. Xiquets i xiquetes en edats compreses entre els quatre i els catorze anys que troben cabuda en aquest esport a través de l’escola esportiva.

Tota aquesta feina ha donat el seu resultat. Actualment, l’escola de pilota conta, entre xiquets i xiquetes, amb uns 35 alumnes. Un fet que ha provocat la incorporació d’un segon entrenador: Iván Esparza Santamaría. El primer pilotari professional que ha donat el nostre poble. Algú que combina experiència, passió i que, a més, serveix com a referent a les noves generacions de pilotaris que acudeixen al trinquet municipal d’Ontinyent per aprendre les vicissituds d’aquest esport.

Cert és que la qualitat d’una escola esportiva no es deu mesurar en funció dels èxits aconseguits en forma de premis. Però no deixa de ser un motiu de satisfacció vorer com la feina que s’ha fet durant els últims anys va quallant en forma de reconeixements. Un palmarés que no és gens menyspreable. Sobretot si considerem el fet que la majoria dels alumnes que l’ha obtingut no fa ni quatre anys que entrenen a l’escola de pilota local.

Pam amunt, pam avall, aquest és el resum…

La temporada 2020-2021, l’equip de la categoria cadet va quedar subcampió de provincials de federació de jocs esportius. Assolint, també, un lloable tercer lloc a l’autonòmic de jocs esportius. Tot això pel que fa a la modalitat de raspall.

La temporada següent, la 2021-2022, l’equip de categoria benjamí va aconseguir quedar campió del trofeu Mancomunitat de raspall, subcampió de Provincials de Jocs Esportius de Federació, també en raspall, tercer lloc de l’autonòmic i campions del trofeu Mancomunitat de raspall d’estiu-primavera.

Ben mirat, aquesta col·lecció de títols no descobreix res, però revela una qüestió que resulta tant evident com evocadora. I aquesta és la següent: una escola esportiva, posem per cas aquesta de pilota, acompleix una funció que és fonamental per al futur de l’esport que ajuda a conéixer. Dóna un sentit de futur. I ho fa a través de la continuïtat que és capaç d’imprimir en la pràctica dels més menuts i menudes. Ja hem comentat abans que un dels problemes més greus que ha patit la pilota és el trencament generacional que ha existit entre els seus practicants. Doncs bé, les escoles esportives són el millor instrument que tenim a les mans per revertir aquesta situació. I la prova l’acabem d’apuntar més amunt. Uns xiquets que encara no fa quatre anys que s’entrenen en aquest esport ja són capaços de competir i guanyar títols. Un fet que, a més, té tot el valor del món si atenem un fet colpidor: la majoria d’aquests xiquets i xiquetes no han mamat la pilota des de menuts. Per tant, és molt poc probable que hagen passat hores i hores jugant-la al carrer o al pati de l’escola, com sí que ocorre amb altres esports. De fet, la cosa més probable és que molts d’ells hagen tingut el primer contacte amb aquest joc en el moment precís de mostrar el cap per l’escola de pilota.

Ras i curt: quan abans comencen a jugar, millor. Ah, i una altra cosa, aquest palmarés també constata una altra obvietat que deu omplir d’esperança els amants de la pilota local: a Ontinyent tenim un bon planter de jugadors i jugadores!

Pel que fa a les modalitats que es treballen a l’escola hi ha el raspall, que és la que més temps i dedicació consumeix, el frontó i l’escala i corda. Això determina la participació dels equips en els campionats que es proposen al llarg de l’any. De fet, els equips del club acostumen a jugar en campionats de raspall i frontó. Només de manera esporàdica ho han fet també en altres modalitats.

Ara bé, hi ha un altre àmbit en què l’Escola de Pilota també es mostra present i activa: en el de la promoció d’aquest esport. Talment com ocorre amb el club, l’escola també s’esforça per donar a conéixer aquest joc entre el públic potencialment susceptible de participar en ell. I ho fa a través de diferents iniciatives. La més evident, la que ha estat objecte del present capítol des que l’hem començat, ha estat el dels entrenaments. Unes sessions que acostumen a ser diverses en els formats. Al cap i a la fi es tracta d’adaptar les sessions a certs aspectes com la força, les capacitats motrius o les capacitats tècniques, que acostumen a presentar-se de manera diferent en funció de l’edat dels alumnes. L’altre àmbit en què l’escola desplega el seu potencial de promoció és en el del programa “Pilota a l’escola”. Es tracta d’un programa que organitza la Federació de Pilota Valenciana i que pretén, precisament, la promoció d’aquest joc als centres educatius. I ho fan a través d’unes sessions informatives que combinen aspectes teòrics i pràctics i que sovint compten amb la presència d’algun pilotari professional. Rode per on rode, sempre acudeix algú de l’escola per participar d’aquell programa. Normalment, ho fa la figura de l’entrenador.

A banda d’aquestes iniciatives, que solen ser recurrents en el temps, també n’hi ha d’altres que tenen un caràcter més circumstancial, però que també donen els seus fruits. Per exemple, l’any 2021 l’Escola de Pilota va promoure una activitat extraescolar al col·legi Lluís Vives.

CAPÍTOL TERCER: IVÁN ESPARZA SANTAMARIA. UN JUGADOR NASCUT DEL NO-RES.

Diumenge 26 de juny de 2022. Xeraco. La vida dins del trinquet s’omple d’aire i es queda suspesa quan la partida comença dins la canxa. El soroll de l’esclafit contra la pilota domina el trinquet. Els colps se succeeixen i ocupen tot l’espai. De vegades pugen empesos per la inclinació del tamborí fins a les graderies del dau i del rest. Altres, en canvi, s’esmunyen per l’escala fins a situar-se a la galeria. Només la reacció del públic que segueix la consecució de cada quinze és capaç de trencar aquella hegemonia de la vaqueta quan és colpejada. De tant en tant algú crida una travessa que no tarda a ser contestada. Fins que arriba el moment en què la partida es situa vint per cinc en favor dels rojos. Tonet IV té la partida a la butxaca i, amb ella, la possibilitat de jugar la seua tercera final de l’individual de raspall consecutiva. Les dues anteriors les ha jugades i les ha guanyades. Llavors passa alguna cosa que fa reaccionar al públic. Iván es rebel·la contra la lògica que ha dominat els últims jocs i comença a fer quinzes. Un darrere de l’altre. Arriba a situar la partida vint per quinze i amb net a trenta a favor seu. Està a dos quinzes d’igualar el marcador. La sentència de la càtedra és unànime: si fa el joc, s’emporta la partida. Però Tonet IV sap jugar també les seues cartes i abandona la canxa durant uns minuts acompanyat de Juan Cabanes, un dels hòmens bons de la partida. Entre el públic creix el desconcert. A l’últim quinze el genoll li ha jugat una mala passada. Un pas en fals que duu a pensar a molts dels presents que potser s’ha fotut. Però el dubte dura poc. S’esvaeix en el moment en què el jugador de Genovés entra a la canxa acaronat per l’ovació del públic i se situa al dau per traure. La primera de les tretes li ofereix la possibilitat de guanyar el quinze directe. Les tres següents li ho faciliten, malgrat la lluita aferrissada d’Iván per defendre’s i presentar batalla. Tonet finalment guanya el joc i la partida i és llavors quan l’espectador que tinc al costat, aficionat de tota la vida a la pilota, sentencia: Iván ha perdut jugant una molt bona partida. Estos dos jugadors –en referència a Iván i a Tonet IV– són els millors del circuit en estos moments. Hem vist una final anticipada. Acaba de disputar-se la semifinal del “Campionat Individual de Raspall. Trofeu President de la Generalitat Valenciana”. Es tracta de la competició mà a mà per a jugadors professionals dins la modalitat de raspall de major prestigi. Una fita que molts jugadors de pilota somien, però que pocs d’ells són capaços d’assolir.

Però com ha arribat Iván a convertir-se en un jugador de pilota professional i esdevenir, a més, una de les figures més respectables dins del circuit en la modalitat de raspall? La pregunta és del tot pertinent. Iván és natural d’Ontinyent. Una ciutat amb ànima de poble que no ha vist créixer cap pilotari de renom. Cap referent capaç de comboiar rere la seua ombra els aficionats més menuts cridats a succeir-lo. I no és aquest un fet estrany. Els pobles que han parit les últimes figures de la modalitat de raspall són uns altres: Genovés, Castelló de la Ribera, Piles o Barxeta. Tots ells pobles més menuts on l’afició ha mantingut l’impuls que tradicionalment ha tingut la pilota valenciana arreu de les nostres comarques. Al voltant d’aquest fet, el periodista Pedro Valero, al seu programa El tamborí, durant el transcurs de l’episodi Efecte 2.000, dedicat a la generació de joves pilotaris nascuts al voltant d’aquella data, va dir el següent El que passa amb Iván és que va nàixer al municipi d’Ontinyent, a la Vall d’Albaida. Sense escoltar el soroll de la pilota al rebotar contra els murs del trinquet quan asomava pel balcó de casa, com sí que ho feien els seus companys de la Safor. Però el ben cert és que Iván, i també Ontinyent, han canviat molt des de l’hivern d’aquell 2001 (Iván va nàixer el 2 de desembre d’aquell any). Es podria dir que l’un ha canviat l’altre. I a l’inrevés.

Ben cert és que l’afició a la pilota sempre s’ha mantingut ferma a casa nostra, però també ho és que ha sobreviscut al marge de l’interés social majoritari que ha estat capitalitzat per altres esports. Una prova d’això és el primer contacte que Iván va tindre amb aquest esport: La primera vegada que vaig saber de l’existència de la pilota fou gràcies a un episodi de l’Alqueria Blanca. Jo tenia dotze anys i allà a la pantalla van aparéixer uns actors disputant una partida d’escala i corda. Mogut per la curiositat va preguntar als pares quin era aquell esport i en què consistia, però poc van poder dir-li al respecte. Tenien poques referències de l’esport propi dels valencians. Com la major part de la gent del seu voltant. La casualitat va fer que uns dies després caiguera a les seues mans un full de propaganda de l’escola de pilota d’Ontinyent. Li’l van donar a l’escola. Llavors ja no m’ho vaig pensar. Em vaig apuntar i vaig fer la primera classe introductòria, que va tindre lloc al col·legi Carmelo Ripoll. Cert és que la pilota li va suscitar interés des del primer moment, però el context no era el més propici per a fer el pas definitiu. De tota la gent amb qui es relacionava no n’hi havia ningú que jugara a pilota. Tampoc en parlaven d’ella. De fet, el desconeixement cap a aquest esport era el fet més habitual entre els amics i coneguts. És per això que els primers anys va alternar la pràctica de dos esports tan diferents com la pilota i el futbol. Era tal el nivell d’allunyament que vivia respecte d’aquell esport que en aquells temps desconeixia que hi havia pilota professional, que també es jugava a altres zones o, inclús, que hi haguera tantes modalitats dins del mateix esport.

Amb el temps Iván va decantar-se per la pilota. Les hores consumides fent anar el braç i pilotejant amb els companys li van proveir d’un major control sobre el joc. Començava a creure’s que podia. A cada dia que passava s’adonava que la cosa avançava i que calia temps, dedicació i, per sobre de tot, algú que li mostrara el camí que tenia per córrer. Al cap i a la fi, ningú naix ensenyat. El primer dels mestres en traure el cap per la porta fou Jordi Naya, natural d’Agullent. L’home li va proporcionar una visió general i introductòria del joc de pilota. Amb pinzellades de caràcter lúdic va saber comboiar al nou jugador en la dinàmica d’un joc que cada cop li resultava més familiar. Després arribà Manolo Peris. El segon dels entrenadors que tingué Iván li va mostrar l’amplitud necessària d’una tècnica centenària, la que fan valer els jugadors de pilota quan es decideixen anar avant. I mentre això se succeïa també li desgranava els aspectes diversos del joc. Aquell codi reglamentari i moral que regeix la pràctica d’aquest esport carregat de tradició. Iván aprenia i creixia a redós d’un esport que anava descobrint a marxes forçades. I com que això s’esdevenia va fer el següent pas. Amb catorze anys va entrar al programa de tecnificació de pilota. Un de tants que organitza la Federació de Pilota Valenciana i que busca perfeccionar el joc d’aquells joves que es considera que presenten les aptituds necessàries per a desenvolupar un joc d’ampla volada. A Iván li va tocar desplaçar-se a la localitat de la Llosa de Ranes. Podia haver estat qualsevol altre poble perquè aquest programa té un caràcter itinerant, però va donar la casualitat que en aquella ocasió es va celebrar al cor de la Costera, ben a prop de sa casa. Això sí, siga on siga que s’organitze, darrere d’ell sempre hi ha la figura de José Garcia, el Moro, un expilotari professional que jugava de mitger a la modalitat de raspall. El Moro li va proporcionar el punt que li faltava, aquell que li va possibilitar polir la tècnica necessària per a deixar de ser un més entre tants i encaminar-se decidit cap al circuit professional. Però no només això, l’expilotari va ser l’encarregat d’impulsar a Iván al següent pas dins del món de la pilota.  Ell mateix el va seleccionar per a entrar al CESPIVA, el Centre d’Especialització de pilota Valenciana. Un ens que s’encarrega de formar a tots els nivells (físic, tècnic i psicològic) els esportistes de base per tal que puguen arribar a jugar com a professionals de la pilota. Allà mateix, a banda del Moro, també es va trobar amb Ismael Vidal, Fageca, expilotari professional en la modalitat d’escala i corda. La seua funció al centre: preparador físic. Iván avançava per bon camí. De la mà de preparadors professionals i envoltant dels jugadors més prometedors garbellats tots ells arreu de les comarques valencianes, va donar-ho tot a cadascun dels entrenaments als quals acudia per treballar la pràctica de la pilota des del doble vessant tècnic i físic.

Hui, pilotari professional com és, Iván s’entrena de la mà de Xavi Perigüell, que continua aprofundint en la millora de la tècnica i, sobretot, en la preparació física. Tan necessària per a afrontar el circuit professional actual, que resulta d’allò més exigent.

L’any 2017 el camí que Iván havia engegat cap al món professional de la pilota va fer un gir que molta gent esperava. A jutjar pel creixement que havia experimentat com a jugador resultava raonable pensar que el moment de l’esclat arribaria més prompte que tard. I així va ser. Aquell any el pilotari d’Ontinyent va guanyar la “Lliga promeses”, la “Lliga juvenil” i “l’Individual sub-18”. I precisament per això, per haver guanyat l’últim d’aquests títols, va obtenir una plaça a “l’Individual sub-23”, que també va guanyar. La final la va disputar contra el pilotari Roberto Feo, natural de la Llosa de Ranes. Iván contava, llavors, amb 16 anys. I malgrat que li quedaven dos anys encara per disputar el sub-18 el van passar a jugar segones partides, que és la manera com es coneixen les partides professionals de pilota. Un nom, siga dit de passada, batejat per la pura lògica. L’ordre habitual de moltes partides dicta que la primera d’elles és la que disputen les promeses. I com deveu imaginar, la segona és la que enfronta els jugadors amb consideració de professionals. Arribats a aquest punt, amb Iván disputant les segones partides, naix el jugador de professió. Una consideració que bé mereix un aclariment. Si més no per les particularitats i peculiaritats que el món de la pilota representa. No debades, per entendre com funciona el circuit de pilota professional hui en dia hem de donar una ullada, encara que siga breu, a la manera com aquesta s’ha professionalitzat.

Paco Cerdà i Purificació Mascarell expliquen al seu llibre [4] que el camí cap a la modernització d’aquest esport compta amb tres fites que són fonamentals. La primera d’elles va ocórrer l’any 1991 i va contar amb la iniciativa de l’empresa Frediesport, amb el suport econòmic de Bancaixa i la predisposició de la Televisió Valenciana. De la confluència d’aquests tres elements va nàixer el primer Circuit Bancaixa, una nova lliga d’escala i corda per equips. La cosa no té aparença de ser massa revolucionària, però guarda la seua importància. Sobretot si atenem a la manera com es gestionava i considerava l’esport de la pilota abans d’aquella data. Fins aquell moment els pilotaris es veien abocats a un món dominat per la incertesa. Sense competicions oficials havien d’organitzar-se un calendari de partides de mutu acord amb els trinqueters, que només tenien per oferir-los una part dels beneficis que donaven la venda d’entrades i les travesses. Uns incentius que, de tant en tant, es veien incrementats per les eventuals propines amb què alguns espectadors acostumaven a ruixar aquells jugadors que amb el seu joc els havien fet guanyar un bon grapat de diners. La precarietat era causada pel fet que un jugador, en eixir de casa cap a la partida, no sabia què anava a guanyar. Però també, i sobretot, perquè qualsevol eventualitat (una lesió, una malaltia…) els furtava la possibilitat de guanyar-se el pa amb el joc de pilota. Així, doncs, amb aquesta iniciativa l’esport de la pilota s’imbuia del caràcter esportiu i competitiu que no havia tingut mai. Per primera vegada en la història d’aquest esport s’obria la porta als diners que arribaven de fora el trinquet. S’atacava el mal principal que afectava la pilota. Un remei que va arribar de la mà d’aquell que l’havia patit en primera persona. No debades darrere d’aquesta iniciativa hi havia l’expilotari Alfredo Hernando, Fredi, responsable de l’empresa Frediesport abans esmentada.

La segona fita que marca la modernització de la pilota s’inicia al voltant de l’any 2000 i apareix en forma de praxi política. Un estament que tradicionalment, encara que amb moltes i honroses excepcions, s’ha mostrat alié al desenvolupament d’aquest esport. Aquell any es va promulgar un decret de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència encaminat a facilitar la pràctica del joc de pilota a les escoles i instituts. Allà s’obligava als centres educatius de nova construcció a incorporar un minitrinquet a les seues instal·lacions. Dos anys més tard, l’any 2002, la pilota valenciana es va incorporar explícitament al currículum de l’Educació Secundària Obligatòria. Durant aquell temps, també, es va crear una xarxa important d’escoles de pilota i centres de tecnificació que va nàixer de la col·laboració establerta entre la Federació de Pilota Valenciana i els Ajuntaments de cada poble.

La tercera i última de les fites que determinen el camí que anem perfilant s’esdevé l’any 2005, quan es crea l’empresa ValNet, l’objectiu de la qual és doble. Per una part, millorar les condicions dels jugadors de pilota. Això és, sou fix a càrrec de l’empresa i cotització a la Seguretat Social, amb tots els drets que això comporta: dret a l’atur, a la jubilació, a la baixa mèdica…. Per l’altra, organitzar un calendari que omplira i ordenara les competicions al llarg de la temporada. Amb la irrupció d’aquesta nova concepció de la pilota es va donar l’estocada final al vell sistema dominat per les partides organitzades al voltant de les travesses, les entrades i les propines. Un sistema creat al voltant de la figura del trinqueter, que era qui ho organitzava tot.

La situació que viu hui en dia el pilotari professional resulta molt semblant a la que va plantejar Valnet en el seu moment. Iván, per exemple, té un contracte anual amb la Fundació de Pilota Valenciana, l’ens que aglutina la nòmina de jugadors de pilota professionals que actualment existeixen. Aquest contracte li reporta un sou al mes i és revisat a finals d’any en funció del rendiment i dels títols aconseguits. Gràcies a aquesta relació laboral el jugador gaudeix de la cobertura bàsica que té qualsevol altre treballador. A més, a banda del benefici que li ofereix la Fundació de Pilota Valenciana el jugador pot incrementar els seus ingressos a través de les ajudes dels patrocinadors, que en el cas d’Iván són diversos. De fet, en parlar d’aquesta qüestió es mostra molt clar al respecte: De diners no n’entren massa, però són suficients per a anar tirant. A mi em van aconsellar que els invertira en formació i això estic fent. En efecte, el pilotari d’Ontinyent sovinteja la seua feina amb l’estudi del “Grau de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport”. Conscient com és que s’ha de treballar  el present per a guanyar-se el demà.

Un demà, per cert, que va començar a dibuixar-se el dia 6 de novembre de 2021. En aquella data es va disputar la final de la “Copa Diputació de València. Caixa Popular de Raspall”, una altra de les fites marcades en roig al calendari esportiu professional. En aquella ocasió Ivan va formar parella amb Seve Martínez, el jugador de Castelló de la Ribera. Seve és el jugador amb qui més còmode m’he sentit dins la canxa. És un jugador que no juga pilotes forçades. A més, no cal ni que ens parlem perquè ens compenetrem molt bé. Tant dins com fora de la pista. I ben bé que devia anar així. No debades la parella va guanyar totes les partides disputades durant el campionat. Inclosa, naturalment, aquella final jugada al trinquet de la Llosa de Ranes. Els rivals bé que havien demostrat el bon moment de forma en què arribaren a aquella partida. Jugaven contra la parella formada per Vicent Sendra, el jugador de Xeraco que brillava com a subcampió de lliga (una lliga, per cert, que acabaria guanyant la temporada següent), i Paco Lorja. El marcador va acabar amb un 25 per 15 que va ser molt celebrat per un públic entregat que va viure aquella partida enmig d’un ambient formidable: Com els d’abans de la pandèmia, rebla Iván que també va haver de travessar com a jugador, i durant un temps, aquell desert imposat per la COVID-19.

Però com és Iván com a jugador de pilota. El primer que hem de deixar clar és que Iván juga dins la modalitat de Raspall. No n’hi ha cap raó darrere d’aquesta tria més enllà que és la modalitat que he practicat sempre. Mai he jugat dalt corda. A més, Iván és restador. És a dir, ocupa la posició del rest quan juga com a integrant d’un equip, bé siga en un trio o en una parella. Vol dir això que, en estos casos, la posició que ocupa dins la canxa és la més endarrerida de totes. Una posició, a més, que l’obliga a dur el pes de la partida, ja que la major part de les pilotes han de passar per ell. Tant és així que dins el món de la pilota s’usa sovint una expressió per a definir el paper del restador dins la partida El carro, quan s’estaca, només el trau l’animal de barres, en al·lusió al fet que quan una partida es torna difícil és el rest, principalment, qui l’ha de remuntar.

Un bon jugador de raspall ha de ser molt complet i ha de dominar, o almenys defensar-se, en tots els colps. Però en preguntar-li sobre els colps que millor domina Iván dubta un moment. Sempre és difícil parlar d’un mateix: Diuen que la meua raspada és molt llarga i que a terra la pilota va forta. Que amb l’esquerra la puc fer anar lluny. El rebot és un recurs que gaste molt.

I què diuen les altres persones d’ell, de la seua manera de jugar. Pedro Valero, un dels periodistes esportius que més temps ha dedicat a la pilota comenta: Un jove amb talent i sense complexos… Un rest sòlid, segur, sobri, tècnic i tàcticAquell menut que descobria els secrets encisadors de la pilota mitjançant els addictius capítols de l’Alqueria Blanca s’ha consolidat com un jugador amb un prometedor futur al davant. Un pilotari complet. Sense errors. Que ja ha ensenyat la poteta per baix la porta. Després d’estrenar-se en les competicions oficials en 2020 continua treballant sense fer soroll, amb paciència, per aprofitar de nou la seua oportunitat. Com també ho fa Ontinyent, una ciutat que s’ha bolcat amb la pilota professional i que està suant, i de bo, la samarreta amb l’objectiu de guanyar la seua partida, que apareguen més Iván Esparza al seu trinquet.

Una altra de les persones que el coneix bé perquè ha seguit la seua evolució com a jugador és José Vidal, del club de pilota d’Ontinyent: Ha crescut molt ràpidament com a pilotari. Perquè té moltes facultats i sacrifici. És important que un poble tinga un referent bo com Iván. Oscar Borrell, aficionat i treballador incansable per aquest esport puntualitza: És un jugador molt regular i amb molt de seny. Algú que no ha mamat l’afició d’aquest esport i malgrat això s’enganxa de major. És un jugador molt tècnic i ara, amb el pas del temps, està agafant físic. També té la gràcia de poder tirar la pilota dalt –a la galeria del dau- des del 9.

 

EPÍLEG. DUES QÜESTIONS PER ACABAR.

LA PILOTA A ONTINYENT EN L’ACTUALITAT.

Durant el curs escolar de 2017-2018 Mario Calatayud va haver de compaginar els estudis del Grau que cursava amb les pràctiques extracurriculars que va fer al club de Pilota d’Ontinyent. Això, per a un enamorat d’aquest esport com és ell, va resultar, a més d’un encert, un avantatge. Perquè li va donar la possibilitat de conéixer de primera mà una realitat en la qual estava a punt d’aprofundir mitjançant el TFG (Treball de Final de Grau).

Després d’uns mesos dedicats al treball de camp i a la recerca Mario va presentar i defensar el TFG, que va aparéixer sota el nom de Estudio cualitativo de la pelota valenciana dentro de la educación física en los centros educativos de Ontinyent. La finalitat del qual naixia d’una quimera personal i tenia a vorer amb la necessitat d’entendre perquè el joc de pilota no acabava de funcionar a un poble com Ontinyent, que té més de 35000 habitants.

Per tal d’arribar a una conclusió Mario es va embarcar en una sèrie d’entrevistes que va mantenir amb responsables dels equips docents que hi havia als centres locals, escoles i instituts. Necessitava entendre de primera mà què estava passant amb la pilota al nostre poble. Tot això amb el doble propòsit d’aprendre, primer, per a intentar trobar una solució, després. Mario ho tenia clar, calia buscar una eixida perquè la pilota es poguera desenvolupar a Ontinyent amb la normalitat que es mereixia. Exactament com ocorre amb qualsevol altre esport al nostre poble.

Les conclusions a què va arribar foren diverses, però nosaltres les resumirem en dues. Per semblar-nos aquestes les que presenten una major incidència en l’afer que ens ocupa i per ser, a més, les que tenen una solució més a l’abast de les possibilitats col·lectives. La primera d’elles és la que es refereix a la manca de formació específica -al voltant de la pilota- del professorat encarregat d’impartir les unitats didàctiques a les escoles i instituts. La segona, que també fa referència a una mancança, es fixa en les instal·lacions que permeten la pràctica de la pilota. De fet, en l’actualitat només dos centres d’Ontinyent disposen de les instal·lacions pertinents i, per acabar-ho d’adobar, en un d’ells no s’imparteix la unitat didàctica de pilota que asseguraria la utilització d’aquella infraestructura.

Tot i la importància d’aquest treball, faríem bé de contextualitzar-lo i aclarir un punt que és fonamental. L’objectiu del mateix se centra en un àmbit específic, el de l’educació. Però n’hi ha d’altres espais que també resulten rellevants per al desenvolupament de la pilota al nostre poble. És per això que cal que obrim la perspectiva i intentem entendre l’estat en què es troba la pilota actualment.

Hui en dia la pilota viu un reviscolament a Ontinyent. I si això ocorre és perquè han confluït una sèrie de factors que així ho han possibilitat. Per una banda, hi ha les ajudes de les institucions públiques. Aquelles mateixes que durant tant de temps van viure d’esquena a aquest esport i que ara compten amb un bon grapat d’excepcions capaces de treballar de valent per tal de valorar la pràctica de la pilota. En el cas d’Ontinyent comptem amb ajudes que ens arriben per part de la Generalitat i de l’Ajuntament local, que ha trobat en la figura d’Oscar Borrell el millor aliat amb qui es podria contar. No debades, Oscar ha estat un aficionat dels de tota la vida, algú que ha practicat el joc de pilota des de menut i que encara el segueix allà on siga que es manifeste. Amb un especial interés quan això ocorre a Ontinyent. També hi ha la creació de dues institucions que han estat fonamentals per al desenvolupament de la pràctica d’aquest esport al nostre poble i de les quals ja n’hem parlat a bastament: el Club de Pilota i l’Escola de Pilota. I finalment hi ha l’eclosió esportiva d’Iván Esparza Santamaria. Perquè amb el seu exemple es reflecteixen els somnis i les esperances dels xiquets i les xiquetes que setmanalment acudeixen al trinquet per provar de seguir les seues passes.

Aquesta confluència d’elements ha permés que aquella sensació negativa que hi havia fa uns anys -menys dels que puguem imaginar- respecte a la pilota s’haja esvaït com una mala boira que el vent empeny. Llavors entre l’aficionat regnava una impressió molt dolenta que, dit siga de passada, era corroborada per la realitat més immediata. El públic que assistia i participava de les partides era massa fàcil de contar i, a més, estava format per persones amb una mitja d’edat molt avançada. Un fet aquest, el de l’edat, que d’entrada no resulta un problema. Però que s’hauria de considerar amb preocupació quan no existeix un relleu generacional. Que és el que ocorria llavors. Ara mateix, la incorporació d’una nova fornada de pilotaris joves ha foragitat aquella por que fou la raó de ser del món de la pilota local durant molt de temps.

 

ELS TRINQUETS D’ONTINYENT.

Cert és que la pilota ha gaudit, tradicionalment, de dos espais que conformen el seu hàbitat natural: el carrer i el trinquet. Indistintament s’han emprat aquests dos escenaris per a desenvolupar el joc des del començament. És a dir, d’ençà que en tenim testimonis escrits d’ella.

Al nostre poble també s’ha jugat en els dos escenaris. En parlar del club hem fet un inventari, més o menys acurat, dels diferents espais on s’ha desplegat el joc al carrer. Tocaria ara parlar del trinquet o, millor dit, dels trinquets que tenim al nostre poble.

La primera d’aquestes instal·lacions és la que hi ha ubicada al Poliesportiu Municipal. No podia ser d’una altra manera. No debades és la més antiga, la més gran i, per tant, la que guarda dins els seus murs el pes de la tradició local de la pilota. Aquest trinquet va ser construït en el context d’un pla de construccions esportives que pretenia ampliar les instal·lacions dedicades a la pràctica dels diferents esports. Es va inaugurar l’any 1985 i després d’ell encara es construiria la pista d’atletisme, el velòdrom, el camp de futbol, la piscina coberta… El trinquet és de titularitat pública i, com a tal, ha de ser explotat per l’Ajuntament. Però la lògica de la seua gestió recomana que durant els pocs dies que se celebra partida es contracte a un marxador perquè gestione l’activitat que es deriva d’aquell espectacle. És a dir, per a què venga les entrades, duga les pilotes, gestione les travesses, la publicitat… Una activitat que és preferible que es contracte perquè és del tot esporàdica. De fet, de partides professionals se’n juguen unes quatre o cinc a l’any. Un nombre del tot insuficient per a mantindre una infraestructura continuada. I no és el d’Ontinyent un cas singular o anecdòtic. Actualment, arreu dels nostres pobles n’hi ha molt pocs, poquíssims, trinquets que siguen de gestió privada. La major part dels existents són públics i gairebé sempre s’opta per una gestió semblant a la descrita per al cas del nostre trinquet municipal. Això sí, de la mateixa manera que hem deixat escrit que el nombre de partides professionals resulta més bé curt, hem de reconéixer que el trinquet s’usa gairebé cada dia. Perquè els entrenaments de l’escola de pilota l’ocupen una mitjana de tres dies per setmana. La resta es deixa a la disposició de la gent que vol jugar a pilota, tant als membres del club com als aficionats que acudeixen al marge de qualsevol institució. Un calendari que queda més ajustat encara si comptem amb els entrenaments d’Iván Esparza Santamaria.

Però no és aquest l’únic trinquet que tenim al nostre poble. També comptem amb instal·lacions a l’IES del Pou Clar i el Jaume I. El motiu d’això ja l’hem tret a col·lació en aquest treball, en parlar de les tres fites que han marcat la modernització de la pilota valenciana. Recordem: a començaments de l’any 2000 un decret de Conselleria promulgava l’obligatorietat d’alçar trinquets als centres educatius de nova construcció. Doncs bé, en eixe context, es van construir les intal·lacions referides, que són dues per cada centre. Generalment un minitrinquet i un altre més gran. Unes instal·lacions que prompte es veuran incrementades, ja que a la reforma que s’està projectant a l’IES de l’Estació hi ha previst construir un trinquet de frares. Una modalitat que és hegemònica de les comarques de Castelló, molt semblant al frontó, però que té una peculiaritat que converteix la seua pràctica en una experiència molt divertida. Es tracta de dos bisells verticals (anomenats “frares”) ubicats a cada costat del frontis. Dues construccions de metre i mig d’alçada, aproximadament, que acaben en punta i que maten l’angle existent entre el frontis i els murs laterals. Una peculiaritat arquitectònica que influeix en el joc. Ja que desvia la trajectòria de la pilota quan colpeja, fent-la imprevisible i dificultant, així, el joc del contrari. La part posterior d’aquests trinquets, per cert, presenta una teuladeta i la canxa acostuma a ser d’una grandària més reduïda que la resta.

BIBLIOGRAFIA.

[1] Llora Tortosa, Antonio. Ontinyent y su historia. Ontinyent. 1992. Pàg. 200.

[2] Bernabeu Galbis, Alfredo. El Santo Hospital de Ontinyent. Curiosiodades de una época –misceláneas- documentos. Ontinyent. 1991, Edita: Hospital Beneficiencia Nuestra Señora de los Dolores. Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent. Pàg. 70-71.

[3] Soldado, Alberto. Joc de pilota. Historia de un deporte valenciano. 1998. Publitrade grupo de comunicación. Pàg. 205.

[4] Cerdà, Paco i Mascarell, Purificació. La revolució va de bo!. La modernització de la pilota valenciana. 2009, Universitat de València.

Fotografies relacionades amb l’entrada

(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)

BAR JAUJA. EL BAR DEL POBLE.

BAR JAUJA. EL BAR DEL POBLE.

BAR JAUJA. EL BAR DEL POBLE.

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

Bar Jauja. El bar del poble.

“Ja m’ho deia la mare: les presses no són bones companyes de viatge”. Això és el que pensa i es diu, una vegada i una altra, el xiquet mentre baixa carrer Morereta avall amb la bici desbocada. Prou feina se li ha girat amb evitar els clots de terra com per a pensar, encara, què farà quan arribe al revolt.  La bici tremola i es queixa mentre el xiquet fa mans i mànigues per controlar el manillar amb una sola mà. Amb l’altra sosté l’entrepà que li ha deixat preparat la germana abans d’anar al llavador del carrer Sant Domingo (actual carrer Paco Montes). Aquell que els queda més a prop de casa.

En arribar al punt precís en què el carrer Morereta es junta amb la plaça de José Antonio (actual Sant Domingo) el xiquet llança una mirada fugissera al quiosc Ca Joaquinet, aquell que hi ha a l’altre costat de la plaça. La distància i les preses no li deixen vorer res del que hi ha a l’aparador, però tampoc li cal. Només amb tancar els ulls és capaç de descriure la disposició de les novel.les i dels tebeos que pengen, per la part de dalt, dels cordills que travessen els finestrals; els fruits secs que hi ha baix o les llepolies que s’ofereixen com una temptació a grans i menuts. De fet al xiquet li hauria agradat d’allò més apropar-se per contemplar, amb tota la calma del món, aquell contingut. No siga cosa que es presente alguna novetat. Però no ho farà perquè la necessitat li és imperiosa. Per això torna a concentrar-se amb el tentineig de la bici en el moment just en què s’enfila entre les jardineres plaça endins. Els plataners observen de cua d’ull el seu trajecte contrafet que, en el seu recorregut, sorteja dones que xarren en rogle i la xicalla que s’escampa per ací i allà jugant a la trompa, als xavos negres o al parao. En passar prop d’un dels rosers sent que se li enganxa la camisa i això li fa perdre el precari equilibri que a males penes el sostenia. És llavors quan la bici es deixa anar i amb ella el xiquet que, a última hora, decideix fer un bot que el trau d’aquell mal pas tot deixant-lo davant de la bassa. Una vegada allà, per dissimular, fica la mà dins l’aigua i es renta la cara mentre es mira desafiant la casa del Metge Rovira i el Teatre Echegaray. Malgrat que el cor li batega insistent intenta mantenir la compostura i aparenta tranquil.litat. Al banc que li queda més a prop hi ha un home entrat en anys que fa la becadeta i altres dos que xarren per ells i pel que dorm. Ningú sembla haver-se adonat de com ha estat de prop de consumar-se la tragèdia. Una vegada recuperat de l’ensurt agafa la bici amb una mà i la condueix amb passes tranquil.les mentre comença a menjar-se l’entrepà. I ho fa amb deler malgrat les olors que conflueixen en aquell punt de la plaça. Les que pugen del carrer Delme des de la vaqueria, el papero o la fàbrica de tints i les que es desprenen del corral de cabres que hi ha al fons de l’atzucac del llavador de Sant Domingo. Encara sort del forn de pa i de la botiga de vins de Can Leandro que suavitzen aquella sentor amarga.

Poques passes després arriba a la casa on volia anar a parar, la que flanqueja la plaça per la seua part de Llevant. Recolza la bici al costat de la porta i fa un crit que acompanya amb un parell de colps a la finestra. Poc després algú trau el cap:

  • Bona vesprada senyo Pot ixir Santi a jugar?
  • Si, clar. Ara quan acabe la faena ixirà.
  • Però tardarà molt?
  • Està acabant de reomplir unes botelles de vermut.

L’edifici on arriba el xiquet en aquell dia incert de començaments de la dècada dels seixanta del segle passat és el que ocupa l’espai on hi ha, actualment, el bar Jauja. Els dos immobles, el que es troba el xiquet i el que s’alça en l’actualitat,  no tenen res a vorer l’un amb altre. No debades, durant el transcurs del temps que els separa, s’han esdevingut dues reformes integrals que li han mudat l’aparença i l’estructura.

Santi Martínez Boscà ens explica que l’edifici primigeni conformava una unitat amb un altre adjacent que s’obria al carrer Dos de Maig. Aquells dos immobles formaven part del mateix solar propietat de Francisco Martínez Valls, el seu avi. Pel que es veu en aquell temps quedaven comunicats per un pati interior proveït d’una escala amplíssima que tenia per objectiu salvar el desnivell que els separava.

Conten que temps era temps, quan el foc s’obstinava a engolir-se alguna part de la ruralia del nostre terme, l’ajuntament enviava camions pels carrers d’Ontinyent per tal de recollir a qualsevol que poguera ajudar en l’extinció de l’incendi. “Tant se val”, recorda Francisco Martínez Bolinches, “que anares vestit diumenge. Si et trobaven pel carrer et pujaven al camió”. La bona qüestió era que molts dels veïns de la plaça, sabedors que els estaven buscant, acostumaven a utilitzar aquests dos edificis per anar d’un carrer a l’altre, amb l’única intenció de burlar aquell camió que els percaçava.

Això sí, entre els dos edificis s’obria un abisme arquitectònic que els distanciava, ni que fóra per les formes que presentaven. No debades l’edifici que tenia l’entrada principal en el carrer Dos de Maig era la fàbrica de “Muebles Martínez” i, com vos podeu imaginar, la funció del mateix va determinar de manera decisiva la seua fisonomia. Responia a allò que es coneix com a arquitectura industrial i quedava conformat per un espai de dimensions considerables, diàfan per la manca de pilars i proveït d’un sostre alt de forma encavallada. L’edifici tenia dues plantes i la inferior no estava pavimentada.

“Muebles Martínez” fou un dels diversos negocis vinculats a la família. Ramon Martínez Tormo és la primera persona que apareix registrada al llibre de matrícules relacionat amb aquell negoci. El seu nom apareix per primera vegada l’any 1.879, encara que cal apuntar que no existeixen registres anteriors a aquesta data. La fusteria fou expropiada durant el transcurs de la Guerra Civil. La caiguda de l’activitat econòmica de resultes del conflicte, el fet que se’ls endugueren la maquinària i la mateixa expropiació van fer que el negoci entrara en fallida. Una situació tan delicada com aquella requeria una solució dràstica i conjunta. Així, per evitar que es tancara l’empresa, van convertir la fusteria en una cooperativa. Cada treballador tenia en propietat la seua part del negoci. I gràcies a això, la dotzena i escaig de treballadors que van dur avant aquell projecte van salvar l’empresa i el seu lloc de treball. Fins al dia, molts anys després, que van tancar les seues portes perquè ja tenien merescuda (i ben guanyada) la jubilació. Aquella mateixa empresa, “Muebles Martínez”, disposava d’un lloc d’exposició ubicat a la planta baixa de la “Casa Velázquez”. Allà mateix hi havia dues sales proveïdes d’uns amplíssims finestrals que donaven al carrer Tomàs Valls, una de les artèries comercials de l’Ontinyent d’aquell temps.

Una anècdota curiosa, lligada també a l’existència d’aquesta fusteria, ens la conten Rafael A. Gandia Vidal i Rafa Gandia Borredà a l’article anomenat El castillo de fiestas de Moros y Cristianos obsequio del conde de Torrefiel. 1918-1935. Segons aquest relat l’any 1918, el comte de Torrefiel i II vescomte de Miranda, Vicente Puigmoltó y Rodríguez-Trelles, va obsequiar el poble d’Ontinyent amb un castell nou de trinca per a celebrar les festes de Moros i Cristians. L’excusa li la va donar l’agraïment que sentia per haver estat elegit diputat a corts en les eleccions celebrades el febrer d’aquell mateix any. I és en aquest punt on entren en escena els nostres protagonistes. Diu el text: Construido en madera de pino de Suecia, procedente de los pinares del Conde de Torrefiel, y chapado con madera de importación en los talleres de carpintería y ebanistería de los hermanos Ramón y Francisco Martínez Valls en la calle Dos de Mayo nº 54.

El castell es va instal.lar al Regall, davant mateixa de la casa del comte de Torrefiel, i va ocupar aquell espai, cada any durant el transcurs de les festes, des de l’any 1918 fins a les festes de l’any 1935. L’any 1936 la malaurada Guerra Civil li va passar per davant. Diuen que per aquell temps acostumaven a guardar-lo als baixos del Círculo Industrial y Agrícola i que la seua desaparició fou gradual. Pel que es veu algú va decidir que el destí de les seues parts havia de ser el d’alimentar un foc que, en aquells temps d’estretors, va resultar l’únic antídot contra el fred que tenien a mà.

Per acabar un altre fragment: De su montaje y almacenamiento hasta su desaparición… se encargaron los hermanos Martínez Valls junto a sus respectivos hijos Ramón Martínez Martí y Francisco Martínez Bolinches.

Poc temps després, menys del que necessita el xiquet per engolir-se tot l’entrepà,  es torna a obrir la porta.

  • Vols que anem dalt?

Pel badall s’esgola la veu de Santi que no arriba a traure el cap perquè, abans que puga fer-ho, el xiquet ja s’esmuny llindar endins. Fora fa massa calor com per a pensar-s’ho.

Una vegada a l’interior s’enfilen per l’escala de caragol qui hi ha al bell mig de l’edifici i la segueixen fins que arriben a la terrassa. Allà dalt, com un tresor amagat, hi ha la part de l’edifici que en aquella casa anomenen “la trona”. Es tracta d’una xicoteta habitació de planta quadrada que fa les funcions de columbari. Si cada infància pertany a un espai, aquell és el seu recer compartit. La trona o troneta, que això depén de quin dels germans ho conte, té dues plantes comunicades per una escala de fusta. La planta superior, més reduïda que l’altra sobre la qual reposa, compta amb una altra escala que ajuda a arribar a la part més alta. Pot ser la més important de les de la troneta. No debades en aquella part superior hi ha uns finestrals allargassats, de forma rectangular, que s’obrin als quatre costats.

Dalt de la trona, penjades de les parets com si foren trofeus, hi ha les gàbies que cusen la part exterior d’aquella façana carregada d’austeritat.

Mentre passeja la mirada entre les gàbies el xiquet aprofita les últimes engrunes que li queden del berenar per donar a menjar els coloms. Sap que no li’n queda prou per a tots i això li dol en l’ànima. Molts anys després aquell mateix xiquet recordarà amb nostàlgia les vesprades passades en aquella terrassa. Les hores deixades anar allà mateix mentre escrutaven el cel amb mirada de detectiu intentant resseguir el vol de les aus en el seu anar i venir des de la plaça de José Antonio fins a Sant Miquel, pel campanar de Santa Maria o sobre les teulades de les cases velles de la Vila.

 

A Ontinyent sempre hi ha hagut una gran afecció als coloms i aquesta casa no en fou una excepció. De fet, durant un temps, la societat local de columbaris va estar ubicada en una de les seues estances. Durant aquell temps, recorda Santi, també hi van deixar un gabiot per a guardar les colomes. Les mateixes que cada setmana, cap a les 15.00h, es soltaven d’una en una perquè escamparen el vol que era seguit per un estol de coloms que les percaçaven desesperats. I mentre aquesta cursa s’esdevenia els afeccionats resseguien el batre de les ales dels coloms proveïts amb un prismàtic. D’altra manera s’havien de conformar amb el que els contaren els companys, fóra cert o no.  El primer columbari de la família fou Francisco Martínez Bolinches, pare de Santi. D’ell es conserva encara un carnet de federat expedit en temps de la República (1932): Licencia para uso y vuelo de palomas y buchones.

Entre els motius que ajudaren a la creació del Bar Jauja, allà per l’any 1948, en destaca un, el que va promoure el costum setmanal encara present de jugar la partida de pilota al carrer de l’Altet de Sant Joan. En aquell temps les partides que es jugaven en aquell carrer costerut congriaven a molta gent, tant de jugadors com de públic assistent. Hòmens i dones que acudien, fins i tot, dels pobles propers per seguir el transcurs d’unes partides en què destacaven figures com Foios o Barro. Dos noms que han quedat gravats a la memòria dels assistents a aquell esdeveniment esportiu.

L’afluència de públic era tan notòria que a Francisco Martínez Bolinches li va vindre la pensada. No fou aquell un acte premeditat. Més bé fruit de l’observació d’una evidència que tornava cada setmana. Resulta que va esdevenir costum, mentre duraven les partides, que se’ls arrimara molta gent per demanar-los a la família una cadira per descansar, alguna cosa per a beure… així que Francisco, que ho tenia tot de la mà, va vorer el cel obert. Va demanar als fusters de “Muebles Martinez” que li feren una barra. Quina devia ser la sorpresa del públic assistent quan van trobar-se, de colp a repent i sense previ avís, una barreta de fusta proveïda de tot allò que necessitaven i alguna cosa més. Hi havia cervesa, vermut d’Aielo, una màquina d’aiguacels i cassalla per entretenir la set i les hores mortes. I com que només de líquid no passen les persones també van oferir alguns aperitius. De primeres foren aperitius gelats com berberechos o les papes, que Francisco es proveïa d’aquell papero proper que li les duia en bidons de llauna. Poc després van incorporar a la carta favetes, sang, fetge i els callos que, amb el temps, han esdevingut una de les senyes d’identitat del bar Jauja. És a dir, que des del bell començament els comensals ja comptaven amb la cuina que ha esdevingut un símbol del nostre poble i que encara hui s’ofereix com un tresor. Als amos d’aquell establiment mig improvisat se’ls havia girat feina. Havien d’atendre la barra els dies de festa, atendre la criança dels tres fills: Francisco, Vicente i Ramón Martínez Boscà, i també acudir allà on fora per proveir-se dels queviures. Cosa que acostumaven a fer els fills de Francisco. Així, era ben normal vore’ls per la plaça de Baix, carregats amb poals, anant a la “Carnisseria Santiago” per adquirir la sang que temps després, a mesura que el consum va anar augmentant, comprarien a l’escorxador municipal. O a aquella altra, la de Ricardo, ubicada al carrer Morereta. També al carrer Les Roses, on acudien per comprar el peix a la “Pescateria Municipal”.

En aquella primera etapa l’establiment només obria els caps de setmana. La resta del temps romania tancat perquè allà dins hi havia les màquines de la fusteria. De fet, el bar no obria les portes fins al dissabte a la vesprada. Resulta que dissabte matí encara treballaven a la fusteria i, fins que no tancaven, no podien retirar la màquina de polimentar que hi havia allà on després servien els clients. Pot intuir el lector o lectora que aquells primers comensals que acudien al bar compartien les olors que desprenia la cuina amb les que havia deixat el treball de la fusta. Imagineu què hauria de ser compartir l’olor dels callos, per exemple, amb les del dissolvent que encara surava a l’aire. Siga com siga, la qüestió és que en aquella primera etapa s’obria mig dissabte i el diumenge. El dilluns, una vegada tancades les portes del bar, es tornava a baixar la màquina de polimentar i s’enllestia de nou la fusteria. La cosa tenia la seua lògica. Havien d’aprofitar l’embranzida que tenia la plaça en els dies de festa i que la va dur a convertir-se el centre neuràlgic de la vida social del nostre poble. Allà confluïen els comerços i establiments més importants que hi havia a Ontinyent en aquell temps. Delerosos de mostrar-se allà on la gent acudia durant les hores d’esbarjo. L’espai que dibuixava la plaça i la seua rodalia aixoplugava certs establiments molt freqüentats els caps de setmana i els dies de festa. Hi havia, per exemple, el cine Pere o  el Teatre Echegaray. Dos elements que agitaren amb el seu funcionament la vida d’aquell espai central de l’Ontinyent de la segona meitat del segle passat.  El cine era el passatemps popular més sovintejat pels veïns i veïnes del moment. Una cosa semblant a la que ocorria amb el Teatre Echegaray que, dit siga de passada, va donar cabuda a alguns dels artistes més importants del moment tals com Paquita Rico, Carmen Sevilla, Emilio el Moro, Antonio Machín, Manolo Escobar, Raimon, Ovidi Montllor… un reguitzell de noms que creix o decreix segons qui els recorde.

Però això només fou el context i amb això no n’hi ha prou per a explicar-ho tot. La veritat, però, va més enllà de l’avinentesa puntual que feia multiplicar-se la gent a la plaça. Ja hem parlat de la fusteria i també del bar, que van cursar la seua existència al mateix temps. Ens falta traure a col.lació el tercer negoci que va regentar la família en aquells moments: el negoci de rajoles hidràuliques. Una empresa que Francisco Martínez Bolinches va engegar just després de deixar el negoci de la fusteria. Així, va agafar la part que li pertocava i amb aquell romanent va muntar el nou projecte. Faríem bé, arribats a aquest punt, de reconéixer la naturalesa emprenedora de Francisco Martínez Bolinches i, també, l’ajut inestimable de la seua dona, Paquita Boscà Sampedro, que sempre li va fer costat. La muller fou una peça fonamental que va ajudar a mantindre en marxa l’engranatge dels diferents negocis però també de la família. Una altra d’aquelles dones valentes que va treballar dins i fora de casa, de manera decidida i valenta. Una altra d’aquelles dones a l’ombra sense les quals la nostra història hauria estat ben diferent.

L’empresa de rajoles hidràuliques distribuïa els productes de Azulejos Pelícano i ho feia tant a Ontinyent com als pobles veïns. La seu de l’empresa la van ubicar al carrer Violinista Matas nº2 i la seua trajectòria va durar fins que les innovacions del sector els van deixar a l’andana. Resulta que a Gandia i a altres poblacions més grans van aparéixer altres empreses que feien servir màquines rotatives que produïen aquestes rajoles de manera més eficient. És a dir, més rajoles en menys temps. Aquest fou el primer contratemps que l’empresa encara va poder salvar. Però la incertesa del camí a recórrer va topar amb l’embranzida que estava agafant el bar. Aquesta confluència va fer que Francisco Martínez decidira tancar la via de les rajoles per centrar-se en aquella altra que semblava decidida a arribar a bon port.

Abans, però, va interessar-se per saber si podia comptar amb l’ajuda del seu fill Santi:

  • Tu m’ajudaries a dur el bar?

Ja vos avancem que la resposta fou afirmativa. Però això ho contarem més avant. Abans, però, s’havia de resoldre una necessitat imperiosa. Perquè no existeix cap negoci que no tinga nom van haver de buscar-ne un que li fóra escaient. I com anomenar aquell nou projecte que semblava destinat a concentrar els esforços empresarials de la família? Doncs ben senzill, recorrent a l’imaginari popular. De fet el nom del bar té relació directa amb la ciutat homònima que hi ha a l’altiplà del Perú. D’ella es conten diverses llegendes i, malgrat les xicotetes desviacions que les distancien, totes conflueixen en un fet. En l’expressió popular “Esto es Jauja”. Una expressió amb connotacions positives que es relacionen en un temps o un espai agradós i de bona estada. Que jutge el lector si el nom està prou encertat. Nosaltres ho tenim ben clar.

 

Per nits com aquella somiava l’estiu durant tot l’any. El plaer començava en acabar de sopar, quan abandonava sa casa al crit de “Me’n vaig” i després tancava la porta. No calien més paraules. Amb aquella pobra frase quedava tot dit. Després baixava el carrer cames ajudeu-me fins a trobar-se amb els amics i les amigues que ja feia estona que hi eren allà. A les portes de les cases els veïns es reunien en rogles per posar-se al dia.

Aquella nit Santi semblava més nerviós que de costum:

  • L’has escoltat?
  • El què?
  • Què ha de ser, el carro. Fa una estona que ha passat carrer avall. Demà n’hi haurà pel.lícula.

La presència d’aquell carro era tot un esdeveniment per als xiquets del barri. No és que no n’hagueren vist mai cap, ans al contrari. A l’Ontinyent d’aquell temps n’hi havia més carros que cotxes. Allò que pessigava les emocions dels més menuts i d’alguns majors, allò que els treia hores de son, no era el fet de retronar de les rodes fetes de fusta i ferro, si no la bona notícia que anunciava. Es tractava d’un d’aquells carros menuts que es construïen al carrer del Dos de Maig, darrere mateixa de la plaça. Era tan menut que en lloc d’enganxar un animal perquè l’arrossegara posaven un treballador de l’Echegaray perquè fera la força. Així és com s’encaminava fins a la Pensión Sol, situada a l’actual plaça de la Concepció, per a carregar les pel.lícules que l’endemà es projectarien al cinema. Poques vegades van coincidir el carro i els xiquets a la plaça, però quan això ocorria s’avesaven tots a veure’l pujar i a no perdre’s detall de la càrrega. Darrere hi duia uns sacs que guardaven les bobines que venien en caixes de llauna. No és que es vegera gran cosa, la veritat. Però el simple fet de ser-hi present en el moment que passava el carro donava la credibilitat suficient per a poder-ho contar als amics. Ara bé, l’emoció més gran la patien aquells qui, des de casa estant, escoltaven el retrunyir de les rodes contra el terra. No és que ho posaren en dubte, però aquell esdeveniment els assegurava que l’endemà hi hauria sessió doble de pel.lícules, els tràilers per anar fent boca i el nodo.

La segona etapa del bar Jauja comença l’any 1.953. En aquell moment res no feia pensar que un fet fortuït com aquell que estava a punt de succeir anava a canviar de manera tan significativa el futur del negoci. Resulta que aquell any a Francisco Martínez Bolinches li va tocar la loteria. No foren molts diners, la veritat, però va saber traure’ls un bon profit. Així que amb aquell pessic i els molts altres que havia anat guardant gràcies a l’esforç del treball va dur a terme la primera de les reformes que va patir aquell edifici primigeni. Això va esdevenir-se entre l’any 1956 i el 1958 i amb ella van canviar per complet la fisonomia de l’immoble. Per començar van fer desaparéixer l’escala de caragol que hi havia al centre de la casa, aquella per on pujaven els xiquets al colomer al començament del relat. Després van redistribuir els espais interiors i van donar accés a les diferents plantes per la façana. Per dir-ho d’alguna manera, van transformar la vella casa en un edifici modern. A més van separar, per primera vegada, la casa on habitaven del local on hi havia el bar. I, per acabar-ho d’adobar, van construir la primera barra de granit que tingué el Jauja. Una obra duta a terme per Francisco Bolinches Francés, l’oncle de Santi, que treballava de marbrista, escultor i professor de dibuix. I que tenia el seu taller al carrer Dos de Maig.

Els canvis, però, no s’aturaren ací. Aprofitant aquella reforma van habilitar la planta baixa per a ubicar el bar i, una vegada feta l’obra, el van arrendar a Rafael Morales, que era l’obrer que duia a terme la tasca de rehabilitació. L’home va regentar l’establiment durant un període curt, quatre o cinc anys a tot estirar. Durant aquest temps la família Martínez es va centrar en el negoci de les rajoles. Però amb el temps va aparéixer la decadència que abans hem deixat escrita. Fou per aquella causa que Francisco va proposar al fill, mitjançant la pregunta abans registrada, de dur ells el bar. I dit i fet, poc després el bar Jauja va passar a ser regentat per Francisco Martínez Bolinches i Santi Martínez Boscà, pare i fill respectivament.

Amb el nou temps que s’albirava van arribar els canvis. Van convertir aquella barra inicial, la que donava servei als assistents a les partides de pilota, en un local que reunia totes les comoditats que mereixien els clients i necessitaven els treballadors. L’establiment, a més, va deixar d’obrir només els caps de setmana per a oferir els seus serveis cada dia. Sense excepció. De fet, per no tancar no tancaven ni a l’hora de dinar. Cosa perfectament normal si atenem que estem fent referència a un establiment que conta en l’oferiment de menjar i beure la seua principal activitat. El fet curiós, a tall d’anècdota, és el record que d’aquell fet en guarden els tres fills de Francisco. Resulta que cada dia, a l’hora de dinar, entrava algú al bar amb l’esperança de ser servit. Allò feia que els xiquets hagueren d’interrompre el seu dinar cada vegada que algú travessava la porta del bar. Foren tantes les interrupcions que al remat van decidir establir un torn per tal d’atendre els clients de la manera més equitativa possible i, ja de passada, assegurar-se un temps, ni que fóra curt,  per menjar sense que els molestaren. De feines al bar n’anaven ben servits, els tres germans. Escombraven, anaven a comprar i reomplien les botelles de vi i vermut que, per aquell temps, arribava al bar en garrafes de 20 litres. Però cap feina els resultava tan enutjosa com aquella que acabem de descriure i que els interrompia el dinar.

Però res és definitiu ni ve a quedar-se per sempre. Conten que un dia, durant el transcurs d’un viatge a València, Santi es va trobar, astorat, un cartell que penjava de la finestra d’un bar de la capital: Cerrado por día de descanso. Allò li va fer rodar el cap. En tornar a casa li va contar a son pare aquell cas i li va plantejar de fer el mateix. Francisco no s’ho va pensar massa. Va acceptar de primer moment i van acordar que el dia de descans seria el dimarts. La cosa tenia més complicacions de les que hui ens puga semblar. Per la pensa dels dos responsables del negoci hauria de ressonar el dubte sobre la rebuda d’aquella proposta. I ben prompte que se’ls va presentar davant dels nassos. Al poc de penjar el cartell van mostrar el cap pel Jauja un grapat d’hostalers locals:

  • Això que anuncieu al cartell tindrà continuïtat?
  • Eixa és la idea.
  • Doncs no es parle més.

I entre tots els presents van acordar que el dimarts tancarien per regalar-se el dia de descans que ben merescut tenien.

La cosa, doncs, anava agafant forma. I així va ser com pare i fill, amb l’ajuda d’una germana de sa mare, el tio Nisio i un parell de fusters que els ajudaven els caps de setmana, van engegar aquesta segona etapa en què es consolida i professionalitza el negoci. I entre tanta feina unes quantes decisions més que feien rodar el cap a més d’un. En aquest cas foren alguns clients els qui no ho tingueren del tot clar. I prou que es van dedicar a fer-ho saber. Tot va començar amb una altra de les apostes arriscades nascudes del Jauja. Resulta que aquest establiment fou el primer d’Ontinyent en posar cristalls completament transparents. Llavors acostumaven a entelar la visió els vidres fumats, gravats o les cortines que en penjaven. Qualsevol cosa que ajudara a separar els dos mons, el del carrer i el de l’interior del local, que quedaven a tocar. Aquell fet va causar molt de rebombori entre la clientela habitual. Molts dels quals van arribar a jurar que no tornarien a xafar aquell establiment. Pel que es veu no estaven conformes amb certes qüestions que hui, per sort, ens queden molt lluny. No acceptaven la pèrdua d’intimitat que això suposava, que es poguera vorer fumar a les dones o menjar als hòmens.

La primera de les feines que acompleixen els cambrers del bar Jauja acostuma a resultar atractiva als xiquets que hi ha per allà. Tant és així que tan bon punt comencen a dur-la a terme van acudint poc a poquet aquelles animetes que, fins aquell moment, s’entretenien fent qualsevol cosa a la plaça. I sense dir ni pruna es disposen al voltant d’una de les taules, la que ocupen els cambrers, per resseguir la feina i la conversa.

Resulta que les servilletes de paper, aquelles que duen imprés el lema del negoci Para un buen vermut: bar Jauja arriben a l’establiment desplegades. Així que als treballadors no els en queda altra que asseure’s en una taula, abans que arriben els clients, per plegar-les i ordenar-les.

  • Podem ajudar?- diu algú, el que siga, que sempre parla en nom del grup.
  • Si, conteu les servilletes d’aquella caixa que creiem que en falta una.

La feinada és de no dir. Però als xiquets, tan decidits com estan, res els tira enrere. Així, per por a fallar, conten el contingut de la caixa un parell de vegades. Una feina que els duu una bona estona. I després de fer-ho arriben a dues conclusions. La primera és que de servilletes no en falta ni una. La segona, que han estat víctimes d’alguna malifeta. Les rialles dels cambrers han alçat les sospites entre els més menuts i, encara que no els queda del tot clar de què es tracta, decideixen que no tornaran a fer aquella feina. Per si de cas.

Però aquest desencís no ha fet que s’esborre la intenció de tornar més tard. Perquè és llavors quan esdevé el vertader espectacle. De fet, és tanta l’expectació, que quan encara els clients apuren les últimes converses a la taula sota la fresca, els xiquets ja rondinen per allà a la vora. Poc més tard, en quedar-se sols, i mentre els cambrers s’afanyen a netejar la terrassa, s’escolta l’exigència d’algun dels xiquets més agosarats:

  • Afanyeu-vos, amuntoneu les servilletes de paper!

Un clam que es torna a escoltar una vegada i una altra fins que els cambrers, finalment, procedeixen a dur a terme aquella petició. Abans, però, han hagut de desparar les taules, ordenar les cadires, apagar els llums que el bar ha penjat a les branques dels arbres i entrar les restes de menjar que han sobrat. I una vegada fet tot això, amb els xiquets  fets un manoll de nervis, els cambrers procedeixen a complir la part del ritual que tothom està esperant. Això és, ajuntar les servilletes de paper (que es conten per centenars) en xicotets muntonets que se separen els uns dels altres i després punxar-los foc. Aquell espectacle bé s’hi val un bonegó dels pares si, arribats al cas, se’l troben en tornar a casa.

L’any 1974 va encetar-se una nova etapa al bar Jauja. Aquell any es va jubilar Francisco Martínez Bolinches i Santi, el fill, es va fer càrrec en solitari del negoci que havia ajudat a muntar i fer créixer. Res no li venia de nou. I prova d’això fou l’actitud amb què va encarar els nous temps que ja tocaven a la porta. De resultes d’això va nàixer la segona reforma que va projectar sobre l’immoble. Va ocórrer l’any 1989 i va convertir aquell  edifici en l’immoble que tots hem conegut. O, almenys, la part baixa de la mateixa, ja que, entre els objectius que es percaçaven, estava el de separar la casa pròpiament dita del baix on s’ubicava el bar. També va saber mudar-li la cara a l’establiment, imprimint aquell aire modern que ha esdevingut tradició i que tots li hem conegut fins fa quatre dies. Això és, la barra de granit i les rajoles grans i blanques. Elements aquests que no són menors perquè han acabat esdevenint una senya d’identitat. Aquesta barra la van fer a “Mármoles Belda” i junt a les rajoles abans descrites defineixen el bar Jauja com cap altre element. Al cap i a la fí, el Jauja és ell pel que ofereix en el seu conjunt, tant pel menjar com per l’espai.

Sabedor com era Santi que no n’hi ha cap negoci que puga quedar-se quiet, va decidir emprendre un altre camí que també va recórrer abans que ningú. En aquells temps uns pocs clients de confiança acostumaven a endur-se el menjar per a emportar. I ho feien en carmanyoles fetes de llauna. La qual cosa volia dir que després de fotre’s el contingut havien de tornar el continent perquè la roda no s’aturara. La cosa era d’habitud, a ningú li molestava ni tampoc havien pensat a potenciar-la. Simplement es feia i prou. Sense consideracions futures de cap mena. Fins que un bon dia, per pur atzar, Santi es va fixar que els del quiosc de Ca Joaquinet venien la nata en pots. Llavors se li va tornar a encendre la bombeta. I si feia ell el mateix? Per provar aquella nova aventura es va posar en contacte amb l’empresa que subministrava aquells pots i els en va demanar un grapat. Per provar que no quede. I fruit d’aquell esperit de qui no té res a perdre va eixir una iniciativa que va quedar-se com un dels serveis essencials del bar.

Les coses venien ben donades. Bon vent semblava empényer aquella barca que donava aixopluc a qui el demanara. Com aquelles comparses que també han aplegat a servir. La primera de totes elles fou la dels Moros Espanyols, que va ocupar el local del bar Jauja durant la primera meitat de la dècada dels seixanta. Després arribarien els Estudiants, Mariners i Arquers per ser servits per aquella cuina que va nàixer a peu de carrer, mentre el soroll de les pilotes de baqueta retrunyia sobre l’empedrat i colpejava les façanes del carrer de l’Altet de Sant Joan. La idea que resseguien les comparses més menudes era la d’ajuntar-se entre elles per compartir despeses i festa. Per fer poble des d’un dels molts àmbits des del qual aquest es pot i deu construir. Perquè tot suma i allò que és important no en són les seues parts aïllades sinó el dibuix que forma el conjunt. Però la realitat era la que era i el bar Jauja també es trobava a mercé de l’evolució d’un poble que res tenia a vorer amb aquell que havia vist nàixer el bar. L’expansió de la ciutat dibuixava altres pols que s’allunyaven de la plaça de Sant Domingo. Un espai que poc a poquet s’anava esllanguint i perdent l’esplendor que hem descrit al començament. Conscient d’aquest fet Santi va moure fitxa amb la intenció d’oferir una cura a una ferida que encara no s’havia manifestat, però que anunciava la seua imminent presència. La jugada d’aquell moment fou la de concursar per una concessió que l’Ajuntament d’Ontinyent havia tret a subhasta a sobre tancat. Es tractava d’un local que hi havia al parc del Mestre Ferrero, allò que en aquell moment era la part més nova del poble. Santi va fer la seua aposta i al remat aquella fou la guanyadora. Això va ocórrer l’any 1.998. El Jauja es mudava amb un cognom “Jauja Parc” per travessar el poble i situar-se cap allà cap on aquest basculava. La idea era mostrar la continuïtat tot replicant un model que s’havia demostrat encertat. Per això, en aquella primera etapa, el Jauja Parc servia la mateixa cuina que el seu germà gran.

Santi i Maria Elena Vidal, la seua dona, mai van inculcar als fills la continuïtat del negoci. Havien treballat massa temps darrere del taulell per a saber com de sacrificat era (i és) regentar un bar.  Així que no es van estranyar, tampoc, quan van vorer als fills donar els seus primers passos laborals al marge del Jauja. Tot va canviar, però, el dia que el més menut, Jordi, li va dir a son pare que volia estudiar rebosteria. Això no assegurava la continuïtat del negoci, però era el que més se li assemblava. I així van passar els anys fins que va arribar la data definitiva. Aquella que marcaria, no només la continuïtat del bar Jauja, sinó també el revulsiu que en avant necessitaria. Fou l’any 2.005 quan els dos fills, David i Jordi Martínez Vidal, li van comunicar a son pare la decisió de continuar amb el negoci familiar. Santi, no cal dir-ho, va acceptar encantat. Així que es van asseure per acordar les condicions escaients i després van dur a terme la cessió del bar Jauja. En avant seria la decisió conjunta de David i Jordi la que marcaria l’esdevenir del negoci.

La primera de les moltes decisions que anaven a gotejar no va tardar massa a traure el cap per la porta. Es tractava de canviar el nom del bar que tenien al Mestre Ferrero. Així va passar d’anomenar-se “Jauja Parc” a “Zoco”. No es tractava d’una simple qüestió de noms. La intenció era la d’oferir un menjar que representara un segell propi, un nou projecte en definitiva, que es desmarcara de la línia que havia caracteritzat al Bar Jauja. Aquella fou la seua primera aposta que, hui en dia, encara continua.

Però no tot foren flors i violes en el camí encetat pels dos germans. Poc després d’agafar el negoci, cap a l’any 2.008, va arribar una crisi financera mundial que ho va destrossar tot, com una tronada que creix des de Sant Esteve. I, per acabar-ho d’adobar, poc després van dur-se a terme unes obres de reforma a la plaça de Sant Domingo. Aquestes obres van alçar tot l’espai que hi havia davant del bar i van allunyar el tràfec de persones. Foren mesos difícils en què la facturació del bar va descendir de manera molt considerable. Encara sort que comptaven amb l’empenta del Zoco per a fer més suportable aquella mala travessia. Altrament haguera estat més complicat. Fins al dia que van acabar els treballs i entre la pols va emergir una plaça nova de trinca. La gent va tornar a circular per aquella plaça, els xiquets i les xiquetes la van tornar a ocupar i el Jauja va recuperar, a poc a poquet, la seua normalitat.

I amb el dia a dia tornaren els canvis. L’any 2.018 els germans Martínez Vidal van dur a terme l’última de les reformes que ha patit aquell edifici. I, una vegada més, els canvis duts a terme anaren més enllà del que es pot llegir a escala arquitectònica. Per començar es va realitzar una reforma que fou estructural i estètica alhora. Resultava imprescindible abordar certs canvis per fer front a l’envelliment de l’edifici. Calia insonoritzar i canviar les instal.lacions bàsiques, per posar només dos exemples. El fet curiós és el recel que va moure, aquest canvi, entre una part molt substancial dels seus clients. Començant per Santi, son pare. Que malgrat la confiança que li mereixien els fills no acabava de vorer el cel obert. I a aquesta reticència s’havia de sumar la de molts dels clients que els demanaren que no modificaren el Jauja, que això no tenia raó de ser. De fet, alguns d’ells, els més agosarats, van arribar a amenaçar en no tornar a xafar el local si el resultat s’allunyava més del que ells consideraven tolerable. Havien crescut en el bar Jauja que havia resultat de la reforma de l’any 1989 i no estaven disposats a canviar tan fàcilment. Això dóna una idea de fins a quin punt el bar Jauja és patrimoni d’aquest poble. De fet, una cosa que potser asserene a aquelles ànimes díscoles haja estat el resultat final de la reforma. La nova fisonomia del local navega entre la modernitat i el record. A grans gambades havien mantés la mateixa estètica del bar que havia alçat son pare. La barra a l’esquerre, la cuina al fons… Però, a més, van apostar per anar una mica més enrere amb la intenció de furgar entre les arrels d’aquell projecte. Prova d’això són les cadires que hui hi ha al local, que van estar redissenyades perquè s’assemblaren a les que hi havia durant la primera etapa del bar, la que s’enceta l’any 1.948.

Però els canvis no acabaren ací. A banda de les qüestions arquitectòniques abans esmentades es va dur a terme una nova gestió del bar. La idea era la d’aprofundir en la professionalització del negoci. Els nous temps requerien noves formes de treballar i així es van entendre els canvis. En avant es redistribuirien les atribucions del bar. L’objectiu fou que cadascun dels treballadors tinguera el seu paper i, a la seua manera, fóra imprescindible i se sentira part del projecte. Donades les circumstàncies no tenia sentit que tot passarà per les mateixes mans.

La modernització del local (la cuina oberta i diàfana resulta un bon exemple), del servei i de la idea de negoci ha fet que el bar Jauja s’haja assegurat un intercanvi generacional. I no és aquesta una qüestió menor. De no haver-se produït s’haguera anat esllanguint fins a acabar déu sap com. En canvi, hui en dia, fer una passejada per la seua terrassa  és confirmar l’èxit de model que van dur a terme els actuals propietaris. A les taules sovintegen diferents generacions de clients que es troben d’allò més a gust entre la tradició i la modernitat que ofereix en l’actualitat. Un equilibri ben difícil d’aconseguir i que hui és una de les senyes d’identitat del bar Jauja. 

Hui és dia de festa grossa. A Ontinyent es celebren les festes en honor a la Puríssima. Això vol dir que hi haurà misses i processons, però també el bou en corda. Una excusa com qualsevol altre per ajuntar-nos amb els qui estimem i fer-ho, a més, als llocs on acostumem a deixar anar les engrunes d’unes converses carregades d’anhels i malsons, de tristesa i alegria. Perquè de tot això, i molt més, es compon qualsevol vida.

Tant es val que haja estat dins del local o fora a la terrassa. Molts veïns i veïnes han acudit al Jauja per gaudir d’una cuina que naix de la simplicitat que ofereix la terra i que ha estat covada al caliu de la tradició. Com aquell que custodia una relíquia, així han fet ells amb la cuina dels nostres avantpassats.

Ves per on, qui ho anava a dir, el bou ha entrat dins el local del bar Jauja. Des de fora estant alguns veïns li estiren la corda per a què tot quede en una broma i prou. La calma tensa que ha glaçat els somriures, la mateixa que ha fet emmudir als assistents, es discipa en el moment en què el bou travessa la porta i torna a eixir a la plaça. El públic es deixa anar esclatant en somriures i aplaudiments. Una anècdota més de les que guarda aquest bar que ha esdevingut una part indestriable del nostre poble. Mera que si algú, en algun moment, es decidira a contar-ho…

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

Els Cacahueros, una nissaga ambulant.

Penseu, per exemple, en el porrat de Sant Antoni o en les festes de la Puríssima. I per poc que feu l’esforç el voreu allà mateix, al lloc que ocupa cada any, arrecerat dins la seua parada plena de regalíssia, pomes de sucre, piules, llepolies, fruits secs, joguets, xufes, coco o globus de tots els colors i grandàries. Sempre hi és present. Com una part indefugible de la festa. Com una artèria d’aquella celebració col·lectiva que ocupa els carrers quan arriben els temps de passar-s’ho bé i celebrar certes efemèrides locals que s’anuncien amb roig al calendari.

Els nostres pares ja l’anomenaven El Cacahuero i, abans que ells, també ho feien els nostres avis. Allò que mai vos hauran contat és com i per què aquest malnom ha esdevingut el propi d’una nissaga que arranca a finals del s.XIX a la ciutat de València. I com el nostre poble va esdevenir el bressol d’una història que pessiga una part de la nostra memòria i les nostres vivències.

Tot va començar al Cap i Casal a les acaballes del s.XIX. Allà va nàixer i viure Pedro Calvet, el primer dels noms que associem amb aquesta nissaga. Malauradament d’aquest personatge tenim molts dubtes i poques certeses. Una d’elles és que es va casar amb una dona de nom Teresa Alcaraz i que, fruit d’aquell matrimoni, van nàixer dues filles. Una d’elles es deia Maria. L’altra, de la qual desconeixem el nom, va nàixer amb una deficiència mental que li va impedir desenvolupar la vida amb normalitat. Senyals, també, d’un altre temps.

A Pedro li deuen els seus descendents l’ofici i també el sobrenom que, dit siga de passada, li ve donat pel seu quefer diari. Fou el primer a dedicar-se a la venda de fruits secs i llaminadures. Amb els anys el negoci va créixer fins a generar uns estalvis que el van omplir de possibilitats. Gràcies a això va poder adquirir un edifici a València on va ubicar una tenda, un espai per al magatzem i tots els atifells necessaris per a poder desenvolupar la seua feina amb normalitat. Corrien temps d’esplendor. S’obria d’avant d’ell un horitzó carregat de bonança. Un temps dominat per una calma aparent que va resultar, també, efímera. De colp a repent uns núvols negres van embrutar aquell horitzó que s’intuïa benaurat. Aquell edifici, que havia esdevingut el pal de paller del negoci, va resultar afectat per l’aluminosi.

Una malaltia arquitectònica que atacava el formigó i que va escombrar moltes construccions a les acaballes del segle passat. Un mal que, per acabar-ho d’adobar, s’agreujava amb dos elements que a València se’n trobaven (i se’n troben) a bastament: les altes temperatures i l’elevada humitat. L’edifici va acabar ensorrant-se. Una desfeta material i moral de la qual Pedro no va aconseguir rescabalar-se mai. Perquè aquell esfondrament no va passar per damunt, només, del negoci. També va arrossegar a l’home que el regentava. Bogeria o depressió, això no té importància. El fet cert és que n’hi ha poques dades que expliquen l’etapa final d’aquell primer Cacahuero. En aquell temps la seua filla Maria es trobava establerta a Ontinyent on havia vingut per casar-se. A la ciutat de València va quedar la resta de la família. Això és, Pedro, Teresa i l’altra filla del matrimoni. Però la distància entre ambdues ciutats era, en aquell temps, molt més gran que la que es pot expressar en kilòmetres. Hi havia les vies de comunicació, carregades de carències. També els mitjans de transport que eren tant ineficients en la seua funció com escadussers en el nombre. Però hi havia, sobretot, aquell medi invisible i intangible que dibuixa l’aspecte social. Més endavant vos farem cinc cèntims del que havia de fer Maria per donar a menjar a la família, però ja vos avancem que de temps lliure n’anava tant curta com de recursos per a gaudir-lo.

Al remat, després de molts anys de silenci i neguit, Maria va rebre de nou notícies de son pare. Pedro havia trobat la mort a la mateixa ciutat que l’havia vist nàixer. Aquella que guardava al seu ventre les restes d’un negoci que s’havia enfonsat sota les pedres de l’edifici que li havia donat recer en la seua etapa final.

Maria Calvet Alcaraz, filla de Pedro i Teresa, representa la continuïtat d’aquell negoci que havia engegat son pare. I ho va fer a Ontinyent, on havia vingut per casar-se amb Vicent Pastor Francés. L’home vivia afectat per una coixera que li impedia desenvolupar molts dels treballs que tenia a l’abast. És per aquest motiu que Maria va trobar en el negoci de son pare una possibilitat de donar a menjar a la seua família. Decidida i valenta com devia ser, va construir un carro de fusta i, una vegada acabat, el va encimbellar amb un rètol que li donava nom: “La Cacahuera”. Un homenatge a son pare i a la nissaga que, sense adonar-se’n, acabava d’establir amb aquell gest del tot espontani.

Poc després de proveir-se del carro a Maria se la veuria traginant per camins polsegosos i carreteres mal endreçades. Camejant en jornades inacabables a l’encalç dels pobles de la Vall d’Albaida que celebraren festa. Un camí que recorria tota sola mentre empenyia aquell carro de fusta carregat de cacaus, piules, globus i tot allò que l’havia ensenyat a vendre son pare. I una vegada al lloc començava l’altra jornada. Aquella que Maria contemplava darrere del carro, atenent la gent que se li apropava, mentre les hores s’esgolaven pel badall que dibuixa el capvespre. La feina s’allargava fins que no hi havia gent trafegant amunt i avall. I una vegada buides les places i els carrers, quan tot es tornava silenci i quietud, aprofitava la fi de la jornada per descansar aquell cos malmés pels viatges, les hores de plantó i la soledat de qui se sap lluny dels seus. I ho feia allà mateixa, al lloc on treballava. Resulta que el carro l’havia construït de manera que es poguera tancar. Com si es tractara d’una caixa. I allà dins, en el buit que hi quedava, s’arrecerava Maria per dormir les poques hores de son i de pau que poguera furta-li a la nit.

L’endemà tot tornava a començar. Els viatges a peu, el fet d’arrossegar el carro i les hores de treball recolzat en aquell embalum de fusta que  feia d’aparador i de casa al mateix temps. Mentre al poble l’esperaven el marit i els xiquets, que s’entretenien treballant les poques terres que posseïen.

Però els colps que va rebre Maria no li arribaren, només, en forma de jornades inacabables carregades de treball i solitud. També va haver de patir les misèries pròpies del temps que l’havia vist créixer. Un temps i un país ocupat per ànimes que arrossegaven els seus prejudicis per llançar-los contra els altres. En efecte, Maria era dona i, com a tal, no estava ben vist que anara de poble en poble (ni que fóra per treballar) i que ho fera sola. Damunt en una feina que l’exposava de cara al públic. No fou aquesta una qüestió menor. Tampoc una anècdota sense importància. Maria va haver de patir en carn pròpia el rebuig de la família d’Ontinyent. De l’altra, com hem dit abans, no en sabia res. Amb prou feines tenia temps per arribar al proper poble que anunciava festa major.

I així va succeir la vida fins que la mort la va sobtar en aquella casa que la família tenia al carrer del Trinquet de Maians nº 3. Un fet que va obligar el marit, Vicent Pastor, a fer-se càrrec del negoci. No debades s’havia demostrat que era la millor de les opcions que tenia al seu abast per posar un plat damunt la taula. Així que va agafar el carro i va començar a fer allò que la seua muller havia dut a terme durant tant de temps. Però Vicent, ja ho hem dit, tenia una coixera que li impedia suportar les jornades maratonianes que la dona havia engegat. Així que es va dedicar a vendre a Ontinyent i, també, a alguns pobles del voltant. Però fugint de les exigències que el seu físic malmés no li permetien d’acomplir. Fora com fora, és més que probable que molts dels nostres lectors encara el guarden a la memòria en forma d’imatge. No debades, ha estat durant molt de temps una de les estampes més singulars que han caracteritzat la fisonomia humana del Carrer Major, on acostumava a passejar el carro per atendre els clients.

La tercera generació dels Cacahueros és la formada pel matrimoni José Maria Pastor Calvet i Carmen Calabuig Cucart. José Maria Pastor era el fill de Maria i Vicent i, en casar-se, es trobava treballant a la fàbrica de Mompó. Una de tantes que van créixer com bolets en aquell Ontinyent de mitjans de segle que s’afanyava per esdevenir industrial. El problema, però, fou que el jornal que rebia no era suficient per a donar a menjar als 6 xiquets que el matrimoni havia engendrat. Així, cansat de passar temps d’estretors, Carmen Calabuig va decidir dedicar-se al negoci dels Cacahueros. I ho va fer seguint els consells de la seua sogra: “Tu ven globets i menjaràs”. D’ençà d’aquell moment que Carmen va passar a ser coneguda, també, amb el sobrenom de la “Cacahuera”. Un fet curiós si atenem que, el fet més habitual, és que aquests malnoms passen de pares a fills.

El primer pas que Carmen va fer en el negoci no va manifestar-se darrere d’un carro. A diferència de la seua sogra, va amanir-se una cistella i la va reblir de cacaus, regalíssia i totes aquelles coses que ja eren comuns entre els Cacahueros. Tampoc no va acudir a treballar als pobles del voltant. La dona va dedicar-se a proveir els clients locals que la trobaven a cada festa que el poble celebrava. De fet, pot resultar de comú record per als nostres lectors la imatge de Carmen i el seu marit passejant-se, cistella en mà, pels mateixos carrers per on corria el bou durant les festes de la Puríssima. Fugint de l’animal cada vegada que passava i resguardant-se sempre al mateix portó, situat poc més amunt de l’Almàssera que hi ha a la plaça de Baix. Com també deu resultar familiar aquella altra estampa que la situa al Carrer Major. Acostumava la dona, com havia fet son pare abans que ella, a passejar aquella artèria principal carregada amb la cistella. I ho feia, a més, acompanyada pels seus xiquets. Tot un estol d’ajudants que li feien companyia per tal de no quedar-se soles a casa. No cal dir que d’ajuda en rebia poca. Preocupats com estaven a trobar quelcom que els acomboiara, no acostumaven aquells xiquets i xiquetes a preocupar-se per les necessitats que sa mare poguera tindre.

Però Carmen també fou filla del seu temps. I, talment com li va ocórrer a la seua sogra, va haver de patir el desterrament per part del seu entorn més immediat. Els motius ja els coneixem, els hem exposats abans al parlar de Maria. Allò que diferència ambdues històries és que, amb el temps, Carmen va recuperar la relació i l’estima d’aquells membres de la família que prèviament l’havien postergada.

I va arribar un dia en què la història del matrimoni va fer un tomb. Resulta que la fàbrica de Mompó, aquella on treballava José Maria Pastor, va tancar. L’home es va quedar sense feina. Davant d’aquella situació van decidir que els dos es dedicarien al negoci propi dels Cacahueros. Però perquè això fóra possible havien d’anar més enllà d’aquella cistella que tant els havia ajudat. Fou aleshores que van optar per construir un carro com el que hi havia arrossegat per tota la Vall Maria Calvet. Un altre embalum de fusta que va resultar més lleuger que l’anterior. Al cap i a la fi no n’hi havia necessitat de travessar pobles ni dormir dins d’ell. Només li demanaven que fóra capaç d’arrossegar-se pels carrers d’Ontinyent i guardar dins d’ell tot allò que els clients anaven a buscar. Bé, tot allò i alguna cosa més. Perquè prompte van materialitzar una idea que els anava a reportar popularitat i beneficis a parts iguals. Es tractava d’un joc que anomenaren “La rodeta”. Una mena de joc d’atzar que funcionava a través d’una ruleta que girava empesa per la força del client qui, després de pagar, es guanyava el dret de provar sort. Una vegada cessava el moviment la mateixa ruleta indicava el premi per al guanyador. Un joc que despertava l’interés dels vianants per la seua simplicitat i, sobretot, per la incertesa de saber què s’anava a guanyar.

L’èxit d’aquell enginy els va reportar els beneficis necessaris per a adquirir una parada. El negoci prosperava i amb ell la infraestructura que el sostenia. Fins que un altre atzar va canviar el tomb del negoci. Diuen que una vesprada, a boqueta de nit, José Maria Pastor es trobava treballant darrere la parada quan va passar ben a prop la seua dona. Carmen va fer mans i mànigues per cridar la seua atenció, però no va servir de res. “Què no has vist a la teua dona?”, li va preguntar un amic que hi havia a la vora. “Quina dona?”. Fruit d’aquella resposta es van adonar que José Maria necessitava ulleres. I no és aquesta una anècdota sense importància. Una vegada amb les ulleres damunt del nas es va vorer amb cor de traure’s el carnet necessari per a conduir. De primeres fou una moto i, amb el temps, arribà la furgoneta. Ara sí que podien tornar a visitar els pobles de la rodalia sense necessitat de camejar i espentar el carro. I també podien anar més enllà. I, com que pogueren, ho feren. La parada dels Cacahueros va arribar a Múrcia, Alacant, Terol, Saragossa i altres pobles i ciutats que els seus avantpassats no podien ni somiar d’arribar. De fet, abans dels vehicles propis, els Cacahueros d’aquesta generació havien visitat pobles llunyans també, però ho feien amb el tren. De manera que agafaven, en primer lloc, aquell autobús que els duia del poble a l’estació i  que s’anomenava La veloz. I una vegada a l’estació tornaven a carregar l’embalum necessari per a vendre i fer via cap al mercat o festa de torn.

El primer dels vehicles que José Maria va adquirir fou una Lambretta. Una moto que resultarà desconeguda per als nostres lectors més joves, però que fou d’allò més popular en aquell moment. Precisament aquest vehicle fou el col·laborador necessari d’una de les anècdotes que millor explica el moment en què se situa aquesta història. Abans, però, hem de situar-nos en un dels nombrosos desplaçaments que els Cacahueros feien amb la moto per anar a vendre a qualsevol poble veí. Aquella vesprada havien acudit a Bocairent José Maria Pastor i la seua filla Maria Modesta. Imagineu-vos l’estampa del viatge. José Maria conduint la moto. El vehicle carregat amb la parada, els queviures dins les caixes i Maria Modesta, a males penes una xiqueta de huit o nou anys, seguda a la part més alta i agafant-se amb totes les forces als cordills de les caixes per tal de no caure. Amb tanta mala sort que, a mitjan camí, comença a ploure. Era ben entrada la nit quan els dos Cacahueros, a l’alçada del port de Bocairent, es creuaren amb una parella de la Guàrdia Civil.

  • Això que hi havia dalt de la moto era una xiqueta? – Pregunta un dels agents carregat d’incredulitat.
  • No crec. Deu ser algun animal.
  • Tu pega la volta i anem a vorer què passa.

La mateixa Maria Modesta és incapaç d’explicar-nos les excuses que son pare va relatar als agents després d’haver-los fet parar.

  • Al final ens van deixar anar sense denunciar-nos. Però li van fer la raó a mon pare perquè una barbaritat com aquella no es tornara a repetir. Segurament aquell parell de Guàrdies Civils no s’acaben de creure del tot allò que els estava passant.

El següent pas que José Maria Pastor i Carmen Calabuig van donar dins el negoci fou el d’obrir una botiga al carrer Maians. Allà mateix, al número 73, van llogar un edifici que els va servir per a viure i treballar alhora. A la planta baixa hi havia la botiga “La Onteniense” al rètol de la qual resava “Baratijas la Onteniense, helados y frutos secos”. Tota una declaració d’intencions. No debades, en aquell mateix local s’hi podien adquirir gelats, llaminadures, fruits secs, roses, mistela, entrepans, xocolate i tot allò que demanara el públic que s’hi apropara. Fora qui fora. Perquè de gent il·lustre i coneguda també se’n conten entre la nòmina dels clients de la botiga. Així va succeir-se, per exemple, amb el cantant Miguel Rios. Resulta que l’home havia vingut a Ontinyent per a amenitzar amb un concert una d’aquelles nits caloroses de la setmana gran de Festes de Moros i Cristians. Una vegada acabat l’espectacle i acomplerts tots els tràmits pertinents, Miguel Rios va encaminar-se carrer Major endins per buscar l’Hotel on s’allotjava. I poc abans d’arribar es va trobar amb les portes de la botiga obertes de bat a bat. Corrien aquelles hores intempestives en què la nit comença la seua retirada. Devien ser les 4 o les 5 del matí. La casualitat va fer que Maria Modesta, llavors una xiqueta que ajudava amb el que podia, va decidir fer un poc de xocolate per a tots aquells membres de la família que havien treballat durant tota la nit. I en el precís moment en què baixava amb el perol en braços entra el cantant:

  • Pots posar-me’n un got, per favor?- Li pregunta Miguel Rios.
  • Es que l’he fet per a la família, que han treballat tota la nit sense parar.
  • També jo i per això em fa mal la gola.

Maria Modesta no només li va vendre el got de xocolate sinó que, a més, va incorporar aquella beguda a la carta de les ja disponibles. Tot un encert si atenem que, l’endemà mateix, ja es trobava entre els productes més demanats.

La botiga va romandre oberta des de les acaballes del seixanta (67-68) fins a primeries de l’any 1.982. Un temps en què la família va compaginar el treball de la tenda amb el de la parada, que no havien deixat de banda.

Vicent Pastor representa en l’actualitat l’última de les generacions dels Cacahueros. La seua història, també, resulta ben curiosa. L’home, fill de José Maria Pastor i Carmen Calabuig, va començar treballant en empreses que quedaven ben lluny de la venda ambulant. Una d’elles, pot ser l’última abans de tornar-se Cacahuero de professió, fou la de dissenyador tèxtil. A ella va dedicar alguns anys de la seua vida fins que va arribar el moment de deixar-ho estar per dedicar-se, com havien fet son pare i el seu avi, a la venda ambulant. I ho feu en un moment en què encara son pare regentava el seu negoci particular. Poques vegades coincidiren les dues parades en una mateixa festa perquè ja s’havien preocupat de buscar rutes no coincidents. Però tot i això alguna vegada els va tocar compartir carrer. I ho feren de bona gana. Fins a tal punt que, una vegada jubilat José Maria, son pare, el mateix Vicent acostumava a cedir-li un tros de la seua parada perquè tornaren a vendre plegats. Cadascú amb la seua part del negoci.  Tal fou, i ha estat sempre, la relació entre els diferents membres d’aquesta família.

Vicent acostuma  a fer rutes diferents en funció del moment de l’any en què es troba. Així, segons es trobe en una estació o altra, muda el contingut de la parada. A l’hivern el seu fort són els fruits secs, els dàtils i les llepolies mentre que a l’estiu es dedica a vendre joguets, llepolies, coets, escuma i els fruits secs que sempre hi són presents. I ho fa de poble en poble, com havien començat a fer  Maria Calvet i Vicent Pastor anys enrere, com seguiren fent José Maria Pastor i Carmen Calabuig. Resseguint mercats i festes allà on siga que s’anuncien.

Però Vicent també ha acomplert amb el designi fatal que arrossega la nissaga. Així, de la mateixa manera que Pedro Calvet va haver de patir l’esfondrament del negoci per culpa de l’aluminosi, així com Maria Calvet va haver de lluitar contra la misèria i perdre la família, també a Vicent li ha eixit la seua particular pedra en la sabata. Aquesta vegada en forma de virus i de pandèmia, la pròpia que arrossega el nom de COVID-19 i que, malauradament, ha deixat a tantes persones al bell mig del camí. L’anunci de la mateixa el va agafar després d’haver invertit el necessari per a proveir-se de cara a les festes de falles que estaven a punt de celebrar-se. I de resultes d’aquell anunci va haver de quedar-se nou mesos sense poder treballar. Lluny de les places plenes de gent i dels carrers curulls de colors i de música. Però talment com feren els seus avantpassats a Vicent no li’n va quedar una altra que reinventar-se. I ho va fer dirigint aquell negoci ancestral cap a les noves tecnologies. Aquelles que li han permés recuperar els seus clients habituals que, com ell i tots nosaltres, també s’han vist impedits de visitar les places i els carrers quan arriben els dies de festa i de mercat. Perquè cal dir que la gent ha respost d’allò més bé. I cada vegada són més els qui es posen en contacte amb Vicent per continuar adquirint allò que ofereix. Amb el mateix comboi de sempre emparat pel saber fer, la proximitat i la confiança que l’últim dels Cacahueros s’ha guanyat per mèrit propi.

EPÍLEG: L’ÚLTIM CACAHUERO.

A tota història li arriba la seua fi. I aquesta dels Cacahueros no serà cap excepció. Perquè amb Vicent la nissaga escriurà el seu punt final. Ja ningú tornarà a ocupar l’interior d’aquella parada que sempre apareix al seu raconet del carrer de Sant Antoni quan arriben els temps de les fogueres; o a la Plaça del Barranquet quan la Puríssima celebra les seues festes. Enrere quedaran els temps difícils i els d’esplendors, les històries d’aquella dona que venia cacaus fugint del bou o les d’aquella altra que jugava a fer malabars damunt les caixes d’una moto que fugia de les tronades. Històries que s’han fet presents a través d’aquestes línies, però que són, només, una part d’entre totes les altres que quedaran soterrades a la memòria dels seus protagonistes. Els que encara estan i els que ja han marxat. Perquè cal dir que són molts els noms d’aquesta nissaga que no han tret el cap entre les línies d’aquest article i que, d’una manera o altra, també hi ha col·laborat en el desenvolupament del negoci. Pense ara en Javier Bonilla i les històries que ens contava de quan era menut i acompanyava el seu avi a vendre a certs pobles de la costa o, inclús, a la Plaça de la Concepció quan arribaven les festes de Moros i Cristians. I de com el Cacahuero el deixava desemparat, però segur del que feia, mentre anava a casa per recollir la berena. Només imaginar aquell xiquet, que encara no havia fet els 10 anys, atenent la parada em duu a pensar en la manera com s’aprén una professió i, sobretot, en el deute que tenim amb els més majors. Aquells que ens han ensenyat a desenvolupar un ofici i, el que és més important encara, a estimar-lo.

Quantes hores haurà passat Amèlia Ripoll al costat del seu marit Vicent darrere de la parada? Quantes festes haurà vist de prop, treballant mentre els altres fan festa? Qui contarà la seua història?

Perquè són moltes les anècdotes que guarda aquesta nissaga a la seua memòria particular. Aquella que es torna present durant la seua quedada setmanal, quan els seus protagonistes les conten al voltant d’una taula que ofrena els productes propis que ha traginat la família durant quatre generacions.

Fotografies relacionades amb l’entrada