SANT ONOFRE, UNA ERMITA QUE DORM L’OBLIT.

Sant Onofre, una ermita que dorm l’oblit.

UNA VISITA INESPERADA

L’home que camina ho fa de manera feixuga. No és tant pel pes que carrega; en realitat, només porta una màquina fotogràfica, un bloc per agafar notes i el bolígraf que sempre duu damunt. Allò que el fa avançar lentament i de manera pesada és la calor enganxosa que l’acompanya d’ençà que va arribar a Ontinyent, ara fa un parell de dies. Com a única companyia compta amb el soroll estrident amb què omplen el dia les xitxarres. “Si almenys callaren mentre dura la pujada”, pensa l’home en el precís moment en què s’atura per eixugar-se amb el mocador la suor que li regalima coll avall. “Espere que valga la pena la calorada”, es diu. I és normal que s’ho pregunte perquè no sap del cert on va ni que va a trobar quan arribe al seu destí.

Tot aquell misteri va començar durant la sobretaula que va seguir la paella del dia anterior. Un àpat que acostuma a repetir-se, com a mínim, una vegada a l’any. Que és el temps que sol transcorre entre una visita i altra al poble d’Ontinyent. O, més concretament, al “Balneari de la Salut”. Perquè allò que és el poble, la veritat, estranyament el xafa. En canvi aquell recer muntanyenc de pau i esbarjo el viu amb un deler que és quasi una necessitat. L’entorn adust i carregat de pins amaga un tresor auster i efímer que el llança als braços de la rutina. Al cap i a la fi, sempre que hi va acaba succeint el mateix. Només arribar s’allotja a l’hotel, després fa una passejada pels voltants i en acabant s’aboca al naixement d’aigua alcalina per donar una treva al seu cos assedegat. L’endemà s’ajunten els assistents, tots ells assidus, al voltant d’una paella que es cou a poc a poquet sobre un feix de llenya improvisada a terra, davant mateixa de l’edifici principal. Després fan l’àpat i en acabant deixen caure la vesprada; com si es tractara d’una fruita madura. Aquell dia li va tocar de company de taula Francisco Martínez, el gerent del balneari. Un home assenyat i de conversa agradable.

• M’he fixat que véns amb una nova adquisició. – Li diu el gerent.
• Sí, fa poc que m’he fet amb ella. És una Zeiss-Ikonta. Una càmera fotogràfica últim model.

I mentre diu això trau l’aparell en qüestió. Es tracta d’una d’aquelles novetats que queden a l’abast de molt poques persones. Pot ser, per això, la mostra amb tota la cura del món. Com si es tractara d’un ritual. Segons explica resulta ser una meravella portàtil, de poc pes i amb una manxa plegable que li és molt característica. Una eina que treballa en format 6×9 i que li és molt útil en la seua feina.

• Sí, ja ho crec. Allò seu és contar històries, veritat? Segons tinc entés ha escrit obres de teatre, treballa com a periodista i, a més, s’entreté escrivint crítiques taurines. Doncs sap què li dic, que ací dalt, a tir de pedra, té una història que l’espera. De vosté depèn que la puga contar o no.

És possible que amb aquell únic avís ja n’haguera tingut prou per a fer la pujada. Però el fet que Francisco s’encabotara en mantindre el misteri, que no volguera explicar-li per res del món de què es tractava, li va pessigar la curiositat fins a uns límits que encara no intuïa del tot.

És per això que ara, mentre puja la costera fuetejat pel sol del migdia, li creixen els dubtes i el neguit.

Després de fer la pujada que enceta per aquella banda el camí anomenat de la “Ponseta” cameja fins que arriba al punt més alt que s’hi troba. I allà mateix, davant d’ell, topeta amb allò que busca. Al fons s’alça majestuosa la serra Grossa encatifada de pins i coscolles. Davant mateix s’estén un terrer de secà cremat pel pes del sol que li cau a plom. I al bell mig d’aquell pobre paisatge, sobre un turó de pedra calcària assenyalat amb ciprers alts i callats, sobreïx una ermita de pedra que sobreviu com una ombra d’allò que devia haver estat antany. Tant és així que el primer que pensa al nostre personatge és el següent: “He arribat algunes dècades tard”.

Malgrat això s’hi endinsa en aquell món que sembla del més enllà. I en el seu peregrinar el primer que es troba, davant mateixa de la porta d’entrada, és una dona tan vella com la fam, vestida de negre i amb els dits com sarments.

Comença a sospitar que potser si, que Francisco Martínez tenia raó. I es disposa a parlar amb els ermitans, carregat amb el bloc de notes i el bolígraf, per tal d’apuntar tot allò que poc després retratarà en forma de crònica a un dels diaris on acostuma a escriure. Finalment l’article apareixerà a Las Provincias, en data del 9 de setembre de 1933, sota el títol de Ante una ermita olvidada. I entre aquelles lletres quedarà retratada per sempre la veu de Carmen Castelló, ermitana de Sant Onofre, que farà del seu testimoni un plany carregat d’esperança. A la dona l’acompanyaven Francisco Gandia Gil, el seu home; i Ramon Gandia Castelló, el fill de la parella. Un matrimoni que passa la setantena i que viu de manera precària, fent servir una casa que a males penes s’aguanta dempeus, però que encara se sosté al costat d’una església en runes.

José Fernández Caireles (en realitat, José Fernández Serrano) és qui signa l’article.

Però com ha arribat aquesta ermita, anomenada de Sant Onofre, a l’estat ruïnós en què se la troba Caireles? Per què hui, mig segle després de la seua desaparició, ha fugit de la memòria col·lectiva? Quina és la seua història?

Les paraules que segueixen pretenen ser un assaig de resposta. Un intent de tornar a situar aquesta ermita el lloc que li correspon. Encara que només siga ocupant un espai discret a la memòria col·lectiva.

ALLÒ QUE AMAGA L’ERMITA

L’ermita de Sant Onofre estava ubicada al capdamunt d’un turó que hi havia a tocar de la carretera de Moixent. Allà dalt, des de la seua solitud colpejada pel vent, es mirava fit a fit amb l’ermita veïna de Sant Esteve. Això si, ho feia des d’unes terres de secà que es situaven a distància i des d’una alçada menor. En concret aquella que li oferia l’espai que hui ocupa la part sud-est de l’actual urbanització “El Pilar”.

De l’indret concret on s’assentava no en queda res. De fet, aquell edifici que tenia com a característica principal l’austeritat, només posseïa de valor les terres que el bressolaven. Un fet que, a la llarga, va accelerar la seua desaparició. El ben cert és aquell edifici va viure anys i panys desposseït d’una arquitectura notable, orfe d’elements litúrgics carregats de valor i sense obres d’art que cridaren als peregrins amb arguments precisos i contundents. El valor que se li coneixia era el propi que és capaç de parir la història i el que li conferia la devoció dels llumeners i demés devots que acostumaven a sovintejar aquell temple de pobresa contrastada.

Un element que no gosarà discutir ningú, però, és el de l’arrelament  de l’ermita al nostre terme. Tant pel que fa a la devoció (mentre li va durar) com pel que fa al temps que es va mantenir present. Segons posen de relleus diversos autors locals, des de Llora fins a Rafel Bernabeu, la primera referència en què apareix documentada és de l’any 1595. Llavors unes actes del consell es fan ressò de la necessitat de recaptar entre els veïns de la vila i del raval per tal de fer un porxo nou. I, en cas que amb això no n’hi haguera prou, es recomanava que fora el consistori qui completara les aportacions necessàries.

Un altre punt d’interés per al lector o lectora de hui que no ha conegut l’ermita o, en el millor dels casos, en guarda d’ella uns records fugissers, és el de la descripció arquitectònica de l’edifici. Per tal de dur a terme aquesta tasca hem consultat fonts especialitzades que s’han basat en les imatges que acompanyen el text, fetes per Rafael Bernabeu l’any 1963. Unes imatges que no abasten el conjunt de l’immoble, però que ens ofereixen una idea bastant ajustada d’aquest. Això si, s’ha de tindre en consideració que les fotografies i, per tant, la descripció que vos proposem, estan fetes en un moment en què l’ermita ja dormia en l’estat ruïnós que hem comentat. Un context que fou aprofitat pels seus inquilins per a dur a terme alguna modificació de caràcter precari que res tenia a vorer amb el conjunt de l’edifici primigeni.

La font consultada conclou el que segueix: el cos central i originari de la construcció presenta una composició simètrica amb façana de tres eixos i dues altures, oferint un accés central a través d’una arcada de gran altura realitzada amb doble volta de rajola. Els murs estan elaborats amb pedra i morter, presentant ja a les imatges unes juntes excessivament llavades a la part baixa per l’efecte de l’ascensió per capil·laritat de la humitat del terreny. La teulada estava configurada originàriament a dues aigües, encara que a les imatges es pot observar com a l’hora de realitzar les fotografies la nau principal ja havia perdut part de la seua teulada principal i es trobava en un estat molt avançat de ruïna.

Al marge esquerre del cos principal s’observa una construcció posterior de volums addicionals molt simples, amb teulades a una sola aigua i elaborats de forma rudimentària. Els murs de pedra mostren una junta molt deteriorada i presenten igualment un estat de deteriorament molt avançat.
A l’interior de les ruïnes de l’ermita es va alçar igualment una construcció posterior de baixa qualitat constructiva que no tenia en compte la composició bàsica i originària de la construcció.

Però, per què es va dedicar l’advocació d’aquella ermita a Sant Onofre? Davant la manca de documentació al respecte només podem aventurar dues possibles explicacions. La primera ens la dóna Francisco Mª Sanchis Esparza al seu llibre Historia incomparable de la coronada villa de Onteniente (1.886) i, segons aquesta versió, allò va esdevenir En rememoración de haberse aparecido el santo en dicha cumbre, dónde por intercesión y valimiento alcanzaron los de Onteniente una honrosa victoria de los atrevidos castellanos que no cejaban de hostilizarles. La segona de les raons, que no ha d’excloure necessàriament l’anterior, situaria la tria d’aquest sant per la seua capacitat d’enfrontar-se als assots amb què la natura colpejava, de tant en tant, els habitants d’Ontinyent. I no és aquest un fet menor. Un poble que depenia majoritàriament de l’agricultura per sobreviure i, arribats el cas, prosperar, havia de mantenir tan lluny com podia les seues amenaces més punyents: les gelades i les sequies. Treballs per als quals s’encomanaven al sant en qüestió. Un fet molt semblant al que va determinar l’advocació de Sant Esteve a l’ermita que corona la serra Grossa per aquella banda.

Un aspecte important és el que ateny a les festes que se celebraven en aquella ermita. Molts són els elements que ens agradaria explicar-vos, però, malauradament, no hem trobat referències a cap lloc. Cap llibre o diari (almenys dels que hem consultat) ens ha oferit el més mínim detall que no fora l’anunci d’alguna missa al respecte. I la cosa devia anar d’aquella manera. Segons ens apunta Rafa Gandia les festes que acostumaven a celebrar-se a les ermites rurals, com aquesta de Sant Onofre, comptaven amb una missa i una processó com a elements centrals i, sovint, únics de la festa. Un repertori que en l’actualitat, allà on s’hi han mantés, s’ha ampliat a altres activitats, però que abans no formaven part dels actes que se celebraven.

I, seguint amb les festes, un altre apunt.

Segons el calendari litúrgic la festivitat de Sant Onofre se celebra el dia 12 de juny. El fet curiós és que aquesta efemèride, a Ontinyent, va traslladar-se fins a finals d’octubre durant la primera meitat del s.XX. Aquesta notícia ens la dóna Rafael Bernabeu Galbis. La raó d’aquell ajornament no cal buscar-la entre les fissures dels arguments escatològics més rebuscats. La cosa resulta ser més senzilla i se situa en l’àmbit purament terrenal. Allò que es pretenia era fer coincidir la festivitat del sant en qüestió amb la clausura de la temporada anual dels banys del “Balneari de la salut”, situat molt a prop de l’ermita.

De les celebracions que es feien en aquella ermita només hem sigut capaços de trobar allò que l’amic Alfred Bernabeu, cronista d’Ontinyent, ha tingut a bé facilitar-nos. Es tracta de dos apunts que van aparéixer a la revista “La Paz Cristiana. Semanario Católico-social”. El primer d’ells és del 18 de setembre de l’any 1920 i anuncia que uns dies després, el 26 de setembre d’aquell mateix any, es recuperarien les festes en honor a Sant Onofre que s’havien perdut. Segons s’explica els llumeners, entre altres actes que se suposen, anaven a celebrar  una missa amb la presència de l’arxipreste Rafael Juan Vidal. El segon apunt data del 23 de setembre de 1922 i fa un anunci per informar que Para evitar concurrencia con otras fiestas, se traslada la de san Onofre, que otros años se celebrara el último domingo de septiembre. Segons s’informa a continuació aquell any la festa se celebraria el segon diumenge d’octubre.

Aquest ball de dates indica que la festa en qüestió no disposava d’un dia fixe per a la seua celebració. Si fa no fa, el mateix que ocorre amb tantes festes que omplin el nostre calendari; el d’ahir i el de hui. Sense anar més lluny, una altra ermita local, la del Pla situada al cor d’una de les hortes més ufanoses (i maltractades) del poble, també fa bascular la seua celebració segons convinga i sempre atenta uns límits temporals molt concrets: els que se situen dins del mes de juny.

Més enllà de la festa hi ha altres històries que hi han anat succeint-se mentre l’ermita va estar dempeus. La majoria d’elles han acabat cremades en aquella foguera insaciable que és l’oblit. I entre totes elles encara se’n troba alguna que explica, a la seua manera, alguns moments que definiren el caràcter del temple. Posem per cas, aquesta: Sant Onofre (com Santa Ana en aquesta mateixa ocasió)  va esdevenir leproseria durant la pesta que va assolar Ontinyent l’any 1600. Era aquell un temps de necessitat raó per la qual l’ermita va mudar la pell per tal d’enfrontar-se a l’adversitat. Aquella catàstrofe va passar i en el seu transcórrer va dibuixar les seues pròpies conseqüències. Com a reflex a alguna d’elles llegim hui, en les actes del consell de l’any següent (1601), que es va demanar que es feren acaptes per tal de proveir les dues ermites de tot allò que s’havia hagut de cremar per raons d’asèpsia. Calia destruir qualsevol element que poguera ser portador del mal averany. I és per això que van ser llançats al foc molts elements que havien conviscut juntament amb el virus a l’interior dels murs de Sant Onofre.

UNA HERETAT QUE ABRAÇA ELS NOUVINGUTS

A començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat, en concret l’any 1953, es va inaugurar el pont de Santa Maria. L’obra va durar tretze anys, aproximadament. La dura postguerra que llavors vivia el país va endarrerir unes obres que en tot moment estigueren sota l’ombra de la sospita. El retard en l’arribada dels materials és l’excusa que trau el nas a totes les cròniques consultades, per bé que cap d’elles és capaç d’anar més enllà en la concreció dels detalls.

Però, què suposava l’existència d’aquell pont concretament? A aquesta pregunta només es pot respondre si atenem a un altre fenomen que va afectar la dinàmica de la ciutat per aquelles dates: el canvi de model econòmic. Ontinyent va passar d’una economia predominantment agrícola a una altra on la indústria esdevingué el sector protagonista i el principal impuls de creixement. Aquell fenomen que naix i s’expandeix amb rapidesa entre les dècades dels seixanta i dels setanta va afavorir que s’incrementara la demanda de mà d’obra. Una crida que va fer que Ontinyent s’omplira de nouvinguts que arribaren, en la majoria de casos, de terres andaluses i de Castella la Manxa. Moltes d’aquestes famílies es van instal·lar a aquella banda del riu Clariano que fins aleshores no havia vist expandir-se un nucli poblacional més o menys ampli i, en qualsevol cas, minoritari respecte el conjunt. Un fenomen que resulta ben raonable. Al cap i a la fi per aquella banda del poble encara hi havia molts solars que reunien les dues condicions que resultaren imprescindibles: la disponibilitat de terreny i el baix preu d’aquest. Fou en aquell context que naixia el barri de Sant Rafel; un barri obrer que s’expandia fruit de la parcel·lació que la família Fernández de Mesa i Montoso Gisbert i Ciscar feia de les seues terres. El primer barri eminentment obrer de la ciutat d’Ontinyent.

Arribats a aquest punt és fàcil considerar la importància que va adquirir la inauguració del pont de Santa Maria. Per una banda ajudava a comunicar-se a les persones que vivien a ambdues parts del barranc que banya el pas sinuós del Clariano. Per altra, facilitava l’accés al centre urbà a totes aquelles persones que s’estaven instal·lant a l’incipient barri de Sant Rafel.

Ara bé, l’expansió del poble per aquella banda suposava, també, donar resposta a les necessitats de les famílies que allà s’instal·laren. I, entre totes elles, hi havia aquelles que no són tangibles ni semblen tan evidents a simple colp de vista, però que al remat resulten ser una part inherent de la condició humana. Ens referim, per exemple, a les inquietuds que en aquesta contrada, tradicionalment i de manera majoritària, s’han manifestat a través de la religió cristiana. Per això els nostres pobles presenten com a dibuix característic i definitori les siluetes de les esglésies que s’amaguen entre les places i els carrers més antics, de les ermites  perdudes a la ruralia o de les capelles a l’ombra de certs immobles insignes. Sant Rafel no fou cap excepció.

L’antecedent de la parròquia que hui coneixem el protagonitza una xicoteta capella que hi havia al carrer Agullent. Es tractava d’un edifici precari i auster, format per una planta baixa de reduïdes dimensions, d’una sola nau i un xicotet altar desproveït de la imatge característica que acostuma a haver-hi en aquesta mena de temples. Allà acudiren els feligresos fins que poc més tard, a primeries dels seixanta, en plena expansió del barri, es va considerar la necessitat d’ampliar l’edifici destinat al culte. Un espai que fóra més gran i donara cabuda als parroquians que creixien en nombre.

Seguint el relat que Rafael Bernabeu ens va deixar al seu llibre Ontinyent. Arte e iglesias, el 6 de febrer de 1965 es va signar el decret a través del qual l’arquebisbe de València, Miguel Roca Cabanillas, creava la parròquia de “Sant Rafael Arcàngel”. L’edifici es va construir al mateix solar que poc abans havia ocupat el cementiri municipal. Aquell mateix que es va traslladar als peus de la serra del Torrater i que encara hui domina el poble des de la seua posició privilegiada. El 7 de març d’aquell mateix any de 1965 va prendre possessió del càrrec de cura Lluís Espí Albert. Viu testimoni del naixement i evolució d’aquella parròquia, Lluís Espí va estar present als dos moments que marcaren el seu inici: la col·locació de la primera pedra el 5 de desembre d’aquell mateix any i la primera de les moltes misses que el complex parroquial ha celebrat fins al dia de hui, datada el 26 de febrer de 1967.

Arribats a aquest punt és molt possible que el lector o lectora es pregunte per què la narració ha viatjat en l’espai i en el temps. Des dels peus de la Serra Grossa, als afores del nucli poblacional, fins a les planes que dominen l’altra banda del poble, la que delimita el riu Clariano en el seu transcurs sinuós. Heus ací la resposta: l’ermita de Sant Onofre estigué adscrita originàriament a Santa Maria, per ser aquesta una plebania i, com a tal, el centre religiós més important d’Ontinyent. Aquesta posició privilegiada possibilitava (i encara ho fa) a regir en protocols sobre qualsevol dels temples del nostre poble. Allò que a afectes pràctics li confereix jurisdicció sobre la resta de temples. Com vos podeu imaginar Sant Onofre no fou cap excepció.

El fet curiós fou que, en crear-se la parròquia de Sant Rafel Arcàngel, Santa Maria li va cedir la propietat de l’ermita perquè el nou temple la gestionara. De resultes d’aquesta maniobra Sant Rafel podria traure profit del recapte que l’ermita poguera generar. I així és com va succeir mitjançant l’usdefruit, que cedia l’explotació de l’ermita a canvi d’una quantitat de diners. Una cessió que sempre perseguia la terra sobre la qual s’assentava l’edifici. Així, desproveït d’interés cap al mateix immoble i, encara menys, per la devoció que a ell s’associava, l’ermita va continuar dessagnant-se per culpa de l’abandonament a què la van sotmetre els seus propietaris. Els de sempre i els que ho eren de manera eventual.

Una situació que es va capgirar uns anys més tard, quan un altre rector de la Vila va decidir que aquell usdefruit tornara a Santa Maria. Una decisió que no canviaria en res el present i el futur de Sant Onofre, que continuava assenyalat per la mala maror. Els beneficis que generava aniríen a parar a un altre temple i res més. Tocava patir i esperar un miracle que traguera l’ermita del fons del pou on havia quedat oblidada.

El miracle, però, mai va arribar. I mentre se l’esperava l’ermita va anar decaient en el culte. Els creients i visitadors se li van fer escàpols i, amb ells, també les almoines. A poc a poc l’ermita va quedar en segon pla mentre altres de més a la vora anaren guanyant importància. Fins que una nit va ocórrer l’inevitable. L’última fuetada va arribar en forma de temporal. Segons li va contar l’ermitana Carmen Castelló a Caireles tot va passar en el transcurs d’una mateixa nit. Llavors va caure una gran nevada, el pes de la qual va sotmetre l’esquelet malmés de l’ermita fins que aquest no va poder mantindre’s dempeus. Durant unes hores el vent va empényer els ciprers que hi havia a la vora fins a fer-los caure, també, sobre l’edifici. L’ermita es va afonar. Només va quedar dempeus la portalada i el xicotet mur de l’altar. Aquell que guardava la imatge de Sant Onofre que, dit siga de passada, va quedar intacta. És per això que quan Caireles va arribar a Sant Onofre i va parlar amb els ermitans el primer que li van ensenyar fou el quadre del sant, aquell que apareix de genolls, en actitud orant, davant d’una creu feta amb rames d’olivera. En cap moment reclamaren la condició miraculosa d’aquella sacra imatge. S’acontentaven, només, en mostrar al nouvingut aquell xicotet tresor rural que guardaven damunt d’una taula que tenien a casa. Un edifici minúscul que se sostenia a males penes recolzat al que quedava de l’ermita.

I malgrat tot allò que portem dit o, precisament per això mateix, sobten les paraules que l’ermitana li regala a Caireles perquè les deixe per a la posteritat. La lectura de l’article, quan Carmen pren el protagonisme, esdevé una evocació pels bons moments que Sant Onofre havia viscut en el passat. Però també i, sobretot, un cant d’esperança per als nous temps que potser es dignaren a tornar. Unes paraules que desafiaven les runes que l’envoltaven i la sensació de derrota irreversible amb què el periodista va encarar el seu text.

EPÍLEG. ASSAIG D’UN EPITAFI QUE NO S’HA ESCRIT ENCARA

A l’Arxiu Parroquial de Santa Maria hi ha un parell de documents que expliquen fil per randa com es va procedir a alienar els béns que conformaren, en el seu moment, l’ermita de Sant Onofre.

El primer d’ells és el “Llibre de Cultos y fábricas. Signatura 522-1”. Datat el 2 de juny de 1949, explica com la plebania de Santa Maria, com a propietària de Sant Onofre, va vendre les terres que hi havia al voltant de l’ermita. Una acció que va comportar l’aprimament d’aquelles possessions que en avant contarien, només, amb l’immoble i unes poques terres al seu voltant. Pel document passegen alguns noms i certes curiositats que ens ajuden a situar-nos correctament per a entendre el per què de tot plegat. El primer dels noms que apareix és el de la persona encarregada de mesurar i valorar les terres en qüestió. El perit agrícola escollit fou José Cambra Pastor i va enllestir la feina per encàrrec de Don Francisco Martínez Ortiz, cura arxipreste de Santa Maria. A continuació desfilen els noms dels tres compradors de la susdita parcel·lació: Don Antonio Vidal, Don Tomás Valls i Don Vicente Mollà.  Allò que resulta realment curiós és el fet que en aquell mateix document s’explica on van anar a parar els diners que Santa Maria havia obtingut d’aquella operació. La relació és la que segueix:

1.- Al périto agrícola: 400 pesetas.

2.- Préstamo al pleito de la Casa de ejercicios (es refereix a l’ermita de Santa Ana): 4.000 pesetas.

3.- Liquidación de la cuenta “Segrelles” en la caja de ahorros, correspondiente a los trabajos del altar mayor de Santa María: 19.194 pesetas.

4.- Para la reparación de Santa María, efectuada desde el 3 de Enero de 1.951, consistente en la igualación de las capillas góticas del crucero de dicha iglesia y lucimiento de todas las capillas laterales: 6.406 pesetas.

Total: 30.000 pesetas.

El segon document, també trobat a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Ontinyent, és el de “Compravendes 522-1”. Allà apareixen els contractes que signaren les parts implicades. A cadascun dels tres contractes (nº 170, nº 171 i nº 172) tornen a aparéixer els noms, el preu estipulat per a cada operació, la ubicació de la parcel·la i la superfície que adquireix cada comprador. Totes elles diferents les unes respecte a les altres, per bé que la participació no es va efectuar a parts iguals. Per cert, i com a apunt, el rector que intervé en l’operació, com a representant de Santa Maria i, per tant, de la propietat de les terres és Juan Comes Domenech.

I ja que ens hem immers en el capítol de les curiositats, en deixem caure una altra. Segons ens fa saber, la delimitació i fitació dels terrenys va comptar amb una presència notable. O, millor dit, dues. Allà hi foren presents l’alcalde Lluís Mompó i el primer tinent alcalde José Gironés. No apareix cap referència a la tasca concreta que desenvoluparen, però si a l’esperança que els acompanyava: por si algún día pudiera reconstruirse la ermita. Pel que sembla, aquells prohoms encara covaven la mateixa esperança que encara es mantenia, encesa com una brasa, dins l’ermitana Carmen Castelló. Un fet, vist des de la distància, que ens fa esbossar un somriure. Al cap i a la fí aquell pensament es va fer palés mentre les terres de l’ermita es venien a trossos i davant la presència mateixa d’un immoble que es desfeia com un pa de dos dies.

I, per acabar, dues dates més que certifiquen la defunció de l’ermita. La primera ens la descriu un altre document, aquesta vegada de compravenda, datat del 15 de juny de 1969. Llavors hi intervenia com a plebà de Santa Maria En Blas Beneyto Asensio  i, en qualitat de comprador, José Morelló Mollà, propietari d’un teular que quedava ben a prop, en algun punt del camí que duia a aquella ermita des del balneari de les Aigües. De resultes d’aquell compromís Morelló va arrendar les terres que encara li quedaven a l’ermita, aquelles que s’havien salvat de l’operació anteriorment descrita,  per a l’extracció material del subsòl que, com hem apuntat al començament, era idoni per a la fabricació de teules i rajoles. El contracte va estipular un període de quatre anys i el preu, per cada any d’arrendament, fou de 55.000 pessetes, És a dir, 220.000 pessetes en total.

L’últim contracte fou el definitiu. Datat el 13 de juny de 1.978, i participat per Don Blas Beneyto Asensio, com a propietari, i José Morelló Mollà, en qualitat de comprador, es va establir la venda de Sant Onofre per un preu d’ 1.035.000 pessetes.

Allò va marcar el punt final d’una ermita que feia molt de temps que agonitzava.

La part que el lector/a està a punt de llegir, la que ve a continuació d’aquestes paraules, és un escrit de Sergi Gómez i Soler.

AGRAÏMENTS

Volem agrair a les persones que han facilitat o, directament, han fet possible que aquest treball haja eixit a la llum. Els encerts que hi ha al text són obra seua.

A Imma Sanchis, de l’Arxiu Parroquial de Santa Maria. Per la paciència, pel tracte i, sobretot, per la disposició que ens va mostrar en tot moment.

A Pepe Gandia, una vegada més. Per la documentació aportada, font d’idees que no s’esgota mai.

A Alfred Bernabeu, pels apunts precisos i encertats que ens van ajudar a donar-li credibilitat al text.

A Sergi Gómez i Soler. Per completar aquest treball amb el seu escrit necessari.