UN TRESOR A LES FOSQUES.

Un tresor a les fosques.

Fa unes hores, només, que el sol ha dibuixat un horitzó allà on abans hi havia nit fosca. El matí és clar i de temps agradós, com correspon a aquests dies de l’any en què el fred ja ha marxat i la calor encara no ha fet acte de presència.

Mentre els carrers s’omplen de la bullícia habitual, entre el tràfec de gent i el brogit dels cotxes, els dos tècnics de l’ajuntament enfilen carrer amunt sense perdre temps. Caminen decidits,  amb els caps plens de cabòries, i carregats amb tots els instruments que necessiten per dur a terme la tasca que els han encomanat. Fa dies que recorren aquell mateix camí que arriba fins a Tomàs Valls des del carrer Arquebisbe Segrià. Després enfilen el tram de pendent que els queda fins que es topen de cara amb el seu destí. Just en aquella part antiga del poble on les cases pairals s’amaguen entre els carrerons costeruts, a l’ombra de temples i places insignes.

En arribar al lloc indicat introdueixen la clau al forrellat i la fan girar amb força. La mateixa que després esmerçaran per obrir aquelles portes de fusta massissa que grinyolen al desplaçar-se. La casa fa, aproximadament, un quart de segle que està deshabitada i, malgrat això, l’estat de l’immoble és molt digne. No n’hi ha enderrocs per enlloc. Per no haver no n’hi ha ni un moble en tota la casa. Només pols que senyoreja cada racó. Com s’escau a un edifici que ha estat tant de temps orfe de companyia.

Una vegada dins, aprofitant la claror que s’esmuny pel pati que obri l’edifici com una magrana, els dos operaris despleguen els plànols i ordenen al seu voltant els estris que necessiten per dur a terme la seua feina. Resulta que fa pocs mesos que l’Ajuntament ha adquirit aquell immoble i ara pensa donar-li un ús més adequat als nous temps que corren. Per això estan ells allí: necessiten alçar els plànols de la casa-palau. La cosa és ben senzilla. Com acostuma a ocórrer amb la majoria de cases del voltant, el cadastre municipal només compta amb un plànol perimetral de l’immoble. Com es distribueixen els espais al seu interior, això és un misteri que només poden respondre aquells privilegiats que hi hagen entrat. Com ocorre ara amb els nostres protagonistes, que no s’encanten en dur a terme la seua comesa. La de traslladar cada detall de l’immoble als plànols que van dibuixant mentre caminen, prenen mides i estudien parets, bigues i pilars. Necessiten apuntar-ho tot: els desnivells entre estances, el lloc que ocupen les parets de càrrega i moltes coses més. L’objectiu és recollir tota aquella informació sense la qual l’Ajuntament (ni ningú que s’ho propose) no podria dur a terme les actuacions posteriors.

A mesura que corren els dies la radiografia de l’edifici ompli els plànols perimetrals. L’estudi avança des de la planta inferior cap a les superiors. La feina es torna rutina. A cap lloc es troben papers antics ni cap element personal que recorde les generacions de famílies que van ocupar aquell edifici en els segles pretèrits. Només n’hi ha un parell d’elements que trenquen aquesta sensació d’abandonament. A la part baixa de l’edifici hi ha unes plantes ben disposades que reben al nouvingut amb una presència estranyament vigorosa. Sembla com si algú n’hagués tingut cura a consciència, segurament per espantar l’ombra de la solitud. En una de les estances de la primera planta s’hi troben, també, unes poques cadires perfectament ordenades, arrimades a la paret. Fora d’això tot són espais guanyats per la pols i abraçats per l’absència. Fins que arriben dalt de tot.

A la tercera planta s’accedeix mitjançant una escala d’obra el camí de la qual queda barrat, en el seu tram final, per una porta de fusta. Després de travessar-la encara queden deu o dotze graons més i, en acabant, la cirereta del pastís. Però és massa prompte encara perquè cap dels dos tècnics puga, ni tan sols, intuir el que pot passar. Davant d’ells només hi ha una foscor que s’escampa, ferida, per uns rajos de llum que s’esgolen pels badalls dels finestrons. Una claror que resulta insuficient. Motiu pel qual un dels nostres protagonistes encén la llanterna i avança maldestre cap als finestrals que hi ha al fons de la planta. El camí és curt i, malgrat això, resulta incòmode. A cada pas escolta (i sent) un crec-crec que l’altera. “Deuen ser els vidres de les finestres, trencats i escampats per tot arreu”. Finalment aconsegueix arribar a l’altra banda i obri el finestral de bat a bat. I amb la llum emergeix la sorpresa.

La cambra queda conformada per un espai diàfan. No n’hi ha res, tret d’unes prestatgeries fetes d’obra. A cada lleixa s’escampen caixes que duen escrites la paraula: ILFORD. Al tècnic que s’hi avesa primer aquella paraula no li és estranya. Afeccionat com és a la fotografia, membre i secretari d’AFO, reconeix en ella la marca de productes fotogràfics que fa temps que sovinteja. De colp a repent el cor li fa un bot. I, amb tota la cura del món, obre la caixa que li queda més a la vora per escrutar el contingut. Allà dins, disposades en paquets de deu unitats, embolcallades en paper, hi troba centenars de plaques de cristall, d’aquelles que s’utilitzaven al començament de l’etapa fotogràfica com a negatius. Llavors és quan mira el terra i s’adona que allò que intuïa els vidres de les finestres eren, en realitat, més plaques fotogràfiques que havien caigut de les caixes. D’aquelles de terra, malmeses per les xafades però, sobretot, pels temps exposades allà mateix, res es pot fer. Però s’ha d’actuar, i amb rapidesa, per salvar les altres.

Llavors avisa a la brigada d’obres municipal per a què arrepleguen aquella troballa i la depositen a la custòdia municipal, a la regidoria de cultura.

Haurà de passar molt de temps, encara, fins que arribe el dia de valorar com s’escau aquella troballa. I succeirà això després d’hores incomptables de treball minuciós i esgotador al laboratori fotogràfic, als arxius i allà on calga. El resultat final bé que es mereix tot aquell esforç. No debades estem parlant de la col·lecció de fotografies antigues més important (en volum i qualitat) trobada fins ara al nostre poble, datades al voltant del 1.900 i custodiades a l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO). D’alguna manera podríem dir que aquells negatius de cristall van tornar allà on havien sigut trobats.

UNA NOBLESA PARTICULAR

Allò que més crida l’atenció d’aquest immoble, aquell de què vos parlàvem al punt anterior, és la doble consideració que el situa en el terreny de l’ambigüitat. En efecte, són múltiples les interpretacions que se’n poden fer del mateix. Així com diverses les aproximacions amb què es pot encarar el seu estudi. Ens trobem davant d’un edifici que és casa i palau alhora i, per si no n’hi haguera prou amb això, l’anomenem de dues maneres diferents: Casa Velázquez o Casa dels Puig. Per què ocorre això, ho intentarem explicar a continuació. Abans, però, hem de fer una ullada a aquell temps en què el gel era un producte imprescindible i la neu un negoci rendible.

Una història, la de la neu i el seu comerç, que ja ha estat explicada a bastament per Pasqual Boira i Ximo Tormo, dos autèntics erudits en la matèria. A qualsevol de les seues publicacions vos remetem si sentiu curiositat per aquest món que ha deixat vestigis a les nostres serres però també als nostres pobles i ciutats.

Tot comença amb un episodi que els historiadors han anomenat “la petita edat de gel” i que es situa entre l’últim terç del s.XVI i la segona meitat del s.XIX. Un temps que, com bé vos deveu imaginar, es va caracteritzar per un descens acusat de les temperatures. Aquest fet va afavorir que les nostres serres mediterrànies, aquelles que són tan a prop de  la mar que la sal forma part del seu rostre calcari, es poblaren de construccions que s’utilitzaven per a recollir la neu. Se les coneix amb diversos noms, segons la seua tipologia i els costums idiomàtiques del lloc on són establertes. Neveres, caves o pous de neu, per referir-se a les construccions proveïdes d’un pou excavat a terra i d’una coberta d’obra. Ventisquers o geleres, quan nomenem a una altra tipologia menys monumental, desproveïda de pou excavat i coberta.

Però, com és que aquest negoci va agafar tan alta volada. La resposta és ben senzilla. En un temps de tantes carències la neu va resultar un producte de primera necessitat. Tant era així que els nostres veïns i veïnes l’empraven per usos tan diversos com el refredament de begudes, la conservació d’aliments o els usos terapèutics (fonamentals per a rebaixar febres, tallar hemorràgies o com a producte anestèsic).

Però què té a vorer tot això amb la casa que ens ocupa. Heus ací la resposta. L’immoble es va alçar allà pels volts dels s.XVIII com una més de les propietats d’una nissaga, la de la família dels Puig, que s’havia enriquit amb el comerç de la neu. Les seues propietats, escampades per diverses viles, llogarets i ciutats, reflectien el poder econòmic i social que havien aconseguit monopolitzant el comerç d’aquell bé tan preuat. Fins a tal punt fou així que van esdevindre els principals comerciants de neu de les comarques centrals valencianes al llarg del s.XVIII i XIX. D’aquesta manera els Puig van entrar a formar part de la petita noblesa ontinyentina, però a diferència de la resta de famílies que conformaven tan insigne minoria, els Puig no basaven el seu poder en l’obtenció de rendes de la terra. La seua riquesa provenia, en la seua pràctica totalitat, del comerç de la neu abans esmentat. Almenys fou així fins al s.XIX, moment a partir del qual van bascular la font d’ingressos des de l’àmbit del comerç cap a les rendes generades per l’arrendament de les seues múltiples propietats. Una qüestió de caràcter generacional que va arribar a mesura que s’anunciava la fi d’aquell temps d’esplendor.

Durant molt de temps es va pensar que els Puig eren una família que descendia de les terres de Pego o de la Vall de Gallinera. Almenys això es va inferir del fet que acostumaven a aparéixer empadronats en aquelles poblacions, a la segona meitat del s.XVIII, els primers membres de què tenim constància: Josep Bernat Puig i Joan Baptista Puig. Però estudis posteriors (La serra de Mariola i el comerç de la neu. Caves, cases i pous de neu, de Pasqual Boira i Ximo Tormo) situen l’origen de la nissaga a Ontinyent. De manera que, resseguint aquesta idea, amb posterioritat abandonarien el seu poble per desplaçar-se a Pego o a la Vall de Gallinera. I la idea no sembla forassenyada. Almenys això sembla indicar el fet que l’any 1611 aparega Josep Puig com a síndic del gremi de teixidors d’Ontinyent o el fet que, l’any 1687, Joan Baptista Puig va manar que “se fundase un simple perpétuo y eclesiástico beneficio en la parroquia iglesia de Santa Maria de esta villa de Onteniente con invocación de San Juan Bautista; y obligación de celebrar todos los años treinta misas resadas por alma del fundador y los suyos”. Precisament en aquell any, a les acaballes del s.XVII, ja ens trobem establerts els Puig de manera definitiva a Ontinyent.

Però donat el punt en què ens trobem, aquest que ens ha dut a detenir-nos en els noms d’alguns dels membres d’aquesta família, deixarem anar algun apunt més sobre altres protagonistes de la nissaga dels Puig. Tot prenent en consideració que no és aquest un espai concebut per fer inventari de noms, dates i mèrits diversos. De fet, només busquem amb això plantar alguna fita en el llarg camí d’aquesta família que ens ajude a situar-nos millor en la seua evolució.

Per força hem de tornar a parlar dels noms ressenyats més amunt. En primer lloc de Josep Bernat Puig qui, en l’any de 1635, i com a ciutadà establert a la Vall de Gallinera, adquirí per gràcia del duc de Gandia la possibilitat d’establir una casa de neu a la Gallinera.  I no és aquest un fet menor, ans al contrari. Donat que aquesta menció representa ser la primera coneguda fins al moment que situa els Puig en el comerç de la neu. De fet, i com a curiositat, 10 anys després (1645), els jurats d’Ontinyent es van desplaçar fins als dominis abans esmentats per tal de comprar-li la neu que poguera donar-los. Una mesura d’urgència donat que els seus proveïdors els comunicaren que la neu aparaulada mesos abans no seria entregada per absència de nevades a la Mariola.

En morir Josep Bernat el seu germà va esdevenir hereu universal dels seus béns. Entre ells hi havia l’incipient negoci de la neu que es va procurar d’ampliar mitjançant la compra de més pous de neu i drets de recollida. L’altre fet a destacar de la seua biografia és que l’any 1686 se li va concedir “Real privilegio militar con voto en cortes i escudo en armas, para sí, sus hijos y descendientes legítimos por via masculina”. Un escut, per cert, que es pot vorer encara a la façana de l’immoble que ha donat peu a aquestes paraules i que en un dels quatre quarters que es divideix mostra l’ensenya dels Puig: un turó amb tres estrelles a la part superior i tres torres a la seua part inferior, acompanyat per la inscripció QUI MONS PIN. Amb aquest afer els Puig entraven de cap a formar part de la petita noblesa valenciana.

Unes generacions després, finals del s.XVIII, fan acte de presència els dos magnats de la neu. Els membres més destacats d’aquesta nissaga pel que fa al volum del negoci que sostingueren entre les mans. Es tracta, en primer lloc, de Josep Puig i Cubelles, qui va continuar ampliant el negoci mitjançant compres i permutes i que, amb les seues accions comercials, va rescabalar algunes de les propietats que els seus avantpassats havien perdut a mans de la competència. Amb Josep Puig la nissaga s’estableix a Ontinyent, ciutat on va passar a residir definitivament junt amb la seua muller i fills en aquella casa pairal que centra aquest escrit. I a Josep, també, li devem la conclusió d’un dels elements de l’arquitectura rural més destacats que tenim a la vora: la Cava Gran o Arquejada. Aquella que descansa la seua majestuositat als peus del Montcabrer, al capdamunt de la serra de Mariola.

Vicent Puig i Cubelles, fill de Josep, va rebre els béns de son pare i va engrandir encara més el patrimoni mitjançant l’ampliació de l’activitat comercial. Els seus béns, nombrosos, es repartiren entre els termes d’Agres, Bocairent, Alfafara, Albaida, Bèlgida, Beniatjar, Confrides, Quatretondeta, Beniardà, Famorca, Salem i Ontinyent. I perquè ens fem una idea més acurada de la magnitud del patrimoni hauríem de puntualitzar que només al nostre poble contava, entre altres, amb la casa pairal objecte d’aquest estudi i l’heretat dels Xops ubicada a la partida de l’Agrillent. Una propietat que comptava amb la casa de camp corresponent, bodega, premses, ermitori, jardins i terres d’horta i secà. Però no vos penseu que la llista de propietats al nostre terme es limitava al que hem apuntat ací. De fet és tan llarga com un dia sense pa. I si vos fem cinc cèntims de la quantitat de les propietats que atresoraven només a un dels pobles assenyalats, és perquè prenga consciència el lector/a de la magnitud del patrimoni.

Però tots aquells moments d’esplendor hauríem de contemplar, tard o prompte,  l’agònica decadència que, en aquest cas, va arribar de bracet dels nous temps. Amb Rafael Puig i Calatayud, finals del s.XIX, la família va traslladar el seu domicili a la ciutat de València. I, a males penes amb 15 anys, entre els anys 1875-1890, es van vendre gairebé totes les propietats. Un seguit d’accions que els van dur a abandonar el negoci de la neu. Un recurs econòmic que havia estat molt generós i que s’havia tornat, amb més rapidesa de la que calia esperar, un bé galdós que es trobava en franca decadència. Resultat de la competència insalvable que suposava l’arribada del gel artificial en aquell temps a cavall entre els s.XIX i XX.

Rafael Puig González, l’últim dels Puig que durem a col.lació, fou fill de Rafael Puig Calatayud. A l’home no li’n va quedar una altra que gestionar les engrunes d’un negoci que s’esmicolava entre els badalls d’un temps que havia oblidat la necessitat de neu. D’ell destacarem que es va casar amb Elena Velázquez Calatayud i que el matrimoni va morir sense descendència, i en circumstàncies poc clares, durant el període de la Guerra Civil. Els seus béns van passar a mans d’Amador Velázquez Calatayud.

En aquest punt hem de fer un altre incís. Segons els minsos retalls que hem seleccionat de la pobra biografia de Rafael González Puig, amb el seu casament s’introdueix en aquesta història el cognom Velázquez. Un fet del tot casual que ha possibilitat que, amb el temps, l’immoble que fou casa, palau i hui en dia seu de la Biblioteca Pública Municipal i de l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO), passarà a anomenar-se segons aquest cognom. D’ahí la doble condició nominal a què al.ludíem al començament d’aquest article. No entrarem ací en consideracions sobre la conveniència del nom en qüestió, només apuntarem com una possibilitat que, si això es va esdevenir, si hui es coneix la cas com a Casa Velázquez, és segurament fou perquè la família dels Puig va instal.lar-se a València mentre que els Velázquez es quedaren a Ontinyent i lligaren aquell immoble a la seua nissaga. Cert és que van ocupar la casa per un període de temps menor en comparació amb els Puig, però també ho és que la seua permanència ens resulta més propera i, per tant, més pròxima a la nostra experiència col.lectiva. De fet, alguna de les persones amb qui hem parlat d’aquesta qüestió ens han explicat que ells encara recorden aquella casa ocupada en els temps llunyans en què se situa la primera meitat del s.XX.

Després d’aquest parèntesi tornem de nou a la casa. Com bé vos deveu imaginar l’immoble ha patit diverses reformes al llarg dels segles que estat dempeus. L’última de les quals, la que es va succeir a primeries de la dècada dels 90, ens resultarà la més familiar. Perquè és a través d’ella que es va transformar la casa-palau en un edifici públic destinat a donar cabuda a la biblioteca i a l’arxiu abans esmentats.

El resultat d’aquelles obres segurament haurà estat vist i passejat per qualsevol dels lectors i lectores que resseguisquen aquestes línies. Allò que hui vos presentem són algunes imatges perquè pugueu conéixer millor l’estat de l’immoble abans de la reforma dels noranta. Per a posar-vos en context indicarem que les actuacions que es van dur a terme en aquell moment es van encaminar, majoritàriament, a l’enderroc de parets mitgeres i al reforç de l’estructura horitzontal. D’aquesta manera s’aconseguí dotar de més amplitud els espais interiors, més claror per llum natural i, sobretot, més consistència a l’estructura de l’edifici (les bigues del qual eren de fusta).

L’edifici s’articula al voltant d’un pati central que naix a la segona crugia per esventrar la casa des dels peus fins al sostre. Una solució d’allò més comuna encaminada a omplir de llum natural les estances interiors i per ventilar la casa. A la seua part posterior destaca l’existència d’un jardí romàntic que data de l’últim quart del s.XIX i que va ser concebut com un element de luxe i ornamentació. Hui, mig oblidat, descansa a l’ombra silent que comparteix amb les cases del voltant, arrapades als carrers empedrats per enfortir-se davant d’un temps que els dona l’esquena.

En la seua planta baixa s’amaga un oratori que acostuma a ser tant destacat en el conjunt on s’insereix com desconegut per al públic en general. Un espai de recolliment que també ha viscut diverses reformes. Damunt d’ell hi ha dues plantes més que han estat reconvertides en un espai dedicat a l’oci, l’estudi i la lectura. Al remat, dalt de tot, hi ha unes cambres de reduïdes dimensions que ja han desfilat per aquest escrit.

AQUELL QUI FA DE LA IMATGE MEMÒRIA

Fins ara hem fet d’un espai i d’una nissaga personatges imprescindibles de la història que volíem contar-vos. Ara toca tancar el cercle. I quina millor manera de fer-ho que presentant a la persona que s’amaga darrere d’aquells negatius que es van trobar a la part més alta i fosca de la casa-palau.

Abans de començar, però, hem de fer una menció. La que correspon a Julià Bordera i Calatayud, autor d’un dels articles que compon el llibre “IEVA. II Congrés d’estudis de la Vall d’Albaida”. Allà mateix, entre les seues pàgines, es troba el treball que Julià va dedicar a la persona que ens ocupa. “Vicent Fos Ansaldo: la memòria gràfica de l’Ontinyent de 1.900”. Aquest és el nom d’un autor que segurament vos sonarà ben poc, però que s’ha guanyat per mèrits propis una consideració especial dins la història de la fotografia local. No debades aquells negatius representen un conjunt de documents imprescindibles i únics per a entendre molts aspectes d’aquell tombant de segle que compren la fi del s.XIX i el començament del s.XX. Una oportunitat única també per valorar la fotografia com un document imprescindible per a articular un discurs sobre el temps passat. Una eina sovint, i incomprensiblement, menysvalorada.

Nosaltres, per la nostra part, deixarem anar alguns apunts biogràfics sobre aquest autor. Un parell de notes que ens permetran conéixer, només, alguns detalls de la seua vida. De la resta d’allò que ens interessa, de la seua obra, es parlarà més avant amb d’una manera més detallada.

Vicent Fos i Ansaldo va arribar al món a la ciutat de València el 4 de febrer de 1.852. La seua infantesa, com la resta de la seua vida, va transcórrer plàcidament gràcies als cabalosos recursos amb què contava la família. No debades havia nascut al si d’una família de propietaris que li va proveir del que és necessari per no haver-se d’enfrontar amb les estretors diàries. I, per si això no fóra poc, l’home va ampliar el seu patrimoni mitjançant un casament que li va proveir de més recursos de què disposar. La muller en qüestió fou Maria Asencio Tortosa, natural de Bocairent i filla d’una família de propietaris terratinents que es relacionaven amb l’alta burgesia ontinyentina. Aquell maridatge va sumar a les propietats que Vicent posseïa per línea paterna altres que la dona aportava i que es repartien esparses per la Vall d’Albaida. Entre les propietats que hi havia a Ontinyent, per posar l’exemple del nostre poble, comptava amb la Casa Baixa i el Molí de la Costa.

Poc més tard, l’any 1902, el matrimoni va adquirir una casa al carrer Maians situada prop de l’església de Sant Carles. Un temple, per cert, amb el que Vicent i Maria mantindrien una estreta relació de resultes de la seua devoció envers la religió, manifestada a través d’aquell temple particular. Un fet que els va dur en més d’una ocasió a oferir donatius en metàl.lic o bé  en forma d’objectes de culte, entre d’altres. En aquella casa, de fet, se situa una part important de la seua obra.

Malgrat tindre a casa a Ontinyent, en aquell temps el matrimoni vivia encara a la ciutat de València. Així que les visites a la nostra ciutat havien de ser per força esporàdiques.

Finalment Vicent Fos va morir a Ontinyent el 20 d’Octubre de 1.914. I en aquesta mateixa ciutat fou soterrat, al cementeri de Sant Rafel. No fou fins 6 anys després, en traspassar la seua dona Maria, que el seu cos seria exhumat i traslladat en processó des del cementeri en qüestió fins a l’església de Sant Carles. I allà mateix, en un racó de la nau del temple, foren depositades les seues làpides. Almenys fins que va esclatar la Guerra Civil. Moment en el qual foren destruïdes.

El matrimoni de Vicent i Maria va morir sense descendència la qual cosa va provocar que, en traspassar l’últim dels membres, la casa de Maians quedara tancada. Però, si això és així, què se’n va fer dels negatius vidriats, per què van aparéixer molts anys després en aquella cambra de la casa dels Puig. Doncs perquè la casa de Maians va passar finalment a mans d’una germana de Maria. I aquesta va fer el mateix amb els seus descendents. Algun dels quals, Velázquez de cognom i de nissaga, van acabar traslladant aquells negatius a la casa on finalment es van trobar.

La part que el lector/a està a punt de llegir, la que ve a continuació d’aquestes paraules, és un escrit de Xavier Mollà. La seua trajectòria professional i, sobretot, la relació personal amb l’obra de Vicent Fos Asnaldo, el converteixen en un actor imprescindible a l’hora de contextualitzar aquella troballa que ha donat peu a aquest article.

Volem agrair la col.laboració de les següents persones en la confecció d’aquest article. Sense elles el treball hauria resultat estèril i incomplet. I pot ser, fins i tot, aquest relat s’hauria perdut a la paperera de la història.

A Lisard Torró, pel testimoni en forma d’imatges que ens ha llegat sobre la casa-palau dels Puig-Velázquez. Gràcies a aquestes fotografies podem fer-nos una idea de l’evolució de l’immoble durant l’última reforma. I per haver-nos permés la seua publicació perquè el públic, hui, les puga vorer i comparar.

A José Vizcaíno Ferre, pel seu testimoni de primera mà i per la seua sensibilitat envers el patrimoni del nostre poble. Sense ell hauria estat impossible reconstruir la primera part d’aquest l’article.

A Josep Gandia, per aportar tanta documentació treball rere treball, i especialment en aquest.

A Julià Bordera, per la seua disposició a col·laborar amb tot allò que necessitarem. Però sobretot pel seu treball de recerca i construcció de l’obra de Vicent Fos Ansaldo. No és una qüestió menor que fóra el primer a relacionar els negatius amb l’autor de les fotografies (gairebé 15 anys després que es trobaren!).

A Xavier Mollà, per descobrir-nos aquesta història i per l’aportació que apareix en la redacció d’aquest article. I, per damunt de tot, per la sensibilitat, estima i compromís amb què es mira el nostre patrimoni.