USUARIS DEL POU DE LA SOLANA D’ONTINYENT

Usuaris del pou de la solana d’Ontinyent.

El pou que li dóna raó de ser fou construït molt abans que la societat es formara. De fet, en aquell moment, un reduït nombre de propietaris el van dur a terme i el van gestionar fins a la dècada dels 80, moment en què la titularitat del pou passà a mans d’uns nous propietaris que s’organitzaren formant una societat.

LA NECESSITAT DE L’AIGUA:

La ruralia, com a espai ordenat i habitat per l’home, no pot existir sense la presència d’aigua. De la mateixa manera que no es pot concebre un assentament humà que no tinga al seu abast este element imprescindible per a la conservació i desenvolupament de la vida. De fet, si tirem enrere en el temps, descobrirem com les primeres civilitzacions que es coneixen a la història de la humanitat (allà on apareix i es desenvolupa el concepte de societat) aparegueren a les envistes de tres rius ben importants: el Tigris, l’Eufrates i el Nil. Són les anomenades civilitzacions hidràuliques.

Al nostre terme eixa necessitat ha quedat testimoniada per molts i diversos vestigis, la majoria en desús, que encara són ben visibles hui en dia. Pensem, per exemple, en els assuts que podem trobar al barranc de l’Avern o al de Tarongers, per citar només dos exemples. O també en la xarxa de séquies que esquarteren el nostre terme i que històricament li han ordenat la distribució de l’aigua. Un patrimoni heretat dels àrabs i dels quals, segons ens consta, s’està preparant un treball de difusió que transcendirà el nostre terme per abastar l’àmbit comarcal. Esperem que arribe a bon port i que aparega com més prompte millor.
Un altre d’estos vestigis el composen els nombrosos pous que hi ha escampats per tot arreu del territori. De pous n’hi ha moltíssims i prova d’això és el comentari que Antonio Llora Tortosa deixà escrit en el seu llibre “Ontinyent y su historia” ‘En las décadas de 1970 y 1980, ante la mayor demanda de agua experimentada en Ontinyent, se procedió a la perforación de pozos con miras industriales, comerciales o de servicios’.
En una relació posterior l’autor cita alguns dels que existien allà pels volts de l’any 1987. I Precisament un dels que apareixen és el que hem triat com a excusa per parlar-vos del funcionament i la importància que revesteixen tots i cadascun d’ells. ‘Pozo de “La Garnatxa”.- En el Barranc de la Purísima, más arriba de la finca que le da nombre. Agua potabilizada para chalets y casas de campo. Polígono 4’.

USUARIOS POZO DE LA SOLANA:

Coneguda popularment com “La Solana” esta societat aixopluga gairebé 175 membres que participen d’ella en qualitat de socis.
El pou que li dóna raó de ser fou construït molt abans que la societat es formara. De fet, en aquell moment, un reduït nombre de propietaris el van dur a terme i el van gestionar fins a la dècada dels 80, moment en què la titularitat del pou passà a mans d’uns nous propietaris que s’organitzaren formant una societat.

EL POU:

La construcció és ben senzilla i consta de dues parts. La primera és una base de formigó coronada amb unes portes de ferro que descansa sobre terra. Darrere les portes n’hi ha els tubs de metall que comuniquen la superfície amb el nivell freàtic de l’aigua, situat a uns 400 metres de profunditat aproximadament. És a dir, gairebé a nivell de mar. Al costat mateix n’hi ha un edifici auster i espigat que guarda el transformador, una màquina que genera i condueix l’energia necessària per a engegar tot el procés. I de què consta aquest procés? De primeres cal bombejar l’aigua que, com hem dit més amunt, es troba gairebé al nivell del mar (Cal constatar que com més profund és el nivell freàtic més car i costós és el procés de traure l‘aigua). Després, a través d’una sèrie de tubs soterrats, l’aigua es trasllada des del pou fins a un depòsit proper (aproximadament 450 metres en línia recta) on s’emmagatzema per a proveir segons les necessitats dels usuaris. Ja vos podreu imaginar, després de tot el que portem dit, que la quantitat d’energia necessària per a traure l’aigua i transportar-la deu ser d’allò més important.
Cal apuntar també que el nivell d’aigua disponible fluctua en funció de l’aportació que reb de la pluja. En els últims anys, com és de suposar, este ha baixat. Per exemple, segons ens informa el responsable de la gestió del pou, només en l’últim any el nivell de l’aigua ha baixat entre 12 i 14 metres aproximadament. La capacitat d’aigua que té ningú no ho sap però els seus responsables són molt optimistes pel que fa al seu rendiment. Segons ens conten, el fet d’agafar l’aigua d’una profunditat tan elevada fa que el seu rendiment siga molt segur, per bé que coste més de traure.

EL DIPÒSIT:

Es coneix com el dipòsit de “La Garnatxa” per estar situat a tocar de la finca homònima. Esta construcció imponent, mig soterrada a terra, té una capacitat d’emmagatzematge de mil metres cúbics.
El dipòsit té uns nivells que marquen un cabdal mínim emmagatzemat. De manera que quan l’aigua arriba a estos límits s’envia un senyal al pou abans descrit perquè s’active el mecanisme que bombeja l’aigua. Després transporta l’aigua fins al depòsit perquè no en manque els usuaris. Este procés d’extracció i trasllat de l‘aigua normalment s’efectua durant la nit perquè llavors l’energia és més barata. Ja hem deixat constància de la quantitat d’energia ingent que necessita un pou d’estes característiques per a posar-se en funcionament.
Una vegada l’aigua és al depòsit cal traslladar-la. És per això que del mateix dipòsit ix un tub soterrat que duu l’aigua fins a la propera finca de Sant Jacinto. Una vegada allí es desvia en dues direccions completament diferents: un tub desvia l’aigua cap al Garrofer de l’Hora, direcció Todos Vientos; l’altre ressegueix el camí de Sant Esteve i continua per la carretera de Moixent en direcció a l’Alberg Perú.

EL FUNCIONAMENT:

Els socis paguen a la Generalitat un cànon per l’aigua consumida. La particularitat és que este pagament s’efectua a través de la societat en un pagament únic que engloba el total de l’aigua consumida pel conjunt dels socis. Després cadascun dels usuaris paga a la societat la proporció corresponent a l’aigua que ha consumit segons marca un comptador que cadascun d’ells té al seu habitatge.
Com és de suposar els socis també han de córrer amb les despeses derivades del manteniment de les infraestructures que el pou, els tubs i el dipòsit requerisquen. Sense anar més lluny no fa massa temps van haver de fer front a una despesa de resultes d’un esquarterament en la paret del depòsit. Les quantitats requerides per a este tipus d’intervencions acostumen a ser molt elevades.
Una de les curiositats derivades d’este aspecte és la col.laboració entre els diferents pous que hi ha per la zona. La qüestió revesteix una certa importància perquè, com hem apuntat més amunt, allò que proveeixen estos pous és l’element central i necessari per al desenvolupament de la vida. Vaja, que sense ell no n’hi hauria assentament en la ruralia. Dit això no ens ha d’estranyar que una avaria en qualsevol de les infraestructures d’un d’estos pous provoque un enrenou de conseqüències poc desitjables. Doncs bé, entre el pou que ens ocupa i el proper de Lliso n’hi ha una col.laboració constant que fa que, quan un dels dos té algun problema que impedeix el subministrament als seus usuaris, l’altre li cedisca l’aigua perquè la provisió quede garantida.
Ignorem si n’hi ha més col.laboracions d’este tipus però possibilitats no en manquen. Sense anar més lluny a tir de pedra del pou que hui ens ocupa en trobem dos més. Per una banda n’hi ha el de la Casa Bona (ubicat a la pujada de Sant Esteve) i per altra el de la Fonteta de Ferrero (a la pujada de la carretera del Portitxol, en el paratge homònim).

Volem agrair enormement la paciència i la deferència que Carlos Segura ha tingut amb nosaltres. Ell és qui ens ha explicat el procés, qui ens ha acompanyat al lloc i qui ens ha respost a tots els dubtes que pogueren sorgir sobre la qüestió.