LA FAMÍLIA DESCALS. DEL  MOLÍ A LA FÀBRICA DE GEL.

LA FAMÍLIA DESCALS. DEL MOLÍ A LA FÀBRICA DE GEL.

LA  FAMÍLIA DESCALS. DEL MOLÍ A LA FÀBRICA DE GEL.

Patrimoni: Material

La família Descals. Del molí a la fàbrica de gel.

LA VIDA AL MOLÍ. PEPITA DESCALS.

La dona que ens rep al menjador de casa seua té 91 anys. Ens espera asseguda davant d’una taula de fusta coberta per un tendur. El mateix que li tapa les cames i la cadira de rodes sobre la qual s’asseu. Damunt d’ella una bombeta cansada escampa un raig de llum tènue que il·lumina una estança carregada de records. Hi ha fotografies per tot arreu i, entre totes elles, alguns dibuixos fets amb carbonet.

Hem arribat de la mà del seu fill Salvador, el mateix amb qui fa dies que ens entretenim compilant i ordenant la informació que ens facilita sobre la fàbrica de gel de Descals: contractes, rebuts, retalls de periòdics, articles de revistes especialitzades, pressupostos, comunicacions amb els estaments oficials,… tot un tresor que la família guarda amb tota la cura del món. Herència directa del seu oncle Alejandro Descals.

La dona es mostra tranquil·la. Sembla que amb la seua sola presència domina tota l’estança i la gent que ens ajuntem al voltant de la taula. Però només és una aparença. Per poc que comença a xarrar ens deixa entreveure que no entèm del tot què hi fem allà. Amb prou feines compren que el seu testimoni puga semblar-li important a algú i, per res del món, arriba a concebre el valor de la seua memòria. Això sí, des del començament es mostra sol·licita i diligent amb nosaltres. Serà qüestió de temps (pocs minuts, en realitat) que Pepita comence a sentir-se còmoda i a deixar-se endur pels diferents camins que dibuixen un temps i un espai que intentarem recollir de la millor manera possible.

La dona xarra pels colzes i, en fer-ho, ens demostra que conserva una ment clara i privilegiada. Plena de records i de coneixements que poc li serveixen per als nous temps que corren, carregats de presses i d’aparells electrònics de tots els colors i grandàries. Però, malgrat tot, per alguna raó, intuïm que és molt més allò que calla que el que parla.

Pepita va nàixer el 6 d’abril de 1930 i fou la primera dels germans que ho va fer a Ontinyent, concretament al molí Descals. Abans que ella havia nascut Alejandro i Carmen. Pepita fou la tercera en ordre de naixença i després d’ella encara vindrien Eduvigis i un xiquet, de nom José Juan, que va morir albaet, al cap de pocs mesos de vindre al món. Aquella criatura va tindre la mala sort d’arribar enmig d’una gran nevada, en un temps i un espai que encara es mostrava indefens contra aquell tipus d’adversitats. Tal fou així que uns mesos després el xiquet va traspassar de resultes d’una pulmonia que no va poder superar.

El motiu pel qual els germans majors van nàixer a Atzeneta d’Albaida resulta tan evident que la majoria de la parròquia ja deu haver-ho imaginat. Els pares de Pepita, José Descals Soler i Eduvigis Tormo Durà, eren naturals d’aquella població. De fet, la família del pare provenia d’un molí fariner situat allà mateix: el molí de les Clotes. D’aquell molí Fernando Sendra Banyuls apunta al seu llibre “Molins d’aigua de la Vall d’Albaida”:  Com a arrendador del molí, des de finals del s.XIX, tenim, primer a Alejandro Descals i la seua esposa Regina Soler, que era la molinera, tret significatiu per a l’època, ja que ens referim a les acaballes del s.XIX i XX, la qual venia d’una família de moliners, els Solers; i després, els seus fills José i Vicente Domingo Descals Soler, junts, fins a l’any 1928 (en què José va llogar el molí Montanya d’Ontinyent), essent Vicente Domingo que vivia al Palomar, l’últim moliner de les Clotes, a l’acabar el molí l’any 1.965.

Pel que es veu José Descals tenia, entre altres quefers, el d’acudir amunt i avall per les poblacions veïnes per tal d’afermar les relacions comercials que el negoci demanava. I un dels llocs per on es deixava veure sovint era la fàbrica de la Farinera, a Ontinyent. La reiteració dels viatges i el tracte continuat van fer que cresquera una relació d’amistat entre ell i Roberto Belda, aleshores gerent de la fàbrica. I fruit d’això va arribar la proposta. Robero Belda li va oferir a José Descals la possibilitat d’arrendar el molí Montanya, que aleshores formava part de la seua propietat. Es tractava d’un molí situat a la vora del riu Clariano, enfront mateix de l’escorxador municipal. El molí era tan vell que els seus veïns en parlaven d’ell com si es tractara d’una llegenda. I no anaven mal encaminats. Hui sabem que la data més antiga de la que es té constància és de finals del s.XIV. Del 1415, per ser més exactes. I que en tot aquest temps ha estat anomenat de diferents maneres. Al començament es coneixia amb el nom de molí d’Enmig. Més tard, cap a 1485, apareix amb el nom de molí Montanya. Una referència que continua fins que apareix en escena José Descals. Perquè, en efecte, l’home va acceptar la proposta de Roberto Belda i, com hem deixat escrit abans al citar el text de Fernando Sendra, l’any 1928 va arrendar el molí. I ho va fer perquè amb els diners que en treien de les Clotes a males penes els donava per viure i poc més. Siga com siga, des d’aleshores el molí es coneixerà com a molí Descals, per bé que en molts documents del moment (i dels anys posteriors) encara apareixerà amb el nom de molí Montanya.

 

El molí que va vorer nàixer Pepita és un de tants que hi havia ubicats al llarg i ample de la ruta de l’aigua. Aquella que, a Ontinyent, baixava pel Barranc de l’Almaig fins al riu Clariano. I una vegada allà era conduïda per una canalització artificial, l’anomenada séquia Bodí, que conduïa l’aigua fins al molí Descals i més enllà. És a dir, que l’aigua del riu proper no era la que feia girar les moles de la família Descals.

Al llarg i ample d’aquell trajecte hi havia escampats un grapat de molins que maldaven per aprofitar el corrent que hi passava per posar en marxa les moles i fer rodar els negocis. Per fer un inventari de tots ells tornarem a recórrer a la publicació abans esmentada per bé que també tindrem en compter l’article signat per Joan Torró Soriano que va aparéixer a la revista de l’Almaig de l’any 1990, anomenat “El molí d’aigua de Descals”.

El primer de tots els que apareixen citats és el “molí de Sant Jaume”, també conegut com el “Molinet”, situat en algun punt del barranc homònim. Tot seguit hi havia el molí “Almirante”, situat a les porxades que s’obrin a la plaça de Baix. A continuació hi havia el molí “Miguelito Ferrero”, a l’esquerra del començament del pont Vell. El seguia l’anomenat molí “Xorrera” que enviava l’aigua sobrera al proper molí de “Descals”. I des d’allà estant l’aigua s’encaminava, decidida, a oferir els seus serveis involuntaris a una sèrie de molins coneguts, de manera conjunta, com a “molins del pas de Xàtiva”. O, el que és el mateix, els molins del “Capellano”, “Tabalet” i el “Tintorer”.

“La vida en aquell temps no era tan fàcil com ara. S’havia de treballar molt i per tot. Per no tindre no teníem ni aigua potable. Ací va tardar una miqueta més a arribar”. Les paraules de Pepita no amaguen cap queixa. La dona es dedica a descriure, sense més intenció que la de fer-nos comprendre com era viure al molí en aquella primera meitat del segle passat. “Si volíem aigua l’havíem d’anar a buscar a una font que hi havia a la soca del pont Nou. Allà anàvem cada matí, al rompre el dia, i omplien els canterets. Després la dúiem a casa i anàvem gastant-la per al que fóra menester. El pitjor de tot era rentar la roba”. Aquella era una de les moltes feines que grans i menuts es repartien a parts iguals. El problema, però, era que s’havia d’acomplir de bon matí. “Si baixaves un poc més tard al riu, ja no podies fer la faena. A mesura que passava el matí, l’aigua baixava més bruta i així resultava impossible”. De fet, més d’una vegada, la família Descals donaven la roba a la senyora Carmen, una veïna de la Cantereria que cada dia travessava el riu per endur-se la roba, d’aquella i altres cases, per rentar-la al llavador que tenia davant de casa, a l’altra banda del riu. Però si això no s’acomplia, si la senyora Carmen no podia, o no li tocava, passar per la roba, Pepita havia de fer la feina amb la seua llavadora particular. Es tractava d’un xicotet post de fusta, pla i carregat de formes convexes, per on s’arrossegava la roba per tal de rentar-la. L’eina estava proveïda d’un desaigüe rudimentari que canalitzava l’aigua sobrera. Una peça de pocs pams de grandària que Pepita encara guarda a sa casa i que, en eixir a la conversa, s’afanya a mostrar-nos.

  • I la llum elèctrica en teníeu?
  • Sí, la llum va arribar molt abans que l’aigua. De fet, quan jo vaig nàixer ja n’hi havia.

“El que va tardar molt a arribar fou l’asfalt del carrer que baixava a casa. Mentre jo vaig viure allí, que fou fins a l’any 1955, hi havia un camí costerut de terra. De fet, asfaltar el camí i vendre el cavall va ocórrer al mateix temps i pel mateix motiu”. Resulta que el pare de Pepita feia servir un cavall, “gran i de bona presència”, per a fer el repartiment dels productes que es transformaven al molí. Però quan van posar l’asfalt l’animal s’esvarava i a males penes podia pujar. Havia de fer mans i mànigues per avançar mantenint l’equilibri. La càrrega que arrossegava al carro tampoc no l’ajudaven. Així que José Descals es va vendre l’animal, va retirar el carro, i va buscar altres mitjans de transport.

  • Però de menjar no vos en faltaria, veritat?
  • No, gràcies a Déu! Mon pare treballava molt i per això tots l’ajudàvem. A més, com que podíem, perquè teníem possibilitats, vam tindre animals.

I ben cert que d’animals en tenien; i molts. Els guardaven a dos espais diferents de la casa. Per una banda hi havia la quadra (que encara està) d’enfront del molí. Es tracta d’una construcció de dues alçades i d’una funcionalitat pròpia de la lògica del moment. Allà dins hi encabien ànecs, oques, gallines, conills, colomins i porcs. Això sí, sempre n’hi havia un, de porc, que el guardaven dins de casa. Es tractava d’aquell que la família havia escollit per a menjar-se’l. La resta eren per a vendre. Per això cada any, per allà pel mes de gener o febrer a tot estirar, José Descals el sacrificava a la porta de casa. Tot un esdeveniment que comboiava a la resta de la família i algun que altre veí. La feinada era de no dir, però la recompensa bé que pagava la pena.

A banda de les abans descrites, també hi havia unes altres quadres, situades a la part de darrere de la casa-molí. Es tractava d’unes coves, fetes a mà, excavades sobre la mateixa paret de llosa. Allà hi guardaven el porc abans esmentat i unes poques cabres. Els animals, que vivien juntament amb els amos, compartint l’edifici, van romandre en aquella part de la casa fins a la dècada dels 70. Llavors els van traslladar per complir amb les normes d’asèpsia i per evitar les olors, que eren de no dir.

  • La majoria d’animals eren per a consum propi. Allà s’aprofitava tot. I els que no ens menjàvem els veníem. Si no els furtaven…
  • Vols dir, que vos furtaven els animals?
  • Home, no era el més habitual. Però alguna vegada va passar.

D’entre tots els animals que hi tenien, Pepita tenia especial predilecció per una parella d’oques que senyorejavenn per allà pel molí. Els animals tenien una presència senyorívola, però eren bragats quan calia ser-ho. Resulta que quan algú s’hi arrimava al molí en hores intempestives, quan tot el món dormia, les oques s’esgargamellaven cridant i feien saltar l’alarma. Això mantenia allunyades les males ànimes que troben en les propietats dels altres un bé comú per a elles soles. Però una nit alguna cosa va fallar. Pepita no se’n va adonar fins a l’endemà. Quan va eixir al carrer va notar que alguna cosa passava. De primeres no va aconseguir saber de què es tractava fins que va tornar a donar una ullada als animals: “falten les oques!”. La xiqueta va córrer a contar-ho a son pare, però res hi pogueren fer. Dels animals ja no van tornar a saber res. O, millor dit, sí. Pel que es veu uns milicians, que hi havia a l’hospital militar situat al Convent (eren els temps de la guerra), havien travessat el riu per fer l’agost. I bé que els va eixir la jugada. Perquè en assabentar-se la família del destí dels animals ja era massa tard. A ningú pogueren demanar-li comptes.

“Però els animals que més perill corrien eren els ànecs d’aigua”. I d’això Pepita en sabia una estona. Perquè resulta que ella era l’encarregada de tindre cura dels animalets quan naixien. “Agafava una bona canya i els ensenyava a anar fins al riu proper”. En aquells temps devia tindre uns catorze o quinze anys i, segons conta, duia unes trenes que li baixaven pels muscles avall. Així que imagineu aquella xiqueta, vara en mà, com un Moisés dels temps moderns, conduint els animals fins al riu que li quedava a la vora de casa. I, una vegada allà, en tenia cura durant uns quinze o vint minuts. I, en acabant, els tornava al corral. “Aquells animalets tenen l’instint de buscar l’aigua, però no els podia deixar que ho feren soles”. De fet havia aprés a prendre’s tota la cura que fóra necessària perquè els animals tiraren avant. I una de les coses que feia, abans de traure’ls de les quadres, era palpar els exemplars més grans. D’aquella manera, si detectava que algun d’ells tenia un ou a punt de pondre, el deixava a l’estable perquè no anara fins al riu. Perquè és allà on hi havia el perill. Ja que un dels passatemps de molts xiquets de l’època era el de passejar aquell i altres indrets per buscar els animalets que pogueren endur-se a casa. O, en el cas que en trobaren, els ous qui hi poguera haver per allà. És per això que Pepita havia d’estar alerta. “De fet, per a no haver de dur-los al riu cada vegada, vaig fer, al bell mig del corral de les gallines, un clot per colgar un llibrell de mida mitjana. Després el vaig omplir d’aigua i així els animalets s’entretenien allà. D’aquesta manera, quan es feien més grans, ja anaven i tornaven soles al riu”.

Per pensar com era aquella part del poble en el temps en què se situa la nostra història cal considerar, en primer lloc, l’orografia del terreny i la seua disposició. Ja hem parlat del carrer que baixava en costera des de la plaça de la Concepció fins al molí Descals. Doncs bé, allò que encara no hem deixat escrit és que la disposició dels terrenys que quedaven, segons es baixava a mà esquerra, era en abancalament. És a dir, que allò que s’estenia des del carrer major fins al mateix edifici on vivien els Descals eren parcel·les de bancals que s’encavallaven una damunt de l’altra. I allà hi havia plantats tota mena d’arbres fruitals, per bé que no excel·lien els arbres per la seua profusió. Només per posar un exemple, el terrer que hi havia dalt mateixa del molí estava plantat de magraners.

Però la catifa de bancals no només es despenjava des del carrer major envers el riu, també s’estenia a les envistes del molí. Hi havia els que ocupaven l’espai que quedava des del mateix immoble fins al riu. Alguns dels quals eren propietat dels Descals. I en algun raconet de la vora, entremig d’aquell verger feréstec que regava el Clariano, el pare de Pepita va plantar tarongers i altres arbres fruitals. També va treballar de valent per furtar-li a la terra un hortet que va situar prop de la séquia Bodí. Una altra font d’aliment en un temps en què la disposició dels queviures era més bé justeta.

  • De fet, en aquella cova, solíem refugiar-mos sempre que sonaven les alarmes que hi havia a la fàbrica de Paduana.
  • De quina cova ens parles, Pepita.
  • De la que n’hi havia dalt del molí. Què no vos ho havia dit abans?

Pel que ens fa saber la dona, en una de les parets que formava l’abancalament que hem descrit abans, el que dibuixaven els  bancals en precipitar-se des del carrer major fins al riu, hi havia una cova. Era una construcció relativament gran i fou picada a mà sobre la llosa.“Jo l’he coneguda sempre”, ens diu “Des que vaig nàixer que anàvem allí a jugar”. Però no només això. Durant els anys de la guerra civil també la feren servir com a refugi. Fou aquell un dels molts punts que hi havia escampats per Ontinyent. La història, certament, és prou coneguda. Resulta que, de tant en tant, recorrien el cel d’Ontinyent els avions prenyats de mort i metralla. Cap d’ells no va descarregar mai a la nostra ciutat. Però això és quelcom que tenim per cert ara. En aquell moment tot era por i neguit. La bona qüestió és que, quan això passava, quan els avions solcaven el cel esgarrat pels campanars de Santa Maria, Sant Carles o Sant Miquel, molts veïns acudien cames ajudeu-me a resguardar-se al refugi que els quedara més a la vora. I la família Descals, com molts altres veïns i veïnes que vivien per allà, ho feien a aquella cova reconvertida en refugi.

Però el fet més curiós no fou això. La història que ens commou és la que se situa a finals de la dècada dels quaranta en aquell mateix lloc. Conta Pepita que a la cova hi va viure un home. Almenys durant un grapat d’anys. “Era un home baix, molt educat i sempre duia gaiato. Es deia Felix”. Abans d’arribar allí havia estat un temps vivint en una altra cova, situada baix del convent dels franciscans. L’home passava els dies amunt i avall, recaptant almoina per tal de poder menjar. I, suposa la dona, que fent això mateix, anant d’un lloc a un altre, aniria a parar a la cova que hi havia a l’altra banda del riu, la que se situava dalt del molí Descals. “Segurament demanaria permís a mon pare. Era un home bo i molt simpàtic. Mai va donar problemes”. Certament el record que Pepita guarda de Felix té un deix de romàntic. I cal reconéixer que la història bé que té llenya, a bastament, per tirar al foc de la imaginació. José Descals acostumava a xarrar amb l’home. De fet, de tant en tant, li duia menjar que tenia per casa perquè Felix poguera alimentar-se amb un mínim de dignitat. Gràcies a això, a la complicitat que va nàixer entre els dos, sabem què va ser de la vida de Felix. Resulta que aquell home era fill d’un fabricant de farina andalús. Però va arribar un moment en què va preferir vorer món a treballar i fer-se càrrec del negoci de son pare. Per això li va demanar la part de l’herència que li pertocava i se’n va anar a calcigar camins polsegosos a l’encontre del que la vida li oferira. Com un Diògenes de Sinope modern. Però en algun moment del camí el destí que havia somiat es va tòrcer. I la idea de vorer món i gaudir del temps, de les hores de sol i la gent bona que hi és a tot arreu, es va convertir en aquell riu de patiments que hem descrit abans. Així i tot, l’home no semblava patir-ho tal com ho exposem nosaltres. “Quan arribava la nit fosca, a mi em feia molta por baixar la costera que duia al molí. Patia per si em trobava algú que em poguera espantar”. Diu Pepita resseguint el fil dels seus records. “Però si es donava el cas i veia la llum del fogueret que tenia Felix allà a la cova, baixava més tranquil·la”. “De la mateixa manera que es passava els dies amunt i avall, sense preocupar-se per res, així es passava la nit, cantant i bevent com si res no li poguera fer perdre la son”. Fins que un dia Eduvigis Tormo, la mare de Pepita, li va dir al seu marit: “Este home no està bé”. José Descals va anar a vorer com es trobava Felix i se’l va trobar estirat a la cova, més mal que de costum. Allà va estar-se una estona i en vorer que poc podia fer va tornar a casa. “No està bé que l’home muiga ací”, li va dir a la dona. L’endemà va anar a parlar amb l’Ajuntament per a exposar-los el cas i demanar-los que ajudaren a aquell home desemparat. I gràcies a aquell tràmit Felix ingressava, poc després, a l’hospital de Beneficència. En els dies posteriors l’Ajuntament es va tornar a posar en contacte amb José Descals. Volien les dades del pacient perquè necessitaven contactar amb algun familiar. La cosa no anava bé i l’home estava més a prop de fer la pell que de salvar-la. Al remat, i després de les gestions pertinents, des de l’Ajuntament es van posar en contacte amb la fàbrica del pare de Fèlix. Gràcies a això, pocs dies més tard, va aparéixer una dona jove i ben plantada que es va presentar com la germana de Felix. La dona va arribar, a males penes, per vorer el traspàs del germà. Feia dies que malvivia en aquell hospital, mantenint una lluita estèril contra allò que fora que se l’enduia. Fins que va arribar el moment que la mort el va véncer.

Uns dies després de l’òbit la germana de Fèlix es va presentar al molí Descals. Volia agrair-los tot el que havien fet pel seu germà.

LA FÀBRICA DE GEL.

La necessitat és la mare de tots els canvis. El simple fet de vore-la de prop, de sentir la por que traspua, fa que les persones s’ajusten a allò que calga per a fer-li front. De mantenir-la tan lluny com els siga possible. Així, de la mateixa manera que José Descals va abandonar el molí de les Clotes per vindre a Ontinyent, també va decidir ampliar el negoci de la farina quan aquest es va mostrar més mandrós del que calia.

En efecte, el molí Descals generava menys ingressos dels esperats. És per això que José va decidir moure fitxa. I ho va fer amb l’ajuda del seu germà Carlos Descals. L’home era un empresari del ram de la refrigeració que feia anys que havia instal.lat la seua empresa a València. És a dir, que d’experiència n’anava complit. És per això que José Descals va anar a buscar-lo. I Carlos bé que hi va respondre, assessorant el germà en tot allò que necessitava, que era molt. Així es va fer càrrec de la vessant tècnica i administrativa que es requeria per obrir el negoci.

En un primer moment la fàbrica de gel es munta dins mateixa del molí, segons s’entra a mà esquerra. Allà dins hi havia un parell d’estances que es van fer servir per instal·lar la maquinària. En aquella primera etapa la infraestructura era minsa perquè pobres eren, també, els recursos. La idea inicial era la de muntar un negoci per a la fabricació de polos i gel. Almenys això és el que es desprén de la sol·licitud d’autorització que el mateix José Descals va enviar a l’Ajuntament d’Ontinyent el 15 de febrer de l’any 1949. Una empresa, especifica el document, situada al carrer Clariano nº 10 i accionada por la fuerza hidráulica. La resposta no va trigar massa a arribar. Unes setmanes després, concretament el 5 de març d’aquell mateix any, l’Ajuntament responia autoritzant que es muntara la indústria per a la fabricació de gel muy conveniente para la ciudad. Allò que no s’esperaven, però, fou que els denegaren la possibilitat de fabricar polos. Un fet que es va confirmar el 22 de juny del mateix any, en altre escrit de l’Ajuntament en què es reiterava el permís per a fabricar gel però no els polos sol·licitats. L’argument fou el que segueix se le ha denegado la autorización que solicitaba por necesitar materia intervenidas para la fabricación, refiriéndose al azucar empleado para la fabricación de polos. En el mateix document, una mica més avall, encara matissa el que suscribe a reducido su primitivo proyecto, concretamente a la fabricación de hielo, suponiendo que con ello conseguirá la autorización de la Delegación de Industria ya que no precisa de materias intervenidas, y convencido de que el marco local ha de absorver la producció que además no ha de verse interrumpida por la falta de fluido eléctrico por utilizar las fuerzas hidráulicas.

Finalment va arribar l’autorització de la Delegació d’Indústria per a la instal·lació de la fàbrica de gel. El document està datat a 11 de juliol de 1949 i allà s’especifica que la capacitat de fabricació no podia excedir els 300 kg al dia.

La primera pedra havia estat col·locada en el lloc precís i pertinent. Els permisos ja estaven damunt la taula. Tot a punt per a començar aquella nova aventura que la família Descals anava a emprendre a tocar de l’altre negoci que encara funcionava. Perquè el molí Descals va tancar les portes l’any 1974. Així que durant vint-i-cinc anys els dos negocis van treballar al mateix temps.

Abans, però, que el molí tancara les portes, la fàbrica de gel va emprendre volada. I ho va fer a bon ritme. Prompte les infraestructures que havien possibilitat aquell primer vol es quedaren curtes. Per això José Descals va haver d’arrendar un edifici al carrer Roses. Un espai on hi havia una altra fàbrica de gel que Rosario Mompó tenia en propietat des de l’any 1940. Calia ampliar el negoci per a donar cabuda a l’augment de producció que demanaven els clients. Però també perquè així disposaven d’un altre punt de venda. De primeres, com hem dit, l’immoble es va arrendar fins que poc després, concretament l’any 1951, José Descals es va decidir a comprar-lo. I allà va anar treballant fins a l’any 1955, quan un fet inesperat va segar ben arran aquell negoci que creixia com el blat que es planta a la primavera.

Pel que es veu el negoci de la fabricació de gel implicava un inconvenient certament enutjós que afectava el veïnat proper. En efecte, les màquines feien molt de soroll i, precisament per això, els veïns del carrer Calvo Sotelo (actual plaça de Baix) van alçar una queixa formal. De resultes d’això, i a instància del Govern Civil, l’Ajuntament d’Ontinyent va ordenar que es desallotjara el negoci. I així ho va fer José Descals. Més o menys. Perquè l’home, conscient que res hi podia fer al respecte, malgrat les queixes i argumentacions reiterades, va actuar de la manera menys dolorosa possible. Va deixar de fer servir les màquines, que eren les que produïen el soroll, i es va quedar aquell edifici únicament com a punt de venda. En avant, i durant un temps, la producció es va concentrar a la fàbrica de gel que hi havia al molí. La venda, per la seua part, es duia a terme als punts que ja hem comentat abans.

Però això va durar un temps, només. Perquè la necessitat que havia dut el negoci fins al carrer Roses no va desaparéixer amb la queixa dels veïns. De fet, no només continuava present sinó que, a més, creixia de manera considerable. Per això José Descals va fer un altre pas en la història del negoci. Donat que l’edifici que albergava el molí i la fàbrica de gel tenia unes limitacions d’espai tan evidents, es va decidir a ampliar la infraestructura per a albergar la maquinària existent i la que havia de vindre de nova. Llavors va fer ús d’uns terrenys que tenien dalt mateixa del molí per construir una fàbrica que concentrara tota la producció del negoci. La mateixa fàbrica que tots tenim a la memòria i que va romandre intacta fins que la van tancar. Allà dins va encabir la maquinària que ja tenien i la que van comprar a continuació. Com que tenien espai i demanda, van fer tot el possible per satisfer-la.

Però encara hi havia un altre inconvenient. A mitjans de la dècada dels cinquanta l’aigua potable encara no havia arribat al carrer on anava a construir-se la fàbrica. I això, més enllà d’una molèstia per a la vida dels veïns, significava que la fàbrica es quedava sense el seu element més important. Perquè d’aigua en necessitaven a bastament si volia produir gel. Així que José Descals es va capficar en trobar una solució. I ben prompte que va arribar a la següent conclusió: tot passava per instal·lar uns depòsits d’aigua baix mateixa de la nova nau que s’estava construint. D’aquella manera podrien disposar d’aquell líquid preuat fins que arribara el moment que fóra proveït des del poble.

Arribats a aquest punt farem un incís per esclarir una qüestió de noms. D’aquesta manera evitarem possibles confusions que puguen derivar-se de la lectura del present treball. El carrer que baixa des de la plaça de la Glorieta fins al molí Descals ha tingut, en la seua història més recent, dos noms. I si els traïen a col·lació és perquè, durant el període que descriu aquesta crònica, es van emprar tots dos. El fet que suposa el canvi de nom del carrer és la urbanització d’aquest. És a dir, que abans que s’asfaltara, que es posara el clavegueram i les voreres, el carrer es coneixia amb el nom de Clariano. En realitat aquell nom es feia servir per a anomenar les cases que hi havia a ambdues parts del riu. Les que hi havia a la banda d’enfront, les de la Cantereria actual, tenien els nombres imparells. Els de la banda del riu, la que quedava a tocar del poble, tenia els nombres parells. Cal no perdre de vista que en aquell temps, tal com hem deixat descrit abans, en aquesta banda del riu només hi havia un immoble: el molí Descals. La resta eren bancals. L’altre nom amb què es batejà el carrer, després de la urbanització, fou (i és, perquè encara continua) el de Músic Ubeda. Per cert, la fàbrica de gel estava ubicada al número 2 d’aquell carrer.

Encara que no ho semble n’hi ha molts tipus de gel. El que es produïa a la fàbrica de Descals es coneix com a “gel en blocs” i és molt comú per les nombrosos avantatges que presenta. Resulta ser un producte molt fàcil de transportar, manipular o emmagatzemar. I, a més, la seua taxa de fusió és tal que permet que les pèrdues del gel, una vegada acabat, siguen pràcticament insignificants. És per això que resultarà tan familiar per a molta gent. Perquè de resultes de tot això que portem dit, el gel en blocs va esdevenir, temps era temps, un producte de primera necessitat.

Potser vos haureu preguntat alguna vegada com es produïa el gel a la fàbrica de Descals. La cosa, certament, no guarda massa misteris. De primeres s’omplia amb aigua un tanc proveït de salmorra. Dins del tanc hi havia uns tubs amb amoniac que refredaven l’aigua a baixa temperatura, per sota del nivell de congelació. Però, malgrat això, el líquid no arribava a congelar-se perquè la salmorra impedia que s’acomplira aquell efecte. Una vegada l’aigua havia assolit la temperatura requerida dins del tanc, s’introduïen uns motlles que prèviament havien estat omplerts amb aigua. El contacte dels mateixos feia que l’aigua del seu interior es congelara. D’aquella manera es formaven les barres de gel que tots coneixem. El fet, ja vos ho deveu imaginar, s’esdevenia perquè, a diferència de l’aigua del tanc, la dels motlles no tenia salmorra, que és l’element que impedeix la solidificació. Aquell procés de convertir l’aigua en gel podia durar de dotze a 24 hores. Segons les condicions com s’obligara la maquinària a treballar.

Per a poder manipular tot aquell embalum de tubs, amb el seu pes corresponent, comptaven amb una grua que feia la feina de moure els motlles d’un lloc a un altre. Així, una vegada el gel s’havia produït, es treia dels motles i s’abocava damunt la taula que quedava a la vora, proveït de la inclinació pertinent i amb un desaigüe a cadascun dels costats. Una vegada buits els motlles, els operaris s’afanyaven a guardar les barres de gel, perfectament ordenades, a les cambres frigorífiques que hi havia dins del local.

La cambra frigorífica era un espai de forma quadrada on s’hi podia regular la temperatura. Un fet més que necessari per a mantenir l’estat sòlid de les barres de gel. Allà dins els treballadors de la fàbrica apilaven les barres unes damunt d’altres. Això si, separades per un parell de fustes perquè no s’apegaren. La disposició en què s’amuntonaven era del tot lògica. Es posaven costat per costat i de forma perpendicular. El fet important era que no es tocaren directament. I quan acabaven una base en posaven una altra damunt, en el mateix sentit que l’anterior, però separades ambdues per les fustes abans esmentades. I així anaven alçant el castell. S’havia d’aprofitar bé l’espai perquè, com hem explicat, el temps de fabricació del gel era prou lent. Un fet que contrastava amb la rapidesa amb què els clients consumien les barres que, per acabar-ho d’adobar, solia concentrar-se en uns pocs moments ben concrets.

Per cert, aquelles cambres frigorífiques no van ser usades, només, per a mantenir el gel en estat sòlid. Resulta que quan va baixar el negoci, en el moment en què les neveres van començar a ocupar els espais corresponents a les llars del poble, van ser llogades a diversos negocis locals per a guardar fruites, entre altres productes.

Una vegada produït i custodiat a les cambres frigorífiques el gel s’havia de vendre. La major part de la producció es repartia en l’àmbit local. Tanta fou la necessitat d’aquest producte que en el document que hem citat al començament, el de l’autorització municipal del 5 de març del 1949, s’al·ludeix directament a aquest fet. La distribució es feia a domicili quan les comandes justificaven el viatge. Així es duia el gel a les comparses, quioscos i altres establiments que en tingueren necessitat. “Els clients més assidus eren els bars i les carnisseries”, recorda Pepita. Però també es venia el gel als punts de venda que tenia el negoci. La fàbrica que hem descrit i l’establiment del carrer Roses, mentre va estar obert.

El fet més habitual era que el gel que es venia fóra de producció pròpia. Però també es va donar el cas, molt puntual i esporàdic, que hagueren d’acudir a altre centre de producció per tal de proveir-se del gel que els clients els demanaven. Això només passava quan el consum s’enlairava molt més que la capacitat de producció de la fàbrica. Normalment durant alguns cap de setmana d’estiu. Quan la demanada habitual es veia incrementada pel consum de les comparses, dels bars o de les casetes, tan populars en aquesta ciutat nostra. Si això s’esdevenia, no li’n quedava altra a José Descals que agafar un camió, propietat del seu gendre, Pepe Mollà, i desplaçar-se fins a la ciutat de Xàtiva.

Una vegada a casa el gel es venia segons les necessitats dels clients, però sempre d’acord amb a unes mides molt concretes. Els qui anaven a comprar podien escollir tres unitats de mesura que tenien com a referència la barra de gel. Així, podien triar entre endur-se una barra, mitja  o bé una quarta. Si arribava el cas que algú demana alguna mesura inferior a la barra els operaris de la fàbrica la partien amb un tallant que tenien allà mateix; o bé amb una xicoteta destral si l’experiència i la destresa els ho permetia. Així, anaven donant-li colps, suaus i reiterats, fins que partien el producte pel lloc exacte que els demanaven. Però això només era per als clients particulars que s’avesaren als punts de venda del negoci. Per a la resta, per a aquells que precisaven del transport com ara els bars o les carnisseries, la venda es feia per barres.

Fou bastant habitual que la gent baixara a la fàbrica de Descals a comprar gel. Això ja es pot intuir només de llegir allò que portem escrit. Però és més difícil que ens fem una idea, ni que siga aproximada, del tràfec de gent que això suposava. Apuntem aquest fet perquè hi ha un detall en aquesta qüestió que José Descals va haver d’afrontar. Prompte es va adonar que no era viable obrir la cambra frigorífica cada vegada que un client acudira a comprar. Al cap i a la fi, en obrir-se la porta de la cambra es perdia molta temperatura, de manera que després es necessitava molta més energia per a mantenir el gel en les condicions escaients. Això, en el millor dels casos. Perquè també podia ocórrer que, amb la variació de la temperatura, el gel es fonguera i es fera malbé. Per tal que això no passara José Descals va obrir una finestra, de dimensions reduïdes, a la paret d’una de les cambres frigorífiques. Concretament a aquella que li quedava més a prop de la porta d’entrada del local i de la taula de tallar. La finestra, no cal dir-ho, tenia un mecanisme que li permetia tancar-se hermèticament. Així s’asseguraven que l’obertura en aquella paret no deixaria passar ni un bri d’aire. En obrir-se, hom s’adonava que la finestra estava proveïda d’un disseny en forma de cunya.

Baix mateixa d’aquella obertura hi havia una taula de fusta on anaven apilant-se les barres, mitges barres i les quartes de barra que s’havien preparat per a la venda. I quan aquestes s’acabaven, un dels treballadors tornava a entrar a la cambra frigorífica i acomplia la feina de tornar a tallar barres i deixar-les disposades damunt la taula a l’espera que les demanara algun client. Amb tota aquella feina s’evitaven haver d’obrir la cambra frigorífica cada vegada, amb el consegüent canvi de temperatura que hem  deixat apuntat; però, també, amb la pèrdua de temps que suposa. Vaja, que era més fàcil obrir la finestra i disposar del que es necessitava només en estirar el braç.

“A mi, el que més gràcia em feia, era vorer els ginys que se li ocorrien a les persones per tal de poder agafar i endur-se les barres de gel. N’hi havia de tots els colors!”. I després de dir això, Pepita torna a fer ús de la memòria per tal d’enumerar la tirallonga d’idees que es van emprar per a això. N’hi havia qui agafava les cambres de les rodes dels camions i les tallaven per a encabir-les al palmell de les mans. Aquesta fou la solució pràctica que feren servir els treballadors de la fàbrica de gel per a de poder carregar el producte sense gelar-se més del compte. Altres utilitzaven un cordill d’espart per nugar les barres i penjar-se-les a sobre. Alguns nugaven el gel darrer el seient de la bici i altres, els més agosarats, encabien les barres dins d’un carro de xiquet per tal de no gelar-se i, ja de pas, transportar-lo de manera més còmoda.

Cadascú s’havia de buscar la vida per tal de carregar aquell producte que, dit siga de passada, no era còmode ni agradable de transportar. Ni tan sols en els dies d’estius.

Però també ocorria, ja ho hem apuntat més amunt, que des de la fàbrica s’haguera de transportar el gel allà on els clients el demanaren. I per a acomplir amb aquest afer empraren els diferents mitjans que tenien al seu abast en cada moment.

El primer mitjà de què feren ús fou un carro tirat per un burret. De pes a l’animal no li’n podien carregar massa. Per una banda s’havia que comptar amb la càrrega que suposava la mercaderia. Per altra, s’havia de considerar que el primer que es trobava l’animal en eixir de la fàbrica era una costera que s’enfilava amunt de manera decidida.

Amb el temps van canviar el burret pels mitjans de transport de tracció mecànica. I en aquest punt també hi va haver una evolució. El primer vehicle escollit fou una moto que només disposava d’un únic seient per al qui conduïa. Darrere mateixa tenia una base de fusta on col·locaven les barres de gel, apilades seguint la mateixa disposició que hem descrit al parlar de l’emmagatzematge del gel a les cambres frigorífiques. Però en aquest cas només hi cabien sis unitats. Si amb el burret la limitació la marcaven les seues forces amb la moto ho feu la seua potència. Que no era gran cosa, la veritat. Però que es va demostrar suficient per a transportar les barres abans esmentades, sense necessitat de camejar ni de suportar el pes i la gelor que desprenien. Altres vegades a aquella moto li enganxaven un xicotet remolc que ampliava la capacitat de càrrega fins a dotze barres de gel.

Finalment va arribar el camió. Ja feia temps que el burret i la moto s’havien demostrat insuficients i, per això, havien hagut de recórrer en ocasions diverses a un camió de lloguer que els permetera acomplir amb els repartiments. El 27 de novembre de 1957 José Descals va sol·licitar la possibilitat de comprar el vehicle en qüestió. I ho va fer dirigint-se, mitjantçant un document oficial, a la Comisión Interministerial para la distribución de vehículos industriales. En aquell document exposa les raons de la referida petició: El servicio de reparto lo realizaba con un carro de tracción animal, pero en la actualidad ya no lo tiene por ser insuficiente, efectuando la mayor parte del servicio con vehículos de alquiler. Por lo que insiste en que si poseyera medios propios de transporte allanaría muchas dificultades de las que hoy tiene, y podría con el tiempo al disminuir los gastos de transporte hacer una rebaja de precios.

El camió va arribar i, amb ell, la possibilitat d’expandir el negoci. Però cal tindre en compte que els diferents transports que hem apuntat més amunt es van simultaniejar. Tret del carro, que es va deixar de banda per a no tornar a gastar-lo, la resta de vehicles sí que es van usar al mateix temps. De manera que es podia agafar el camió per a repartir gel entre les comparses, per posar un exemple, i creuar-se amb la moto que anava a dur la comanda a un altre lloc. De fet, en els moments àlgids del negoci, José Descals va comptar amb l’ajut d’altres particulars que li feren d’intermediaris en el transport. Així, a raó d’un preu prèviament convingut, repartien les barres de gel allà on fóra que les demanaren. Això sí, normalment ho acomplien en vehicles de capacitats més aviat modestes. En aquests casos el mitjà de transport emprat més habitual fou la moto.

Arribats a aquest punt del relat només ens queda fer-vos cinc cèntims de la disposició interior de la fàbrica de gel. De ben segur que molts de vosaltres encara la reteniu a la memòria, i faríeu bé de no deixar-la anar. Ara bé, cal que sigueu conscients que la descripció que esteu a punt de llegir és la pròpia de l’última etapa de la fàbrica. Com bé vos podeu imaginar el negoci va evolucionar i, amb el pas dels anys, arribaren els canvis.

Com és d’habitud en aquestes construccions de caràcter industrials, a la fàbrica s’accedia per unes portes d’una grandària considerable. No debades per allà havien d’accedir els camions que transportaven el gel. Davant per davant de l’entrada hi havia un espai amplíssim, diàfan, que donava accés a les cambres frigorífiques. Era un espai buit on acostumava a parar qualsevol dels vehicles que accedien a la fàbrica. Segons s’entrava, a mà esquerra, hi havia la maquinària que s’utilitzava per a produir el gel. Aquella que hem descrit abans. I, davant d’ella, hi havia el banc proveït amb els desaigües i la taula de tall. En acabar l’espai ocupat per les màquines, a la segona meitat de la part esquerra de la nau, hi havia dues cambres frigorífiques, col·locades una al costat de l’altra. La primera d’elles era la que tenia aquella finestreta per on s’accedia ràpidament a les barres que prèviament s’havien disposat damunt de la taula de fusta. L’altra estava desprovista d’aquest mecanisme. A banda d’aquestes dues cambres encara n’hi havia una tercera que es trobava al fons de la nau, ocupant la paret que quedava d’enfront mateix de la porta d’accés. Aquesta fou la cambra frigorífica més gran de totes. Al començament, la fàbrica només comptava amb una cambra d’emmagatzematge. Però el creixement del negoci i, sobretot, la possibilitat que oferia el lloguer d’aquella infraestructura van dur a José Descals a ampliar el negoci. Gràcies a això moltes fruiteries i verdureries locals, que no comptaven amb cambres frigorífiques, van poder llogar aquella infraestructura per tal d’allargar la vida dels seus productes.

EPÍLEG.

Durant el transcurs de la nostra visita, mentre xarrem relaxats passant d’un tema a altre de la conversa, una de les filles ens soprèn amb aquesta afirmació: “La meua mare és una artista”. La frase ens agafa desprevinguts. Disposats com estàvem a anar-se’n per no molestar més del compte, ens quedem parats mentre la dona s’aixeca de la cadira i es perd per la porta que dóna a les estances del fons de la casa. Poc després torna amb un grapat de quaderns a les mans i, en arribar a la taula, els disposa davant de nosaltres amb gest delicat. Els obri amb molta cura i passa les fulles lentament. La sorpresa és de no dir. Escampats sobre el paper hi ha línies perfectament ordenades, subtilment disposades, que dibuixen tota mena de figures. Hi ha retrats i estudis de parts del cos, animals, paisatges i moltes coses més. Com si un tros de la natura s’haguera fet un espai entre aquells fulls de paper per amagar-se dels dies que encara estan per arribar.

  • Això ho va pintar la meua mare.
  • Xica Pepita, no sabia que estaves feta tota una artista.

I Pepita, sense immutar-se, ens diu que no és per a tant. Que fa molts anys que no pinta i que ara no seria capaç de repetir-ho. I mentre es carrega de raons s’interromp a ella mateixa:

  • Això d’on ho has tret? Ja ni me’n recordava que ho havia pintat.

La filla ens explica que a casa ningú no sabia l’afecció que sa mare tenia per la pintura ni, menys encara, la traça que tenia per a plasmar als fulls qualsevol cosa que es proposara.

  • Vaig trobar aquestes carpetes fa anys, oblidades en una estança del molí. Ara les guarde com un secret que de tant en tant m’agrada mirar-me.

Pepita torna a deixar palés, amb el seu gest despreocupat, que res del que a ella l’afecta mereix cap mena d’atenció. Només aplegar a sa casa ens ha fet saber que no entenia què podia aportar a la nostra història i ara, abans que marxem, torna a traure’s importància. Aquesta vegada a través de les seues pintures. “Jo no sóc important”, es repeteix a si mateixa, com si es tractara d’un mantra. Però en realitat sí que ho és. Per començar ha sigut la persona que ens ha facilitat la perspectiva per entendre i poder contar aquesta història. Una de tantes persones que la va viure i la va protagonitzar. Com el seu germà Alejandro Descals. Jo vaig tindre la sort de conéixer-lo i el privilegi de fer una visita guiada de la seua mà pel molí de Descals. Aquell que tantes vegades havia treballat. I és per això que em sap greu no haver tingut la possibilitat de tornar-me a trobar amb aquell pou de saviesa. En cas que això haguera passat, pense ara, l’hauria deixat parlar. I m’hauria quedat en silenci i ben atent, intentant recollir alguna part dels coneixements que aquell home atresorava dins seu. Alejandro va dedicar molts anys de la seua vida a difondre la importància que tenia el molí de Descals. Per això es va posar a la disposició de tot aquell que mostrava un poc d’interés en l’assumpte. Va organitzar visites guiades, va col·laborar en diferents treballs que després han estat publicats en mitjans especialitzats, va atendre els mitjans de comunicació… tot allò que tenia a les seues mans ho va fer. I fruit d’aquell propòsit han aparegut nombroses propostes que han donat a conéixer una de les parts més singulars del patrimoni local: el molí Descals.

Al remat, són les persones com Pepita, Alejandro o el seu pare José Descals, les que fan la història. Des del seu recer anònim i quotidià. Les que tiren avant els negocis i les famílies, les que s’amaguen dins dels refugis quan arriben els avions, les que ajuden als veïns que més ho necessiten, les que treballen i riuen i ploren,… persones, totes elles, que cauran en l’oblit i que estranyament trauran el cap o deixaran escrit el seu nom als quaderns que expliquen els fets passats.

Per això és tan important guardar la seua memòria i fer-los visibles. Perquè amb el seu discurs dibuixem, un poquet més, a aquell nosaltres que és comunitat i individu al mateix temps.

Fotografies relacionades amb l’entrada

(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)

SANT ONOFRE, UNA ERMITA QUE DORM L’OBLIT.

SANT ONOFRE, UNA ERMITA QUE DORM L’OBLIT.

SANT ONOFRE, UNA ERMITA QUE DORM L’OBLIT.

Patrimoni: Material

Sant Onofre, una ermita que dorm l’oblit.

UNA VISITA INESPERADA

L’home que camina ho fa de manera feixuga. No és tant pel pes que carrega; en realitat, només porta una màquina fotogràfica, un bloc per agafar notes i el bolígraf que sempre duu damunt. Allò que el fa avançar lentament i de manera pesada és la calor enganxosa que l’acompanya d’ençà que va arribar a Ontinyent, ara fa un parell de dies. Com a única companyia compta amb el soroll estrident amb què omplen el dia les xitxarres. “Si almenys callaren mentre dura la pujada”, pensa l’home en el precís moment en què s’atura per eixugar-se amb el mocador la suor que li regalima coll avall. “Espere que valga la pena la calorada”, es diu. I és normal que s’ho pregunte perquè no sap del cert on va ni que va a trobar quan arribe al seu destí.

Tot aquell misteri va començar durant la sobretaula que va seguir la paella del dia anterior. Un àpat que acostuma a repetir-se, com a mínim, una vegada a l’any. Que és el temps que sol transcorre entre una visita i altra al poble d’Ontinyent. O, més concretament, al “Balneari de la Salut”. Perquè allò que és el poble, la veritat, estranyament el xafa. En canvi aquell recer muntanyenc de pau i esbarjo el viu amb un deler que és quasi una necessitat. L’entorn adust i carregat de pins amaga un tresor auster i efímer que el llança als braços de la rutina. Al cap i a la fi, sempre que hi va acaba succeint el mateix. Només arribar s’allotja a l’hotel, després fa una passejada pels voltants i en acabant s’aboca al naixement d’aigua alcalina per donar una treva al seu cos assedegat. L’endemà s’ajunten els assistents, tots ells assidus, al voltant d’una paella que es cou a poc a poquet sobre un feix de llenya improvisada a terra, davant mateixa de l’edifici principal. Després fan l’àpat i en acabant deixen caure la vesprada; com si es tractara d’una fruita madura. Aquell dia li va tocar de company de taula Francisco Martínez, el gerent del balneari. Un home assenyat i de conversa agradable.

  • M’he fixat que véns amb una nova adquisició. – Li diu el gerent.
  • Sí, fa poc que m’he fet amb ella. És una Zeiss-Ikonta. Una càmera fotogràfica últim model.

I mentre diu això trau l’aparell en qüestió. Es tracta d’una d’aquelles novetats que queden a l’abast de molt poques persones. Pot ser, per això, la mostra amb tota la cura del món. Com si es tractara d’un ritual. Segons explica resulta ser una meravella portàtil, de poc pes i amb una manxa plegable que li és molt característica. Una eina que treballa en format 6×9 i que li és molt útil en la seua feina.

  • Sí, ja ho crec. Allò seu és contar històries, veritat? Segons tinc entés ha escrit obres de teatre, treballa com a periodista i, a més, s’entreté escrivint crítiques taurines. Doncs sap què li dic, que ací dalt, a tir de pedra, té una història que l’espera. De vosté depèn que la puga contar o no.

És possible que amb aquell únic avís ja n’haguera tingut prou per a fer la pujada. Però el fet que Francisco s’encabotara en mantindre el misteri, que no volguera explicar-li per res del món de què es tractava, li va pessigar la curiositat fins a uns límits que encara no intuïa del tot.

És per això que ara, mentre puja la costera fuetejat pel sol del migdia, li creixen els dubtes i el neguit.

 

Després de fer la pujada que enceta per aquella banda el camí anomenat de la “Ponseta” cameja fins que arriba al punt més alt que s’hi troba. I allà mateix, davant d’ell, topeta amb allò que busca. Al fons s’alça majestuosa la serra Grossa encatifada de pins i coscolles. Davant mateix s’estén un terrer de secà cremat pel pes del sol que li cau a plom. I al bell mig d’aquell pobre paisatge, sobre un turó de pedra calcària assenyalat amb ciprers alts i callats, sobreïx una ermita de pedra que sobreviu com una ombra d’allò que devia haver estat antany. Tant és així que el primer que pensa al nostre personatge és el següent: “He arribat algunes dècades tard”.

Malgrat això s’hi endinsa en aquell món que sembla del més enllà. I en el seu peregrinar el primer que es troba, davant mateixa de la porta d’entrada, és una dona tan vella com la fam, vestida de negre i amb els dits com sarments.

Comença a sospitar que potser si, que Francisco Martínez tenia raó. I es disposa a parlar amb els ermitans, carregat amb el bloc de notes i el bolígraf, per tal d’apuntar tot allò que poc després retratarà en forma de crònica a un dels diaris on acostuma a escriure. Finalment l’article apareixerà a Las Provincias, en data del 9 de setembre de 1933, sota el títol de Ante una ermita olvidada. I entre aquelles lletres quedarà retratada per sempre la veu de Carmen Castelló, ermitana de Sant Onofre, que farà del seu testimoni un plany carregat d’esperança. A la dona l’acompanyaven Francisco Gandia Gil, el seu home; i Ramon Gandia Castelló, el fill de la parella. Un matrimoni que passa la setantena i que viu de manera precària, fent servir una casa que a males penes s’aguanta dempeus, però que encara se sosté al costat d’una església en runes.

José Fernández Caireles (en realitat, José Fernández Serrano) és qui signa l’article.

 

Però com ha arribat aquesta ermita, anomenada de Sant Onofre, a l’estat ruïnós en què se la troba Caireles? Per què hui, mig segle després de la seua desaparició, ha fugit de la memòria col·lectiva? Quina és la seua història?

Les paraules que segueixen pretenen ser un assaig de resposta. Un intent de tornar a situar aquesta ermita el lloc que li correspon. Encara que només siga ocupant un espai discret a la memòria col·lectiva.

ALLÒ QUE AMAGA L’ERMITA

L’ermita de Sant Onofre estava ubicada al capdamunt d’un turó que hi havia a tocar de la carretera de Moixent. Allà dalt, des de la seua solitud colpejada pel vent, es mirava fit a fit amb l’ermita veïna de Sant Esteve. Això si, ho feia des d’unes terres de secà que es situaven a distància i des d’una alçada menor. En concret aquella que li oferia l’espai que hui ocupa la part sud-est de l’actual urbanització “El Pilar”.

De l’indret concret on s’assentava no en queda res. De fet, aquell edifici que tenia com a característica principal l’austeritat, només posseïa de valor les terres que el bressolaven. Un fet que, a la llarga, va accelerar la seua desaparició. El ben cert és aquell edifici va viure anys i panys desposseït d’una arquitectura notable, orfe d’elements litúrgics carregats de valor i sense obres d’art que cridaren als peregrins amb arguments precisos i contundents. El valor que se li coneixia era el propi que és capaç de parir la història i el que li conferia la devoció dels llumeners i demés devots que acostumaven a sovintejar aquell temple de pobresa contrastada.

Un element que no gosarà discutir ningú, però, és el de l’arrelament  de l’ermita al nostre terme. Tant pel que fa a la devoció (mentre li va durar) com pel que fa al temps que es va mantenir present. Segons posen de relleus diversos autors locals, des de Llora fins a Rafel Bernabeu, la primera referència en què apareix documentada és de l’any 1595. Llavors unes actes del consell es fan ressò de la necessitat de recaptar entre els veïns de la vila i del raval per tal de fer un porxo nou. I, en cas que amb això no n’hi haguera prou, es recomanava que fora el consistori qui completara les aportacions necessàries.

 

Un altre punt d’interés per al lector o lectora de hui que no ha conegut l’ermita o, en el millor dels casos, en guarda d’ella uns records fugissers, és el de la descripció arquitectònica de l’edifici. Per tal de dur a terme aquesta tasca hem consultat fonts especialitzades que s’han basat en les imatges que acompanyen el text, fetes per Rafael Bernabeu l’any 1963. Unes imatges que no abasten el conjunt de l’immoble, però que ens ofereixen una idea bastant ajustada d’aquest. Això si, s’ha de tindre en consideració que les fotografies i, per tant, la descripció que vos proposem, estan fetes en un moment en què l’ermita ja dormia en l’estat ruïnós que hem comentat. Un context que fou aprofitat pels seus inquilins per a dur a terme alguna modificació de caràcter precari que res tenia a vorer amb el conjunt de l’edifici primigeni.

La font consultada conclou el que segueix: el cos central i originari de la construcció presenta una composició simètrica amb façana de tres eixos i dues altures, oferint un accés central a través d’una arcada de gran altura realitzada amb doble volta de rajola. Els murs estan elaborats amb pedra i morter, presentant ja a les imatges unes juntes excessivament llavades a la part baixa per l’efecte de l’ascensió per capil·laritat de la humitat del terreny. La teulada estava configurada originàriament a dues aigües, encara que a les imatges es pot observar com a l’hora de realitzar les fotografies la nau principal ja havia perdut part de la seua teulada principal i es trobava en un estat molt avançat de ruïna.

Al marge esquerre del cos principal s’observa una construcció posterior de volums addicionals molt simples, amb teulades a una sola aigua i elaborats de forma rudimentària. Els murs de pedra mostren una junta molt deteriorada i presenten igualment un estat de deteriorament molt avançat.
A l’interior de les ruïnes de l’ermita es va alçar igualment una construcció posterior de baixa qualitat constructiva que no tenia en compte la composició bàsica i originària de la construcció.

 

Però, per què es va dedicar l’advocació d’aquella ermita a Sant Onofre? Davant la manca de documentació al respecte només podem aventurar dues possibles explicacions. La primera ens la dóna Francisco Mª Sanchis Esparza al seu llibre Historia incomparable de la coronada villa de Onteniente (1.886) i, segons aquesta versió, allò va esdevenir En rememoración de haberse aparecido el santo en dicha cumbre, dónde por intercesión y valimiento alcanzaron los de Onteniente una honrosa victoria de los atrevidos castellanos que no cejaban de hostilizarles. La segona de les raons, que no ha d’excloure necessàriament l’anterior, situaria la tria d’aquest sant per la seua capacitat d’enfrontar-se als assots amb què la natura colpejava, de tant en tant, els habitants d’Ontinyent. I no és aquest un fet menor. Un poble que depenia majoritàriament de l’agricultura per sobreviure i, arribats el cas, prosperar, havia de mantenir tan lluny com podia les seues amenaces més punyents: les gelades i les sequies. Treballs per als quals s’encomanaven al sant en qüestió. Un fet molt semblant al que va determinar l’advocació de Sant Esteve a l’ermita que corona la serra Grossa per aquella banda.

 

Un aspecte important és el que ateny a les festes que se celebraven en aquella ermita. Molts són els elements que ens agradaria explicar-vos, però, malauradament, no hem trobat referències a cap lloc. Cap llibre o diari (almenys dels que hem consultat) ens ha oferit el més mínim detall que no fora l’anunci d’alguna missa al respecte. I la cosa devia anar d’aquella manera. Segons ens apunta Rafa Gandia les festes que acostumaven a celebrar-se a les ermites rurals, com aquesta de Sant Onofre, comptaven amb una missa i una processó com a elements centrals i, sovint, únics de la festa. Un repertori que en l’actualitat, allà on s’hi han mantés, s’ha ampliat a altres activitats, però que abans no formaven part dels actes que se celebraven.

I, seguint amb les festes, un altre apunt.

Segons el calendari litúrgic la festivitat de Sant Onofre se celebra el dia 12 de juny. El fet curiós és que aquesta efemèride, a Ontinyent, va traslladar-se fins a finals d’octubre durant la primera meitat del s.XX. Aquesta notícia ens la dóna Rafael Bernabeu Galbis. La raó d’aquell ajornament no cal buscar-la entre les fissures dels arguments escatològics més rebuscats. La cosa resulta ser més senzilla i se situa en l’àmbit purament terrenal. Allò que es pretenia era fer coincidir la festivitat del sant en qüestió amb la clausura de la temporada anual dels banys del “Balneari de la salut”, situat molt a prop de l’ermita.

De les celebracions que es feien en aquella ermita només hem sigut capaços de trobar allò que l’amic Alfred Bernabeu, cronista d’Ontinyent, ha tingut a bé facilitar-nos. Es tracta de dos apunts que van aparéixer a la revista “La Paz Cristiana. Semanario Católico-social”. El primer d’ells és del 18 de setembre de l’any 1920 i anuncia que uns dies després, el 26 de setembre d’aquell mateix any, es recuperarien les festes en honor a Sant Onofre que s’havien perdut. Segons s’explica els llumeners, entre altres actes que se suposen, anaven a celebrar  una missa amb la presència de l’arxipreste Rafael Juan Vidal. El segon apunt data del 23 de setembre de 1922 i fa un anunci per informar que Para evitar concurrencia con otras fiestas, se traslada la de san Onofre, que otros años se celebrara el último domingo de septiembre. Segons s’informa a continuació aquell any la festa se celebraria el segon diumenge d’octubre.

Aquest ball de dates indica que la festa en qüestió no disposava d’un dia fixe per a la seua celebració. Si fa no fa, el mateix que ocorre amb tantes festes que omplin el nostre calendari; el d’ahir i el de hui. Sense anar més lluny, una altra ermita local, la del Pla situada al cor d’una de les hortes més ufanoses (i maltractades) del poble, també fa bascular la seua celebració segons convinga i sempre atenta uns límits temporals molt concrets: els que se situen dins del mes de juny.

 

Més enllà de la festa hi ha altres històries que hi han anat succeint-se mentre l’ermita va estar dempeus. La majoria d’elles han acabat cremades en aquella foguera insaciable que és l’oblit. I entre totes elles encara se’n troba alguna que explica, a la seua manera, alguns moments que definiren el caràcter del temple. Posem per cas, aquesta: Sant Onofre (com Santa Ana en aquesta mateixa ocasió)  va esdevenir leproseria durant la pesta que va assolar Ontinyent l’any 1600. Era aquell un temps de necessitat raó per la qual l’ermita va mudar la pell per tal d’enfrontar-se a l’adversitat. Aquella catàstrofe va passar i en el seu transcórrer va dibuixar les seues pròpies conseqüències. Com a reflex a alguna d’elles llegim hui, en les actes del consell de l’any següent (1601), que es va demanar que es feren acaptes per tal de proveir les dues ermites de tot allò que s’havia hagut de cremar per raons d’asèpsia. Calia destruir qualsevol element que poguera ser portador del mal averany. I és per això que van ser llançats al foc molts elements que havien conviscut juntament amb el virus a l’interior dels murs de Sant Onofre.

UNA HERETAT QUE ABRAÇA ELS NOUVINGUTS

A començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat, en concret l’any 1953, es va inaugurar el pont de Santa Maria. L’obra va durar tretze anys, aproximadament. La dura postguerra que llavors vivia el país va endarrerir unes obres que en tot moment estigueren sota l’ombra de la sospita. El retard en l’arribada dels materials és l’excusa que trau el nas a totes les cròniques consultades, per bé que cap d’elles és capaç d’anar més enllà en la concreció dels detalls.

Però, què suposava l’existència d’aquell pont concretament? A aquesta pregunta només es pot respondre si atenem a un altre fenomen que va afectar la dinàmica de la ciutat per aquelles dates: el canvi de model econòmic. Ontinyent va passar d’una economia predominantment agrícola a una altra on la indústria esdevingué el sector protagonista i el principal impuls de creixement. Aquell fenomen que naix i s’expandeix amb rapidesa entre les dècades dels seixanta i dels setanta va afavorir que s’incrementara la demanda de mà d’obra. Una crida que va fer que Ontinyent s’omplira de nouvinguts que arribaren, en la majoria de casos, de terres andaluses i de Castella la Manxa. Moltes d’aquestes famílies es van instal·lar a aquella banda del riu Clariano que fins aleshores no havia vist expandir-se un nucli poblacional més o menys ampli i, en qualsevol cas, minoritari respecte el conjunt. Un fenomen que resulta ben raonable. Al cap i a la fi per aquella banda del poble encara hi havia molts solars que reunien les dues condicions que resultaren imprescindibles: la disponibilitat de terreny i el baix preu d’aquest. Fou en aquell context que naixia el barri de Sant Rafel; un barri obrer que s’expandia fruit de la parcel·lació que la família Fernández de Mesa i Montoso Gisbert i Ciscar feia de les seues terres. El primer barri eminentment obrer de la ciutat d’Ontinyent.

Arribats a aquest punt és fàcil considerar la importància que va adquirir la inauguració del pont de Santa Maria. Per una banda ajudava a comunicar-se a les persones que vivien a ambdues parts del barranc que banya el pas sinuós del Clariano. Per altra, facilitava l’accés al centre urbà a totes aquelles persones que s’estaven instal·lant a l’incipient barri de Sant Rafel.

 

Ara bé, l’expansió del poble per aquella banda suposava, també, donar resposta a les necessitats de les famílies que allà s’instal·laren. I, entre totes elles, hi havia aquelles que no són tangibles ni semblen tan evidents a simple colp de vista, però que al remat resulten ser una part inherent de la condició humana. Ens referim, per exemple, a les inquietuds que en aquesta contrada, tradicionalment i de manera majoritària, s’han manifestat a través de la religió cristiana. Per això els nostres pobles presenten com a dibuix característic i definitori les siluetes de les esglésies que s’amaguen entre les places i els carrers més antics, de les ermites  perdudes a la ruralia o de les capelles a l’ombra de certs immobles insignes. Sant Rafel no fou cap excepció.

L’antecedent de la parròquia que hui coneixem el protagonitza una xicoteta capella que hi havia al carrer Agullent. Es tractava d’un edifici precari i auster, format per una planta baixa de reduïdes dimensions, d’una sola nau i un xicotet altar desproveït de la imatge característica que acostuma a haver-hi en aquesta mena de temples. Allà acudiren els feligresos fins que poc més tard, a primeries dels seixanta, en plena expansió del barri, es va considerar la necessitat d’ampliar l’edifici destinat al culte. Un espai que fóra més gran i donara cabuda als parroquians que creixien en nombre.

Seguint el relat que Rafael Bernabeu ens va deixar al seu llibre Ontinyent. Arte e iglesias, el 6 de febrer de 1965 es va signar el decret a través del qual l’arquebisbe de València, Miguel Roca Cabanillas, creava la parròquia de “Sant Rafael Arcàngel”. L’edifici es va construir al mateix solar que poc abans havia ocupat el cementiri municipal. Aquell mateix que es va traslladar als peus de la serra del Torrater i que encara hui domina el poble des de la seua posició privilegiada. El 7 de març d’aquell mateix any de 1965 va prendre possessió del càrrec de cura Lluís Espí Albert. Viu testimoni del naixement i evolució d’aquella parròquia, Lluís Espí va estar present als dos moments que marcaren el seu inici: la col·locació de la primera pedra el 5 de desembre d’aquell mateix any i la primera de les moltes misses que el complex parroquial ha celebrat fins al dia de hui, datada el 26 de febrer de 1967.

Arribats a aquest punt és molt possible que el lector o lectora es pregunte per què la narració ha viatjat en l’espai i en el temps. Des dels peus de la Serra Grossa, als afores del nucli poblacional, fins a les planes que dominen l’altra banda del poble, la que delimita el riu Clariano en el seu transcurs sinuós. Heus ací la resposta: l’ermita de Sant Onofre estigué adscrita originàriament a Santa Maria, per ser aquesta una plebania i, com a tal, el centre religiós més important d’Ontinyent. Aquesta posició privilegiada possibilitava (i encara ho fa) a regir en protocols sobre qualsevol dels temples del nostre poble. Allò que a afectes pràctics li confereix jurisdicció sobre la resta de temples. Com vos podeu imaginar Sant Onofre no fou cap excepció.

El fet curiós fou que, en crear-se la parròquia de Sant Rafel Arcàngel, Santa Maria li va cedir la propietat de l’ermita perquè el nou temple la gestionara. De resultes d’aquesta maniobra Sant Rafel podria traure profit del recapte que l’ermita poguera generar. I així és com va succeir mitjançant l’usdefruit, que cedia l’explotació de l’ermita a canvi d’una quantitat de diners. Una cessió que sempre perseguia la terra sobre la qual s’assentava l’edifici. Així, desproveït d’interés cap al mateix immoble i, encara menys, per la devoció que a ell s’associava, l’ermita va continuar dessagnant-se per culpa de l’abandonament a què la van sotmetre els seus propietaris. Els de sempre i els que ho eren de manera eventual.

Una situació que es va capgirar uns anys més tard, quan un altre rector de la Vila va decidir que aquell usdefruit tornara a Santa Maria. Una decisió que no canviaria en res el present i el futur de Sant Onofre, que continuava assenyalat per la mala maror. Els beneficis que generava aniríen a parar a un altre temple i res més. Tocava patir i esperar un miracle que traguera l’ermita del fons del pou on havia quedat oblidada.

El miracle, però, mai va arribar. I mentre se l’esperava l’ermita va anar decaient en el culte. Els creients i visitadors se li van fer escàpols i, amb ells, també les almoines. A poc a poc l’ermita va quedar en segon pla mentre altres de més a la vora anaren guanyant importància. Fins que una nit va ocórrer l’inevitable. L’última fuetada va arribar en forma de temporal. Segons li va contar l’ermitana Carmen Castelló a Caireles tot va passar en el transcurs d’una mateixa nit. Llavors va caure una gran nevada, el pes de la qual va sotmetre l’esquelet malmés de l’ermita fins que aquest no va poder mantindre’s dempeus. Durant unes hores el vent va empényer els ciprers que hi havia a la vora fins a fer-los caure, també, sobre l’edifici. L’ermita es va afonar. Només va quedar dempeus la portalada i el xicotet mur de l’altar. Aquell que guardava la imatge de Sant Onofre que, dit siga de passada, va quedar intacta. És per això que quan Caireles va arribar a Sant Onofre i va parlar amb els ermitans el primer que li van ensenyar fou el quadre del sant, aquell que apareix de genolls, en actitud orant, davant d’una creu feta amb rames d’olivera. En cap moment reclamaren la condició miraculosa d’aquella sacra imatge. S’acontentaven, només, en mostrar al nouvingut aquell xicotet tresor rural que guardaven damunt d’una taula que tenien a casa. Un edifici minúscul que se sostenia a males penes recolzat al que quedava de l’ermita.

I malgrat tot allò que portem dit o, precisament per això mateix, sobten les paraules que l’ermitana li regala a Caireles perquè les deixe per a la posteritat. La lectura de l’article, quan Carmen pren el protagonisme, esdevé una evocació pels bons moments que Sant Onofre havia viscut en el passat. Però també i, sobretot, un cant d’esperança per als nous temps que potser es dignaren a tornar. Unes paraules que desafiaven les runes que l’envoltaven i la sensació de derrota irreversible amb què el periodista va encarar el seu text.

EPÍLEG. ASSAIG D’UN EPITAFI QUE NO S’HA ESCRIT ENCARA

A l’Arxiu Parroquial de Santa Maria hi ha un parell de documents que expliquen fil per randa com es va procedir a alienar els béns que conformaren, en el seu moment, l’ermita de Sant Onofre.

El primer d’ells és el “Llibre de Cultos y fábricas. Signatura 522-1”. Datat el 2 de juny de 1949, explica com la plebania de Santa Maria, com a propietària de Sant Onofre, va vendre les terres que hi havia al voltant de l’ermita. Una acció que va comportar l’aprimament d’aquelles possessions que en avant contarien, només, amb l’immoble i unes poques terres al seu voltant. Pel document passegen alguns noms i certes curiositats que ens ajuden a situar-nos correctament per a entendre el per què de tot plegat. El primer dels noms que apareix és el de la persona encarregada de mesurar i valorar les terres en qüestió. El perit agrícola escollit fou José Cambra Pastor i va enllestir la feina per encàrrec de Don Francisco Martínez Ortiz, cura arxipreste de Santa Maria. A continuació desfilen els noms dels tres compradors de la susdita parcel·lació: Don Antonio Vidal, Don Tomás Valls i Don Vicente Mollà.  Allò que resulta realment curiós és el fet que en aquell mateix document s’explica on van anar a parar els diners que Santa Maria havia obtingut d’aquella operació. La relació és la que segueix:

1.- Al périto agrícola: 400 pesetas.

2.- Préstamo al pleito de la Casa de ejercicios (es refereix a l’ermita de Santa Ana): 4.000 pesetas.

3.- Liquidación de la cuenta “Segrelles” en la caja de ahorros, correspondiente a los trabajos del altar mayor de Santa María: 19.194 pesetas.

4.- Para la reparación de Santa María, efectuada desde el 3 de Enero de 1.951, consistente en la igualación de las capillas góticas del crucero de dicha iglesia y lucimiento de todas las capillas laterales: 6.406 pesetas.

Total: 30.000 pesetas.

El segon document, també trobat a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Ontinyent, és el de “Compravendes 522-1”. Allà apareixen els contractes que signaren les parts implicades. A cadascun dels tres contractes (nº 170, nº 171 i nº 172) tornen a aparéixer els noms, el preu estipulat per a cada operació, la ubicació de la parcel·la i la superfície que adquireix cada comprador. Totes elles diferents les unes respecte a les altres, per bé que la participació no es va efectuar a parts iguals. Per cert, i com a apunt, el rector que intervé en l’operació, com a representant de Santa Maria i, per tant, de la propietat de les terres és Juan Comes Domenech.

I ja que ens hem immers en el capítol de les curiositats, en deixem caure una altra. Segons ens fa saber, la delimitació i fitació dels terrenys va comptar amb una presència notable. O, millor dit, dues. Allà hi foren presents l’alcalde Lluís Mompó i el primer tinent alcalde José Gironés. No apareix cap referència a la tasca concreta que desenvoluparen, però si a l’esperança que els acompanyava: por si algún día pudiera reconstruirse la ermita. Pel que sembla, aquells prohoms encara covaven la mateixa esperança que encara es mantenia, encesa com una brasa, dins l’ermitana Carmen Castelló. Un fet, vist des de la distància, que ens fa esbossar un somriure. Al cap i a la fí aquell pensament es va fer palés mentre les terres de l’ermita es venien a trossos i davant la presència mateixa d’un immoble que es desfeia com un pa de dos dies.

I, per acabar, dues dates més que certifiquen la defunció de l’ermita. La primera ens la descriu un altre document, aquesta vegada de compravenda, datat del 15 de juny de 1969. Llavors hi intervenia com a plebà de Santa Maria En Blas Beneyto Asensio  i, en qualitat de comprador, José Morelló Mollà, propietari d’un teular que quedava ben a prop, en algun punt del camí que duia a aquella ermita des del balneari de les Aigües. De resultes d’aquell compromís Morelló va arrendar les terres que encara li quedaven a l’ermita, aquelles que s’havien salvat de l’operació anteriorment descrita,  per a l’extracció material del subsòl que, com hem apuntat al començament, era idoni per a la fabricació de teules i rajoles. El contracte va estipular un període de quatre anys i el preu, per cada any d’arrendament, fou de 55.000 pessetes, És a dir, 220.000 pessetes en total.

L’últim contracte fou el definitiu. Datat el 13 de juny de 1.978, i participat per Don Blas Beneyto Asensio, com a propietari, i José Morelló Mollà, en qualitat de comprador, es va establir la venda de Sant Onofre per un preu d’ 1.035.000 pessetes.

Allò va marcar el punt final d’una ermita que feia molt de temps que agonitzava.

 

La part que el lector/a està a punt de llegir, la que ve a continuació d’aquestes paraules, és un escrit de Sergi Gómez i Soler.

Ho tenia pelut, sant Onofre

Sergi Gómez i Soler

“Gloriós sant Onofre, doneu-me un casador amb un bon cofre”.

Dita tradicional

 

Poc recordat és sant Onofre gloriós a la nostra paremiologia. No és rar això; ves i busca alguna paraula popular que rime amb el seu nom i que no siga “sofre”…., que tampoc no li aniria mal al sant vista la qualitat pirotècnica d’alguna de les festes que se li dediquen allí on la seua tradició és ben viva i on encara s’hi bategen Onofres o Nofres… Sí, que és patró de llocs com ara l’Alcúdia de Crespins a la Costera, on amb bona foguera me’l celebren, i de Quart de Poblet a la voreta mateixa de València. És allí on li dediquen una “passejada” de coets de luxe que és digna de viure i admirar… I encara hi ha la devoció de l’Algemesí de la Ribera del Xúquer, d’on és patró des de 1643 i on, per més que la festa grossa siga la patrimonial mundial de la Mare de Déu de la Salut, li és dedicada la fira estival.

I és que pot semblar nom de iaio, el d’Onofre… Si tirem de xifres i percentatges, al territori valencià i partint de les darreres dades, les de l’Institut Valencià d’Estadística de 2019, com a nom propi i únic, d’Onofres només hi ha 209, un 0’085% del total de la població…, i els pobles que més n’empadronen són Quart de Poblet amb 62, 19 a València, hi ha els 14 d’Alacant, 9 a Manises, 7 a Torrent, 6 a Vilallonga…, i la resta són tan repoquius que ni a les taules oficials t’hi apareixen… Vegem ara això de l’edat, que la podem contar sense marejos…, huit d’11 a 20 anys, dihuit entre els menors de 30, vint-i-tres menors de 40…, i van pujant!, trenta-sis d’entre 41 i 50 anys, trenta-nou entre els que van de 51 als 60 anys, trenta-sis —novament— entre els de 61 i 70, vint-i-nou de 71 a 80, i dihuit entre els homes de més de 81… Sí, la major part dels Onofres poden tindre néts, i gairebé tots ja pentinen canes… D’Onofra, la versió femenina, no hi ha constància; però encara podrem apuntar 142 persones que tenen con a cognom el d’Onofrets… Ei, però que el sant ha sigut important al panteó valencià, que encara te’l pots trobar en rajolets de carrer ben lluïts com aquell que hi ha vora on plantaven i planten ara la falla famosa de la Na Jordana a València. I té esglésies dedicades, com a patró que és, a l’Alcúdia de Crespins, però també a Estubeny, i ermites com les de Quart de Poblet (1321) i Algemesí (almenys des de 1579). Altres temples ja han desaparegut, com ara l’ermita de Sant Onofre el Vell de Xàtiva, (substituïda per l’exconvent de Sant Onofre el Nou, després de la crema borbònica),  o la d’Ontinyent (d’abans de 1595), i de tan curiosa història…

Res, que tenim ben documentat que hi foren nom i devoció ben corrents allà pels segles XV, XVI i XVII. De llavors és que provenen la major part dels casos creeencials mantinguts o perduts, i protagonitzaren la creació de parròquies novelles per interessos polítics i religiosos en un temps ben ample, des de quan l’Expulsió dels Moriscos a la Contrareforma. Les dedicacions responien, com veurem, a un fet propi devocional de l’hagiografia onòfrica, però en diverses ocasions ens les adobaren amb justificacions d’aquelles tan clàssiques com pintoresques: les aparicions miraculoses —però artificioses del tot— del pobre santet pobre. I sempre a la recerca d’un origen assenyalat i atractiu, llavors ben necessari en la necessitada constitució de centres d’atracció socioeconòmics amb base, és clar, religiosa. La més coneguda de totes les aparicions és  la que conten que succeí vora la sèquia de Quart, a l’Horta valenciana, quan el s’hi aparegué a un moliner un 10 de juny de ves a saber l’any exacte… Segles després, durant la Guerra del Francés, el 1808, tingué lloc una brega sagnada a la vora de l’ermitori aquell; com que els gavatxos foren derrotats pels de per ací, la fita quedà consagrada. La batalla prengué el nom del sant (o del topònim directament?) i els atorgà fama; però ja és curiós que sant Onofre no fora tingut per patró de Quart de Poblet fins que, el 1896, la pandèmia de torn que assolà València no els afectà, als quartins; altre clàssic.

 

Pèls i senyals del sant…

Però abans de resseguir amb cap raó devocional, patrimonial i festiva, caldrà fer quatre paraules sobre l’objecte de la devoció. Centrem-nos un poc en conèixer de la llegenda del sant anacoreta Onofre, celebrat per l’Església el dia dotze de juny. D’ell, tot serà això mateix, llegenda… Perquè de l’”Onuphrius, eremita anachoreta in Aegypto” se n’han contat de tots els colors i cap d’ells pot ser correctament pantonitzat. Quasi tots els autors que s’hi ha referit ens l’han presentat com a fill d’un rei, que si de l’Abissínia africana, de l’asiàtica Persia… I el seu temps, el segle quart, quan va passar a estilar-se allò del “Martiri blanc” una vegada assentat el cristianisme com a religió pròpia de l’Imperi Romà amb l’emperador Constantí (any 313), fet que acabaria amb el “Martiri roig”, el de la sang com corria amb les persecucions… Això de partir lluny del món mundà per —en sacrifici i per virtut de l’ànima— fugir-ne dels seus perills i vicis, fou costum antiquíssim heretat de tantes religiositats pretèrites. Des de temps ben vells que hi hagué columnes altes habitades al seu cim per ascetes estilites com també monestirs grupals en llocs referencials de la història sagrada (el de Santa Caterina del Sinaí, del segle IV, pot ser el millor exemple) o coves convenients tan per a solitaris com per a xicotets grups de fidels en indrets inaccessibles, amb una tradició tan vella com la Santa Bauma occitana (dels inicis mateixos del cristianisme on, ai…, diuen que s’hi refugià santa Maria Magdalena en fugir de la Palestina que crucificà Jesús, i tota la pesca rondallaire que tant nerviosos fa posar alguns creients…), o aquella funció que se’ls ha volgut suposar a algunes de les coves parederes dels congostos valencians en èpoques medievals (les Covetes dels Moros de Bocairent o la Cova de la Monja d’Ontinyent, en serien bons exemples). 

Just en aquell moment, el segle IV, gràcies a la fama que donà al desert del Tebes egipci la presència i el mestratge dels sants Pau l’Eremita —o Pau de Tebes— i el seu deixeble Antoni Abat, s’establí aquell “martiri blanc” en costum a imitar. No és d’estranyar que algunes de les raons vitals que se li atribueixen a sant Onofre vinguen, justament, del mestre de Tebes i amb ell ens el confonguen. I és que tota la “informació” onòfrica ens arriba d’altre eremita, Pafnuci, que se’l trobà mentre feia un recorregut pel desert buscant gents d’aquestes, apartades per pròpia voluntat, i quan al sant li quedaven ses hores. Ell fou qui l’acompanyà en el seu adéu i qui, després, quan ho contà, va afegir, mesclar i remesclar, ben interessat en multiplicar els mèrits d’aquella mena de ximpancé amb qui me l’havia confós en l’obscuritat d’aquella cova…

Anem a pams, que la cosa ve interessant des del principi. El pare de la criatura principesca, el rei que fos i d’on fora, va escoltar que el fetus que la reina duia al ventre no era fill de son pare, d’ell mateix… Que no li veieren la cua al dimoni disfressat de peregrí que anava llençant aquelles bordes insinuacions!, i no se’ls ocorregué més que, en nàixer Onofre, sotmetre’l a una ordalia ben salvatge: me’l varen llençar a un braser roent per tal de forçar el judici de Déu. Si es salvava, sota les condicions que foraen, l’acusació del dimoni peregrí seria falsa. I això mateix succeí: el foc el declarà lledesme, fill legal. Llavors s’aparegué un àngel, el primer dels qui l’acompanyarien en la seua existència, i demanà als presents en la declaració que batejaren tan torrat xiquet amb el nom d’Onofre, ja veus quin caprici: un antropònim egipci “Unnofre” que diuen que significa “aquell que obre allò bo” o “qui busca la felicitat”… Que encara hi ha qui corregeix l’origen i atribueix el nom a un altre de…, germànic! “Unn-frid”, que ve a voler dir “aquell que dona la pau”.

Alguna cosa de valenta va succeir perquè el següent capítol de la “vita Onofrica” ens el situe de ben jovenet en un convent de l’Egipte cristià, on fou criat. Jove perquè diuen que encara va ser alletat —i durant tres anys— per una cérvola blanca, cosa que tampoc no ens ha d’estranyar massa atés que hi ha una rècua de santets dels qui conten històries semblants (sant Esteve, sant Bertomeu, sant Egidi…). Ei, que no hi ha la tradició que una lloba alletà Ròmul i Rem? Doncs això, una cerva blanca sant Onofre.

Entre unes coses i altres, que inclouen un miracle panístic al monestir aquell, i que el relacionarà posteriorment amb el fet de la comunió que ens el feu famós i comú, el jove volgué prompte ser eremita. Entestat com hi estava, ens ho conta Pafnuci, a Onofre li pegà per seguir una columna de foc pel desert que el dugué directament a un mestre anacoreta, Hermeu. Aquest li ensenyà l’ofici en la que seria sa casa darrera: una cova que s’obria a una muntanya del desert tebaic, a la vora d’una palmera i, mira quina sort per aquelles latituds, una fontanella de doll seguit i alegre. Bé que tindria aigua i dàtils per purgar la seua vida i reflexionar en solitud pels anys…

I així que s’estigué per seixanta primaveres d’hivern i d’estiu…

Sembla que el foc aquell de quan nadó afavorí que la seua pilositat corporal cresquera abundosa fins el punt que no li calgué cap tipus de roba per ocultar les vergonyes externes. Només vestia, i per no xafar-se al si mateix pelut, una mena de cinturó de palma que li atansava la gran barba i que els pudorosos pintors medievals i barrocs que ens l’han transmès feien a mena de faldeta trenada amb fulles de palma, quan no li espolsaven una branca de vinya més curiosa que curosa, sempre prou apretada com per evitar tota iconografia no devota…

Però el sant no s’estigué resant i prou. Cada diumenge, un àngel li duia un pa amb què ell combregava! Heus ací que la seua devoció la lligaren directament amb  el fet eucarístic i que per això fos tan sovintejada en temps de relaxament del dogma. Amb sants eucarístics com ara Onofre o miracles d’aquesta índole (com el dels Corporals de Llutxent-Daroca), és que l’Església ha procurat rellançar en les crisis la idea combreguística en el seu transcórrer temporal, i fins l’encara més actual.

Seixanta anys prompte es poden dir; viure’ls ja és una altra cosa, i més si han estat viscuts tot ells en penitència. Imagina’t com se’l trobaria Pafnuci, que el confongué veritablement amb un animal quasihumà a puntet de morir… Onofre encara pogué contar-li la seua vida i poc més. El gori-gori li’l cantaren, per a pasme pafnucial, un cor d’àngels que acompanyaren l’ascens d’aquella ànima pura als cels en forma de colomet blanc. I encara s’aparegueren per allí dos lleons que, lluny de mostrar agressivitat alguna, cavaren la terra i ajudaren al soterrar…, fet que hem llegit sovint com a característic del sant Pau l’Ermità amb qui se’l confon! Aquest soterrament està representat, per exemple, a l’ermita de Sant Antoni de Baix de Bocairent, que tant d’art bell com oblidat recull. Allí, no és Pafnuci sinó el Sant de les Barbes Blanques, Antoni, qui presideix el soterrar; i és tanta la confusió que no sabríem distingir Onofre de Pau de Tebes de la seua representació en un dels carrers principals del vell retaule (s. XVI?) d’aquella ermita solar, conservat només en una fotografia arrimada a una vora, a les fosques…

Així, Onofre compartirà iconogràficament elements amb altres santets, ja siga per la confusió biogràfica, com aquesta de sant Pau l’Eremita, o per les atribucions sagrades que se li promogueren… No és rar trobar-lo amb una corona als peus, com a senyal de la seua procedència reial rebutjada o perduda, ves a saber… I també s’ha volgut marcar la idea penitencial i del pas del temps acompanyant-lo una calavera, costum ben tradicional en les representacions de penitents i que, al Ponent mediterrani, provenen de la mateixa Maria Magdalena. I ausades que n’han vingut al darrere, que si sant Jeroni com a penitent, Vicent Ferrer i Teresa de Jesús per recordar-nos que hem de morir…”Memento mori”…!!!! I està el calze amb l’eucaristia, que també comparteix amb santa Bàrbara bendita en l’imaginari popular… Fins i tot, com també solia ser habitual, se li ha buscat un paral·lelístic femení de semblant biografia i devoció; en aquest cas, la santa espillada és Maria Egipcíaca, patrona de les prostitutes, entre d’altres menys sonors.

Però allò que més distingeix la representació onòfrica és la seua pilositat animalera… I ací podríem començar a rascar sense acabar, que la tradició de l’home salvatge, agrest, selvàtic, ens apareix des de les més antigues arrels mesopotàmiques i gregues i es relaciona, simbòlicament, amb la representació de l’ànima animal humana a vèncer per la voluntat de l’esperit i, religiosament, amb les tradicions indostàniques heretades encara en les diverses pràctiques hinduistes. Al catolicisme també arribà aquesta vessant de l’hirsutesa corporal amb el llegendari de sant Joan Crisòstom, posterior a aquest d’Onofre… I així, ben pelut, és que se’ns ha representat, l’home… I bé que agradava els artistes reflectir aquesta part animalística del sant tot posant-lo a quatre potes, rampant, volent recordant la penitència i unint-lo a la condemna que rebé el rei babiló Nabucodonosor a l’Antic Testament: pastar com si bou fos… Però com que no sempre hi havia prou espai representatiu aprofitable, sovint hi apareix dempeus i en actitud d’oració, o llegint un llibre com és el cas del sant Onofre que hi havia a una de les polseres, en pla secundari del tot, del retaule de la Nativitat d’Agullent (s. XV?). En aquest cas, el sant pelut sosté, també, una vara acabada amb forma de creu Tau, egípcia, santantònica, però amb una part del creuer que s’allargassa amb una forma de serp, prou semblant a la representació perduda bocairentina… La representació més sovintejada, però, i fins i tot en les manifestacions de bult processionals, és la del sant que prega, agenollat, entre les roques que simulen la cova, potser amb Pafnuci a la vora o amb l’àngel que el combrega, o bé en solitud. Aquesta és la representació que podem treure que hi havia a l’ermita de Sant Onofre d’Ontinyent, un senzill quadre que representava la bona palmera a l’entrada de la cova que emmarca en la foscor al sant que ora, agenollat.

 

A Ontinyent, ni un pèl com queda…

Ni tant sols el quadre va quedar d’aquella trista ermita, trista per la seua pobresa i el seu final que, des del propi anecdotari, s’hi suma a una categorització terrible: la de la poca importància que se li ha donat al patrimoni fins a dates ben recents en aquesta nostra vall de llàgrimes; perquè a alguns dels protagonistes en la desaparició d’aquell tros de terra gelat i apartat, vora l’assegador de la Font Freda i el camí de Castella que creuava el Pla de Mossén Conca, els hem arribat a conèixer. Quan lliges la documentació de la compravenda d’aquella ermitiua, del que hi quedava, davant la gana dels terrissers per tenir accés a aquell bé argilós i la desídia eclesial que bé que es feu amb el seu milionet de finals dels seixanta…Ai! Cada temps els seus costums i ves i posa’t les sabates d’aquella gent i prova de caminar pel seu moment sense caure, et diran i amb raó…, però el final d’aquell racó de món enyorat pels qui no el coneguérem, ja veus si pot arribar a dir…

Però aquella “pobra” ermita, pobra en tants sentits, ja patia de feridura des de ben antic… Justament la primera documentació que s’hi coneix, de 1595, ja tracta de l’intent de fer obra, un porxo nou, i perquè hi ha dificultats econòmiques que els jurats ontinyentins haurien de compensar si no s’arribava a recollir el convenient acapte públic, i no s’arribava mai… Aquella funcionalitat civil de les ermites —sota control de la plebania de l’Assumpció però subvencionades per l’Ajuntament dins l’etern joc de poders que hem heretat— feia que els santuaris del nord del riu  —tan convenientment allunyats del casc urbà com eren—  foren usats correntment com a llocs d’ingrés dels malalts de passades contagioses perquè hi foren tractats, hi reposaren o bé moriren en pau sense contaminar la Vila. I això, justament, és el que ens fa visible en el temps tant Sant Onofre com també l’ermita de Santa Anna i el llatzaret de l’alt de Toledo; que després de cada calamitat mortífera calia cremar i refer tant el mobiliari com els efectes sacres; i això calia que constara en acta. Com també les duien als futurs arxius, en baixar les pandèmies, les anotacions del canvis d’ermitans, constants, que el Consistori procurava a conveniència. I en aquest joc, cal sumar una altra ermita, la de Sant Esteve…

És evident que més enllà de qualsevol discutibilíssima aparició miraculosa, l’ermita de sant Onofre, que perfectament podria deure el seu origen a alguna devoció particular, devia la seua funció devocional al fet mateix de la seua situació. A Ontinyent s’ha volgut justificar amb rondalles d’aparicions tants cultes a sants que sorprèn per acumulació: que si sant Miquel al Tossalet; que si el Crist de l’Agonia al Regall; que si el viatge miraculós de la Puríssima des de València havent-hi com hi ha documents del com, quan i perquè; que si l’aparició del 1600 de sant Vicent, com a Agullent, (que en no acabar-se retirant la pesta fou convenientment amagada al fons del calaix…). Perquè sovint és la geografia casolana la que mana, i Sant Onofre s’estava sobre el curiós alteró algepser envoltat de marges albarisos que dominava l’eixida definitiva del camí cap a Castella que tants carros de blat traginaven, en el racó més gelat del terme i encarat on solien vindre les tronades tan terribles que amenaçaven la llavors famosa horta ontinyentina. La creació de l’ermita de Sant Esteve, visible des de tota la Vall d’Albaida i interessada, justament, en fer-se notar a través de l’encesa de la seua coneguda Falla per les vesprades li seria una competència immediata en assumir el patronatge contra les tronades i la pedra —lligada simbòlicament al biogràfic/hagiogràfic apedregament mortal del protomàrtir— i la seua remescla amb els mites esotèrics que en aquell punt s’hi ha aplegat pels segles (com, per recordar-ne algun, el fet de servir de control dels dimonis que ixen de la Cova de l’Avern o ser parada a desitjar en el llegendari camí que els difunts d’Ontinyent emprenem en morir cap el Cel —que troben en aquella curta planura serrana—, l’Infern immediat i barrancós i el Purgatori encara un poc més alt…). Contra aquest estol de símbols, poc podrien fer els ermitans de Sant Onofre que, en compartir bona part del tan breu territori de gràcia amb els del lluïdor Sant Esteve, s’ho vorien fosc per guanyar-se l’obsequi constant i la caritat d’uns mateixos masovers…

I així, l’ermita anà empetitint-se fins a extrems increïbles a ulls de les fotografies que s’hi conserven i, a la fi, només s’hi coneix que alguna festeta escardussera de final d’estiu lligada al veí Balneari de la Salut que l’aprofitava com a final de temporada. O per la parada que s’hi solia fer, tant en pujar com al baixar, ves per on, en la romeria pentecostal de Sant Esteve. I poc més, que la llum dels llumeners va apagar-se i a la fi, només ha quedat el batallar, i quin repic que tantes coses amaga més que no diu, de la campana…

AGRAÏMENTS

Volem agrair a les persones que han facilitat o, directament, han fet possible que aquest treball haja eixit a la llum. Els encerts que hi ha al text són obra seua.

A Imma Sanchis, de l’Arxiu Parroquial de Santa Maria. Per la paciència, pel tracte i, sobretot, per la disposició que ens va mostrar en tot moment.

A Pepe Gandia, una vegada més. Per la documentació aportada, font d’idees que no s’esgota mai.

A Alfred Bernabeu, pels apunts precisos i encertats que ens van ajudar a donar-li credibilitat al text.

A Sergi Gómez i Soler. Per completar aquest treball amb el seu escrit necessari.

Fotografies relacionades amb l’entrada

(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)

UN TRESOR A LES FOSQUES

UN TRESOR A LES FOSQUES

UN TRESOR A LES FOSQUES.

Patrimoni: Material

Un tresor a les fosques.

Fa unes hores, només, que el sol ha dibuixat un horitzó allà on abans hi havia nit fosca. El matí és clar i de temps agradós, com correspon a aquests dies de l’any en què el fred ja ha marxat i la calor encara no ha fet acte de presència.

Mentre els carrers s’omplen de la bullícia habitual, entre el tràfec de gent i el brogit dels cotxes, els dos tècnics de l’ajuntament enfilen carrer amunt sense perdre temps. Caminen decidits,  amb els caps plens de cabòries, i carregats amb tots els instruments que necessiten per dur a terme la tasca que els han encomanat. Fa dies que recorren aquell mateix camí que arriba fins a Tomàs Valls des del carrer Arquebisbe Segrià. Després enfilen el tram de pendent que els queda fins que es topen de cara amb el seu destí. Just en aquella part antiga del poble on les cases pairals s’amaguen entre els carrerons costeruts, a l’ombra de temples i places insignes.

En arribar al lloc indicat introdueixen la clau al forrellat i la fan girar amb força. La mateixa que després esmerçaran per obrir aquelles portes de fusta massissa que grinyolen al desplaçar-se. La casa fa, aproximadament, un quart de segle que està deshabitada i, malgrat això, l’estat de l’immoble és molt digne. No n’hi ha enderrocs per enlloc. Per no haver no n’hi ha ni un moble en tota la casa. Només pols que senyoreja cada racó. Com s’escau a un edifici que ha estat tant de temps orfe de companyia.

Una vegada dins, aprofitant la claror que s’esmuny pel pati que obri l’edifici com una magrana, els dos operaris despleguen els plànols i ordenen al seu voltant els estris que necessiten per dur a terme la seua feina. Resulta que fa pocs mesos que l’Ajuntament ha adquirit aquell immoble i ara pensa donar-li un ús més adequat als nous temps que corren. Per això estan ells allí: necessiten alçar els plànols de la casa-palau. La cosa és ben senzilla. Com acostuma a ocórrer amb la majoria de cases del voltant, el cadastre municipal només compta amb un plànol perimetral de l’immoble. Com es distribueixen els espais al seu interior, això és un misteri que només poden respondre aquells privilegiats que hi hagen entrat. Com ocorre ara amb els nostres protagonistes, que no s’encanten en dur a terme la seua comesa. La de traslladar cada detall de l’immoble als plànols que van dibuixant mentre caminen, prenen mides i estudien parets, bigues i pilars. Necessiten apuntar-ho tot: els desnivells entre estances, el lloc que ocupen les parets de càrrega i moltes coses més. L’objectiu és recollir tota aquella informació sense la qual l’Ajuntament (ni ningú que s’ho propose) no podria dur a terme les actuacions posteriors.

A mesura que corren els dies la radiografia de l’edifici ompli els plànols perimetrals. L’estudi avança des de la planta inferior cap a les superiors. La feina es torna rutina. A cap lloc es troben papers antics ni cap element personal que recorde les generacions de famílies que van ocupar aquell edifici en els segles pretèrits. Només n’hi ha un parell d’elements que trenquen aquesta sensació d’abandonament. A la part baixa de l’edifici hi ha unes plantes ben disposades que reben al nouvingut amb una presència estranyament vigorosa. Sembla com si algú n’hagués tingut cura a consciència, segurament per espantar l’ombra de la solitud. En una de les estances de la primera planta s’hi troben, també, unes poques cadires perfectament ordenades, arrimades a la paret. Fora d’això tot són espais guanyats per la pols i abraçats per l’absència. Fins que arriben dalt de tot.

A la tercera planta s’accedeix mitjançant una escala d’obra el camí de la qual queda barrat, en el seu tram final, per una porta de fusta. Després de travessar-la encara queden deu o dotze graons més i, en acabant, la cirereta del pastís. Però és massa prompte encara perquè cap dels dos tècnics puga, ni tan sols, intuir el que pot passar. Davant d’ells només hi ha una foscor que s’escampa, ferida, per uns rajos de llum que s’esgolen pels badalls dels finestrons. Una claror que resulta insuficient. Motiu pel qual un dels nostres protagonistes encén la llanterna i avança maldestre cap als finestrals que hi ha al fons de la planta. El camí és curt i, malgrat això, resulta incòmode. A cada pas escolta (i sent) un crec-crec que l’altera. “Deuen ser els vidres de les finestres, trencats i escampats per tot arreu”. Finalment aconsegueix arribar a l’altra banda i obri el finestral de bat a bat. I amb la llum emergeix la sorpresa.

La cambra queda conformada per un espai diàfan. No n’hi ha res, tret d’unes prestatgeries fetes d’obra. A cada lleixa s’escampen caixes que duen escrites la paraula: ILFORD. Al tècnic que s’hi avesa primer aquella paraula no li és estranya. Afeccionat com és a la fotografia, membre i secretari d’AFO, reconeix en ella la marca de productes fotogràfics que fa temps que sovinteja. De colp a repent el cor li fa un bot. I, amb tota la cura del món, obre la caixa que li queda més a la vora per escrutar el contingut. Allà dins, disposades en paquets de deu unitats, embolcallades en paper, hi troba centenars de plaques de cristall, d’aquelles que s’utilitzaven al començament de l’etapa fotogràfica com a negatius. Llavors és quan mira el terra i s’adona que allò que intuïa els vidres de les finestres eren, en realitat, més plaques fotogràfiques que havien caigut de les caixes. D’aquelles de terra, malmeses per les xafades però, sobretot, pels temps exposades allà mateix, res es pot fer. Però s’ha d’actuar, i amb rapidesa, per salvar les altres.

Llavors avisa a la brigada d’obres municipal per a què arrepleguen aquella troballa i la depositen a la custòdia municipal, a la regidoria de cultura.

Haurà de passar molt de temps, encara, fins que arribe el dia de valorar com s’escau aquella troballa. I succeirà això després d’hores incomptables de treball minuciós i esgotador al laboratori fotogràfic, als arxius i allà on calga. El resultat final bé que es mereix tot aquell esforç. No debades estem parlant de la col·lecció de fotografies antigues més important (en volum i qualitat) trobada fins ara al nostre poble, datades al voltant del 1.900 i custodiades a l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO). D’alguna manera podríem dir que aquells negatius de cristall van tornar allà on havien sigut trobats.

UNA NOBLESA PARTICULAR

Allò que més crida l’atenció d’aquest immoble, aquell de què vos parlàvem al punt anterior, és la doble consideració que el situa en el terreny de l’ambigüitat. En efecte, són múltiples les interpretacions que se’n poden fer del mateix. Així com diverses les aproximacions amb què es pot encarar el seu estudi. Ens trobem davant d’un edifici que és casa i palau alhora i, per si no n’hi haguera prou amb això, l’anomenem de dues maneres diferents: Casa Velázquez o Casa dels Puig. Per què ocorre això, ho intentarem explicar a continuació. Abans, però, hem de fer una ullada a aquell temps en què el gel era un producte imprescindible i la neu un negoci rendible.

Una història, la de la neu i el seu comerç, que ja ha estat explicada a bastament per Pasqual Boira i Ximo Tormo, dos autèntics erudits en la matèria. A qualsevol de les seues publicacions vos remetem si sentiu curiositat per aquest món que ha deixat vestigis a les nostres serres però també als nostres pobles i ciutats.

Tot comença amb un episodi que els historiadors han anomenat “la petita edat de gel” i que es situa entre l’últim terç del s.XVI i la segona meitat del s.XIX. Un temps que, com bé vos deveu imaginar, es va caracteritzar per un descens acusat de les temperatures. Aquest fet va afavorir que les nostres serres mediterrànies, aquelles que són tan a prop de  la mar que la sal forma part del seu rostre calcari, es poblaren de construccions que s’utilitzaven per a recollir la neu. Se les coneix amb diversos noms, segons la seua tipologia i els costums idiomàtiques del lloc on són establertes. Neveres, caves o pous de neu, per referir-se a les construccions proveïdes d’un pou excavat a terra i d’una coberta d’obra. Ventisquers o geleres, quan nomenem a una altra tipologia menys monumental, desproveïda de pou excavat i coberta.

Però, com és que aquest negoci va agafar tan alta volada. La resposta és ben senzilla. En un temps de tantes carències la neu va resultar un producte de primera necessitat. Tant era així que els nostres veïns i veïnes l’empraven per usos tan diversos com el refredament de begudes, la conservació d’aliments o els usos terapèutics (fonamentals per a rebaixar febres, tallar hemorràgies o com a producte anestèsic).

Però què té a vorer tot això amb la casa que ens ocupa. Heus ací la resposta. L’immoble es va alçar allà pels volts dels s.XVIII com una més de les propietats d’una nissaga, la de la família dels Puig, que s’havia enriquit amb el comerç de la neu. Les seues propietats, escampades per diverses viles, llogarets i ciutats, reflectien el poder econòmic i social que havien aconseguit monopolitzant el comerç d’aquell bé tan preuat. Fins a tal punt fou així que van esdevindre els principals comerciants de neu de les comarques centrals valencianes al llarg del s.XVIII i XIX. D’aquesta manera els Puig van entrar a formar part de la petita noblesa ontinyentina, però a diferència de la resta de famílies que conformaven tan insigne minoria, els Puig no basaven el seu poder en l’obtenció de rendes de la terra. La seua riquesa provenia, en la seua pràctica totalitat, del comerç de la neu abans esmentat. Almenys fou així fins al s.XIX, moment a partir del qual van bascular la font d’ingressos des de l’àmbit del comerç cap a les rendes generades per l’arrendament de les seues múltiples propietats. Una qüestió de caràcter generacional que va arribar a mesura que s’anunciava la fi d’aquell temps d’esplendor.

Durant molt de temps es va pensar que els Puig eren una família que descendia de les terres de Pego o de la Vall de Gallinera. Almenys això es va inferir del fet que acostumaven a aparéixer empadronats en aquelles poblacions, a la segona meitat del s.XVIII, els primers membres de què tenim constància: Josep Bernat Puig i Joan Baptista Puig. Però estudis posteriors (La serra de Mariola i el comerç de la neu. Caves, cases i pous de neu, de Pasqual Boira i Ximo Tormo) situen l’origen de la nissaga a Ontinyent. De manera que, resseguint aquesta idea, amb posterioritat abandonarien el seu poble per desplaçar-se a Pego o a la Vall de Gallinera. I la idea no sembla forassenyada. Almenys això sembla indicar el fet que l’any 1611 aparega Josep Puig com a síndic del gremi de teixidors d’Ontinyent o el fet que, l’any 1687, Joan Baptista Puig va manar que “se fundase un simple perpétuo y eclesiástico beneficio en la parroquia iglesia de Santa Maria de esta villa de Onteniente con invocación de San Juan Bautista; y obligación de celebrar todos los años treinta misas resadas por alma del fundador y los suyos”. Precisament en aquell any, a les acaballes del s.XVII, ja ens trobem establerts els Puig de manera definitiva a Ontinyent.

Però donat el punt en què ens trobem, aquest que ens ha dut a detenir-nos en els noms d’alguns dels membres d’aquesta família, deixarem anar algun apunt més sobre altres protagonistes de la nissaga dels Puig. Tot prenent en consideració que no és aquest un espai concebut per fer inventari de noms, dates i mèrits diversos. De fet, només busquem amb això plantar alguna fita en el llarg camí d’aquesta família que ens ajude a situar-nos millor en la seua evolució.

Per força hem de tornar a parlar dels noms ressenyats més amunt. En primer lloc de Josep Bernat Puig qui, en l’any de 1635, i com a ciutadà establert a la Vall de Gallinera, adquirí per gràcia del duc de Gandia la possibilitat d’establir una casa de neu a la Gallinera.  I no és aquest un fet menor, ans al contrari. Donat que aquesta menció representa ser la primera coneguda fins al moment que situa els Puig en el comerç de la neu. De fet, i com a curiositat, 10 anys després (1645), els jurats d’Ontinyent es van desplaçar fins als dominis abans esmentats per tal de comprar-li la neu que poguera donar-los. Una mesura d’urgència donat que els seus proveïdors els comunicaren que la neu aparaulada mesos abans no seria entregada per absència de nevades a la Mariola.

En morir Josep Bernat el seu germà va esdevenir hereu universal dels seus béns. Entre ells hi havia l’incipient negoci de la neu que es va procurar d’ampliar mitjançant la compra de més pous de neu i drets de recollida. L’altre fet a destacar de la seua biografia és que l’any 1686 se li va concedir “Real privilegio militar con voto en cortes i escudo en armas, para sí, sus hijos y descendientes legítimos por via masculina”. Un escut, per cert, que es pot vorer encara a la façana de l’immoble que ha donat peu a aquestes paraules i que en un dels quatre quarters que es divideix mostra l’ensenya dels Puig: un turó amb tres estrelles a la part superior i tres torres a la seua part inferior, acompanyat per la inscripció QUI MONS PIN. Amb aquest afer els Puig entraven de cap a formar part de la petita noblesa valenciana.

Unes generacions després, finals del s.XVIII, fan acte de presència els dos magnats de la neu. Els membres més destacats d’aquesta nissaga pel que fa al volum del negoci que sostingueren entre les mans. Es tracta, en primer lloc, de Josep Puig i Cubelles, qui va continuar ampliant el negoci mitjançant compres i permutes i que, amb les seues accions comercials, va rescabalar algunes de les propietats que els seus avantpassats havien perdut a mans de la competència. Amb Josep Puig la nissaga s’estableix a Ontinyent, ciutat on va passar a residir definitivament junt amb la seua muller i fills en aquella casa pairal que centra aquest escrit. I a Josep, també, li devem la conclusió d’un dels elements de l’arquitectura rural més destacats que tenim a la vora: la Cava Gran o Arquejada. Aquella que descansa la seua majestuositat als peus del Montcabrer, al capdamunt de la serra de Mariola.

Vicent Puig i Cubelles, fill de Josep, va rebre els béns de son pare i va engrandir encara més el patrimoni mitjançant l’ampliació de l’activitat comercial. Els seus béns, nombrosos, es repartiren entre els termes d’Agres, Bocairent, Alfafara, Albaida, Bèlgida, Beniatjar, Confrides, Quatretondeta, Beniardà, Famorca, Salem i Ontinyent. I perquè ens fem una idea més acurada de la magnitud del patrimoni hauríem de puntualitzar que només al nostre poble contava, entre altres, amb la casa pairal objecte d’aquest estudi i l’heretat dels Xops ubicada a la partida de l’Agrillent. Una propietat que comptava amb la casa de camp corresponent, bodega, premses, ermitori, jardins i terres d’horta i secà. Però no vos penseu que la llista de propietats al nostre terme es limitava al que hem apuntat ací. De fet és tan llarga com un dia sense pa. I si vos fem cinc cèntims de la quantitat de les propietats que atresoraven només a un dels pobles assenyalats, és perquè prenga consciència el lector/a de la magnitud del patrimoni.

Però tots aquells moments d’esplendor hauríem de contemplar, tard o prompte,  l’agònica decadència que, en aquest cas, va arribar de bracet dels nous temps. Amb Rafael Puig i Calatayud, finals del s.XIX, la família va traslladar el seu domicili a la ciutat de València. I, a males penes amb 15 anys, entre els anys 1875-1890, es van vendre gairebé totes les propietats. Un seguit d’accions que els van dur a abandonar el negoci de la neu. Un recurs econòmic que havia estat molt generós i que s’havia tornat, amb més rapidesa de la que calia esperar, un bé galdós que es trobava en franca decadència. Resultat de la competència insalvable que suposava l’arribada del gel artificial en aquell temps a cavall entre els s.XIX i XX.

Rafael Puig González, l’últim dels Puig que durem a col.lació, fou fill de Rafael Puig Calatayud. A l’home no li’n va quedar una altra que gestionar les engrunes d’un negoci que s’esmicolava entre els badalls d’un temps que havia oblidat la necessitat de neu. D’ell destacarem que es va casar amb Elena Velázquez Calatayud i que el matrimoni va morir sense descendència, i en circumstàncies poc clares, durant el període de la Guerra Civil. Els seus béns van passar a mans d’Amador Velázquez Calatayud.

En aquest punt hem de fer un altre incís. Segons els minsos retalls que hem seleccionat de la pobra biografia de Rafael González Puig, amb el seu casament s’introdueix en aquesta història el cognom Velázquez. Un fet del tot casual que ha possibilitat que, amb el temps, l’immoble que fou casa, palau i hui en dia seu de la Biblioteca Pública Municipal i de l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO), passarà a anomenar-se segons aquest cognom. D’ahí la doble condició nominal a què al.ludíem al començament d’aquest article. No entrarem ací en consideracions sobre la conveniència del nom en qüestió, només apuntarem com una possibilitat que, si això es va esdevenir, si hui es coneix la cas com a Casa Velázquez, és segurament fou perquè la família dels Puig va instal.lar-se a València mentre que els Velázquez es quedaren a Ontinyent i lligaren aquell immoble a la seua nissaga. Cert és que van ocupar la casa per un període de temps menor en comparació amb els Puig, però també ho és que la seua permanència ens resulta més propera i, per tant, més pròxima a la nostra experiència col.lectiva. De fet, alguna de les persones amb qui hem parlat d’aquesta qüestió ens han explicat que ells encara recorden aquella casa ocupada en els temps llunyans en què se situa la primera meitat del s.XX.

Després d’aquest parèntesi tornem de nou a la casa. Com bé vos deveu imaginar l’immoble ha patit diverses reformes al llarg dels segles que estat dempeus. L’última de les quals, la que es va succeir a primeries de la dècada dels 90, ens resultarà la més familiar. Perquè és a través d’ella que es va transformar la casa-palau en un edifici públic destinat a donar cabuda a la biblioteca i a l’arxiu abans esmentats.

El resultat d’aquelles obres segurament haurà estat vist i passejat per qualsevol dels lectors i lectores que resseguisquen aquestes línies. Allò que hui vos presentem són algunes imatges perquè pugueu conéixer millor l’estat de l’immoble abans de la reforma dels noranta. Per a posar-vos en context indicarem que les actuacions que es van dur a terme en aquell moment es van encaminar, majoritàriament, a l’enderroc de parets mitgeres i al reforç de l’estructura horitzontal. D’aquesta manera s’aconseguí dotar de més amplitud els espais interiors, més claror per llum natural i, sobretot, més consistència a l’estructura de l’edifici (les bigues del qual eren de fusta).

L’edifici s’articula al voltant d’un pati central que naix a la segona crugia per esventrar la casa des dels peus fins al sostre. Una solució d’allò més comuna encaminada a omplir de llum natural les estances interiors i per ventilar la casa. A la seua part posterior destaca l’existència d’un jardí romàntic que data de l’últim quart del s.XIX i que va ser concebut com un element de luxe i ornamentació. Hui, mig oblidat, descansa a l’ombra silent que comparteix amb les cases del voltant, arrapades als carrers empedrats per enfortir-se davant d’un temps que els dona l’esquena.

En la seua planta baixa s’amaga un oratori que acostuma a ser tant destacat en el conjunt on s’insereix com desconegut per al públic en general. Un espai de recolliment que també ha viscut diverses reformes. Damunt d’ell hi ha dues plantes més que han estat reconvertides en un espai dedicat a l’oci, l’estudi i la lectura. Al remat, dalt de tot, hi ha unes cambres de reduïdes dimensions que ja han desfilat per aquest escrit.

AQUELL QUI FA DE LA IMATGE MEMÒRIA

Fins ara hem fet d’un espai i d’una nissaga personatges imprescindibles de la història que volíem contar-vos. Ara toca tancar el cercle. I quina millor manera de fer-ho que presentant a la persona que s’amaga darrere d’aquells negatius que es van trobar a la part més alta i fosca de la casa-palau.

Abans de començar, però, hem de fer una menció. La que correspon a Julià Bordera i Calatayud, autor d’un dels articles que compon el llibre “IEVA. II Congrés d’estudis de la Vall d’Albaida”. Allà mateix, entre les seues pàgines, es troba el treball que Julià va dedicar a la persona que ens ocupa. “Vicent Fos Ansaldo: la memòria gràfica de l’Ontinyent de 1.900”. Aquest és el nom d’un autor que segurament vos sonarà ben poc, però que s’ha guanyat per mèrits propis una consideració especial dins la història de la fotografia local. No debades aquells negatius representen un conjunt de documents imprescindibles i únics per a entendre molts aspectes d’aquell tombant de segle que compren la fi del s.XIX i el començament del s.XX. Una oportunitat única també per valorar la fotografia com un document imprescindible per a articular un discurs sobre el temps passat. Una eina sovint, i incomprensiblement, menysvalorada.

Nosaltres, per la nostra part, deixarem anar alguns apunts biogràfics sobre aquest autor. Un parell de notes que ens permetran conéixer, només, alguns detalls de la seua vida. De la resta d’allò que ens interessa, de la seua obra, es parlarà més avant amb d’una manera més detallada.

Vicent Fos i Ansaldo va arribar al món a la ciutat de València el 4 de febrer de 1.852. La seua infantesa, com la resta de la seua vida, va transcórrer plàcidament gràcies als cabalosos recursos amb què contava la família. No debades havia nascut al si d’una família de propietaris que li va proveir del que és necessari per no haver-se d’enfrontar amb les estretors diàries. I, per si això no fóra poc, l’home va ampliar el seu patrimoni mitjançant un casament que li va proveir de més recursos de què disposar. La muller en qüestió fou Maria Asencio Tortosa, natural de Bocairent i filla d’una família de propietaris terratinents que es relacionaven amb l’alta burgesia ontinyentina. Aquell maridatge va sumar a les propietats que Vicent posseïa per línea paterna altres que la dona aportava i que es repartien esparses per la Vall d’Albaida. Entre les propietats que hi havia a Ontinyent, per posar l’exemple del nostre poble, comptava amb la Casa Baixa i el Molí de la Costa.

Poc més tard, l’any 1902, el matrimoni va adquirir una casa al carrer Maians situada prop de l’església de Sant Carles. Un temple, per cert, amb el que Vicent i Maria mantindrien una estreta relació de resultes de la seua devoció envers la religió, manifestada a través d’aquell temple particular. Un fet que els va dur en més d’una ocasió a oferir donatius en metàl.lic o bé  en forma d’objectes de culte, entre d’altres. En aquella casa, de fet, se situa una part important de la seua obra.

Malgrat tindre a casa a Ontinyent, en aquell temps el matrimoni vivia encara a la ciutat de València. Així que les visites a la nostra ciutat havien de ser per força esporàdiques.

Finalment Vicent Fos va morir a Ontinyent el 20 d’Octubre de 1.914. I en aquesta mateixa ciutat fou soterrat, al cementeri de Sant Rafel. No fou fins 6 anys després, en traspassar la seua dona Maria, que el seu cos seria exhumat i traslladat en processó des del cementeri en qüestió fins a l’església de Sant Carles. I allà mateix, en un racó de la nau del temple, foren depositades les seues làpides. Almenys fins que va esclatar la Guerra Civil. Moment en el qual foren destruïdes.

El matrimoni de Vicent i Maria va morir sense descendència la qual cosa va provocar que, en traspassar l’últim dels membres, la casa de Maians quedara tancada. Però, si això és així, què se’n va fer dels negatius vidriats, per què van aparéixer molts anys després en aquella cambra de la casa dels Puig. Doncs perquè la casa de Maians va passar finalment a mans d’una germana de Maria. I aquesta va fer el mateix amb els seus descendents. Algun dels quals, Velázquez de cognom i de nissaga, van acabar traslladant aquells negatius a la casa on finalment es van trobar.

 

La part que el lector/a està a punt de llegir, la que ve a continuació d’aquestes paraules, és un escrit de Xavier Mollà. La seua trajectòria professional i, sobretot, la relació personal amb l’obra de Vicent Fos Asnaldo, el converteixen en un actor imprescindible a l’hora de contextualitzar aquella troballa que ha donat peu a aquest article.

LA FOTOGRAFIA DE VICENT FOS ANSALDO

Xavier Mollà i Revert.

Necessàriament, ens hem de situar en l’origen.

Ací comença la [recent] història d’una de les millors col·leccions de fotografia antiga mai trobada a Ontinyent. Es tractava d’una col·lecció de més de 700 negatius de cristall.

Eren plaques negatives sobre cristall que tenien una mesura de 5×7 polsades. 13×18 cm aproximadament. La majoria de les plaques es mantenien en bon estat, tenint en compte que els negatius daten entre els anys 1903 i 1910 aproximadament. L’autor dels negatius era una persona que tenia molta cura amb el que feia. La major part de les plaques estaven embolicades individualment amb paper de manila, i en un bon percentatge dels embolcalls de les plaques, hi havia algunes inscripcions. Generalment el nom i cognoms de la persona retratada i l’any. Informació que va ser molt útil per identificar l’entorn amb el qual es movia l’autor del treball fotogràfic. Com que les plaques negatives van estar molts anys a la cambra, algunes d’elles havien patit humitats per haver-hi estat exposades a algunes goteres del teulat. A l’assecar-se el paper mullat en contacte amb l’emulsió fotogràfica de la placa de cristall, alguns negatius no es van poder recuperar. Afortunadament molt pocs.

En 1991 i 1993, amb el títol de «Retrospectiva», es van fer dues exposicions i l’edició de dos catàlegs respectivament amb una selecció d’aquests negatius. El treball el va realitzar membres de l’Agrupació Fotogràfica Ontinyent, realitzant ampliacions directament des dels negatius amb paper químic i van tindre una gran acceptació per part del públic assistent.

Quan es va inaugurar l’edifici de la Biblioteca Municipal i l’Arxiu d’Ontinyent, tot el material va passar a aquestes dependències. En 2004, coincidint amb el centenari del títol de Ciutat a Ontinyent, es va fer una gran exposició de fotografia antiga i un catàleg titulat «Ontinyent, ara fa cent anys», on una part important de la mostra estava composta per fotografies dels negatius de cristall trobats a la casa Velázquez. El mateix any, un poc abans de la mostra fotogràfica, s’havia digitalitzat tot el material per tal que els originals restaren ben protegits i els investigadors pogueren treballar amb els arxius digitalitzats.

Per aquelles dates, les tasques de recerca des de l’Arxiu Municipal d’Ontinyent, dutes a terme per Julià Bordera, i la tasca de localització de positius de diverses famílies de Fontanars dels Alforins van poder relacionar aquelles fotografies familiars amb les plaques negatives trobades. Ja havien trobat l’autor d’aquestes fotografies. En Vicent Fos Ansaldo (València 1852 – Ontinyent 1914).

Situem-nos fotogràficament en aquella època

La fotografia, uns anys després de la seua invenció, i fins a 1875 aproximadament, era un procediment tècnicament revolucionari que arribava a molt poca gent. Uns quants en sabien els procediments i la resta no, convertint aquesta tècnica en un procés elitista a l’abast de poca gent. La primera etapa fotogràfica era cosa d’una minoria, generalment persones amb una formació acadèmica notable, a més d’una solvència econòmica més que saludable, on tots els procediments d’aquesta tècnica eren una qüestió d’alt secret i l’accés a aquesta informació era més aviat dificultosa, primerament perquè els instruments eren, en una gran majoria, de fabricació pròpia, tant els aparells com els suports fotosensibles. A la dècada dels anys 80 del segle XIX hi ha haver l’aparició al mercat de productes fotogràfics: càmeres, plaques de cristall negatives, papers fotogràfics i químics per a la realització dels processos. Amb tota aquesta revolució industrial i estètica, es va originar la primera democratització de la fotografia en la seua història. Ara, estava a l’abast d’aquella persona que tinguera un cert poder adquisitiu per a fer-se amb un equipament fotogràfic. Ja no calien amplis coneixements de química i de tècnica perquè al mercat ja es podia trobar tot el necessari per a convertir-se en fotògraf. Així i tot, tan sols les classes benestants podien arribar a adquirir aquests nous aparells a causa del seu elevat preu.

Aquesta situació va propiciar la moda entre les famílies acomodades de la burgesia i l’aristocràcia de tot arreu de posseir un aparell fotogràfic i tot l’equipament necessari per a convertir-se en fotògraf. És el cas d’En Luis Melo de Portugal, Marqués de Vellisca, del que se sap d’un bon arxiu fotogràfic, La família Simó Marín, o de la persona que ara ens ocupa. Vicent Fos Ansaldo. Al llarg de la història de la humanitat, les classes benestants han estat capdavanteres en aficions: culturals, esportives, viatgeres… que, anys després, s’han traspassat —o democratitzat— a la resta de la societat. La fotografia, els últims anys del segle XIX i al noucentisme, a l’alta societat, estava de moda. Gràcies a aquestes imatges ens resulta molt fàcil endevinar com eren tots els seus cercles familiars i d’amistat, i els seus criats i bracers també. 

El fotògraf i la seua fotografia

Fins ara no hem pogut saber quina càmera feia servir Fos Ansaldo però, de ben segur va ser una càmera de fusta amb una òptica sense mecanisme d’obturació, és a dir, que per fer la fotografia, el fotògraf treia el tap de l’objectiu durant l’instant que creia convenient en funció de la llum existent. Aquestes càmeres eren portàtils, tot i el seu volum i pes. La càmera, a la part posterior on el fotògraf veia la imatge, duia un xassís, també de fusta, on anava albergada la placa de cristall fotosensible. El fet que l’aparell fotogràfic fos un poc voluminós, requeria un trípode, també de fusta. És molt possible que Vicent Fos fera servir càmeres amb el corresponent trípode de les següents marques: «Wood&Brass», «Korona», «Ernemann», «Falz&Werner Tailboard»,  «The rochester Wiew (que posteriorment s’anomenaria Kodak), o potser altres marques perquè n’hi havia moltes. Les plaques negatives sensibilitzades eren de les marques Agfa, Ilford, Kodak, etc. Algunes d’elles encara estan en actiu.

Els formats de plaques negatives que s’hi podia trobar per als fotògrafs amateurs, com era el cas de Vicent Fos, estaven entre 4×5″ i 5×7″. També hi havia més formats com ara 7×9″ o 9×12″ i altres, però aquests últims els feien servir generalment els fotògrafs professionals al seu estudi. La fotografia estereoscòpica, (una imatge doble que, amb un visor especial, ens permetia veure les imatges en tres dimensions) també les van fer servir els fotògrafs de l’època, però no va ser el cas de Fos Ansaldo en aquesta col·lecció.

Les fotografies que disparava el nostre fotògraf eren, sobretot, retrats individuals i feia servir l’orientació vertical. La major part d’aquests retrats estaven realitzats a un estudi amb llum natural i ajudat d’un gran paraven entelat per reflectir la llum que entrava pel balcó. Un dels estudis (diguem estudi referint-nos a una habitació de sa casa) que va fer servir Fos Ansaldo estava a casa seua, al carrer Maians d’Ontinyent. De vegades feia servir un fons de tela quan fotografiava a l’aire lliure, generalment als masos. Retratava grups de gent; famílies del seu entorn, però també de famílies de masovers que habitaven i cuidaven de les heretats. També comptem amb un bon nombre de fotografies de masos i heretats, imaginem de famílies i amics. Per últim i en menor quantitat, paisatges urbans. Llevat dels retrats individuals a persones, la resta de fotografies són en format apaïsat. Cal fer una menció especial a les imatges de Fos Ansaldo on s’enquadrava una casa al fons i, per davant de l’edifici i molt ben organitzats, el fotògraf anava situant els personatges en l’escena que ens recorda algunes pintures «goiesques». Estava clar que l’autor tenia coneixements d’història de l’art, i també dominava la il·luminació i la tècnica fotogràfica que queda palés, sobretot, en els seus retrats. Perquè ens fem una idea, el temps d’exposició d’aquells temps era aproximadament d’entre 20 segons i un minut. Els models havien d’estar ben quiets. Si ens parem a observar els retrats, veurem que en poques ocasions el/la model mira a l’objectiu. El motiu és perquè en un temps d’exposició molt llarg és més fàcil no moure’t si mires, diguem, a l’infinit. El nostre fotògraf tenia molta cura en la conservació dels negatius. És per això que embolicava amb paper cada negatiu i escrivia el nom del personatge retratat, o de la família, mas, etc. Cal fer una reflexió de les diferències socials que hi havia a l’època, i Fos Ansaldo ho deixa palés amb les seues descripcions a les plaques negatives. Hi podem trobar en gran majoria d’elles el nom del personatge, com esmentàvem abans, o el nom del grup familiar, generalment del pare de família. Però no deixa de ser curiós que quan hi havia una fotografia de masovers o criats de la casa, el fotògraf no indicava el nom de la família, sinó el nom de l’heretat on pertanyien. Desgraciadament no importaven tant.

Si férem un concurs de les persones que més hi apareixen a les fotos de Fos, el premi indiscutible seria per a la dona de Vicent Fos, Maria Asencio, després seria el  matrimoni Velázquez. Abundant en les investigacions de J. Bordera i en les observacions del qui escriu aquest article, podem pensar que la muller de Fos haguera pogut fer alguna fotografia més després de mort Fos, perquè n’hi ha de datades després de 1914, i perquè hi ha algun retrat de l’autor al seu estudi i, aleshores, la selfie no estava de moda.

Una llicència personal

Els anys on ens centrem sobre l’obra de Fos Ansaldo van coincidir amb un dels corrents estètics, —més correcte seria dir que va començar a finals del segle XIX)— podríem dir la primera avantguarda fotogràfica. Es va anomenar Fotografia Pictorialista. La fotografia havia adquirit la seua independència artísticament parlant i ja es considerava en certs cercles intel·lectuals una manera d’expressió artística. Agrupacions on va nàixer la fotografia pictorialista com ara el Càmera Club de Viena, a Àustria. Després s’afegirien els clubs de Londres, Tokio i Nova York; a Anglaterra, el Japó i els Estats Units, respectivament. No fou cap casualitat el paral·lelisme d’aquest corrent artístic amb l’Art Nouveau, o el Modernisme, un poc més tardà, a l’estat Espanyol. Aquest nou corrent estètic es volia distingir de la “fotografia comuna” donant un acabat a les imatges una mica bucòlic i oníric anomenat «floue». D’aquesta manera es convertien les fotografies en obres úniques, realment això és el que es perseguia. La fotografia pictorialista desapareix, junt l’Art Nouveau i les últimes restes del romanticisme al començament de la primera guerra mundial, donant pas a les noves avantguardes estètiques anomenades del període d’entreguerres. La fotografia pictorialista entraria a l’Estat Espanyol anys després, tot just quan pràcticament havia desaparegut del panorama fotogràfic internacional i sols restava com una pràctica tècnica més dintre dels fotògrafs amateurs. Uns dels fotògrafs pictorialistes més destacats a l’Estat Espanyol van ser Joaquim Pla Janini (1879-1970), José Ortiz-Echagüe (1886-1990), Joan Porqueras (1899-1969), Antoni Campaña (1906-1989), Miguel Goicoetxea (1894-1983) i l’alcoià Francisco Mora Carbonell (1898-1977).

Però tornem a Fos Ansaldo. Haguera estat molt bé que, tot i tindre coneixements artístics, que la fotografia pictorialista haguera calat en persones com Fos perquè tenia un sentit estètic diferent dels fotògrafs contemporanis amateurs de la zona. Dominava la composició i la tècnica fotogràfica. Igual és una debilitat del que escriu aquest article, però la possibilitat de tindre un artista de la fotografia pictorialista al nostre territori arriba a emocionar.

Sobre l’experiència amb arxius històrics de fotografia del que escriu aquest article, i acabem

Des de fa ja més de tres dècades he col·laborat amb institucions públiques i privades per tal d’estudiar, documentar i peritar arxius i col·leccions de fotografies antigues. El fet de conéixer i posar en pràctica molts dels procediments fotogràfics des de la meitat del segle XIX, m’ha donat molta experiència a l’hora d’avaluar una fotografia antiga; començant per l’aproximació a la data de realització, la tècnica emprada, l’estil tècnic i estètic de la fotografia i el fotògraf, així com la contextualització de fotografia en l’època realitzada. He col·laborat amb una de les col·leccions fotogràfiques d’organismes públics més nombroses com ara la Fototeca de Reus, i també he dirigit i comissariat projectes de recuperació i posterior exhibició d’arxius fotogràfics com els dels Hermanos Galiana, de Callosa d’En Sarrià on es pot veure l’evolució de les comarques veïnes de la Marina Baixa i Alta, des dels anys 50 fins als 90. Caldrà esmentar també la meua tasca de co-comissariat i la producció de tres exposicions de fotografia antiga celebrades a Ontinyent i Fontanars dels Alforins. La primera com a celebració del centenari de la concessió del títol de «Ciutat» a Ontinyent, la segona del II Congrés de l’IEVA, i la tercera com una mostra representativa del començament del segle XX a Fontanars dels Alforins. Totes tres celebrades en 2004.

Referent a les plaques fotogràfiques negatives que ens ocupen, vaig tindre la sort de poder participar en l’estudi, datació, escaneig i producció de les exposicions que s’han fet del treball de Vicent Fos Ansaldo, donant-me l’oportunitat d’aprofundir el seu treball i poder mostrar al públic com eren els nostres avantpassats fa 120 anys.

Aprofite per a dir que no m’agradaria que aquest article, com altres que he fet en diversos mitjans, a més de conferències, caiguera en l’anecdòtic i en el preciosisme de la imatge antiga, pel simple fet de ser-ho. Tenim a la nostra ciutat diversos investigadors d’elit que constantment ens ofereixen el fruit de les seues darreres recerces a través de mitjans electrònics i impresos amb una rigorositat més que palesa. Sovint, ajuden els seus escrits amb fotografies que ens ajuden a entendre el què ens estan explicant. Seria un bon exemple, però hi ha més i, al fil d’aquest apunt, vull reclamar a les institucions públiques i privades un compromís més fort amb el patrimoni visual que ens ajude a no perdre la memòria i els orígens.

Tot seguit fem una relació de fotografies realitzades per Vicent Fos Ansaldo:

1 – Retrat de l’autor de les fotografies, Vicent Fos Ansaldo.

2 – Finca de la Perdiguera. Ontinyent.

3 – Retrat d’estudi. Cal observar el reflector de la part esquerra per ajudar amb l’il·uminació que venia del carrer. Possiblement Vicenta Lluch Colomer.

4 – Retrat d’una jove. Possiblement Remedios Gisbert Blay.

5 – Grup de cases del Tirador, on es troba la casa dels Peraires.

6 – Família de masovers.

7 – Retrat d’exteriors. Grup de dones amb vestits de Moros i Cristians.

8 – Retrat d’estudi.

9 – Retrat d’estudi.

10 – Retrat d’exteriors. Família benestant.

11 – Retrat d’estudi.

12 – Retrat d’estudi.

13 – Monges. – Retrat d’exteriors . Possiblement Hospital de Beneficència d’Ontinyent

14 – Retrat d’estudi.

15 – Retrat d’estudi.

16 – Retrat d’estudi.

17 – Pantà i fàbrica de llum. Començament del Barranc de Bocairent.

18 – Model de càmera fotogràfica de fusta semblant a la que faria servir Vicent Fos Ansaldo.

Volem agrair la col.laboració de les següents persones en la confecció d’aquest article. Sense elles el treball hauria resultat estèril i incomplet. I pot ser, fins i tot, aquest relat s’hauria perdut a la paperera de la història.

A Lisard Torró, pel testimoni en forma d’imatges que ens ha llegat sobre la casa-palau dels Puig-Velázquez. Gràcies a aquestes fotografies podem fer-nos una idea de l’evolució de l’immoble durant l’última reforma. I per haver-nos permés la seua publicació perquè el públic, hui, les puga vorer i comparar.

A José Vizcaíno Ferre, pel seu testimoni de primera mà i per la seua sensibilitat envers el patrimoni del nostre poble. Sense ell hauria estat impossible reconstruir la primera part d’aquest l’article.

A Josep Gandia, per aportar tanta documentació treball rere treball, i especialment en aquest.

A Julià Bordera, per la seua disposició a col·laborar amb tot allò que necessitarem. Però sobretot pel seu treball de recerca i construcció de l’obra de Vicent Fos Ansaldo. No és una qüestió menor que fóra el primer a relacionar els negatius amb l’autor de les fotografies (gairebé 15 anys després que es trobaren!).

A Xavier Mollà, per descobrir-nos aquesta història i per l’aportació que apareix en la redacció d’aquest article. I, per damunt de tot, per la sensibilitat, estima i compromís amb què es mira el nostre patrimoni.

Fotografies relacionades amb l’entrada

(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

Patrimoni: Material

Na Cristina, entre els records i l’oblit.

Fa un matí d’aquells agradosos de primeries de Gener. El sol es despenja parsimoniós sense massa intenció d’excedir-se en el seu servei mentre una lleu brisa s’arrossega des de llevant buscant el barranc de la Campana. Sembla que vol remuntar la Serra Grossa per la seua part de migjorn. Hem arribat a la finca poc abans de l’hora convinguda així que mentre fem temps ens dediquem a passejar-li els voltants i a contemplar el paisatge que l’abraça.

Mentre això s’esdevé recordem que una de les primeres entrades a Ontinyent Rural fou relativa a aquesta mateixa finca. Llavors vam haver de conformar-nos amb les vistes exteriors, els llibres que d’ella en parlaven i de la minsa informació que vam poder arreplegar per ací i per allà. Hui pareix que tindrem més sort. Almenys això sembla indicar el cotxe que treu el cap pel camí vers la finca.

Miguel Gandia és un home entrat en anys i, malgrat això, baixa del vehicle amb una agilitat que em sorprèn. Té un semblant rialler i pareix comboiat de vorer algú que s’interessa per aquell indret que, tot i no ser de la seua propietat, el sent com a seu. No debades ha nascut allí i s’ha passat tota la vida fent de mitger.

I precisament per això, perquè ha viscut molt i té ganes de contar-ho, desgrana històries a tort i a dret. Tranquil de saber (avisat com està!) que aquells amb qui s’acaba de trobar venen per fer-li d’espectadors i, pot ser, de cronistes a mitges.

Segons ens conta, la finca de Na Cristina deu tindre entre dos i tres segles d’antiguitat i la seua construcció s’ha supeditat en tot moment a les necessitats existents. És per això, i per l’escassa historiografia al respecte, que hui ens resulta tan difícil establir una cronologia més o menys precisa que explique el resultat final.

L’entrada principal dóna accés a un pati que situa el visitant davant per davant de les diferents dependències que s’obren per totes bandes. Es tracta d’un espai ampli, guanyat per l’herba que creix sense cap mena de contenció i senyorejat per un grapat de gallines i un gall que a males penes ens ofereixen uns segons d’atenció. Només el gall, de tant en tant, ens fita de cua d’ull.

A l’altra banda del patí hi ha la part més antiga de la casa. Aquella on abans vivien els mitgers i que queda al costat mateix de l’habitatge que ocupaven els amos.

Segons s’entra a mà dreta, en començar el patí, hi ha un espai que queda per sota de la resta i al qual es pot accedir per una escala malmesa. Allà al fons encara perviuen les restes d’un antic corral que en el seu moment va arrecerar uns quants caps d’ovelles i cabres. “Allà baix, quan lo de la neu gorda de l’any 1.925, va arribar a amuntonar-se més de mig metre de neu”, comenta Miguel mentre ens contempla embadalits mirant el corral. “Abans, cada any, queia una bona nevada. I fins i tot dues”.

Nosaltres entrem a la casa per la construcció que tanca el patí per la seua part de ponent. És a dir, segons s’entra a mà esquerra. És una de les construccions més recents de tot l’edifici i compta amb un estable, un pou i una pallissa en la seua part superior. Però la sensació que ens envolta no és del tot plaent. Només endinsar-nos a l’edifici ens adonem de la gran distància que separa el món que descriu Miguel de l’actual estat de les coses que narra. Per totes bandes hi ha senyals del pas implacable del temps. Mentre a fora creix l’herba sense control a dins s’amuntona la runa per ací i per allà. Per totes bandes s’hi troben andròmines i algunes parts de l’edifici han començat a despenjar-se dels llocs corresponents. La sensació de pèrdua és total i ens acompanyarà fins i tot en les converses posteriors a la visita. “Tot passa per alguna raó”, ens explica Miguel. Però és massa llarg de contar i de poc interés per al lector, la veritat.

Així i tot ens enfilem escales amunt fins al sequer. L’estat del sòl és tan dolent que només podem avançar per allà per on ens indica Miguel. La presència constant de formes còncaves ens recomana de fer-li cas. “No siga cas que baixeu més de pressa del que heu pujat”, espleta el mitger amb la seua sornegueria habitual. L’espai és diàfan i mancat de parets, com s’escau en aquelles estances senyorejades per l’aire. Temps era temps allà s’hi assecava de tot: figues, garrofes, ametles, olives i, fins i tot, pansa de caqui. Productes que eren introduïts des de l’exterior gràcies a un sistema de corrioles. En referir-li que aquella vista era del tot privilegiada ens relata les hores que ha passat allà dalt, amanint qualsevol feina que generava la finca o amb l’escopeta als braços. No em costa gens imaginar-lo allà mateix, escrutant les dues carrasques properes, a boqueta de nit, sol i en silenci. Com un element més del paisatge al qual pertany. Esperant que es despenge algun javalí des del fons d’algun dels barrancs propers per buscar les bellotes que tant els agraden. Miguel és un caçador de soca-rel. Guarda una especial predilecció pels senglars. Animals dels quals ho coneix tot. Per això, quan li pregunte per què baixen ara a les finques a buscar el menjar, em respon amb un llarg parlament carregat de raons. I, d’entre totes elles, una que no m’esperava: “Abans hi havia molts ramats que pasturaven la serra i els mantenien a ratlla. La seua sola presència els encaixonava als fons dels barrancs, entre la xara, que és allà on es troben més segurs”. Supose que ens és impossible prendre consciència de les conseqüències infinites de les nostres accions. Aquest és només un exemple.

En tornar al pati ens endinsem a l’edifici que abans ocupaven els mitgers. Allà dins ens acarona l’ombra plaent d’un rebedor ample que té en una de les parts, segons s’entra a mà dreta, un allar ben ample i obert. A l’altra banda hi ha una porta que amaga darrere seu unes escales que baixen fins a la bodega. Es tracta d’una construcció excavada a mà, de forma allargassada i coronada per un sostre en forma de volta feta de calç, morter i pedres. Revestida amb rajoles que fa temps que han desistit de la seua funció i que ara cauen a poc a poquet.

Al rebedor estant hi ha una escala que comunica aquesta part de la casa amb aquella que ocupaven els amos quan venien a la finca. Acostumaven a vindre, només, per acomplir la mesada. Normalment a l’agost o al setembre. La resta del temps el passaven a la ciutat de València. Resulta curiós observar la poca distància, a males penes unes poques escales, que separen dos mons tan diferents. Ací les estances són figues d’un altre paner. Per tot arreu s’intueix el luxe, malgrat el declivi evident. S’hi veu en els mobles, en la decoració de les parets i, sobretot, en la capella que s’obre des d’aquella part estant. Fou construïda cap als anys 40 i la seua fisonomia respon a les minses necessitats dels seus habitadors. Es tracta d’una nau de poca grandària que guarda al fons una habitació que li feia de sagristia. Pel que ens comenta el mitger la missa no era diària, ni tan sols setmanal. De fet, només es celebrava uns 15 dies a l’any, normalment entre agost i setembre, que és quan sovintejava la finca un nebot dels amos que era jesuïta. La resta de l’any només es visitava aquell espai de la finca per netejar-lo i poc més. La seua vista hui és ben curiosa. De la capella original només en queden les pintures de Carlets. La resta d’elements decoratius (com l’altar i les peces de la litúrgia) se les han endutes perquè no es feren malbé per l’abandonament o perquè no acabaren a les mans d’algun visitador furtiu que, malauradament, també en tenim d’aquests a la nostra ruralia. “Algunes d’estes peces han acabat a l’església de Santa Maria o bé a l’església del Pla”, ens comenta Miguel que roman atent a qualsevol dubte que puga sorgir.

L’última de les visites que fem dins l’immoble resulta ser la cirereta del pastís. Es tracta d’un balcó que s’obri a llevant. Des d’allí estant es dominen les envistes de la finca amb els seus camps recentment ressuscitats en mans d’un nebot de la família. Els únics límits que s’imposen a la mirada són els d’aquelles fites de pedra que delimiten la nostra contrada: al fons el Benicadell, el Montcabrer i la Mariola majestuosa. La Serra Grossa per la banda de tramuntana. Certament ens trobem en un espai privilegiat. Potser per això ens esplaiem sobre la calidesa d’aquell paisatge feréstec que ens envolta i ens deixem endur per les engrunes d’una memòria que Miguel va desgranant a poc a poc. La finca, segons ens fa saber, compta amb un espai d’unes 1.400 fanecades entre terres de serra i conreu. Tant és així que les fites que delimiten la propietat pel nord arriben fins als peus mateixos de l’ermita de Sant Esteve.

Unes terres que sempre s’han emprat per a proveir-se dels recursos  necessaris. Na Cristina, com qualsevol de les altres finques del terme, fou fins no fa massa temps autosuficient. La distància respecte al poble i les males comunicacions feien inviable visitar el poble cada dia. Així que els seus habitadors van haver d’esforçar-se per extraure de la natura allò que aquesta els oferia. Hi havia, per una banda, els recursos que suposaven la principal aportació econòmica. Es tractava dels conreus de la vinya, l’olivera i l’ametller, principalment. Tots ells de secà per bé que una de les mancances més importants amb què ha contat sempre la finca ha estat la disponibilitat dels recursos hídrics. A males penes contava la finca amb dos pous des d’on naixia l’aigua de manera natural però que al remat van resultar ser ben poc generosos. Com que l’aigua que oferien quedava molt lluny de cobrir les necessitats de la finca van haver de dur-se a terme més obres al respecte. Així fou com es van obrir un parell de pous més i un depòsit que recollia l’aigua de la pluja. Una aigua que acabava entrant cavallera dins l’edifici a través de les canalitzacions pertinents.

La finca també comptava amb arbres fruiters. Menys abundants que els cultius abans esmentats però diversos i treballadors com els que més. Es contava entre la nòmina dels mateixos albercoquers, perers, pomers i algun més que la memòria no ha retés. I no és d’estranyar puix tots ells es disposaven ben escampats entre les fanecades d’aquella propietat.

A la finca hi havia, també, el seu raconet d’horta. Un espai encongit per la manca d’aigua que impedia l’assentament d’hortes de gran abast. Per a aquell afer Ontinyent ja comptava amb les partides del Llombo i del Pla.

A banda d’estos recursos agrícoles també hi havia els que proporcionaven els animals. A la finca es contava amb un bon grapat de gallines i conills que es criaven als corrals. També amb un ramat generós d’ovelles i cabres que trobaven en la serra propera l’aliment necessari. I una vegada l’any Na Cristina complia amb el ritual propi de la ruralia: la matança del porc. La festa durava un parell o tres de dies i els guanys eren abundants i agradosos.

Per acabar aquest inventari els habitants de la finca comptaven amb un estol ben divers de recursos que el medi més immediat posava al seu abast. Hi havia la fusta propera que compilaven a les llomes baixes de la Serra Grossa. La recol·lecció de bellotes que, encara que ens coste de creure, en aquells temps de la infantesa del nostre mitger s’arreplegaven amb gra delit perquè resultaven d’allò més rendibles. Hi havia la caça, els pebrassos, els caragols i tot un seguit d’aliments que possibilitaven la vida autàrquica del medi rural.

Després de tot el que acabem d’escoltar intuïsc que Miguel ha engalanat en la seua memòria aquell temps passat. Com ocorre amb certs carrers quan arriben les festes que es muden amb murta i llums de colors. No debades parla d’aquell temps de la mateixa manera com ho fan els cristians quan descriuen el paradís que apareix en el capítol del Gènesis. Però no es tracta d’això. Al mitger, simplement, li va tocar viure un altre temps. “Ací la llum no va arribar fins a primeries dels seixanta. Seixanta-un o seixanta-dos, crec”.  I resulta que allò que per a nosaltres conformava un vertader drama per a ell era la cosa més normal del món. Com no haver comptat amb vacances en el seu calendari particular. Sense dissabtes ni diumenges. Com no haver disposat de l’aigua a cada moment. I com tantes altres coses que hui ens costen d’entendre.

Al remat entenem que aquell home només ens conta allò que va viure. Amb l’enyorança del temps que no tornarà, això sí, però lliure de qualsevol intent de jutjar el seu temps o el nostre.

La conversa és distesa i del tot plaent. Però les hores s’esgolen pel badall del matí que arriba a la seua fi. De ben lluny ens arriben les primeres flaires de llenya i paella. Senyal que és hora de fer via.

Abans, però, Miguel ens regalarà l’última de les seues aportacions.

“En este poble sempre s’ha fet bon vi. Abans cada finca tenia la seua pròpia producció i Na Cristina no era cap excepció”. Ja hem deixat apuntat que el raïm era un dels conreus principals de la finca. No ens hauria d’estranyar, doncs, que el vi fora el producte més destacat de la finca. “Que com es feia?, molt senzill”. El raïm es conreava als bancals propers que hui romanen òrfens de vinya. Una vegada feta la verema el duien a l’interior de l’immoble, per aquella part per on hem començat la nostra visita. Després el pujaven a la segona planta per començar el procés. De primeres es xafava a una estança al terra de la qual hi havia unes postes de fusta. El líquid s’esgolava pels badalls de les mateixes fins a anar a parar a uns depòsits que hi havia a la planta inferior, on havia de reposar per acomplir el procés de la fermentació. Costat per costat d’aquella estança n’hi havia una altra, una miqueta més menuda, que guardava dues premses. L’una era de gàbia i l’altra d’esportí. Allà mateix es premsava la pasta feta de restes de pell, pinyol i alguns residus més. De resultes d’això en treien les últimes gotes del suc que s’havien salvat del procés de xafat. I de la pasta que en resultava, una vegada s’havia eixugat, la duien a la fàbrica del vi situada al carril per a convertir-la alcohol.

Ja vos hem fet esment de les restes d’aquella bodega que hi havia a l’edifici dels mitgers. Allò que no hem apuntat és com arribava el líquid des dels depòsits de fermentació. Ho feia a través d’unes canalitzacions que el distribuïen entre les gerres que ocupaven els laterals de la bodega. Passat el temps, quan el vi estava llest, els treballadors de la finca en treien el suc amb els odres o cuiros, que eren uns estris fets de pell de cabra que es cosien per tal de poder carregar-los al coll i dur-los fins allà on els esperava el carro.

“Vam fer alamon de vi. Tant és així que els amos van haver de construir una segona bodega, més gran que la primera, proveïda amb dos depòsits de 10.000 litres i dos més de 15.000 litres cada un d’ells”.

  • I quines varietats treballàveu?
  • Monastrell i bonicaire per al vi negre i Merseguera i malvasia per al blanc.

De primeres la finca de Na Cristina, com qualsevol altra del terme, produïa la quantitat de vi que s’ajustava a les seues necessitats. En aquells moments el vi era un producte d’autoconsum. Però amb el temps i l’augment de la producció van aparéixer els excedents. I amb ells la necessitat de col·locar-los. La primera eixida li la va oferir el “Paixó”, un corredor que recorria totes les finques amb el seu carro comprant els cuiros de vi que li oferien. Més endavant, amb la finca produint a ple rendiment, el carro del “Paixó” fou substituït pel camió de Donat; més modern i proveït de cubes que oferien millor rendiment a cada viatge.

Les últimes reflexions del mitger són del tot encertades, com la resta que ha deixat anar durant el matí. Això si, amb un punt d’agror que no es molesta en dissimular. Explica que l’any 1.975 va començar el declivi de la finca. Que les coses es veien vindre d’abans però que així i tot en aquella data es van precipitar.

A hores d’ara la finca continua el seu ocàs inevitable. En els últims anys només ha estat visitada per Miguel que ha treballat de valent per salvar d’ella allò que podia. Però aquella feina ha resultat ser com la lluita contra els molins. Un esforç en va d’algú capaç de reviure els dies d’esplendor que va viure i conéixer. Aquells dies que no tornaran.

MOLÍ COMAS

MOLÍ COMAS

MOLÍ COMAS

Patrimoni: Material

Molí Comas d’Ontinyent.

Vos proposem hui fer una passejada per un dels racons més singulars i menys coneguts de la nostra ruralia. Un espai situat a la vora del riu Clariano, al bell mig del paratge de la Penya Blanca.
Un indret carregat d’història que intentarem explicar des de dos àmbits diferents i complementaris. Per una banda, des del conjunt arquitectònic conegut amb el nom de “Molí Comas”. Per l’altra, partint de la indústria paperera; aquella gran oblidada pel nostre imaginari col.lectiu local i de la qual l’esmentat molí en va ser un destacat protagonista.

INDÚSTRIA PAPERERA A ONTINYENT:

Emmarcada a l’àmbit comarcal, La Vall d’Albaida representava un dels nuclis de concentració paperera més importants del context valencià. Només per darrer del nucli Bunyol-Alboraig, Sogorb-Altura i Alcoi-Cocentaina (el més important de tots).
En el cas d’Ontinyent, aquesta activitat manufacturera va estar possible gràcies als recursos hídrics que posaven al seu abast el riu Clariano i el Pou Clar. Un cabal que no ha estat mai excepcional en termes quantitatius però que podríem considerar destacable des d’un punt de vista qualitatiu. I no és aquesta una qüestió menor donat que la indústria paperera requereix, per sobre de tot, dos elements que li són fonamentals per a una producció rendible i correcta: aigua abundant, neta i cristal.lina, i un clima sec que permeta un assecament ràpid. D’això, el nostre poble, en té a bastament.
L’origen de la indústria paperera local cal situar-lo a finals del s. XVIII. La primera referència que hem trobat data de l’any 1783 i ens indica que Ontinyent comptava amb 1 molí copropietat per Domingo Osca Nadal i Josep Perlasia. A primeries del s.XIX el nombre de molins va créixer fins a arribar a tres exemplars; una expansió modesta que es va allargar fins a la primera meitat del segle. Fou, precisament, en encetar-se la segona meitat d’aquest, en concret a la dècada dels 50, quan culmina la seua fase expansiva. I tot això malgrat els entrebancs que suposava la persistència de les Guerres Carlines. En aquell moment el nostre terme comptava amb 8 establiments dedicats a l’elaboració del paper blanc i de fumar. Una inèrcia que s’allargà fins a les darreries del mateix segle, en què l’activitat paperera guanyà en importància a la indústria tèxtil. Gràcies, sobretot, a la dimensió de “La Clariana”, l’empresa que més treballadors contava a càrrec seu. El Molí Fita i el Molí Comas li anaven darrere.
D’ençà d’aquell moment àlgid la indústria paperera va començar a recular. Entre els anys 1883-1888 ja hi havia 6 fàbriques en actiu, tendència que no va capgirar l’entrada del nou segle. De les 4 fàbriques de 1900 passaren a 3 l’any 1918. Fins que el 1934 només en quedaven dos: “La Clariana” i la de Tomás Mompó Comas, que elaborava paper d’estrassa i cartó.
El pas del temps situaria la indústria tèxtil com a capdavantera del desenvolupament econòmic local. Una ombra que sempre ha planat per sobre de la indústria del paper fins a tornar-la invisible als ulls d’una part molt considerable dels veïns i veïnes d’Ontinyent.

LA NISSAGA DARRERE DEL MOLÍ COMAS:

Resulta certament difícil parlar del Molí Comas sense fer referència a la nissaga que el va habitar i el va treballar. Perquè si fem una ullada a les persones més destacades dins l’àmbit familiar ens n’adonarem que totes elles van representar un paper molt destacat en la indústria paperera local. Cert és que l’ombra de molts d’ells s’allarga més enllà de l’àmbit estrictament econòmic. De fet, alguns ocuparen posicions molt destacades dins l’àmbit polític local i provincial. Nosaltres, però, ens centrarem en aquells aspectes que guarden relació directa amb el molí que hui ens ocupa.
Anem per parts.
La primera persona referenciada en la historiografia local és José Molina qui ja apareixia, en els padrons de 1754, com a peraire (mestre fabricant de panys). Poc després, durant la dècada dels 70 d’aquell mateix segle, canviaria el cognom pel de Delgado de Molina. José va maridar-se amb Isabel Perlasia. Un fet que podria passar desapercebut en este inventari precipitat si no fóra pel fet curiós que aquella dona era la germana de José Perlasia, qui fou copropietari del primer molí paperer instal.lat a Ontinyent, ubicat a la partida de la “Choza”. Amb el temps i els canvis corresponents, aquell molí acabaria esdevenint “La Clariana”, el més important de tots els qui confeccionarien l’inventari de molins locals.
L’any 1774 José Molina va obtenir permís Reial per instal.lar un batà a la partida del “Ciscar”. I, ja de passada, va aprofitar l’eixida d’aigües del batà per instal.lar, també, un molí fariner.
Francisco Delgado de Molina Presencia és la segona de les persones destacades. Resulta que l‘any 1799 es va fer efectiva la voluntat testamentària de son pare, José Delgado de Molina. En ella figurava Francisco Delgado com a hereu de les instal.lacions abans esmentades. I resulta interessant que, quan encara les obres del batà es trobaven en marxa, per bé que a punt de concloure, va sol.licitar autorització per a convertir-lo en fàbrica de paper. Fou, aquella, la tercera fàbrica de paper que es va instal.lar a Ontinyent (el Molí Osca i el Molí Fita ja estaven en funcionament).
El fill de Francisco, de nom José, va heretar el molí a la mort de son pare, esdevinguda el 1818. L’any següent dos dels fills de la parella formada per Francisco Delgado de Molina i Maria Soler van heretar el molí.
Oficialment el molí paperer es va posar en marxa l’any 1802-1803 i durant els primers decennis del seu recorregut va funcionar diverses vegades en règim d’arrendament.
Una de les filles de José Delgado de Molina, de nom Josefa, va casar-se amb Fabian Comas, natural de Gandia i metge de professió. Qui, en 1822, es va fer càrrec del molí; raó per la qual, durant un temps, va passar a ser conegut com a “Molí de Fabian”.
El successor de Fabian en els comandaments de la fàbrica fou el seu fill Rafael Comas Delgado. Un advocat de professió que es va casar amb Tomasa Donat Alonso. Foren aquells els anys de màxima esplendor de la fàbrica.
Després d’un parell de propietaris va agafar les regnes de la fàbrica la generació Mompó Comas. Tomas Mompó va ampliar, amb la fabricació de cartons, les possibilitats del negoci. I fou un cunyat, casat amb la seua germana Carmen Mompó, qui ja al càrrec de la fàbrica la va convertir en fàbrica tèxtil durant els anys de l’amarga postguerra.

CONJUNT ARQUITECTÒNIC:

El conjunt arquitectònic del Molí Comas està format per dos edificis que es troben a tocar l’un de l’altre però que romanen clarament separats. Per una banda hi ha l’antiga fàbrica, ubicada a la vora del riu. Per l’altra hi ha la casa on vivia la família, més allunyada del curs de l’aigua i a una alçada major, responent a les exigències orogràfiques del terreny.
La casa. Es tracta d’una edificació posterior a la del riu. Construïda amb la intenció primera de donar aixopluc a la vida familiar. Per bé que, en aquells temps, en espais rurals com el que ens ocupa, l’autosuficiència era un aspecte consubstancial a la mateixa existència. És per això que no es pot parlar, en cap cas, d’edificacions que visqueren d’esquenes l’una a l’altra. Al cap i a la fi, el Molí Comas no només donava cabuda a un negoci derivat de l’ús del molí, també disposava d’un hort, d’animals (tant per al tir com per a menjar) i un forn. Fins i tot, en els seus orígens, disposava també d’un molí fariner que es va acabar destruint per manca de cabal d’aigua suficient per proveir els dos molins existents.
Allò primer que es troba el visitant en arribar a la casa és un espai grandíssim, a tall de replaça. Al bell mig del qual hi ha una piscina, de construcció posterior, ubicada allà on antany hi havia una bassa i un pou que proveïa d’aigua tant a la família com a l’hort proper que hi havia. En aquella mateixa replaça és on abans acostumaven a aparcar els carros de la casa.
L’edifici és una construcció esventrada en dues alçades. A la planta primera hi vivia la família. Hui la podem trobar dividida en estances seguint la mateixa disposició inicial. Per bé que el conjunt de la planta fou reformat a la segona meitat del segle passat.
La segona planta presenta una fisonomia ben singular, derivada de la funció principal amb què va ser concebuda. Temps enrere, quan la fàbrica estava a ple rendiment, aquella planta fou un sequer. És a dir, un espai pensat per a assecar el paper que es produïa a la vora del riu. Es tracta d’un espai obert, de dues naus i lliure d’estances. Allò que primer crida l’atenció al nouvingut/da és l’absència de finestres. El propòsit, clar està, fou el de facilitar el pas d’aire. A les parets, i entre els pilars que esventren l’estança en dues naus, hi ha encara les clapes que proven els llocs exactes on abans hi havia enganxats els ferros des d’on es penjaven els fils que travessaven l’estança. A mode d’estenedors sobre els quals es deixava caure el paper a l’espera de ser assecat. Un paper, cal esclarir, que abans havia estat introduït en aquella planta a través de les finestres. Utilitzant un sistema de curioles que deslliurava els treballadors d’haver de pujar-les a mà amb els perills corresponents. En parlar del terra, una miqueta més avant, entendreu per què.
El sostre presenta un conjunt de bigues homogeneïtzades. De fet, aquell ordre perfectament harmonitzat fa pensar que totes són de la mateixa època. Difícil de demostrar o de datar amb exactitud. Motiu pel qual no estem en disposició d’afirmar si corresponen a les originals o bé han estat reconstruïdes. Siga com siga, apuntem aquesta possibilitat perquè aquest edifici ha estat objectes de diversos treballs de rehabilitació que li han allargat la vida fins al dia de hui. Un d’ells, segurament el més destacat pel que fa a la fisonomia del lloc, és aquell que va canviar el terra de la segona planta, que era de canyís, per un forjat de formigó que adaptava l’espai a les necessitats del nou temps, quan el negoci de paper formava ja part de la història de l’edifici.
La fàbrica.
Aquest edifici que alberga el molí i la fàbrica ocupa una posició estratègica dins el conjunt arquitectònic. A tocar del riu Clariano, just al lloc on desenvoca una altra baixada d’aigua provinent de les hortes de la partida del Pla. Pel que fa a la part més antiga del molí, actualment la fisonomia originària està destruïda o enrunada. En el millor dels casos tapiada. Això dificulta seriosament la seua interpretació per bé que la informació indirecta i el sentit comú, ens ajuden a dibuixar, ni que siga aproximadament, aspectes importants de l’edifici. Per exemple, aquella xarxa de canals i comunicacions en forma de séquies que conduïren, temps era temps, l’aigua del riu fins a l’interior de l’edifici, on es trobava el molí que li dóna nom.
L’edifici en qüestió consta de tres plantes. La primera d’elles, aquella que guarda el vestigi més important que és el molí, hui es troba tapiada o bé enrunada. Segons quina siga la part a la qual ens referim. En qualsevol cas no es pot accedir a ella. De fet, ni els mateixos propietaris ens saben dir si la maquinària original del molí encara roman allà baix o, per contra, ja no hi és. El que sí que es pot visitar és un espai molt reduït d’aquella planta, a males penes uns metres quadrats, que dóna una idea del tresor que guarda aquell edifici sota les seues faldes. Una simple ullada ens mostra, en tota la seua esplendor, la riquesa que s’amaga allà dins. Sobre els nostres caps hi ha un sostre fet de voltes de creueria sostés per pilars de pedra massissa. I a una de les bandes, segons s’entra a mà esquerra, inaccessible per culpa de les runes que li barren el pas, s’endevina l’antiga construcció que conduïa l’aigua des del riu fins a l’interior de l’edifici. És a dir, que aquell vestigi, en cas que fóra accessible, ens marcaria el camí per arribar al molí.
És aquesta la part més interessant d’aquest edifici que fou molí i fàbrica a l’hora. Perquè les dues plantes superiors, de construcció posterior, hui han quedat desdibuixades per recents intervencions que van possibilitar que, fins no fa massa temps, encara s’ocuparen en albergar indústries modernes.
El jardí.
A les envistes de l’edifici es poden observar, encara, les restes malmeses d’un antic jardí senyorial que data del 1873. Hi ha alguna barana o mur, una séquia que passa propera i, sobretot, el record dels familiars que van conviure amb ell. I entre tot això s’alça majestuosa la figura de l’element més emblemàtic d’aquell extint jardí: el magnolier. Un arbre difícil de trobar per aquestes latituds que s’ha aprofitat de la séquia propera per a regalar-se el sustent necessari. Motiu pel qual la frondositat i la mida són envejables. La desaparició de la séquia, que data dels anys seixanta, l’ha fet recular en vigor i és per això que es mostra menys esponerós. Però, en qualsevol cas, roman dempeus i digne per recordar-nos que, temps enrere, aquell espai va viure un moment d’esplendor al qual no estan disposats a renunciar.

Volem agrair molt especialment a Mari Carmen Espí Mompó pel seu temps, els seus coneiximents i, sobretot, per l’estima que ens ha transmés per tot allò que envolta el Molí Comas. Sense la seua voluntat no hauria estat possible la confecció d’aquest article.

COVES ‘CASA BARBETA’

COVES ‘CASA BARBETA’

COVES ‘CASA BARBETA’

Patrimoni: Material

Coves ‘Casa Barbeta’.

La primera referència que en tenim data de l’any 1917, quan les coves i l’immoble que les corona fou adquirit per la família de malnom “Barbeta”.

Antonio Llora Tortosa suposa, en el seu llibre “Ontinyent y su historia”, que devia ser cap a finals s. XIV quan es va procedir a cobrir el “barranc de l’Almaig”, des del “Carreró del Marqués” fins a la “Plaça de Baix”. És a dir, que per aquelles dates, hauria de cobrir-se la barbacana (sistema defensiu format per una fosa o fortificació) que envoltava la Vila d’Ontinyent, tot deixant el buit inicial baix terra perquè servira de desaigüe. D’aquesta manera les aigües que sempre han davallat pels barrancs abans descrit ho continuaren fent fins a desembocar en el riu Clariano. Ens referim a allò que hui en dia coneguem popularment com “barcacana” i que actualment està en procés de restauració.
Siga com siga, allò que ens interessa és apuntar la trajectòria que el pas d’aigua ha dibuixat des de l’Almaig fins al riu Clariano. Però sobretot remarcar com en el transcurs del seu trajecte ha banyat els peus de la Vila i com aquesta circumstància ha condicionat la vida dels veïns. Prova d’això són les almàsseres, els molins o la séquia que abans conduïa l’aigua segons les necessitats humanes.
De tot allò encara ens queden alguns vestigis i molta informació.

Una altra de les particularitats que s’aprecia en el transcurs de l’itinerari perfilat pels barrancs abans descrits, és l’existència de nombroses coves excavades a les seues vessants. Així, a l’antic barranc de Sant Jaume, que desemboca també les seues aigües al riu Clariano, hi ha ubicat un complex d’aproximadament 35 coves. Totes elles situades a tir de pedra les unes de les altres. L’origen sembla situar-se als temps medievals i els usos que les originaren foren d’allò més diversos: refrescar els aliments i begudes, estabular els animals, emprades com a habitatges, magatzem…
D’entre totes elles nosaltres ens hem fixat en una, per ser notícia degut als recents descobriments que estan traient a la llum un passat que era, en part, desconegut i, per altra banda, fugisser a la memòria dels actuals propietaris.

COVES DE “BARBETA”:

L’origen de les coves de “Barbeta” és desconegut. Encara ningú no ha pogut posar data a l’inici dels treballs que les han anat perfilant, a poc a poc i segons la necessitat, a través del temps i pedra endins.
La primera referència que en tenim data de l’any 1917, quan les coves i l’immoble que les corona fou adquirit per la família de malnom “Barbeta”. I allà mateix, aprofitant l’espai furtat a la pedra, és on es va muntar la tenda de queviures homònima que ha mantés la seua activitat ininterrompudament fins a temps molt recents.

Com ocorre amb totes les coves que les envolten, també estes estan picades a la pedra. Fou aquell un costum bastant habitual, el d’anar ampliant l’immoble d’acord amb les necessitats canviants que pogueren tindre els propietaris. I, de la mateixa manera que es feia també es desfeia. Perquè si en el transcurs d’aquell traginar el propietari o propietària es trobaven amb algun inconvenient (filtracions d’aigua, males condicions, haver esdevingut femer,…) molt sovint optaven per tapiar aquell buit a la pedra. I quan això s’esdevenia el pas del temps s’encarregava de capbussar en l’oblit l’existència d’aquelles coves que un dia es van dibuixar a cops de tallant. Tot oblidant la morfologia anterior fins que un fet fortuït o una simple intuïció les tornava a posar al descobert.
I això és, precisament, el que ha esdevingut en estes coves dites “de Barbeta”.

No fa massa encara, a tot estirar uns mesos, els actuals propietaris (descendents encara dels “Barbeta” que van adquirir les coves a primeries del segle passat) van emprendre la tasca ingent de descobrir la morfologia original de les seues coves. Així, desposseïts ja de les obligacions del negoci, van capbussar-se pacientment a rescabalar els contorns antics. Una tasca tan minuciosa com delicada que prompte va donar els seus primers fruits en forma de sorpresa. Car en el transcurs d’aquell treball es van trobar alguns elements dels quals es desconeixia la seua existència.

De primeres van aparéixer algunes coves desconegudes o, com a molt oblidades. Només intuïdes per alguns comentaris d’algun avantpassat que, en el millor dels casos, era posat en entredit.
Doncs bé, en la majoria d’elles s’han trobat, enganxades a la llosa, les argolles on temps era temps es nugaven els animals. Prova irrefutable que aquelles coves, també, van fer-se servir per a estabular els animals de la casa.

A una altra de les coves, l’anomenada “Gran”, batejada així pels propietaris a causa de la grandària inqüestionable d’aquesta, s’han pogut rescabalar dos pesebres, de mides diferents i disposats l’un al costat de l’altre. Que reforçarien la idea de l’estabulació dels animals. Allò que resta per esbrinar és si les diferents coves amb proves d’estabulació coincidiren o no en el temps.

Però la descoberta més interessant es troba a la cova de baix, aquella que queda, més o menys, a la part inferior de l’escalinata que puja des de la Plaça de Baix fins al Carrer Major. Allà s’han documentat restes d’una antiga almàssera. Un treball, per cert, que en l’actualitat s’està duent a terme per les autoritats pertinents i del qual esperem els resultats amb molt de deler.
Els elements que descriuen l’almàssera són un forat al sostre on abans es subjectaven els molons de les sitges. També han quedat al descobert les restes de tres sitges, una gerra, un pouet i un decantador que conduïa el líquid de la premsa cap a les sitges.

Ara per ara, la feina s’ha dirigit envers la recuperació de la font natural que, d’ençà que la casa està documentada, ha conduït l’aigua des del barranc proper fins a l’interior de l’immoble. Un avantatge, aquell, que no va passar desapercebut pels propietaris. Ja que l’aigua que rajava cavallera s’ha utilitzat durant molts anys per als més diversos quefers. Entre ells, i a tall d’anècdota, per a fer els tramussos que, de ben segur, molts dels nostres lectors encara recorden i, en el millor dels casos, hauran provat.
Per a dur a terme el procés d’elaboració dels tramussos hi van haver d’habilitar una xicoteta infraestructura formada per tres piles a la part superior i un safareig. I és això el que precisament ara es pretén posar al descobert.

Volem agrair molt especialment als propietaris de l’actual immoble que ens hagen permés l’entrada i ens hagen ajudat aportat l’explicació pertinent. Al cap i a la fi ens trobem davant d’un dels nombrosos tresors que guarda el nostre poble. Un tresor que hem començat a valorar gràcies als últims treballs descrits en aquest article. Però també durant la redacció d’aquestes línies. Car han estat moltes les oportunitats que hem tingut per a valorar-lo com cal al llarg de la nostra vida. Però la proximitat i la convivència, el costum en definitiva, ens havia barrat la comprensió d’aquest fenomen únic que hui hem provat de descriure.

Fotografies relacionades amb l’entrada

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

Patrimoni: Material

Casa Conca, zona del Pla.

Hem anat a buscar una casa que guarda una historia interessant i propietat de una de les families més estimades de la zona del Pla, la familia CONCA.
Una casa de gran pau i tranquil·litat, envaïda en part ja per les edificacions de la zona industrial.

En aquesta zona trobem la finca que va ser propietat de D. Enrique Fernández de Mesa, coneguda per Casa Conca, com a conseqüència d’haver romàs en règim d’arrendataris durant quatre generacions la família Conca, sent l’últim arrendador Enrique Conca Vidal, qui va aconseguir amb molt esforç, lliurament i sacrifici la propietat als descendents de l’antic amo.

La seua façana principal es troba orientada al Sud o migdia. L’edifici, té les característiques pròpies de les cases de camp de la Vall d’Albaida. Es compon de baixos per a l’habitatge dels arrendataris i serveis propis agrícoles. El pis principal es reservava per als propietaris. També posseeix una golfa o “terrat”. La terra en la seua major part és de regadiu. En aquestes finques es guarden els costums a la vella usança de viure en pau envoltats per les seues terres i, a l’ombra del seu arbrat, avui una miqueta minvat, encara que algunes velles palmeres ens recorden els nostres avantpassats els moros, un clar exemple de les alqueries a la nostra zona, que ells van fundar.

ORATORI PRIVAT:

Es trobava aquesta dependència a mà esquerra de l’edifici amb accés mitjançant una porta rústica que a les fotos us ensenyem; actualment és una dependència on s’acumulen objectes vells.

Hem localitzat a una altra casa, un preciós llenç de la Immaculada que va presidir l’Altar. Es va salvar de la fúria antireligiosa de la Guerra Civil amagat i enrotllat sota unes teules de la coberta de la finca, fins a l’alliberament en què va ser posat novament en un altre bastidor.
Aquesta finca, i moltes altres d’aquesta zona d’alqueries, disposaven d’un petit ramat d’ovelles, aus de corral, colomar, cria de porcs, per al seu moment realitzar la matança i el corresponent embotit, molt típic en aquesta zona.

Existia el costum, en les estipulacions d’arrendaments rústics, establir clàusules perquè el pagament fos moltes vegades parteix en espècies, com a conills i gallines a més d’obsequiar als amos amb el present de la matança dels porcs.

Disposaven de forn per coure el pa, igualment estaven dotades del seu corresponent l’agar, celler i tot allò que li era necessari per a la seua pròpia autosuficiència. Quan acudien els amos, se’ls preparava la taula amb netes estovalles que adornaven amb bon vi i els millors productes de les seues terres.

Segons l’expedient número 10, de 1931, que obra en l’Arxiu Municipal d’Ontinyent, a partir Des es produeix en el Col·legi de la Concepció la primera circumstància anormal de les moltes que van patir en els anys trenta a causa de la ll República. Van haver d’abandonar-ho tant els religiosos com els alumnes i, per evitar que fos saquejat, de forma precipitada van treure, previ control municipal, els productes peribles i de primera necessitat. Consta en el citat expedient, una llarga llista d’Ontenienses, homes bons, que van participar ajudant en aquesta meritòria labor, entre ells “Enrique Conca Vidal, domiciliat a la Casa Conca de la partida d’Alqueries o el Pla”, ajudat pel seu germà Fra Manuel, de seglar José Rafael, i d’un altre frare llec conegut per Fra José. El referit Conca, va retirar: una caixa, una canastra i cinc fardells de roba del servei de l’església; set calzes i cupons; dos missals; 35 conills, al voltant de 200 quilos d’embotit i mig sac de sucre

En un intent de restablir la normalitat i volta la comunitat de franciscans, el 28 de maig de 1931, el Rector del Col·legi Fra Joaquín Ivars Francès, va dirigir un escrit a l’Alcalde sol·licitant la devolució dels embotits i la roba del servei de l’església, calzes que tenia retinguts Enrique Conca Vidal.

Finalment quan el 13 de juliol de 1936 va ser confiscat definitivament el convent, dos franciscans de la comunitat, el llec fra Manuel Conca germans de l’arrendatari d’aquesta propietat, i un altre anomenat Fra José van buscar protecció, en aquesta finca, davant el temor de veure’s assaltats per aquelles incontrolades torbes anomenades comités revolucionaris.
Va arribar el moment d’aquell passat dolorós, que els comités es van personar a la casa, per registrar i prendre possessió de quant van trobar en ella. Aquí van trobar i van ser detinguts els franciscans amagats i el propi arrendador Sr. Conca Vidal. Va voler la providència que sortiren indemnes d’aquells desgraciats atropellaments on la integritat física de les persones no explicava més que amb el desgavellat capritx dels revolucionaris. Van estar un llarg temps sense poder acostar-se a la finca, fins que se’ls va autoritzar el seu retorn, començant novament les tasques agrícoles, interrompudes durant la seua absència.
Actualment els camps de la finca estan treballanse amb arbres de Caquis.
L’estat del inmoble és ruïnós, part de la teulada ha caigut, i per dins esta deixada pedre.

Fotografies relacionades amb l’entrada

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA ONTINYENT

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA ONTINYENT

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA D’ONTINYENT

Patrimoni: Material

Usuaris del pou de la solana d’Ontinyent.

El pou que li dóna raó de ser fou construït molt abans que la societat es formara. De fet, en aquell moment, un reduït nombre de propietaris el van dur a terme i el van gestionar fins a la dècada dels 80, moment en què la titularitat del pou passà a mans d’uns nous propietaris que s’organitzaren formant una societat.

LA NECESSITAT DE L’AIGUA:

La ruralia, com a espai ordenat i habitat per l’home, no pot existir sense la presència d’aigua. De la mateixa manera que no es pot concebre un assentament humà que no tinga al seu abast este element imprescindible per a la conservació i desenvolupament de la vida. De fet, si tirem enrere en el temps, descobrirem com les primeres civilitzacions que es coneixen a la història de la humanitat (allà on apareix i es desenvolupa el concepte de societat) aparegueren a les envistes de tres rius ben importants: el Tigris, l’Eufrates i el Nil. Són les anomenades civilitzacions hidràuliques.

Al nostre terme eixa necessitat ha quedat testimoniada per molts i diversos vestigis, la majoria en desús, que encara són ben visibles hui en dia. Pensem, per exemple, en els assuts que podem trobar al barranc de l’Avern o al de Tarongers, per citar només dos exemples. O també en la xarxa de séquies que esquarteren el nostre terme i que històricament li han ordenat la distribució de l’aigua. Un patrimoni heretat dels àrabs i dels quals, segons ens consta, s’està preparant un treball de difusió que transcendirà el nostre terme per abastar l’àmbit comarcal. Esperem que arribe a bon port i que aparega com més prompte millor.
Un altre d’estos vestigis el composen els nombrosos pous que hi ha escampats per tot arreu del territori. De pous n’hi ha moltíssims i prova d’això és el comentari que Antonio Llora Tortosa deixà escrit en el seu llibre “Ontinyent y su historia” ‘En las décadas de 1970 y 1980, ante la mayor demanda de agua experimentada en Ontinyent, se procedió a la perforación de pozos con miras industriales, comerciales o de servicios’.
En una relació posterior l’autor cita alguns dels que existien allà pels volts de l’any 1987. I Precisament un dels que apareixen és el que hem triat com a excusa per parlar-vos del funcionament i la importància que revesteixen tots i cadascun d’ells. ‘Pozo de “La Garnatxa”.- En el Barranc de la Purísima, más arriba de la finca que le da nombre. Agua potabilizada para chalets y casas de campo. Polígono 4’.

USUARIOS POZO DE LA SOLANA:

Coneguda popularment com “La Solana” esta societat aixopluga gairebé 175 membres que participen d’ella en qualitat de socis.
El pou que li dóna raó de ser fou construït molt abans que la societat es formara. De fet, en aquell moment, un reduït nombre de propietaris el van dur a terme i el van gestionar fins a la dècada dels 80, moment en què la titularitat del pou passà a mans d’uns nous propietaris que s’organitzaren formant una societat.

EL POU:

La construcció és ben senzilla i consta de dues parts. La primera és una base de formigó coronada amb unes portes de ferro que descansa sobre terra. Darrere les portes n’hi ha els tubs de metall que comuniquen la superfície amb el nivell freàtic de l’aigua, situat a uns 400 metres de profunditat aproximadament. És a dir, gairebé a nivell de mar. Al costat mateix n’hi ha un edifici auster i espigat que guarda el transformador, una màquina que genera i condueix l’energia necessària per a engegar tot el procés. I de què consta aquest procés? De primeres cal bombejar l’aigua que, com hem dit més amunt, es troba gairebé al nivell del mar (Cal constatar que com més profund és el nivell freàtic més car i costós és el procés de traure l‘aigua). Després, a través d’una sèrie de tubs soterrats, l’aigua es trasllada des del pou fins a un depòsit proper (aproximadament 450 metres en línia recta) on s’emmagatzema per a proveir segons les necessitats dels usuaris. Ja vos podreu imaginar, després de tot el que portem dit, que la quantitat d’energia necessària per a traure l’aigua i transportar-la deu ser d’allò més important.
Cal apuntar també que el nivell d’aigua disponible fluctua en funció de l’aportació que reb de la pluja. En els últims anys, com és de suposar, este ha baixat. Per exemple, segons ens informa el responsable de la gestió del pou, només en l’últim any el nivell de l’aigua ha baixat entre 12 i 14 metres aproximadament. La capacitat d’aigua que té ningú no ho sap però els seus responsables són molt optimistes pel que fa al seu rendiment. Segons ens conten, el fet d’agafar l’aigua d’una profunditat tan elevada fa que el seu rendiment siga molt segur, per bé que coste més de traure.

EL DIPÒSIT:

Es coneix com el dipòsit de “La Garnatxa” per estar situat a tocar de la finca homònima. Esta construcció imponent, mig soterrada a terra, té una capacitat d’emmagatzematge de mil metres cúbics.
El dipòsit té uns nivells que marquen un cabdal mínim emmagatzemat. De manera que quan l’aigua arriba a estos límits s’envia un senyal al pou abans descrit perquè s’active el mecanisme que bombeja l’aigua. Després transporta l’aigua fins al depòsit perquè no en manque els usuaris. Este procés d’extracció i trasllat de l‘aigua normalment s’efectua durant la nit perquè llavors l’energia és més barata. Ja hem deixat constància de la quantitat d’energia ingent que necessita un pou d’estes característiques per a posar-se en funcionament.
Una vegada l’aigua és al depòsit cal traslladar-la. És per això que del mateix dipòsit ix un tub soterrat que duu l’aigua fins a la propera finca de Sant Jacinto. Una vegada allí es desvia en dues direccions completament diferents: un tub desvia l’aigua cap al Garrofer de l’Hora, direcció Todos Vientos; l’altre ressegueix el camí de Sant Esteve i continua per la carretera de Moixent en direcció a l’Alberg Perú.

EL FUNCIONAMENT:

Els socis paguen a la Generalitat un cànon per l’aigua consumida. La particularitat és que este pagament s’efectua a través de la societat en un pagament únic que engloba el total de l’aigua consumida pel conjunt dels socis. Després cadascun dels usuaris paga a la societat la proporció corresponent a l’aigua que ha consumit segons marca un comptador que cadascun d’ells té al seu habitatge.
Com és de suposar els socis també han de córrer amb les despeses derivades del manteniment de les infraestructures que el pou, els tubs i el dipòsit requerisquen. Sense anar més lluny no fa massa temps van haver de fer front a una despesa de resultes d’un esquarterament en la paret del depòsit. Les quantitats requerides per a este tipus d’intervencions acostumen a ser molt elevades.
Una de les curiositats derivades d’este aspecte és la col.laboració entre els diferents pous que hi ha per la zona. La qüestió revesteix una certa importància perquè, com hem apuntat més amunt, allò que proveeixen estos pous és l’element central i necessari per al desenvolupament de la vida. Vaja, que sense ell no n’hi hauria assentament en la ruralia. Dit això no ens ha d’estranyar que una avaria en qualsevol de les infraestructures d’un d’estos pous provoque un enrenou de conseqüències poc desitjables. Doncs bé, entre el pou que ens ocupa i el proper de Lliso n’hi ha una col.laboració constant que fa que, quan un dels dos té algun problema que impedeix el subministrament als seus usuaris, l’altre li cedisca l’aigua perquè la provisió quede garantida.
Ignorem si n’hi ha més col.laboracions d’este tipus però possibilitats no en manquen. Sense anar més lluny a tir de pedra del pou que hui ens ocupa en trobem dos més. Per una banda n’hi ha el de la Casa Bona (ubicat a la pujada de Sant Esteve) i per altra el de la Fonteta de Ferrero (a la pujada de la carretera del Portitxol, en el paratge homònim).

Volem agrair enormement la paciència i la deferència que Carlos Segura ha tingut amb nosaltres. Ell és qui ens ha explicat el procés, qui ens ha acompanyat al lloc i qui ens ha respost a tots els dubtes que pogueren sorgir sobre la qüestió.

Fotografies relacionades amb l’entrada

ERMITA DEL PLA 1919

ERMITA DEL PLA 1919

ERMITA DEL PLA 1919

Patrimoni: Material

Ermita del Pla – 1919.

La partida del Pla és una de les zones del nostre terme on millor es pot llegir l’evolució històrica que l’ha modelat. Tradicionalment ha sigut una partida eminentment agrícola. La seua planúria s’ha destinat al conreu de l’horta i del secà i els seus habitadors han treballat de valent per proveir-se de l’enginyeria necessària per a dur a terme aquella tasca. Prova són (o foren) les nombroses séquies que traslladaven l’aigua a cada racó i a cada bancal i de les quals, hui en dia, no en queda gairebé cap.

UBICACIÓ: EL PLA:

Zona de molts cultius, de finques i masos esparsos, de séquies i bancals margenats, de camins perduts i sendes per les quals ja no passa ningú, de tradicions i ermites, de festa i treball. Hui, de tot això, només en queda el vestigi que ha sobreviscut a la voràgine industrial que també hi ha caracteritzat el nostre terme en època més recent. I allà on abans creixien les vinyes i l’horta ufanosa hui s’ha alçat un paisatge fet de fàbriques i carreteres, on el soroll dels vehicles han fet callar els cants de batre a què Fran Mollà feia referència en rememorar la seua infantesa en companyia de l’avi Quico, qui els entonava per tal de convidar l’animal a continuar amb la seua tasca per dins de l’era..

EL PUNT DE PARTIDA:

Vicente Conca fou un dels molts veïns de la partida del Pla que va viure a primeries del segle passat. El seu testimoni, corroborat després pel d’altres veïns coetanis, ha permés dibuixar el punt de partida d’aquesta ermita que alguns anomenen del Pla i altres del Cúgol. Segons les seues paraules abans de construir-se l’ermita els veïns de la partida acudien a celebrar missa a les Cases de Bella, concretament a una d’elles que s’anomena “Gran”.
Un Diumenge, tot just acabat l’ofici i quan encara el mossén restava l’interior del recinte, l’oratori es va desplomar. Més enllà dels desperfectes materials l’incident no va causar cap víctima. I per aquesta raó els veïns van mudar de miracle la consideració d’aquell succeït.
Fou aleshores que els Pares Franciscans van proposar als veïns de construir una nova ermita que s’acompanyaria d’una escola i la consegüent casa per al mestre, com era de costum a les escoles rurals.
Per tal d’acomplir l’afer tres veïns de la partida, sol·lícits amb la idea i amb capacitat per dur-la a terme, oferiren el seu terreny per a la construcció de l’edifici. I per tal de no entrar en disputes estèrils es va acordar que es triaria a sort l’emplaçament. Finalment fou donya Pepita Simó qui va acabar cedint el terreny i la construcció s’allargà des de 1.913, any en què és col·locà la primera pedra, fins a l’any 1.921.

ESGLÉSIA:

La primera de les característiques que sorprèn al nouvingut és l’esveltesa de la seua figura. Construïda en estil neogòtic l’entrada al temple es realitza a través d’una porta ogival sobre la qual hi ha una inscripció que indica l’any de la seua inauguració, 1919. Sobre el frontó hi ha una espadanya i un rosetó cec amb una imatge Sant Josep, que és el sant a qui s’ha dedicat el temple.
L’interior presenta una planta única i allargada que es tanca al fons amb un absis semi octogonal. La seua estructura es basteix sobre murs de mamposteria i sobta la carència de contraforts donada la seua alçada. Com a sostre una bòveda de creueria que descansa precisament sobre els murs abans descrits.
L’església queda perfectament il·luminada gràcies als òculs que foraden els murs per deixar passar la llum del sol. En un principi n’hi havia a cada costat de l’edifici però els de la banda dreta (segons s’entra al temple) quedaren tapats en construir-se l’edifici de l’escola i la casa del mestre. Una llum que penetra a l’edifici per ressaltar la decoració que és parca però precisa: Sant Josep presideix l’altar i la Puríssima i la Verge del Rosari flanquegen cadascuna de les parets laterals.

ESCOLA I CASA DEL MESTRE:

Aquest edifici es va construir per a completar l’obra de l’església. Ara que els habitants de la partida disposaven per fí d’una guia i mestratge per al desenvolupament de les ànimes calia aconseguir un aixopluc i un mestre perquè els xiquets pogueren rebre les primeres lliçons. Amb aital finalitat es va construir l’edifici adjacent a l’església que anava a servir ensems d’escola i casa del mestre. I poc després d’haver-se construït els franciscans van aconseguir del ministeri corresponent l’assignació d’una plaça oficial de mestre per a la partida.
Les dependències que el componguen han variat molt amb el pas dels anys. De fet, l’edifici que hui es conserva poc té a vorer amb la disposició que presentava en primera instància. L’única cosa que no ha variat és la doble alçada que el caracteritza. Nosaltres esmentarem breument la descripció que l’edifici presenta hui, puix seria massa llarg i costós descriure’l d’acord amb les diferents fites de la seua evolució.
Hui s’accedeix a ell a través de dues portes coronades cadascuna d’elles per un arc de mig punt. Un xicotet porxe cobreix a la banda dreta (segons s’accedeix des de fora de l’edifici estant) uns serveis emprats pels festers. La planta de l’edifici està partida en dues meitats, tant en alçada com en amplària. A la planta inferior hi ha la cuina en primera instància i al fons, segons s’entra, hi ha l’escala que comunica amb la planta superior. A la banda esquerra hi ha un altra dependència que antany fou escola i hui fa les funcions de menjador-rebedor que fan servir els festers per a les seues reunions durant l’any.
La planta superior presenta una única estança ampla i llarga, ben il·luminada per tres finestres, i que compta amb una porta que la comunica amb una terrassa ampla que domina tot el recinte de l’ermita des de dalt.
Segons conten les cròniques l’escola s’inaugurà l’any 1921 amb el cant d’un Te Deum.

LA FESTA:

La festa del Cúgol arreplega a primers de Juny una bona representació dels veïns de la partida. Així durant un cap de setmana es celebren els diferents actes que la componguen i entre els quals, un dels més destacats, és la representació d’un sainet valencià que cada any duen a terme un grapat de festers. També n’hi ha la Missa major i la posterior xocolatada, la processó, el castell de focs artificials,… i entre acte i acte, les viandes en forma de dinar i sopar que acostumen a celebrar-se a l’aixopluc de les moreres que fiten la replaça de l’ermita. Un dels records més preuats que ens han deixat estes festes és el de la celebració del joc del tanguinet, un joc que comboiava als festers a les hores mortes i que pràcticament s’ha perdut als nostres carrers. Us animem a tots aquells que el desconegueu a què el cerqueu i el rescabaleu per als més menuts, que és arribada l’hora de tornar a recuperar el carrer i els parcs.
La festa també ha perdut alguns dels actes que abans la caracteritzaven. I encara hui es parla de les “vaquetes” que els festers soltaven a la precària plaça de bous que el “xaparro” va construir al bell mig d’una xopada pròxima. Deixant de banda la consideració que aquests actes amb animals puguen suscitar entre els lectors, és de justícia recordar les memorables desfilades amb els festers disfressats de toreros al compàs d’unes notes ben triades per una xicoteta banda de música que amenitzava la vesprada. Altres actes que malauradament s’han perdut són les proves esportives que es celebraven per als més menuts i no tan menuts el Dissabte de matí, o el tradicional partit de futbol que enfrontava als festers majors amb els més; “pares contra fills” que en deien.
Una festa, per cert, que va més enllà dels dies abans descrits. Perquè amb l’excusa els festers s’arrepleguen sovint a compartir algun dinar o sopar a l’antiga casa del mestre o a la replaça si el temps és bo. Sense oblidar el tradicional Sant Antoni que els festers celebren amb una immensa foguera i sopar, missa i benedicció dels animals.
Volem agrair a totes les persones que hi han col·laborat en la consecució d’aquest article: a Fran Mollà i Isidrio Mollà pels records i les vivències compartides en aquella mateixa festa, a Maria Reig per les fotografies i els consells, a Toni Urenya per les fotografies i el temps dedicat a aquest i molts altres articles, a Enrique Mollà per cedir-nos les claus i l’experiència. I sobretot a tots els festers i festeres que hi han mantés aquesta festa gairebé centenària així com la memòria d’una partida que es resisteix a continuar essent.

CENTENARI:

[Entrada editada 2019]

L’ermita de Sant Josep del Pla a fet cent anys i els veïns de la partida van treballar de valent per fer possible diferents actes amb motiu de la commemoració del centenari. 

L’acte més significant i que més il·lusió esdevingué fou la visita de la Puríssima Concepció, patrona d’Ontinyent, a l’ermita del pla.

Aquell dia especial tingué lloc el dissabte 30 de març del 2019. De vesprada van anar els assistents a l’Església de Santa Maria i van traslladar a la Puríssima des de la seua capella fins al Pla, seguint un recorregut on passava per les hortes i cases de camp de la partida del Pla. Un dia molt emotiu i bonic com podreu observar a les fotografies que adjuntem.

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

Patrimoni: Material

HERETAT DE SANTA BÀRBARA.

La finca que hui us proposem és Heretat de Santa Bàrbara, una construcció imponent que s’alça a tocar del nostre poble, ben a la vora del barri del Llombo i a recer del camí que puja vers el Torrater, la serra que tanca la vall per la part de Migjorn. Així que si travesseu el pont que travessa la carretera i pugeu les escales que el segueixen la veureu, callada, a mà dreta. Dissimulant el pas d’uns anys que a poc a poquet la van corcant per dins..

ELS ORÍGENS:

L’antecedent de la finca de Santa Bàrbara cal situar-lo a una antiga ermita ubicada si fa no fa al mateix lloc. Segons conta el més antic dels documents que sobre ella hi ha a l’arxiu municipal, allà pels volts del 1558, es va instal·lar el primer de molts ermitans que es van establir a una casa contigua per tindre cura de l’edifici, llavors sota l’advocació de Sant Cosme i Sant Damià. Tots i cadascun d’aquests ermitans foren soterrats allà on visqueren. Això és, a l’indret mateix que envoltava l’ermita, fins que a primeries del S.XIX s’ordenà el trasllat dels cossos sebollits perquè es considerava que estaven “profanats” i l’ermita “gairebé derruïda del tot”. Cal dir al respecte que es fixa la Guerra del Francès (1808-1812) com l’esdeveniment que la va destruir fins a quedar transformada en runes.
Degut precisament a l’estat en què es trobava el sacre edifici l’any 1838 l’ajuntament d’Ontinyent demanà permís a la diputació provincial per a poder vendre els terrenys en subhasta i sufragar amb els guanys dues obres que es consideraven llavors de cabdal importància per al poble: un pont sobre el riu Clariano i una calçada que comunicara Ontinyent en millors condicions que les ja existents.
Un parell d’anys més tard, el 1840, i només després d’obtindre els permisos corresponents, el terreny fou adquirit per don Vicente Rodriguez de la Encina, baró de Santa Bàrbara. I és d’ençà d’aquell moment que la casa va començar a conèixer-se sota el nom que encara hui la situa en el plànol dels vestigis rurals que guarda el nostre poble.

L’EDIFICI PRINCIPAL: LA CASA

L’edifici principal, la casa, és una construcció originària del s.XVIII i té una planta en forma de U. La seua presència encara hui és imponent en grandària i senyoría i s’obre altiva al nou visitant que la contempla a mig camí entre l’abandonament que li confereix la manca d’ús (rendibilitat econòmica) i la presència dels mitgers que treballen per mantenir-la tan endreçada com poden.
A simple colp d’ull es pot observar com l’edifici està partit en dues meitats. A la banda esquerra hi ha la casa dels mitgers i a la banda dreta s’escampen les estances, nombroses, dels amos que encara hui vénen de Pasqua a rams per passar alguns dies o hores, segons disponibilitat.
Com que només hem tingut accés a la part ocupada pels mitgers us farem cinc cèntims del que hem pogut vorer i fotografiar. Així esmentarem als peus de les fotografies l’escassa informació amb què comptem amb l’esperança que aquest xicotet tast responga com s’escau a la curiositat que de ben segur vos ha suscitat aquest edifici que haureu vist, ni que siga de passada, mentre camejàveu cap a l’institut, del cementeri o de l’estació, per nomenar només tres dels destins que li queden més a la vora.
Siga com siga assenyalarem l’existència d’un ample pati-corral de planta quadrada al voltant del qual es distribueix tot l’edifici. L’envolten els corrals que abans ocupaven els animals diversos que donaven vida a la casa: porcs, cavalls, conills, gallines, … I com que aquell era un edifici agrícola es devia utilitzar el pati per desar els estris necessaris per a treballar els camps; també una estança amplíssima, a tall de magatzem, on guardaven els fruits que el camp proveïa.

L’ORATORI:

Situat a la cara nord de la casa, aquella que mira fit a fit al barri del Llombo, hi ha l’oratori que queda adossat a la casa dels amos. Els seus orígens és remunten fins a primeries del s.XX i a diferència de l’ermita anterior, aquest ha quedat emparat sota l’advocació de Santa Bàrbara, advocada contra les tempestats.
Destaquen en ell l’entrada d’estil ogival i el rosetó a mig conservar que corona la porta d’entrada. A la part dreta hi ha un reixat que barra el pas a un altre pati interior, més menut i modest que l’anterior, però senyorívol i de bon vorer, que dóna accés a la part de dins de la casa que abans, en aquell temps en què l’ermita era usada per a celebrar ofici, era destinada per al sojorn del capellà de torn.

LA TORRE:

Sense cap mena de dubte és l’element arquitectònic més singular de tota la construcció. Situat al bell mig d’un pinar frondós que queda a tir de pedra del barri del Llombo, ocupant l’espai privilegiat que li confereix l’alçada sobre la qual vigila el poble, hi ha la torre albarrana, que rep aquest nom per romandre separada de l’edifici principal.
A la part inferior hi ha una porta coronada per l’escut nobiliari dels Garriga que dóna accés a un xicotet oratori de planta circular. A mitjan alçada de la paret que queda enfront de l’entrada trobem una imatge de nostra senyora de Lourdes i als seus peus una taula a tall d’alta que conté una inscripció en record de Dª ASUNCIÓN GARRIGUES POLO DE BERNABÉ DE LA ENCINA, tercera baronessa de Santa Bàrbara.
Per la banda de fora hi ha una escala exterior que dóna accés a la part superior de la torre que, dit siga de passada, queda simulada amb unes espitlleres que li travessen els murs i unes almenes que li coronen el cim.
Volem cloure aquesta entrada agraint com s’escau als dos mitgers Gabriel I Marí que hui en dia tenen cura de la finca i que ens han oferit la possibilitat de passejar alguns racons d’aquest edifici singular. Sense ells no hauria estat possible oferir-vos aquestes imatges i part de la informació que les acompanyen.

Altres curiositats. Durant la Guerra Civil fou utilitzada per a refugiar xiquets i xiquetes que fugien de la mort.

LA CASETA I CORRALS DE MORA

LA CASETA I CORRALS DE MORA

LA CASETA I CORRALS DE MORA

Patrimoni: Material

La caseta i corrals de Mora.

Antiga finca situada al cor de l’arenal de Pola. L’arenal és una àrea ubicada a la partida de la Solana, prop del Barranc gran, el mateix que després es transforma en la conca del riu Clariano. Es pot accedir a ella travessant la urbanització d’Hèlios en direcció Ponent.
La casa Mora està envoltada per altres finques emblemàtiques d’Ontinyent, com per exemple, “Eusebi” i la “Cal Fondo”..

LA FINCA:

Hui en dia la casa està totalment enrunada però es conserven, més mal que bé, els estables. La seua amplària demostra que les cavalleries, nombroses antany, eren un element necessari per al conreu de tantes fanecades de terra que la finca posseïa a ple rendiment.
Un dels elements més importants de la Finca de Mora és el corral annex a la casa. Una construcció àmplia que demostra, també, la importància que els animals van tindre en el desenvolupament econòmic d’aquesta. Al seu interior trobaren recer un dels ramats més importants (per la seua quantitat) del nostre terme.
A tocar de la finca hi ha un dels bancals més grans que es conserven al nostre terme, hui sembrat d’avena. Al bell mig del mateix hi ha un grapat de Carrasques ben fornides que abans s’empraven com a parany per a la caça del tord. A banda d’aquest bancal la finca comptava amb altres terres que s’utilitzaven per al conreu de la vinya, oliveres i el blat. És a dir, allò que popularment s’anomena la Tríada Mediterrània.
A la finca s’hi poden trobar, encara hui, el pou i el forn, dos elements imprescindibles per al desenvolupament de la vida al medi rural. La qual cosa demostra el nivell d’autarquia a què arribaven estes finques, que vivien la major part del temps d’esquena al poble.

CURIOSITATS:

Situada a pocs metres de la casa hi ha l’anomenada “Punta del cuerno“. Molt popular entre els trescadors, caçadors i altres curiosos de la nostra ruralia, és el lloc de confluència entre el Barranc de la Lloma Rasa i el de Morera. Una llengua de terra de forma singular que dóna pas al Barranc gran, que més avall sostindrà el curs del riu Clariano.
Abans d’arribar a la finca, a certa distància, hi ha la font de Pola amb qui comparteix nom. Hui en dia la font ha desaparegut a ulls del caminant per haver estat soterrada sota un mantell d’esbarzers. La seua aigua s’esgola cap avall buscant un camí que només li marca les particularitats del terreny, ja que l’home, des de fa molt de temps, ha perdut la necessitat d’aprofitar-la.

 

Fotografies relacionades amb l’entrada

MOLÍ DESCALS 1415

MOLÍ DESCALS 1415

MOLÍ DESCALS 1415

Patrimoni: Material

Molí Descals 1415.

El Molí Descals que hui vos presentem està ubicat al bell mig del nucli urbà, concretament baix del pont Nou o de Paduana, que és com es coneix popularment entre la gent d’Ontinyent per haver quedat a tocar de l’antiga fàbrica homònima.

EL NOM I LA DATA:

D’ençà que apareix documentat per primera vegada l’any 1415 amb el nom de Molí d’Enmig i sota la propietat de Johan Urgellés, esta construcció ha aparegut reiterades vegades a les fonts historiogràfiques locals sota noms i propietaris diferents. Domingo Doménech apareix als documents com a propietari el 1460, Antonhi Montanya el 1485 (L’any 1625 canvià el nom de Molí d’Enmig pel de molí Montanya), Luis Arbuixech el 1625, Anna Cubells el 1673 i així segueixen abocant noms les cròniques fins ben entrat el segle XX, concretament l’any 1928, quan fou arrendat a la família Descals. Els mateixos que van comprar-lo l’any 1946 i que han ostentat la seua propietat fins al dia de hui. I ben responsablement que ho han fet perquè el molí Descals, que va cessar la seua activitat el 1976, encara podría hui tornar-se a engegar, tal és l’estat de conservació amb que l’han mantés els seus actuals propietaris. Això si, de dur-se a terme aquella quimèrica tasca, s’hauria d’utilitzar l’energia elèctrica enlloc de la hidràulica, entre altres coses per la desaparició de la sèquia que proveïa d’aigua el molí.

LA RUTA DE L’AIGUA:

L’aigua que feia funcionar el molí Descals venia de l’Almaig i al seu pas s’emprava, també, per posar en funcionament els desapareguts molí de Sant Jaume, Molí de l’Almirante (situat a les porxades que donen accés a la plaça de Baix) i molí de Miguel Ferrero (situat a l’esquerra del començament del Pont Vell). En aquest punt l’aigua s’ajuntava amb la que venía de la Barcacana la qual quedava recollida a través de la sèquia de Bodí i s’enfilava fins al molí Descals. Per cert, encara es ben visible la part última de l’esmentada sèquia, molt ampla en el seu tram final degut a la copiosa aigua que un molí com aquest requeria per tal de funcionar.
I Com que els molins no es quedaven ni un sol glop d’aigua sinó que la deixaven passar una vegada s’aprofitava la seua empenta, aquesta continuava el seu curs devers el molí Capellano (situat davall la Glorieta), el molí Tintorer, molí de Santonja, molí de Guerola i molí d’Agrillent, per anar a raure al destí final, les hortes d’Aielo, que se l’empassaven goludes per no anar a cap lloc més.

LES PARTS:

Faríem bé d’ explicar les parts, les peces i el mecanisme de què es composa el Molí Descals però la manca d’espai ens impedeix dur-ho a terme com s’escauria. És per això que convidem a tothom qui estiga interessat a consultar dues publicacions que contenen informació detellada al respecte:
El molí d’aigua de Descals. Joan Torró Soriano. Revista Almaig 1990. Pàg 8 – 15.
Molins d’aigua a la Vall d’Albaida. Fernando Sendra Banyuls. Ed. Caixa d’Estalvis d’Ontinyent 1998.
Siga com siga indicar que el molí ocupa la part exterior de la casa on s’ubiquen la sèquia Bodí abans esmentada, el cup en rampa i la bassa d’acumulació i regulació d’aigua. Dins l’edifici, a la part inferior, és on hi ha la part més interessant i cridanera que podeu contemplar a les fotografies que s’adjunten. A la part superior s’estén la resta del molí i la casa dels fariners, que tot s’ha de dir, ha suportat el pas del temps d’una manera més precària del que ho ha fet el mateix molí.

UN APUNT HISTÒRIC:

D’ençà de la conquesta de la Vila per les tropes del rei en Jaume I, l’any 1245, Ontinyent va esdevenir Vila Reial. Era, per tant, una vila de titularitat reial (no pertanyia a Comptes, Baró, o a l’església, posem per cas). A cadascuna d’estes viles hi havia certs monopolis com els forns, les almàsseres, carnisseries, fondes i sobretot els molins, que constituien les anomenades regalíes i que s’acostumaven a llogar mitjançant un contracte. Com ocòrre amb qualsevol monopoli aquests també esdevingueren unes fonts d’ingressos excepcionals i alhora exercien un control sobre la terra, tants pel que fa a la producció com al rendiment.
Per cert, el recompte que he fet abans de tants molins en un espai certament reduït (no era l’únic del terme) dóna una idea de la importància que va tindre antany aquesta activitat econòmica. De fet s’han arribat a comptar fins a vint-i-un molins diferents situats a tot el terme, dels quals només n’han sobreviscut un grapat mal comptats i pitjor conservats. Gairebé tots, amb l’excepció d’aquest que dóna sentit a l’artícle, estan enrunats.

CONCLUSIÓ:

Més enllà del runam en què s’han convertit molts molins de la nostra comarca, més encara dels que es troben desapareguts, els molins que resten d’empeus representen el mapa a través del qual podem llegir el nostre passat. Perquè aproximant-nos a ells podem descobrir l’economía que a l’época preindustrial i industrial (molts d’ells es van reconvertir en molins drapers o paperers a mesura que evolucionava l’activitat econòmica local) dominava el nostre poble, les relacions socials que s’establien entre els seus habitants, el significat polític de la Vila d’Ontinyent (com a Vila Reial) o el vocabulari que s’ha perdut perquè hui en dia ha quedat obsolet (qui sap que és i per a què serveix la naïlla, el dau, el templador, la cacau i tantes altres paraules quan ens referim a les parts d’un molí?).
Doncs bé, el molí Descals no és cap excepció. És per això que des del grup Ontinyent Rural vos animem a què vos apropeu a la nostra ciutat a través d’aquests vestigis que també, i sobretot, parlen calladament de tots nosaltres des dels racons més amagats de nostra contrada.

Volem agraïr a Jordi Casanova Gisbert per l’amabilitat i la paciència amb què ens va acompanyar durant la nostra estada al molí Descals. Sense ell aquest artícle hauria estat impossible.

Fotografies relacionades amb l’entrada