LA  FAMÍLIA DESCALS. DEL MOLÍ A LA FÀBRICA DE GEL.

La família Descals. Del molí a la fàbrica de gel.

LA VIDA AL MOLÍ. PEPITA DESCALS.

La dona que ens rep al menjador de casa seua té 91 anys. Ens espera asseguda davant d’una taula de fusta coberta per un tendur. El mateix que li tapa les cames i la cadira de rodes sobre la qual s’asseu. Damunt d’ella una bombeta cansada escampa un raig de llum tènue que il·lumina una estança carregada de records. Hi ha fotografies per tot arreu i, entre totes elles, alguns dibuixos fets amb carbonet.

Hem arribat de la mà del seu fill Salvador, el mateix amb qui fa dies que ens entretenim compilant i ordenant la informació que ens facilita sobre la fàbrica de gel de Descals: contractes, rebuts, retalls de periòdics, articles de revistes especialitzades, pressupostos, comunicacions amb els estaments oficials,… tot un tresor que la família guarda amb tota la cura del món. Herència directa del seu oncle Alejandro Descals.

La dona es mostra tranquil·la. Sembla que amb la seua sola presència domina tota l’estança i la gent que ens ajuntem al voltant de la taula. Però només és una aparença. Per poc que comença a xarrar ens deixa entreveure que no entèm del tot què hi fem allà. Amb prou feines compren que el seu testimoni puga semblar-li important a algú i, per res del món, arriba a concebre el valor de la seua memòria. Això sí, des del començament es mostra sol·licita i diligent amb nosaltres. Serà qüestió de temps (pocs minuts, en realitat) que Pepita comence a sentir-se còmoda i a deixar-se endur pels diferents camins que dibuixen un temps i un espai que intentarem recollir de la millor manera possible.

La dona xarra pels colzes i, en fer-ho, ens demostra que conserva una ment clara i privilegiada. Plena de records i de coneixements que poc li serveixen per als nous temps que corren, carregats de presses i d’aparells electrònics de tots els colors i grandàries. Però, malgrat tot, per alguna raó, intuïm que és molt més allò que calla que el que parla.

Pepita va nàixer el 6 d’abril de 1930 i fou la primera dels germans que ho va fer a Ontinyent, concretament al molí Descals. Abans que ella havia nascut Alejandro i Carmen. Pepita fou la tercera en ordre de naixença i després d’ella encara vindrien Eduvigis i un xiquet, de nom José Juan, que va morir albaet, al cap de pocs mesos de vindre al món. Aquella criatura va tindre la mala sort d’arribar enmig d’una gran nevada, en un temps i un espai que encara es mostrava indefens contra aquell tipus d’adversitats. Tal fou així que uns mesos després el xiquet va traspassar de resultes d’una pulmonia que no va poder superar.

El motiu pel qual els germans majors van nàixer a Atzeneta d’Albaida resulta tan evident que la majoria de la parròquia ja deu haver-ho imaginat. Els pares de Pepita, José Descals Soler i Eduvigis Tormo Durà, eren naturals d’aquella població. De fet, la família del pare provenia d’un molí fariner situat allà mateix: el molí de les Clotes. D’aquell molí Fernando Sendra Banyuls apunta al seu llibre “Molins d’aigua de la Vall d’Albaida”:  Com a arrendador del molí, des de finals del s.XIX, tenim, primer a Alejandro Descals i la seua esposa Regina Soler, que era la molinera, tret significatiu per a l’època, ja que ens referim a les acaballes del s.XIX i XX, la qual venia d’una família de moliners, els Solers; i després, els seus fills José i Vicente Domingo Descals Soler, junts, fins a l’any 1928 (en què José va llogar el molí Montanya d’Ontinyent), essent Vicente Domingo que vivia al Palomar, l’últim moliner de les Clotes, a l’acabar el molí l’any 1.965.

Pel que es veu José Descals tenia, entre altres quefers, el d’acudir amunt i avall per les poblacions veïnes per tal d’afermar les relacions comercials que el negoci demanava. I un dels llocs per on es deixava veure sovint era la fàbrica de la Farinera, a Ontinyent. La reiteració dels viatges i el tracte continuat van fer que cresquera una relació d’amistat entre ell i Roberto Belda, aleshores gerent de la fàbrica. I fruit d’això va arribar la proposta. Robero Belda li va oferir a José Descals la possibilitat d’arrendar el molí Montanya, que aleshores formava part de la seua propietat. Es tractava d’un molí situat a la vora del riu Clariano, enfront mateix de l’escorxador municipal. El molí era tan vell que els seus veïns en parlaven d’ell com si es tractara d’una llegenda. I no anaven mal encaminats. Hui sabem que la data més antiga de la que es té constància és de finals del s.XIV. Del 1415, per ser més exactes. I que en tot aquest temps ha estat anomenat de diferents maneres. Al començament es coneixia amb el nom de molí d’Enmig. Més tard, cap a 1485, apareix amb el nom de molí Montanya. Una referència que continua fins que apareix en escena José Descals. Perquè, en efecte, l’home va acceptar la proposta de Roberto Belda i, com hem deixat escrit abans al citar el text de Fernando Sendra, l’any 1928 va arrendar el molí. I ho va fer perquè amb els diners que en treien de les Clotes a males penes els donava per viure i poc més. Siga com siga, des d’aleshores el molí es coneixerà com a molí Descals, per bé que en molts documents del moment (i dels anys posteriors) encara apareixerà amb el nom de molí Montanya.

El molí que va vorer nàixer Pepita és un de tants que hi havia ubicats al llarg i ample de la ruta de l’aigua. Aquella que, a Ontinyent, baixava pel Barranc de l’Almaig fins al riu Clariano. I una vegada allà era conduïda per una canalització artificial, l’anomenada séquia Bodí, que conduïa l’aigua fins al molí Descals i més enllà. És a dir, que l’aigua del riu proper no era la que feia girar les moles de la família Descals.

Al llarg i ample d’aquell trajecte hi havia escampats un grapat de molins que maldaven per aprofitar el corrent que hi passava per posar en marxa les moles i fer rodar els negocis. Per fer un inventari de tots ells tornarem a recórrer a la publicació abans esmentada per bé que també tindrem en compter l’article signat per Joan Torró Soriano que va aparéixer a la revista de l’Almaig de l’any 1990, anomenat “El molí d’aigua de Descals”.

El primer de tots els que apareixen citats és el “molí de Sant Jaume”, també conegut com el “Molinet”, situat en algun punt del barranc homònim. Tot seguit hi havia el molí “Almirante”, situat a les porxades que s’obrin a la plaça de Baix. A continuació hi havia el molí “Miguelito Ferrero”, a l’esquerra del començament del pont Vell. El seguia l’anomenat molí “Xorrera” que enviava l’aigua sobrera al proper molí de “Descals”. I des d’allà estant l’aigua s’encaminava, decidida, a oferir els seus serveis involuntaris a una sèrie de molins coneguts, de manera conjunta, com a “molins del pas de Xàtiva”. O, el que és el mateix, els molins del “Capellano”, “Tabalet” i el “Tintorer”.

“La vida en aquell temps no era tan fàcil com ara. S’havia de treballar molt i per tot. Per no tindre no teníem ni aigua potable. Ací va tardar una miqueta més a arribar”. Les paraules de Pepita no amaguen cap queixa. La dona es dedica a descriure, sense més intenció que la de fer-nos comprendre com era viure al molí en aquella primera meitat del segle passat. “Si volíem aigua l’havíem d’anar a buscar a una font que hi havia a la soca del pont Nou. Allà anàvem cada matí, al rompre el dia, i omplien els canterets. Després la dúiem a casa i anàvem gastant-la per al que fóra menester. El pitjor de tot era rentar la roba”. Aquella era una de les moltes feines que grans i menuts es repartien a parts iguals. El problema, però, era que s’havia d’acomplir de bon matí. “Si baixaves un poc més tard al riu, ja no podies fer la faena. A mesura que passava el matí, l’aigua baixava més bruta i així resultava impossible”. De fet, més d’una vegada, la família Descals donaven la roba a la senyora Carmen, una veïna de la Cantereria que cada dia travessava el riu per endur-se la roba, d’aquella i altres cases, per rentar-la al llavador que tenia davant de casa, a l’altra banda del riu. Però si això no s’acomplia, si la senyora Carmen no podia, o no li tocava, passar per la roba, Pepita havia de fer la feina amb la seua llavadora particular. Es tractava d’un xicotet post de fusta, pla i carregat de formes convexes, per on s’arrossegava la roba per tal de rentar-la. L’eina estava proveïda d’un desaigüe rudimentari que canalitzava l’aigua sobrera. Una peça de pocs pams de grandària que Pepita encara guarda a sa casa i que, en eixir a la conversa, s’afanya a mostrar-nos.

• I la llum elèctrica en teníeu?
• Sí, la llum va arribar molt abans que l’aigua. De fet, quan jo vaig nàixer ja n’hi havia.

“El que va tardar molt a arribar fou l’asfalt del carrer que baixava a casa. Mentre jo vaig viure allí, que fou fins a l’any 1955, hi havia un camí costerut de terra. De fet, asfaltar el camí i vendre el cavall va ocórrer al mateix temps i pel mateix motiu”. Resulta que el pare de Pepita feia servir un cavall, “gran i de bona presència”, per a fer el repartiment dels productes que es transformaven al molí. Però quan van posar l’asfalt l’animal s’esvarava i a males penes podia pujar. Havia de fer mans i mànigues per avançar mantenint l’equilibri. La càrrega que arrossegava al carro tampoc no l’ajudaven. Així que José Descals es va vendre l’animal, va retirar el carro, i va buscar altres mitjans de transport.

• Però de menjar no vos en faltaria, veritat?
• No, gràcies a Déu! Mon pare treballava molt i per això tots l’ajudàvem. A més, com que podíem, perquè teníem possibilitats, vam tindre animals.

I ben cert que d’animals en tenien; i molts. Els guardaven a dos espais diferents de la casa. Per una banda hi havia la quadra (que encara està) d’enfront del molí. Es tracta d’una construcció de dues alçades i d’una funcionalitat pròpia de la lògica del moment. Allà dins hi encabien ànecs, oques, gallines, conills, colomins i porcs. Això sí, sempre n’hi havia un, de porc, que el guardaven dins de casa. Es tractava d’aquell que la família havia escollit per a menjar-se’l. La resta eren per a vendre. Per això cada any, per allà pel mes de gener o febrer a tot estirar, José Descals el sacrificava a la porta de casa. Tot un esdeveniment que comboiava a la resta de la família i algun que altre veí. La feinada era de no dir, però la recompensa bé que pagava la pena.

A banda de les abans descrites, també hi havia unes altres quadres, situades a la part de darrere de la casa-molí. Es tractava d’unes coves, fetes a mà, excavades sobre la mateixa paret de llosa. Allà hi guardaven el porc abans esmentat i unes poques cabres. Els animals, que vivien juntament amb els amos, compartint l’edifici, van romandre en aquella part de la casa fins a la dècada dels 70. Llavors els van traslladar per complir amb les normes d’asèpsia i per evitar les olors, que eren de no dir.

• La majoria d’animals eren per a consum propi. Allà s’aprofitava tot. I els que no ens menjàvem els veníem. Si no els furtaven…
• Vols dir, que vos furtaven els animals?
• Home, no era el més habitual. Però alguna vegada va passar.

D’entre tots els animals que hi tenien, Pepita tenia especial predilecció per una parella d’oques que senyorejavenn per allà pel molí. Els animals tenien una presència senyorívola, però eren bragats quan calia ser-ho. Resulta que quan algú s’hi arrimava al molí en hores intempestives, quan tot el món dormia, les oques s’esgargamellaven cridant i feien saltar l’alarma. Això mantenia allunyades les males ànimes que troben en les propietats dels altres un bé comú per a elles soles. Però una nit alguna cosa va fallar. Pepita no se’n va adonar fins a l’endemà. Quan va eixir al carrer va notar que alguna cosa passava. De primeres no va aconseguir saber de què es tractava fins que va tornar a donar una ullada als animals: “falten les oques!”. La xiqueta va córrer a contar-ho a son pare, però res hi pogueren fer. Dels animals ja no van tornar a saber res. O, millor dit, sí. Pel que es veu uns milicians, que hi havia a l’hospital militar situat al Convent (eren els temps de la guerra), havien travessat el riu per fer l’agost. I bé que els va eixir la jugada. Perquè en assabentar-se la família del destí dels animals ja era massa tard. A ningú pogueren demanar-li comptes.

“Però els animals que més perill corrien eren els ànecs d’aigua”. I d’això Pepita en sabia una estona. Perquè resulta que ella era l’encarregada de tindre cura dels animalets quan naixien. “Agafava una bona canya i els ensenyava a anar fins al riu proper”. En aquells temps devia tindre uns catorze o quinze anys i, segons conta, duia unes trenes que li baixaven pels muscles avall. Així que imagineu aquella xiqueta, vara en mà, com un Moisés dels temps moderns, conduint els animals fins al riu que li quedava a la vora de casa. I, una vegada allà, en tenia cura durant uns quinze o vint minuts. I, en acabant, els tornava al corral. “Aquells animalets tenen l’instint de buscar l’aigua, però no els podia deixar que ho feren soles”. De fet havia aprés a prendre’s tota la cura que fóra necessària perquè els animals tiraren avant. I una de les coses que feia, abans de traure’ls de les quadres, era palpar els exemplars més grans. D’aquella manera, si detectava que algun d’ells tenia un ou a punt de pondre, el deixava a l’estable perquè no anara fins al riu. Perquè és allà on hi havia el perill. Ja que un dels passatemps de molts xiquets de l’època era el de passejar aquell i altres indrets per buscar els animalets que pogueren endur-se a casa. O, en el cas que en trobaren, els ous qui hi poguera haver per allà. És per això que Pepita havia d’estar alerta. “De fet, per a no haver de dur-los al riu cada vegada, vaig fer, al bell mig del corral de les gallines, un clot per colgar un llibrell de mida mitjana. Després el vaig omplir d’aigua i així els animalets s’entretenien allà. D’aquesta manera, quan es feien més grans, ja anaven i tornaven soles al riu”.

Per pensar com era aquella part del poble en el temps en què se situa la nostra història cal considerar, en primer lloc, l’orografia del terreny i la seua disposició. Ja hem parlat del carrer que baixava en costera des de la plaça de la Concepció fins al molí Descals. Doncs bé, allò que encara no hem deixat escrit és que la disposició dels terrenys que quedaven, segons es baixava a mà esquerra, era en abancalament. És a dir, que allò que s’estenia des del carrer major fins al mateix edifici on vivien els Descals eren parcel·les de bancals que s’encavallaven una damunt de l’altra. I allà hi havia plantats tota mena d’arbres fruitals, per bé que no excel·lien els arbres per la seua profusió. Només per posar un exemple, el terrer que hi havia dalt mateixa del molí estava plantat de magraners.

Però la catifa de bancals no només es despenjava des del carrer major envers el riu, també s’estenia a les envistes del molí. Hi havia els que ocupaven l’espai que quedava des del mateix immoble fins al riu. Alguns dels quals eren propietat dels Descals. I en algun raconet de la vora, entremig d’aquell verger feréstec que regava el Clariano, el pare de Pepita va plantar tarongers i altres arbres fruitals. També va treballar de valent per furtar-li a la terra un hortet que va situar prop de la séquia Bodí. Una altra font d’aliment en un temps en què la disposició dels queviures era més bé justeta.

• De fet, en aquella cova, solíem refugiar-mos sempre que sonaven les alarmes que hi havia a la fàbrica de Paduana.
• De quina cova ens parles, Pepita.
• De la que n’hi havia dalt del molí. Què no vos ho havia dit abans?

Pel que ens fa saber la dona, en una de les parets que formava l’abancalament que hem descrit abans, el que dibuixaven els  bancals en precipitar-se des del carrer major fins al riu, hi havia una cova. Era una construcció relativament gran i fou picada a mà sobre la llosa.“Jo l’he coneguda sempre”, ens diu “Des que vaig nàixer que anàvem allí a jugar”. Però no només això. Durant els anys de la guerra civil també la feren servir com a refugi. Fou aquell un dels molts punts que hi havia escampats per Ontinyent. La història, certament, és prou coneguda. Resulta que, de tant en tant, recorrien el cel d’Ontinyent els avions prenyats de mort i metralla. Cap d’ells no va descarregar mai a la nostra ciutat. Però això és quelcom que tenim per cert ara. En aquell moment tot era por i neguit. La bona qüestió és que, quan això passava, quan els avions solcaven el cel esgarrat pels campanars de Santa Maria, Sant Carles o Sant Miquel, molts veïns acudien cames ajudeu-me a resguardar-se al refugi que els quedara més a la vora. I la família Descals, com molts altres veïns i veïnes que vivien per allà, ho feien a aquella cova reconvertida en refugi.

Però el fet més curiós no fou això. La història que ens commou és la que se situa a finals de la dècada dels quaranta en aquell mateix lloc. Conta Pepita que a la cova hi va viure un home. Almenys durant un grapat d’anys. “Era un home baix, molt educat i sempre duia gaiato. Es deia Felix”. Abans d’arribar allí havia estat un temps vivint en una altra cova, situada baix del convent dels franciscans. L’home passava els dies amunt i avall, recaptant almoina per tal de poder menjar. I, suposa la dona, que fent això mateix, anant d’un lloc a un altre, aniria a parar a la cova que hi havia a l’altra banda del riu, la que se situava dalt del molí Descals. “Segurament demanaria permís a mon pare. Era un home bo i molt simpàtic. Mai va donar problemes”. Certament el record que Pepita guarda de Felix té un deix de romàntic. I cal reconéixer que la història bé que té llenya, a bastament, per tirar al foc de la imaginació. José Descals acostumava a xarrar amb l’home. De fet, de tant en tant, li duia menjar que tenia per casa perquè Felix poguera alimentar-se amb un mínim de dignitat. Gràcies a això, a la complicitat que va nàixer entre els dos, sabem què va ser de la vida de Felix. Resulta que aquell home era fill d’un fabricant de farina andalús. Però va arribar un moment en què va preferir vorer món a treballar i fer-se càrrec del negoci de son pare. Per això li va demanar la part de l’herència que li pertocava i se’n va anar a calcigar camins polsegosos a l’encontre del que la vida li oferira. Com un Diògenes de Sinope modern. Però en algun moment del camí el destí que havia somiat es va tòrcer. I la idea de vorer món i gaudir del temps, de les hores de sol i la gent bona que hi és a tot arreu, es va convertir en aquell riu de patiments que hem descrit abans. Així i tot, l’home no semblava patir-ho tal com ho exposem nosaltres. “Quan arribava la nit fosca, a mi em feia molta por baixar la costera que duia al molí. Patia per si em trobava algú que em poguera espantar”. Diu Pepita resseguint el fil dels seus records. “Però si es donava el cas i veia la llum del fogueret que tenia Felix allà a la cova, baixava més tranquil·la”. “De la mateixa manera que es passava els dies amunt i avall, sense preocupar-se per res, així es passava la nit, cantant i bevent com si res no li poguera fer perdre la son”. Fins que un dia Eduvigis Tormo, la mare de Pepita, li va dir al seu marit: “Este home no està bé”. José Descals va anar a vorer com es trobava Felix i se’l va trobar estirat a la cova, més mal que de costum. Allà va estar-se una estona i en vorer que poc podia fer va tornar a casa. “No està bé que l’home muiga ací”, li va dir a la dona. L’endemà va anar a parlar amb l’Ajuntament per a exposar-los el cas i demanar-los que ajudaren a aquell home desemparat. I gràcies a aquell tràmit Felix ingressava, poc després, a l’hospital de Beneficència. En els dies posteriors l’Ajuntament es va tornar a posar en contacte amb José Descals. Volien les dades del pacient perquè necessitaven contactar amb algun familiar. La cosa no anava bé i l’home estava més a prop de fer la pell que de salvar-la. Al remat, i després de les gestions pertinents, des de l’Ajuntament es van posar en contacte amb la fàbrica del pare de Fèlix. Gràcies a això, pocs dies més tard, va aparéixer una dona jove i ben plantada que es va presentar com la germana de Felix. La dona va arribar, a males penes, per vorer el traspàs del germà. Feia dies que malvivia en aquell hospital, mantenint una lluita estèril contra allò que fora que se l’enduia. Fins que va arribar el moment que la mort el va véncer.

Uns dies després de l’òbit la germana de Fèlix es va presentar al molí Descals. Volia agrair-los tot el que havien fet pel seu germà.

LA FÀBRICA DE GEL.

La necessitat és la mare de tots els canvis. El simple fet de vore-la de prop, de sentir la por que traspua, fa que les persones s’ajusten a allò que calga per a fer-li front. De mantenir-la tan lluny com els siga possible. Així, de la mateixa manera que José Descals va abandonar el molí de les Clotes per vindre a Ontinyent, també va decidir ampliar el negoci de la farina quan aquest es va mostrar més mandrós del que calia.

En efecte, el molí Descals generava menys ingressos dels esperats. És per això que José va decidir moure fitxa. I ho va fer amb l’ajuda del seu germà Carlos Descals. L’home era un empresari del ram de la refrigeració que feia anys que havia instal.lat la seua empresa a València. És a dir, que d’experiència n’anava complit. És per això que José Descals va anar a buscar-lo. I Carlos bé que hi va respondre, assessorant el germà en tot allò que necessitava, que era molt. Així es va fer càrrec de la vessant tècnica i administrativa que es requeria per obrir el negoci.

En un primer moment la fàbrica de gel es munta dins mateixa del molí, segons s’entra a mà esquerra. Allà dins hi havia un parell d’estances que es van fer servir per instal·lar la maquinària. En aquella primera etapa la infraestructura era minsa perquè pobres eren, també, els recursos. La idea inicial era la de muntar un negoci per a la fabricació de polos i gel. Almenys això és el que es desprén de la sol·licitud d’autorització que el mateix José Descals va enviar a l’Ajuntament d’Ontinyent el 15 de febrer de l’any 1949. Una empresa, especifica el document, situada al carrer Clariano nº 10 i accionada por la fuerza hidráulica. La resposta no va trigar massa a arribar. Unes setmanes després, concretament el 5 de març d’aquell mateix any, l’Ajuntament responia autoritzant que es muntara la indústria per a la fabricació de gel muy conveniente para la ciudad. Allò que no s’esperaven, però, fou que els denegaren la possibilitat de fabricar polos. Un fet que es va confirmar el 22 de juny del mateix any, en altre escrit de l’Ajuntament en què es reiterava el permís per a fabricar gel però no els polos sol·licitats. L’argument fou el que segueix se le ha denegado la autorización que solicitaba por necesitar materia intervenidas para la fabricación, refiriéndose al azucar empleado para la fabricación de polos. En el mateix document, una mica més avall, encara matissa el que suscribe a reducido su primitivo proyecto, concretamente a la fabricación de hielo, suponiendo que con ello conseguirá la autorización de la Delegación de Industria ya que no precisa de materias intervenidas, y convencido de que el marco local ha de absorver la producció que además no ha de verse interrumpida por la falta de fluido eléctrico por utilizar las fuerzas hidráulicas.

Finalment va arribar l’autorització de la Delegació d’Indústria per a la instal·lació de la fàbrica de gel. El document està datat a 11 de juliol de 1949 i allà s’especifica que la capacitat de fabricació no podia excedir els 300 kg al dia.

La primera pedra havia estat col·locada en el lloc precís i pertinent. Els permisos ja estaven damunt la taula. Tot a punt per a començar aquella nova aventura que la família Descals anava a emprendre a tocar de l’altre negoci que encara funcionava. Perquè el molí Descals va tancar les portes l’any 1974. Així que durant vint-i-cinc anys els dos negocis van treballar al mateix temps.

Abans, però, que el molí tancara les portes, la fàbrica de gel va emprendre volada. I ho va fer a bon ritme. Prompte les infraestructures que havien possibilitat aquell primer vol es quedaren curtes. Per això José Descals va haver d’arrendar un edifici al carrer Roses. Un espai on hi havia una altra fàbrica de gel que Rosario Mompó tenia en propietat des de l’any 1940. Calia ampliar el negoci per a donar cabuda a l’augment de producció que demanaven els clients. Però també perquè així disposaven d’un altre punt de venda. De primeres, com hem dit, l’immoble es va arrendar fins que poc després, concretament l’any 1951, José Descals es va decidir a comprar-lo. I allà va anar treballant fins a l’any 1955, quan un fet inesperat va segar ben arran aquell negoci que creixia com el blat que es planta a la primavera.

Pel que es veu el negoci de la fabricació de gel implicava un inconvenient certament enutjós que afectava el veïnat proper. En efecte, les màquines feien molt de soroll i, precisament per això, els veïns del carrer Calvo Sotelo (actual plaça de Baix) van alçar una queixa formal. De resultes d’això, i a instància del Govern Civil, l’Ajuntament d’Ontinyent va ordenar que es desallotjara el negoci. I així ho va fer José Descals. Més o menys. Perquè l’home, conscient que res hi podia fer al respecte, malgrat les queixes i argumentacions reiterades, va actuar de la manera menys dolorosa possible. Va deixar de fer servir les màquines, que eren les que produïen el soroll, i es va quedar aquell edifici únicament com a punt de venda. En avant, i durant un temps, la producció es va concentrar a la fàbrica de gel que hi havia al molí. La venda, per la seua part, es duia a terme als punts que ja hem comentat abans.

Però això va durar un temps, només. Perquè la necessitat que havia dut el negoci fins al carrer Roses no va desaparéixer amb la queixa dels veïns. De fet, no només continuava present sinó que, a més, creixia de manera considerable. Per això José Descals va fer un altre pas en la història del negoci. Donat que l’edifici que albergava el molí i la fàbrica de gel tenia unes limitacions d’espai tan evidents, es va decidir a ampliar la infraestructura per a albergar la maquinària existent i la que havia de vindre de nova. Llavors va fer ús d’uns terrenys que tenien dalt mateixa del molí per construir una fàbrica que concentrara tota la producció del negoci. La mateixa fàbrica que tots tenim a la memòria i que va romandre intacta fins que la van tancar. Allà dins va encabir la maquinària que ja tenien i la que van comprar a continuació. Com que tenien espai i demanda, van fer tot el possible per satisfer-la.

Però encara hi havia un altre inconvenient. A mitjans de la dècada dels cinquanta l’aigua potable encara no havia arribat al carrer on anava a construir-se la fàbrica. I això, més enllà d’una molèstia per a la vida dels veïns, significava que la fàbrica es quedava sense el seu element més important. Perquè d’aigua en necessitaven a bastament si volia produir gel. Així que José Descals es va capficar en trobar una solució. I ben prompte que va arribar a la següent conclusió: tot passava per instal·lar uns depòsits d’aigua baix mateixa de la nova nau que s’estava construint. D’aquella manera podrien disposar d’aquell líquid preuat fins que arribara el moment que fóra proveït des del poble.

Arribats a aquest punt farem un incís per esclarir una qüestió de noms. D’aquesta manera evitarem possibles confusions que puguen derivar-se de la lectura del present treball. El carrer que baixa des de la plaça de la Glorieta fins al molí Descals ha tingut, en la seua història més recent, dos noms. I si els traïen a col·lació és perquè, durant el període que descriu aquesta crònica, es van emprar tots dos. El fet que suposa el canvi de nom del carrer és la urbanització d’aquest. És a dir, que abans que s’asfaltara, que es posara el clavegueram i les voreres, el carrer es coneixia amb el nom de Clariano. En realitat aquell nom es feia servir per a anomenar les cases que hi havia a ambdues parts del riu. Les que hi havia a la banda d’enfront, les de la Cantereria actual, tenien els nombres imparells. Els de la banda del riu, la que quedava a tocar del poble, tenia els nombres parells. Cal no perdre de vista que en aquell temps, tal com hem deixat descrit abans, en aquesta banda del riu només hi havia un immoble: el molí Descals. La resta eren bancals. L’altre nom amb què es batejà el carrer, després de la urbanització, fou (i és, perquè encara continua) el de Músic Ubeda. Per cert, la fàbrica de gel estava ubicada al número 2 d’aquell carrer.

Encara que no ho semble n’hi ha molts tipus de gel. El que es produïa a la fàbrica de Descals es coneix com a “gel en blocs” i és molt comú per les nombrosos avantatges que presenta. Resulta ser un producte molt fàcil de transportar, manipular o emmagatzemar. I, a més, la seua taxa de fusió és tal que permet que les pèrdues del gel, una vegada acabat, siguen pràcticament insignificants. És per això que resultarà tan familiar per a molta gent. Perquè de resultes de tot això que portem dit, el gel en blocs va esdevenir, temps era temps, un producte de primera necessitat.

Potser vos haureu preguntat alguna vegada com es produïa el gel a la fàbrica de Descals. La cosa, certament, no guarda massa misteris. De primeres s’omplia amb aigua un tanc proveït de salmorra. Dins del tanc hi havia uns tubs amb amoniac que refredaven l’aigua a baixa temperatura, per sota del nivell de congelació. Però, malgrat això, el líquid no arribava a congelar-se perquè la salmorra impedia que s’acomplira aquell efecte. Una vegada l’aigua havia assolit la temperatura requerida dins del tanc, s’introduïen uns motlles que prèviament havien estat omplerts amb aigua. El contacte dels mateixos feia que l’aigua del seu interior es congelara. D’aquella manera es formaven les barres de gel que tots coneixem. El fet, ja vos ho deveu imaginar, s’esdevenia perquè, a diferència de l’aigua del tanc, la dels motlles no tenia salmorra, que és l’element que impedeix la solidificació. Aquell procés de convertir l’aigua en gel podia durar de dotze a 24 hores. Segons les condicions com s’obligara la maquinària a treballar.

Per a poder manipular tot aquell embalum de tubs, amb el seu pes corresponent, comptaven amb una grua que feia la feina de moure els motlles d’un lloc a un altre. Així, una vegada el gel s’havia produït, es treia dels motles i s’abocava damunt la taula que quedava a la vora, proveït de la inclinació pertinent i amb un desaigüe a cadascun dels costats. Una vegada buits els motlles, els operaris s’afanyaven a guardar les barres de gel, perfectament ordenades, a les cambres frigorífiques que hi havia dins del local.

La cambra frigorífica era un espai de forma quadrada on s’hi podia regular la temperatura. Un fet més que necessari per a mantenir l’estat sòlid de les barres de gel. Allà dins els treballadors de la fàbrica apilaven les barres unes damunt d’altres. Això si, separades per un parell de fustes perquè no s’apegaren. La disposició en què s’amuntonaven era del tot lògica. Es posaven costat per costat i de forma perpendicular. El fet important era que no es tocaren directament. I quan acabaven una base en posaven una altra damunt, en el mateix sentit que l’anterior, però separades ambdues per les fustes abans esmentades. I així anaven alçant el castell. S’havia d’aprofitar bé l’espai perquè, com hem explicat, el temps de fabricació del gel era prou lent. Un fet que contrastava amb la rapidesa amb què els clients consumien les barres que, per acabar-ho d’adobar, solia concentrar-se en uns pocs moments ben concrets.

Per cert, aquelles cambres frigorífiques no van ser usades, només, per a mantenir el gel en estat sòlid. Resulta que quan va baixar el negoci, en el moment en què les neveres van començar a ocupar els espais corresponents a les llars del poble, van ser llogades a diversos negocis locals per a guardar fruites, entre altres productes.

Una vegada produït i custodiat a les cambres frigorífiques el gel s’havia de vendre. La major part de la producció es repartia en l’àmbit local. Tanta fou la necessitat d’aquest producte que en el document que hem citat al començament, el de l’autorització municipal del 5 de març del 1949, s’al·ludeix directament a aquest fet. La distribució es feia a domicili quan les comandes justificaven el viatge. Així es duia el gel a les comparses, quioscos i altres establiments que en tingueren necessitat. “Els clients més assidus eren els bars i les carnisseries”, recorda Pepita. Però també es venia el gel als punts de venda que tenia el negoci. La fàbrica que hem descrit i l’establiment del carrer Roses, mentre va estar obert.

El fet més habitual era que el gel que es venia fóra de producció pròpia. Però també es va donar el cas, molt puntual i esporàdic, que hagueren d’acudir a altre centre de producció per tal de proveir-se del gel que els clients els demanaven. Això només passava quan el consum s’enlairava molt més que la capacitat de producció de la fàbrica. Normalment durant alguns cap de setmana d’estiu. Quan la demanada habitual es veia incrementada pel consum de les comparses, dels bars o de les casetes, tan populars en aquesta ciutat nostra. Si això s’esdevenia, no li’n quedava altra a José Descals que agafar un camió, propietat del seu gendre, Pepe Mollà, i desplaçar-se fins a la ciutat de Xàtiva.

Una vegada a casa el gel es venia segons les necessitats dels clients, però sempre d’acord amb a unes mides molt concretes. Els qui anaven a comprar podien escollir tres unitats de mesura que tenien com a referència la barra de gel. Així, podien triar entre endur-se una barra, mitja  o bé una quarta. Si arribava el cas que algú demana alguna mesura inferior a la barra els operaris de la fàbrica la partien amb un tallant que tenien allà mateix; o bé amb una xicoteta destral si l’experiència i la destresa els ho permetia. Així, anaven donant-li colps, suaus i reiterats, fins que partien el producte pel lloc exacte que els demanaven. Però això només era per als clients particulars que s’avesaren als punts de venda del negoci. Per a la resta, per a aquells que precisaven del transport com ara els bars o les carnisseries, la venda es feia per barres.

Fou bastant habitual que la gent baixara a la fàbrica de Descals a comprar gel. Això ja es pot intuir només de llegir allò que portem escrit. Però és més difícil que ens fem una idea, ni que siga aproximada, del tràfec de gent que això suposava. Apuntem aquest fet perquè hi ha un detall en aquesta qüestió que José Descals va haver d’afrontar. Prompte es va adonar que no era viable obrir la cambra frigorífica cada vegada que un client acudira a comprar. Al cap i a la fi, en obrir-se la porta de la cambra es perdia molta temperatura, de manera que després es necessitava molta més energia per a mantenir el gel en les condicions escaients. Això, en el millor dels casos. Perquè també podia ocórrer que, amb la variació de la temperatura, el gel es fonguera i es fera malbé. Per tal que això no passara José Descals va obrir una finestra, de dimensions reduïdes, a la paret d’una de les cambres frigorífiques. Concretament a aquella que li quedava més a prop de la porta d’entrada del local i de la taula de tallar. La finestra, no cal dir-ho, tenia un mecanisme que li permetia tancar-se hermèticament. Així s’asseguraven que l’obertura en aquella paret no deixaria passar ni un bri d’aire. En obrir-se, hom s’adonava que la finestra estava proveïda d’un disseny en forma de cunya.

Baix mateixa d’aquella obertura hi havia una taula de fusta on anaven apilant-se les barres, mitges barres i les quartes de barra que s’havien preparat per a la venda. I quan aquestes s’acabaven, un dels treballadors tornava a entrar a la cambra frigorífica i acomplia la feina de tornar a tallar barres i deixar-les disposades damunt la taula a l’espera que les demanara algun client. Amb tota aquella feina s’evitaven haver d’obrir la cambra frigorífica cada vegada, amb el consegüent canvi de temperatura que hem  deixat apuntat; però, també, amb la pèrdua de temps que suposa. Vaja, que era més fàcil obrir la finestra i disposar del que es necessitava només en estirar el braç.

“A mi, el que més gràcia em feia, era vorer els ginys que se li ocorrien a les persones per tal de poder agafar i endur-se les barres de gel. N’hi havia de tots els colors!”. I després de dir això, Pepita torna a fer ús de la memòria per tal d’enumerar la tirallonga d’idees que es van emprar per a això. N’hi havia qui agafava les cambres de les rodes dels camions i les tallaven per a encabir-les al palmell de les mans. Aquesta fou la solució pràctica que feren servir els treballadors de la fàbrica de gel per a de poder carregar el producte sense gelar-se més del compte. Altres utilitzaven un cordill d’espart per nugar les barres i penjar-se-les a sobre. Alguns nugaven el gel darrer el seient de la bici i altres, els més agosarats, encabien les barres dins d’un carro de xiquet per tal de no gelar-se i, ja de pas, transportar-lo de manera més còmoda.

Cadascú s’havia de buscar la vida per tal de carregar aquell producte que, dit siga de passada, no era còmode ni agradable de transportar. Ni tan sols en els dies d’estius.

Però també ocorria, ja ho hem apuntat més amunt, que des de la fàbrica s’haguera de transportar el gel allà on els clients el demanaren. I per a acomplir amb aquest afer empraren els diferents mitjans que tenien al seu abast en cada moment.

El primer mitjà de què feren ús fou un carro tirat per un burret. De pes a l’animal no li’n podien carregar massa. Per una banda s’havia que comptar amb la càrrega que suposava la mercaderia. Per altra, s’havia de considerar que el primer que es trobava l’animal en eixir de la fàbrica era una costera que s’enfilava amunt de manera decidida.

Amb el temps van canviar el burret pels mitjans de transport de tracció mecànica. I en aquest punt també hi va haver una evolució. El primer vehicle escollit fou una moto que només disposava d’un únic seient per al qui conduïa. Darrere mateixa tenia una base de fusta on col·locaven les barres de gel, apilades seguint la mateixa disposició que hem descrit al parlar de l’emmagatzematge del gel a les cambres frigorífiques. Però en aquest cas només hi cabien sis unitats. Si amb el burret la limitació la marcaven les seues forces amb la moto ho feu la seua potència. Que no era gran cosa, la veritat. Però que es va demostrar suficient per a transportar les barres abans esmentades, sense necessitat de camejar ni de suportar el pes i la gelor que desprenien. Altres vegades a aquella moto li enganxaven un xicotet remolc que ampliava la capacitat de càrrega fins a dotze barres de gel.

Finalment va arribar el camió. Ja feia temps que el burret i la moto s’havien demostrat insuficients i, per això, havien hagut de recórrer en ocasions diverses a un camió de lloguer que els permetera acomplir amb els repartiments. El 27 de novembre de 1957 José Descals va sol·licitar la possibilitat de comprar el vehicle en qüestió. I ho va fer dirigint-se, mitjantçant un document oficial, a la Comisión Interministerial para la distribución de vehículos industriales. En aquell document exposa les raons de la referida petició: El servicio de reparto lo realizaba con un carro de tracción animal, pero en la actualidad ya no lo tiene por ser insuficiente, efectuando la mayor parte del servicio con vehículos de alquiler. Por lo que insiste en que si poseyera medios propios de transporte allanaría muchas dificultades de las que hoy tiene, y podría con el tiempo al disminuir los gastos de transporte hacer una rebaja de precios.

El camió va arribar i, amb ell, la possibilitat d’expandir el negoci. Però cal tindre en compte que els diferents transports que hem apuntat més amunt es van simultaniejar. Tret del carro, que es va deixar de banda per a no tornar a gastar-lo, la resta de vehicles sí que es van usar al mateix temps. De manera que es podia agafar el camió per a repartir gel entre les comparses, per posar un exemple, i creuar-se amb la moto que anava a dur la comanda a un altre lloc. De fet, en els moments àlgids del negoci, José Descals va comptar amb l’ajut d’altres particulars que li feren d’intermediaris en el transport. Així, a raó d’un preu prèviament convingut, repartien les barres de gel allà on fóra que les demanaren. Això sí, normalment ho acomplien en vehicles de capacitats més aviat modestes. En aquests casos el mitjà de transport emprat més habitual fou la moto.

Arribats a aquest punt del relat només ens queda fer-vos cinc cèntims de la disposició interior de la fàbrica de gel. De ben segur que molts de vosaltres encara la reteniu a la memòria, i faríeu bé de no deixar-la anar. Ara bé, cal que sigueu conscients que la descripció que esteu a punt de llegir és la pròpia de l’última etapa de la fàbrica. Com bé vos podeu imaginar el negoci va evolucionar i, amb el pas dels anys, arribaren els canvis.

Com és d’habitud en aquestes construccions de caràcter industrials, a la fàbrica s’accedia per unes portes d’una grandària considerable. No debades per allà havien d’accedir els camions que transportaven el gel. Davant per davant de l’entrada hi havia un espai amplíssim, diàfan, que donava accés a les cambres frigorífiques. Era un espai buit on acostumava a parar qualsevol dels vehicles que accedien a la fàbrica. Segons s’entrava, a mà esquerra, hi havia la maquinària que s’utilitzava per a produir el gel. Aquella que hem descrit abans. I, davant d’ella, hi havia el banc proveït amb els desaigües i la taula de tall. En acabar l’espai ocupat per les màquines, a la segona meitat de la part esquerra de la nau, hi havia dues cambres frigorífiques, col·locades una al costat de l’altra. La primera d’elles era la que tenia aquella finestreta per on s’accedia ràpidament a les barres que prèviament s’havien disposat damunt de la taula de fusta. L’altra estava desprovista d’aquest mecanisme. A banda d’aquestes dues cambres encara n’hi havia una tercera que es trobava al fons de la nau, ocupant la paret que quedava d’enfront mateix de la porta d’accés. Aquesta fou la cambra frigorífica més gran de totes. Al començament, la fàbrica només comptava amb una cambra d’emmagatzematge. Però el creixement del negoci i, sobretot, la possibilitat que oferia el lloguer d’aquella infraestructura van dur a José Descals a ampliar el negoci. Gràcies a això moltes fruiteries i verdureries locals, que no comptaven amb cambres frigorífiques, van poder llogar aquella infraestructura per tal d’allargar la vida dels seus productes.

EPÍLEG.

Durant el transcurs de la nostra visita, mentre xarrem relaxats passant d’un tema a altre de la conversa, una de les filles ens soprèn amb aquesta afirmació: “La meua mare és una artista”. La frase ens agafa desprevinguts. Disposats com estàvem a anar-se’n per no molestar més del compte, ens quedem parats mentre la dona s’aixeca de la cadira i es perd per la porta que dóna a les estances del fons de la casa. Poc després torna amb un grapat de quaderns a les mans i, en arribar a la taula, els disposa davant de nosaltres amb gest delicat. Els obri amb molta cura i passa les fulles lentament. La sorpresa és de no dir. Escampats sobre el paper hi ha línies perfectament ordenades, subtilment disposades, que dibuixen tota mena de figures. Hi ha retrats i estudis de parts del cos, animals, paisatges i moltes coses més. Com si un tros de la natura s’haguera fet un espai entre aquells fulls de paper per amagar-se dels dies que encara estan per arribar.

• Això ho va pintar la meua mare.
• Xica Pepita, no sabia que estaves feta tota una artista.

I Pepita, sense immutar-se, ens diu que no és per a tant. Que fa molts anys que no pinta i que ara no seria capaç de repetir-ho. I mentre es carrega de raons s’interromp a ella mateixa:

• Això d’on ho has tret? Ja ni me’n recordava que ho havia pintat.

La filla ens explica que a casa ningú no sabia l’afecció que sa mare tenia per la pintura ni, menys encara, la traça que tenia per a plasmar als fulls qualsevol cosa que es proposara.

• Vaig trobar aquestes carpetes fa anys, oblidades en una estança del molí. Ara les guarde com un secret que de tant en tant m’agrada mirar-me.

Pepita torna a deixar palés, amb el seu gest despreocupat, que res del que a ella l’afecta mereix cap mena d’atenció. Només aplegar a sa casa ens ha fet saber que no entenia què podia aportar a la nostra història i ara, abans que marxem, torna a traure’s importància. Aquesta vegada a través de les seues pintures. “Jo no sóc important”, es repeteix a si mateixa, com si es tractara d’un mantra. Però en realitat sí que ho és. Per començar ha sigut la persona que ens ha facilitat la perspectiva per entendre i poder contar aquesta història. Una de tantes persones que la va viure i la va protagonitzar. Com el seu germà Alejandro Descals. Jo vaig tindre la sort de conéixer-lo i el privilegi de fer una visita guiada de la seua mà pel molí de Descals. Aquell que tantes vegades havia treballat. I és per això que em sap greu no haver tingut la possibilitat de tornar-me a trobar amb aquell pou de saviesa. En cas que això haguera passat, pense ara, l’hauria deixat parlar. I m’hauria quedat en silenci i ben atent, intentant recollir alguna part dels coneixements que aquell home atresorava dins seu. Alejandro va dedicar molts anys de la seua vida a difondre la importància que tenia el molí de Descals. Per això es va posar a la disposició de tot aquell que mostrava un poc d’interés en l’assumpte. Va organitzar visites guiades, va col·laborar en diferents treballs que després han estat publicats en mitjans especialitzats, va atendre els mitjans de comunicació… tot allò que tenia a les seues mans ho va fer. I fruit d’aquell propòsit han aparegut nombroses propostes que han donat a conéixer una de les parts més singulars del patrimoni local: el molí Descals.

Al remat, són les persones com Pepita, Alejandro o el seu pare José Descals, les que fan la història. Des del seu recer anònim i quotidià. Les que tiren avant els negocis i les famílies, les que s’amaguen dins dels refugis quan arriben els avions, les que ajuden als veïns que més ho necessiten, les que treballen i riuen i ploren,… persones, totes elles, que cauran en l’oblit i que estranyament trauran el cap o deixaran escrit el seu nom als quaderns que expliquen els fets passats.

Per això és tan important guardar la seua memòria i fer-los visibles. Perquè amb el seu discurs dibuixem, un poquet més, a aquell nosaltres que és comunitat i individu al mateix temps.