HERETAT DE SANTA BÀRBARA

HERETAT DE SANTA BÀRBARA.

La finca que hui us proposem és Heretat de Santa Bàrbara, una construcció imponent que s’alça a tocar del nostre poble, ben a la vora del barri del Llombo i a recer del camí que puja vers el Torrater, la serra que tanca la vall per la part de Migjorn. Així que si travesseu el pont que travessa la carretera i pugeu les escales que el segueixen la veureu, callada, a mà dreta. Dissimulant el pas d’uns anys que a poc a poquet la van corcant per dins..

ELS ORÍGENS:

L’antecedent de la finca de Santa Bàrbara cal situar-lo a una antiga ermita ubicada si fa no fa al mateix lloc. Segons conta el més antic dels documents que sobre ella hi ha a l’arxiu municipal, allà pels volts del 1558, es va instal·lar el primer de molts ermitans que es van establir a una casa contigua per tindre cura de l’edifici, llavors sota l’advocació de Sant Cosme i Sant Damià. Tots i cadascun d’aquests ermitans foren soterrats allà on visqueren. Això és, a l’indret mateix que envoltava l’ermita, fins que a primeries del S.XIX s’ordenà el trasllat dels cossos sebollits perquè es considerava que estaven “profanats” i l’ermita “gairebé derruïda del tot”. Cal dir al respecte que es fixa la Guerra del Francès (1808-1812) com l’esdeveniment que la va destruir fins a quedar transformada en runes.
Degut precisament a l’estat en què es trobava el sacre edifici l’any 1838 l’ajuntament d’Ontinyent demanà permís a la diputació provincial per a poder vendre els terrenys en subhasta i sufragar amb els guanys dues obres que es consideraven llavors de cabdal importància per al poble: un pont sobre el riu Clariano i una calçada que comunicara Ontinyent en millors condicions que les ja existents.
Un parell d’anys més tard, el 1840, i només després d’obtindre els permisos corresponents, el terreny fou adquirit per don Vicente Rodriguez de la Encina, baró de Santa Bàrbara. I és d’ençà d’aquell moment que la casa va començar a conèixer-se sota el nom que encara hui la situa en el plànol dels vestigis rurals que guarda el nostre poble.

L’EDIFICI PRINCIPAL: LA CASA

L’edifici principal, la casa, és una construcció originària del s.XVIII i té una planta en forma de U. La seua presència encara hui és imponent en grandària i senyoría i s’obre altiva al nou visitant que la contempla a mig camí entre l’abandonament que li confereix la manca d’ús (rendibilitat econòmica) i la presència dels mitgers que treballen per mantenir-la tan endreçada com poden.
A simple colp d’ull es pot observar com l’edifici està partit en dues meitats. A la banda esquerra hi ha la casa dels mitgers i a la banda dreta s’escampen les estances, nombroses, dels amos que encara hui vénen de Pasqua a rams per passar alguns dies o hores, segons disponibilitat.
Com que només hem tingut accés a la part ocupada pels mitgers us farem cinc cèntims del que hem pogut vorer i fotografiar. Així esmentarem als peus de les fotografies l’escassa informació amb què comptem amb l’esperança que aquest xicotet tast responga com s’escau a la curiositat que de ben segur vos ha suscitat aquest edifici que haureu vist, ni que siga de passada, mentre camejàveu cap a l’institut, del cementeri o de l’estació, per nomenar només tres dels destins que li queden més a la vora.
Siga com siga assenyalarem l’existència d’un ample pati-corral de planta quadrada al voltant del qual es distribueix tot l’edifici. L’envolten els corrals que abans ocupaven els animals diversos que donaven vida a la casa: porcs, cavalls, conills, gallines, … I com que aquell era un edifici agrícola es devia utilitzar el pati per desar els estris necessaris per a treballar els camps; també una estança amplíssima, a tall de magatzem, on guardaven els fruits que el camp proveïa.

L’ORATORI:

Situat a la cara nord de la casa, aquella que mira fit a fit al barri del Llombo, hi ha l’oratori que queda adossat a la casa dels amos. Els seus orígens és remunten fins a primeries del s.XX i a diferència de l’ermita anterior, aquest ha quedat emparat sota l’advocació de Santa Bàrbara, advocada contra les tempestats.
Destaquen en ell l’entrada d’estil ogival i el rosetó a mig conservar que corona la porta d’entrada. A la part dreta hi ha un reixat que barra el pas a un altre pati interior, més menut i modest que l’anterior, però senyorívol i de bon vorer, que dóna accés a la part de dins de la casa que abans, en aquell temps en què l’ermita era usada per a celebrar ofici, era destinada per al sojorn del capellà de torn.

LA TORRE:

Sense cap mena de dubte és l’element arquitectònic més singular de tota la construcció. Situat al bell mig d’un pinar frondós que queda a tir de pedra del barri del Llombo, ocupant l’espai privilegiat que li confereix l’alçada sobre la qual vigila el poble, hi ha la torre albarrana, que rep aquest nom per romandre separada de l’edifici principal.
A la part inferior hi ha una porta coronada per l’escut nobiliari dels Garriga que dóna accés a un xicotet oratori de planta circular. A mitjan alçada de la paret que queda enfront de l’entrada trobem una imatge de nostra senyora de Lourdes i als seus peus una taula a tall d’alta que conté una inscripció en record de Dª ASUNCIÓN GARRIGUES POLO DE BERNABÉ DE LA ENCINA, tercera baronessa de Santa Bàrbara.
Per la banda de fora hi ha una escala exterior que dóna accés a la part superior de la torre que, dit siga de passada, queda simulada amb unes espitlleres que li travessen els murs i unes almenes que li coronen el cim.
Volem cloure aquesta entrada agraint com s’escau als dos mitgers Gabriel I Marí que hui en dia tenen cura de la finca i que ens han oferit la possibilitat de passejar alguns racons d’aquest edifici singular. Sense ells no hauria estat possible oferir-vos aquestes imatges i part de la informació que les acompanyen.

Altres curiositats. Durant la Guerra Civil fou utilitzada per a refugiar xiquets i xiquetes que fugien de la mort.