ELS ORÍGENS DEL POLERO
PASCUAL DOMÉNECH: DE LLAURADOR A GELATER
ELS ORÍGENS DEL POLERO.
Temps era temps. Ontinyent a la memòria.
Pascual Doménech: De llaurador a gelater.
Els orígens del Polero.
DE LA TERRA VENIM
L’any 1938 tampoc no havien mort tots. Per tot arreu s’escampava un soroll de sabres que s’havia convertit en amo i senyor del seu temps. La guerra va deixar caure el seu mall de ferro sobre un país malbaratat pels odis seculars i ordenadament inventats per ments perverses. L’enfrontament requereix la paciència d’un alquimista. No és cosa de dos dies. En aquell temps la por acaronava els vençuts mentre la tristesa s’encomanava a l’ànima dels uns i els altres. Només uns pocs s’atrevien a encarar el futur amb un deix d’esperança.
Ara bé, no tot en aquell any va quedar sotmés al refilar dels fusells i l’imperatiu de la mort. Al poble d’Onil, al cor mateix de la Foia de Castalla, va nàixer un xiquet al qual anomenaren Pascual Doménech Juan. Això va ocórrer un 21 d’abril en una finca anomenada “La Casa Nova”, situada al cabeço de la Favanella. I fou el menor de set germans.
L’espai on va ocórrer la naixença és cosa important. No tant per la finca concreta i precisa que hem nomenat, que bé haguera pogut ser una altra i aquesta història no hauria canviat gens ni miqueta. Sinó per la manera com l’indret en qüestió determinava, en aquell temps, la vida de les persones que l’habitaven.
La Foia de Castalla és un racó alhora enlairat i privilegiat que s’amaga entre les muntanyes que perfilen el sud del País. En aquell microcosmos geogràfic hi conviuen quatre pobles: Ibi, Tibi, Onil i Castalla. Tots ells abillats amb un marcat caràcter serrà que li ve donat per la convivència amb certes muntanyes de nom evocador: la Penya Roja, el Menejador o l’imponent Maigmó, entre altres. Allà, el quefer majoritàriament tradicional ha estat l’agricultura de secà. L’única que es podia dur a terme donades les poques pluges que reguen anualment la terra. Encara que també hi havia ametlers, els conreus més abundosos han estat la vinya i l’olivera.
Dit això, resulta més fàcil d’entendre que Pascual Doménech nasquera al si d’una família de llauradors. Però no uns llauradors de marjal com els que descrivia Blasco Ibáñez a les seues novel·les; sinó més aviat com uns camperols de serra, d’aquells de què es feia servir el mestre Valor per a protagonitzar les seues històries.
Ser llaurador de serra significava conviure amb les gelades que, a la foia, s’allargaven fins al mes de maig. Viure a les finques, trescar sendes i camins, pujar cingles, baixar foies i enfrontar-se als escarpats penya-segats que sostenen el Maigmó. Aprendre els rudiments de la caça, foragitar els senglars que malmeten la collita i saber burlar el perill que representa la boira, amenaçadorament present a les vides dels habitants de la serrania.
Tot això i molt més va haver d’aprendre Pascual a la força. No li’n quedava una altra. Aquell xiquet, fill d’Enrique Doménech Pardines i Salut Juan Poveda, es va dedicar al camp des de ben menut. Com abans que ell havien fet els seus germans, els pares, els avis i totes les generacions que els havien precedit i que la memòria havia sigut capaç de retenir. Com a llaurador havia desenvolupat prou coneixements com per a dur a terme els menesters que li eren propis. Treballs diversos com, per exemple, arreplegar olives, traginar amb l’haca o amb la somera, llaurar, rompre guarets, fer la verema, escombrar ametlers o preparar ferratge per tal d’alimentar els animals.
La itinerància ha estat una de les condicions que han fet servir els llauradors d’aquesta contrada per a d’adaptar-se al medi. La família de Pascual Doménech no va resultar ser cap excepció en aquest aspecte. Quan a penes comptava amb un any de vida van canviar l’Onil natal per la veïna població de Tibi. Fins allà es va desplaçar amb els pares i els germans per tal de treballar com a mitgers a una altra finca anomenada “Terol”. I en aquell espai s’hi van estar prop de huit anys. Una vegada acabat aquest període, quan el nostre protagonista rondava els deu anys, la família en ple es va tornar a mudar de casa. Aquesta vegada, però, es van quedar al mateix poble de Tibi, a una finca anomenada “Samanet”, on arribaren per tornar a fer de mitgers i on es van quedar durant set anys més.
Jo soc analfabet, ens respon l’home en preguntar-li per l’escola. Hi havia una hora a peu des de la finca fins a l’escola de Tibi. Una distància que es duplicava en contar l’anada i la tornada. Un temps que era or i del qual, simplement, no disposava. La feina diària d’aquells xiquets de la serrania els exigia una dedicació exclusiva que els impossibilitava dedicar-li temps necessari a les beceroles. Ni lletra escrita ni números. A males penes Pascual va aprendre els rudiments més bàsics que s’ensenyen a les aules. Després vaig continuar anant a l’escola d’Onil, però allà tampoc vaig traure massa profit.
A més a més, la seua mare va traspassar quan Pascual rondava els catorze anys. La vida es tornava una miqueta més amarga i difícil, encara. Pel que feia al treball diari i constant la cosa poc va canviar. Tocava continuar treballant com havia fet des de ben menut. Perquè quan algú té necessitat, no li fa por res. I encara menys que cap altra cosa, la feina.
Pascual no va tornar a Onil, el seu poble, fins que va tenir els setze anys complits. I ho va fer per la mateixa raó per la qual en el seu moment el va abandonar: per faena. En aquells anys Onil havia desenvolupat una indústria incipient i prometedora relacionada, majoritàriament, amb el món de les joguines. I, més en concret, amb la fabricació de nines. L’home va dedicar un temps a treballar a la fàbrica fent peces de nines, però mai va abandonar del tot el camp. Allà hi acudia amb assiduïtat per fer jornals arreplegant olives o fent el que fóra menester.
Mira les mans, ens diu. I tot seguit les estén sobre la taula i les sosté a l’altura dels nostres ulls. Llavors s’esforça per tal d’obrir el palmell i els dits. Un gest estèril que es queda a mig camí. Tota la vida llaurant i ara soc incapaç d’obrir-les més.
UN NOU COMENÇ
Fins ara hem vist a Pascual treballant ací i allà a diferents indrets de la Foia de Castalla. Però havia arribat el moment de fugir picant soleta per llaurar-se un nou camí. I ho feu ben lluny. Molt més del que havia somiat mai. Resulta que un cunyat seu, Ramon Llorens, parella de la seua germana Fina, havia trobat una nova manera de guanyar-se la vida lluny del camp i de casa. L’home feia temps que treballava a Estepona (Màlaga) fent i venent gelats durant la temporada d’estiu. La cosa li anava bé. Tan bé que li va proposar a Pascual el següent: que li seguira els passos i que treballaren plegats en aquelles terres del sud peninsular. Pascual va acceptar l’oferiment i a mitjans dels anys cinquanta, amb setze o dèsset anys, va fer camí devers Estepona. S’obria de bat a bat una nova finestra. Què es trobaria a l’altra banda, aquella era una pregunta que només podia respondre si acceptava l’oferiment i s’aventurava més enllà de les faldes de la Foia que l’havia vist nàixer i créixer.
Estepona era una ciutat que atreia turisme. Raó per la qual aquell incipient negoci va començar a rodar amb una certa bonança. S’anomenaven “Helados el Valenciano”. Al principi anàvem amb carros venent pels carrers. Recorde que les rodes eren de ferro i, en passar per damunt l’empedrat, feia un soroll de mil dimonis! Tant era així que amb prou feines s’escoltava el crit que utilitzàvem per a atraure a la clientela: Helado rico! Després vam muntar un despatxet i allà mateix elaboràvem i veníem els gelats. Això sí, mai vam abandonar la venda amb el carret. Encara que tinguérem el despatx continuàvem traient al carrer aquell artefacte prenyat de gelats que la gent esperava amb molt de deler. Però era tanta la feina que teníem que vam haver de buscar a gent que s’encarregara del carro. Nosaltres ja en teníem prou amb el nou despatx acabat d’estrenar.
En aquell període primerenc del negoci elaboraven gelats de vainilla, xocolate i fresa, que es presentaven en un motle de galetes. També oferien les begudes més típiques de l’estiu a la nostra zona: el llimó i l’orxata. Res de tot això es venia a més de dues pessetes del moment.
Pascual va passar una dècada treballant durant la temporada d’estiu a Estepona. En arribar el mes de maig se’n baixava cap a Andalusia i no tornava a Onil fins al mes de setembre. A casa passava la temporada d’hivern treballant al camp, arreplegant olives; o bé a la fàbrica, davant d’una màquina de plàstic fent les peces de les nines. De treball no li’n faltava i de ganes de fer-ne encara menys.
En aquells deu anys van passar moltes coses.
Al començament va regnar la precarietat que senyorejava la vida d’aquells nous gelaters acabats d’estrenar. Al cap de poc temps de baixar a Estepona ho va fer, també, la meua germana Fina, quan es va casar amb Ramon. Els tres familiars van viure a un pis que s’havien llogat en aquella mateixa ciutat. Baix de l’immoble teníem un pati i allà mateix, en un raconet, van ficar un xicotet obrador on elaboràvem els gelats. I així van passar els anys fins que Pascual es va casar i va dur, també, a la seua dona Adelina a treballar a Estepona. Això va passar durant els últims quatre anys que vaig estar treballant allà. I ens vam ficar els quatre a viure junts. Com havia de ser el pis que Pascual mai l’anomena així. L’home sempre utilitza la paraula “cambra” i en descriure’l parla com segueix: amb llançols ens fèiem les habitacions i, per a llavar-nos, utilitzàvem una safa. Quantes coses es poden dir amb tan poques paraules! I que difícils són els començaments!
UN AMOR ON TOT ÉS JUST I NECESSARI
Persistia l’enyorança amarga de la terra. Perquè cadascú és d’allà on naix i hi arrela. Com ocorre amb les carrasques o els llentiscles. Per això, cada vegada que podia i el treball li ho permetia, se’n tornava a casa.
Pascual feia la temporada d’hivern al poble, a Onil. Vivia a una finca, com havia fet sempre. I cada dia, en acabar la jornada, traginava amb la burreta des de sa casa fins a la de la seua germana, que es trobava a una distància considerable. El trajecte sempre era el mateix. Les passes xafigaven les sendes i camins del dia anterior. Travessaven ombries, fondalades i suraven per sobre de l’aromàtic matollar format pel timó, el romer i la pebrella. Sempre passava a frec de les mateixes finques. I en una d’aquelles va prendre el costum de fer un descans. D’excuses no li’n faltaven. Un dia era per a descansar les cames, altre perquè beguera l’animal i a la tercera jornada ja ni s’esforçava a exposar les raons d’aquelles trobades. Perquè n’hi havia una que era de força major. Resulta que allà vivia i treballava una xiqueta que feia un temps havia anat a posar-se en amo. S’anomenava Adelina Martínez Martínez i havia nascut amb la guerra, l’any 1939, ben lluny d’allí. A la localitat murciana de Moratalla. La coneixença va donar peu a alguna cosa més. Tant fou així que aquella parella va acabar casant-se al poble d’Onil l’any 1962. Pascual tenia vint-i-quatre anys i Adelina, vint-i-tres. Aquell matrimoni acabaria tenint dues filles, Mari i Ilu.
El viatge de noces fou d’aquells que no s’acostumen a somiar. Una vegada més, l’obligació els va imposar un guió que van haver de fer seu. Resulta que Ramon, el cunyat de Pascual, es va trencar la mà trafegant amb una màquina nova que s’havia comprat per elaborar gelat. Davant d’aquell contratemps li va demanar a Pascual que li fera el favor de començar abans la temporada. I així ho va fer. Però aquesta vegada no va emprendre el viatge sol. Amb ell va viatjar Adelina, que d’allí en avant l’acompanyaria a treballar allà on fora que anara.
Per tal de facilitar-los el desplaçament, Ramon els va deixar la seua moto. Un vehicle model “Huracan” amb què la parella acabada de maridar va cobrir el camí fins a Estepona. Això sí, amb més parades de les previstes. Pel que es veu aquella moto es calfava com un dimoni, la qual cosa els obligava a fer més descansos en el trajecte dels que havien considerat abans d’emprendre la marxa. Fins i tot, van haver de fer nit a Múrcia. Vam arribar a Estepona i pareixíem uns carboners, del sol que havíem arreplegat.
Aquell fou, certament, un viatge diferent. Per primera vegada des que havia començat la seua aventura com a gelater no va agafar el tren de carbó que aleshores cobria el trajecte. El fet habitual era desplaçar-se a Villena per tal d’agafar el vehicle, perquè era d’aquella localitat on eixien els trens. Conta que un dia, abans de casar-se, va arribar a Villena des d’Estepona. En xafar l’andana de l’estació es va adonar que havia fet tard per molt poquet. L’autobús de l’Alcoyana que havia de dur-lo fins a casa ja desfeia el camí. Com que tenia les presses de l’home fadrí, va decidir que no esperaria al següent autobús i que començaria a trescar camí a poc a poquet. Així, doncs, amb el deler de trobar-se amb Adelina com més prompte millor, va carregar la maleta i va començar a caminar cap a casa. La bona sort fou que, al poc d’eixir de l’estació, em vaig trobar un carboner que viatjava amb el carro ple. L’home havia de fer el mateix camí que jo. Així que el vam fer junts. A peu, tot s’ha de dir, però almenys ens vam entretindre l’un a l’altre i damunt vaig poder descarregar la maleta, que pesava com una mala cosa. Vaig arribar a la mateixa hora que ho hauria fet si haguera esperat el següent autobús, però no podia estar-me quiet ni un moment!
ESTEPONA-ONTINYENT
La faena d’un gelater artesanal és molt sacrificada. L’elaboració del producte demana hores a l’obrador, però també al carrer percaçant els clients. En el cas que ens ocupa, encara, la cosa es complica. Perquè tot això s’havia de dur a terme ben lluny de casa i en unes condicions que, tot i no ser dolentes, si eren una mica precàries.
Tant a Pascual com a Adelina la feina no els feia nosa. Amb ells ocorria ben bé el contrari. Els dos venien de famílies humils i treballadores, d’aquelles que no havien conegut altra cosa que el jornal. Des de ben menuts que s’havien hagut de guanyar les garrofes perquè a casa feia falta l’ajuda de tots. Ben mirat, no fou aquella una elecció. Simplement ocorria que no tenien alternativa. I de tant de treballar i lluitar amb les ungles i amb les dents van acabar per assumir la màxima dels pobres: en tindre faena, bo!
Ara bé, res d’això no els treia el plaer de somiar. I així fou com, a poc a poquet, Pascual va començar a plantejar-se un futur que s’albirava lluny d’allí. D’Estepona.
Aquella decisió, però, encara tardaria a arribar.
Tot va començar amb un pensament: Si em paguen tan poc, difícilment podré progressar! La idea li la va donar un home de Màlaga que, sense saber-ho, va plantar una llavor que es projectaria en un futur que encara continua. Resulta que aquell home acudia regularment a l’obrador que “Helados el Valenciano” tenia a Estepona, comprava material, el carregava a la seua moto i després el repartia per la contornada. A Pascual no li eixien els comptes: amb això, només, aquell home guanyava el doble que jo, que feia més hores que un rellotge! La cosa estava clara: havia de demanar-li més diners al cunyat, que era qui regentava el negoci. Ramon, d’entrada, no s’hi va negar. I li va prometre que li donaria una tercera part de l’empresa. Això sí, amb una condició: primer haurien de liquidar tots els deutes que tenia “Helados el Valenciano”. Una vegada tot estiguera pagat, podrien dur a terme el tracte. De primeres Pascual es va donar per satisfet, però el temps li va aigualir aquell anhel. Sempre quedava alguna cosa pendent de liquidar així que el seu somni de posseir una part del negoci es va perdre com l’aigua en cistella. Tal com estaven les coses la millor era prendre una altra decisió. Aquesta vegada una miqueta més dràstica: a partir d’aquell moment treballaria per a si mateixa. La primera pensada fou la de muntar una tenda per a vendre gelats a la ciutat d’Estepona. Però prompte va desestimar aquella idea que no l’acabava de convéncer. Per una banda, perquè continuaria molt lluny de casa. Per altra, perquè tampoc volia perjudicar el seu cunyat i a la seua germana.
Aquella temporada del gelat fou la més difícil de totes. Tot eren cabòries i enraonies i, per molt que es feia el cap a carrerons, no treia l’aigua clara. Però en acabant va tornar al poble i allà va traure trellat on menys s’ho esperava. En un fet del tot fortuït que va resultar d’allò més fructífer. Resulta que d’Onil estant va anar a visitar-lo un viatjant que venia productes per a la geladeria. Com que feia temps que es coneixien es tenien una certa confiança. Per això Pascual va compartir amb ell els seus pensaments. Tu no patisques, Pascual, que tot això té solució. Ves a Ontinyent. Allà conec algú que crec que podrà ajudar-te.
L’home en qüestió s’anomenava Joaquin Sanz Talavera i era conegut popularment com a “Ximo”. Havia nascut al municipi manxec de Casas Ibáñez i s’havia instal·lat a Ontinyent perquè a son pare el van destinar ací a treballar. Dins del món dels negocis, Ximo fou un home fet a si mateix. Havia treballat en diversos oficis i, fins i tot, en algun d’ells va demostrar l’empenta necessària per a muntar el seu propi projecte. D’entrada va treballar al bar Regio, la seua primera faena. I en acabant va muntar el primer dels negocis que regentaria: el bar “Maracaibo”. L’establiment ocupava un baix a l’avinguda Jacinto Benavente, al barri de Sant Rafel. Es tractava d’un local que encara molta gent recorda per dues de les seues característiques: per les seues reduïdes dimensions i per tindre les parets forrades de canyís.
Amb el temps aquell negoci es va assentar, primer, i després va créixer tant que el seu propietari va decidir buscar un altre local més espaiós. Al remat, el va trobar en un immoble que quedava ben a la vora del primer: a l’avinguda Diputació. Com aquell qui diu, a tir de pedra. La cosa curiosa fou la jugada que va vindre després. Coneixedor com era Ximo dels perills a què s’avesava, va decidir muntar un altre negoci al mateix local on havia tingut el primer “Maracaibo”. La idea era que ningú no s’aprofitara del treball que havia esmerçat durant tant de temps. No volia per res del món que qualsevol altre obrira un bar que poguera fer-li la competència. I què creieu que va muntar? Doncs una geladeria. I per tal de dur-la va contractar un home anomenat Llorenç, natural de Beneixama, que era qui feia els gelats i els venia en aquell nou despatx.
El tracte entre Ximo i Pascual es va tancar de manera ràpida. No van caldre massa paraules perquè tots dos convenien en la necessitat de l’altre. Ximo volia tancar la geladeria perquè li costava massa maldecaps dur endavant dos negocis alhora i això li resultava una manera inútil de complicar-se la vida. Pel que fa a les raons de Pascual ja les hem exposades més amunt, així que res més cal afegir al respecte.
La bona qüestió fou que el traspàs es va dur a terme de manera immediata. Això sí, amb una particularitat. Resulta que Pascual es trobava immers en la temporada d’hivern i, com a tal, s’havia compromés a treballar al camp d’Onil com a collidor d’olives. I així va romandre fins que va acabar la temporada. I mentre això s’acomplia, amb la geladeria d’Ontinyent en propietat, va deixar a Llorenç regentant la mateixa fins que ell i la dona pogueren fer-se’n càrrec.
Tenia vint-i-set anys quan ell i Adelina es van posar al capdavant del seu propi negoci: “Horchatería San Rafael”, la geladeria que més endavant va canviar el nom per “El Polero”. Mai més tornaren a Estepona a treballar, malgrat els oferiments posteriors que els feu el seu cunyat Ramon. Havien decidit arrelar a la ciutat que rega el Clariano. Això va ocórrer a mitjan dècada dels seixanta. Era el moment d’abandonar la vida itinerant que havien tingut fins eixe moment.
Tornaven a començar de bell nou. Com havien fet tantes vegades a la vida. Però aquest inici fou diferent, encara que no del tot. Tal com havien fet a Estepona, també a Ontinyent es van posar a viure al mateix local on tenien la geladeria. Això sí, amb unes condicions que, tot i no ser tan pròsperes com caldria imaginar, s’allunyaven bastant de la precarietat que havien patit a la ciutat andalusa.
Les jornades de treball eren esgotadores. Res que no saberen de bell antuvi, car ja feia massa temps que es dedicaven a aquell negoci com per a sorprendre’s de segons quines coses. Pascual elaborava els gelats que després venia Adelina darrere del taulell. Un dia rere l’altre fins a completar la temporada d’estiu. En acabant, al ple de l’hivern, tancaven l’obrador, però no la botiga. Perquè en aquell temps de gelats només se’n venien durant els mesos de calor. Així que, en arribar el mes de setembre, deixaven d’elaborar i vendre el producte principal de l’establiment. Això sí, Adelina continuava atenent la geladeria que, per un temps, es convertia en una mena de quiosc on es venien llepolies, revistes, papes i pastes de les que s’elaboraven als obradors de la pastisseria Mora, d’Ontinyent, i també a la de Soler, d’Albaida. Pascual, per la seua banda, deslliurat de la feina de fer gelats, se n’anava a treballar a jornal. Jo agarrava la moto i me n’anava a Ibi a descimalar o a arreplegar olives. Recorde que feia tant de fred que m’havia de posar una bossa de xupa-xups a cada mà i dos bosses de plàstic més als peus. Aixina i tot, en arribar a la “Venta del Borrego”, havia de parar. Alguna vegada, fins i tot, vaig plorar. Perquè allò era insuportable.
L’inici fou complicat, però el negoci va prosperar. La clientela es va multiplicar i va créixer substancialment. I també les suspicàcies de la competència.
Feia, només, tres o quatre anys que la geladeria funcionava quan Pascual i Adelina van rebre el primer contratemps. I no fou una cosa menor. Per aquell temps van rebre una denúncia per part de la competència. La raó: “Horchateria San Rafael” funcionava sense tindre el número de sanitat. Un document que va resultar ser en requisit imprescindible per a poder treballar, però només a mitges. Donat que la manca d’aquell certificat els impedia elaborar el producte, però no vendre’l. Quedava a les seues mans la possibilitat de comprar-lo a altres per a distribuir-lo en el seu despatx. Però Pascual era artesà dels gelats abans que venedor. Motiu pel qual això mai li va passar pel cap. Evidentment que va acceptar la denúncia i va actuar en conseqüència, però no del tot. Malgrat romandre suspesa la possibilitat de fabricar els gelats, va continuar elaborant alguna coseta mig d’amagat: orxata i llimó, sobretot. La resta ho comprava a distribuïdors.
En assabentar-se de la notícia Ramon, el cunyat, es va posar en contacte amb ell: Pascual, envia-ho tot a rodar i torna a casa. Però aquell entrebanc no era prou per a fer-lo renunciar. Havien decidit que tirarien avant fora com fora, i no era cosa de deixar-ho estar a la primera de canvi.
Al remat la suspensió va durar dos anys. Un període massa llarg que Pascual i Adelina van haver d’aprendre a sortejar. Durant el transcurs d’aquell temps el despatx mai va deixar de vendre gelats. Però a Pascual encara li quedava la pólvora suficient a la recambra com per a disparar un nou estratagema. La idea fou la següent: agafar una moto que tenia, model “Ossa”, i carregar-la amb una nevereta plena de gel. Després l’omplia amb gelats i bombons (el llimó i l’orxata no el podia transportar) i, quan la càrrega estava feta, se n’anava a buscar els clients. Com abans havia fet amb el carro a Estepona. El seu itinerari més habitual fou a la zona de les aigües, encara que també arribava més lluny. La distància a recórrer depenia de la necessitat: mentre quedaren gelats a la nevereta s’havia d’anar allà on fóra per vendre’ls. Una tasca que feia Pascual cada dia. Ara que havia quedat deslliurat, contra la seua voluntat, de fabricar gelats, disposava de més temps per fer l’única cosa que podia: vendre’ls. I mentre tot això passava, Adelina continuava atenent el despatx de Sant Rafel.
Els anys van passar i amb ells va madurar el negoci. La primigènia “Horchatería San Rafael” va canviar el nom per “El Polero” i va esdevindre, amb el temps, un dels referents del nostre poble. Aquesta geladeria pertany al barri, però també a Ontinyent. Perquè entre tots l’hem feta nostra. Ella ha vist com Sant Rafel mudava la pell. Quan nosaltres vam començar aquest era un barri molt xicotet i estava envoltat de bancals, diu Pascual. Res a vorer amb el desenvolupament que ha tingut amb el pas dels anys. Però hi ha altres coses que no canvien. Hi ha les cases baixes, perfectament ordenades, com hi ha el veïnat que es coneixen els uns als altres. El mateix que sempre ha compartit una identitat de pertinença fortament arrelada. I en aquesta identitat, “El Polero” juga un paper molt important. Obertament, els ho preguntem a Pascual i Adelina, que seuen amb nosaltres al menjador de sa casa.
- Per què creieu que “El Polero” és una institució a Sant Rafel?
Pascual obri els ulls i es queda parat. La dona tampoc reacciona. La pregunta els ha agafat d’imprevist i, a jutjar per la reacció, sembla com si aqueixa qüestió no se l’hagueren plantejada mai.
- Home, ara que ho dius, ve molta gent. No sé… jo només puc dir que estic molt orgullós del camí que he fet.
I és natural.
- Vosté ha treballat la terra i el gelat, amb quina faena es queda?
- He viscut la vida tal com m’ha vingut donada. M’agrada la terra perquè m’he criat amb ella. Plantar un arbre, treballar-lo i vore’l créixer. Això és preciós! Però també m’ha agradat molt la feina de gelater. La veritat és que he treballat com un burro, però és que a mi la faena m’agrada.
Pascual es va jubilar quan tenia seixanta-cinc anys. El seu llegat continua encara viu, però l’home és conscient dels temps que corren. Totes les faenes són dures, però aquesta ho és una miqueta més. Durant la temporada d’estiu treballem de huit del matí a dues de la matinada. Un dia darrere un altre. Sense descans. No sé quantes generacions més estaran disposades a fer aquests sacrificis. De moment “El Polero” continua obert. La seua filla Ilu permaneix al capdavant de l’establiment. Allò que segurament desconeix la gent és fins a quin punt els productes que s’ofereixen suporten el pes de la tradició. Al cap i a la fi, l’elaboració de gelats artesans s’ha transmés de generació en generació. Els primers anys de dedicar-nos a això dels gelats coneixíem un gelador de Santa Pola que era com si fóra de la família. Un dia vàrem anar els dos, el meu cunyat Ramon i jo, a vore’l. Este home feia uns gelats que anaven coberts de xocolate i es deien “Negritos”. L’home en venia una barbaritat i aixina i tot ens va ensenyar com es feien. Ens ajudàvem els uns als altres.
Estem a les portes del tancament de temporada. És ja ben entrat el setembre i les festes del barri fan ressonar la música. Les campanes repiquen als enlairats campanars i els veïns ocupen l’espai públic per tal de retrobar-se i celebrar, un any més, les festes de Sant Rafel. Això vol dir, també, que està a punt d’abaixar la persiana del “Polero”. Fins que arribe altra vegada l’estiu i, amb ell, el bon temps.
Pascual, l’home que va aprendre l’ofici de la mà del seu cunyat Ramon, mira enrere el trajecte que ha fet com a gelater. Va haver de començar de zero. Res tenia i poc esperava i, malgrat tot, ha arribat ben lluny. Més del que hauria pensat mai. Al seu costat hi ha la seua dona Adelina, la que sempre li ha fet costat. Tots dos han treballat de valents i han aconseguit llaurar-se un futur. Tot això ho pensen mentre contemplen asseguts la cua de gent que acudeix a la geladeria que ells van muntar amb un altre nom. La mateixa que, quasi seixanta anys després, continua proveint de gelats, llimonet, orxata o torró a tots aquells que s’hi apropen. El punt on ve a trobar-se la gent.
Això és, també, fer barri. Fer poble.
Fotografies relacionades amb l’entrada
(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)
Comentarios recientes