LA FINCA EL PILAR D’ONTINYENT

LA FINCA EL PILAR D’ONTINYENT

LA FINCA EL PILAR D’ONTINYENT

Patrimoni: Material

FINCA EL PILAR.

La finca El Pilar és una de les construccions més emblemàtiques que hi ha a Ontinyent.

Tant que fins i tot ha acabat donant nom a la urbanització que l’envolta. Tradicionalment ha estat destinada al conreu de l’agricultura a través dels cereals, oliveres i vinya.

L’any 1922 don Peregrí Valls va adquirir la xicoteta construcció primigènia i la va ampliar, destinant la infraestructura al conreu i elaboració del vi. És en aquest context que va construir la bodega que després va omplir amb bótes de 4.000 i 6.000 litres que van dur amb tren des de la casa Damm de Barcelona, recuperant-les per al vi.
Gràcies a l’impuls de don Peregrí Valls la finca va esdevenir un centre de gestió del raïm a Ontinyent. Allí acudien llauradors a vendre el producte que conreaven. Tal fou la seua importància que fins al 70% del raïm que elaborava la bodega era conreat fora de la finca, la qual cosa fomentava un cultiu tan estés a les nostres terres.

L’any 1953, després de l’impuls que don Antonio Vidal va donar en la mateixa direcció, va començar a elaborar vi a la finca Leandro, conegut vinater d’Ontinyent que encara hui comercialitza el seu propi vi amb un impuls nou gràcies a l’empenta qualitativa que han sabut donar-li els seus néts. La seua feina va durar fins al 1996, any en què Leandro abandonà l’elaboració del vi a la bodega i que va suposar la desaparició de l’esmentada activitat a la finca del Pilar. El somni que va engegar a primeries de segle don Peregrí arribava així a la seua fi.
Per últim esmentar la situació d’abandonament que viu la finca. Malgrat la seua antiga esplendor, la seua ubicació, l’entorn habitable i les immenses possibilitats que presenta, sembla que els seus propietaris han decidit deixar-la enrunar-se. Només una curiositat: les bótes abans esmentades, les que va dur don Peregrí per a encabir el vi, encara hui es poden vorer allà on abans, temps era temps, hi havia ubicada la bodega.

Fotografies relacionades amb l’entrada

FINCA DEL NAVARRO

FINCA DEL NAVARRO

FINCA DEL NAVARRO

Patrimoni: Material

Finca del Navarro.

Malgrat ser un dels paisatges de bellesa més singular de la nostra ruralia l’entorn de la Finca del Navarro, a la partida de la Solana, és majoritàriament desconegut.

L’ENTORN:

Malgrat ser un dels paisatges de bellesa més singular de la nostra ruralia l’entorn de la Finca del Navarro, a la partida de la Solana, és majoritàriament desconegut. Al fons de la finca s’alcen els imponents cabeços del Navarro i Tiriran (647 mts) que senyoregen el barranc de Gosgorròbio. Un barranc tancat i abrupte per moments que serva com un xicotet tresor una font que encara raja, quan les inclemències del temps no la destorben, un aigua preuadíssima entre els vianants que s’aproximen. Tant és així que l’any 1853 s’ordenà construir uns abeuradors “per tractar-se d’una aigua tan bona”, segons informa Antonio Llora Tortosa en el seu llibre “Ontinyent y su historia”.
A les envistes d’aquest entorn hi ha esparses diverses finques que es fiten les unes amb les altres. Hi ha la finca del Navarro que hui ens ocupa i a tir de pedra la de Tiriran, a l’altra banda del barranc i que queda connectada a la primera per un pont de pedra antiquíssim que les aproxima. Devers el Nord, per la banda de la Serra Grossa, hi ha la Casa del Port; al nord-est l’Alianda i cap a l’est trobem la can Fernando. Devers el Sud-est hi ha les finques de la Campaneta, Casa Otos i Can Tomás. Al sud Missalgar i l’Esperança. I totes elles ben a prop, només separades per un grapat de bancals treballats amb els característics conreus de secà que han definit històricament el nostre entorn rural.
Prop de la finca, dins dels límits que la delimiten i al capdamunt d’un turó d’aproximadament 300 mts d’alçada, encara n’hi ha les restes d’un poblat de l’edat de bronce. D’acord amb la informació que l’arqueòloga Rosa Enguix Alemany va publicar en el seu moment, les troballes daten del 1.600 a.C. Les primeres excavacions del mateix foren dutes a terme per José Belda, germà d’un antic propietari de la finca. I allà pels volts de l’any 1934 els materials que es van descobrir foren traslladats al museu Arqueològic d’Alacant.

LA FINCA:

L’edifici presenta una unitat arquitectònica construïda principalment amb maçoneria, tret d’alguns afegits o reconstruccions posteriors que trenquen la línia principal. Una construcció de dues plantes amb pati interior, imponent en grandària i que ressegueix, tot ell, una disposició en la qual son fàcilment identificables les diferents parts que el composen: hi ha la zona de la vivenda, l’oratori, el pati i les estances dedicades a l’emmagatzematge dels productes agraris o bé el dels estris corresponents per al treball.
Malauradament l’estat de conservació de la finca és molt dolent. El pas del temps fa molt que va deixar la seua petja i d’ençà de llavors que l’ha anat ensorrant poc a poquet. De fet, des de fora estant, es pot observar com part del sostre se n’ha vingut avall i com alguns murs comencen a perdre part dels seus components.

L’ORATORI:

La vida autàrquica que definia el temps d’esplendor d’esta i altres finques de la nostra ruralia feia que els seus habitadors s’apressaren a proveir-se de tot el necessari per a viure: des de les necessitats més materials com el menjar o les eines fins al recer d’ànimes que suposava un oratori com el que tenia la Finca del Navarro o la propera finca del Port, per posar només dos exemples ben arrimats.
Allò primer que cal indicar és que no hem pogut accedir a l’interior del sacre edifici ni documentar-lo com s’escauria. D’ell només sabem el que hem trobat al llibre Oratorios y ermitas de Ontinyent de J. Rafael Galbis, on s’indica que a l’oratori es venerava a Sant Isidre Llaurador. Allò que si podem vorer, i que també indica el llibre, és que la façana presenta una espadanya sense campana al seu capdamunt i que, resseguint l’austeritat pròpia de tot l’edifici, només la completen una porta i un òcul que la corona i que, segurament, plena de llum la nau interior.

EL PONT:

Un dels elements més característics de l’entorn és el pont abans esmentat que comunica les dues finques properes del Navarro i Tiriran. És un pont gairebé perdut per bé que hui ningú no el gasta; és per això que ben pocs saben de la seua existència i menys encara l’han vist o visitat.
L’accés és complicat perquè la via natural per a situar-se baix del mateix (que és des d’on s’aprecia la seua bellesa) és des de la finca de Tiriran, hui de propietat privada i que li barra el pas. Des de la finca del Navarro només s’accedeix a la part superior i tot i que la vista és abellidora ens perdem la gesta arquitectònica, que és el més interessant.
És un pont de maçoneria, construït amb pedra lligada amb morter. Només posseeix un pilar (que no és tal) perquè l’altre peu es recolza sobre un sortint natural de la roca.
La vista de l’intradós, amb el seu arc característic de mig punt, és d’una bellesa esfereïdora, per la seua simplicitat que defuig qualsevol element arquitectònic estètic per resseguir la funcionalitat més absoluta. No busqueu impostes ni cap altre element superflu perquè no el trobareu. La qual cosa no el desmillora ni li trau un deix de la senzilla bellesa que característica el nostre patrimoni rural.

Fotografies relacionades amb l’entrada