FRUITERIA I VERDULERIA LA PLANA:

Fruiteria i verduleria La Plana

Un llinatge agrícola local

LA MEMÒRIA

La meua àvia Ana, l’agüelita per als de casa, va nàixer l’any 1935 al barri de la Vila, prop del llavador.  Poc després, la família es va mudar a una altra casa que hi havia al carrer de Sant Antoni, a tocar de l’ermiteta.  Allà van estar uns anys fins que es van traslladar de nou. Aquesta vegada ho van fer a la plaça de Baix. Vivien al costat del pont Vell, per la banda on parava la fàbrica de Tortosa y Delgado. La majoria dels seus records estan lligats a aquell espai. La placeta de Ferri, la barbacana o el riu conformaven el seu hàbitat natural. Un món ple de possibilitats que només la infantesa és capaç de multiplicar fins a l’infinit.

Als noranta-un anys la dona guarda una saviesa dominada per un profund sentit pràctic. Pot ser per això, no combrega massa amb la idea de teoritzar sobre les coses que passen al seu voltant, menys encara amb els seus pensaments. En té prou amb quatre certeses per a anar tirant. No li’n fan falta més.

El poble ha canviat molt, em va dir un dia. I de seguida ho vaig veure clar. Hi ha certes persones, com l’àvia, que contemplen el progrés que s’articula al seu voltant amb un cert escepticisme. No entenen massa coses de les que veuen i tampoc reconeixen el poble on van nàixer i on viuen encara. Segurament per això, viuen aferrades a l’únic agafador que troben a mà: els records.

D’enfront d’on vivíem nosaltres tenien la casa “Els Planos”, els de la fruiteria. Un dia em va cridar la dona, que es deia Maria, i em va demanar que li fera una coca de “maleneta”. Jo era una xiqueta, aixina que vaig anar a sa casa i li la vaig fer. En acabant vaig dur-la al forn que hi havia a l’altra banda del pont. Es veu que li va agradar perquè d’allí en avant vaig estar una bona temporada que anava cada setmana a fer-li la coca.

Un altre dia, a mitjan vesprada, em va telefonar:

• Escolta, estava pensant… necessite comprar freses.
• No patisques. Jo te les duré a la nit. –Li vaig dir. I després li vaig explicar que havia d’anar a fer la compra setmanal i que aprofitaria per a fer-li la comanda.
• Ni pensar-ho! Jo vull les freses que porta aquell home de Canals. Em recorden a les que menjava quan era menuda. I només les venen a un lloc.

Com que ja em coneixia l’àvia la vaig tallar de soca-rel i amb convicció:

• D’acord, passe per tu i t’acompanye a la Plana.

El miracle, si es pot dir d’esta manera, es va produir dins de l’establiment. La fragilitat que l’àvia mostrava al carrer es va tornar una altra cosa molt diferent una vegada dins. Una barreja ben curiosa de confiança, alegria i seguretat; la mateixa que sent algú quan se sap al seu lloc.

Llavors ho vaig veure clar. Hi ha establiments que s’arrelen al poble, que creixen amb ell, que caminen decidits i de la mà, conscients que la història d’u no es pot explicar sense l’altre.

ELS INICIS

A l’any quaranta del segle passat, Ontinyent era un poble eminentment agrícola. La major part de la població activa es dedicava a les feines del camp i molta de la gent que tenia altres ocupacions disposava també d’algun bancalet per a conrear. Podem afirmar, doncs, que la majoria dels habitants estaven vinculats a la terra d’alguna o altra manera. Bé fora per a guanyar-se la vida o bé per a proveir-se dels aliments que després es consumien a casa.

El camp manava sobre el paisatge, l’economia i el calendari. Era el protagonista principal d’un poble que vivia l’agricultura a la manera tradicional. Aquella que basava el sistema de cultiu en els coneixements, les pràctiques i les tècniques ancestrals, transmeses de generació en generació. Un tresor que acumulava segles d’experiència i de compromís amb la terra. Una tradició hereva del secà que conrearen els romans a casa nostra, però també de les innovacions que introduïren els sarraïns quan vingueren a la península. Entre les més destacades, l’ús dels adobs naturals i un nou sistema de reg que incloïa séquies, assuts, alcavons, partidors i sénies. Una modesta revolució de la qual poc es parla, però que va canviar la vida de les persones que habitaven aquest terrer.

En aquells anys de postguerra les feines del camp no estaven mecanitzades, per això formaven part del paisatge etnogràfic els animals que es feien servir per a treballar la terra o per desplaçar-se.

Allò que resulta realment curiós és que l’Ontinyent d’aquella dècada es trobava a les portes d’un canvi tan radical com inesperat per a la majoria de la seua gent. Les implicacions d’aquella transformació són moltes i diverses. Nosaltres només n’apuntarem una, la que afecta l’àrea econòmica. L’auge de l’agricultura tradicional anava a trobar el seu declivi accelerat en girar la cantonada. Va ser a partir dels anys cinquanta quan començà a despuntar la indústria local de la mà del sector tèxtil, el mateix que es va erigir en motor del desenvolupament local en les dècades posteriors.

Si hem situat el nostre relat l’any 1940 no ha sigut per un mer caprici. Resulta que aquell any va començar un negoci que va nàixer sense nom i, segurament, desproveït de l’ambició de mantindre’s al peu del canó quasi un segle després.

El seu origen està lligat a dues persones: el matrimoni format per Concepción Pla Mollà (1889-1966) i Antonio Ferrero Sanz (1883-1974). Tots dos eren nascuts a Ontinyent i, com a fills del seu poble i del seu temps, van treballar la terra. Posseïen uns bancalets en propietat. Un fet no massa habitual entre els seus veïns. Comptaven amb un terreny d’horta a la partida de la Ferrera, ubicat al bell mig de l’actual barri de Sant Josep, a tocar del Xalet de les Boles que, a començaments de l’any 1954, va esdevenir un hospital. Es tractava d’un bancal com els d’abans, d’aquells flanquejats per oliveres que es repenjaven de les ribes que li feien de marge. Val a dir, encara que resulte redundant, que aquell espai quedava fora del poble, ben a prop, però al marge dels edificis, les fonts, els llavadors i tot allò que abraçava aquella urbs en expansió. L’altre bancal de què es té constància estava ubicat a la partida de la Canala, situat una miqueta més lluny. Anant cap a les hortes del Pla, prop de l’actual estadi municipal El Clariano Aquest segon bancal, però, no el tenien en propietat. De fet, pertanyia a un home de Fontanars dels Alforins que els el cedia a canvi d’una suma de diners no massa ambiciosa.

En aquells terrers conreaven tota mena d’aliments: creïlles, cebes, alls, faves, carxofes, pebreres i tot allò que donara la terra segons l’estació de l’any. Productes de temporada, de proximitat i ecològics. Perquè no podia ser d’una altra manera. Al cap i a la fi, treballaven la terra com abans ho havien fet les generacions que els havien precedit. Guiats tots ells per les directrius que marcaven uns coneixements ancestrals que es regalaven de pares a fills des de temps immemorials. També destinaven dues o tres taules d’herba per a què menjaren els conills que la gent criava a casa. Un costum que hui ha quedat en desús, però que en aquell temps era bastant habitual. Com aquell que diu era plantar i vendre. Perquè el propòsit últim de tota aquella feina era el de destinar els productes que naixien de la terra per a la seua venda al mercat d’Ontinyent, que llavors es feia a la plaça Calvo Sotelo (actual plaça de Baix).

En l’època en què transcorre el nostre relat, aquella plaça era un dels punts neuràlgics del comerç local. Allí s’aplegava una amalgama de botigues que ocupaven els baixos dels habitatges que hi havia al llarg i ample del carrer. S’hi podia trobar de tot: la carnisseria de Maria Cairols, la botiga d’espècies que regentava Pepa la Matara o Ca Barbeta, la tenda de queviures que hi havia als peus de l’escalinata que busca el carrer Major; l’última de les botigues de la plaça de Baix que va tancar la persiana de manera definitiva quan ja no en quedaven més al seu voltant. Espardenyes, peix, saladures, olives, pa, teixits, begudes o el que fora que la gent anava a buscar perquè en tenia necessitat. Tot es trobava allà. I, per si no n’hi haguera prou amb tota aquella oferta, cada matí es plantava el mercat. Fins aquell mateix espai acudien venedors de tota mena per posar la seua parada sobre la terra polsegosa. Els uns ordenaven els seus productes sobre un tros de tela deixat anar en terra, mentre els altres els disposaven bellament ordenats sobre un taulell de fusta. Alguns feien servir un canyís per a protegir-se del sol, i tots, sense excepció, abraçaven la plaça en un ambient únic que només s’aconsegueix en els dies de mercat. Per tot arreu se sentien els crits dels venedors i les venedores mentre anunciaven al públic les virtuts dels seus productes. La barreja d’olors, el tràfec de gent i els veïns es retroben al carrer. I com que tots ells coincideixen, parlen i es posen el dia. De fons, les parades com si foren altars seculars, i amb elles renaixia la vida enmig del bullici del poble. Hi havia Josefina l’herbolària i també estava el Xocolatero que, contràriament al que és d’esperar, era un home que venia olives. Igualment s’oferien animals vius, que hui és un costum gairebé extint: conills, pollastres i fins i tot granotes, que era un menjar molt apreciat en aquell moment. Hi havia de tot el que vos pugueu imaginar. I la cosa té la seua lògica. A l’Ontinyent de la primera meitat del segle passat no hi havia una oferta comercial tan abundant i diversa com es puga pensar el lector/a de hui. Amb prou treballs hi havia el que és suficient per cobrir les necessitats més peremptòries, que la vida, en aquells anys de postguerra incipient, no estava per a capricis.

El binomi format per Concepción Pla i Antonio Ferrero també van trobar el seu lloc en aquell mercat. Concretament a l’escalinata que pujava des de la plaça cap al carrer de les Roses. Aquell es va convertir en el seu espai habitual; la qual cosa facilitava que la clientela que els era fidel sabera on havia d’acudir per tal d’omplir el rebost de casa.

La bona qüestió és que, en aquella primera etapa del negoci, no van obrir cap botiga. Motiu pel qual depenien en exclusiva del mercat per donar eixida als seus productes. Segurament per això van ampliar l’oferta acudint, també, al mercat de Bocairent. Així, una vegada per setmana, carregaven el carro i treien l’animal per cobrir el trajecte que els havia de dur fins a la població veïna. I ací ve una altra curiositat: allà els coneixien pel sobrenom del Pebrero perquè, entre els seus productes, resultava particularment apreciat el planter de pebre que venien en abundància.

Arriba el moment, doncs, de plantejar l’origen del nom.

La fruiteria-verdureria que protagonitza aquest treball es coneix popularment com la Plana. D’aquella manera l’anomenaven fa gairebé huitanta anys i així es coneix encara. L’èxit de la marca, però, no pot ser atribuït a cap persona concreta, ni a cap dels propietaris del negoci va considerar oportú batejar la parada amb aquell nom. I ací és on ve la gràcia: foren els clients habituals els qui la batejaren. Resulta que en aquells moments, qui atenia la parada era Concepción Pla. Ella era la cara visible del negoci. Si més no, entre els seus clients. Antonio, el seu marit, es passava el dia treballant al bancal i traginant productes amunt i avall. La Plana, com vos deveu imaginar a aquestes alçades, ve derivat del cognom de Concepción Pla. Vaig a comprar fruita a la Plana! El boca-orella va popularitzar un nom que els seus propietaris van acabar per acceptar i fer seu. I aquest és un gest molt bonic. Perquè demostra que aquesta empresa va nàixer cap a fora i no cap a dins, que hi havia una vocació de servir, però també la paraula i el vincle amb la gent. El poble va batejar una nissaga agrícola que encara perviu quasi un segle després. I va ser la primera dona que duia el negoci qui va proporcionar el nom. O, almenys, aquella va ser l’excusa que va emprar la gent.

LA CONSOLIDACIÓ

El matrimoni format per Antonio Ferrero i Concepción Pla va tindre tres fills: Antonio, Conxa i Pepe. I com era habitual entre les famílies treballadores d’aquell temps van entrar a formar part del negoci familiar més prompte que tard. La necessitat manava sobre els assumptes del dia a dia i, en el cas concret del treball, no es podia badar. Ja en tenien prou amb tindre feina i menjar damunt de la taula. Cosa que era d’agrair.

Però el context que travessava l’empresa en aquell moment era certament delicat. L’agricultura local havia engegat la seua inexorable reculada i a mesura que es feia enrere un altre sector ocupava el seu espai. Havia arribat el moment en què les fàbriques començaven a despuntar i, amb elles, el poble es transformava més de pressa del que ho havia fet mai. La nova indústria es mostrava famolenca de terres, aigua i treballadors, els mateixos elements que necessitava el camp per a sobreviure. Així, doncs, resulta fàcil deduir que l’extensió de terres conreades a Ontinyent va disminuir ostensiblement. L’horta clivellada de séquies va deixar pas als nous edificis fabrils alhora que apareixia un altre fenomen: el de les casetes. Els camps van continuar subsistint en aquell paisatge canviant, però ho feien assetjats per un nou mode de vida que s’implantava a marxes forçades. En aquell temps, a més, part dels treballadors de la terra només se n’ocupaven que a temps parcial; normalment en acabar el torn a les fàbriques. Ontinyent ha estat tradicionalment un poble agrícola i aquesta petjada no es pot esborrar de la nit al dia.

Amb tot allò que portem dit s’entendrà el mèrit que suposava continuar el negoci de la Plana. I si aquesta continuïtat va ser possible va ser gràcies, precisament, a les noves incorporacions que van possibilitar els canvis pertinents que demanava la nova situació. En un primer moment són els fills els qui entren a l’empresa familiar. Antonio i Pepe van heretar el treball que fins aquell moment havia fet el seu pare, el de conrear i dur els productes al mercat. Els pares, per la seua banda, van dedicar-se a vendre allò que els xicons els duien directe del camp. I com que la infraestructura creixia, també ho van fer les possibilitats d’arribar al públic. Per això van incorporar als dos mercats que ja feien, Ontinyent i Bocairent, el d’Olleria. I no tenint-ne prou amb això, van acabar per fer el següent pas que s’intuïa com a natural: el de muntar una botiga a la plaça de Sant Domingo. Una fruiteria-verduleria que tampoc tenia nom i que, no obstant això, la gent la coneixia pel mateix sobrenom amb què es referien a la parada del mercat d’Ontinyent: La Plana.

La cosa anava pel bon camí. Havien multiplicat els llocs de venda i els treballadors del negoci. Estaven en un moment clau per fer el següent pas. I aquest no va tardar a vindre. Un canvi rotund en la manera de treballar, però no només.

Resulta que un dels fills, Pepe, s’havia tret el carnet de conduir. Gràcies a això van poder mecanitzar el negoci mitjançant la incorporació d’un vehicle de motor. El primer que tingueren va ser un motocarro de tres rodes comprat nou de trinca a una empresa de Barcelona. El segon, un camió Chevrolet de l’any 1936. Motor de sis cilindres a gasolina, matrícula V-17046. Era de segona mà i el vam comprar a València d’un home de Cedrillas, un poblet de Terol. Qui ens diu totes aquestes dades, fil per randa, és Antonio Ferrero Vaello, que no tardarà a agafar el protagonisme que li pertoca en aquest relat. Finalment, la família va incorporar un camionet Thames Trader, de l’any 1954. Tenia un motor Perkins de sis cilindres. Matrícula B-35746 i també el vam comprar a Barcelona. En acabant el va carrossar Gil, ací a Ontinyent. Malgrat el temps que fa que som escoltant-lo i prenent apunts no em deixa de sorprendre la memòria d’Antonio, capaç de recitar-nos de carrereta aquestes i moltes altres dades.

Per a entendre la magnitud del canvi que suposava incorporar un vehicle motoritzat al negoci només cal fixar-se en una qüestió, no és l’única implicació en aquest afer, però és prou cridanera com per a què ens puguem fer una idea. Resulta que els responsables de la Plana  acudien a Gandia per tal de proveir-se dels productes que ací no estaven disponibles. Això podia ocórrer per dues raons: la primera, perquè allà s’hi conreava fruita i verdura que ací escassejava; la segona, perquè a la Safor, malgrat la proximitat, les condicions climatològiques i de sòl són suficientment importants com per a què s’avance gran part de la producció que més tard es cull a les nostres terres. David Ferrero Torró, que tornarà a aparéixer en aquestes pàgines quan li arribe el moment, ho explica de la següent manera: Allí han sigut molt pioners. En aquella zona  la collita els eixia abans que a nosaltres, així que acudíem allí per comprar bajoquetes, tomaques, fesols, albergines, pimentons i moltes coses més. La idea era poder vendre ací el producte que el llaurador local encara no tenia al seu abast. A més, aprofitàvem el viatge i de camí a Gandia feien parada a Ròtova. Allà compràvem raïm i llimes d’un home que anomenàvem el “senyo” Pasqual. Les coses han canviat molt. En aquell temps s’anava a buscar el producte; hui en dia te’l porten.

Normalment, el viatge el feien els dos Antonios, el pare i el fill. Era el temps de transició entre les dues primeres generacions i, durant una bona temporada, van fer el trajecte amb el carro. Els vehicles de motor vindrien després. Conten que, per moments, aquell carro anava soles. Això succeïa perquè pare i fill aprofitaven les hores mortes i es deixaven bressolar pel balanceig del vehicle. L’animalet, que tenia la mà trencada de fer aquell camí, resseguia la marxa mentre els seus acompanyants es perdien en les successives becaines que anaven encadenant. Era la manera que van trobar per rescabalar les hores de son que li furtaven a la nit per tal d’eixir de casa ben prompte, entre dues claroretes.

El lloc concret on acudien a comprar era al Prado de Gandia. Un espai amb solera que hi ha al bell mig de la capital de la Safor. Aquell lloc té la seua història: va ser inaugurat l’any 1933 i encara roman obert en l’actualitat. Això sí, reconvertit en un “gastromercat”. En el temps en què se situa la nostra història, però, era el centre de trobada més important de l’agricultura que es feia a la rodalia. El lloc on els productors de la zona acudien per vendre els seus productes als professionals del sector. Com era el cas dels Planos. Les transaccions es feien en una nau que tenia una grandària considerable i es duien a terme d’una manera directa. El llaurador acudia amb els seus productes i els defenia, només, amb una llibreta i una llapissera. Quan convenia el preu amb un client, després de l’estira-i-arronsa corresponent, ho deixava anotat a la llibreta, allargava el paper al client i en acabant es donaven la mà. Amb això quedava el pacte segellat. La paraula era el més important. Aquell mètode es coneixia com la tira de comptar.

Amb tot el que portem dit es pot intuir fàcilment el canvi que hem esmentat una miqueta més amunt. La introducció dels vehicles motoritzats va possibilitar fer els trajectes en menys temps i, també, transportar una càrrega major. Així, de la mateixa manera que acudien primer de tot a Gandia, es van començar a plantejar altres desplaçaments per tal de proveir-se de més productes. La Vall de Tavernes és un altre exemple. La conseqüència de tot plegat va ser que van passar de produir tot allò que venien a comercialitzar-ho, un fet que els possibilitava disposar de més quantitat de productes i més variats. I, a més, treballant menys i millor.

Aquesta segona generació és la que va abandonar definitivament el treball al camp. Havia entés que les coses es podien fer d’una altra manera.

MÉS CANVIS

La Plana va continuar el seu camí. Avançava de bracet dels canvis continuats que es desfermaven al seu voltant. Un darrere de l’altre. I així com els veien venir els sortejaven i s’hi adaptaven. Com fa qualsevol negoci.

Per començar, la família va créixer. Això és un fet molt habitual, però quan ocorre en un negoci familiar com aquest cal prendre les mesures escaients. Pepe Ferrero Pla va tindre tres fills: Pepe, Conxa i Mari Carmen Ferrero Llin. Per la seua banda, Antonio en va tindre tres més: Juan, Antonio i Maria Ferrero Vaello. Massa gent per encabir-la en una empresa menuda, familiar i de barri, com era la Plana. Per això van optar per separar el negoci. Això va ocorre l’any 1968. La família de Pepe, per un costat; i la d’Antonio, per l’altre. La cosa va ser més fàcil que no vos pugueu imaginar. En aquell temps ja no tenien terres en propietat (les havien venudes uns anys abans) així que només van haver d’asseure’s per repartir-se els llocs de venda. La família de Pepe es va quedar el mercat de Bocairent i la tenda de Sant Domingo, mentre que la d’Antonio va continuar treballant als mercats d’Ontinyent i l’Olleria. I ací pau i allí glòria, com se sol dir. Perquè en aquesta partició no hi va haver desavinences ni disputes de cap tipus. La cosa va acabar com havia començat, bé.

Però els camins que van prendre les dues branques familiars van tindre recorreguts molt diferents. Aquesta va ser l’última generació que els membres de la família de Pepe es van dedicar a treballar a la fruiteria-verduleria. El motiu va ser de força major: Pepe va tindre uns problemes de salut que li van impedir continuar el negoci. Pel que fa a l’altra branca familiar, la d’Antonio, la cosa va trobar la continuïtat que els ha permés arribar fins al dia de hui. Ja hem dit els mercats on van treballar. Allò que encara no hem tret a col·lació és que també van optar per les botigues. Així, en els anys successius, es van obrir tres establiments per vendre fruita i verdura. Tots ells a Ontinyent. El primer estava situat al carrer Martínez Valls núm. 36. Maria era qui s’encarregava d’aquell negoci que se situava a la planta baixa del pis on vivia. I ho va fer fins que va decidir tancar-lo. Havia treballat tota la vida i amb el seu treball, i el que feia el seu marit a la indústria tèxtil, en tenien prou per viure. Els altres dos establiments són els que donen continuïtat hui en dia a la marca la Plana: la botiga que hi ha al barri de Sant Rafel i la que se situa a la plaça de la Concepció.

El mercat era l’ànima de l’empresa. Entre els seus carrers i la seua gent la Plana va dibuixar un futur. Per això, aquell any de 1966 guarda un regust contradictori per als membres de la nissaga. Ontinyent va inaugurar un espai nou per allotjar el mercat. Pel que es veu, la cosa havia costat molt de tirar endavant. Ni més ni menys que dèsset anys van transcórrer entre l’aprovació del ple de juliol de 1949 i la inauguració de l’edifici l’any 1966. Però el resultat bé que va valer l’espera. Naixia un mercat modern, espaiós, accessible i cobert. Una evolució tan bona com necessària. Però amb aquell avenç es va perdre una part de la història familiar. Concretament, la que va començar aquell any de mil nou-cents quaranta, quan Concepció Pla i Antonio Ferrero decidiren muntar una fruiteria-verduleria. Havia arribat el moment de canviar l’emplaçament, de trobar-se amb la clientela a un altre lloc. El fet d’eixir al carrer, de relacionar-se amb els veïns i de viure el poble, però, continuava intacte. Perquè aquella és l’essència i la gràcia dels espais públics, la de trobar-se els uns amb els altres.

La idiosincràsia de les empreses familiars d’abans és la d’haver mamat la feina des de menuts. Com si es tractara d’una part de l’herència que no es pot defugir. De les quatre generacions que estem a punt de descriure, no n’hi ha ni un sol membre que no haja començat a treballar de manera prematura al negoci familiar. Totes elles i ells acompanyaven els pares al camp o als mercats. Era el seu hàbitat natural. Tant els valia que fora dilluns o diumenge, que vinguera la pasqua o que fora el temps de celebrar el Nadal. La feina sempre estava present.

Conten que l’avi Antonio Ferrero s’enduia de tant en tant els seus nets a treballar. Devien tindre huit o nou anys, però això no era cap impediment, i menys una excusa, per a què s’abocaren a les feines del camp. Arrancaven alls, feien ceberes, segaven herba o aclarien panís. Sempre hi havia alguna cosa per fer. En acabar la jornada l’avi es plantava davant d’ells i els escrutava en silenci mentre enrotllava un cigarret. El ritual era gairebé sagrat, per això els xiquets esperaven expectants i sense moure ni un múscul. Després els el passava per a què li feren una xuclada. Si eren prou majors per a treballar, també ho eren per a fumar.

Amb el temps no van deixar de feinejar, però van canviar les tasques que desenvolupaven. Antonio i Juan, els germans, en tindre l’edat suficient també es van fer càrrec de la feina de buscar producte allà on fora que n’hi haguera. Diuen que, fins i tot, feien servir una moto Ossa que tenien. I anaven on fora menester, la carregaven i cap a casa. Com aquell dia que van anar fins a Navalón. Allà no coneixien a ningú, però van tindre la sort de trobar un home que els va donar la solució: Allà en el riuet hi ha un home que té bajoquetes. I cap al lloc que van anar. Finalment, les van trobar, van tancar el tracte i se les van endur cap a Ontinyent. Imagineu els dos germans, la moto i la càrrega travessant el Portitxol! La cosa no devia ser fàcil. Això sí, va valdre la pena. En aquell viatge vam guanyar cent vint-i-cinc pessetes de l’època!, sentència Antonio Ferrero en referir-se a l’assumpte.

I si primer anaven amb la moto, després ho feren amb el camió. Continuaren anant a Gandia i a la Vall de Tavernes, com havien fet abans els seus pares. Però no només. Cada dia visitaven pobles i més pobles a la cerca de proveïdors que els oferiren productes de primera qualitat. Un dels llocs que més visitaven era la llotja de Xàtiva. Allà ocorria, si fa no fa, el mateix que hem contat abans en parlar del Mercat del Prado de Gandia. Però allò de comprar, que sembla un treball tan fàcil, de vegades es complicava. Una de tantes que van acudir a la capital de la Costera, Antonio Ferrero Pla li va dir, al seu fill: Mira si trobes naps que ens fan falta. El xiquet va córrer amunt i avall fins que va entropessar amb un parell de sacs que hi havia en terra. Ningú no els custodiava. Així que es va asseure damunt d’ells i va esperar que arribara l’amo. Van passar un parell d’hores bones abans que l’home no apareguera.

• Xe, Ferreret, què fas ací?
• Mera, he vist els naps que buscava i m’he assentat ací a esperar-te. A com els vols?
• Què et pareix este preu?
• Me’ls quede tots.

Amb quatre paraules es tancaven els tractes. No calien ordinadors, ni lleis, ni hòmens bons que regularen les transaccions. N’hi havia prou amb la paraula d’algú per a assegurar el compromís d’una compravenda.

A mitjans dels anys huitanta del segle passat la cosa es va tornar una miqueta difícil per als xicotets negocis que es dedicaven a l’alimentació. Botigues com La Plana tremolaven en veure desembarcar els primers supermercats que arribaven al poble. Grans superfícies que concentraven molta quantitat i diversitat de productes, i a uns preus més baixos del que oferien les botigues. L’impacte d’estos establiments va penetrar fins al moll de l’os del poble. D’entrada, l’ecosistema comercial d’Ontinyent es va veure afectat. Els comerços tradicionals van començar a desaparéixer a poc a poquet, la qual cosa va dur a una desertització dels barris com no s’havia vist mai. Això implicava una pèrdua de vida social al carrer. Per tot arreu apareixien, de la nit al dia, baixos tancats a l’espera que algú els ocupara. Es van destruir llocs de treball i l’afluència de gent que ocupava els espais públics va disminuir. Vaja, que va canviar l’hàbit de consum i, amb ell, la vida del poble. Perquè una acumulació de xicotets canvis com aquests són els que fan que, a la llarga, Ontinyent esdevinga irreconeixible per als seus ciutadans. Minvaven els comerços alimentaris i els productors agrícoles. Quasi res porta el diari! Ells, que havien sigut els qui havien dibuixat el paisatge, assentat els costums i donat feina a tanta gent des de temps remots.

Definitivament, Ontinyent avançava a marxes forçades cap a la modernitat. Un fet irreversible que requeria una certa perícia per tal d’adaptar-se. I així com es diu, es va fer.

DE MOMENT, L’ÚLTIMA GENERACIÓ DE LA PLANA

Quasi noranta anys després que Concepción i Antonio engegaren el seu projecte particular, encara queden dos establiments de la Plana a Ontinyent. Cadascun amb la seua pròpia història.

En l’actualitat els germans Juan i David Ferrero Torró estan al capdavant de la botiga que hi ha al barri de Sant Rafel. Un punt de venda que va aparéixer l’any 1968 gràcies a la iniciativa del matrimoni format per Maria Elvira Torró Revert i Juan Ferrero Vaello, els pares dels actuals gerents.

Conta Maria Elvira, coneguda com a Maruja la Plana, que no tenia cap experiència prèvia en el sector. Mai havia treballat al camp ni s’havia posat al capdavant d’una fruiteria-verduleria. Jo treballava en el tèxtil. En concret, a una fàbrica que hi havia al carrer Gomis anomenada Hilaturas Trinquete. Quan em vaig posar a festejar, la meua parella em preguntava contínuament “Tu m’aprofitaràs?” Em volia per a treballar a la tenda aixina que, quan ens vam casar, em vaig deixar la faena que tenia i em vaig posar a atendre darrere del taulell. Al començament, Maruja va anar alguna vegada a vendre al mercat. Però la seua tasca principal es trobava a la botiga de Sant Rafel; aquella en la qual va treballar fins al dia que es va jubilar. Tants anys va passar atenent aquell punt de venda, en contacte amb els veïns i les veïnes, que encara hui baixa de tant en tant per fer la visita. L’enyorança que té per aquella faena està lligada al compromís que sent pel negoci familiar. No debades s’hi va dedicar en cos i ànima durant molts anys. Jo estic molt feliç aixina. Visc dalt de la tenda i sempre que puc baixe a parlar amb qui estiga per ací.

Van haver de passar molts anys fins que Juan i Maria Elvira es van jubilar. El pas enrere d’aquells qui havien obert la tenda i l’havien atés durant tant de temps no va ser un entrebanc. De fet, el negoci va trobar la continuïtat que anhelaven els pares en els seus dos fills, que també havien aprés els menesters de la faena treballant des de ben menuts. I no només això. La nova generació va continuar amb els punts de venda que tenien els pares (la botiga de Sant Rafel i els mercats d’Ontinyent i Banyeres de Mariola) i van afegir altres mercats; concretament els de Fontanars dels Alforins i Montixelvo, que encara conserven hui en dia.

L’altra botiga de la Plana que encara roman oberta en l’actualitat és la que hi ha ubicada a la plaça de la Concepció. Està regentada per Vicent Ferrero Belda i és molt habitual veure el seu pare, Antonio Ferrero Vaello, per allà entretingut amb els clients. L’home, que fa anys que està jubilat, va treballar tota la vida en el mateix ofici: comercialitzar fruita i verdura. Des de ben menut es va acostumar a anar amunt i avall comprant productes i repartint-los entre la clientela; bé fora al mercat o a la botiga que hui gestiona el seu fill. És de raó, per tant, que Antonio continue deixant-se veure en aquell món que va ajudar a crear durant una bona part de la seua vida. Perquè el sent seu i se l’estima.

El fet que el seu fill Vicent estiga al capdavant del negoci és una conseqüència directa d’una de les moltes adversitats que ha hagut de superar el nostre poble: la crisi del sector tèxtil de començaments del dos mil. Vicent s’havia format per llaurar-se un camí al marge del negoci familiar. Va estudiar Processos químics i filatura tèxtil i, gràcies a això, va entrar a treballar al laboratori d’Estampados Sanchis. Allà s’hi va estar fins que l’empresa va tancar.

En vore’s sense faena es va tornar a fixar en el negoci que duien avant els seus pares. La cosa tenia tota la lògica del món. Vicent havia ajudat en la fruiteria des que tenia deu anys, coneixia aquell ofici perquè l’havia viscut i patit des de ben xicotet, perquè li agradava, i ara que son pare estava a punt de jubilar-se se li obria una oportunitat que va acceptar sense pensar-s’ho.

En preguntar-li, a Vicent, sobre el nom de la Plana ens sorprén amb una afirmació que no deixa de ser curiosa, malgrat no ser cap novetat en aquest relat familiar. Conta que hui en dia molta gent els coneix amb el sobrenom de la Plana, però que això no ha estat sempre així. De fet, entre els més majors dels seus clients i clientes, es coneix l’establiment com Ca Mari Fina. Segurament en aquest punt del relat no siga menester un aclariment al respecte, però el farem per si de cas. Mari Fina, com deuen haver intuït vostés, és el nom de la mare de Vicent, la dona d’Antonio Ferrero. Ella era, també, qui s’encarregava d’atendre la clientela. La cara més visible del negoci. Així, com havia passat abans amb Concepció Pla, també en aquella ocasió la gent va batejar l’establiment al marge de la voluntat dels seus propietaris. És possible que el client no sempre tinga la raó, però té la força per canviar-ho tot.

Cadascuna de les persones que han tret el cap en aquest relat es van haver d’adaptar al seu context particular. Els últims representants que queden de la Plana no són una excepció al respecte. Pot ser per això, perquè comparteixen una mateixa circumstància, viuen situacions que s’assemblen bastants en segons quins aspectes.

Tots ells coincideixen en el fet que aquesta és una faena dura i difícil. Que cal dedicar-li moltes hores i treballar en jornades que són poc habituals entre la resta de treballadors; a excepció de casos molt particulars. Però també tenen en comú l’estima per un ofici que duen a la sang. Que ha anat transmetent-se dins l’àmbit familiar des de fa gairebé nou dècades, que es diu prompte. Jo ho entenc com una vocació, no com un lloc de faena. És la meua manera de viure. Qui afirma això és Vicent Ferrero, que ens atén a la rebotiga, assegut prop del seu pare i  amb tot de caixes apilades que contenen creïlles, tomaques, carabasses i melons envoltant-nos. Un espai fresc i agradós on sura una olor de fruita acabada de collir, de bancal a boqueta de nit quan arriba la tanda. David i Juan, els germans que regenten l’establiment de Sant Rafel, ens fan cinc cèntims del mateix. També se senten atrets per una feina que, per a ells, representa molt més que una simple ocupació. Per això canvien el semblant quan els preguntem per la continuïtat del negoci. No. Ni vull que n’hi haja tampoc. David es mostra decidit en la resposta i ho fa amb contundència, però amb la mateixa celeritat ho matissa després: Bé, no sé què passarà demà. Jo no deixe de lluitar pel meu negoci. Però açò és massa dur per als que venen.

El LLEGAT

Una de les coses que més m’agraden de l’àvia és que no necessita explicar-se davant de ningú. Tampoc entra en discussions perquè les considera inútils. Qui vulga tindre la raó, que la tinga, diu sempre. I amb aquella sentència dona per acabada qualsevol discrepància. Ara bé, el que més li valore és la naturalitat amb què enredra els tafaners. Els preguntadors i els xafarders no els pot ni oldre. Per això justifica el seu comportament amb una altra sentència: qui vulga saber, mentides amb ell.

És molt aficionada a fer servir dites de tota mena, en té una per a cada situació. La majoria d’elles s’entenen a la primera. No cal ser un setciències per descobrir cap saber ocult o amagat en elles. Però n’hi ha una que no vaig saber desentranyar fins que vaig acabar d’escriure aquest relat. Me la va dir, precisament, en parlar del tema que ens ocupa: La comoditat acabarà amb tot. I ho va fer en eixir de la Plana, amb les maduixes a la mà. En acabar en va traure una de la bossa, se la va quedar mirant eucarísticament i va fer com el poeta: va cloure els ulls i se la va fotre. Després va continuar caminant com si res.

Clar que sí, vaig pensar. Als treballadors cada vegada ens costa més acceptar oficis com aquests, que exigeixen tantes hores i tant de sacrifici. Però també als consumidors, que hem renunciat a una part important de la qualitat del menjar en favor de tindre a l’abast productes més barats i durant tot l’any, sense tindre en compte la temporada del camp, que és un concepte que sembla que s’està perdent.

Per això, les xicotetes botigues de barri agonitzen més que mai. I aquest no és un fet menor. Prescindir d’un establiment com la Plana significa perdre el patrimoni gastronòmic i cultural que hem anat acumulant durant segles. I ja sabeu el que es diu: deixar morir el barri és el primer pas per a perdre el poble. Cert és que Ontinyent no desapareixerà, però la seua fesomia serà tan diferent que en poc temps ningú el reconeixerà. Venim de la terra i des d’allí hem transitat per camins diversos. El viatge no s’ha d’aturar, que ningú es confonga. Però si no som capaços de saber qui som i com hem arribat fins ací, acabarem diluint-nos en el còctel d’una modernitat que només es mostrarà competent per posar-nos un plat damunt de la taula. Sempre el mateix.

Ja ho deia l’àvia…