ELS GERMANS SABATETA

ELS GERMANS SABATETA

ELS GERMANS SABATETA

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

Els Germans Sabateta

Fa només uns minuts que el sol ha començat a imposar la seua presència. La mateixa que fa que la nit recule fugissera, com un exèrcit vençut que es retira amb parsimònia i molt de pesar. A poc a poquet s’escampa la claror per tots els racons del cel i de la terra. Fins a arribar a aquests bancals del Llombo que antany lluïen ufanosos. D’aquell verger només en queda el vestigi de la memòria, unes poques fotografies i algunes petjades que encara sobreviuen al pas del temps. Ja no hi ha els arbres fruiters que antany ocupaven bancals sencers, perfectament arrenglerats com un exèrcit d’aparença invencible. Tampoc hi baixa l’aigua de la séquia com ho feia quan érem infants. Ni s’escolten les converses dels llauradors que vigilen i esperen la tanda. Ara el paisatge resulta d’allò més diferent. Sovintegen els bancals erms i escassegen els arbres, testimonis solitaris de tot allò que s’ha perdut.

Fins que ocorre el miracle de cada dia. Aquell que es presenta a trenc d’alba i amb la força del temps que es mesura seguint el capritx de les estacions. El que retorna des del fons de la nostra memòria per mantindre’ns units a allò que vam ser: un poble arrelat a la terra i a la tradició. Tot comença amb un soroll o patiment de màquina vella. El petardeig del motor d’una mula mecànica. La mateixa que cada nit descansa al bancal que fita amb l’antiga fàbrica d’Eduardo Bernabeu. És el vehicle que fan servir cada dia Vicent i Pepe, els germans Sabateta, per tal de recórrer el curt trajecte que separa aquell espai de la granja que tenen a pocs kilòmetres de distància. El ritual sempre és el mateix. Pepe puja a la part de darrer del vehicle i s’asseu d’esquena al conductor mentre espera en silenci. Al mateix temps el seu germà Vicent engega el motor i trau la màquina a empentes, fins que la té endreçada de cara al camí. Llavors hi puja i se’n van Llombo endins per començar un nou dia que serà com la resta. Tant es val que siga diumenge o dia festiu. La feina és sagrada i no es deu deixar per fer. Si plou, ja se les arreglaran per tapar-se com puguen. Els animalets els esperen i aquesta és la més gran de les prioritats.

De tant en tant el quadre canvia. Pot ser algun dia Pepe s’encanta més del compte i el seu germà, que no està per a esperar a ningú, posa la mula mecànica en marxa i comença a fer camí. El menut corre com pot darrere la màquina i crida a Vicent, que fa com si no l’escoltara només per donar-li una lliçó. De vegades intercanvien unes paraules a tall de renecs, però mai passen de ser això: paraules que el vent s’endú des de dalt de la mula mecànica estant. Després hi ha un moment en què arriba l’estiu i els veïns dormen amb les persianes alçades i les finestres obertes. I en sentir el soroll de la mula mecànica fan com qui escolta les campanes del campanar. I saben que és en aquell moment que comença el nou dia.

Els germans Sabateta també formaven part del paisatge del Llombo. Sense ells el barri hauria estat una altra cosa ben diferent. Dos hòmens de secà i d’interior, criats en un espai que ja no existeix. Ni en la seua fisonomia ni en el seu caràcter humà. Dues persones deixades anar en un temps i un espai que no foren els seus. Un món desconegut que quedava ben lluny de somoure les emocions que sí els provocaven, en canvi, el fet de caminar sobre els solcs d’un bancal acabat de llaurar. L’olor de la terra molla o el mugir de les vaques que hi havia a l’estable del fons de sa casa.

Vicent va morir el passat 25 de febrer de 2023 en un accident de tractor mentre treballava. Pepe, el més menut dels dos, es va quedar orfe de la companyia d’aquell amb qui sempre havia viscut i confiat. Sense el qual se sent ben poca cosa. Com arrancat del seu estat natural i primari.

ELS PARES

La vida de Vicent Gironés Borredà, pare dels germans Sabateta, va transcórrer tranquil·la i rutinària fins que l’any 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Nascut a Ontinyent l’any 1906, va dedicar els seus dies a fer el mateix que havien fet abans els seus pares i avis: treballar la terra i tindre cura dels pocs animals de què disposava la família.

En els moments previs al conflicte Vicent vivia sol amb sa mare a una casa situada al carrer Sant Jaume núm. 94. Era el menut de quatre germans (Pepe, Batiste, Carmen i Vicent, nomenats per ordre de naixença) i l’únic de tots ells que no era casat. El seu pare feia anys que havia traspassat i la seua mare ho va fer només començar la guerra. El fet de quedar-se orfe fou un revés enorme, sens dubte. Però no fou l’últim contratemps que se li  havia de presentar. Poc després de l’òbit de la mare va rebre l’ordre de desplaçar-se a Madrid per lluitar en defensa de la República. I així ho va fer. Però l’home que se’n va anar estava molt lluny de fer-ho com una ànima colpejada. Malgrat les desgràcies que li van arribar, enganxades com cireres i totes seguides, Vicent no va perdre en cap moment el sentit de l’humor. I, més curiós encara, el va utilitzar per riure-se’n d’una vida que s’havia entestat a esbatussar-lo. Així és almenys com ens ho conta la seua filla, Carmen Gironés Pastor: No li quedava ningú a la família. El fet de trobar-se sol de colp a repent es va traduir en la manca d’una cosa tan bàsica com és la por a la mort. Paraules aquestes que Carmen ha utilitzat per explicar l’actitud de son pare enmig de la guerra. Un context carregat de raons per a cridar la malastrugança. Una vegada va escapar de la mort a l’últim sospir. Es trobava dins d’una trinxera i una bomba li va caure ben a prop –continua Carmen. Altra vegada, mentre es trobava assegut descansant, una ràfega de tirs li van passar rabents. Tan a prop que, fins i tot, alguns dels projectils li van esmicolar en mil bocins un botijó que tenia entre les cames. I com creieu que s’ho va entomar el bo de Vicent, doncs rient-se de la dissort en què s’havia trobat sense buscar-ho. Si la mort t’ha d’arribar, t’arribarà. I si tens la sort d’escapar d’ella en l’últim sospir, doncs alegra’t i agraeix-li a qui siga aquell desenllaç.

La bona qüestió és que la guerra va passar i, almenys per a Vicent, les conseqüències no foren nefastes. Va tornar a Ontinyent i allà va intentar reprendre la vida tal com l’havia deixada abans del conflicte. La cosa no anava a ser fàcil. Per començar, en tornar a casa anava a trobar-la buida. Sa mare, ja ho hem dit, havia mort abans d’anar-se’n ell a servir al front. I amb ella havia marxat l’ordre que havia imperat dins d’aquelles quatre parets. Fins aquell moment Vicent, que era un home treballador de veres, només s’havia preocupat de dedicar-li la major part de les hores del dia als treballs que el camp i els animals li exigien. La mare, per la seua part, feia el mateix dins de casa. Com la majoria de les dones en aquell temps es va dedicar a cuinar, netejar, educar als fills i tots els menesters que ja són sabuts perquè no són nous ni aliens del tot als temps que corren. La bona qüestió és que, en faltar aquella peça clau en l’engranatge familiar, la casa de Vicent es va convertir en tot un desori. Fins a tal punt fou així que, de tant en tant, una de les cunyades acudia a sa casa per posar un poc d’ordre. És a dir, que Vicent havia aconseguit reprendre la seua vida, però havia fet ben poca cosa per endreçar les feines que, fins aquell moment, havia fetes la seua mare. I va passar així un temps fins que la cunyada, cansada d’aquella situació va ordir un pla per tal de trobar una solució que satisfera Vicent i, de passada, l’alliberara a ella d’aquella obligació.

Resulta que aquella cunyada era la dona que s’havia casat amb Pepe, el germà major de Vicent. Aquella parella va haver de lluitar pel seu amor, però sobretot per la possibilitat de materialitzar-lo com és de costum. Tot va començar el dia en què Pepe, encara un jove enamorat que festejava amb la seua parella, li va demanar ajuda a sa mare per donar el primer pas de cara al matrimoni:

  • Mare, jo vull casar-me.
  • Doncs pren esta aixada i tot el que guanyes per a poder casar-te.

A Pepe no li feien por ni l’aixada ni la faena, però amb el que guanyava al camp treballant de sol a sol no en tenia prou per a acomplir el seu somni de viure casat amb la seua parella. És per això que va decidir anar-se’n a fer les Amèriques. I en aquell continent s’hi va estar uns anys, a Buenos Aires concretament, fins que va tornar amb una xicoteta fortuna que li va permetre comprar una lleteria al carrer Delme d’Ontinyent.

Arribats a este punt és quan hem de reprendre el pla abans esmentat. Aquell que havia ordit la cunyada per tal d’ajudar a Vicent. Tot va començar amb una proposta:

  • Vicent, ací a la lleteria ve una xiqueta molt bonica a comprar llet cada dia que li passa com a tu, que no té a ningú. Vine a la mateixa hora que ella i aixina la coneixes.

En els dies posteriors es van succeir una sèrie d’encontres a la lleteria del carrer Delme que, per a qualsevol observador extern, haurien passat per ser fruit de la casualitat. No debades l’un era germà de l’amo del negoci i l’altra una clienta habitual. La bona qüestió fou que aquelles dues ànimes van començar a intercanviar unes poques paraules cada dia, però la cosa no donava per a més. Fins que en una d’aquelles Vicent es va animar a fer un pas més en aquella relació que semblava lluny de materialitzar-se:

  • Xica, vols que t’acompanye a casa?
  • Bé, fes el que vullgues. Però jo no t’he d’agafar del braç.

Quatre mesos després, en aquell any quaranta on encara no havien mort tots, Vicent Gironés Borredà i Amparo Pastor Doria, que així es deia aquella xiqueta, es casaven a l’església de Santa Maria. Vicent tenia trenta-tres anys i Amparo en tenia vint-i-quatre. La parella va viure la resta de la seua vida en companyia l’un de l’altre, en aquella casa del carrer Sant Jaume on Vicent s’havia criat.

Aquell matrimoni havia nascut fruit d’una necessitat compartida.

Així com hem fet abans amb el seu marit, també referirem dos fets funestos per començar a parlar de la vida d’Amparo. Quan contava només dotze anys de vida va contraure el tifus. Una malaltia que, en aquells temps de carestia i necessitat, s’enduia moltes vides. Tot semblava indicar que la seua no anava a ser cap excepció. Que el final ja estava decidit pels designis d’una malaltia assedegada de mort. Tant fou així que, fins i tot, els metges consideraren que res es podia fer per salvar aquella xiqueta. I així li ho van comunicar als pares. El pobre pare, desesperat de dolor i de patiment, va encomanar-se a Déu. L’última esperança que l’home va veure possible. Es va agenollar a la mateixa terra que treballava cada dia i va pregar desafiant la immensitat del cel i del dolor que sentia, a viva veu i amb els braços en creu: La meua vida per la d’ella! Quinze dies després l’home va morir i Amparo, per contra, va iniciar una millora que la va deslliurar dels braços de la mort. La causa del traspàs del seu pare fou una pulmonia que va agafar per culpa d’una tronada que el va sorprendre mentre buscava pebrassos. L’existència d’algun tipus de relació entre ambdós fets és cosa que el lector o lectora és lliure d’establir segons la seua consideració. Nosaltres ja en tenim prou i massa en intentar transmetre aquestes memòries que són de tots.

El segon d’aquests fets funestos va ocórrer a la finca de la Polònia, situada a la Partida del Pla. Allà vivien Amparo, la seua germana Maria i la mare d’ambdues. La mare, precisament, acostumava a fer ús d’un burret que tenien per casa per tal d’anar amunt i avall endreçant les feines del camp, que eren moltes i pesades. Fins que un bon dia la pobra dona va caure de l’animal i es va obrir el cap com una magrana. El metge que la va atendre li va cosir la ferida, però aquella intervenció va quedar ben lluny de tancar tots els mals. Prompte va quedar palés que alguna cosa no anava bé. I poc després va morir de resultes de les seqüeles que li havia provocat aquell accident. A conseqüència d’aquell fet les dues filles, menudes com eren, van haver d’anar-se’n a viure amb els avis. Així, van encetar la seua nova condició d’òrfenes abandonant l’Alqueria Polònia per la de Doria, situada més a la vora del poble. Per la banda de Benarrai. El trasllat d’una finca a l’altra va agafar a Amparo convalescent encara de la malaltia del tifus, que va trigar un temps a desaparéixer del tot.

Maria fou la primera de les dues germanes que va abandonar la llar dels avis. Resulta que es va casar primer que la seua germana i, per això mateixa, se’n va anar a viure amb el seu marit. Primer, a un mas situat a Beniarrés que s’anomenava el “Mas del Moro”. Després, a una finca d’Alcoi. Si bé és cert que de tant en tant tornava al poble a visitar els avis i la germana, també ho és que mai més va tornar a Ontinyent per quedar-se a viure. Fora del poble va parir cinc fills, com després faria la seua germana. Un dels quals se li va morir albaet.

Poc abans de casar-se, Amparo s’havia posat en amo. En aquells temps treballava a la casa que don Antonio Vidal, l’empresari copropietari de la fàbrica “Tortosa y Delgado”, tenia a tocar del pont vell. Just a l’entrada de la fàbrica. Allà endreçava els menesters propis que es requerien per tal de dur avant una llar: cuidar els xiquets, netejar, fer el menjar… i també anar per llet a la lleteria.

Donades aquestes circumstàncies a ningú li pot sorprendre l’afirmació que el casament amb Vicent li havia arribat en bona hora. El seu marit tenia una casa en propietat. La mateixa on fins feia poc havia viscut amb la seua mare. Unes poques vaques i unes quantes fanecades de terra al Llombo.  I el que era més important: voluntat i coneixements a cabassos per tal de dur el treball avant. Les terres que tenien al Llombo en el moment del casament estaven partides en diversos bancals. L’últim dels quals el va adquirir Vicent l’any 1935. La història que hi ha al darrere resulta curiosa. Vicent i Batiste eren germans, ja ho hem dit. Però més enllà d’això eren inseparables. Passaven gran part del temps en companyia de l’altre. Un dels llocs on acostumaven a acudir era al bar “El Círculo Industrial”, on anaven a prendre café i fer tertúlia. En una d’aquelles visites Batiste li va plantejar al germà el fet de comprar un bitllet de loteria per compartir. Vicent, tan pragmàtic com era, s’hi va negar adduint que això era una manera com qualsevol altra de malgastar els diners. Així que a Batiste no li’n va quedar una altra que comprar dos bitllets de loteria: un per a ell i l’altre per al seu germà Vicent. El mateix que acabava de negar la possibilitat que la sort els tocara amb les puntetes dels dits per tal de fer-los més fàcil el futur. Quan l’endemà s’alça Batiste amb la notícia que els havia tocat la loteria es va encamallar cap a casa Vicent, amb el cor que li eixia gola amunt i emocionat per les noves perspectives que se’ls obrien d’allí en avant. Va arribar a la casa del germà i, amb els nervis que se li desbordaven pels porus de la pell, el va despertar entre crits i abraçades:

  • Vicent, Vicent!
  • Què passa?
  • Què ens ha tocat la loteria?
  • I per això em despertes?

Amb aquells diners Vicent i Batiste es van comprar dos bancals adjacents al Llombo. Els mateixos que, en els mesos següents, van destinar al cultiu de farratge per a les vaques i d’horta per a omplir el rebost de casa.

Vicent i Amparo van formar un matrimoni pròsper i durador que va criar cinc fills: Vicent (1941-2023), Amparo (1943), María (1945), Pepe (1947) i Carmen (1949). Tots ells Gironés Pastor de cognoms. Nosaltres centrarem el nostre relat en dos d’ells: Vicent i Pepe. Anomenats així és possible que passen desapercebuts a molts lectors i lectores de hui. Però és molt probable que els identifiquen fàcilment si emprem el malnom amb què, de manera popular i afectuosa, foren coneguts entre els veïns del nostre poble: “Els germans Sabateta”.

EL MALNOM “SABATETA”

Cosa curiosa és, per començar, que aquest malnom no els pertanyia als germans en exclusiva. De fet, en el seu origen definia a tota la família. Segons ens reporta la seua germana Carmen, la més menuda de tots, el malnom ve donat per una alqueria que hi havia a la zona de l’Almaig que s’anomenava, precisament, “L’alqueria Sabata”. Allà s’hi van estar els besavis de Vicent i Pepe una bona temporada, enfeinats treballant aquell terrer. I fou per aquest motiu que la família va començar a ser coneguda entre la gent del poble com els “Sabateta”. Unes generacions després el cercle es va reduir i, si bé és cert, que encara hi ha molta gent que anomena amb aquest malnom al conjunt de la família, també ho és que la majoria dels nostres veïns i veïnes només l’associen al binomi que formaven Vicent i Pepe.

L’ÚLTIM REDUCTE DE LA NISSAGA

És cert que l’imaginari popular situa els dos germans com si foren les dues cares d’una mateixa moneda. Difícil resulta concebre l’un sense la companyia de l’altre. I ben bé que va ser així. Almenys fins aquell fatídic accident que, a finals de febrer de l’any 2023, va tallar de bell en sec la vida de Vicent mentre treballava. Fins aquell moment la relació entre Vicent i Pepe fou la pròpia d’una simbiosi no del tot equilibrada. S’ha esmentat a bastament la companyia que es feien l’un a l’altre. Que sempre anaven junts. Però allò en què no s’ha parat tant d’esment és en el fet particular que sempre ho feien seguint el mateix ordre i disposició. Quan anaven en el tractor, Vicent era qui conduïa i Pepe qui anava darrere assentat. Quan caminaven, Vicent sempre anava davant i Pepe el seguia unes passes per darrere. Cap ni una vegada van variar aquell ordre que s’havia establert entre els dos de la manera més natural possible. Com ocorre amb la successió de les estacions o amb el cicle de l’aigua.

El que és cert és que cadascun dels germans guardava un rol o responsabilitat en aquella empresa conjunta que, sense proposar-s’ho, van constituir des de ben menuts. Des del dia mateix en què Pepe va nàixer setmesí i amb només un quilo de pes.

Vicent, ja ho hem dit una miqueta més amunt, era el major dels germans. I aquest fet el va obligar a alternar la feina al camp, on acudia cada dia per tal d’ajudar a son pare, amb la cura pels més menuts de la família. Tot això en un temps  en què la infantesa no representava un territori sagrat que s’havia de protegir i allunyar de la vida dels adults al preu que fora menester. Per aquest motiu prompte va abandonar l’escola del Grupo; malgrat les aptituds que va mostrar des del començament. I segurament per la facilitat que havia demostrat a l’hora d’aprendre la lletra, no es va donar per vençut. Els primers anys va sovintejar la feina amb els estudis. Mentre el sol ho permetia treballava al bancal i en companyia dels animals. I només quan tot quedava enllestit, a poqueta nit, acudia al “Patronato” per tal d’aprendre les lliçons amb l’objectiu de completar uns estudis que s’havien quedat a mitges per culpa de la necessitat en què es trobava la família.

Amb el temps, els únics estudis oficials que Vicent va materialitzar foren una sèrie de cursos de caràcter intensius que llavors impartia la “Agencia Comarcal de Extensión Agraria de Onteniente (Valencia)”. Tots ells duts a terme a primeries de la dècada dels setanta: Curs de cítrics, de fructicultura i de comptabilitat agrícola. Una sèrie de coneixements que venien a apuntalar la saviesa profunda que l’home tenia envers les feines dels camps i dels animals. Una saviesa tan ampla com l’Ebre, extreta tota ella des d’un vessant eminentment pràctic. Forjada a base d’hores i més hores de treballar al bancal i en companyia dels més majors que, per a aquesta mena de menesters,  resulten ser els millors mestres.

Talment com havien fet abans els seus pares i avis, els germans Sabateta van convertir l’art de treballar la terra i els animals en la seua manera de viure i de sobreviure. Per aquest ordre. I per tal de dur aquesta empresa a bon port van haver de desenvolupar destresses diverses. Aquells hòmens obtenien mel de la criança d’unes abelles que tenien repartides pel terme. Tant a la casa Peres com a Galindo tingueren situades les colmenes que, com és sabut, són més rendibles en la mesura que s’afermen al noble art de la transhumància. També plantaren alfals per tal d’obtenir farratge per al bestiar, hortalissa, melons o fruitals; que de tot el que dóna la terra és de justícia que se’n traga profit. Venien la llet que esmunyien de les vaques de casa o de la granja, segons el moment de què es parle. I d’aquests animals també aprofitaven el fem que només es podia treballar quan la minva manava sobre els atzars del calendari. Perquè fer-ho fora d’eixa fase lunar significava empudegar la mateixa casa on havien de menjar i dormir.

És cert que hui hem inventat molts conceptes que serveixen per a definir una mateixa cosa: economia circular, reciclatge, autosuficiència, kilòmetre zero, animal-friendly, respectuós-amb-el-medi-ambient… fins i tot hi ha moviments, com l’slowfood, que proven de fer-hi referència. Ni a Vicent ni a Pepe els va fer cap falta ampliar el seu vocabulari per aquesta banda. Els que ells duien a terme era un mode de vida i treball tradicional. I ja està. La manera com entenien la vida i el seu treball transcorria pels mateixos viaranys que havia definit la tradició. Fruit d’un saber mil·lenari construït per acumulació gràcies a l’esforç de les generacions precedents. Els germans Sabateta pertanyien a aquell món. Per això vivien al marge de la PAC, dels circuits comercials, de les etiquetes o de les modes. Sembla que, en l’actualitat, la gent assumeix un discurs i després hi actua en conseqüència. En el cas de Vicent i Pepe la cosa no anava així. Simplement feien com havien vist fer. I mai necessitaren un discurs per a convéncer-se de la seua manera de procedir. S’havien quedat en el passat, assevera la seua germana Carmen. Per bé que aquesta frase no es trau a col·lació amb cap intenció crítica. Simplement, es tracta de la definició fidel d’un model de vida que ens ha sostés durant moltes més generacions de les que han calgut per a desbaratar-lo. El mateix que Vicent i Pepe representaven de manera callada i decidida. Sense proselitismes i desproveïts d‘una cosa tan bàsica com és el concepte de veritat.

Ara bé, amb el llegat dels germans Sabateta passa el mateix que ocorre amb la Història. En el seu decurs domina la continuïtat, però també hi ha cabuda per al trencament i la innovació. En el cas dels nostres protagonistes, entre tots aquests canvis, destaca la granja. Cert és que el seu pare ja tenia animals a casa, però foren els fills els qui van fer el pas definitiu. A principi dels anys setanta van construir una granja al barri del Llombo. Al començament van traslladar allà els animalets que tenien a la casa del carrer Sant Jaume. Més endavant van afegir noves bèsties a la nòmina de les ja existents. Hi havia vaques, corders, gallines, cabres, conills, coloms, porcs, borregos, titots i algun que altre més que la memòria ha estat incapaç de retindre. Una empresa que va estar en funcionament gairebé sis dècades, que es diu prompte. I que va requerir tant de treball com d’estima per part dels germans. De fet, els últims anys Vicent i Pepe es van dedicar més als animals que al camp. Per una banda, perquè el treball de la terra se’ls havia tornat massa exigent per a la seua edat. Per l’altra, per l’enorme estima que sentien per aquelles bèsties. Una prova d’això és que, en ser preguntat pel que més li agradava de la seua feina, Pepe respon sense pensar-s’ho: “cuidar els animalets”. I, si bé és cert que sempre li han agradat els animals en general, també ho és que, entre tots ells, ha sentit una predilecció especial pels gossos. Tant és així que, a la mort del germà, Pepe se’n va anar a viure a casa de la seua germana Carmen i el seu home José Manuel. Allà la família tenia un gos de feia anys. Prompte es va establir entre els dos una relació especial que  es pot comprovar tothora. Només cal buscar a Pepe a la caseta per saber on està l’animal. Nosaltres mateixos els hem vist passejar més d’una vesprada l’un al costat de l’altre. Però no vos penseu que aquest és un fet diferencial entre els dos germans. A Vicent li ocorria el mateix. En els últims anys de vida, el veterinari de OCAPA (Oficina Comarcal d’Agricultura, Pesca i Alimentació) es va cansar de dir-li a Vicent que no podia tindre tants animals a la granja i que els havia de reduir en nombre com fóra. Vicent, no cal dir-ho, li deia que sí, però no li feia cas. I no prou amb això el pobre veterinari havia de vorer com cada vegada que tornava a la granja els caps de bestiar havien augmentat. Total que, al remat, l’home es va dirigir a la germana Carmen per a vorer si amb ella podia traure’n profit en aquell afer. Resulta que Carmen, en aquell temps, era la propietària legal de la granja. Poc abans Vicent havia hagut de jubilar-se i, per a poder continuar amb la seua feina, va demanar a la germana que es fera càrrec ella de les qüestions legals. La pobra Carmen també va haver de bregar amb el germà major, però al remat se’n va eixir amb la seua (i amb la del veterinari).

De canvis com el que acabem d’esmentar n’hi va haver més com, per exemple, el que va suposar el fet de vendre garberes d’herba. Corrien els anys seixanta i Ontinyent vivia un procés expansiu que, en molts casos, es recolzava en les persones foranies que van vindre a la ciutat per tal de treballar en les feines que oferia la indústria local. Molts d’aquells veïns tenien animalets a casa, generalment conills. Doncs bé, resulta que els germans Sabateta es van dedicar a plantar herba per després segar-la i organitzar-la en garberetes que en acabant venien casa per casa. D’aquella manera Vicent i Pepe feien negoci i els seus veïns s’asseguraven la possibilitat d’alimentar els animalets.

Però si n’hi ha algun element que podríem anomenar disruptiu en la imatge que tots, en un grau o un altre, tenim dels dos germans –encara que seria més encertat referir-se, només, al major, és el següent: Vicent invertia en borsa. Una activitat del tot allunyada de la vida tradicional a què hem fet referència diverses vegades en aquest escrit. Els diners mai els tenia parats, rebla la germana Carmen quan parla d’aquest fet. En efecte, Vicent emprava els diners per a invertir en borsa així com per dur a terme operacions de compravenda. Un seguit de decisions que, al remat, els van permetre incrementar el seu patrimoni més enllà del que la terra i els animals els haguera permés.

Cal tindre en compte que Vicent era espavilat, ja ho hem dit. Però també era una persona a qui li agradava estar informada. Motiu pel qual sempre l’acompanyava un aparell de ràdio que l’anava posant al dia de tot el que se succeïa al món. A més a més, era un bon conversador. Al voltant d’aquest aspecte ha dit Casimir, un amic i veí del barri: era una persona que mostrava molta curiositat i per això preguntava molt. També sabia escoltar i era molt respectuós. Parlava quan havia de fer-ho i era agradable com pocs. Jo mai l’he vist parlar malament de ningú. I aquest és un tret que comparteixen les bones persones.

A tot això podríem afegir altres dels seus trets característics: era un home inquiet i compromés amb els seus. Ja de ben menut va provar de treballar a una fàbrica com a teixidor, però allò li va durar poc. La faena no li importava, però no podia estar tancat. Duia la terra a la sang, comenta la seua germana Carmen. I contra això ningú es pot revelar. S’han de complir els designis a què tots ens vegem abocats. També va provar de treballar a l’obra. Li oferiren un bon salari i la seguretat de cobrar tant sí com no. Al marge de les tronades, sequies o les malalties que pogueren afectar els animals. Però en aquella ocasió va pesar més la decisió de no deixar soles al seu germà Pepe. I va retornar a aquell medi natural en què sempre havia viscut i treballat la família: l’agricultura i la ramaderia. Fins a tal punt va arribar el compromís de Vicent amb el seu germà menut que Pepe, que seu en silenci davant nostre i absent la major part del temps, deixa caure una llàgrima en recordar-lo. Un gest involuntari que ens permet entreveure moltes més coses de les que podem intuir. Perquè l’estima, com el dolor, són com arbres acabats de plantar, que semblen fràgils i menuts, però que al remat sempre acaben mostrant-se forts i poderosos als ulls dels altres.

Ara bé, si alguna cosa ha definit als germans Sabateta ha estat la fe cristiana que van professar. Això sí, sense proselitismes. Si no ho feien amb altres qüestions cabdals de la seua vida i feina tampoc anaven a fer cap excepció en aquest assumpte. Si no els veies treballant, els veies a missa, ens relata un altre veí del barri del Llombo. Moltes vesprades, en acabar la feina, se n’anaven a casa i es canviaven les sabates de treballar per unes altres més mudadores. I d’ahí a celebrar l’ofici allà on fóra que tinguera lloc. Perquè en aquell anar i tornar percaçant litúrgies acudien a diversos temples del poble. Era habitual vore’ls a les Carmelites, Santa Maria o a Sant Josep. I l’únic motiu que els feia inclinar-se per un lloc o un altre era la feina. Perquè tan sagrades com les paraules que omplien les voltes d’una església eren les necessitats dels seus animals. Tenia una vaca que no es podia quedar prenyada. Jo la cuidava i li donava menjar, però res. Fins que vaig anar a la Puríssima, em vaig agenollar davant d’ella i li vaig pregar molt. I amb això n’hi va haver prou. Poc després l’animalet es va quedar encinta i jo vaig estar més tranquil. Li va contar Vicent al seu veí Casimir durant el transcurs d’una de les converses que tots dos acostumaven a mantenir de tant en tant. Aquella convicció els venia de molt antic als dos germans. Ja de menuts van agafar el costum d’acudir a missa sovint. Tant fou així que, el retor, prompte va intuir la facilitat que Vicent mostrava per a la lletra. Què prove! –li va dir. I dit i fet, el major dels germans Sabateta va ingressar en un seminari. El problema és que el xiquet es va vorer tancat allà dins i, per a acabar-ho de reblar, no li feia gens de gràcia que li manaren. Per això va abandonar ben prompte aquell camí i va tornar a l’única senda en la qual s’havi trobat a gust. La mateixa per la qual transiten els seus animals.

LA NECESSITAT D’UNA FIGURA FEMENINA

Al seu pare ja li va passar en tornar de la guerra. D’aquell episodi ja n’hem fet esment unes pàgines més amunt. La bona qüestió és que aquesta història es va tornar a repetir dins la família; per bé que el seu desenllaç, en aquesta ocasió, fou un altre ben diferent.

L’any 1987 Amparo Pastor Doria, la mare dels germans Sabateta, va traspassar. En el moment de l’òbit Vicent i Pepe encara vivien a casa amb els seus pares. Els tres xics de la casa només es preocupaven per treballar i poc més. Amparo era qui s’encarregava de dur avant la resta de menesters. Per aquest motiu la seua absència va pesar com una llosa. Perquè va desestabilitzar un món que, fins aquell moment, havia viscut un equilibri estable. Per a acabar-ho d’adobar es van encadenar un seguit de desgràcies que, si bé és cert que representaven una magnitud molt diferent entre elles, també ho és que es van afegir a la llosa que representava la pèrdua de la mare. La primera d’elles fou la mort d’una vaca durant el part. Un fet al qual es va afegir una altra desgràcia que va succeir a continuació. Fou durant el transcurs d’una d’aquelles tronades furibundes que, de tant en tant, colpegen la vall. Vicent i el seu germà Pepe es trobaven pasturant el ramat de cabres i, en vore’s venir els núvols prenyats d’ira, van encaminar els animals de tornada a casa. Els llamps i l’aiguat els va agafar mentre arribaven al corral i els pobres animalets es van posar nerviosos. Tant fou així que van intentar entrar tots al mateix temps i a correcuita, provocant que vint de les cabres moriren esclafades per la resta de membres del ramat.

De resultes de totes aquestes desgràcies Vicent i la seua germana Carmen van entrar en un episodi depressiu. Però la cosa els va durar ben poc. Un bon dia Vicent es va atansar a la seua germana i li va dir ben clar: Les penes es curen treballant. I així ho van fer. Tots dos van redoblar les obligacions en forma de feina i van acabar per deixar enrere un estat que els haguera pogut soterrar a ells també.

La malaltia prompte va quedar com a matèria de record, però l’absència de la mare continuava contaminant-ho tot. Per això l’altra germana, Maria, amb el temps es va dedicar a omplir el buit que havia deixat sa mare. I per això acudia a casa dels dos germans de bon matí, on s’estava fins a boqueta de nit. En tot aquell temps es dedicava a posar la llar en ordre, cuinar i compartir amb els seus germans el poc temps que s’hi estaven a casa. I així van estar fins que la malaltia de l’alzheimer la va corcar a poc a poquet per dins. Perduda enmig d’un mar de dubtes i incapaç d’ajudar els germans que tant s’havia cuidat i estimat.

UNA CERTA POSTERITAT

Fa un grapat d’hores que compartim conversa. Fora la nit cau a plom i de manera feixuga, com si no tinguera ganes de furtar-li el protagonisme al dia. En realitat, aquesta no és la primera vegada que venim a casa de Carmen i Jose Manuel, la germana i el cunyat dels “Germans Sabateta”. De fet, fa dies que acudim a mitjan vesprada per tal de conversar i posar en ordre un relat al voltant de la vida de Vicent i Pepe. Cada moment ha estat profitós, certament. Els amfitrions s’han mostrat diligents i predisposats d’ençà que vam entrar per la porta. Tot i que no ens coneixien de res, ens van obrir sa casa per al que fora menester. Pot ser per això, pel temps que hem compartit i per les hores que són, ens veiem amb cor de fer l’última pregunta; aquella que ha de cloure el nostre relat. “Per què creieu que els germans Sabateta són tan recordats al nostre poble?”. A l’altra banda de la taula Carmen i Jose Manuel guarden silenci i acatxen el cap. Per la tensió que se’ls dibuixa als llavis i als ulls ens adonem que mediten una resposta que saben que no s’ha de deixar anar a la lleugera. La primera a respondre és la germana: Són recordats com un símbol, sí; però crec que és una estima mesclada de llàstima. Vicent va rebre una educació franciscana. Era treballador i sacrificat, i mai feia ostentació. Però amb el temps aquests principis es van tornar en excés. I, per si fóra poc, passa que als ulls dels altres una persona bona passa per bova. Per les seues paraules intuïm que a Carmen li dol en l’ànima que alguns veïns hagen estat incapaços de vorer en els seus germans alguna cosa més que la simple aparença. I que només s’hagen quedat amb això. Com si una persona no fóra res més que la seua manera de vestir o d’aparentar. Jose Manuel, per la seua banda, també ho té clar: Són un símbol pel caràcter que tenen. Sempre han atés a tot el món. Sense distincions. És com si no saberen dir “no”. Qui els ha buscat i necessitat, els ha trobat.

Ara les mirades es tornen cap a Pepe. L’home viu en aquella casa d’ençà que va faltar el seu germà Vicent i ens ha acompanyat en totes i cadascuna de les nostres visites. Té el cap cot i la mirada enganxada a la taula, dos pams més enllà. Una estampa que ha mantingut durant la major part del temps que hem compartit i que només ha abandonat de tant en tant per afegir o corregir certa informació que anava per mal camí. L’home té la memòria d’un tísic i mai parla foradat. Poques paraules, però bones. Per això em dirigisc a ell, perquè m’interessa el que ha de dir al respecte. Ell, que és un dels protagonistes d’aquest relat. Però resulta que la pregunta no li interessa així que li’n formule una altra: “A vosté com li agradaria ser recordat?”. I aquell home que sembla fràgil i desemparat fa una cosa meravellosa: alça el cap, ens mira fixament i respon amb una saviesa que em desconcerta: Sí, m’agradaria que ens recordaren –respon incloent al germà, com unes persones que sempre anaven juntes. Treballadors. Que cuidaven el seu entorn, dels animalets i de les persones. Quina bellesa i quina simplicitat! I quants conflictes s’haguera pogut estalviar el món amb l’únic gest d’escoltar a persones com Pepe!

Fotografies relacionades amb l’entrada

(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)

LA FAMÍLIA DESCALS. DEL  MOLÍ A LA FÀBRICA DE GEL.

LA FAMÍLIA DESCALS. DEL MOLÍ A LA FÀBRICA DE GEL.

LA  FAMÍLIA DESCALS. DEL MOLÍ A LA FÀBRICA DE GEL.

Patrimoni: Material

La família Descals. Del molí a la fàbrica de gel.

LA VIDA AL MOLÍ. PEPITA DESCALS.

La dona que ens rep al menjador de casa seua té 91 anys. Ens espera asseguda davant d’una taula de fusta coberta per un tendur. El mateix que li tapa les cames i la cadira de rodes sobre la qual s’asseu. Damunt d’ella una bombeta cansada escampa un raig de llum tènue que il·lumina una estança carregada de records. Hi ha fotografies per tot arreu i, entre totes elles, alguns dibuixos fets amb carbonet.

Hem arribat de la mà del seu fill Salvador, el mateix amb qui fa dies que ens entretenim compilant i ordenant la informació que ens facilita sobre la fàbrica de gel de Descals: contractes, rebuts, retalls de periòdics, articles de revistes especialitzades, pressupostos, comunicacions amb els estaments oficials,… tot un tresor que la família guarda amb tota la cura del món. Herència directa del seu oncle Alejandro Descals.

La dona es mostra tranquil·la. Sembla que amb la seua sola presència domina tota l’estança i la gent que ens ajuntem al voltant de la taula. Però només és una aparença. Per poc que comença a xarrar ens deixa entreveure que no entèm del tot què hi fem allà. Amb prou feines compren que el seu testimoni puga semblar-li important a algú i, per res del món, arriba a concebre el valor de la seua memòria. Això sí, des del començament es mostra sol·licita i diligent amb nosaltres. Serà qüestió de temps (pocs minuts, en realitat) que Pepita comence a sentir-se còmoda i a deixar-se endur pels diferents camins que dibuixen un temps i un espai que intentarem recollir de la millor manera possible.

La dona xarra pels colzes i, en fer-ho, ens demostra que conserva una ment clara i privilegiada. Plena de records i de coneixements que poc li serveixen per als nous temps que corren, carregats de presses i d’aparells electrònics de tots els colors i grandàries. Però, malgrat tot, per alguna raó, intuïm que és molt més allò que calla que el que parla.

Pepita va nàixer el 6 d’abril de 1930 i fou la primera dels germans que ho va fer a Ontinyent, concretament al molí Descals. Abans que ella havia nascut Alejandro i Carmen. Pepita fou la tercera en ordre de naixença i després d’ella encara vindrien Eduvigis i un xiquet, de nom José Juan, que va morir albaet, al cap de pocs mesos de vindre al món. Aquella criatura va tindre la mala sort d’arribar enmig d’una gran nevada, en un temps i un espai que encara es mostrava indefens contra aquell tipus d’adversitats. Tal fou així que uns mesos després el xiquet va traspassar de resultes d’una pulmonia que no va poder superar.

El motiu pel qual els germans majors van nàixer a Atzeneta d’Albaida resulta tan evident que la majoria de la parròquia ja deu haver-ho imaginat. Els pares de Pepita, José Descals Soler i Eduvigis Tormo Durà, eren naturals d’aquella població. De fet, la família del pare provenia d’un molí fariner situat allà mateix: el molí de les Clotes. D’aquell molí Fernando Sendra Banyuls apunta al seu llibre “Molins d’aigua de la Vall d’Albaida”:  Com a arrendador del molí, des de finals del s.XIX, tenim, primer a Alejandro Descals i la seua esposa Regina Soler, que era la molinera, tret significatiu per a l’època, ja que ens referim a les acaballes del s.XIX i XX, la qual venia d’una família de moliners, els Solers; i després, els seus fills José i Vicente Domingo Descals Soler, junts, fins a l’any 1928 (en què José va llogar el molí Montanya d’Ontinyent), essent Vicente Domingo que vivia al Palomar, l’últim moliner de les Clotes, a l’acabar el molí l’any 1.965.

Pel que es veu José Descals tenia, entre altres quefers, el d’acudir amunt i avall per les poblacions veïnes per tal d’afermar les relacions comercials que el negoci demanava. I un dels llocs per on es deixava veure sovint era la fàbrica de la Farinera, a Ontinyent. La reiteració dels viatges i el tracte continuat van fer que cresquera una relació d’amistat entre ell i Roberto Belda, aleshores gerent de la fàbrica. I fruit d’això va arribar la proposta. Robero Belda li va oferir a José Descals la possibilitat d’arrendar el molí Montanya, que aleshores formava part de la seua propietat. Es tractava d’un molí situat a la vora del riu Clariano, enfront mateix de l’escorxador municipal. El molí era tan vell que els seus veïns en parlaven d’ell com si es tractara d’una llegenda. I no anaven mal encaminats. Hui sabem que la data més antiga de la que es té constància és de finals del s.XIV. Del 1415, per ser més exactes. I que en tot aquest temps ha estat anomenat de diferents maneres. Al començament es coneixia amb el nom de molí d’Enmig. Més tard, cap a 1485, apareix amb el nom de molí Montanya. Una referència que continua fins que apareix en escena José Descals. Perquè, en efecte, l’home va acceptar la proposta de Roberto Belda i, com hem deixat escrit abans al citar el text de Fernando Sendra, l’any 1928 va arrendar el molí. I ho va fer perquè amb els diners que en treien de les Clotes a males penes els donava per viure i poc més. Siga com siga, des d’aleshores el molí es coneixerà com a molí Descals, per bé que en molts documents del moment (i dels anys posteriors) encara apareixerà amb el nom de molí Montanya.

 

El molí que va vorer nàixer Pepita és un de tants que hi havia ubicats al llarg i ample de la ruta de l’aigua. Aquella que, a Ontinyent, baixava pel Barranc de l’Almaig fins al riu Clariano. I una vegada allà era conduïda per una canalització artificial, l’anomenada séquia Bodí, que conduïa l’aigua fins al molí Descals i més enllà. És a dir, que l’aigua del riu proper no era la que feia girar les moles de la família Descals.

Al llarg i ample d’aquell trajecte hi havia escampats un grapat de molins que maldaven per aprofitar el corrent que hi passava per posar en marxa les moles i fer rodar els negocis. Per fer un inventari de tots ells tornarem a recórrer a la publicació abans esmentada per bé que també tindrem en compter l’article signat per Joan Torró Soriano que va aparéixer a la revista de l’Almaig de l’any 1990, anomenat “El molí d’aigua de Descals”.

El primer de tots els que apareixen citats és el “molí de Sant Jaume”, també conegut com el “Molinet”, situat en algun punt del barranc homònim. Tot seguit hi havia el molí “Almirante”, situat a les porxades que s’obrin a la plaça de Baix. A continuació hi havia el molí “Miguelito Ferrero”, a l’esquerra del començament del pont Vell. El seguia l’anomenat molí “Xorrera” que enviava l’aigua sobrera al proper molí de “Descals”. I des d’allà estant l’aigua s’encaminava, decidida, a oferir els seus serveis involuntaris a una sèrie de molins coneguts, de manera conjunta, com a “molins del pas de Xàtiva”. O, el que és el mateix, els molins del “Capellano”, “Tabalet” i el “Tintorer”.

“La vida en aquell temps no era tan fàcil com ara. S’havia de treballar molt i per tot. Per no tindre no teníem ni aigua potable. Ací va tardar una miqueta més a arribar”. Les paraules de Pepita no amaguen cap queixa. La dona es dedica a descriure, sense més intenció que la de fer-nos comprendre com era viure al molí en aquella primera meitat del segle passat. “Si volíem aigua l’havíem d’anar a buscar a una font que hi havia a la soca del pont Nou. Allà anàvem cada matí, al rompre el dia, i omplien els canterets. Després la dúiem a casa i anàvem gastant-la per al que fóra menester. El pitjor de tot era rentar la roba”. Aquella era una de les moltes feines que grans i menuts es repartien a parts iguals. El problema, però, era que s’havia d’acomplir de bon matí. “Si baixaves un poc més tard al riu, ja no podies fer la faena. A mesura que passava el matí, l’aigua baixava més bruta i així resultava impossible”. De fet, més d’una vegada, la família Descals donaven la roba a la senyora Carmen, una veïna de la Cantereria que cada dia travessava el riu per endur-se la roba, d’aquella i altres cases, per rentar-la al llavador que tenia davant de casa, a l’altra banda del riu. Però si això no s’acomplia, si la senyora Carmen no podia, o no li tocava, passar per la roba, Pepita havia de fer la feina amb la seua llavadora particular. Es tractava d’un xicotet post de fusta, pla i carregat de formes convexes, per on s’arrossegava la roba per tal de rentar-la. L’eina estava proveïda d’un desaigüe rudimentari que canalitzava l’aigua sobrera. Una peça de pocs pams de grandària que Pepita encara guarda a sa casa i que, en eixir a la conversa, s’afanya a mostrar-nos.

  • I la llum elèctrica en teníeu?
  • Sí, la llum va arribar molt abans que l’aigua. De fet, quan jo vaig nàixer ja n’hi havia.

“El que va tardar molt a arribar fou l’asfalt del carrer que baixava a casa. Mentre jo vaig viure allí, que fou fins a l’any 1955, hi havia un camí costerut de terra. De fet, asfaltar el camí i vendre el cavall va ocórrer al mateix temps i pel mateix motiu”. Resulta que el pare de Pepita feia servir un cavall, “gran i de bona presència”, per a fer el repartiment dels productes que es transformaven al molí. Però quan van posar l’asfalt l’animal s’esvarava i a males penes podia pujar. Havia de fer mans i mànigues per avançar mantenint l’equilibri. La càrrega que arrossegava al carro tampoc no l’ajudaven. Així que José Descals es va vendre l’animal, va retirar el carro, i va buscar altres mitjans de transport.

  • Però de menjar no vos en faltaria, veritat?
  • No, gràcies a Déu! Mon pare treballava molt i per això tots l’ajudàvem. A més, com que podíem, perquè teníem possibilitats, vam tindre animals.

I ben cert que d’animals en tenien; i molts. Els guardaven a dos espais diferents de la casa. Per una banda hi havia la quadra (que encara està) d’enfront del molí. Es tracta d’una construcció de dues alçades i d’una funcionalitat pròpia de la lògica del moment. Allà dins hi encabien ànecs, oques, gallines, conills, colomins i porcs. Això sí, sempre n’hi havia un, de porc, que el guardaven dins de casa. Es tractava d’aquell que la família havia escollit per a menjar-se’l. La resta eren per a vendre. Per això cada any, per allà pel mes de gener o febrer a tot estirar, José Descals el sacrificava a la porta de casa. Tot un esdeveniment que comboiava a la resta de la família i algun que altre veí. La feinada era de no dir, però la recompensa bé que pagava la pena.

A banda de les abans descrites, també hi havia unes altres quadres, situades a la part de darrere de la casa-molí. Es tractava d’unes coves, fetes a mà, excavades sobre la mateixa paret de llosa. Allà hi guardaven el porc abans esmentat i unes poques cabres. Els animals, que vivien juntament amb els amos, compartint l’edifici, van romandre en aquella part de la casa fins a la dècada dels 70. Llavors els van traslladar per complir amb les normes d’asèpsia i per evitar les olors, que eren de no dir.

  • La majoria d’animals eren per a consum propi. Allà s’aprofitava tot. I els que no ens menjàvem els veníem. Si no els furtaven…
  • Vols dir, que vos furtaven els animals?
  • Home, no era el més habitual. Però alguna vegada va passar.

D’entre tots els animals que hi tenien, Pepita tenia especial predilecció per una parella d’oques que senyorejavenn per allà pel molí. Els animals tenien una presència senyorívola, però eren bragats quan calia ser-ho. Resulta que quan algú s’hi arrimava al molí en hores intempestives, quan tot el món dormia, les oques s’esgargamellaven cridant i feien saltar l’alarma. Això mantenia allunyades les males ànimes que troben en les propietats dels altres un bé comú per a elles soles. Però una nit alguna cosa va fallar. Pepita no se’n va adonar fins a l’endemà. Quan va eixir al carrer va notar que alguna cosa passava. De primeres no va aconseguir saber de què es tractava fins que va tornar a donar una ullada als animals: “falten les oques!”. La xiqueta va córrer a contar-ho a son pare, però res hi pogueren fer. Dels animals ja no van tornar a saber res. O, millor dit, sí. Pel que es veu uns milicians, que hi havia a l’hospital militar situat al Convent (eren els temps de la guerra), havien travessat el riu per fer l’agost. I bé que els va eixir la jugada. Perquè en assabentar-se la família del destí dels animals ja era massa tard. A ningú pogueren demanar-li comptes.

“Però els animals que més perill corrien eren els ànecs d’aigua”. I d’això Pepita en sabia una estona. Perquè resulta que ella era l’encarregada de tindre cura dels animalets quan naixien. “Agafava una bona canya i els ensenyava a anar fins al riu proper”. En aquells temps devia tindre uns catorze o quinze anys i, segons conta, duia unes trenes que li baixaven pels muscles avall. Així que imagineu aquella xiqueta, vara en mà, com un Moisés dels temps moderns, conduint els animals fins al riu que li quedava a la vora de casa. I, una vegada allà, en tenia cura durant uns quinze o vint minuts. I, en acabant, els tornava al corral. “Aquells animalets tenen l’instint de buscar l’aigua, però no els podia deixar que ho feren soles”. De fet havia aprés a prendre’s tota la cura que fóra necessària perquè els animals tiraren avant. I una de les coses que feia, abans de traure’ls de les quadres, era palpar els exemplars més grans. D’aquella manera, si detectava que algun d’ells tenia un ou a punt de pondre, el deixava a l’estable perquè no anara fins al riu. Perquè és allà on hi havia el perill. Ja que un dels passatemps de molts xiquets de l’època era el de passejar aquell i altres indrets per buscar els animalets que pogueren endur-se a casa. O, en el cas que en trobaren, els ous qui hi poguera haver per allà. És per això que Pepita havia d’estar alerta. “De fet, per a no haver de dur-los al riu cada vegada, vaig fer, al bell mig del corral de les gallines, un clot per colgar un llibrell de mida mitjana. Després el vaig omplir d’aigua i així els animalets s’entretenien allà. D’aquesta manera, quan es feien més grans, ja anaven i tornaven soles al riu”.

Per pensar com era aquella part del poble en el temps en què se situa la nostra història cal considerar, en primer lloc, l’orografia del terreny i la seua disposició. Ja hem parlat del carrer que baixava en costera des de la plaça de la Concepció fins al molí Descals. Doncs bé, allò que encara no hem deixat escrit és que la disposició dels terrenys que quedaven, segons es baixava a mà esquerra, era en abancalament. És a dir, que allò que s’estenia des del carrer major fins al mateix edifici on vivien els Descals eren parcel·les de bancals que s’encavallaven una damunt de l’altra. I allà hi havia plantats tota mena d’arbres fruitals, per bé que no excel·lien els arbres per la seua profusió. Només per posar un exemple, el terrer que hi havia dalt mateixa del molí estava plantat de magraners.

Però la catifa de bancals no només es despenjava des del carrer major envers el riu, també s’estenia a les envistes del molí. Hi havia els que ocupaven l’espai que quedava des del mateix immoble fins al riu. Alguns dels quals eren propietat dels Descals. I en algun raconet de la vora, entremig d’aquell verger feréstec que regava el Clariano, el pare de Pepita va plantar tarongers i altres arbres fruitals. També va treballar de valent per furtar-li a la terra un hortet que va situar prop de la séquia Bodí. Una altra font d’aliment en un temps en què la disposició dels queviures era més bé justeta.

  • De fet, en aquella cova, solíem refugiar-mos sempre que sonaven les alarmes que hi havia a la fàbrica de Paduana.
  • De quina cova ens parles, Pepita.
  • De la que n’hi havia dalt del molí. Què no vos ho havia dit abans?

Pel que ens fa saber la dona, en una de les parets que formava l’abancalament que hem descrit abans, el que dibuixaven els  bancals en precipitar-se des del carrer major fins al riu, hi havia una cova. Era una construcció relativament gran i fou picada a mà sobre la llosa.“Jo l’he coneguda sempre”, ens diu “Des que vaig nàixer que anàvem allí a jugar”. Però no només això. Durant els anys de la guerra civil també la feren servir com a refugi. Fou aquell un dels molts punts que hi havia escampats per Ontinyent. La història, certament, és prou coneguda. Resulta que, de tant en tant, recorrien el cel d’Ontinyent els avions prenyats de mort i metralla. Cap d’ells no va descarregar mai a la nostra ciutat. Però això és quelcom que tenim per cert ara. En aquell moment tot era por i neguit. La bona qüestió és que, quan això passava, quan els avions solcaven el cel esgarrat pels campanars de Santa Maria, Sant Carles o Sant Miquel, molts veïns acudien cames ajudeu-me a resguardar-se al refugi que els quedara més a la vora. I la família Descals, com molts altres veïns i veïnes que vivien per allà, ho feien a aquella cova reconvertida en refugi.

Però el fet més curiós no fou això. La història que ens commou és la que se situa a finals de la dècada dels quaranta en aquell mateix lloc. Conta Pepita que a la cova hi va viure un home. Almenys durant un grapat d’anys. “Era un home baix, molt educat i sempre duia gaiato. Es deia Felix”. Abans d’arribar allí havia estat un temps vivint en una altra cova, situada baix del convent dels franciscans. L’home passava els dies amunt i avall, recaptant almoina per tal de poder menjar. I, suposa la dona, que fent això mateix, anant d’un lloc a un altre, aniria a parar a la cova que hi havia a l’altra banda del riu, la que se situava dalt del molí Descals. “Segurament demanaria permís a mon pare. Era un home bo i molt simpàtic. Mai va donar problemes”. Certament el record que Pepita guarda de Felix té un deix de romàntic. I cal reconéixer que la història bé que té llenya, a bastament, per tirar al foc de la imaginació. José Descals acostumava a xarrar amb l’home. De fet, de tant en tant, li duia menjar que tenia per casa perquè Felix poguera alimentar-se amb un mínim de dignitat. Gràcies a això, a la complicitat que va nàixer entre els dos, sabem què va ser de la vida de Felix. Resulta que aquell home era fill d’un fabricant de farina andalús. Però va arribar un moment en què va preferir vorer món a treballar i fer-se càrrec del negoci de son pare. Per això li va demanar la part de l’herència que li pertocava i se’n va anar a calcigar camins polsegosos a l’encontre del que la vida li oferira. Com un Diògenes de Sinope modern. Però en algun moment del camí el destí que havia somiat es va tòrcer. I la idea de vorer món i gaudir del temps, de les hores de sol i la gent bona que hi és a tot arreu, es va convertir en aquell riu de patiments que hem descrit abans. Així i tot, l’home no semblava patir-ho tal com ho exposem nosaltres. “Quan arribava la nit fosca, a mi em feia molta por baixar la costera que duia al molí. Patia per si em trobava algú que em poguera espantar”. Diu Pepita resseguint el fil dels seus records. “Però si es donava el cas i veia la llum del fogueret que tenia Felix allà a la cova, baixava més tranquil·la”. “De la mateixa manera que es passava els dies amunt i avall, sense preocupar-se per res, així es passava la nit, cantant i bevent com si res no li poguera fer perdre la son”. Fins que un dia Eduvigis Tormo, la mare de Pepita, li va dir al seu marit: “Este home no està bé”. José Descals va anar a vorer com es trobava Felix i se’l va trobar estirat a la cova, més mal que de costum. Allà va estar-se una estona i en vorer que poc podia fer va tornar a casa. “No està bé que l’home muiga ací”, li va dir a la dona. L’endemà va anar a parlar amb l’Ajuntament per a exposar-los el cas i demanar-los que ajudaren a aquell home desemparat. I gràcies a aquell tràmit Felix ingressava, poc després, a l’hospital de Beneficència. En els dies posteriors l’Ajuntament es va tornar a posar en contacte amb José Descals. Volien les dades del pacient perquè necessitaven contactar amb algun familiar. La cosa no anava bé i l’home estava més a prop de fer la pell que de salvar-la. Al remat, i després de les gestions pertinents, des de l’Ajuntament es van posar en contacte amb la fàbrica del pare de Fèlix. Gràcies a això, pocs dies més tard, va aparéixer una dona jove i ben plantada que es va presentar com la germana de Felix. La dona va arribar, a males penes, per vorer el traspàs del germà. Feia dies que malvivia en aquell hospital, mantenint una lluita estèril contra allò que fora que se l’enduia. Fins que va arribar el moment que la mort el va véncer.

Uns dies després de l’òbit la germana de Fèlix es va presentar al molí Descals. Volia agrair-los tot el que havien fet pel seu germà.

LA FÀBRICA DE GEL.

La necessitat és la mare de tots els canvis. El simple fet de vore-la de prop, de sentir la por que traspua, fa que les persones s’ajusten a allò que calga per a fer-li front. De mantenir-la tan lluny com els siga possible. Així, de la mateixa manera que José Descals va abandonar el molí de les Clotes per vindre a Ontinyent, també va decidir ampliar el negoci de la farina quan aquest es va mostrar més mandrós del que calia.

En efecte, el molí Descals generava menys ingressos dels esperats. És per això que José va decidir moure fitxa. I ho va fer amb l’ajuda del seu germà Carlos Descals. L’home era un empresari del ram de la refrigeració que feia anys que havia instal.lat la seua empresa a València. És a dir, que d’experiència n’anava complit. És per això que José Descals va anar a buscar-lo. I Carlos bé que hi va respondre, assessorant el germà en tot allò que necessitava, que era molt. Així es va fer càrrec de la vessant tècnica i administrativa que es requeria per obrir el negoci.

En un primer moment la fàbrica de gel es munta dins mateixa del molí, segons s’entra a mà esquerra. Allà dins hi havia un parell d’estances que es van fer servir per instal·lar la maquinària. En aquella primera etapa la infraestructura era minsa perquè pobres eren, també, els recursos. La idea inicial era la de muntar un negoci per a la fabricació de polos i gel. Almenys això és el que es desprén de la sol·licitud d’autorització que el mateix José Descals va enviar a l’Ajuntament d’Ontinyent el 15 de febrer de l’any 1949. Una empresa, especifica el document, situada al carrer Clariano nº 10 i accionada por la fuerza hidráulica. La resposta no va trigar massa a arribar. Unes setmanes després, concretament el 5 de març d’aquell mateix any, l’Ajuntament responia autoritzant que es muntara la indústria per a la fabricació de gel muy conveniente para la ciudad. Allò que no s’esperaven, però, fou que els denegaren la possibilitat de fabricar polos. Un fet que es va confirmar el 22 de juny del mateix any, en altre escrit de l’Ajuntament en què es reiterava el permís per a fabricar gel però no els polos sol·licitats. L’argument fou el que segueix se le ha denegado la autorización que solicitaba por necesitar materia intervenidas para la fabricación, refiriéndose al azucar empleado para la fabricación de polos. En el mateix document, una mica més avall, encara matissa el que suscribe a reducido su primitivo proyecto, concretamente a la fabricación de hielo, suponiendo que con ello conseguirá la autorización de la Delegación de Industria ya que no precisa de materias intervenidas, y convencido de que el marco local ha de absorver la producció que además no ha de verse interrumpida por la falta de fluido eléctrico por utilizar las fuerzas hidráulicas.

Finalment va arribar l’autorització de la Delegació d’Indústria per a la instal·lació de la fàbrica de gel. El document està datat a 11 de juliol de 1949 i allà s’especifica que la capacitat de fabricació no podia excedir els 300 kg al dia.

La primera pedra havia estat col·locada en el lloc precís i pertinent. Els permisos ja estaven damunt la taula. Tot a punt per a començar aquella nova aventura que la família Descals anava a emprendre a tocar de l’altre negoci que encara funcionava. Perquè el molí Descals va tancar les portes l’any 1974. Així que durant vint-i-cinc anys els dos negocis van treballar al mateix temps.

Abans, però, que el molí tancara les portes, la fàbrica de gel va emprendre volada. I ho va fer a bon ritme. Prompte les infraestructures que havien possibilitat aquell primer vol es quedaren curtes. Per això José Descals va haver d’arrendar un edifici al carrer Roses. Un espai on hi havia una altra fàbrica de gel que Rosario Mompó tenia en propietat des de l’any 1940. Calia ampliar el negoci per a donar cabuda a l’augment de producció que demanaven els clients. Però també perquè així disposaven d’un altre punt de venda. De primeres, com hem dit, l’immoble es va arrendar fins que poc després, concretament l’any 1951, José Descals es va decidir a comprar-lo. I allà va anar treballant fins a l’any 1955, quan un fet inesperat va segar ben arran aquell negoci que creixia com el blat que es planta a la primavera.

Pel que es veu el negoci de la fabricació de gel implicava un inconvenient certament enutjós que afectava el veïnat proper. En efecte, les màquines feien molt de soroll i, precisament per això, els veïns del carrer Calvo Sotelo (actual plaça de Baix) van alçar una queixa formal. De resultes d’això, i a instància del Govern Civil, l’Ajuntament d’Ontinyent va ordenar que es desallotjara el negoci. I així ho va fer José Descals. Més o menys. Perquè l’home, conscient que res hi podia fer al respecte, malgrat les queixes i argumentacions reiterades, va actuar de la manera menys dolorosa possible. Va deixar de fer servir les màquines, que eren les que produïen el soroll, i es va quedar aquell edifici únicament com a punt de venda. En avant, i durant un temps, la producció es va concentrar a la fàbrica de gel que hi havia al molí. La venda, per la seua part, es duia a terme als punts que ja hem comentat abans.

Però això va durar un temps, només. Perquè la necessitat que havia dut el negoci fins al carrer Roses no va desaparéixer amb la queixa dels veïns. De fet, no només continuava present sinó que, a més, creixia de manera considerable. Per això José Descals va fer un altre pas en la història del negoci. Donat que l’edifici que albergava el molí i la fàbrica de gel tenia unes limitacions d’espai tan evidents, es va decidir a ampliar la infraestructura per a albergar la maquinària existent i la que havia de vindre de nova. Llavors va fer ús d’uns terrenys que tenien dalt mateixa del molí per construir una fàbrica que concentrara tota la producció del negoci. La mateixa fàbrica que tots tenim a la memòria i que va romandre intacta fins que la van tancar. Allà dins va encabir la maquinària que ja tenien i la que van comprar a continuació. Com que tenien espai i demanda, van fer tot el possible per satisfer-la.

Però encara hi havia un altre inconvenient. A mitjans de la dècada dels cinquanta l’aigua potable encara no havia arribat al carrer on anava a construir-se la fàbrica. I això, més enllà d’una molèstia per a la vida dels veïns, significava que la fàbrica es quedava sense el seu element més important. Perquè d’aigua en necessitaven a bastament si volia produir gel. Així que José Descals es va capficar en trobar una solució. I ben prompte que va arribar a la següent conclusió: tot passava per instal·lar uns depòsits d’aigua baix mateixa de la nova nau que s’estava construint. D’aquella manera podrien disposar d’aquell líquid preuat fins que arribara el moment que fóra proveït des del poble.

Arribats a aquest punt farem un incís per esclarir una qüestió de noms. D’aquesta manera evitarem possibles confusions que puguen derivar-se de la lectura del present treball. El carrer que baixa des de la plaça de la Glorieta fins al molí Descals ha tingut, en la seua història més recent, dos noms. I si els traïen a col·lació és perquè, durant el període que descriu aquesta crònica, es van emprar tots dos. El fet que suposa el canvi de nom del carrer és la urbanització d’aquest. És a dir, que abans que s’asfaltara, que es posara el clavegueram i les voreres, el carrer es coneixia amb el nom de Clariano. En realitat aquell nom es feia servir per a anomenar les cases que hi havia a ambdues parts del riu. Les que hi havia a la banda d’enfront, les de la Cantereria actual, tenien els nombres imparells. Els de la banda del riu, la que quedava a tocar del poble, tenia els nombres parells. Cal no perdre de vista que en aquell temps, tal com hem deixat descrit abans, en aquesta banda del riu només hi havia un immoble: el molí Descals. La resta eren bancals. L’altre nom amb què es batejà el carrer, després de la urbanització, fou (i és, perquè encara continua) el de Músic Ubeda. Per cert, la fàbrica de gel estava ubicada al número 2 d’aquell carrer.

Encara que no ho semble n’hi ha molts tipus de gel. El que es produïa a la fàbrica de Descals es coneix com a “gel en blocs” i és molt comú per les nombrosos avantatges que presenta. Resulta ser un producte molt fàcil de transportar, manipular o emmagatzemar. I, a més, la seua taxa de fusió és tal que permet que les pèrdues del gel, una vegada acabat, siguen pràcticament insignificants. És per això que resultarà tan familiar per a molta gent. Perquè de resultes de tot això que portem dit, el gel en blocs va esdevenir, temps era temps, un producte de primera necessitat.

Potser vos haureu preguntat alguna vegada com es produïa el gel a la fàbrica de Descals. La cosa, certament, no guarda massa misteris. De primeres s’omplia amb aigua un tanc proveït de salmorra. Dins del tanc hi havia uns tubs amb amoniac que refredaven l’aigua a baixa temperatura, per sota del nivell de congelació. Però, malgrat això, el líquid no arribava a congelar-se perquè la salmorra impedia que s’acomplira aquell efecte. Una vegada l’aigua havia assolit la temperatura requerida dins del tanc, s’introduïen uns motlles que prèviament havien estat omplerts amb aigua. El contacte dels mateixos feia que l’aigua del seu interior es congelara. D’aquella manera es formaven les barres de gel que tots coneixem. El fet, ja vos ho deveu imaginar, s’esdevenia perquè, a diferència de l’aigua del tanc, la dels motlles no tenia salmorra, que és l’element que impedeix la solidificació. Aquell procés de convertir l’aigua en gel podia durar de dotze a 24 hores. Segons les condicions com s’obligara la maquinària a treballar.

Per a poder manipular tot aquell embalum de tubs, amb el seu pes corresponent, comptaven amb una grua que feia la feina de moure els motlles d’un lloc a un altre. Així, una vegada el gel s’havia produït, es treia dels motles i s’abocava damunt la taula que quedava a la vora, proveït de la inclinació pertinent i amb un desaigüe a cadascun dels costats. Una vegada buits els motlles, els operaris s’afanyaven a guardar les barres de gel, perfectament ordenades, a les cambres frigorífiques que hi havia dins del local.

La cambra frigorífica era un espai de forma quadrada on s’hi podia regular la temperatura. Un fet més que necessari per a mantenir l’estat sòlid de les barres de gel. Allà dins els treballadors de la fàbrica apilaven les barres unes damunt d’altres. Això si, separades per un parell de fustes perquè no s’apegaren. La disposició en què s’amuntonaven era del tot lògica. Es posaven costat per costat i de forma perpendicular. El fet important era que no es tocaren directament. I quan acabaven una base en posaven una altra damunt, en el mateix sentit que l’anterior, però separades ambdues per les fustes abans esmentades. I així anaven alçant el castell. S’havia d’aprofitar bé l’espai perquè, com hem explicat, el temps de fabricació del gel era prou lent. Un fet que contrastava amb la rapidesa amb què els clients consumien les barres que, per acabar-ho d’adobar, solia concentrar-se en uns pocs moments ben concrets.

Per cert, aquelles cambres frigorífiques no van ser usades, només, per a mantenir el gel en estat sòlid. Resulta que quan va baixar el negoci, en el moment en què les neveres van començar a ocupar els espais corresponents a les llars del poble, van ser llogades a diversos negocis locals per a guardar fruites, entre altres productes.

Una vegada produït i custodiat a les cambres frigorífiques el gel s’havia de vendre. La major part de la producció es repartia en l’àmbit local. Tanta fou la necessitat d’aquest producte que en el document que hem citat al començament, el de l’autorització municipal del 5 de març del 1949, s’al·ludeix directament a aquest fet. La distribució es feia a domicili quan les comandes justificaven el viatge. Així es duia el gel a les comparses, quioscos i altres establiments que en tingueren necessitat. “Els clients més assidus eren els bars i les carnisseries”, recorda Pepita. Però també es venia el gel als punts de venda que tenia el negoci. La fàbrica que hem descrit i l’establiment del carrer Roses, mentre va estar obert.

El fet més habitual era que el gel que es venia fóra de producció pròpia. Però també es va donar el cas, molt puntual i esporàdic, que hagueren d’acudir a altre centre de producció per tal de proveir-se del gel que els clients els demanaven. Això només passava quan el consum s’enlairava molt més que la capacitat de producció de la fàbrica. Normalment durant alguns cap de setmana d’estiu. Quan la demanada habitual es veia incrementada pel consum de les comparses, dels bars o de les casetes, tan populars en aquesta ciutat nostra. Si això s’esdevenia, no li’n quedava altra a José Descals que agafar un camió, propietat del seu gendre, Pepe Mollà, i desplaçar-se fins a la ciutat de Xàtiva.

Una vegada a casa el gel es venia segons les necessitats dels clients, però sempre d’acord amb a unes mides molt concretes. Els qui anaven a comprar podien escollir tres unitats de mesura que tenien com a referència la barra de gel. Així, podien triar entre endur-se una barra, mitja  o bé una quarta. Si arribava el cas que algú demana alguna mesura inferior a la barra els operaris de la fàbrica la partien amb un tallant que tenien allà mateix; o bé amb una xicoteta destral si l’experiència i la destresa els ho permetia. Així, anaven donant-li colps, suaus i reiterats, fins que partien el producte pel lloc exacte que els demanaven. Però això només era per als clients particulars que s’avesaren als punts de venda del negoci. Per a la resta, per a aquells que precisaven del transport com ara els bars o les carnisseries, la venda es feia per barres.

Fou bastant habitual que la gent baixara a la fàbrica de Descals a comprar gel. Això ja es pot intuir només de llegir allò que portem escrit. Però és més difícil que ens fem una idea, ni que siga aproximada, del tràfec de gent que això suposava. Apuntem aquest fet perquè hi ha un detall en aquesta qüestió que José Descals va haver d’afrontar. Prompte es va adonar que no era viable obrir la cambra frigorífica cada vegada que un client acudira a comprar. Al cap i a la fi, en obrir-se la porta de la cambra es perdia molta temperatura, de manera que després es necessitava molta més energia per a mantenir el gel en les condicions escaients. Això, en el millor dels casos. Perquè també podia ocórrer que, amb la variació de la temperatura, el gel es fonguera i es fera malbé. Per tal que això no passara José Descals va obrir una finestra, de dimensions reduïdes, a la paret d’una de les cambres frigorífiques. Concretament a aquella que li quedava més a prop de la porta d’entrada del local i de la taula de tallar. La finestra, no cal dir-ho, tenia un mecanisme que li permetia tancar-se hermèticament. Així s’asseguraven que l’obertura en aquella paret no deixaria passar ni un bri d’aire. En obrir-se, hom s’adonava que la finestra estava proveïda d’un disseny en forma de cunya.

Baix mateixa d’aquella obertura hi havia una taula de fusta on anaven apilant-se les barres, mitges barres i les quartes de barra que s’havien preparat per a la venda. I quan aquestes s’acabaven, un dels treballadors tornava a entrar a la cambra frigorífica i acomplia la feina de tornar a tallar barres i deixar-les disposades damunt la taula a l’espera que les demanara algun client. Amb tota aquella feina s’evitaven haver d’obrir la cambra frigorífica cada vegada, amb el consegüent canvi de temperatura que hem  deixat apuntat; però, també, amb la pèrdua de temps que suposa. Vaja, que era més fàcil obrir la finestra i disposar del que es necessitava només en estirar el braç.

“A mi, el que més gràcia em feia, era vorer els ginys que se li ocorrien a les persones per tal de poder agafar i endur-se les barres de gel. N’hi havia de tots els colors!”. I després de dir això, Pepita torna a fer ús de la memòria per tal d’enumerar la tirallonga d’idees que es van emprar per a això. N’hi havia qui agafava les cambres de les rodes dels camions i les tallaven per a encabir-les al palmell de les mans. Aquesta fou la solució pràctica que feren servir els treballadors de la fàbrica de gel per a de poder carregar el producte sense gelar-se més del compte. Altres utilitzaven un cordill d’espart per nugar les barres i penjar-se-les a sobre. Alguns nugaven el gel darrer el seient de la bici i altres, els més agosarats, encabien les barres dins d’un carro de xiquet per tal de no gelar-se i, ja de pas, transportar-lo de manera més còmoda.

Cadascú s’havia de buscar la vida per tal de carregar aquell producte que, dit siga de passada, no era còmode ni agradable de transportar. Ni tan sols en els dies d’estius.

Però també ocorria, ja ho hem apuntat més amunt, que des de la fàbrica s’haguera de transportar el gel allà on els clients el demanaren. I per a acomplir amb aquest afer empraren els diferents mitjans que tenien al seu abast en cada moment.

El primer mitjà de què feren ús fou un carro tirat per un burret. De pes a l’animal no li’n podien carregar massa. Per una banda s’havia que comptar amb la càrrega que suposava la mercaderia. Per altra, s’havia de considerar que el primer que es trobava l’animal en eixir de la fàbrica era una costera que s’enfilava amunt de manera decidida.

Amb el temps van canviar el burret pels mitjans de transport de tracció mecànica. I en aquest punt també hi va haver una evolució. El primer vehicle escollit fou una moto que només disposava d’un únic seient per al qui conduïa. Darrere mateixa tenia una base de fusta on col·locaven les barres de gel, apilades seguint la mateixa disposició que hem descrit al parlar de l’emmagatzematge del gel a les cambres frigorífiques. Però en aquest cas només hi cabien sis unitats. Si amb el burret la limitació la marcaven les seues forces amb la moto ho feu la seua potència. Que no era gran cosa, la veritat. Però que es va demostrar suficient per a transportar les barres abans esmentades, sense necessitat de camejar ni de suportar el pes i la gelor que desprenien. Altres vegades a aquella moto li enganxaven un xicotet remolc que ampliava la capacitat de càrrega fins a dotze barres de gel.

Finalment va arribar el camió. Ja feia temps que el burret i la moto s’havien demostrat insuficients i, per això, havien hagut de recórrer en ocasions diverses a un camió de lloguer que els permetera acomplir amb els repartiments. El 27 de novembre de 1957 José Descals va sol·licitar la possibilitat de comprar el vehicle en qüestió. I ho va fer dirigint-se, mitjantçant un document oficial, a la Comisión Interministerial para la distribución de vehículos industriales. En aquell document exposa les raons de la referida petició: El servicio de reparto lo realizaba con un carro de tracción animal, pero en la actualidad ya no lo tiene por ser insuficiente, efectuando la mayor parte del servicio con vehículos de alquiler. Por lo que insiste en que si poseyera medios propios de transporte allanaría muchas dificultades de las que hoy tiene, y podría con el tiempo al disminuir los gastos de transporte hacer una rebaja de precios.

El camió va arribar i, amb ell, la possibilitat d’expandir el negoci. Però cal tindre en compte que els diferents transports que hem apuntat més amunt es van simultaniejar. Tret del carro, que es va deixar de banda per a no tornar a gastar-lo, la resta de vehicles sí que es van usar al mateix temps. De manera que es podia agafar el camió per a repartir gel entre les comparses, per posar un exemple, i creuar-se amb la moto que anava a dur la comanda a un altre lloc. De fet, en els moments àlgids del negoci, José Descals va comptar amb l’ajut d’altres particulars que li feren d’intermediaris en el transport. Així, a raó d’un preu prèviament convingut, repartien les barres de gel allà on fóra que les demanaren. Això sí, normalment ho acomplien en vehicles de capacitats més aviat modestes. En aquests casos el mitjà de transport emprat més habitual fou la moto.

Arribats a aquest punt del relat només ens queda fer-vos cinc cèntims de la disposició interior de la fàbrica de gel. De ben segur que molts de vosaltres encara la reteniu a la memòria, i faríeu bé de no deixar-la anar. Ara bé, cal que sigueu conscients que la descripció que esteu a punt de llegir és la pròpia de l’última etapa de la fàbrica. Com bé vos podeu imaginar el negoci va evolucionar i, amb el pas dels anys, arribaren els canvis.

Com és d’habitud en aquestes construccions de caràcter industrials, a la fàbrica s’accedia per unes portes d’una grandària considerable. No debades per allà havien d’accedir els camions que transportaven el gel. Davant per davant de l’entrada hi havia un espai amplíssim, diàfan, que donava accés a les cambres frigorífiques. Era un espai buit on acostumava a parar qualsevol dels vehicles que accedien a la fàbrica. Segons s’entrava, a mà esquerra, hi havia la maquinària que s’utilitzava per a produir el gel. Aquella que hem descrit abans. I, davant d’ella, hi havia el banc proveït amb els desaigües i la taula de tall. En acabar l’espai ocupat per les màquines, a la segona meitat de la part esquerra de la nau, hi havia dues cambres frigorífiques, col·locades una al costat de l’altra. La primera d’elles era la que tenia aquella finestreta per on s’accedia ràpidament a les barres que prèviament s’havien disposat damunt de la taula de fusta. L’altra estava desprovista d’aquest mecanisme. A banda d’aquestes dues cambres encara n’hi havia una tercera que es trobava al fons de la nau, ocupant la paret que quedava d’enfront mateix de la porta d’accés. Aquesta fou la cambra frigorífica més gran de totes. Al començament, la fàbrica només comptava amb una cambra d’emmagatzematge. Però el creixement del negoci i, sobretot, la possibilitat que oferia el lloguer d’aquella infraestructura van dur a José Descals a ampliar el negoci. Gràcies a això moltes fruiteries i verdureries locals, que no comptaven amb cambres frigorífiques, van poder llogar aquella infraestructura per tal d’allargar la vida dels seus productes.

EPÍLEG.

Durant el transcurs de la nostra visita, mentre xarrem relaxats passant d’un tema a altre de la conversa, una de les filles ens soprèn amb aquesta afirmació: “La meua mare és una artista”. La frase ens agafa desprevinguts. Disposats com estàvem a anar-se’n per no molestar més del compte, ens quedem parats mentre la dona s’aixeca de la cadira i es perd per la porta que dóna a les estances del fons de la casa. Poc després torna amb un grapat de quaderns a les mans i, en arribar a la taula, els disposa davant de nosaltres amb gest delicat. Els obri amb molta cura i passa les fulles lentament. La sorpresa és de no dir. Escampats sobre el paper hi ha línies perfectament ordenades, subtilment disposades, que dibuixen tota mena de figures. Hi ha retrats i estudis de parts del cos, animals, paisatges i moltes coses més. Com si un tros de la natura s’haguera fet un espai entre aquells fulls de paper per amagar-se dels dies que encara estan per arribar.

  • Això ho va pintar la meua mare.
  • Xica Pepita, no sabia que estaves feta tota una artista.

I Pepita, sense immutar-se, ens diu que no és per a tant. Que fa molts anys que no pinta i que ara no seria capaç de repetir-ho. I mentre es carrega de raons s’interromp a ella mateixa:

  • Això d’on ho has tret? Ja ni me’n recordava que ho havia pintat.

La filla ens explica que a casa ningú no sabia l’afecció que sa mare tenia per la pintura ni, menys encara, la traça que tenia per a plasmar als fulls qualsevol cosa que es proposara.

  • Vaig trobar aquestes carpetes fa anys, oblidades en una estança del molí. Ara les guarde com un secret que de tant en tant m’agrada mirar-me.

Pepita torna a deixar palés, amb el seu gest despreocupat, que res del que a ella l’afecta mereix cap mena d’atenció. Només aplegar a sa casa ens ha fet saber que no entenia què podia aportar a la nostra història i ara, abans que marxem, torna a traure’s importància. Aquesta vegada a través de les seues pintures. “Jo no sóc important”, es repeteix a si mateixa, com si es tractara d’un mantra. Però en realitat sí que ho és. Per començar ha sigut la persona que ens ha facilitat la perspectiva per entendre i poder contar aquesta història. Una de tantes persones que la va viure i la va protagonitzar. Com el seu germà Alejandro Descals. Jo vaig tindre la sort de conéixer-lo i el privilegi de fer una visita guiada de la seua mà pel molí de Descals. Aquell que tantes vegades havia treballat. I és per això que em sap greu no haver tingut la possibilitat de tornar-me a trobar amb aquell pou de saviesa. En cas que això haguera passat, pense ara, l’hauria deixat parlar. I m’hauria quedat en silenci i ben atent, intentant recollir alguna part dels coneixements que aquell home atresorava dins seu. Alejandro va dedicar molts anys de la seua vida a difondre la importància que tenia el molí de Descals. Per això es va posar a la disposició de tot aquell que mostrava un poc d’interés en l’assumpte. Va organitzar visites guiades, va col·laborar en diferents treballs que després han estat publicats en mitjans especialitzats, va atendre els mitjans de comunicació… tot allò que tenia a les seues mans ho va fer. I fruit d’aquell propòsit han aparegut nombroses propostes que han donat a conéixer una de les parts més singulars del patrimoni local: el molí Descals.

Al remat, són les persones com Pepita, Alejandro o el seu pare José Descals, les que fan la història. Des del seu recer anònim i quotidià. Les que tiren avant els negocis i les famílies, les que s’amaguen dins dels refugis quan arriben els avions, les que ajuden als veïns que més ho necessiten, les que treballen i riuen i ploren,… persones, totes elles, que cauran en l’oblit i que estranyament trauran el cap o deixaran escrit el seu nom als quaderns que expliquen els fets passats.

Per això és tan important guardar la seua memòria i fer-los visibles. Perquè amb el seu discurs dibuixem, un poquet més, a aquell nosaltres que és comunitat i individu al mateix temps.

Fotografies relacionades amb l’entrada

(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)

SANT ONOFRE, UNA ERMITA QUE DORM L’OBLIT.

SANT ONOFRE, UNA ERMITA QUE DORM L’OBLIT.

SANT ONOFRE, UNA ERMITA QUE DORM L’OBLIT.

Patrimoni: Material

Sant Onofre, una ermita que dorm l’oblit.

UNA VISITA INESPERADA

L’home que camina ho fa de manera feixuga. No és tant pel pes que carrega; en realitat, només porta una màquina fotogràfica, un bloc per agafar notes i el bolígraf que sempre duu damunt. Allò que el fa avançar lentament i de manera pesada és la calor enganxosa que l’acompanya d’ençà que va arribar a Ontinyent, ara fa un parell de dies. Com a única companyia compta amb el soroll estrident amb què omplen el dia les xitxarres. “Si almenys callaren mentre dura la pujada”, pensa l’home en el precís moment en què s’atura per eixugar-se amb el mocador la suor que li regalima coll avall. “Espere que valga la pena la calorada”, es diu. I és normal que s’ho pregunte perquè no sap del cert on va ni que va a trobar quan arribe al seu destí.

Tot aquell misteri va començar durant la sobretaula que va seguir la paella del dia anterior. Un àpat que acostuma a repetir-se, com a mínim, una vegada a l’any. Que és el temps que sol transcorre entre una visita i altra al poble d’Ontinyent. O, més concretament, al “Balneari de la Salut”. Perquè allò que és el poble, la veritat, estranyament el xafa. En canvi aquell recer muntanyenc de pau i esbarjo el viu amb un deler que és quasi una necessitat. L’entorn adust i carregat de pins amaga un tresor auster i efímer que el llança als braços de la rutina. Al cap i a la fi, sempre que hi va acaba succeint el mateix. Només arribar s’allotja a l’hotel, després fa una passejada pels voltants i en acabant s’aboca al naixement d’aigua alcalina per donar una treva al seu cos assedegat. L’endemà s’ajunten els assistents, tots ells assidus, al voltant d’una paella que es cou a poc a poquet sobre un feix de llenya improvisada a terra, davant mateixa de l’edifici principal. Després fan l’àpat i en acabant deixen caure la vesprada; com si es tractara d’una fruita madura. Aquell dia li va tocar de company de taula Francisco Martínez, el gerent del balneari. Un home assenyat i de conversa agradable.

  • M’he fixat que véns amb una nova adquisició. – Li diu el gerent.
  • Sí, fa poc que m’he fet amb ella. És una Zeiss-Ikonta. Una càmera fotogràfica últim model.

I mentre diu això trau l’aparell en qüestió. Es tracta d’una d’aquelles novetats que queden a l’abast de molt poques persones. Pot ser, per això, la mostra amb tota la cura del món. Com si es tractara d’un ritual. Segons explica resulta ser una meravella portàtil, de poc pes i amb una manxa plegable que li és molt característica. Una eina que treballa en format 6×9 i que li és molt útil en la seua feina.

  • Sí, ja ho crec. Allò seu és contar històries, veritat? Segons tinc entés ha escrit obres de teatre, treballa com a periodista i, a més, s’entreté escrivint crítiques taurines. Doncs sap què li dic, que ací dalt, a tir de pedra, té una història que l’espera. De vosté depèn que la puga contar o no.

És possible que amb aquell únic avís ja n’haguera tingut prou per a fer la pujada. Però el fet que Francisco s’encabotara en mantindre el misteri, que no volguera explicar-li per res del món de què es tractava, li va pessigar la curiositat fins a uns límits que encara no intuïa del tot.

És per això que ara, mentre puja la costera fuetejat pel sol del migdia, li creixen els dubtes i el neguit.

 

Després de fer la pujada que enceta per aquella banda el camí anomenat de la “Ponseta” cameja fins que arriba al punt més alt que s’hi troba. I allà mateix, davant d’ell, topeta amb allò que busca. Al fons s’alça majestuosa la serra Grossa encatifada de pins i coscolles. Davant mateix s’estén un terrer de secà cremat pel pes del sol que li cau a plom. I al bell mig d’aquell pobre paisatge, sobre un turó de pedra calcària assenyalat amb ciprers alts i callats, sobreïx una ermita de pedra que sobreviu com una ombra d’allò que devia haver estat antany. Tant és així que el primer que pensa al nostre personatge és el següent: “He arribat algunes dècades tard”.

Malgrat això s’hi endinsa en aquell món que sembla del més enllà. I en el seu peregrinar el primer que es troba, davant mateixa de la porta d’entrada, és una dona tan vella com la fam, vestida de negre i amb els dits com sarments.

Comença a sospitar que potser si, que Francisco Martínez tenia raó. I es disposa a parlar amb els ermitans, carregat amb el bloc de notes i el bolígraf, per tal d’apuntar tot allò que poc després retratarà en forma de crònica a un dels diaris on acostuma a escriure. Finalment l’article apareixerà a Las Provincias, en data del 9 de setembre de 1933, sota el títol de Ante una ermita olvidada. I entre aquelles lletres quedarà retratada per sempre la veu de Carmen Castelló, ermitana de Sant Onofre, que farà del seu testimoni un plany carregat d’esperança. A la dona l’acompanyaven Francisco Gandia Gil, el seu home; i Ramon Gandia Castelló, el fill de la parella. Un matrimoni que passa la setantena i que viu de manera precària, fent servir una casa que a males penes s’aguanta dempeus, però que encara se sosté al costat d’una església en runes.

José Fernández Caireles (en realitat, José Fernández Serrano) és qui signa l’article.

 

Però com ha arribat aquesta ermita, anomenada de Sant Onofre, a l’estat ruïnós en què se la troba Caireles? Per què hui, mig segle després de la seua desaparició, ha fugit de la memòria col·lectiva? Quina és la seua història?

Les paraules que segueixen pretenen ser un assaig de resposta. Un intent de tornar a situar aquesta ermita el lloc que li correspon. Encara que només siga ocupant un espai discret a la memòria col·lectiva.

ALLÒ QUE AMAGA L’ERMITA

L’ermita de Sant Onofre estava ubicada al capdamunt d’un turó que hi havia a tocar de la carretera de Moixent. Allà dalt, des de la seua solitud colpejada pel vent, es mirava fit a fit amb l’ermita veïna de Sant Esteve. Això si, ho feia des d’unes terres de secà que es situaven a distància i des d’una alçada menor. En concret aquella que li oferia l’espai que hui ocupa la part sud-est de l’actual urbanització “El Pilar”.

De l’indret concret on s’assentava no en queda res. De fet, aquell edifici que tenia com a característica principal l’austeritat, només posseïa de valor les terres que el bressolaven. Un fet que, a la llarga, va accelerar la seua desaparició. El ben cert és aquell edifici va viure anys i panys desposseït d’una arquitectura notable, orfe d’elements litúrgics carregats de valor i sense obres d’art que cridaren als peregrins amb arguments precisos i contundents. El valor que se li coneixia era el propi que és capaç de parir la història i el que li conferia la devoció dels llumeners i demés devots que acostumaven a sovintejar aquell temple de pobresa contrastada.

Un element que no gosarà discutir ningú, però, és el de l’arrelament  de l’ermita al nostre terme. Tant pel que fa a la devoció (mentre li va durar) com pel que fa al temps que es va mantenir present. Segons posen de relleus diversos autors locals, des de Llora fins a Rafel Bernabeu, la primera referència en què apareix documentada és de l’any 1595. Llavors unes actes del consell es fan ressò de la necessitat de recaptar entre els veïns de la vila i del raval per tal de fer un porxo nou. I, en cas que amb això no n’hi haguera prou, es recomanava que fora el consistori qui completara les aportacions necessàries.

 

Un altre punt d’interés per al lector o lectora de hui que no ha conegut l’ermita o, en el millor dels casos, en guarda d’ella uns records fugissers, és el de la descripció arquitectònica de l’edifici. Per tal de dur a terme aquesta tasca hem consultat fonts especialitzades que s’han basat en les imatges que acompanyen el text, fetes per Rafael Bernabeu l’any 1963. Unes imatges que no abasten el conjunt de l’immoble, però que ens ofereixen una idea bastant ajustada d’aquest. Això si, s’ha de tindre en consideració que les fotografies i, per tant, la descripció que vos proposem, estan fetes en un moment en què l’ermita ja dormia en l’estat ruïnós que hem comentat. Un context que fou aprofitat pels seus inquilins per a dur a terme alguna modificació de caràcter precari que res tenia a vorer amb el conjunt de l’edifici primigeni.

La font consultada conclou el que segueix: el cos central i originari de la construcció presenta una composició simètrica amb façana de tres eixos i dues altures, oferint un accés central a través d’una arcada de gran altura realitzada amb doble volta de rajola. Els murs estan elaborats amb pedra i morter, presentant ja a les imatges unes juntes excessivament llavades a la part baixa per l’efecte de l’ascensió per capil·laritat de la humitat del terreny. La teulada estava configurada originàriament a dues aigües, encara que a les imatges es pot observar com a l’hora de realitzar les fotografies la nau principal ja havia perdut part de la seua teulada principal i es trobava en un estat molt avançat de ruïna.

Al marge esquerre del cos principal s’observa una construcció posterior de volums addicionals molt simples, amb teulades a una sola aigua i elaborats de forma rudimentària. Els murs de pedra mostren una junta molt deteriorada i presenten igualment un estat de deteriorament molt avançat.
A l’interior de les ruïnes de l’ermita es va alçar igualment una construcció posterior de baixa qualitat constructiva que no tenia en compte la composició bàsica i originària de la construcció.

 

Però, per què es va dedicar l’advocació d’aquella ermita a Sant Onofre? Davant la manca de documentació al respecte només podem aventurar dues possibles explicacions. La primera ens la dóna Francisco Mª Sanchis Esparza al seu llibre Historia incomparable de la coronada villa de Onteniente (1.886) i, segons aquesta versió, allò va esdevenir En rememoración de haberse aparecido el santo en dicha cumbre, dónde por intercesión y valimiento alcanzaron los de Onteniente una honrosa victoria de los atrevidos castellanos que no cejaban de hostilizarles. La segona de les raons, que no ha d’excloure necessàriament l’anterior, situaria la tria d’aquest sant per la seua capacitat d’enfrontar-se als assots amb què la natura colpejava, de tant en tant, els habitants d’Ontinyent. I no és aquest un fet menor. Un poble que depenia majoritàriament de l’agricultura per sobreviure i, arribats el cas, prosperar, havia de mantenir tan lluny com podia les seues amenaces més punyents: les gelades i les sequies. Treballs per als quals s’encomanaven al sant en qüestió. Un fet molt semblant al que va determinar l’advocació de Sant Esteve a l’ermita que corona la serra Grossa per aquella banda.

 

Un aspecte important és el que ateny a les festes que se celebraven en aquella ermita. Molts són els elements que ens agradaria explicar-vos, però, malauradament, no hem trobat referències a cap lloc. Cap llibre o diari (almenys dels que hem consultat) ens ha oferit el més mínim detall que no fora l’anunci d’alguna missa al respecte. I la cosa devia anar d’aquella manera. Segons ens apunta Rafa Gandia les festes que acostumaven a celebrar-se a les ermites rurals, com aquesta de Sant Onofre, comptaven amb una missa i una processó com a elements centrals i, sovint, únics de la festa. Un repertori que en l’actualitat, allà on s’hi han mantés, s’ha ampliat a altres activitats, però que abans no formaven part dels actes que se celebraven.

I, seguint amb les festes, un altre apunt.

Segons el calendari litúrgic la festivitat de Sant Onofre se celebra el dia 12 de juny. El fet curiós és que aquesta efemèride, a Ontinyent, va traslladar-se fins a finals d’octubre durant la primera meitat del s.XX. Aquesta notícia ens la dóna Rafael Bernabeu Galbis. La raó d’aquell ajornament no cal buscar-la entre les fissures dels arguments escatològics més rebuscats. La cosa resulta ser més senzilla i se situa en l’àmbit purament terrenal. Allò que es pretenia era fer coincidir la festivitat del sant en qüestió amb la clausura de la temporada anual dels banys del “Balneari de la salut”, situat molt a prop de l’ermita.

De les celebracions que es feien en aquella ermita només hem sigut capaços de trobar allò que l’amic Alfred Bernabeu, cronista d’Ontinyent, ha tingut a bé facilitar-nos. Es tracta de dos apunts que van aparéixer a la revista “La Paz Cristiana. Semanario Católico-social”. El primer d’ells és del 18 de setembre de l’any 1920 i anuncia que uns dies després, el 26 de setembre d’aquell mateix any, es recuperarien les festes en honor a Sant Onofre que s’havien perdut. Segons s’explica els llumeners, entre altres actes que se suposen, anaven a celebrar  una missa amb la presència de l’arxipreste Rafael Juan Vidal. El segon apunt data del 23 de setembre de 1922 i fa un anunci per informar que Para evitar concurrencia con otras fiestas, se traslada la de san Onofre, que otros años se celebrara el último domingo de septiembre. Segons s’informa a continuació aquell any la festa se celebraria el segon diumenge d’octubre.

Aquest ball de dates indica que la festa en qüestió no disposava d’un dia fixe per a la seua celebració. Si fa no fa, el mateix que ocorre amb tantes festes que omplin el nostre calendari; el d’ahir i el de hui. Sense anar més lluny, una altra ermita local, la del Pla situada al cor d’una de les hortes més ufanoses (i maltractades) del poble, també fa bascular la seua celebració segons convinga i sempre atenta uns límits temporals molt concrets: els que se situen dins del mes de juny.

 

Més enllà de la festa hi ha altres històries que hi han anat succeint-se mentre l’ermita va estar dempeus. La majoria d’elles han acabat cremades en aquella foguera insaciable que és l’oblit. I entre totes elles encara se’n troba alguna que explica, a la seua manera, alguns moments que definiren el caràcter del temple. Posem per cas, aquesta: Sant Onofre (com Santa Ana en aquesta mateixa ocasió)  va esdevenir leproseria durant la pesta que va assolar Ontinyent l’any 1600. Era aquell un temps de necessitat raó per la qual l’ermita va mudar la pell per tal d’enfrontar-se a l’adversitat. Aquella catàstrofe va passar i en el seu transcórrer va dibuixar les seues pròpies conseqüències. Com a reflex a alguna d’elles llegim hui, en les actes del consell de l’any següent (1601), que es va demanar que es feren acaptes per tal de proveir les dues ermites de tot allò que s’havia hagut de cremar per raons d’asèpsia. Calia destruir qualsevol element que poguera ser portador del mal averany. I és per això que van ser llançats al foc molts elements que havien conviscut juntament amb el virus a l’interior dels murs de Sant Onofre.

UNA HERETAT QUE ABRAÇA ELS NOUVINGUTS

A començaments de la dècada dels cinquanta del segle passat, en concret l’any 1953, es va inaugurar el pont de Santa Maria. L’obra va durar tretze anys, aproximadament. La dura postguerra que llavors vivia el país va endarrerir unes obres que en tot moment estigueren sota l’ombra de la sospita. El retard en l’arribada dels materials és l’excusa que trau el nas a totes les cròniques consultades, per bé que cap d’elles és capaç d’anar més enllà en la concreció dels detalls.

Però, què suposava l’existència d’aquell pont concretament? A aquesta pregunta només es pot respondre si atenem a un altre fenomen que va afectar la dinàmica de la ciutat per aquelles dates: el canvi de model econòmic. Ontinyent va passar d’una economia predominantment agrícola a una altra on la indústria esdevingué el sector protagonista i el principal impuls de creixement. Aquell fenomen que naix i s’expandeix amb rapidesa entre les dècades dels seixanta i dels setanta va afavorir que s’incrementara la demanda de mà d’obra. Una crida que va fer que Ontinyent s’omplira de nouvinguts que arribaren, en la majoria de casos, de terres andaluses i de Castella la Manxa. Moltes d’aquestes famílies es van instal·lar a aquella banda del riu Clariano que fins aleshores no havia vist expandir-se un nucli poblacional més o menys ampli i, en qualsevol cas, minoritari respecte el conjunt. Un fenomen que resulta ben raonable. Al cap i a la fi per aquella banda del poble encara hi havia molts solars que reunien les dues condicions que resultaren imprescindibles: la disponibilitat de terreny i el baix preu d’aquest. Fou en aquell context que naixia el barri de Sant Rafel; un barri obrer que s’expandia fruit de la parcel·lació que la família Fernández de Mesa i Montoso Gisbert i Ciscar feia de les seues terres. El primer barri eminentment obrer de la ciutat d’Ontinyent.

Arribats a aquest punt és fàcil considerar la importància que va adquirir la inauguració del pont de Santa Maria. Per una banda ajudava a comunicar-se a les persones que vivien a ambdues parts del barranc que banya el pas sinuós del Clariano. Per altra, facilitava l’accés al centre urbà a totes aquelles persones que s’estaven instal·lant a l’incipient barri de Sant Rafel.

 

Ara bé, l’expansió del poble per aquella banda suposava, també, donar resposta a les necessitats de les famílies que allà s’instal·laren. I, entre totes elles, hi havia aquelles que no són tangibles ni semblen tan evidents a simple colp de vista, però que al remat resulten ser una part inherent de la condició humana. Ens referim, per exemple, a les inquietuds que en aquesta contrada, tradicionalment i de manera majoritària, s’han manifestat a través de la religió cristiana. Per això els nostres pobles presenten com a dibuix característic i definitori les siluetes de les esglésies que s’amaguen entre les places i els carrers més antics, de les ermites  perdudes a la ruralia o de les capelles a l’ombra de certs immobles insignes. Sant Rafel no fou cap excepció.

L’antecedent de la parròquia que hui coneixem el protagonitza una xicoteta capella que hi havia al carrer Agullent. Es tractava d’un edifici precari i auster, format per una planta baixa de reduïdes dimensions, d’una sola nau i un xicotet altar desproveït de la imatge característica que acostuma a haver-hi en aquesta mena de temples. Allà acudiren els feligresos fins que poc més tard, a primeries dels seixanta, en plena expansió del barri, es va considerar la necessitat d’ampliar l’edifici destinat al culte. Un espai que fóra més gran i donara cabuda als parroquians que creixien en nombre.

Seguint el relat que Rafael Bernabeu ens va deixar al seu llibre Ontinyent. Arte e iglesias, el 6 de febrer de 1965 es va signar el decret a través del qual l’arquebisbe de València, Miguel Roca Cabanillas, creava la parròquia de “Sant Rafael Arcàngel”. L’edifici es va construir al mateix solar que poc abans havia ocupat el cementiri municipal. Aquell mateix que es va traslladar als peus de la serra del Torrater i que encara hui domina el poble des de la seua posició privilegiada. El 7 de març d’aquell mateix any de 1965 va prendre possessió del càrrec de cura Lluís Espí Albert. Viu testimoni del naixement i evolució d’aquella parròquia, Lluís Espí va estar present als dos moments que marcaren el seu inici: la col·locació de la primera pedra el 5 de desembre d’aquell mateix any i la primera de les moltes misses que el complex parroquial ha celebrat fins al dia de hui, datada el 26 de febrer de 1967.

Arribats a aquest punt és molt possible que el lector o lectora es pregunte per què la narració ha viatjat en l’espai i en el temps. Des dels peus de la Serra Grossa, als afores del nucli poblacional, fins a les planes que dominen l’altra banda del poble, la que delimita el riu Clariano en el seu transcurs sinuós. Heus ací la resposta: l’ermita de Sant Onofre estigué adscrita originàriament a Santa Maria, per ser aquesta una plebania i, com a tal, el centre religiós més important d’Ontinyent. Aquesta posició privilegiada possibilitava (i encara ho fa) a regir en protocols sobre qualsevol dels temples del nostre poble. Allò que a afectes pràctics li confereix jurisdicció sobre la resta de temples. Com vos podeu imaginar Sant Onofre no fou cap excepció.

El fet curiós fou que, en crear-se la parròquia de Sant Rafel Arcàngel, Santa Maria li va cedir la propietat de l’ermita perquè el nou temple la gestionara. De resultes d’aquesta maniobra Sant Rafel podria traure profit del recapte que l’ermita poguera generar. I així és com va succeir mitjançant l’usdefruit, que cedia l’explotació de l’ermita a canvi d’una quantitat de diners. Una cessió que sempre perseguia la terra sobre la qual s’assentava l’edifici. Així, desproveït d’interés cap al mateix immoble i, encara menys, per la devoció que a ell s’associava, l’ermita va continuar dessagnant-se per culpa de l’abandonament a què la van sotmetre els seus propietaris. Els de sempre i els que ho eren de manera eventual.

Una situació que es va capgirar uns anys més tard, quan un altre rector de la Vila va decidir que aquell usdefruit tornara a Santa Maria. Una decisió que no canviaria en res el present i el futur de Sant Onofre, que continuava assenyalat per la mala maror. Els beneficis que generava aniríen a parar a un altre temple i res més. Tocava patir i esperar un miracle que traguera l’ermita del fons del pou on havia quedat oblidada.

El miracle, però, mai va arribar. I mentre se l’esperava l’ermita va anar decaient en el culte. Els creients i visitadors se li van fer escàpols i, amb ells, també les almoines. A poc a poc l’ermita va quedar en segon pla mentre altres de més a la vora anaren guanyant importància. Fins que una nit va ocórrer l’inevitable. L’última fuetada va arribar en forma de temporal. Segons li va contar l’ermitana Carmen Castelló a Caireles tot va passar en el transcurs d’una mateixa nit. Llavors va caure una gran nevada, el pes de la qual va sotmetre l’esquelet malmés de l’ermita fins que aquest no va poder mantindre’s dempeus. Durant unes hores el vent va empényer els ciprers que hi havia a la vora fins a fer-los caure, també, sobre l’edifici. L’ermita es va afonar. Només va quedar dempeus la portalada i el xicotet mur de l’altar. Aquell que guardava la imatge de Sant Onofre que, dit siga de passada, va quedar intacta. És per això que quan Caireles va arribar a Sant Onofre i va parlar amb els ermitans el primer que li van ensenyar fou el quadre del sant, aquell que apareix de genolls, en actitud orant, davant d’una creu feta amb rames d’olivera. En cap moment reclamaren la condició miraculosa d’aquella sacra imatge. S’acontentaven, només, en mostrar al nouvingut aquell xicotet tresor rural que guardaven damunt d’una taula que tenien a casa. Un edifici minúscul que se sostenia a males penes recolzat al que quedava de l’ermita.

I malgrat tot allò que portem dit o, precisament per això mateix, sobten les paraules que l’ermitana li regala a Caireles perquè les deixe per a la posteritat. La lectura de l’article, quan Carmen pren el protagonisme, esdevé una evocació pels bons moments que Sant Onofre havia viscut en el passat. Però també i, sobretot, un cant d’esperança per als nous temps que potser es dignaren a tornar. Unes paraules que desafiaven les runes que l’envoltaven i la sensació de derrota irreversible amb què el periodista va encarar el seu text.

EPÍLEG. ASSAIG D’UN EPITAFI QUE NO S’HA ESCRIT ENCARA

A l’Arxiu Parroquial de Santa Maria hi ha un parell de documents que expliquen fil per randa com es va procedir a alienar els béns que conformaren, en el seu moment, l’ermita de Sant Onofre.

El primer d’ells és el “Llibre de Cultos y fábricas. Signatura 522-1”. Datat el 2 de juny de 1949, explica com la plebania de Santa Maria, com a propietària de Sant Onofre, va vendre les terres que hi havia al voltant de l’ermita. Una acció que va comportar l’aprimament d’aquelles possessions que en avant contarien, només, amb l’immoble i unes poques terres al seu voltant. Pel document passegen alguns noms i certes curiositats que ens ajuden a situar-nos correctament per a entendre el per què de tot plegat. El primer dels noms que apareix és el de la persona encarregada de mesurar i valorar les terres en qüestió. El perit agrícola escollit fou José Cambra Pastor i va enllestir la feina per encàrrec de Don Francisco Martínez Ortiz, cura arxipreste de Santa Maria. A continuació desfilen els noms dels tres compradors de la susdita parcel·lació: Don Antonio Vidal, Don Tomás Valls i Don Vicente Mollà.  Allò que resulta realment curiós és el fet que en aquell mateix document s’explica on van anar a parar els diners que Santa Maria havia obtingut d’aquella operació. La relació és la que segueix:

1.- Al périto agrícola: 400 pesetas.

2.- Préstamo al pleito de la Casa de ejercicios (es refereix a l’ermita de Santa Ana): 4.000 pesetas.

3.- Liquidación de la cuenta “Segrelles” en la caja de ahorros, correspondiente a los trabajos del altar mayor de Santa María: 19.194 pesetas.

4.- Para la reparación de Santa María, efectuada desde el 3 de Enero de 1.951, consistente en la igualación de las capillas góticas del crucero de dicha iglesia y lucimiento de todas las capillas laterales: 6.406 pesetas.

Total: 30.000 pesetas.

El segon document, també trobat a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Ontinyent, és el de “Compravendes 522-1”. Allà apareixen els contractes que signaren les parts implicades. A cadascun dels tres contractes (nº 170, nº 171 i nº 172) tornen a aparéixer els noms, el preu estipulat per a cada operació, la ubicació de la parcel·la i la superfície que adquireix cada comprador. Totes elles diferents les unes respecte a les altres, per bé que la participació no es va efectuar a parts iguals. Per cert, i com a apunt, el rector que intervé en l’operació, com a representant de Santa Maria i, per tant, de la propietat de les terres és Juan Comes Domenech.

I ja que ens hem immers en el capítol de les curiositats, en deixem caure una altra. Segons ens fa saber, la delimitació i fitació dels terrenys va comptar amb una presència notable. O, millor dit, dues. Allà hi foren presents l’alcalde Lluís Mompó i el primer tinent alcalde José Gironés. No apareix cap referència a la tasca concreta que desenvoluparen, però si a l’esperança que els acompanyava: por si algún día pudiera reconstruirse la ermita. Pel que sembla, aquells prohoms encara covaven la mateixa esperança que encara es mantenia, encesa com una brasa, dins l’ermitana Carmen Castelló. Un fet, vist des de la distància, que ens fa esbossar un somriure. Al cap i a la fí aquell pensament es va fer palés mentre les terres de l’ermita es venien a trossos i davant la presència mateixa d’un immoble que es desfeia com un pa de dos dies.

I, per acabar, dues dates més que certifiquen la defunció de l’ermita. La primera ens la descriu un altre document, aquesta vegada de compravenda, datat del 15 de juny de 1969. Llavors hi intervenia com a plebà de Santa Maria En Blas Beneyto Asensio  i, en qualitat de comprador, José Morelló Mollà, propietari d’un teular que quedava ben a prop, en algun punt del camí que duia a aquella ermita des del balneari de les Aigües. De resultes d’aquell compromís Morelló va arrendar les terres que encara li quedaven a l’ermita, aquelles que s’havien salvat de l’operació anteriorment descrita,  per a l’extracció material del subsòl que, com hem apuntat al començament, era idoni per a la fabricació de teules i rajoles. El contracte va estipular un període de quatre anys i el preu, per cada any d’arrendament, fou de 55.000 pessetes, És a dir, 220.000 pessetes en total.

L’últim contracte fou el definitiu. Datat el 13 de juny de 1.978, i participat per Don Blas Beneyto Asensio, com a propietari, i José Morelló Mollà, en qualitat de comprador, es va establir la venda de Sant Onofre per un preu d’ 1.035.000 pessetes.

Allò va marcar el punt final d’una ermita que feia molt de temps que agonitzava.

 

La part que el lector/a està a punt de llegir, la que ve a continuació d’aquestes paraules, és un escrit de Sergi Gómez i Soler.

Ho tenia pelut, sant Onofre

Sergi Gómez i Soler

“Gloriós sant Onofre, doneu-me un casador amb un bon cofre”.

Dita tradicional

 

Poc recordat és sant Onofre gloriós a la nostra paremiologia. No és rar això; ves i busca alguna paraula popular que rime amb el seu nom i que no siga “sofre”…., que tampoc no li aniria mal al sant vista la qualitat pirotècnica d’alguna de les festes que se li dediquen allí on la seua tradició és ben viva i on encara s’hi bategen Onofres o Nofres… Sí, que és patró de llocs com ara l’Alcúdia de Crespins a la Costera, on amb bona foguera me’l celebren, i de Quart de Poblet a la voreta mateixa de València. És allí on li dediquen una “passejada” de coets de luxe que és digna de viure i admirar… I encara hi ha la devoció de l’Algemesí de la Ribera del Xúquer, d’on és patró des de 1643 i on, per més que la festa grossa siga la patrimonial mundial de la Mare de Déu de la Salut, li és dedicada la fira estival.

I és que pot semblar nom de iaio, el d’Onofre… Si tirem de xifres i percentatges, al territori valencià i partint de les darreres dades, les de l’Institut Valencià d’Estadística de 2019, com a nom propi i únic, d’Onofres només hi ha 209, un 0’085% del total de la població…, i els pobles que més n’empadronen són Quart de Poblet amb 62, 19 a València, hi ha els 14 d’Alacant, 9 a Manises, 7 a Torrent, 6 a Vilallonga…, i la resta són tan repoquius que ni a les taules oficials t’hi apareixen… Vegem ara això de l’edat, que la podem contar sense marejos…, huit d’11 a 20 anys, dihuit entre els menors de 30, vint-i-tres menors de 40…, i van pujant!, trenta-sis d’entre 41 i 50 anys, trenta-nou entre els que van de 51 als 60 anys, trenta-sis —novament— entre els de 61 i 70, vint-i-nou de 71 a 80, i dihuit entre els homes de més de 81… Sí, la major part dels Onofres poden tindre néts, i gairebé tots ja pentinen canes… D’Onofra, la versió femenina, no hi ha constància; però encara podrem apuntar 142 persones que tenen con a cognom el d’Onofrets… Ei, però que el sant ha sigut important al panteó valencià, que encara te’l pots trobar en rajolets de carrer ben lluïts com aquell que hi ha vora on plantaven i planten ara la falla famosa de la Na Jordana a València. I té esglésies dedicades, com a patró que és, a l’Alcúdia de Crespins, però també a Estubeny, i ermites com les de Quart de Poblet (1321) i Algemesí (almenys des de 1579). Altres temples ja han desaparegut, com ara l’ermita de Sant Onofre el Vell de Xàtiva, (substituïda per l’exconvent de Sant Onofre el Nou, després de la crema borbònica),  o la d’Ontinyent (d’abans de 1595), i de tan curiosa història…

Res, que tenim ben documentat que hi foren nom i devoció ben corrents allà pels segles XV, XVI i XVII. De llavors és que provenen la major part dels casos creeencials mantinguts o perduts, i protagonitzaren la creació de parròquies novelles per interessos polítics i religiosos en un temps ben ample, des de quan l’Expulsió dels Moriscos a la Contrareforma. Les dedicacions responien, com veurem, a un fet propi devocional de l’hagiografia onòfrica, però en diverses ocasions ens les adobaren amb justificacions d’aquelles tan clàssiques com pintoresques: les aparicions miraculoses —però artificioses del tot— del pobre santet pobre. I sempre a la recerca d’un origen assenyalat i atractiu, llavors ben necessari en la necessitada constitució de centres d’atracció socioeconòmics amb base, és clar, religiosa. La més coneguda de totes les aparicions és  la que conten que succeí vora la sèquia de Quart, a l’Horta valenciana, quan el s’hi aparegué a un moliner un 10 de juny de ves a saber l’any exacte… Segles després, durant la Guerra del Francés, el 1808, tingué lloc una brega sagnada a la vora de l’ermitori aquell; com que els gavatxos foren derrotats pels de per ací, la fita quedà consagrada. La batalla prengué el nom del sant (o del topònim directament?) i els atorgà fama; però ja és curiós que sant Onofre no fora tingut per patró de Quart de Poblet fins que, el 1896, la pandèmia de torn que assolà València no els afectà, als quartins; altre clàssic.

 

Pèls i senyals del sant…

Però abans de resseguir amb cap raó devocional, patrimonial i festiva, caldrà fer quatre paraules sobre l’objecte de la devoció. Centrem-nos un poc en conèixer de la llegenda del sant anacoreta Onofre, celebrat per l’Església el dia dotze de juny. D’ell, tot serà això mateix, llegenda… Perquè de l’”Onuphrius, eremita anachoreta in Aegypto” se n’han contat de tots els colors i cap d’ells pot ser correctament pantonitzat. Quasi tots els autors que s’hi ha referit ens l’han presentat com a fill d’un rei, que si de l’Abissínia africana, de l’asiàtica Persia… I el seu temps, el segle quart, quan va passar a estilar-se allò del “Martiri blanc” una vegada assentat el cristianisme com a religió pròpia de l’Imperi Romà amb l’emperador Constantí (any 313), fet que acabaria amb el “Martiri roig”, el de la sang com corria amb les persecucions… Això de partir lluny del món mundà per —en sacrifici i per virtut de l’ànima— fugir-ne dels seus perills i vicis, fou costum antiquíssim heretat de tantes religiositats pretèrites. Des de temps ben vells que hi hagué columnes altes habitades al seu cim per ascetes estilites com també monestirs grupals en llocs referencials de la història sagrada (el de Santa Caterina del Sinaí, del segle IV, pot ser el millor exemple) o coves convenients tan per a solitaris com per a xicotets grups de fidels en indrets inaccessibles, amb una tradició tan vella com la Santa Bauma occitana (dels inicis mateixos del cristianisme on, ai…, diuen que s’hi refugià santa Maria Magdalena en fugir de la Palestina que crucificà Jesús, i tota la pesca rondallaire que tant nerviosos fa posar alguns creients…), o aquella funció que se’ls ha volgut suposar a algunes de les coves parederes dels congostos valencians en èpoques medievals (les Covetes dels Moros de Bocairent o la Cova de la Monja d’Ontinyent, en serien bons exemples). 

Just en aquell moment, el segle IV, gràcies a la fama que donà al desert del Tebes egipci la presència i el mestratge dels sants Pau l’Eremita —o Pau de Tebes— i el seu deixeble Antoni Abat, s’establí aquell “martiri blanc” en costum a imitar. No és d’estranyar que algunes de les raons vitals que se li atribueixen a sant Onofre vinguen, justament, del mestre de Tebes i amb ell ens el confonguen. I és que tota la “informació” onòfrica ens arriba d’altre eremita, Pafnuci, que se’l trobà mentre feia un recorregut pel desert buscant gents d’aquestes, apartades per pròpia voluntat, i quan al sant li quedaven ses hores. Ell fou qui l’acompanyà en el seu adéu i qui, després, quan ho contà, va afegir, mesclar i remesclar, ben interessat en multiplicar els mèrits d’aquella mena de ximpancé amb qui me l’havia confós en l’obscuritat d’aquella cova…

Anem a pams, que la cosa ve interessant des del principi. El pare de la criatura principesca, el rei que fos i d’on fora, va escoltar que el fetus que la reina duia al ventre no era fill de son pare, d’ell mateix… Que no li veieren la cua al dimoni disfressat de peregrí que anava llençant aquelles bordes insinuacions!, i no se’ls ocorregué més que, en nàixer Onofre, sotmetre’l a una ordalia ben salvatge: me’l varen llençar a un braser roent per tal de forçar el judici de Déu. Si es salvava, sota les condicions que foraen, l’acusació del dimoni peregrí seria falsa. I això mateix succeí: el foc el declarà lledesme, fill legal. Llavors s’aparegué un àngel, el primer dels qui l’acompanyarien en la seua existència, i demanà als presents en la declaració que batejaren tan torrat xiquet amb el nom d’Onofre, ja veus quin caprici: un antropònim egipci “Unnofre” que diuen que significa “aquell que obre allò bo” o “qui busca la felicitat”… Que encara hi ha qui corregeix l’origen i atribueix el nom a un altre de…, germànic! “Unn-frid”, que ve a voler dir “aquell que dona la pau”.

Alguna cosa de valenta va succeir perquè el següent capítol de la “vita Onofrica” ens el situe de ben jovenet en un convent de l’Egipte cristià, on fou criat. Jove perquè diuen que encara va ser alletat —i durant tres anys— per una cérvola blanca, cosa que tampoc no ens ha d’estranyar massa atés que hi ha una rècua de santets dels qui conten històries semblants (sant Esteve, sant Bertomeu, sant Egidi…). Ei, que no hi ha la tradició que una lloba alletà Ròmul i Rem? Doncs això, una cerva blanca sant Onofre.

Entre unes coses i altres, que inclouen un miracle panístic al monestir aquell, i que el relacionarà posteriorment amb el fet de la comunió que ens el feu famós i comú, el jove volgué prompte ser eremita. Entestat com hi estava, ens ho conta Pafnuci, a Onofre li pegà per seguir una columna de foc pel desert que el dugué directament a un mestre anacoreta, Hermeu. Aquest li ensenyà l’ofici en la que seria sa casa darrera: una cova que s’obria a una muntanya del desert tebaic, a la vora d’una palmera i, mira quina sort per aquelles latituds, una fontanella de doll seguit i alegre. Bé que tindria aigua i dàtils per purgar la seua vida i reflexionar en solitud pels anys…

I així que s’estigué per seixanta primaveres d’hivern i d’estiu…

Sembla que el foc aquell de quan nadó afavorí que la seua pilositat corporal cresquera abundosa fins el punt que no li calgué cap tipus de roba per ocultar les vergonyes externes. Només vestia, i per no xafar-se al si mateix pelut, una mena de cinturó de palma que li atansava la gran barba i que els pudorosos pintors medievals i barrocs que ens l’han transmès feien a mena de faldeta trenada amb fulles de palma, quan no li espolsaven una branca de vinya més curiosa que curosa, sempre prou apretada com per evitar tota iconografia no devota…

Però el sant no s’estigué resant i prou. Cada diumenge, un àngel li duia un pa amb què ell combregava! Heus ací que la seua devoció la lligaren directament amb  el fet eucarístic i que per això fos tan sovintejada en temps de relaxament del dogma. Amb sants eucarístics com ara Onofre o miracles d’aquesta índole (com el dels Corporals de Llutxent-Daroca), és que l’Església ha procurat rellançar en les crisis la idea combreguística en el seu transcórrer temporal, i fins l’encara més actual.

Seixanta anys prompte es poden dir; viure’ls ja és una altra cosa, i més si han estat viscuts tot ells en penitència. Imagina’t com se’l trobaria Pafnuci, que el confongué veritablement amb un animal quasihumà a puntet de morir… Onofre encara pogué contar-li la seua vida i poc més. El gori-gori li’l cantaren, per a pasme pafnucial, un cor d’àngels que acompanyaren l’ascens d’aquella ànima pura als cels en forma de colomet blanc. I encara s’aparegueren per allí dos lleons que, lluny de mostrar agressivitat alguna, cavaren la terra i ajudaren al soterrar…, fet que hem llegit sovint com a característic del sant Pau l’Ermità amb qui se’l confon! Aquest soterrament està representat, per exemple, a l’ermita de Sant Antoni de Baix de Bocairent, que tant d’art bell com oblidat recull. Allí, no és Pafnuci sinó el Sant de les Barbes Blanques, Antoni, qui presideix el soterrar; i és tanta la confusió que no sabríem distingir Onofre de Pau de Tebes de la seua representació en un dels carrers principals del vell retaule (s. XVI?) d’aquella ermita solar, conservat només en una fotografia arrimada a una vora, a les fosques…

Així, Onofre compartirà iconogràficament elements amb altres santets, ja siga per la confusió biogràfica, com aquesta de sant Pau l’Eremita, o per les atribucions sagrades que se li promogueren… No és rar trobar-lo amb una corona als peus, com a senyal de la seua procedència reial rebutjada o perduda, ves a saber… I també s’ha volgut marcar la idea penitencial i del pas del temps acompanyant-lo una calavera, costum ben tradicional en les representacions de penitents i que, al Ponent mediterrani, provenen de la mateixa Maria Magdalena. I ausades que n’han vingut al darrere, que si sant Jeroni com a penitent, Vicent Ferrer i Teresa de Jesús per recordar-nos que hem de morir…”Memento mori”…!!!! I està el calze amb l’eucaristia, que també comparteix amb santa Bàrbara bendita en l’imaginari popular… Fins i tot, com també solia ser habitual, se li ha buscat un paral·lelístic femení de semblant biografia i devoció; en aquest cas, la santa espillada és Maria Egipcíaca, patrona de les prostitutes, entre d’altres menys sonors.

Però allò que més distingeix la representació onòfrica és la seua pilositat animalera… I ací podríem començar a rascar sense acabar, que la tradició de l’home salvatge, agrest, selvàtic, ens apareix des de les més antigues arrels mesopotàmiques i gregues i es relaciona, simbòlicament, amb la representació de l’ànima animal humana a vèncer per la voluntat de l’esperit i, religiosament, amb les tradicions indostàniques heretades encara en les diverses pràctiques hinduistes. Al catolicisme també arribà aquesta vessant de l’hirsutesa corporal amb el llegendari de sant Joan Crisòstom, posterior a aquest d’Onofre… I així, ben pelut, és que se’ns ha representat, l’home… I bé que agradava els artistes reflectir aquesta part animalística del sant tot posant-lo a quatre potes, rampant, volent recordant la penitència i unint-lo a la condemna que rebé el rei babiló Nabucodonosor a l’Antic Testament: pastar com si bou fos… Però com que no sempre hi havia prou espai representatiu aprofitable, sovint hi apareix dempeus i en actitud d’oració, o llegint un llibre com és el cas del sant Onofre que hi havia a una de les polseres, en pla secundari del tot, del retaule de la Nativitat d’Agullent (s. XV?). En aquest cas, el sant pelut sosté, també, una vara acabada amb forma de creu Tau, egípcia, santantònica, però amb una part del creuer que s’allargassa amb una forma de serp, prou semblant a la representació perduda bocairentina… La representació més sovintejada, però, i fins i tot en les manifestacions de bult processionals, és la del sant que prega, agenollat, entre les roques que simulen la cova, potser amb Pafnuci a la vora o amb l’àngel que el combrega, o bé en solitud. Aquesta és la representació que podem treure que hi havia a l’ermita de Sant Onofre d’Ontinyent, un senzill quadre que representava la bona palmera a l’entrada de la cova que emmarca en la foscor al sant que ora, agenollat.

 

A Ontinyent, ni un pèl com queda…

Ni tant sols el quadre va quedar d’aquella trista ermita, trista per la seua pobresa i el seu final que, des del propi anecdotari, s’hi suma a una categorització terrible: la de la poca importància que se li ha donat al patrimoni fins a dates ben recents en aquesta nostra vall de llàgrimes; perquè a alguns dels protagonistes en la desaparició d’aquell tros de terra gelat i apartat, vora l’assegador de la Font Freda i el camí de Castella que creuava el Pla de Mossén Conca, els hem arribat a conèixer. Quan lliges la documentació de la compravenda d’aquella ermitiua, del que hi quedava, davant la gana dels terrissers per tenir accés a aquell bé argilós i la desídia eclesial que bé que es feu amb el seu milionet de finals dels seixanta…Ai! Cada temps els seus costums i ves i posa’t les sabates d’aquella gent i prova de caminar pel seu moment sense caure, et diran i amb raó…, però el final d’aquell racó de món enyorat pels qui no el coneguérem, ja veus si pot arribar a dir…

Però aquella “pobra” ermita, pobra en tants sentits, ja patia de feridura des de ben antic… Justament la primera documentació que s’hi coneix, de 1595, ja tracta de l’intent de fer obra, un porxo nou, i perquè hi ha dificultats econòmiques que els jurats ontinyentins haurien de compensar si no s’arribava a recollir el convenient acapte públic, i no s’arribava mai… Aquella funcionalitat civil de les ermites —sota control de la plebania de l’Assumpció però subvencionades per l’Ajuntament dins l’etern joc de poders que hem heretat— feia que els santuaris del nord del riu  —tan convenientment allunyats del casc urbà com eren—  foren usats correntment com a llocs d’ingrés dels malalts de passades contagioses perquè hi foren tractats, hi reposaren o bé moriren en pau sense contaminar la Vila. I això, justament, és el que ens fa visible en el temps tant Sant Onofre com també l’ermita de Santa Anna i el llatzaret de l’alt de Toledo; que després de cada calamitat mortífera calia cremar i refer tant el mobiliari com els efectes sacres; i això calia que constara en acta. Com també les duien als futurs arxius, en baixar les pandèmies, les anotacions del canvis d’ermitans, constants, que el Consistori procurava a conveniència. I en aquest joc, cal sumar una altra ermita, la de Sant Esteve…

És evident que més enllà de qualsevol discutibilíssima aparició miraculosa, l’ermita de sant Onofre, que perfectament podria deure el seu origen a alguna devoció particular, devia la seua funció devocional al fet mateix de la seua situació. A Ontinyent s’ha volgut justificar amb rondalles d’aparicions tants cultes a sants que sorprèn per acumulació: que si sant Miquel al Tossalet; que si el Crist de l’Agonia al Regall; que si el viatge miraculós de la Puríssima des de València havent-hi com hi ha documents del com, quan i perquè; que si l’aparició del 1600 de sant Vicent, com a Agullent, (que en no acabar-se retirant la pesta fou convenientment amagada al fons del calaix…). Perquè sovint és la geografia casolana la que mana, i Sant Onofre s’estava sobre el curiós alteró algepser envoltat de marges albarisos que dominava l’eixida definitiva del camí cap a Castella que tants carros de blat traginaven, en el racó més gelat del terme i encarat on solien vindre les tronades tan terribles que amenaçaven la llavors famosa horta ontinyentina. La creació de l’ermita de Sant Esteve, visible des de tota la Vall d’Albaida i interessada, justament, en fer-se notar a través de l’encesa de la seua coneguda Falla per les vesprades li seria una competència immediata en assumir el patronatge contra les tronades i la pedra —lligada simbòlicament al biogràfic/hagiogràfic apedregament mortal del protomàrtir— i la seua remescla amb els mites esotèrics que en aquell punt s’hi ha aplegat pels segles (com, per recordar-ne algun, el fet de servir de control dels dimonis que ixen de la Cova de l’Avern o ser parada a desitjar en el llegendari camí que els difunts d’Ontinyent emprenem en morir cap el Cel —que troben en aquella curta planura serrana—, l’Infern immediat i barrancós i el Purgatori encara un poc més alt…). Contra aquest estol de símbols, poc podrien fer els ermitans de Sant Onofre que, en compartir bona part del tan breu territori de gràcia amb els del lluïdor Sant Esteve, s’ho vorien fosc per guanyar-se l’obsequi constant i la caritat d’uns mateixos masovers…

I així, l’ermita anà empetitint-se fins a extrems increïbles a ulls de les fotografies que s’hi conserven i, a la fi, només s’hi coneix que alguna festeta escardussera de final d’estiu lligada al veí Balneari de la Salut que l’aprofitava com a final de temporada. O per la parada que s’hi solia fer, tant en pujar com al baixar, ves per on, en la romeria pentecostal de Sant Esteve. I poc més, que la llum dels llumeners va apagar-se i a la fi, només ha quedat el batallar, i quin repic que tantes coses amaga més que no diu, de la campana…

AGRAÏMENTS

Volem agrair a les persones que han facilitat o, directament, han fet possible que aquest treball haja eixit a la llum. Els encerts que hi ha al text són obra seua.

A Imma Sanchis, de l’Arxiu Parroquial de Santa Maria. Per la paciència, pel tracte i, sobretot, per la disposició que ens va mostrar en tot moment.

A Pepe Gandia, una vegada més. Per la documentació aportada, font d’idees que no s’esgota mai.

A Alfred Bernabeu, pels apunts precisos i encertats que ens van ajudar a donar-li credibilitat al text.

A Sergi Gómez i Soler. Per completar aquest treball amb el seu escrit necessari.

Fotografies relacionades amb l’entrada

(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

Els Cacahueros, una nissaga ambulant.

Penseu, per exemple, en el porrat de Sant Antoni o en les festes de la Puríssima. I per poc que feu l’esforç el voreu allà mateix, al lloc que ocupa cada any, arrecerat dins la seua parada plena de regalíssia, pomes de sucre, piules, llepolies, fruits secs, joguets, xufes, coco o globus de tots els colors i grandàries. Sempre hi és present. Com una part indefugible de la festa. Com una artèria d’aquella celebració col·lectiva que ocupa els carrers quan arriben els temps de passar-s’ho bé i celebrar certes efemèrides locals que s’anuncien amb roig al calendari.

Els nostres pares ja l’anomenaven El Cacahuero i, abans que ells, també ho feien els nostres avis. Allò que mai vos hauran contat és com i per què aquest malnom ha esdevingut el propi d’una nissaga que arranca a finals del s.XIX a la ciutat de València. I com el nostre poble va esdevenir el bressol d’una història que pessiga una part de la nostra memòria i les nostres vivències.

Tot va començar al Cap i Casal a les acaballes del s.XIX. Allà va nàixer i viure Pedro Calvet, el primer dels noms que associem amb aquesta nissaga. Malauradament d’aquest personatge tenim molts dubtes i poques certeses. Una d’elles és que es va casar amb una dona de nom Teresa Alcaraz i que, fruit d’aquell matrimoni, van nàixer dues filles. Una d’elles es deia Maria. L’altra, de la qual desconeixem el nom, va nàixer amb una deficiència mental que li va impedir desenvolupar la vida amb normalitat. Senyals, també, d’un altre temps.

A Pedro li deuen els seus descendents l’ofici i també el sobrenom que, dit siga de passada, li ve donat pel seu quefer diari. Fou el primer a dedicar-se a la venda de fruits secs i llaminadures. Amb els anys el negoci va créixer fins a generar uns estalvis que el van omplir de possibilitats. Gràcies a això va poder adquirir un edifici a València on va ubicar una tenda, un espai per al magatzem i tots els atifells necessaris per a poder desenvolupar la seua feina amb normalitat. Corrien temps d’esplendor. S’obria d’avant d’ell un horitzó carregat de bonança. Un temps dominat per una calma aparent que va resultar, també, efímera. De colp a repent uns núvols negres van embrutar aquell horitzó que s’intuïa benaurat. Aquell edifici, que havia esdevingut el pal de paller del negoci, va resultar afectat per l’aluminosi.

Una malaltia arquitectònica que atacava el formigó i que va escombrar moltes construccions a les acaballes del segle passat. Un mal que, per acabar-ho d’adobar, s’agreujava amb dos elements que a València se’n trobaven (i se’n troben) a bastament: les altes temperatures i l’elevada humitat. L’edifici va acabar ensorrant-se. Una desfeta material i moral de la qual Pedro no va aconseguir rescabalar-se mai. Perquè aquell esfondrament no va passar per damunt, només, del negoci. També va arrossegar a l’home que el regentava. Bogeria o depressió, això no té importància. El fet cert és que n’hi ha poques dades que expliquen l’etapa final d’aquell primer Cacahuero. En aquell temps la seua filla Maria es trobava establerta a Ontinyent on havia vingut per casar-se. A la ciutat de València va quedar la resta de la família. Això és, Pedro, Teresa i l’altra filla del matrimoni. Però la distància entre ambdues ciutats era, en aquell temps, molt més gran que la que es pot expressar en kilòmetres. Hi havia les vies de comunicació, carregades de carències. També els mitjans de transport que eren tant ineficients en la seua funció com escadussers en el nombre. Però hi havia, sobretot, aquell medi invisible i intangible que dibuixa l’aspecte social. Més endavant vos farem cinc cèntims del que havia de fer Maria per donar a menjar a la família, però ja vos avancem que de temps lliure n’anava tant curta com de recursos per a gaudir-lo.

Al remat, després de molts anys de silenci i neguit, Maria va rebre de nou notícies de son pare. Pedro havia trobat la mort a la mateixa ciutat que l’havia vist nàixer. Aquella que guardava al seu ventre les restes d’un negoci que s’havia enfonsat sota les pedres de l’edifici que li havia donat recer en la seua etapa final.

Maria Calvet Alcaraz, filla de Pedro i Teresa, representa la continuïtat d’aquell negoci que havia engegat son pare. I ho va fer a Ontinyent, on havia vingut per casar-se amb Vicent Pastor Francés. L’home vivia afectat per una coixera que li impedia desenvolupar molts dels treballs que tenia a l’abast. És per aquest motiu que Maria va trobar en el negoci de son pare una possibilitat de donar a menjar a la seua família. Decidida i valenta com devia ser, va construir un carro de fusta i, una vegada acabat, el va encimbellar amb un rètol que li donava nom: “La Cacahuera”. Un homenatge a son pare i a la nissaga que, sense adonar-se’n, acabava d’establir amb aquell gest del tot espontani.

Poc després de proveir-se del carro a Maria se la veuria traginant per camins polsegosos i carreteres mal endreçades. Camejant en jornades inacabables a l’encalç dels pobles de la Vall d’Albaida que celebraren festa. Un camí que recorria tota sola mentre empenyia aquell carro de fusta carregat de cacaus, piules, globus i tot allò que l’havia ensenyat a vendre son pare. I una vegada al lloc començava l’altra jornada. Aquella que Maria contemplava darrere del carro, atenent la gent que se li apropava, mentre les hores s’esgolaven pel badall que dibuixa el capvespre. La feina s’allargava fins que no hi havia gent trafegant amunt i avall. I una vegada buides les places i els carrers, quan tot es tornava silenci i quietud, aprofitava la fi de la jornada per descansar aquell cos malmés pels viatges, les hores de plantó i la soledat de qui se sap lluny dels seus. I ho feia allà mateixa, al lloc on treballava. Resulta que el carro l’havia construït de manera que es poguera tancar. Com si es tractara d’una caixa. I allà dins, en el buit que hi quedava, s’arrecerava Maria per dormir les poques hores de son i de pau que poguera furta-li a la nit.

L’endemà tot tornava a començar. Els viatges a peu, el fet d’arrossegar el carro i les hores de treball recolzat en aquell embalum de fusta que  feia d’aparador i de casa al mateix temps. Mentre al poble l’esperaven el marit i els xiquets, que s’entretenien treballant les poques terres que posseïen.

Però els colps que va rebre Maria no li arribaren, només, en forma de jornades inacabables carregades de treball i solitud. També va haver de patir les misèries pròpies del temps que l’havia vist créixer. Un temps i un país ocupat per ànimes que arrossegaven els seus prejudicis per llançar-los contra els altres. En efecte, Maria era dona i, com a tal, no estava ben vist que anara de poble en poble (ni que fóra per treballar) i que ho fera sola. Damunt en una feina que l’exposava de cara al públic. No fou aquesta una qüestió menor. Tampoc una anècdota sense importància. Maria va haver de patir en carn pròpia el rebuig de la família d’Ontinyent. De l’altra, com hem dit abans, no en sabia res. Amb prou feines tenia temps per arribar al proper poble que anunciava festa major.

I així va succeir la vida fins que la mort la va sobtar en aquella casa que la família tenia al carrer del Trinquet de Maians nº 3. Un fet que va obligar el marit, Vicent Pastor, a fer-se càrrec del negoci. No debades s’havia demostrat que era la millor de les opcions que tenia al seu abast per posar un plat damunt la taula. Així que va agafar el carro i va començar a fer allò que la seua muller havia dut a terme durant tant de temps. Però Vicent, ja ho hem dit, tenia una coixera que li impedia suportar les jornades maratonianes que la dona havia engegat. Així que es va dedicar a vendre a Ontinyent i, també, a alguns pobles del voltant. Però fugint de les exigències que el seu físic malmés no li permetien d’acomplir. Fora com fora, és més que probable que molts dels nostres lectors encara el guarden a la memòria en forma d’imatge. No debades, ha estat durant molt de temps una de les estampes més singulars que han caracteritzat la fisonomia humana del Carrer Major, on acostumava a passejar el carro per atendre els clients.

La tercera generació dels Cacahueros és la formada pel matrimoni José Maria Pastor Calvet i Carmen Calabuig Cucart. José Maria Pastor era el fill de Maria i Vicent i, en casar-se, es trobava treballant a la fàbrica de Mompó. Una de tantes que van créixer com bolets en aquell Ontinyent de mitjans de segle que s’afanyava per esdevenir industrial. El problema, però, fou que el jornal que rebia no era suficient per a donar a menjar als 6 xiquets que el matrimoni havia engendrat. Així, cansat de passar temps d’estretors, Carmen Calabuig va decidir dedicar-se al negoci dels Cacahueros. I ho va fer seguint els consells de la seua sogra: “Tu ven globets i menjaràs”. D’ençà d’aquell moment que Carmen va passar a ser coneguda, també, amb el sobrenom de la “Cacahuera”. Un fet curiós si atenem que, el fet més habitual, és que aquests malnoms passen de pares a fills.

El primer pas que Carmen va fer en el negoci no va manifestar-se darrere d’un carro. A diferència de la seua sogra, va amanir-se una cistella i la va reblir de cacaus, regalíssia i totes aquelles coses que ja eren comuns entre els Cacahueros. Tampoc no va acudir a treballar als pobles del voltant. La dona va dedicar-se a proveir els clients locals que la trobaven a cada festa que el poble celebrava. De fet, pot resultar de comú record per als nostres lectors la imatge de Carmen i el seu marit passejant-se, cistella en mà, pels mateixos carrers per on corria el bou durant les festes de la Puríssima. Fugint de l’animal cada vegada que passava i resguardant-se sempre al mateix portó, situat poc més amunt de l’Almàssera que hi ha a la plaça de Baix. Com també deu resultar familiar aquella altra estampa que la situa al Carrer Major. Acostumava la dona, com havia fet son pare abans que ella, a passejar aquella artèria principal carregada amb la cistella. I ho feia, a més, acompanyada pels seus xiquets. Tot un estol d’ajudants que li feien companyia per tal de no quedar-se soles a casa. No cal dir que d’ajuda en rebia poca. Preocupats com estaven a trobar quelcom que els acomboiara, no acostumaven aquells xiquets i xiquetes a preocupar-se per les necessitats que sa mare poguera tindre.

Però Carmen també fou filla del seu temps. I, talment com li va ocórrer a la seua sogra, va haver de patir el desterrament per part del seu entorn més immediat. Els motius ja els coneixem, els hem exposats abans al parlar de Maria. Allò que diferència ambdues històries és que, amb el temps, Carmen va recuperar la relació i l’estima d’aquells membres de la família que prèviament l’havien postergada.

I va arribar un dia en què la història del matrimoni va fer un tomb. Resulta que la fàbrica de Mompó, aquella on treballava José Maria Pastor, va tancar. L’home es va quedar sense feina. Davant d’aquella situació van decidir que els dos es dedicarien al negoci propi dels Cacahueros. Però perquè això fóra possible havien d’anar més enllà d’aquella cistella que tant els havia ajudat. Fou aleshores que van optar per construir un carro com el que hi havia arrossegat per tota la Vall Maria Calvet. Un altre embalum de fusta que va resultar més lleuger que l’anterior. Al cap i a la fi no n’hi havia necessitat de travessar pobles ni dormir dins d’ell. Només li demanaven que fóra capaç d’arrossegar-se pels carrers d’Ontinyent i guardar dins d’ell tot allò que els clients anaven a buscar. Bé, tot allò i alguna cosa més. Perquè prompte van materialitzar una idea que els anava a reportar popularitat i beneficis a parts iguals. Es tractava d’un joc que anomenaren “La rodeta”. Una mena de joc d’atzar que funcionava a través d’una ruleta que girava empesa per la força del client qui, després de pagar, es guanyava el dret de provar sort. Una vegada cessava el moviment la mateixa ruleta indicava el premi per al guanyador. Un joc que despertava l’interés dels vianants per la seua simplicitat i, sobretot, per la incertesa de saber què s’anava a guanyar.

L’èxit d’aquell enginy els va reportar els beneficis necessaris per a adquirir una parada. El negoci prosperava i amb ell la infraestructura que el sostenia. Fins que un altre atzar va canviar el tomb del negoci. Diuen que una vesprada, a boqueta de nit, José Maria Pastor es trobava treballant darrere la parada quan va passar ben a prop la seua dona. Carmen va fer mans i mànigues per cridar la seua atenció, però no va servir de res. “Què no has vist a la teua dona?”, li va preguntar un amic que hi havia a la vora. “Quina dona?”. Fruit d’aquella resposta es van adonar que José Maria necessitava ulleres. I no és aquesta una anècdota sense importància. Una vegada amb les ulleres damunt del nas es va vorer amb cor de traure’s el carnet necessari per a conduir. De primeres fou una moto i, amb el temps, arribà la furgoneta. Ara sí que podien tornar a visitar els pobles de la rodalia sense necessitat de camejar i espentar el carro. I també podien anar més enllà. I, com que pogueren, ho feren. La parada dels Cacahueros va arribar a Múrcia, Alacant, Terol, Saragossa i altres pobles i ciutats que els seus avantpassats no podien ni somiar d’arribar. De fet, abans dels vehicles propis, els Cacahueros d’aquesta generació havien visitat pobles llunyans també, però ho feien amb el tren. De manera que agafaven, en primer lloc, aquell autobús que els duia del poble a l’estació i  que s’anomenava La veloz. I una vegada a l’estació tornaven a carregar l’embalum necessari per a vendre i fer via cap al mercat o festa de torn.

El primer dels vehicles que José Maria va adquirir fou una Lambretta. Una moto que resultarà desconeguda per als nostres lectors més joves, però que fou d’allò més popular en aquell moment. Precisament aquest vehicle fou el col·laborador necessari d’una de les anècdotes que millor explica el moment en què se situa aquesta història. Abans, però, hem de situar-nos en un dels nombrosos desplaçaments que els Cacahueros feien amb la moto per anar a vendre a qualsevol poble veí. Aquella vesprada havien acudit a Bocairent José Maria Pastor i la seua filla Maria Modesta. Imagineu-vos l’estampa del viatge. José Maria conduint la moto. El vehicle carregat amb la parada, els queviures dins les caixes i Maria Modesta, a males penes una xiqueta de huit o nou anys, seguda a la part més alta i agafant-se amb totes les forces als cordills de les caixes per tal de no caure. Amb tanta mala sort que, a mitjan camí, comença a ploure. Era ben entrada la nit quan els dos Cacahueros, a l’alçada del port de Bocairent, es creuaren amb una parella de la Guàrdia Civil.

  • Això que hi havia dalt de la moto era una xiqueta? – Pregunta un dels agents carregat d’incredulitat.
  • No crec. Deu ser algun animal.
  • Tu pega la volta i anem a vorer què passa.

La mateixa Maria Modesta és incapaç d’explicar-nos les excuses que son pare va relatar als agents després d’haver-los fet parar.

  • Al final ens van deixar anar sense denunciar-nos. Però li van fer la raó a mon pare perquè una barbaritat com aquella no es tornara a repetir. Segurament aquell parell de Guàrdies Civils no s’acaben de creure del tot allò que els estava passant.

El següent pas que José Maria Pastor i Carmen Calabuig van donar dins el negoci fou el d’obrir una botiga al carrer Maians. Allà mateix, al número 73, van llogar un edifici que els va servir per a viure i treballar alhora. A la planta baixa hi havia la botiga “La Onteniense” al rètol de la qual resava “Baratijas la Onteniense, helados y frutos secos”. Tota una declaració d’intencions. No debades, en aquell mateix local s’hi podien adquirir gelats, llaminadures, fruits secs, roses, mistela, entrepans, xocolate i tot allò que demanara el públic que s’hi apropara. Fora qui fora. Perquè de gent il·lustre i coneguda també se’n conten entre la nòmina dels clients de la botiga. Així va succeir-se, per exemple, amb el cantant Miguel Rios. Resulta que l’home havia vingut a Ontinyent per a amenitzar amb un concert una d’aquelles nits caloroses de la setmana gran de Festes de Moros i Cristians. Una vegada acabat l’espectacle i acomplerts tots els tràmits pertinents, Miguel Rios va encaminar-se carrer Major endins per buscar l’Hotel on s’allotjava. I poc abans d’arribar es va trobar amb les portes de la botiga obertes de bat a bat. Corrien aquelles hores intempestives en què la nit comença la seua retirada. Devien ser les 4 o les 5 del matí. La casualitat va fer que Maria Modesta, llavors una xiqueta que ajudava amb el que podia, va decidir fer un poc de xocolate per a tots aquells membres de la família que havien treballat durant tota la nit. I en el precís moment en què baixava amb el perol en braços entra el cantant:

  • Pots posar-me’n un got, per favor?- Li pregunta Miguel Rios.
  • Es que l’he fet per a la família, que han treballat tota la nit sense parar.
  • També jo i per això em fa mal la gola.

Maria Modesta no només li va vendre el got de xocolate sinó que, a més, va incorporar aquella beguda a la carta de les ja disponibles. Tot un encert si atenem que, l’endemà mateix, ja es trobava entre els productes més demanats.

La botiga va romandre oberta des de les acaballes del seixanta (67-68) fins a primeries de l’any 1.982. Un temps en què la família va compaginar el treball de la tenda amb el de la parada, que no havien deixat de banda.

Vicent Pastor representa en l’actualitat l’última de les generacions dels Cacahueros. La seua història, també, resulta ben curiosa. L’home, fill de José Maria Pastor i Carmen Calabuig, va començar treballant en empreses que quedaven ben lluny de la venda ambulant. Una d’elles, pot ser l’última abans de tornar-se Cacahuero de professió, fou la de dissenyador tèxtil. A ella va dedicar alguns anys de la seua vida fins que va arribar el moment de deixar-ho estar per dedicar-se, com havien fet son pare i el seu avi, a la venda ambulant. I ho feu en un moment en què encara son pare regentava el seu negoci particular. Poques vegades coincidiren les dues parades en una mateixa festa perquè ja s’havien preocupat de buscar rutes no coincidents. Però tot i això alguna vegada els va tocar compartir carrer. I ho feren de bona gana. Fins a tal punt que, una vegada jubilat José Maria, son pare, el mateix Vicent acostumava a cedir-li un tros de la seua parada perquè tornaren a vendre plegats. Cadascú amb la seua part del negoci.  Tal fou, i ha estat sempre, la relació entre els diferents membres d’aquesta família.

Vicent acostuma  a fer rutes diferents en funció del moment de l’any en què es troba. Així, segons es trobe en una estació o altra, muda el contingut de la parada. A l’hivern el seu fort són els fruits secs, els dàtils i les llepolies mentre que a l’estiu es dedica a vendre joguets, llepolies, coets, escuma i els fruits secs que sempre hi són presents. I ho fa de poble en poble, com havien començat a fer  Maria Calvet i Vicent Pastor anys enrere, com seguiren fent José Maria Pastor i Carmen Calabuig. Resseguint mercats i festes allà on siga que s’anuncien.

Però Vicent també ha acomplert amb el designi fatal que arrossega la nissaga. Així, de la mateixa manera que Pedro Calvet va haver de patir l’esfondrament del negoci per culpa de l’aluminosi, així com Maria Calvet va haver de lluitar contra la misèria i perdre la família, també a Vicent li ha eixit la seua particular pedra en la sabata. Aquesta vegada en forma de virus i de pandèmia, la pròpia que arrossega el nom de COVID-19 i que, malauradament, ha deixat a tantes persones al bell mig del camí. L’anunci de la mateixa el va agafar després d’haver invertit el necessari per a proveir-se de cara a les festes de falles que estaven a punt de celebrar-se. I de resultes d’aquell anunci va haver de quedar-se nou mesos sense poder treballar. Lluny de les places plenes de gent i dels carrers curulls de colors i de música. Però talment com feren els seus avantpassats a Vicent no li’n va quedar una altra que reinventar-se. I ho va fer dirigint aquell negoci ancestral cap a les noves tecnologies. Aquelles que li han permés recuperar els seus clients habituals que, com ell i tots nosaltres, també s’han vist impedits de visitar les places i els carrers quan arriben els dies de festa i de mercat. Perquè cal dir que la gent ha respost d’allò més bé. I cada vegada són més els qui es posen en contacte amb Vicent per continuar adquirint allò que ofereix. Amb el mateix comboi de sempre emparat pel saber fer, la proximitat i la confiança que l’últim dels Cacahueros s’ha guanyat per mèrit propi.

EPÍLEG: L’ÚLTIM CACAHUERO.

A tota història li arriba la seua fi. I aquesta dels Cacahueros no serà cap excepció. Perquè amb Vicent la nissaga escriurà el seu punt final. Ja ningú tornarà a ocupar l’interior d’aquella parada que sempre apareix al seu raconet del carrer de Sant Antoni quan arriben els temps de les fogueres; o a la Plaça del Barranquet quan la Puríssima celebra les seues festes. Enrere quedaran els temps difícils i els d’esplendors, les històries d’aquella dona que venia cacaus fugint del bou o les d’aquella altra que jugava a fer malabars damunt les caixes d’una moto que fugia de les tronades. Històries que s’han fet presents a través d’aquestes línies, però que són, només, una part d’entre totes les altres que quedaran soterrades a la memòria dels seus protagonistes. Els que encara estan i els que ja han marxat. Perquè cal dir que són molts els noms d’aquesta nissaga que no han tret el cap entre les línies d’aquest article i que, d’una manera o altra, també hi ha col·laborat en el desenvolupament del negoci. Pense ara en Javier Bonilla i les històries que ens contava de quan era menut i acompanyava el seu avi a vendre a certs pobles de la costa o, inclús, a la Plaça de la Concepció quan arribaven les festes de Moros i Cristians. I de com el Cacahuero el deixava desemparat, però segur del que feia, mentre anava a casa per recollir la berena. Només imaginar aquell xiquet, que encara no havia fet els 10 anys, atenent la parada em duu a pensar en la manera com s’aprén una professió i, sobretot, en el deute que tenim amb els més majors. Aquells que ens han ensenyat a desenvolupar un ofici i, el que és més important encara, a estimar-lo.

Quantes hores haurà passat Amèlia Ripoll al costat del seu marit Vicent darrere de la parada? Quantes festes haurà vist de prop, treballant mentre els altres fan festa? Qui contarà la seua història?

Perquè són moltes les anècdotes que guarda aquesta nissaga a la seua memòria particular. Aquella que es torna present durant la seua quedada setmanal, quan els seus protagonistes les conten al voltant d’una taula que ofrena els productes propis que ha traginat la família durant quatre generacions.

Fotografies relacionades amb l’entrada

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

NA CRISTINA, ENTRE ELS RECORDS I L’OBLIT

Patrimoni: Material

Na Cristina, entre els records i l’oblit.

Fa un matí d’aquells agradosos de primeries de Gener. El sol es despenja parsimoniós sense massa intenció d’excedir-se en el seu servei mentre una lleu brisa s’arrossega des de llevant buscant el barranc de la Campana. Sembla que vol remuntar la Serra Grossa per la seua part de migjorn. Hem arribat a la finca poc abans de l’hora convinguda així que mentre fem temps ens dediquem a passejar-li els voltants i a contemplar el paisatge que l’abraça.

Mentre això s’esdevé recordem que una de les primeres entrades a Ontinyent Rural fou relativa a aquesta mateixa finca. Llavors vam haver de conformar-nos amb les vistes exteriors, els llibres que d’ella en parlaven i de la minsa informació que vam poder arreplegar per ací i per allà. Hui pareix que tindrem més sort. Almenys això sembla indicar el cotxe que treu el cap pel camí vers la finca.

Miguel Gandia és un home entrat en anys i, malgrat això, baixa del vehicle amb una agilitat que em sorprèn. Té un semblant rialler i pareix comboiat de vorer algú que s’interessa per aquell indret que, tot i no ser de la seua propietat, el sent com a seu. No debades ha nascut allí i s’ha passat tota la vida fent de mitger.

I precisament per això, perquè ha viscut molt i té ganes de contar-ho, desgrana històries a tort i a dret. Tranquil de saber (avisat com està!) que aquells amb qui s’acaba de trobar venen per fer-li d’espectadors i, pot ser, de cronistes a mitges.

Segons ens conta, la finca de Na Cristina deu tindre entre dos i tres segles d’antiguitat i la seua construcció s’ha supeditat en tot moment a les necessitats existents. És per això, i per l’escassa historiografia al respecte, que hui ens resulta tan difícil establir una cronologia més o menys precisa que explique el resultat final.

L’entrada principal dóna accés a un pati que situa el visitant davant per davant de les diferents dependències que s’obren per totes bandes. Es tracta d’un espai ampli, guanyat per l’herba que creix sense cap mena de contenció i senyorejat per un grapat de gallines i un gall que a males penes ens ofereixen uns segons d’atenció. Només el gall, de tant en tant, ens fita de cua d’ull.

A l’altra banda del patí hi ha la part més antiga de la casa. Aquella on abans vivien els mitgers i que queda al costat mateix de l’habitatge que ocupaven els amos.

Segons s’entra a mà dreta, en començar el patí, hi ha un espai que queda per sota de la resta i al qual es pot accedir per una escala malmesa. Allà al fons encara perviuen les restes d’un antic corral que en el seu moment va arrecerar uns quants caps d’ovelles i cabres. “Allà baix, quan lo de la neu gorda de l’any 1.925, va arribar a amuntonar-se més de mig metre de neu”, comenta Miguel mentre ens contempla embadalits mirant el corral. “Abans, cada any, queia una bona nevada. I fins i tot dues”.

Nosaltres entrem a la casa per la construcció que tanca el patí per la seua part de ponent. És a dir, segons s’entra a mà esquerra. És una de les construccions més recents de tot l’edifici i compta amb un estable, un pou i una pallissa en la seua part superior. Però la sensació que ens envolta no és del tot plaent. Només endinsar-nos a l’edifici ens adonem de la gran distància que separa el món que descriu Miguel de l’actual estat de les coses que narra. Per totes bandes hi ha senyals del pas implacable del temps. Mentre a fora creix l’herba sense control a dins s’amuntona la runa per ací i per allà. Per totes bandes s’hi troben andròmines i algunes parts de l’edifici han començat a despenjar-se dels llocs corresponents. La sensació de pèrdua és total i ens acompanyarà fins i tot en les converses posteriors a la visita. “Tot passa per alguna raó”, ens explica Miguel. Però és massa llarg de contar i de poc interés per al lector, la veritat.

Així i tot ens enfilem escales amunt fins al sequer. L’estat del sòl és tan dolent que només podem avançar per allà per on ens indica Miguel. La presència constant de formes còncaves ens recomana de fer-li cas. “No siga cas que baixeu més de pressa del que heu pujat”, espleta el mitger amb la seua sornegueria habitual. L’espai és diàfan i mancat de parets, com s’escau en aquelles estances senyorejades per l’aire. Temps era temps allà s’hi assecava de tot: figues, garrofes, ametles, olives i, fins i tot, pansa de caqui. Productes que eren introduïts des de l’exterior gràcies a un sistema de corrioles. En referir-li que aquella vista era del tot privilegiada ens relata les hores que ha passat allà dalt, amanint qualsevol feina que generava la finca o amb l’escopeta als braços. No em costa gens imaginar-lo allà mateix, escrutant les dues carrasques properes, a boqueta de nit, sol i en silenci. Com un element més del paisatge al qual pertany. Esperant que es despenge algun javalí des del fons d’algun dels barrancs propers per buscar les bellotes que tant els agraden. Miguel és un caçador de soca-rel. Guarda una especial predilecció pels senglars. Animals dels quals ho coneix tot. Per això, quan li pregunte per què baixen ara a les finques a buscar el menjar, em respon amb un llarg parlament carregat de raons. I, d’entre totes elles, una que no m’esperava: “Abans hi havia molts ramats que pasturaven la serra i els mantenien a ratlla. La seua sola presència els encaixonava als fons dels barrancs, entre la xara, que és allà on es troben més segurs”. Supose que ens és impossible prendre consciència de les conseqüències infinites de les nostres accions. Aquest és només un exemple.

En tornar al pati ens endinsem a l’edifici que abans ocupaven els mitgers. Allà dins ens acarona l’ombra plaent d’un rebedor ample que té en una de les parts, segons s’entra a mà dreta, un allar ben ample i obert. A l’altra banda hi ha una porta que amaga darrere seu unes escales que baixen fins a la bodega. Es tracta d’una construcció excavada a mà, de forma allargassada i coronada per un sostre en forma de volta feta de calç, morter i pedres. Revestida amb rajoles que fa temps que han desistit de la seua funció i que ara cauen a poc a poquet.

Al rebedor estant hi ha una escala que comunica aquesta part de la casa amb aquella que ocupaven els amos quan venien a la finca. Acostumaven a vindre, només, per acomplir la mesada. Normalment a l’agost o al setembre. La resta del temps el passaven a la ciutat de València. Resulta curiós observar la poca distància, a males penes unes poques escales, que separen dos mons tan diferents. Ací les estances són figues d’un altre paner. Per tot arreu s’intueix el luxe, malgrat el declivi evident. S’hi veu en els mobles, en la decoració de les parets i, sobretot, en la capella que s’obre des d’aquella part estant. Fou construïda cap als anys 40 i la seua fisonomia respon a les minses necessitats dels seus habitadors. Es tracta d’una nau de poca grandària que guarda al fons una habitació que li feia de sagristia. Pel que ens comenta el mitger la missa no era diària, ni tan sols setmanal. De fet, només es celebrava uns 15 dies a l’any, normalment entre agost i setembre, que és quan sovintejava la finca un nebot dels amos que era jesuïta. La resta de l’any només es visitava aquell espai de la finca per netejar-lo i poc més. La seua vista hui és ben curiosa. De la capella original només en queden les pintures de Carlets. La resta d’elements decoratius (com l’altar i les peces de la litúrgia) se les han endutes perquè no es feren malbé per l’abandonament o perquè no acabaren a les mans d’algun visitador furtiu que, malauradament, també en tenim d’aquests a la nostra ruralia. “Algunes d’estes peces han acabat a l’església de Santa Maria o bé a l’església del Pla”, ens comenta Miguel que roman atent a qualsevol dubte que puga sorgir.

L’última de les visites que fem dins l’immoble resulta ser la cirereta del pastís. Es tracta d’un balcó que s’obri a llevant. Des d’allí estant es dominen les envistes de la finca amb els seus camps recentment ressuscitats en mans d’un nebot de la família. Els únics límits que s’imposen a la mirada són els d’aquelles fites de pedra que delimiten la nostra contrada: al fons el Benicadell, el Montcabrer i la Mariola majestuosa. La Serra Grossa per la banda de tramuntana. Certament ens trobem en un espai privilegiat. Potser per això ens esplaiem sobre la calidesa d’aquell paisatge feréstec que ens envolta i ens deixem endur per les engrunes d’una memòria que Miguel va desgranant a poc a poc. La finca, segons ens fa saber, compta amb un espai d’unes 1.400 fanecades entre terres de serra i conreu. Tant és així que les fites que delimiten la propietat pel nord arriben fins als peus mateixos de l’ermita de Sant Esteve.

Unes terres que sempre s’han emprat per a proveir-se dels recursos  necessaris. Na Cristina, com qualsevol de les altres finques del terme, fou fins no fa massa temps autosuficient. La distància respecte al poble i les males comunicacions feien inviable visitar el poble cada dia. Així que els seus habitadors van haver d’esforçar-se per extraure de la natura allò que aquesta els oferia. Hi havia, per una banda, els recursos que suposaven la principal aportació econòmica. Es tractava dels conreus de la vinya, l’olivera i l’ametller, principalment. Tots ells de secà per bé que una de les mancances més importants amb què ha contat sempre la finca ha estat la disponibilitat dels recursos hídrics. A males penes contava la finca amb dos pous des d’on naixia l’aigua de manera natural però que al remat van resultar ser ben poc generosos. Com que l’aigua que oferien quedava molt lluny de cobrir les necessitats de la finca van haver de dur-se a terme més obres al respecte. Així fou com es van obrir un parell de pous més i un depòsit que recollia l’aigua de la pluja. Una aigua que acabava entrant cavallera dins l’edifici a través de les canalitzacions pertinents.

La finca també comptava amb arbres fruiters. Menys abundants que els cultius abans esmentats però diversos i treballadors com els que més. Es contava entre la nòmina dels mateixos albercoquers, perers, pomers i algun més que la memòria no ha retés. I no és d’estranyar puix tots ells es disposaven ben escampats entre les fanecades d’aquella propietat.

A la finca hi havia, també, el seu raconet d’horta. Un espai encongit per la manca d’aigua que impedia l’assentament d’hortes de gran abast. Per a aquell afer Ontinyent ja comptava amb les partides del Llombo i del Pla.

A banda d’estos recursos agrícoles també hi havia els que proporcionaven els animals. A la finca es contava amb un bon grapat de gallines i conills que es criaven als corrals. També amb un ramat generós d’ovelles i cabres que trobaven en la serra propera l’aliment necessari. I una vegada l’any Na Cristina complia amb el ritual propi de la ruralia: la matança del porc. La festa durava un parell o tres de dies i els guanys eren abundants i agradosos.

Per acabar aquest inventari els habitants de la finca comptaven amb un estol ben divers de recursos que el medi més immediat posava al seu abast. Hi havia la fusta propera que compilaven a les llomes baixes de la Serra Grossa. La recol·lecció de bellotes que, encara que ens coste de creure, en aquells temps de la infantesa del nostre mitger s’arreplegaven amb gra delit perquè resultaven d’allò més rendibles. Hi havia la caça, els pebrassos, els caragols i tot un seguit d’aliments que possibilitaven la vida autàrquica del medi rural.

Després de tot el que acabem d’escoltar intuïsc que Miguel ha engalanat en la seua memòria aquell temps passat. Com ocorre amb certs carrers quan arriben les festes que es muden amb murta i llums de colors. No debades parla d’aquell temps de la mateixa manera com ho fan els cristians quan descriuen el paradís que apareix en el capítol del Gènesis. Però no es tracta d’això. Al mitger, simplement, li va tocar viure un altre temps. “Ací la llum no va arribar fins a primeries dels seixanta. Seixanta-un o seixanta-dos, crec”.  I resulta que allò que per a nosaltres conformava un vertader drama per a ell era la cosa més normal del món. Com no haver comptat amb vacances en el seu calendari particular. Sense dissabtes ni diumenges. Com no haver disposat de l’aigua a cada moment. I com tantes altres coses que hui ens costen d’entendre.

Al remat entenem que aquell home només ens conta allò que va viure. Amb l’enyorança del temps que no tornarà, això sí, però lliure de qualsevol intent de jutjar el seu temps o el nostre.

La conversa és distesa i del tot plaent. Però les hores s’esgolen pel badall del matí que arriba a la seua fi. De ben lluny ens arriben les primeres flaires de llenya i paella. Senyal que és hora de fer via.

Abans, però, Miguel ens regalarà l’última de les seues aportacions.

“En este poble sempre s’ha fet bon vi. Abans cada finca tenia la seua pròpia producció i Na Cristina no era cap excepció”. Ja hem deixat apuntat que el raïm era un dels conreus principals de la finca. No ens hauria d’estranyar, doncs, que el vi fora el producte més destacat de la finca. “Que com es feia?, molt senzill”. El raïm es conreava als bancals propers que hui romanen òrfens de vinya. Una vegada feta la verema el duien a l’interior de l’immoble, per aquella part per on hem començat la nostra visita. Després el pujaven a la segona planta per començar el procés. De primeres es xafava a una estança al terra de la qual hi havia unes postes de fusta. El líquid s’esgolava pels badalls de les mateixes fins a anar a parar a uns depòsits que hi havia a la planta inferior, on havia de reposar per acomplir el procés de la fermentació. Costat per costat d’aquella estança n’hi havia una altra, una miqueta més menuda, que guardava dues premses. L’una era de gàbia i l’altra d’esportí. Allà mateix es premsava la pasta feta de restes de pell, pinyol i alguns residus més. De resultes d’això en treien les últimes gotes del suc que s’havien salvat del procés de xafat. I de la pasta que en resultava, una vegada s’havia eixugat, la duien a la fàbrica del vi situada al carril per a convertir-la alcohol.

Ja vos hem fet esment de les restes d’aquella bodega que hi havia a l’edifici dels mitgers. Allò que no hem apuntat és com arribava el líquid des dels depòsits de fermentació. Ho feia a través d’unes canalitzacions que el distribuïen entre les gerres que ocupaven els laterals de la bodega. Passat el temps, quan el vi estava llest, els treballadors de la finca en treien el suc amb els odres o cuiros, que eren uns estris fets de pell de cabra que es cosien per tal de poder carregar-los al coll i dur-los fins allà on els esperava el carro.

“Vam fer alamon de vi. Tant és així que els amos van haver de construir una segona bodega, més gran que la primera, proveïda amb dos depòsits de 10.000 litres i dos més de 15.000 litres cada un d’ells”.

  • I quines varietats treballàveu?
  • Monastrell i bonicaire per al vi negre i Merseguera i malvasia per al blanc.

De primeres la finca de Na Cristina, com qualsevol altra del terme, produïa la quantitat de vi que s’ajustava a les seues necessitats. En aquells moments el vi era un producte d’autoconsum. Però amb el temps i l’augment de la producció van aparéixer els excedents. I amb ells la necessitat de col·locar-los. La primera eixida li la va oferir el “Paixó”, un corredor que recorria totes les finques amb el seu carro comprant els cuiros de vi que li oferien. Més endavant, amb la finca produint a ple rendiment, el carro del “Paixó” fou substituït pel camió de Donat; més modern i proveït de cubes que oferien millor rendiment a cada viatge.

Les últimes reflexions del mitger són del tot encertades, com la resta que ha deixat anar durant el matí. Això si, amb un punt d’agror que no es molesta en dissimular. Explica que l’any 1.975 va començar el declivi de la finca. Que les coses es veien vindre d’abans però que així i tot en aquella data es van precipitar.

A hores d’ara la finca continua el seu ocàs inevitable. En els últims anys només ha estat visitada per Miguel que ha treballat de valent per salvar d’ella allò que podia. Però aquella feina ha resultat ser com la lluita contra els molins. Un esforç en va d’algú capaç de reviure els dies d’esplendor que va viure i conéixer. Aquells dies que no tornaran.

MOLÍ COMAS

MOLÍ COMAS

MOLÍ COMAS

Patrimoni: Material

Molí Comas d’Ontinyent.

Vos proposem hui fer una passejada per un dels racons més singulars i menys coneguts de la nostra ruralia. Un espai situat a la vora del riu Clariano, al bell mig del paratge de la Penya Blanca.
Un indret carregat d’història que intentarem explicar des de dos àmbits diferents i complementaris. Per una banda, des del conjunt arquitectònic conegut amb el nom de “Molí Comas”. Per l’altra, partint de la indústria paperera; aquella gran oblidada pel nostre imaginari col.lectiu local i de la qual l’esmentat molí en va ser un destacat protagonista.

INDÚSTRIA PAPERERA A ONTINYENT:

Emmarcada a l’àmbit comarcal, La Vall d’Albaida representava un dels nuclis de concentració paperera més importants del context valencià. Només per darrer del nucli Bunyol-Alboraig, Sogorb-Altura i Alcoi-Cocentaina (el més important de tots).
En el cas d’Ontinyent, aquesta activitat manufacturera va estar possible gràcies als recursos hídrics que posaven al seu abast el riu Clariano i el Pou Clar. Un cabal que no ha estat mai excepcional en termes quantitatius però que podríem considerar destacable des d’un punt de vista qualitatiu. I no és aquesta una qüestió menor donat que la indústria paperera requereix, per sobre de tot, dos elements que li són fonamentals per a una producció rendible i correcta: aigua abundant, neta i cristal.lina, i un clima sec que permeta un assecament ràpid. D’això, el nostre poble, en té a bastament.
L’origen de la indústria paperera local cal situar-lo a finals del s. XVIII. La primera referència que hem trobat data de l’any 1783 i ens indica que Ontinyent comptava amb 1 molí copropietat per Domingo Osca Nadal i Josep Perlasia. A primeries del s.XIX el nombre de molins va créixer fins a arribar a tres exemplars; una expansió modesta que es va allargar fins a la primera meitat del segle. Fou, precisament, en encetar-se la segona meitat d’aquest, en concret a la dècada dels 50, quan culmina la seua fase expansiva. I tot això malgrat els entrebancs que suposava la persistència de les Guerres Carlines. En aquell moment el nostre terme comptava amb 8 establiments dedicats a l’elaboració del paper blanc i de fumar. Una inèrcia que s’allargà fins a les darreries del mateix segle, en què l’activitat paperera guanyà en importància a la indústria tèxtil. Gràcies, sobretot, a la dimensió de “La Clariana”, l’empresa que més treballadors contava a càrrec seu. El Molí Fita i el Molí Comas li anaven darrere.
D’ençà d’aquell moment àlgid la indústria paperera va començar a recular. Entre els anys 1883-1888 ja hi havia 6 fàbriques en actiu, tendència que no va capgirar l’entrada del nou segle. De les 4 fàbriques de 1900 passaren a 3 l’any 1918. Fins que el 1934 només en quedaven dos: “La Clariana” i la de Tomás Mompó Comas, que elaborava paper d’estrassa i cartó.
El pas del temps situaria la indústria tèxtil com a capdavantera del desenvolupament econòmic local. Una ombra que sempre ha planat per sobre de la indústria del paper fins a tornar-la invisible als ulls d’una part molt considerable dels veïns i veïnes d’Ontinyent.

LA NISSAGA DARRERE DEL MOLÍ COMAS:

Resulta certament difícil parlar del Molí Comas sense fer referència a la nissaga que el va habitar i el va treballar. Perquè si fem una ullada a les persones més destacades dins l’àmbit familiar ens n’adonarem que totes elles van representar un paper molt destacat en la indústria paperera local. Cert és que l’ombra de molts d’ells s’allarga més enllà de l’àmbit estrictament econòmic. De fet, alguns ocuparen posicions molt destacades dins l’àmbit polític local i provincial. Nosaltres, però, ens centrarem en aquells aspectes que guarden relació directa amb el molí que hui ens ocupa.
Anem per parts.
La primera persona referenciada en la historiografia local és José Molina qui ja apareixia, en els padrons de 1754, com a peraire (mestre fabricant de panys). Poc després, durant la dècada dels 70 d’aquell mateix segle, canviaria el cognom pel de Delgado de Molina. José va maridar-se amb Isabel Perlasia. Un fet que podria passar desapercebut en este inventari precipitat si no fóra pel fet curiós que aquella dona era la germana de José Perlasia, qui fou copropietari del primer molí paperer instal.lat a Ontinyent, ubicat a la partida de la “Choza”. Amb el temps i els canvis corresponents, aquell molí acabaria esdevenint “La Clariana”, el més important de tots els qui confeccionarien l’inventari de molins locals.
L’any 1774 José Molina va obtenir permís Reial per instal.lar un batà a la partida del “Ciscar”. I, ja de passada, va aprofitar l’eixida d’aigües del batà per instal.lar, també, un molí fariner.
Francisco Delgado de Molina Presencia és la segona de les persones destacades. Resulta que l‘any 1799 es va fer efectiva la voluntat testamentària de son pare, José Delgado de Molina. En ella figurava Francisco Delgado com a hereu de les instal.lacions abans esmentades. I resulta interessant que, quan encara les obres del batà es trobaven en marxa, per bé que a punt de concloure, va sol.licitar autorització per a convertir-lo en fàbrica de paper. Fou, aquella, la tercera fàbrica de paper que es va instal.lar a Ontinyent (el Molí Osca i el Molí Fita ja estaven en funcionament).
El fill de Francisco, de nom José, va heretar el molí a la mort de son pare, esdevinguda el 1818. L’any següent dos dels fills de la parella formada per Francisco Delgado de Molina i Maria Soler van heretar el molí.
Oficialment el molí paperer es va posar en marxa l’any 1802-1803 i durant els primers decennis del seu recorregut va funcionar diverses vegades en règim d’arrendament.
Una de les filles de José Delgado de Molina, de nom Josefa, va casar-se amb Fabian Comas, natural de Gandia i metge de professió. Qui, en 1822, es va fer càrrec del molí; raó per la qual, durant un temps, va passar a ser conegut com a “Molí de Fabian”.
El successor de Fabian en els comandaments de la fàbrica fou el seu fill Rafael Comas Delgado. Un advocat de professió que es va casar amb Tomasa Donat Alonso. Foren aquells els anys de màxima esplendor de la fàbrica.
Després d’un parell de propietaris va agafar les regnes de la fàbrica la generació Mompó Comas. Tomas Mompó va ampliar, amb la fabricació de cartons, les possibilitats del negoci. I fou un cunyat, casat amb la seua germana Carmen Mompó, qui ja al càrrec de la fàbrica la va convertir en fàbrica tèxtil durant els anys de l’amarga postguerra.

CONJUNT ARQUITECTÒNIC:

El conjunt arquitectònic del Molí Comas està format per dos edificis que es troben a tocar l’un de l’altre però que romanen clarament separats. Per una banda hi ha l’antiga fàbrica, ubicada a la vora del riu. Per l’altra hi ha la casa on vivia la família, més allunyada del curs de l’aigua i a una alçada major, responent a les exigències orogràfiques del terreny.
La casa. Es tracta d’una edificació posterior a la del riu. Construïda amb la intenció primera de donar aixopluc a la vida familiar. Per bé que, en aquells temps, en espais rurals com el que ens ocupa, l’autosuficiència era un aspecte consubstancial a la mateixa existència. És per això que no es pot parlar, en cap cas, d’edificacions que visqueren d’esquenes l’una a l’altra. Al cap i a la fi, el Molí Comas no només donava cabuda a un negoci derivat de l’ús del molí, també disposava d’un hort, d’animals (tant per al tir com per a menjar) i un forn. Fins i tot, en els seus orígens, disposava també d’un molí fariner que es va acabar destruint per manca de cabal d’aigua suficient per proveir els dos molins existents.
Allò primer que es troba el visitant en arribar a la casa és un espai grandíssim, a tall de replaça. Al bell mig del qual hi ha una piscina, de construcció posterior, ubicada allà on antany hi havia una bassa i un pou que proveïa d’aigua tant a la família com a l’hort proper que hi havia. En aquella mateixa replaça és on abans acostumaven a aparcar els carros de la casa.
L’edifici és una construcció esventrada en dues alçades. A la planta primera hi vivia la família. Hui la podem trobar dividida en estances seguint la mateixa disposició inicial. Per bé que el conjunt de la planta fou reformat a la segona meitat del segle passat.
La segona planta presenta una fisonomia ben singular, derivada de la funció principal amb què va ser concebuda. Temps enrere, quan la fàbrica estava a ple rendiment, aquella planta fou un sequer. És a dir, un espai pensat per a assecar el paper que es produïa a la vora del riu. Es tracta d’un espai obert, de dues naus i lliure d’estances. Allò que primer crida l’atenció al nouvingut/da és l’absència de finestres. El propòsit, clar està, fou el de facilitar el pas d’aire. A les parets, i entre els pilars que esventren l’estança en dues naus, hi ha encara les clapes que proven els llocs exactes on abans hi havia enganxats els ferros des d’on es penjaven els fils que travessaven l’estança. A mode d’estenedors sobre els quals es deixava caure el paper a l’espera de ser assecat. Un paper, cal esclarir, que abans havia estat introduït en aquella planta a través de les finestres. Utilitzant un sistema de curioles que deslliurava els treballadors d’haver de pujar-les a mà amb els perills corresponents. En parlar del terra, una miqueta més avant, entendreu per què.
El sostre presenta un conjunt de bigues homogeneïtzades. De fet, aquell ordre perfectament harmonitzat fa pensar que totes són de la mateixa època. Difícil de demostrar o de datar amb exactitud. Motiu pel qual no estem en disposició d’afirmar si corresponen a les originals o bé han estat reconstruïdes. Siga com siga, apuntem aquesta possibilitat perquè aquest edifici ha estat objectes de diversos treballs de rehabilitació que li han allargat la vida fins al dia de hui. Un d’ells, segurament el més destacat pel que fa a la fisonomia del lloc, és aquell que va canviar el terra de la segona planta, que era de canyís, per un forjat de formigó que adaptava l’espai a les necessitats del nou temps, quan el negoci de paper formava ja part de la història de l’edifici.
La fàbrica.
Aquest edifici que alberga el molí i la fàbrica ocupa una posició estratègica dins el conjunt arquitectònic. A tocar del riu Clariano, just al lloc on desenvoca una altra baixada d’aigua provinent de les hortes de la partida del Pla. Pel que fa a la part més antiga del molí, actualment la fisonomia originària està destruïda o enrunada. En el millor dels casos tapiada. Això dificulta seriosament la seua interpretació per bé que la informació indirecta i el sentit comú, ens ajuden a dibuixar, ni que siga aproximadament, aspectes importants de l’edifici. Per exemple, aquella xarxa de canals i comunicacions en forma de séquies que conduïren, temps era temps, l’aigua del riu fins a l’interior de l’edifici, on es trobava el molí que li dóna nom.
L’edifici en qüestió consta de tres plantes. La primera d’elles, aquella que guarda el vestigi més important que és el molí, hui es troba tapiada o bé enrunada. Segons quina siga la part a la qual ens referim. En qualsevol cas no es pot accedir a ella. De fet, ni els mateixos propietaris ens saben dir si la maquinària original del molí encara roman allà baix o, per contra, ja no hi és. El que sí que es pot visitar és un espai molt reduït d’aquella planta, a males penes uns metres quadrats, que dóna una idea del tresor que guarda aquell edifici sota les seues faldes. Una simple ullada ens mostra, en tota la seua esplendor, la riquesa que s’amaga allà dins. Sobre els nostres caps hi ha un sostre fet de voltes de creueria sostés per pilars de pedra massissa. I a una de les bandes, segons s’entra a mà esquerra, inaccessible per culpa de les runes que li barren el pas, s’endevina l’antiga construcció que conduïa l’aigua des del riu fins a l’interior de l’edifici. És a dir, que aquell vestigi, en cas que fóra accessible, ens marcaria el camí per arribar al molí.
És aquesta la part més interessant d’aquest edifici que fou molí i fàbrica a l’hora. Perquè les dues plantes superiors, de construcció posterior, hui han quedat desdibuixades per recents intervencions que van possibilitar que, fins no fa massa temps, encara s’ocuparen en albergar indústries modernes.
El jardí.
A les envistes de l’edifici es poden observar, encara, les restes malmeses d’un antic jardí senyorial que data del 1873. Hi ha alguna barana o mur, una séquia que passa propera i, sobretot, el record dels familiars que van conviure amb ell. I entre tot això s’alça majestuosa la figura de l’element més emblemàtic d’aquell extint jardí: el magnolier. Un arbre difícil de trobar per aquestes latituds que s’ha aprofitat de la séquia propera per a regalar-se el sustent necessari. Motiu pel qual la frondositat i la mida són envejables. La desaparició de la séquia, que data dels anys seixanta, l’ha fet recular en vigor i és per això que es mostra menys esponerós. Però, en qualsevol cas, roman dempeus i digne per recordar-nos que, temps enrere, aquell espai va viure un moment d’esplendor al qual no estan disposats a renunciar.

Volem agrair molt especialment a Mari Carmen Espí Mompó pel seu temps, els seus coneiximents i, sobretot, per l’estima que ens ha transmés per tot allò que envolta el Molí Comas. Sense la seua voluntat no hauria estat possible la confecció d’aquest article.

COVES ‘CASA BARBETA’

COVES ‘CASA BARBETA’

COVES ‘CASA BARBETA’

Patrimoni: Material

Coves ‘Casa Barbeta’.

La primera referència que en tenim data de l’any 1917, quan les coves i l’immoble que les corona fou adquirit per la família de malnom “Barbeta”.

Antonio Llora Tortosa suposa, en el seu llibre “Ontinyent y su historia”, que devia ser cap a finals s. XIV quan es va procedir a cobrir el “barranc de l’Almaig”, des del “Carreró del Marqués” fins a la “Plaça de Baix”. És a dir, que per aquelles dates, hauria de cobrir-se la barbacana (sistema defensiu format per una fosa o fortificació) que envoltava la Vila d’Ontinyent, tot deixant el buit inicial baix terra perquè servira de desaigüe. D’aquesta manera les aigües que sempre han davallat pels barrancs abans descrit ho continuaren fent fins a desembocar en el riu Clariano. Ens referim a allò que hui en dia coneguem popularment com “barcacana” i que actualment està en procés de restauració.
Siga com siga, allò que ens interessa és apuntar la trajectòria que el pas d’aigua ha dibuixat des de l’Almaig fins al riu Clariano. Però sobretot remarcar com en el transcurs del seu trajecte ha banyat els peus de la Vila i com aquesta circumstància ha condicionat la vida dels veïns. Prova d’això són les almàsseres, els molins o la séquia que abans conduïa l’aigua segons les necessitats humanes.
De tot allò encara ens queden alguns vestigis i molta informació.

Una altra de les particularitats que s’aprecia en el transcurs de l’itinerari perfilat pels barrancs abans descrits, és l’existència de nombroses coves excavades a les seues vessants. Així, a l’antic barranc de Sant Jaume, que desemboca també les seues aigües al riu Clariano, hi ha ubicat un complex d’aproximadament 35 coves. Totes elles situades a tir de pedra les unes de les altres. L’origen sembla situar-se als temps medievals i els usos que les originaren foren d’allò més diversos: refrescar els aliments i begudes, estabular els animals, emprades com a habitatges, magatzem…
D’entre totes elles nosaltres ens hem fixat en una, per ser notícia degut als recents descobriments que estan traient a la llum un passat que era, en part, desconegut i, per altra banda, fugisser a la memòria dels actuals propietaris.

COVES DE “BARBETA”:

L’origen de les coves de “Barbeta” és desconegut. Encara ningú no ha pogut posar data a l’inici dels treballs que les han anat perfilant, a poc a poc i segons la necessitat, a través del temps i pedra endins.
La primera referència que en tenim data de l’any 1917, quan les coves i l’immoble que les corona fou adquirit per la família de malnom “Barbeta”. I allà mateix, aprofitant l’espai furtat a la pedra, és on es va muntar la tenda de queviures homònima que ha mantés la seua activitat ininterrompudament fins a temps molt recents.

Com ocorre amb totes les coves que les envolten, també estes estan picades a la pedra. Fou aquell un costum bastant habitual, el d’anar ampliant l’immoble d’acord amb les necessitats canviants que pogueren tindre els propietaris. I, de la mateixa manera que es feia també es desfeia. Perquè si en el transcurs d’aquell traginar el propietari o propietària es trobaven amb algun inconvenient (filtracions d’aigua, males condicions, haver esdevingut femer,…) molt sovint optaven per tapiar aquell buit a la pedra. I quan això s’esdevenia el pas del temps s’encarregava de capbussar en l’oblit l’existència d’aquelles coves que un dia es van dibuixar a cops de tallant. Tot oblidant la morfologia anterior fins que un fet fortuït o una simple intuïció les tornava a posar al descobert.
I això és, precisament, el que ha esdevingut en estes coves dites “de Barbeta”.

No fa massa encara, a tot estirar uns mesos, els actuals propietaris (descendents encara dels “Barbeta” que van adquirir les coves a primeries del segle passat) van emprendre la tasca ingent de descobrir la morfologia original de les seues coves. Així, desposseïts ja de les obligacions del negoci, van capbussar-se pacientment a rescabalar els contorns antics. Una tasca tan minuciosa com delicada que prompte va donar els seus primers fruits en forma de sorpresa. Car en el transcurs d’aquell treball es van trobar alguns elements dels quals es desconeixia la seua existència.

De primeres van aparéixer algunes coves desconegudes o, com a molt oblidades. Només intuïdes per alguns comentaris d’algun avantpassat que, en el millor dels casos, era posat en entredit.
Doncs bé, en la majoria d’elles s’han trobat, enganxades a la llosa, les argolles on temps era temps es nugaven els animals. Prova irrefutable que aquelles coves, també, van fer-se servir per a estabular els animals de la casa.

A una altra de les coves, l’anomenada “Gran”, batejada així pels propietaris a causa de la grandària inqüestionable d’aquesta, s’han pogut rescabalar dos pesebres, de mides diferents i disposats l’un al costat de l’altre. Que reforçarien la idea de l’estabulació dels animals. Allò que resta per esbrinar és si les diferents coves amb proves d’estabulació coincidiren o no en el temps.

Però la descoberta més interessant es troba a la cova de baix, aquella que queda, més o menys, a la part inferior de l’escalinata que puja des de la Plaça de Baix fins al Carrer Major. Allà s’han documentat restes d’una antiga almàssera. Un treball, per cert, que en l’actualitat s’està duent a terme per les autoritats pertinents i del qual esperem els resultats amb molt de deler.
Els elements que descriuen l’almàssera són un forat al sostre on abans es subjectaven els molons de les sitges. També han quedat al descobert les restes de tres sitges, una gerra, un pouet i un decantador que conduïa el líquid de la premsa cap a les sitges.

Ara per ara, la feina s’ha dirigit envers la recuperació de la font natural que, d’ençà que la casa està documentada, ha conduït l’aigua des del barranc proper fins a l’interior de l’immoble. Un avantatge, aquell, que no va passar desapercebut pels propietaris. Ja que l’aigua que rajava cavallera s’ha utilitzat durant molts anys per als més diversos quefers. Entre ells, i a tall d’anècdota, per a fer els tramussos que, de ben segur, molts dels nostres lectors encara recorden i, en el millor dels casos, hauran provat.
Per a dur a terme el procés d’elaboració dels tramussos hi van haver d’habilitar una xicoteta infraestructura formada per tres piles a la part superior i un safareig. I és això el que precisament ara es pretén posar al descobert.

Volem agrair molt especialment als propietaris de l’actual immoble que ens hagen permés l’entrada i ens hagen ajudat aportat l’explicació pertinent. Al cap i a la fi ens trobem davant d’un dels nombrosos tresors que guarda el nostre poble. Un tresor que hem començat a valorar gràcies als últims treballs descrits en aquest article. Però també durant la redacció d’aquestes línies. Car han estat moltes les oportunitats que hem tingut per a valorar-lo com cal al llarg de la nostra vida. Però la proximitat i la convivència, el costum en definitiva, ens havia barrat la comprensió d’aquest fenomen únic que hui hem provat de descriure.

Fotografies relacionades amb l’entrada

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

Patrimoni: Material

Casa Conca, zona del Pla.

Hem anat a buscar una casa que guarda una historia interessant i propietat de una de les families més estimades de la zona del Pla, la familia CONCA.
Una casa de gran pau i tranquil·litat, envaïda en part ja per les edificacions de la zona industrial.

En aquesta zona trobem la finca que va ser propietat de D. Enrique Fernández de Mesa, coneguda per Casa Conca, com a conseqüència d’haver romàs en règim d’arrendataris durant quatre generacions la família Conca, sent l’últim arrendador Enrique Conca Vidal, qui va aconseguir amb molt esforç, lliurament i sacrifici la propietat als descendents de l’antic amo.

La seua façana principal es troba orientada al Sud o migdia. L’edifici, té les característiques pròpies de les cases de camp de la Vall d’Albaida. Es compon de baixos per a l’habitatge dels arrendataris i serveis propis agrícoles. El pis principal es reservava per als propietaris. També posseeix una golfa o “terrat”. La terra en la seua major part és de regadiu. En aquestes finques es guarden els costums a la vella usança de viure en pau envoltats per les seues terres i, a l’ombra del seu arbrat, avui una miqueta minvat, encara que algunes velles palmeres ens recorden els nostres avantpassats els moros, un clar exemple de les alqueries a la nostra zona, que ells van fundar.

ORATORI PRIVAT:

Es trobava aquesta dependència a mà esquerra de l’edifici amb accés mitjançant una porta rústica que a les fotos us ensenyem; actualment és una dependència on s’acumulen objectes vells.

Hem localitzat a una altra casa, un preciós llenç de la Immaculada que va presidir l’Altar. Es va salvar de la fúria antireligiosa de la Guerra Civil amagat i enrotllat sota unes teules de la coberta de la finca, fins a l’alliberament en què va ser posat novament en un altre bastidor.
Aquesta finca, i moltes altres d’aquesta zona d’alqueries, disposaven d’un petit ramat d’ovelles, aus de corral, colomar, cria de porcs, per al seu moment realitzar la matança i el corresponent embotit, molt típic en aquesta zona.

Existia el costum, en les estipulacions d’arrendaments rústics, establir clàusules perquè el pagament fos moltes vegades parteix en espècies, com a conills i gallines a més d’obsequiar als amos amb el present de la matança dels porcs.

Disposaven de forn per coure el pa, igualment estaven dotades del seu corresponent l’agar, celler i tot allò que li era necessari per a la seua pròpia autosuficiència. Quan acudien els amos, se’ls preparava la taula amb netes estovalles que adornaven amb bon vi i els millors productes de les seues terres.

Segons l’expedient número 10, de 1931, que obra en l’Arxiu Municipal d’Ontinyent, a partir Des es produeix en el Col·legi de la Concepció la primera circumstància anormal de les moltes que van patir en els anys trenta a causa de la ll República. Van haver d’abandonar-ho tant els religiosos com els alumnes i, per evitar que fos saquejat, de forma precipitada van treure, previ control municipal, els productes peribles i de primera necessitat. Consta en el citat expedient, una llarga llista d’Ontenienses, homes bons, que van participar ajudant en aquesta meritòria labor, entre ells “Enrique Conca Vidal, domiciliat a la Casa Conca de la partida d’Alqueries o el Pla”, ajudat pel seu germà Fra Manuel, de seglar José Rafael, i d’un altre frare llec conegut per Fra José. El referit Conca, va retirar: una caixa, una canastra i cinc fardells de roba del servei de l’església; set calzes i cupons; dos missals; 35 conills, al voltant de 200 quilos d’embotit i mig sac de sucre

En un intent de restablir la normalitat i volta la comunitat de franciscans, el 28 de maig de 1931, el Rector del Col·legi Fra Joaquín Ivars Francès, va dirigir un escrit a l’Alcalde sol·licitant la devolució dels embotits i la roba del servei de l’església, calzes que tenia retinguts Enrique Conca Vidal.

Finalment quan el 13 de juliol de 1936 va ser confiscat definitivament el convent, dos franciscans de la comunitat, el llec fra Manuel Conca germans de l’arrendatari d’aquesta propietat, i un altre anomenat Fra José van buscar protecció, en aquesta finca, davant el temor de veure’s assaltats per aquelles incontrolades torbes anomenades comités revolucionaris.
Va arribar el moment d’aquell passat dolorós, que els comités es van personar a la casa, per registrar i prendre possessió de quant van trobar en ella. Aquí van trobar i van ser detinguts els franciscans amagats i el propi arrendador Sr. Conca Vidal. Va voler la providència que sortiren indemnes d’aquells desgraciats atropellaments on la integritat física de les persones no explicava més que amb el desgavellat capritx dels revolucionaris. Van estar un llarg temps sense poder acostar-se a la finca, fins que se’ls va autoritzar el seu retorn, començant novament les tasques agrícoles, interrompudes durant la seua absència.
Actualment els camps de la finca estan treballanse amb arbres de Caquis.
L’estat del inmoble és ruïnós, part de la teulada ha caigut, i per dins esta deixada pedre.

Fotografies relacionades amb l’entrada

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA ONTINYENT

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA ONTINYENT

USUARIS DEL POU DE LA SOLANA D’ONTINYENT

Patrimoni: Material

Usuaris del pou de la solana d’Ontinyent.

El pou que li dóna raó de ser fou construït molt abans que la societat es formara. De fet, en aquell moment, un reduït nombre de propietaris el van dur a terme i el van gestionar fins a la dècada dels 80, moment en què la titularitat del pou passà a mans d’uns nous propietaris que s’organitzaren formant una societat.

LA NECESSITAT DE L’AIGUA:

La ruralia, com a espai ordenat i habitat per l’home, no pot existir sense la presència d’aigua. De la mateixa manera que no es pot concebre un assentament humà que no tinga al seu abast este element imprescindible per a la conservació i desenvolupament de la vida. De fet, si tirem enrere en el temps, descobrirem com les primeres civilitzacions que es coneixen a la història de la humanitat (allà on apareix i es desenvolupa el concepte de societat) aparegueren a les envistes de tres rius ben importants: el Tigris, l’Eufrates i el Nil. Són les anomenades civilitzacions hidràuliques.

Al nostre terme eixa necessitat ha quedat testimoniada per molts i diversos vestigis, la majoria en desús, que encara són ben visibles hui en dia. Pensem, per exemple, en els assuts que podem trobar al barranc de l’Avern o al de Tarongers, per citar només dos exemples. O també en la xarxa de séquies que esquarteren el nostre terme i que històricament li han ordenat la distribució de l’aigua. Un patrimoni heretat dels àrabs i dels quals, segons ens consta, s’està preparant un treball de difusió que transcendirà el nostre terme per abastar l’àmbit comarcal. Esperem que arribe a bon port i que aparega com més prompte millor.
Un altre d’estos vestigis el composen els nombrosos pous que hi ha escampats per tot arreu del territori. De pous n’hi ha moltíssims i prova d’això és el comentari que Antonio Llora Tortosa deixà escrit en el seu llibre “Ontinyent y su historia” ‘En las décadas de 1970 y 1980, ante la mayor demanda de agua experimentada en Ontinyent, se procedió a la perforación de pozos con miras industriales, comerciales o de servicios’.
En una relació posterior l’autor cita alguns dels que existien allà pels volts de l’any 1987. I Precisament un dels que apareixen és el que hem triat com a excusa per parlar-vos del funcionament i la importància que revesteixen tots i cadascun d’ells. ‘Pozo de “La Garnatxa”.- En el Barranc de la Purísima, más arriba de la finca que le da nombre. Agua potabilizada para chalets y casas de campo. Polígono 4’.

USUARIOS POZO DE LA SOLANA:

Coneguda popularment com “La Solana” esta societat aixopluga gairebé 175 membres que participen d’ella en qualitat de socis.
El pou que li dóna raó de ser fou construït molt abans que la societat es formara. De fet, en aquell moment, un reduït nombre de propietaris el van dur a terme i el van gestionar fins a la dècada dels 80, moment en què la titularitat del pou passà a mans d’uns nous propietaris que s’organitzaren formant una societat.

EL POU:

La construcció és ben senzilla i consta de dues parts. La primera és una base de formigó coronada amb unes portes de ferro que descansa sobre terra. Darrere les portes n’hi ha els tubs de metall que comuniquen la superfície amb el nivell freàtic de l’aigua, situat a uns 400 metres de profunditat aproximadament. És a dir, gairebé a nivell de mar. Al costat mateix n’hi ha un edifici auster i espigat que guarda el transformador, una màquina que genera i condueix l’energia necessària per a engegar tot el procés. I de què consta aquest procés? De primeres cal bombejar l’aigua que, com hem dit més amunt, es troba gairebé al nivell del mar (Cal constatar que com més profund és el nivell freàtic més car i costós és el procés de traure l‘aigua). Després, a través d’una sèrie de tubs soterrats, l’aigua es trasllada des del pou fins a un depòsit proper (aproximadament 450 metres en línia recta) on s’emmagatzema per a proveir segons les necessitats dels usuaris. Ja vos podreu imaginar, després de tot el que portem dit, que la quantitat d’energia necessària per a traure l’aigua i transportar-la deu ser d’allò més important.
Cal apuntar també que el nivell d’aigua disponible fluctua en funció de l’aportació que reb de la pluja. En els últims anys, com és de suposar, este ha baixat. Per exemple, segons ens informa el responsable de la gestió del pou, només en l’últim any el nivell de l’aigua ha baixat entre 12 i 14 metres aproximadament. La capacitat d’aigua que té ningú no ho sap però els seus responsables són molt optimistes pel que fa al seu rendiment. Segons ens conten, el fet d’agafar l’aigua d’una profunditat tan elevada fa que el seu rendiment siga molt segur, per bé que coste més de traure.

EL DIPÒSIT:

Es coneix com el dipòsit de “La Garnatxa” per estar situat a tocar de la finca homònima. Esta construcció imponent, mig soterrada a terra, té una capacitat d’emmagatzematge de mil metres cúbics.
El dipòsit té uns nivells que marquen un cabdal mínim emmagatzemat. De manera que quan l’aigua arriba a estos límits s’envia un senyal al pou abans descrit perquè s’active el mecanisme que bombeja l’aigua. Després transporta l’aigua fins al depòsit perquè no en manque els usuaris. Este procés d’extracció i trasllat de l‘aigua normalment s’efectua durant la nit perquè llavors l’energia és més barata. Ja hem deixat constància de la quantitat d’energia ingent que necessita un pou d’estes característiques per a posar-se en funcionament.
Una vegada l’aigua és al depòsit cal traslladar-la. És per això que del mateix dipòsit ix un tub soterrat que duu l’aigua fins a la propera finca de Sant Jacinto. Una vegada allí es desvia en dues direccions completament diferents: un tub desvia l’aigua cap al Garrofer de l’Hora, direcció Todos Vientos; l’altre ressegueix el camí de Sant Esteve i continua per la carretera de Moixent en direcció a l’Alberg Perú.

EL FUNCIONAMENT:

Els socis paguen a la Generalitat un cànon per l’aigua consumida. La particularitat és que este pagament s’efectua a través de la societat en un pagament únic que engloba el total de l’aigua consumida pel conjunt dels socis. Després cadascun dels usuaris paga a la societat la proporció corresponent a l’aigua que ha consumit segons marca un comptador que cadascun d’ells té al seu habitatge.
Com és de suposar els socis també han de córrer amb les despeses derivades del manteniment de les infraestructures que el pou, els tubs i el dipòsit requerisquen. Sense anar més lluny no fa massa temps van haver de fer front a una despesa de resultes d’un esquarterament en la paret del depòsit. Les quantitats requerides per a este tipus d’intervencions acostumen a ser molt elevades.
Una de les curiositats derivades d’este aspecte és la col.laboració entre els diferents pous que hi ha per la zona. La qüestió revesteix una certa importància perquè, com hem apuntat més amunt, allò que proveeixen estos pous és l’element central i necessari per al desenvolupament de la vida. Vaja, que sense ell no n’hi hauria assentament en la ruralia. Dit això no ens ha d’estranyar que una avaria en qualsevol de les infraestructures d’un d’estos pous provoque un enrenou de conseqüències poc desitjables. Doncs bé, entre el pou que ens ocupa i el proper de Lliso n’hi ha una col.laboració constant que fa que, quan un dels dos té algun problema que impedeix el subministrament als seus usuaris, l’altre li cedisca l’aigua perquè la provisió quede garantida.
Ignorem si n’hi ha més col.laboracions d’este tipus però possibilitats no en manquen. Sense anar més lluny a tir de pedra del pou que hui ens ocupa en trobem dos més. Per una banda n’hi ha el de la Casa Bona (ubicat a la pujada de Sant Esteve) i per altra el de la Fonteta de Ferrero (a la pujada de la carretera del Portitxol, en el paratge homònim).

Volem agrair enormement la paciència i la deferència que Carlos Segura ha tingut amb nosaltres. Ell és qui ens ha explicat el procés, qui ens ha acompanyat al lloc i qui ens ha respost a tots els dubtes que pogueren sorgir sobre la qüestió.

Fotografies relacionades amb l’entrada

ERMITA DEL PLA 1919

ERMITA DEL PLA 1919

ERMITA DEL PLA 1919

Patrimoni: Material

Ermita del Pla – 1919.

La partida del Pla és una de les zones del nostre terme on millor es pot llegir l’evolució històrica que l’ha modelat. Tradicionalment ha sigut una partida eminentment agrícola. La seua planúria s’ha destinat al conreu de l’horta i del secà i els seus habitadors han treballat de valent per proveir-se de l’enginyeria necessària per a dur a terme aquella tasca. Prova són (o foren) les nombroses séquies que traslladaven l’aigua a cada racó i a cada bancal i de les quals, hui en dia, no en queda gairebé cap.

UBICACIÓ: EL PLA:

Zona de molts cultius, de finques i masos esparsos, de séquies i bancals margenats, de camins perduts i sendes per les quals ja no passa ningú, de tradicions i ermites, de festa i treball. Hui, de tot això, només en queda el vestigi que ha sobreviscut a la voràgine industrial que també hi ha caracteritzat el nostre terme en època més recent. I allà on abans creixien les vinyes i l’horta ufanosa hui s’ha alçat un paisatge fet de fàbriques i carreteres, on el soroll dels vehicles han fet callar els cants de batre a què Fran Mollà feia referència en rememorar la seua infantesa en companyia de l’avi Quico, qui els entonava per tal de convidar l’animal a continuar amb la seua tasca per dins de l’era..

EL PUNT DE PARTIDA:

Vicente Conca fou un dels molts veïns de la partida del Pla que va viure a primeries del segle passat. El seu testimoni, corroborat després pel d’altres veïns coetanis, ha permés dibuixar el punt de partida d’aquesta ermita que alguns anomenen del Pla i altres del Cúgol. Segons les seues paraules abans de construir-se l’ermita els veïns de la partida acudien a celebrar missa a les Cases de Bella, concretament a una d’elles que s’anomena “Gran”.
Un Diumenge, tot just acabat l’ofici i quan encara el mossén restava l’interior del recinte, l’oratori es va desplomar. Més enllà dels desperfectes materials l’incident no va causar cap víctima. I per aquesta raó els veïns van mudar de miracle la consideració d’aquell succeït.
Fou aleshores que els Pares Franciscans van proposar als veïns de construir una nova ermita que s’acompanyaria d’una escola i la consegüent casa per al mestre, com era de costum a les escoles rurals.
Per tal d’acomplir l’afer tres veïns de la partida, sol·lícits amb la idea i amb capacitat per dur-la a terme, oferiren el seu terreny per a la construcció de l’edifici. I per tal de no entrar en disputes estèrils es va acordar que es triaria a sort l’emplaçament. Finalment fou donya Pepita Simó qui va acabar cedint el terreny i la construcció s’allargà des de 1.913, any en què és col·locà la primera pedra, fins a l’any 1.921.

ESGLÉSIA:

La primera de les característiques que sorprèn al nouvingut és l’esveltesa de la seua figura. Construïda en estil neogòtic l’entrada al temple es realitza a través d’una porta ogival sobre la qual hi ha una inscripció que indica l’any de la seua inauguració, 1919. Sobre el frontó hi ha una espadanya i un rosetó cec amb una imatge Sant Josep, que és el sant a qui s’ha dedicat el temple.
L’interior presenta una planta única i allargada que es tanca al fons amb un absis semi octogonal. La seua estructura es basteix sobre murs de mamposteria i sobta la carència de contraforts donada la seua alçada. Com a sostre una bòveda de creueria que descansa precisament sobre els murs abans descrits.
L’església queda perfectament il·luminada gràcies als òculs que foraden els murs per deixar passar la llum del sol. En un principi n’hi havia a cada costat de l’edifici però els de la banda dreta (segons s’entra al temple) quedaren tapats en construir-se l’edifici de l’escola i la casa del mestre. Una llum que penetra a l’edifici per ressaltar la decoració que és parca però precisa: Sant Josep presideix l’altar i la Puríssima i la Verge del Rosari flanquegen cadascuna de les parets laterals.

ESCOLA I CASA DEL MESTRE:

Aquest edifici es va construir per a completar l’obra de l’església. Ara que els habitants de la partida disposaven per fí d’una guia i mestratge per al desenvolupament de les ànimes calia aconseguir un aixopluc i un mestre perquè els xiquets pogueren rebre les primeres lliçons. Amb aital finalitat es va construir l’edifici adjacent a l’església que anava a servir ensems d’escola i casa del mestre. I poc després d’haver-se construït els franciscans van aconseguir del ministeri corresponent l’assignació d’una plaça oficial de mestre per a la partida.
Les dependències que el componguen han variat molt amb el pas dels anys. De fet, l’edifici que hui es conserva poc té a vorer amb la disposició que presentava en primera instància. L’única cosa que no ha variat és la doble alçada que el caracteritza. Nosaltres esmentarem breument la descripció que l’edifici presenta hui, puix seria massa llarg i costós descriure’l d’acord amb les diferents fites de la seua evolució.
Hui s’accedeix a ell a través de dues portes coronades cadascuna d’elles per un arc de mig punt. Un xicotet porxe cobreix a la banda dreta (segons s’accedeix des de fora de l’edifici estant) uns serveis emprats pels festers. La planta de l’edifici està partida en dues meitats, tant en alçada com en amplària. A la planta inferior hi ha la cuina en primera instància i al fons, segons s’entra, hi ha l’escala que comunica amb la planta superior. A la banda esquerra hi ha un altra dependència que antany fou escola i hui fa les funcions de menjador-rebedor que fan servir els festers per a les seues reunions durant l’any.
La planta superior presenta una única estança ampla i llarga, ben il·luminada per tres finestres, i que compta amb una porta que la comunica amb una terrassa ampla que domina tot el recinte de l’ermita des de dalt.
Segons conten les cròniques l’escola s’inaugurà l’any 1921 amb el cant d’un Te Deum.

LA FESTA:

La festa del Cúgol arreplega a primers de Juny una bona representació dels veïns de la partida. Així durant un cap de setmana es celebren els diferents actes que la componguen i entre els quals, un dels més destacats, és la representació d’un sainet valencià que cada any duen a terme un grapat de festers. També n’hi ha la Missa major i la posterior xocolatada, la processó, el castell de focs artificials,… i entre acte i acte, les viandes en forma de dinar i sopar que acostumen a celebrar-se a l’aixopluc de les moreres que fiten la replaça de l’ermita. Un dels records més preuats que ens han deixat estes festes és el de la celebració del joc del tanguinet, un joc que comboiava als festers a les hores mortes i que pràcticament s’ha perdut als nostres carrers. Us animem a tots aquells que el desconegueu a què el cerqueu i el rescabaleu per als més menuts, que és arribada l’hora de tornar a recuperar el carrer i els parcs.
La festa també ha perdut alguns dels actes que abans la caracteritzaven. I encara hui es parla de les “vaquetes” que els festers soltaven a la precària plaça de bous que el “xaparro” va construir al bell mig d’una xopada pròxima. Deixant de banda la consideració que aquests actes amb animals puguen suscitar entre els lectors, és de justícia recordar les memorables desfilades amb els festers disfressats de toreros al compàs d’unes notes ben triades per una xicoteta banda de música que amenitzava la vesprada. Altres actes que malauradament s’han perdut són les proves esportives que es celebraven per als més menuts i no tan menuts el Dissabte de matí, o el tradicional partit de futbol que enfrontava als festers majors amb els més; “pares contra fills” que en deien.
Una festa, per cert, que va més enllà dels dies abans descrits. Perquè amb l’excusa els festers s’arrepleguen sovint a compartir algun dinar o sopar a l’antiga casa del mestre o a la replaça si el temps és bo. Sense oblidar el tradicional Sant Antoni que els festers celebren amb una immensa foguera i sopar, missa i benedicció dels animals.
Volem agrair a totes les persones que hi han col·laborat en la consecució d’aquest article: a Fran Mollà i Isidrio Mollà pels records i les vivències compartides en aquella mateixa festa, a Maria Reig per les fotografies i els consells, a Toni Urenya per les fotografies i el temps dedicat a aquest i molts altres articles, a Enrique Mollà per cedir-nos les claus i l’experiència. I sobretot a tots els festers i festeres que hi han mantés aquesta festa gairebé centenària així com la memòria d’una partida que es resisteix a continuar essent.

CENTENARI:

[Entrada editada 2019]

L’ermita de Sant Josep del Pla a fet cent anys i els veïns de la partida van treballar de valent per fer possible diferents actes amb motiu de la commemoració del centenari. 

L’acte més significant i que més il·lusió esdevingué fou la visita de la Puríssima Concepció, patrona d’Ontinyent, a l’ermita del pla.

Aquell dia especial tingué lloc el dissabte 30 de març del 2019. De vesprada van anar els assistents a l’Església de Santa Maria i van traslladar a la Puríssima des de la seua capella fins al Pla, seguint un recorregut on passava per les hortes i cases de camp de la partida del Pla. Un dia molt emotiu i bonic com podreu observar a les fotografies que adjuntem.

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

HERETAT DE SANTA BÀRBARA

Patrimoni: Material

HERETAT DE SANTA BÀRBARA.

La finca que hui us proposem és Heretat de Santa Bàrbara, una construcció imponent que s’alça a tocar del nostre poble, ben a la vora del barri del Llombo i a recer del camí que puja vers el Torrater, la serra que tanca la vall per la part de Migjorn. Així que si travesseu el pont que travessa la carretera i pugeu les escales que el segueixen la veureu, callada, a mà dreta. Dissimulant el pas d’uns anys que a poc a poquet la van corcant per dins..

ELS ORÍGENS:

L’antecedent de la finca de Santa Bàrbara cal situar-lo a una antiga ermita ubicada si fa no fa al mateix lloc. Segons conta el més antic dels documents que sobre ella hi ha a l’arxiu municipal, allà pels volts del 1558, es va instal·lar el primer de molts ermitans que es van establir a una casa contigua per tindre cura de l’edifici, llavors sota l’advocació de Sant Cosme i Sant Damià. Tots i cadascun d’aquests ermitans foren soterrats allà on visqueren. Això és, a l’indret mateix que envoltava l’ermita, fins que a primeries del S.XIX s’ordenà el trasllat dels cossos sebollits perquè es considerava que estaven “profanats” i l’ermita “gairebé derruïda del tot”. Cal dir al respecte que es fixa la Guerra del Francès (1808-1812) com l’esdeveniment que la va destruir fins a quedar transformada en runes.
Degut precisament a l’estat en què es trobava el sacre edifici l’any 1838 l’ajuntament d’Ontinyent demanà permís a la diputació provincial per a poder vendre els terrenys en subhasta i sufragar amb els guanys dues obres que es consideraven llavors de cabdal importància per al poble: un pont sobre el riu Clariano i una calçada que comunicara Ontinyent en millors condicions que les ja existents.
Un parell d’anys més tard, el 1840, i només després d’obtindre els permisos corresponents, el terreny fou adquirit per don Vicente Rodriguez de la Encina, baró de Santa Bàrbara. I és d’ençà d’aquell moment que la casa va començar a conèixer-se sota el nom que encara hui la situa en el plànol dels vestigis rurals que guarda el nostre poble.

L’EDIFICI PRINCIPAL: LA CASA

L’edifici principal, la casa, és una construcció originària del s.XVIII i té una planta en forma de U. La seua presència encara hui és imponent en grandària i senyoría i s’obre altiva al nou visitant que la contempla a mig camí entre l’abandonament que li confereix la manca d’ús (rendibilitat econòmica) i la presència dels mitgers que treballen per mantenir-la tan endreçada com poden.
A simple colp d’ull es pot observar com l’edifici està partit en dues meitats. A la banda esquerra hi ha la casa dels mitgers i a la banda dreta s’escampen les estances, nombroses, dels amos que encara hui vénen de Pasqua a rams per passar alguns dies o hores, segons disponibilitat.
Com que només hem tingut accés a la part ocupada pels mitgers us farem cinc cèntims del que hem pogut vorer i fotografiar. Així esmentarem als peus de les fotografies l’escassa informació amb què comptem amb l’esperança que aquest xicotet tast responga com s’escau a la curiositat que de ben segur vos ha suscitat aquest edifici que haureu vist, ni que siga de passada, mentre camejàveu cap a l’institut, del cementeri o de l’estació, per nomenar només tres dels destins que li queden més a la vora.
Siga com siga assenyalarem l’existència d’un ample pati-corral de planta quadrada al voltant del qual es distribueix tot l’edifici. L’envolten els corrals que abans ocupaven els animals diversos que donaven vida a la casa: porcs, cavalls, conills, gallines, … I com que aquell era un edifici agrícola es devia utilitzar el pati per desar els estris necessaris per a treballar els camps; també una estança amplíssima, a tall de magatzem, on guardaven els fruits que el camp proveïa.

L’ORATORI:

Situat a la cara nord de la casa, aquella que mira fit a fit al barri del Llombo, hi ha l’oratori que queda adossat a la casa dels amos. Els seus orígens és remunten fins a primeries del s.XX i a diferència de l’ermita anterior, aquest ha quedat emparat sota l’advocació de Santa Bàrbara, advocada contra les tempestats.
Destaquen en ell l’entrada d’estil ogival i el rosetó a mig conservar que corona la porta d’entrada. A la part dreta hi ha un reixat que barra el pas a un altre pati interior, més menut i modest que l’anterior, però senyorívol i de bon vorer, que dóna accés a la part de dins de la casa que abans, en aquell temps en què l’ermita era usada per a celebrar ofici, era destinada per al sojorn del capellà de torn.

LA TORRE:

Sense cap mena de dubte és l’element arquitectònic més singular de tota la construcció. Situat al bell mig d’un pinar frondós que queda a tir de pedra del barri del Llombo, ocupant l’espai privilegiat que li confereix l’alçada sobre la qual vigila el poble, hi ha la torre albarrana, que rep aquest nom per romandre separada de l’edifici principal.
A la part inferior hi ha una porta coronada per l’escut nobiliari dels Garriga que dóna accés a un xicotet oratori de planta circular. A mitjan alçada de la paret que queda enfront de l’entrada trobem una imatge de nostra senyora de Lourdes i als seus peus una taula a tall d’alta que conté una inscripció en record de Dª ASUNCIÓN GARRIGUES POLO DE BERNABÉ DE LA ENCINA, tercera baronessa de Santa Bàrbara.
Per la banda de fora hi ha una escala exterior que dóna accés a la part superior de la torre que, dit siga de passada, queda simulada amb unes espitlleres que li travessen els murs i unes almenes que li coronen el cim.
Volem cloure aquesta entrada agraint com s’escau als dos mitgers Gabriel I Marí que hui en dia tenen cura de la finca i que ens han oferit la possibilitat de passejar alguns racons d’aquest edifici singular. Sense ells no hauria estat possible oferir-vos aquestes imatges i part de la informació que les acompanyen.

Altres curiositats. Durant la Guerra Civil fou utilitzada per a refugiar xiquets i xiquetes que fugien de la mort.

LA CASETA I CORRALS DE MORA

LA CASETA I CORRALS DE MORA

LA CASETA I CORRALS DE MORA

Patrimoni: Material

La caseta i corrals de Mora.

Antiga finca situada al cor de l’arenal de Pola. L’arenal és una àrea ubicada a la partida de la Solana, prop del Barranc gran, el mateix que després es transforma en la conca del riu Clariano. Es pot accedir a ella travessant la urbanització d’Hèlios en direcció Ponent.
La casa Mora està envoltada per altres finques emblemàtiques d’Ontinyent, com per exemple, “Eusebi” i la “Cal Fondo”..

LA FINCA:

Hui en dia la casa està totalment enrunada però es conserven, més mal que bé, els estables. La seua amplària demostra que les cavalleries, nombroses antany, eren un element necessari per al conreu de tantes fanecades de terra que la finca posseïa a ple rendiment.
Un dels elements més importants de la Finca de Mora és el corral annex a la casa. Una construcció àmplia que demostra, també, la importància que els animals van tindre en el desenvolupament econòmic d’aquesta. Al seu interior trobaren recer un dels ramats més importants (per la seua quantitat) del nostre terme.
A tocar de la finca hi ha un dels bancals més grans que es conserven al nostre terme, hui sembrat d’avena. Al bell mig del mateix hi ha un grapat de Carrasques ben fornides que abans s’empraven com a parany per a la caça del tord. A banda d’aquest bancal la finca comptava amb altres terres que s’utilitzaven per al conreu de la vinya, oliveres i el blat. És a dir, allò que popularment s’anomena la Tríada Mediterrània.
A la finca s’hi poden trobar, encara hui, el pou i el forn, dos elements imprescindibles per al desenvolupament de la vida al medi rural. La qual cosa demostra el nivell d’autarquia a què arribaven estes finques, que vivien la major part del temps d’esquena al poble.

CURIOSITATS:

Situada a pocs metres de la casa hi ha l’anomenada “Punta del cuerno“. Molt popular entre els trescadors, caçadors i altres curiosos de la nostra ruralia, és el lloc de confluència entre el Barranc de la Lloma Rasa i el de Morera. Una llengua de terra de forma singular que dóna pas al Barranc gran, que més avall sostindrà el curs del riu Clariano.
Abans d’arribar a la finca, a certa distància, hi ha la font de Pola amb qui comparteix nom. Hui en dia la font ha desaparegut a ulls del caminant per haver estat soterrada sota un mantell d’esbarzers. La seua aigua s’esgola cap avall buscant un camí que només li marca les particularitats del terreny, ja que l’home, des de fa molt de temps, ha perdut la necessitat d’aprofitar-la.

 

Fotografies relacionades amb l’entrada