
LA FINCA DE CANYARETS
LA FINCA DE CANYARETS
UN SOMRIURE ETERN I ALGUNES PENES PASSATGERES.
Temps era temps. Ontinyent a la memòria.
La finca de Canyarets.
Un somriure etern i algunes penes passatgeres.
1
Lo jorn ha por de perdre sa claror
quant ve la nit qu·espandeix ses tenebres;
…
Los malfactors volgren tot l’any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment
(March, 2000, pàg. 136)
Es desploma la nit amb fermesa, negra i gelada. I estén les seues ales de silenci i serenor per tractar d’abraçar-ho tot: el barranc de Palleta, el pont de la Lloma Rasa, els cabeços de Navarro i Tiriran, la font de Gorgorròbio, les finques centenàries de Missalgar, l’Esperança, la Campaneta, la Casa Otos… Tot és pau i silenci en aquest regne que escampa la matinada del 13 d’octubre de l’any 1870. O almenys això és el que pensen els qui no han llegit al poeta.
Perquè hi ha un punt de la nit en què arriben ells. Els nouvinguts. Els que tresquen sendes i camins arrecerats entre tenebres. Són set homes que visten amb la roba pròpia del moment: pantalons de cotó, la majoria, i espardenyes de cànem. Alguns fan servir la samarra mentre d’altres prefereixen la manta per tal d’allunyar el fred que creix com una remor a mesura que avancen les hores. Hi ha qui porta mocador al cap i hi ha qui avança amb la testa al descobert. Fins ací tot normal. Res que faça sospitar d’un mal averany. Però la malastrugança hi és, i s’amaga sota les mantes que porten alguns dels hòmens. Allà dessota hi ha coltells, carabines d’un i de dos canons, navalles grans i punyals, escopetes que calcen bales de mitja unça, un revòlver de sis tirs, pistola i una escopeta llarga de pistó.
La major part dels homes que componen la gabella són forasters. Només tres d’ells són naturals d’Ontinyent: Rafael Torró Ramos, Jaume Guillem Vidal i Josep Gandia Cardós, precisament els qui van davant dirigint la comitiva. Segurament perquè coneixen aquestes muntanyes pam a pam. La resta els segueixen en silenci i expectants del que pot o ha de passar.
Al remat, arriben a la finca que estaven buscant. Una heretat anomenada Canyarets, situada a la confluència de tres barrancs: el de Palleta, el de l’Arcada i un altre homònim que dona nom a aquell indret. Ubicada al sud-est dels cabeços de Navarro i Tiriran, a poca distància de la divisió administrativa que separa els termes d’Ontinyent i Fontanars. Una segregació que, en els temps en què se situa aquest relat, encara no s’ha produït. Es tracta d’una extensió enorme de bancals de secà que, a vista d’ocell, queden esquitxats per clapes d’horta que s’escampen ací i allà. Un paradís ocupat i governat, a finals del segle XIX, per un personatge il·lustre de la xicoteta noblesa valenciana: Joaquin Colomer Conca. Un dels molts capitostos que han adquirit una de les finques de la contornada com a explotació agrícola, però també com a lloc de residència ocasional. En aquell moment l’home es trobava a l’heretat enllestint el final de la verema i aprofitant els moments d’esbarjo per a caçar. Una de les aficions que en aquests paratges es poden fer a bastament.
Temps tindrem per parlar-ne d’ell. Ara, però, toca centrar-nos en aquells malfactors que tot just són arribats a Canyarets. Perquè, en fer-ho, els tres que dirigien la comitiva fan un pas enrere i deixen que agafe les regnes un altre dels hòmens. Aquell a qui la resta tem i obeeix a parts iguals. El seu nom és Pasqual Tomàs Canet, per bé que ningú l’anomena així. És conegut pel sobrenom del Macareno, i és un dels roders més famosos del seu temps i país. Que no és dir poca cosa.
Amb l’únic argument que dona la força els hòmens irrompen a Canyarets i s’emporten a l’amo. Joaquin Colomer és segrestat junt amb els seus dos fills i un sacerdot i se’ls enduen a l’alt d’una serra contigua. Segurament a un dels dos cabeços que són a tocar de la finca: el de Tiriran o el de Navarro (Arcos, 2017, pàg. 55-56). Allà, enmig de la serra i mirant de cara al destí en aquella nit fosca de finals d’any, Macareno comparteix amb el seu hoste un ultimàtum: o li dona 10.000 duros allà mateix o s’assegurarà que ell i els seus facen la pell abans de trenc d’alba. Colomer se sap perdut. En mans d’aquell bandit i la seua colla poc pot esperar i, malgrat tot, se li acudeix escometre una imprudència: negociarà la quantitat que el roder li exigeix. Un acte desesperat que, contra tot pronòstic, li ix bé. Perquè després d’un estira-i-arronsa els dos hòmens acorden que la quantitat final fixada per al rescat serà de 2.000 duros i que aquesta haurà de ser abonada abans de les 11.00 del matí del dia següent. Poques hores tenen, doncs, per a acomplir l’encàrrec. Així que Colomer s’afanya per enviar al fill major a buscar els diners. Això sí, abans de marxar el Macareno encara dirà la seua: si se li acut avisar algú o dur reforços, el seu pare no veurà amanéixer. I amb tanta bellesa en joc, no es pot badar.
Finalment, arriben els diners i, a l’hora prevista, els hostes queden en llibertat. Llavors el grup de roders s’apressa a fugir amb els diners sustrets i, segons diuen, també amb altres pertinences: dos rellotges i una escopeta.
Quatre dies després dels fets, un periòdic del moment ho explicava així:
Una carta de Onteniente que hoy hemos leido, habla del secuestro de un vecino de aquella población, puesto en libertad despues que su hijo mayor, también secuestrado con el padre, regresó con 2.000 duros, precio fijado para el rescate. El secuestro se hizo yendo ambos sugetos con otro hijo y un sacerdote de caceria, y despues de robarles cuanto llevaban, se apoderaron de dos de los cazadores.
“La Época”. (1870, octubre 17).
2
Quina fortuna les faenes menudes, el treball propi! Al ple de la muntanya, abandonat a l’aspra i senzilla vida del camp.
(Pellicer, 2017, pàg. 59)
Finca de Canyarets. Agost de 2024. L’edifici principal de l’heretat queda bastant retirat del seu accés principal, que és la carretera CV-655. La mateixa que connecta les poblacions d’Ontinyent i Fontanars i que és coneguda popularment com la carretera de “l’Ombria”. D’ençà que travessem la porta que dona accés a la propietat se’ns obri un camí com tants altres n’hi ha esparsos pel nostre terme. Amb una diferència fonamental: la presència abassegadora de l’ombra que domina aquell curt trajecte. Flanquegen la pista espècies arbustives diverses i abundants que conformen una bardissa natural. Tal és aquella exuberància que el primer que ens ve al cap és la quantitat d’aigua disponible que deu haver-hi en aquests verals.
En arribar davant de la finca ens trobem a Trini, que ens espera fitant-nos des de la porta amb un deix de curiositat. Aparquem el cotxe baix l’ombra d’un pi grandíssim i en dirigir-nos devers la dona apareix per darrere Pepe, el seu germà, que ve d’enllestir les faenes del camp. Poc després de començar la nostra conversa ens haurem situat els uns respecte dels altres gràcies a la coneixença compartida de persones que ens són properes. Per bé que Ontinyent s’haja convertit en ciutat, encara guarda a les entranyes el caràcter acollidor i integrador que tenen els pobles.
Pepe i Trini són germans, això ja ho hem dit. I ambdós van nàixer i han viscut ací tota la vida. “Ací em pariren i ací estic” que va escriure l’altre poeta insigne, el de Burjassot. A poc que trobem l’oportunitat els preguntem per aquell succeït del roder Macareno. Volem saber si n’han sentit a parlar. “Sí, això ho contava molt el nostre pare. Ho tenia molt present”. D’entrada l’afirmació ens resulta curiosa. Els pares van nàixer, pam amunt, pam avall, quaranta anys després que ocorregueren els fets. La mare, Trini Cucart Jordà, ho va fer l’any 1912 i el pare, Luís Pérez Micó, el 1908. La pregunta, doncs, és obligada: “Des de quan hi ha algú de la vostra família a Canyarets?”. “La primera a viure ací va ser Maria, l’àvia per part de pare. La dona va arribar ací carregada de xiquets i una mica desesperada. Poc abans havia perdut el marit i les coses se li havien tornat molt magres. Així que no li’n va quedar una altra que abandonar les “Cases de Vidal”, un caseriu que hi ha al terme de Fontanars, i se’n va vindre a treballar a Canyarets. Ací va entrar de servici i feia de tot. Igual netejava roba que cuinava, endreçava la casa o tenia cura dels xiquets propis i aliens. El tio Kiko, que era el major dels seus fills, també va treballar de valent. Era menut, encara, però ja es mostrava disposat a fer el que fóra menester per tal d’ajudar la mare i els seus germans. Així que tan prompte pastava el pa com duia l’argila al llavador, que és el que es feia servir llavors per a rentar la roba. Com aquell que diu la família sencera van vindre per posar-se en amo. I en aquesta casa va trobar faena i menjar, que no és poca cosa”.
Queda aclarit, doncs, que durant tres generacions els membres d’aquesta família han viscut i treballat en aquesta heretat com si fóra seua. Tot i haver-ho fet sempre com a mitgers encara guarden cert sentit de pertinença que trauen a relluir sense cap mena d’orgull. Com si aquella condició d’estadants fora la cosa més normal del món. Torna a parlar Pepe: “Jo vaig nàixer l’any 1938 i en tota ma vida no he abandonat aquesta contrada. La major part del temps l’he passat a Canyarets, encara que vaig viure una temporada a la finca veïna de la Campaneta i també he treballat a la Ca Otos”. La germana, en canvi, dubta quan li pregunte per l’any de naixença: “Ara m’has pillat” ens diu sorpresa. Fins que, al remat, li ve al cap: “Jo tinc quatre anys més que ell” diu assenyalant al seu germà, “Si vols vaig dins i busque papers”.
El relat de Pepe i Trini dibuixa una realitat que ja fa temps que va arribar a la seua fi. Un Ontinyent en blanc i negre que duia la ruralia incrustada a l’ànima. En aquell temps hi havia moltes finques com aquesta de Canyarets que simbolitzaven el triomf econòmic i social d’un grup minoritari que, en molts casos, no passaven de ser veïns esporàdics del nostre poble. A diferència del que ocorre hui amb la majoria d’elles, aquestes propietats resultaven ser un producte rendible des del punt de vista econòmic. Un fenomen que contrastava amb el precari equilibri que hi havia al seu voltant. Però aquesta situació, també, va arribar a la seua fi. En el cas del nostre poble aquest fenomen va començar a agonitzar al mateix temps i ritme que creixia la indústria local, majoritàriament dedicada al tèxtil. Molts d’aquells masovers van abandonar les finques i van anar a buscar recer i un futur millor al poble. Volien créixer al caliu d’aquella xicoteta revolució que s’estava armant a base de llançadores, ordidors, bobines, telers, filetes… i tot un conjunt de paraules que conformava un vocabulari nou de trinca per a la majoria d’ells. Ben mirat, allò que resulta estrany és el cas d’aquests dos germans. Nascuts i criats en la mateixa finca en la qual encara treballen gairebé huit dècades després. Per això els preguntem si alguna vegada han tingut la temptació de fer com feien els altres. Els qui van agafar les maletes, les vam omplir de les poques pertinences que tenien i van encaminar-se vers el poble. “Home, clar que ho hem pensat. I més d’una vegada! La nostra vida hauria sigut diferent. I molt millor!”. La que afirma amb aquesta rotunditat és Trini, que prossegueix amb els seus arguments: “Ací no hem conegut diumenges. De fet, moltes vegades la trilladora solia vindre eixe dia. I allí havíem d’anar, a trillar el blat o la civada. Els nostres cosins estaven a la finca de Sant Vicent i quan els va eixir l’oportunitat se’n van baixar al poble a treballar a la fàbrica”. “De fet, els únics que ens vam quedar ací vam ser nosaltres”, prossegueix Pepe. “La resta se’n van baixar a buscar un jornal segur, vacances, diumenges i menys hores de treball”. Paraules desproveïdes de cap rastre bucòlic. Ací no hi ha lloc per a la cobejança. Per això no trobareu referències al “mas de l’Arbre” ni a “Sotaia”. Ningú no escriurà a la manera de Virgili ni d’Horaci quan parle de Canyarets. Ara, que ningú s’equivoque. Tampoc és aquest relat una excusa per a parlar de fel i penúries. Que encara ens queda molt per contar. I molta dignitat i felicitat per a traure a relluir.
3
Només unes poques hores van caldre, d’ençà de l’alliberament de Joaquin Colomer, perquè l’alcalde d’Ontinyent, Joaquin Buchón Alegre, posara fil a l’agulla i començara les feines per encalçar els segrestadors. La primera de les accions que va emprendre fou la d’ordenar una ronda de setze guardes i, tot seguit, va fer córrer la brama del que havia passat a les autoritats que li quedaven més a prop: les de la ruralia i al governador civil de la província. Aquest últim, al seu torn, va ordenar que s’alçaren sometents a les localitats veïnes i va instar al comandant de la posta de la Guàrdia Civil d’Ontinyent que mobilitzara el màxim de forces que tinguera al seu abast.
Tal fou la celeritat amb què van actuar les autoritats que poques hores després del succés ja s’avançava en la resolució del cas. L’endemà mateix els noms dels implicats en el segrest de Colomer omplien les pàgines dels rotatius. Un fet que no resulta gens estrany donat que, de notícies com aquella, els diaris n’anaven plens a cada edició. Va ocórrer que en aquell moment van confluir una sèrie de circumstàncies que va provocar que el fenomen del bandolerisme s’estenguera al llarg i ample del nostre país. Colles de malfactors es van dedicar a estendre un règim de terror que executaven sense massa miraments. La preocupació, doncs, era patent i compartida entre la ciutadania. I, com que això passava, els diaris del moment s’avesaven a recollir i a publicar aquelles notícies amb tota classe de detalls. La majoria veraços i reals, mentre altres resultaven del tot inventats. Tot això va provocar que els noms dels roders més famosos, com Pep de la Tona, el Gatet d’Otos, Carinyo, els Ganyans de Pego, Camot, Micalet Mas de la Llosa de Ranes o el mateix Macareno, esdevingueren part de l’imaginari col·lectiu. Passant a ser rebutjats per uns i admirats per altres. La mirada romàntica posterior acabaria per configurar una visió sobre aquest fenomen que no resultava ser del tot objectiva. Fet que alguns estudiosos de la matèria, com l’Oliver Manel Arcos, s’han encarregat de desmitificar amb les seues publicacions.
Però, què deien els periòdics que publicaven les primeres notícies en els dies posteriors a l’afer de Colomer? Las Provincias, El Imparcial, La Correspondencia de España, La Época, La Esperanza, La Regeneración, Diario Mercantil de Valencia o La Correspondencia Universal s’avesaven a apuntar alguns detalls sobre la malifeta. Així com a anomenar als components de la gabella. És a dir, als participants del segrest i robatori perpetrat a Canyarets. Hi havia Joaquim Pérez Vilaplana, natural de Setla de Nunyes; Pasqual Ferrer Pérez, El bolo, natural de Montaverner; Francés Beneito i els ontinyentins que ja hem nomenat abans: Rafael Torró Ramos, Jaume Guillem Vidal i Josep Gandia Cardós. Tots ells dirigits per un personatge sinistre on els hi haja: Pasqual Tomàs Canet, Macareno. Un entre tants veïns que han acabat pujant, per una raó o una altra, a l’altar pedregós de la infàmia.
Una vegada identificats els malfactors les autoritats van treballar de valent per tal d’empresonar-los. I bé que ho degueren fer perquè en el termini d’una setmana tots els implicats foren fets captius. Tots tret del Macareno, que va aconseguir escapolir-se i burlar a aquells que feien mans i mànigues per capturar-lo. Pel que fa a la resta de la gabella, amb la seua detenció es van recuperar una bona part del botí:
A los secuestradores del Sr. Colomer, de Onteniente, se les han ocupado, además de los dos relojes de que hemos dado cuenta, una escopeta y 6.985 pesetas, de las 10.000 que habian conseguido obtener del rescate.
“La Paz”. (1870, octubre 21, pàg. 3)
Arribats a aquest punt seria convenient, per interessant, cloure aquest capítol amb una reflexió de l’estudiós Manel Arcos. Una idea que remet al cas en qüestió, al del robatori de Canyarets, però que bé pot resultar del tot extrapolable a la problemàtica amb què s’enfronta qualsevol estat quan la violència es creu l’ama de la plaça, del corral i també dels carrers.
Abans de la reflexió, però, el mateix autor recupera una notícia que inclou l’edició del periòdic Las Provincias amb data dels dies 13 i 14 de maig de 1871. En ella s’explica el suposat final dels companys del Macareno.
Mesos més tard, tots cinc eren conduïts per un escamot de la Guàrdia Civil al presidi de València perquè allà compliren la pena. Açò ocorria el dimarts 25 de juliol, de matí. Aquell dia, quan presos i escorta transitaven pel camí que anava de Xàtiva a Cerdà, prop de la Casa del Moro, terme municipal de Xàtiva, sis o set individus armats que es trobaven ocults darrere d’una paret eixien d’improvís i feien foc cridant “muiren els civils!”, per tal de facilitar la fuga dels reus. Per més que només dos d’ells, dos que anaven junts, van intentar escapar després de trencar les cadenes i soltar-se, els guàrdies civils abatien els cinc a l’acte, mentre els agressors abandonaven el lloc a la desesperada.
(Arcos, 2017, pàg. 59)
Així, doncs, prenent com a excusa la informació que reportava el periòdic, Manel diu la seua al voltant del comportament de l’estat en tot aquest afer.
Aquesta és una mostra de les múltiples proves que els periòdics ministerials van publicar i defendre sense ambigüitats. Una manera de justificar la violència institucional i els nombrosos homicidis extrajudicials que va cometre l’estat amb tota impunitat a través de les distintes forces policials i militars i, sobretot, el cos benemèrit de la Guàrdia Civil durant el tercer quart del s. XIX.
(Arcos, 2017, pàg. 60).
4
Tradicionalment, a Ontinyent ha tingut certa cabuda i molt de pes el latifundi. És a dir, les grans extensions de terreny destinades, en la major part dels casos, a l’agroramaderia extensiva de secà. Cert és que hi ha zones del nostre poble on tradicionalment ha dominat l’horta. Entre les més importants trobaríem dues que ja han eixit a relluir en treballs anteriors: la del Llombo i la de la partida del Pla. També hi ha hagut cultius d’hortes a la majoria de les finques abans descrites. Però de manera completament subsidiària a la font principal d’ingressos, que era el secà. En el cas que ens ocupa, la zona que hi ha a les envistes de Canyarets, han predominat les finques de grans extensions. Hi ha Missalgar, per exemple, que compta aproximadament amb set-centes fanecades, Canyarets que en té prop de dues-centes o Morera, la més extensa de totes, per posar només tres exemples. En els temps en què se situa la nostra història no existia la xicoteta propietat per aquests verals. Almenys de manera significativa. De fet, el procés de parcel·lació va aparéixer una mica més tard. La causa principal fou la pèrdua de rendiment econòmic d’aquests latifundis que va obligar la majoria dels seus propietaris, molts d’ells rendistes, a vendre’s la terra poc a poquet.
Com que els propietaris d’aquestes finques provenien, en molts casos, de fora d’Ontinyent, era habitual que només es deixaren vorer per l’heretat de pasqua a rams. Normalment durant els períodes de vacances o quan venien temps assenyalats en el calendari agrícola. Posem per cas, en el moment de la sega o el de la verema. Durant la resta de l’any la responsabilitat de la gestió i del treball requeia en mans de persones de confiança. Treballadors que, segons el règim amb què estaven adscrits a la terra, acostumaven a anomenar-se mitgers o caseros. Paraules aquestes que no signifiquen ben bé el mateix. El mitger tenia un acord amb l’amo en virtut del qual vivia i treballava a la finca a canvi de la meitat de la collita. Les inversions en el camp i la manutenció de la família anava a càrrec del propietari. Només en casos comptats, com per exemple a l’hora de plantar un bancal de vinya, s’acostumava a pagar uns diners per dur a terme la feina. Un pagament que s’allargava el temps que necessitava el cultiu per a ser rendible. Pel que fa al cas del casero, la cosa funcionava de manera diferent. Contràriament al que passava amb el règim anterior, un casero mai partia amb l’amo sinó que treballava a canvi d’un sou prèviament estipulat. És cert que continua vivint a la casa i treballant en ella, però no tenia cap dret sobre la collita. Aquest règim oferia més riscos a l’amo, però també més llibertat a l’hora de decidir sobre la seua propietat. Per exemple, no havia de consultar amb ningú a l’hora d’arrancar un bancal de vinya o de fruital, per exemple, o modificar el paisatge en llevar una riba. Al treballador, en canvi, li donava la possibilitat de no dependre tant de l’atzar de les collites.
Trini i Pepe han viscut al llarg de la seua vida lligats als dos règims. Van ser mitgers des que van nàixer fins a l’any 1974, moment en què va canviar la propietat de la finca. D’ençà d’aquell any que van deixar de ser mitgers per passar a treballar segons les condicions dels caseros. Una manera de procedir que han mantingut fins al dia de hui. Nosaltres vam trobar més descans fent de caseros que de mitgers, conclou Trini en parlar de l’assumpte. Cal pensar que el ritme de treball en aquells temps era molt diferent del que ens puguem imaginar actualment. Nosaltres començàvem a treballar ben prompte. Quan podies fer alguna faena te l’encomanaven. El meu Luís, amb nou anys, ja pasturava el ganao. I jo anava a ajudar-lo. Un per dalt i l’altre per baix de la riba. Calia vigilar les ovelles i, si alguna s’agarrava a la vinya, bascollà. Eren menuts, però treballaven com el que més. Només calia trobar la feina que s’adiguera amb el que podien fer. I de treballs no els en faltaven. Una heretat com aquella paria quefers a dojo. Dins i fora de la casa. El que parla és Pepe: Ací predominava el cultiu de secà. Vinya, principalment. També hi havia molta horta i algun arbre fruiter, però molt pocs. I plantàvem quatre o cinc fanecades d’herba per a les mules. També ens comenta que la disponibilitat d’aigua sempre ha sigut generosa. En aquella època aigua n’eixia per qualsevol punt, afirma el menut dels germans. Era molta la disponibilitat i corria de manera natural. Provenia dels cabeços de Navarro i Tiriran i anava a parar a un parell de bassetes que tenien perfectament disposades. I d’ahí les traslladaven a qualsevol punt de la finca resseguint el camí que marcaven les séquies. Hui en dia ja no n’ix tanta. Queda molt poca aigua. Açò ja no és com era.
Una pràctica comuna a moltes finques de la rodalia era el fet d’intercanviar treballadors per a dur a terme tasques de manera puntual. Podia ocórrer que, en arribar el temps de la verema, posem per cas, s’ampliara la plantilla de treballadors gràcies a l’arribada de persones procedents d’altres finques. Un traspàs de capital humà que després retornava a les altres heretats quan els era convenient. En el cas de Canyarets, però, aquesta pràctica no era gens habitual. Continua explicant Pepe: Alguna vegada sí que anàvem a altra finca a treballar, però ens pagaven el jornal. Ací hi havia tanta gent treballant que estos tractes no eren necessaris. Per contra, sí que era habitual que vinguera gent de fora de la finca a treballar. A tots ells se’ls pagava un jornal per la feina feta i, en acabant, se’n tornaven a casa. A alguns se’ls contractava, només, per a feines d’un dia. Jo recorde certs dies, quan era menut, que a primera hora del matí i al ple de l’hivern, em despertava un soroll que hi havia a la replaça. Jo m’alçava del llit i m’asomava a la finestra i allà hi havia, entre dues claroretes, hòmens que havien vingut del poble a peu amb l’aixada al muscle. I allà esperaven fins que se’ls feia l’hora de començar la jornada. Aquelles pobres persones duien una minsa berena en el sarró per a passar el dia que, en molts casos, no era més que una coca de panís que semblava una pedra. Era tan dura que, si la tiraves a terra, rebotava i tot. Aquesta gent venia a l’heretat a treballar l’horta, sobretot. Que en aquell moment era molt abundosa i agraïda. I després de tota una jornada treballant a destall se’n tornaven al poble a peu. Deu haver-hi una distància d’un parell d’hores, caminant a bon ritme. Això sí, se’n baixaven cap avall amb els diners a la butxaca i amb l’esperança que l’endemà tornara a haver-hi feina. Fora en aquella finca o en qualsevol altra.
També hi havia gent que venia dels pobles del costat. Pepe i Trini recorden amb certa enyorança al mulero de Moixent. Es tractava d’un xiquet d’aquella localitat que baixava, travessant la serra Grossa fins a Canyarets, amb l’única companyia d’una mula. Cobrava un duro al mes i es passava el dia treballant sense parar. Igual es dedicava a llaurar que abocava guano, sembrava o cuidava l’horta. Això sí, cada quinze dies se’n tornava a peu per la serra, amb la mula al costat, per vorer la mare i dur-li els diners que havia guanyat. I després estava el cas d’uns treballadors de Fontanars que, segons ens relata Trini entre rialles, tenien un contracte ben particular: A ixos els havies d’omplir un tonellet de dos litres de vi al dia. Això anava en el jornal.
5
Només en quedava un. Sis dels set roders que van assaltar la propietat de Colomer ja estaven a la garjola. Les autoritats havien acomplit la seua feina en un període de temps breu, així que es podia dir que l’operació engegada per capturar els bandits havia sigut un èxit. Si ningú ho va expressar amb massa entusiasme fou perquè de tots aquells malfactors se’ls havia fet escàpol, precisament, el pitjor d’ells.
Pasqual Tomàs Canet, Macareno, va nàixer a Benialfaquí, un llogaret situat als peus de la serra de l’Almudaina. En l’any que va arribar al món, més o menys cap a 1847, aquell poblet pertanyia, junt amb els nuclis veïns de Margarida i Catamarruc, a Planes. Tots ells situats a la comarca del Comtat. Però tot això que acabem de dir no té massa importància de cara al nostre relat, la veritat. Si de cas, aquestes línies ens serveixen per a situar el nostre protagonista en un temps i un espai determinat. Que no és poca cosa. Allò que més ens interessa, però, és que el lector/a se situe envers el Macareno en l’aspecte que l’ha mantingut a la memòria col·lectiva: la seua faceta de roder. Per això, prosseguirem aquest relat exposant un breu historial de les malifetes que van marcar el seu destí.
L’any 1868 Pasqual Canet era un adolescent que a males penes comptava vint anys d’edat. Fins aquell moment no havia passat de ser un treballador a jornal que, a més a més, era fadrí. Fins que va arribar un dia que ho va canviar tot. El que va encetar la seua vida criminal. La que ja no abandonaria fins a l’últim dels seus dies. La història la recullen Carles Gisbert (Gisbert, 2017) i Manel Arcos (Arcos, 2017). Segons relata el primer, aquesta història li la va contar una veïna del mateix Benialfaquí: Maria Santiago Alemany. Tot va començar al poble de Benillup, enmig de les celebracions de les festes de Sant Llorenç. Durant el sarau un veí anomenat Isidre Mullor Ferrando, carregat d’hores de beure, va discutir amb el Macareno i, en l’embravida del moment, li va asclar una guitarra al cap. L’home de seguida va reconéixer l’error. Es va disculpar i, fins i tot, li va curar la ferida a la víctima. Tot semblava que la cosa anava a quedar allí. Una anècdota sense importància d’aquelles que es trauen a relluir en els moments de tabola i de conversa. Si no fora perquè un dels dos va decidir que no s’havia de passar pàgina. Que la cosa estava lluny de soterrar-se allà mateix. Transcorregut un temps els dos personatges es van trobar casualment a Muro. Diuen que el Macareno va dur a Isidre a una taverna local i el va convidar a uns gots de vi. Allà van estar xarrant a la manera que ho fan dos vells amics que es retroben. En acabant es van acomiadar i van tornar per on havien anat. Almenys així ho va fer Isidre. Perquè mentre refeia el camí d’anada, abans d’arribar al terme de Benillup, en el paratge de la Font de la Roja, es va endur l’última sorpresa. De colp a repent li va eixir el Macareno i li va fotre dos tirs d’escopeta. Les ferides van segar la vida d’aquell pobre desgraciat que l’únic mal que havia comés fou el de pensar que amb bona voluntat n’hi ha prou per a viure a gust i en pau. Macareno fou sentenciat a cadena perpètua i absolt l’abril de 1869. Naixia la llegenda negra d’un home que va marcar el seu temps.
L’any 1869 li van passar moltes coses al nostre protagonista. Cap a l’abril va eixir de presidi i en un curt espai de temps, abans que arribara l’agost, ja se li atribuïen dos assalts amb robatori al districte judicial de Pego. Precisament en aquell mes del ple de l’estiu se li va perdre la pista. Alguns estudiosos, entre ells Manel Arcos, apunten la possibilitat que el Macareno s’unira a una de les partides federals que s’enfrontaren als carlins en el període convuls del Sexenni Democràtic (1868-1874). En concret es pensa que va entrar a formar part de la partida de l’onilenc Francesc Sempere Reig, dit el Palloc. I que allí, segurament, va entaular coneixença amb alguns dels malfactors que l’acompanyarien en les seues malifetes posteriors. Entre elles la de Canyarets.
A l’octubre de l’any següent, el 1870, va tindre lloc el robatori que hem narrat al començament d’aquest relat. El que el Macareno i els seus companys van perpetrar contra la persona de Colomer. A finals d’aquell mateix any fou interceptat per una patrulla de la Guàrdia Civil de la posta de Pego. Però en lloc d’entregar-se va fer acte de desobediència i de resistència. Va traure el seu revòlver i va disparar un tir que li va permetre fugir. Amb aquella escaramussa s’acomiadava el Macareno, ja que fou l’última vegada que se’l va vorer en vida.
El desenllaç del roder de Benialfaquí havia caigut a l’oblit fins que un dels estudiosos de la matèria va publicar els fets finals de la seua vida en un dels seus llibres (Arcos, 2021, pàg. 101-105). Ens referim a Manel Arcos, l’autor contemporani que més ha destacat en l’estudi del fenomen del bandolerisme al llarg i ample del nostre país. Les seues publicacions sobre aquest afer són nombroses i apreciades pel públic en general, siga o no expert o interessat de manera específica en la matèria. A qualsevol dels seus llibres vos remetem si el tema vos sembla interessant.
El mateix autor assenyala el que segueix en parlar del Macareno:
… des que havia participat en el segrest de l’ontinyentí Joaquim Colomer Conca a l’heretat de Canyarets, vagarejava per la zona de Pego amb la idea d’embarcar-se a algun punt de l’Àfrica francesa, tal com sospitaven les autoritats judicials. Per aquelles dates, el Macareno tenia vint-i-tres anys; era d’estatura regular, més aviat baix, un poc prim i de bones faccions; solia portar el pèl llarg per davant, formant bucle a la part del llarg del mocador del cap; i vestia jaqueta negra i pantalons de color fosc.
(Manel, 2021, pàg. 101-102)
És a dir, que el roder va tindre a sobre, en tot moment, les autoritats policials i judicials, però no només. Perquè a les acaballes de novembre d’aquell mateix any, el 1870, es va trobar el seu cadàver al barranc de l’Horta, ubicat a la localitat de Pego. El cos mostrava signes de violència i feia, aproximadament, dotze dies que jeia allà mateix. Sense vida.
No és d’estranyar que un home com el Macareno, capaç de forjar la seua pròpia llegenda amb una vida de bandidatge, omplira de pors, neguits i cabòries els caps dels seus conciutadans. Fins a tal punt fou així que prompte es va escampar la brama de les causes del seu traspàs. Segons conta aquesta llegenda, que ha travessat les fronteres del temps fins a arribar als nostres dies pràcticament intacta, l’home va morir enganyat. Conten que un grup de persones properes al roder, temoroses de les seues gestes i malifetes, i conscients que la justícia no era capaç de collar-lo, van decidir prendre’s la justícia pel seu compte. Amb l’excusa de compartir un dinar el van convidar a menjar-se una bona paella. Una vegada acabats els àpats no se’ls va ocórrer una altra que entretindre’s simulant una porquejada. El joc era tan simple com aparentment innocent. Un rere altre tots els comensals pujaren damunt la taula i imitaren al pobre animal durant el patiment que mostra als últims instants. La resta dels companys el subjectaven de mans i peus tret d’un, que era el que feia de botxí. I així va continuar la jugada fins que va arribar el torn en què al Macareno li va tocar interpretar el seu últim paper. Va pujar damunt la taula com havien fet la resta dels seus companys i, en vore’s amordassat amb força, es va adonar del que estava a punt de passar: “Soc home mort!” (Domínguez, 1978, pàg. 257-258).
Aquesta versió, que fa més olor de llegenda que a cosa certa, va ser corregida per l’autor abans esmentat, Manel Arcos. Gràcies a les seues investigacions tenim constància d’un dietari que va escriure el Mayorazgo, natural de la localitat de Pego. L’home situa la troballa del cadàver el 26 de novembre de 1870 i afegeix que el motiu del crim no fou altre que el de sostraure al roder tot el que duia damunt i que no era poc, gràcies al robatori de Colomer. Ni més ni menys que mil duros en or! Una quantitat pecuniària no gens menyspreable i a la qual s’hauria d’afegir la roba que també van endur-se. Així, doncs, vegada comesa la matança i el robatori, van arrossegar el cadàver fins al mateix barranc on fou trobar uns dies després. I, per a reblar el clau, Arcos insisteix en l’assumpte tot explicant qui foren les persones que li donaren mort:
El Ganyà, l’Albarder, Panxeta i el Bord d’Estela, tots ells components del servei de vigilància de Pego. El primer era caporal en cap de la Guàrdia Municipal i el segon guàrdia municipal, mentre que Panxeta i el Bord d’Estela estaven adscrits al cos de la Guàrdia Rural. Els quatre havien sigut nomenats per l’ajuntament a principis d’agost de 1869, durant el mandat del reaccionari Francesc Josep Garcia Mestre.
(Arcos, 2021, pàg. 103)
6
La vida a Canyarets, com a qualsevol de les finques en aquell temps, era treball, però no només. També hi havia temps per a l’esbarjo i la festa. Encara que aquesta es fera present molt de tant en tant. Festa?, diumenge a la vesprada i algun que altre dia, quan nevava. Assevera Pepe. La majoria de les celebracions es concentraven durant l’estiu, aprofitant la temporada que els amos habitaven les heretats com a part de les seues vacances. Cada diumenge s’ajuntaven en una finca diferent. I fins allà que acudien tots: masovers, treballadors, els amos, les xiques que treballaven com a servici i les famílies de tots plegats. Normalment, acudien a mitjan vesprada i, una vegada allà, ballaven i jugaven a cartes fins a poqueta nit. Solien acudir un parell o tres de músics per tal d’amenitzar la vetlada. I allà s’estaven tots fins que es feia foscantet. A postes de sol els músics donaven el senyal que marcava la fi de la jornada. Interpretaven el pasdoble València i, en acabant, tots cap a casa. Traginant camins polsegosos a peu o bé descansant damunt del carro. La cosa és que recorrien la distància que els separava de les seues heretats a ritme viu. No era qüestió d’encantar-se perquè en aquell temps no n’hi havia llum i el camí es podia tornar perillós.
De tant en tant aquests habitadors de la ruralia baixaven al poble a celebrar festa. La més cobejada es donava una vegada a l’any i era la que homenatjava a la Puríssima. Així que, pels volts de final d’any, més concretament a primeries de desembre, pujaven damunt del carro i seguien el camí que els duia de baixada al poble. El lloc escollit per a la parada sempre acostumava a ser el mateix: l’hostal de Grau. Un establiment que hi havia al regall, refugi de serrans per ser el lloc que els proveïa de menjar, beguda i un lloc on deixar els vehicles. L’àpat d’aquell dia sempre resultava ser el mateix. Tocava menjar cassola perquè així ho havien fet abans els seus pares, els avis i les generacions pretèrites que també havien celebrat aquestes festes centenàries. El ritual era clar: ajuntar-se amb els altres amb l’excusa de vorer les bèsties camejar pels carrers d’Ontinyent. Però estranyament les solien vorer totes. Perquè el més comú era tornar-se’n a casa en tancar el primer o segon bou. No era cosa que se’ls fera de nit a mitjan camí i encara prengueren mal. Baixaven de totes les finques: Missalgar, Can Vicent, Santa Elena, Canyarets, Cristina, Corral de Martínez, Morera, Venta Vella, la Venta Nova, la Llomandilla… qui recorda tot això és Trini, i ho fa amb un somriure a la boca. I no és d’estranyar. Perquè de seguida ens descriu una estampa del tot singular. Un record d’aquells pregons, guardats ben endins de la memòria. Dels que provoquen una mirada perduda i un deix d’enyorança. Es tracta d’una imatge que ens descriu i que resulta ben fàcil d’imaginar. La de tots aquells carros que refeien camí vers les respectives heretats. Un darrer de l’altre. Com una serp feta de vehicles que avançaven sigil·losos i ardits, mentre els hòmens i les dones que els ocupen compartien camí i experiències. Perquè la felicitat també és això: sentir-se part d’una mateixa cosa. Siga la que siga.
7
A les pàgines anteriors hem esbossat quatre pinzellades sobre la vida del roder Pasqual Tomàs Canet, de malnom Macareno. Les suficients perquè ens fem una idea de qui fou i per què ha entrat a la posteritat per la porta de la infàmia. Ara anem a fer el que s’escau amb l’altre protagonista (involuntari) del robatori: Joaquin Colomer Conca.
Pertanyia a una nissaga, la del Marqués de Colomer, que formava part de la petita noblesa valenciana d’ençà que van rebre el títol corresponent l’any 1691, durant el regnat de Carles II. Aquest fet proveïa a Joaquin d’una preeminència social que trobava continuïtat en el vessant econòmic. La benaurança de les seues rendes va possibilitar que, a principis del segle XIX, tinguera diverses propietats en el terme d’Ontinyent. Això és: quatre cases, una almàssera, una alqueria i quatre heretats, entre elles la de Canyarets.
Joaquin es va casar amb Josefa Conca i, fruit d’aquella unió, van nàixer tres fills: Concepción, Antonio i Luis. Com bé deu haver reparat el lector/a els descendents van tindre els mateixos cognoms que el pare. Un fet que no passa de ser una mera curiositat.
Allò que resulta més important, i per això mereix ser destacat, fou el vessant polític de Joaquin Colomer. Abans, però, de continuar amb el retrat polític de l’amo de Canyarets, ens detindrem en el context històric per fer-ne cinc cèntims del mateix a fi de fer-lo més comprensible.
Si el segle XIX representa un context certament complicat a tot l’estat, durant l’últim terç la cosa va anar a pitjor. La conflictivitat es va agreujar a mesura que s’imposaven la Gloriosa Revolució del 1868, la constitució liberal de 1869 i el posterior període del Sexenni Democràtic (1868-1974). Ras i curt, allò que va malmetre la pau a l’estat fou l’enfrontament secular que es va donar entre els partidaris de dos models polítics antagònics. Per una banda, hi havia els qui defensaven l’Antic Règim mentre que a l’altra militaven els que optaven pel Nou Règim. Dins de cadascuna d’aquestes faccions hi havia una sèrie de grupuscles que formaven part de les respectives tendències. Una sèrie de grups polítics que van evolucionar a mesura que avançava la centúria, que van canviar de nom i que van mudar de pensament en aspectes precisos i concrets. Però que sempre van estar dins d’aquestes dues posicions polítiques abans esmentades. A primeries de segle se’ls anomenava Absolutistes, als uns, i liberals, als altres. Entre els partidaris de l’Absolutisme es defensava la sobirania reial, és a dir, la concentració dels poders de l’estat en mans del monarca; l’existència d’unes Corts estamentals amb poder consultiu; la defensa d’institucions pròpies de l’Antic Règim com, per exemple, la Mesta, els senyorius o els Gremis; la permanència dels antics furs i la preeminència de la religió catòlica com única i oficial a tot l’estat. Per la seua banda, els liberals defensaven que la sobirania de l’estat havia de residir en la nació, és a dir, en el conjunt dels ciutadans; la divisió de poders; l’establiment d’una monarquia limitada per la constitució; unes Corts amb representants electes i la fi de les institucions de l’Antic Règim que adés hem nomenat.
L’única que cal afegir ara és que a les acaballes del segle els dos grups polítics que encarnaven aquell enfrontament s’agrupaven al voltant dels carlins i dels liberals.
Tots aquests apunts han estat referits perquè Joaquin Colomer Conca va ser un dels dirigents carlistes més destacats de les dècades finals del segle XIX a Ontinyent. I això no és dir poca cosa. Perquè a la nostra localitat el carlisme va rebre un suport més que considerable per part de la ciutadania. Colomer, per tant, era la cara visible d’un moviment polític destacat a escala local. Però no només això, ja que la incidència del mateix va trascendir l’àmbit ontinyentí per abraçar la comarca i, fins i tot, la província. Ara bé, la relació dels Colomer amb el carlisme va més enllà de la pròpia persona de Joaquin. Abans que ell ja hi havia membres de la família que ocupaven càrrecs importants dins del partit. El VIII marqués, per exemple, va ser diputat del congrés entre 1867-68, així com president en la Junta Carlista Regional l’any 1890. Fins i tot un dels fills de Joaquin, Antonio Colomer Conca, fou cap provincial del carlisme i alcalde entre els anys 1924-28.
Cert fou que el clima de confrontació que feia trontollar l’estat en aquell temps no va tindre una correlació exacta a la ciutat d’Ontinyent. A casa nostra s’imposà una moderació que distava molt de l’estat de conflicte permanent que imperava al conjunt de les terres d’Espanya. Ara bé, les lluites socials hi eren latents. I també, la radicalització en la praxi política. Filles d’aquell estat d’ànim generalitzat són aquest parell d’anècdotes que reflecteixen una manera de procedir ben particular dins del ventall de possibilitats que s’oferia en l’àmbit polític patri. La primera va ocórrer quan el mateix Joaquin es va negar a jurar la constitució liberal que es va proclamar l’any 1869. La segona, és aquella que resulta més eloqüent respecte al seu temps. Durant les eleccions de 1871 la premsa es va fer ressò d’un fet ben curiós.
El maestro de escuela del pueblecillo de Fontanars, anejo a Onteniente, se presentó, en compañía de 110 electores del mismo (creemos que no hay más), á votar por la candidatura carlista, sabido lo cual por el alcalde de Onteniente, le multó con la cantidad de 100 reales, bajo el pretesto de haber abandonado la escuela para ir á emitir su sufragio: hecho que provocó la indignación de todas las personas sensatas de dicha villa, pesentándose varios á indemnizarle tal cantidad; pero lo habían hecho tarde, pues el acaudalado propietario y diputado provincial D. Joaquin Colomer se les habia adelantado entregando al pobre maestro los 100 rs.
“La Esperanza”. (1871, març, 18, pàg.2)
En el punt cinc d’aquest mateix treball ja s’apunta la possibilitat que el roder Macareno formara part, juntament amb alguns dels seus companys de gabella, de la partida de republicans federals de l’onilenc Francesc Sempere Reig, dit Palloc. Aquest, i altres grupuscles del mateix caire, s’enfrontaren als carlins durant el convuls episodi del Sexenni Democràtic. En cas de ser això cert, afegiria una altra raó més al robatori de Canyarets. Essent, no només un acte vandàlic que buscava una recompensa pecuniària, sinó també un enfrontament de caràcter polític que encara estaria per demostrar. Nosaltres som del parer que el motiu principal de l’acte fou el de sostreure els diners a Colomer i que l’aspecte polític només és una conseqüència del context històric que, dit siga de passada, va possibilitar l’articulació del grup que va perpetrar la malifeta.
EPÍLEG
És ja ben entrada la vesprada i fa unes hores que ens trobem ací, a Canyarets. Gairebé sense adonar-nos-en ha arribat el capaltard, que duu baix del braç aquella treva dels dies d’estiu a última hora, quan el sol afluixa i comença a decaure rere el muntanyam que perfila les envistes de la finca. La companyia de Pepe i Trini representa un plaer irrenunciable, gairebé com si fora un pecat. Per intens, però també per escàs. Perquè poques vegades som capaços de sentir la plenitud que ens abraça amb l’únic motiu de fruir de certes companyies. Ja ens havia passat anteriorment amb altres dels protagonistes de les nostres històries. Pense ara en Miguel Gandia, de la finca de Cristina, o amb Pepita Descals, del Molí homònim que encara sojorna als peus del pont nou.
Hi ha certes persones que duen a l’ànima la petja d’un altre temps. L’ombra de molts records que, deixats anar de manera quasi ordenada, permeten entreveure maneres de fer i pensar que hui, gairebé, han caigut en l’oblit. No ens encabotarem ara en persistir en aquell error que comet molta gent, el de pensar que qualsevol temps pretèrit guarda alguna mena d’essència pura i virginal, positiva al cap i a la fi. No. No és aquest el propòsit últim de les nostres paraules. Només aspirem a rescabalar l’exemple de certes persones que ens han precedit i que van ajudar a transformar un espai físic concret, el de la ruralia del nostre poble, i el van convertir en un paisatge. Perquè només amb la coneixença se’ns obrin les portes de l’estima. Pretenem, en última instància, deixar palés que hi ha vida més enllà de la modernitat urbana que tot ho domina. La que ens duu a venerar el que és efímer, banal i irrellevant. Un pensament que, abans i millor que nosaltres, va expressar el mestre de Castalla en referir-se a la gent que poblava la ruralia muntanyenca tan característica del nostre país:
Allí les persones, amb els seus defectes, virtuts i passions, eren menys gregàries, més individualitzades que en altres bandes. En aquelles altes terres, la personalitat humana es mostrava, dins mateix d’una digna humilitat, amb tota la seua grandesa; allí els sentiments de l’home, adés mesquins, adés enlairats, tenien un marc alhora auster i bucòlic que els destacava amb major relleu.
“Contalles de la boira”, dins “Narracions Perennes”, d’Enric Valor. Pàg. 43-44.
Hem estat a punt d’acomiadar-nos unes quantes vegades, però en cadascuna d’elles hem trobat una excusa per allargar la conversa i la companyia. A última hora Trini és la que més xarradora es mostra. La dona aboca un tema rere l’altre, com si li caigueren de les butxaques. I mentre això passa, i per primera vegada des que ens hem assegut al jardí de vora la casa, Pepe es mostra nerviós. És com si la cadira li cremara baix del cul. De tant en tant consulta el rellotge que guarda a la butxaca de la camisa i després el torna a guardar sense dir ni pruna. Fins que arriba un punt en què l’home no es pot estar i diu la seua: Nem anant que ens banyarem. La nostra cara deu semblar un poema. Ens trobem al ple de l’agost i el sol que fa bada les pedres. Dalt nostre es dibuixa un cel nítid i agradós que comença a vestir-se de nit. Però Trini sap de què va la cosa i s’alça d’una revolada, com si de sobte s’haguera adonat d’algun oblit. Nosaltres la seguim sense entendre res i, just en el moment que arribem a una de les entrades de la casa, els aspersors es posen en marxa. Els dos germans esclafen a riure en adonar-se de la nostra sorpresa. Un somriure que dibuixa un temps i un espai. Malgrat els treballs i les penúries, a pesar de les mancances.
El somriure de Canyarets.
Fotografies relacionades amb l’entrada
(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)
Comentarios recientes