EL JOC DE LA PILOTA A ONTINYENT. ENTRE LA TRADICIÓ I LA MODERNITAT.

El joc de la pilota a Ontinyent. Entre la tradició i la modernitat.

CAPÍTOL PRIMER: EL CLUB DE PILOTA ONTINYENT.

En recolzar l’esquena contra la paret tanca els ulls per respirar l’ambient a partida que sura en l’aire. Encara no s’han omplert tots els espais que hi ha disponibles al voltant de la canxa. Cosa que passarà d’ací a no res, quan el joc estiga a punt de començar. Fins que això no succeïsca, els parroquians s’entretindran apurant les últimes converses a la vora del taulell del bar Jauja.

L’home continua amb els ulls tancats i el cap recolzat a la paret. Pot ser algun espectador que li queda prop pense allò de “pobre capellà, que s’ha quedat torrat abans que comence la partida”. Però el ben cert és que Cremades no tanca els ulls perquè té són sinó perquè té la necessitat i el gust de recordar aquells anys d’infantesa en què es va enamorar del joc de pilota, al seu poble de vora mar. A Bellreguard.

Després obri els ulls i es fixa en un dels jugadors que s’escalfen al carrer  costerut de l’Altet de Sant Joan. Es tracta de Foios. Aquell qui fa de la seua manera de relacionar-se amb la pilota matèria literària. Perquè entre els seus quinzes caben els versos més exquisits, aquells que deuen escriure’s amb la mà ferma i delicada d’un artesà de la paraula. “Cert és que l’home té una bona tècnica” -pensa Cremades, “però la pegada descomunal que té l’ha dut a oblidar-se de polir el refinament dels colps i la precisió dels llançaments. Diuen que és capaç de llançar la pilota per dalt de les cases des d’aquell mateix carrer, el de l’altet de Sant Joan, fins al carrer de la Puríssima. Utilitzant les teulades com si es tractara d’una corda que travessa la canxa. També diuen que un dia va llançar la vaqueta des de l’escorxador, allà a la vora del riu, fins a la Glorieta. Diuen moltes coses, la veritat, i jo no n’he vista cap acomplir-se. Però després de vore’l jugar no em barallaria amb ningú sobre la veracitat de l’assumpte. Capaç n’és, segur. Una altra cosa és que ho haja fet tal com diu la gent”.

I entre pensament i pensament es fixa en el públic present. Llauradors, jornalers, majors i xiquets, alguna dona que també treu el cap i els quatre que poden i es juguen la pela. “Mera que resulta bonic el joc, que és bella la melodia de la pilota en rebotar contra les lloses”. Després fa un somriure per a ell només i es deixa endur pels aplaudiments del públic que celebra l’inici de la partida.

Cavallers, va de bo!

El joc de la pilota perviu arrelat a la societat valenciana d’ençà que Jaume I va arribar a les nostres terres amb els seus cavallers. Corria la primera meitat del segle XIII. Cert és que ho fa de manera molt desigual i amb una incidència diversa en funció dels pobles o comarques a què ens referim. Però també ho és que es mostra viu i, en certa manera, podríem afirmar, fins i tot, que passa per una etapa de reviscolament. Si més no, això ocorre al nostre poble.

No és aquest un espai pensat per a descriure una evolució històrica i acurada de la pilota a Ontinyent, però sí que ens agradaria deixar caure tres apunts que demostren que aquest esport ha estat present a la vora del Clariano més enllà d’on arriba la nostra memòria.

Escriu Antonio Llora [1] Hubo una solicitud, el 30 de setiembre de este año 1765, de un tal Félix Pérez Mesonero para construir un trinquete de juego de pelota pasado el Puente, hasta la Plazuela de la Virgen de Agres Camino de los Carrros. Ofreció hacer una pared de bastante altura para mantener bien el camino, darle mayor anchura y hermosearle. Se le dio permiso por “lo que supone de extensión y hermosura del Camino Real”.

Per altra banda, Alfredo Bernabeu Galbis [2], en referir-se als diversos espectacles públics que, als s.XVIII i XIX, es duien a terme al nostre poble per tal de finançar l’Hospital de Beneficència, apunta: En Ontinyent hubo abundancia de trinquetes cuya popularidad contribuyó a la rotulación de algunas vías urbanas de la villa: Trinquete de Barberá, de Sant Francés, de Gomis… Fue en el pasado siglo cuando, siguiendo la costumbre de destinar el producto de las diversiones públicas en beneficio del Hospital, se habilitaron dos nuevos trinquetes de pelota: uno sobre los solares de los antiguos conventos de Predicadores, en la actual Plaza de Santo Domingo, adosada a la tapia del huerto de D. José Iranzo. Y el segundo de ellos en los terrenos sobre los que posteriormente se edificaría la fábrica de sombreros de Bueso y Cía. En ellos se celebraban durante gran parte del año partidas de pelota en sus diversas modalidades: “a tantos”, “a largas”, “a treinta de juegos cortos”, cruzándose apuestas entre el público que presenciaba el juego desde una grada, reservándose una parte de las recaudaciones para el hospital. Val a dir al respecte que quan l’autor empra el terme “trinquets” no es refereix al recinte arquitectònic destinat expressament al joc de pilota (amb escala, graderies, llotja…), més aviat es refereix als espais on es practicava aquell joc i que la majoria de vegades era del tot improvisat.

Alberto Soldado [3] és el responsable de l’entrada més recent que mostrarem en aquest registre improvisat: Les peripècies del joc de pilota continuaran sense parar i en 1961 torna a prohibir-se fins a l’any 1976, en què gràcies a les gestions de don Vicente Cremades, un capellà de Bellreguard molt aficionat al nostre esport, i a Paco López, empleat de banca, torna a autoritzar-se la pilota en el mateix carrer al mateix temps que un grup encapçalat per Vicent Soler Torró constitueixen un grup molt actiu que fomenta la modalitat de llargues participa en els campionats i per si fora poc en agost de 1985 s’estrena el trinquet municipal dins d’un poliesportiu amb instal·lacions moderníssimes. Les partides inaugurals tenien el cartell següent: a raspall, Malonda i Sanchis, 25, contra Simatero i Leandro, 15; a escala i corda, Genovés i Pepe, 60, contra Puchol, José María i Sanchis, 30.

Queda clar, per tant, que la presència del joc de pilota a Ontinyent és tan antiga que forma part de la nostra pell. Com el campanar de la Vila o el Pou Clar. I que la pilota ha colpejat carrers de terra i façanes de pedra, ha trencat vidres i li ha manllevat a més d’un les hores de son que s’estenen en aquell moment del dia, després de dinar, que conviden a fer la becadeta. Però, malgrat les adversitats, el joc s’ha mantingut. I ho ha fet gràcies a la passió de molts i a la feina d’uns pocs que han dedicat hores i hores del seu temps a organitzar la vida al voltant de la pilota. I com que darrere de tota història digna de ser contada hi ha persones, anem a parlar d’un grup d’elles. En concret d’aquells que a les acaballes del segle passat van decidir formalitzar la seua passió per la vaqueta amb la creació del Club de Pilota d’Ontinyent. Una iniciativa que tenia per objectiu la promoció d’aquest esport en l’àmbit local i que ho va dur a terme mitjançant diverses accions. Les dues principals: l’organització de partides i la formació dels jugadors/es que buscaren iniciar-se o millorar en la pràctica de la pilota.

Aquesta és la seua història. Un inventari de noms, dates i successos que va deixar escrit en forma de carta José Antonio Belda Quilis, l’Albaidí. L’autor d’aquesta carta resulta que ha estat una de les figures més importants dins el món de la pilota local. Tant és així que en el moment mateix en què l’escrigué (10 de febrer de 1984) exercia de secretari del club.

Diu així…

...según los viejos de la localidad, en los años 40, recién terminada la guerra jugaban varios hombres, algunos ya han fallecido… Pepe “Barro”, Ramón “L’albaidí”, Pepe “Correcher”, Ventura, Llin “Carnisser”, Pascual “Rotova”, Pepe “forner”, Rafael “Carreter”, “el tio Morales”, Vicent “Foios”… En estos años se jugaba en la calle que se llama Plaça de Baix. A finales de los años 40 surgen determinados problemas (colocación de farolas de alumbrado público, presión de algunos vecinos de la clase oligárquica, etc) y prohiben el juego. A principios de los años 50, los aficionados vuelven a la carga y consiguen que se les autorice volver a jugar y se reanuda la aficción. Esta vez la calle donde juegan es el Altet de Sant Joan.

(…)

En el 1961 vuelven a surgir problemas, presiones de la misma clase de gentes que nunca han visto con buenos ojos que se juege a este deporte y otra disposición municipal prohibe el juego, esta vez la prohibición duraría 15 años.

En el verano de 1.976, un grupo de personas encabezadas por un gran aficcionado VICENTE SOLER TORRÓ, deciden realizar las gestiones para que las autoridades municipales permitan que se vuelva a jugar. Las gestiones son laboriosas pero finalmente, con la ayuda de un cura que se hallaba en la ciudad D. Vicente Cremades y la ayuda de un empleado de la banca, vinculado a la delegación de E.F. y Deportes, se consiguió que se autorizara. Este último hombre fue Paco Lopez. Para tener digamos personalidad, el grupo de aficcionados pensó en constituir un club federado. La calle donde se autoriza jugar es la misma que se tenía cuando se prohibió l’Altet de Sant Joan. Se tramitan los estatutos y son aprobados por la delegación Nacional de E.F. y Deportes y Federación Valenciana de Pelota en fecha 23-9-76 con el número 8.145, siendo presidente del Club Vicente Soler Torró y secretario José A. Belda Quilis.

Como en esta fecha comenzó una especie de desmantelamiento de las delegaciones de E.F y Deportes, nuestros estatutos no aparecían en la Federación Valenciana y no estábamos, digamos, reconocidos, así en marzo de 1982 volvimos a confeccionar otros estatutos y los trasmitamos a la Federación Valenciana, en fecha de 30-9-82 se nos legalizó por esta Federación con el número de Registro 7.745 siendo Presidente Salvador Bellver Sempere y secretario José A. Belda Quilis.

El club ha fomentado esta aficción, siempre en la modalidad de “llargues” durante los últimos ocho años organizando torneos y confrontaciones con otros pueblos. Lo último que hemos hecho ha sido participar a nivel provincial en el torneo de “Llargues” fomentado por la Federación Valenciana y patrocinado por el Corte Inglés.

La modalitat de pilota que tradicionalment ha jugat la gent del club és a “llargues”. La més antiga de totes i també, junt amb la Galotxa, la que més presència mostra al carrer. La raó d’aquesta tria és ben simple: Per tradició, perquè ja es jugava abans a la Plaça de Baix. Per tant, era al que sabíem jugar. Aquell qui parla és José Vidal Cervera, un d’aquells imprescindibles que han mantingut viu l’esport de la pilota a Ontinyent. Però també hem fet les nostres excepcions, no cregues. Alguna vegada hem jugat al frontó, encara que sempre va ser de manera esporàdica. Jugàvem al pati de la “Niñez”.  I ara, de fa uns anys, juguem a Galotxa. L’home parla tranquil i, en fer-ho, desgrana un coneixement sobre aquest esport que va més enllà de la simple afició. Vaig tindre la sort d’asseurem amb ell durant la primera partida professional de pilota que veia en ma vida. I vos puc ben assegurar que la seua saviesa és tant real com pràctica. D’aquelles que en abocar-se permet a l’altre entendre allò que l’envolta. En el nostre cas, una partida de raspall al trinquet d’Ontinyent.

Vidal fa temps que va complir els setanta i, així i tot, encara juga partides allà a l’Altet de Sant Joan. A mi la passió per la pilota em ve de mon pare, Jaime Vidal, que era un boig d’aquest esport. Una passió que l’ha dut a fer el que fóra menester per tal d’ajudar a la pilota. I el ben cert és que de feines al respecte n’ha fet moltes. Una de les quals la descobrim en fullejar la carpeta atapeïda de documents que ens facilita per tal que puguem documentar-nos per al present treball. Allà dins, entre documents administratius, cartes, llistes de socis, reglaments, articles… trobem un seguit de cartells que anuncien les partides que el club organitzava a escala local. Es tracta d’uns cartells casolans, fets a mà i fotocopiats després per tal de multiplicar la veu que anunciava l’esdeveniment. Tots ells demostren que el club s’ha esforçat tradicionalment per desplaçar les partides a diferents espais de la nostra localitat. Sempre atents i aprofitant els esdeveniments més destacats que se celebraven al nostre poble. L’espai més habitual, aquell que identifiquem de seguida amb les partides del club de pilota, ja l’hem dit: el carrer de l’Altet de Sant Joan. Però, per què triar aquell carrer costerut que no sembla ajudar el desenvolupament de la partida amb una certa normalitat? Van triar aquell espai perquè no té veïns, i això és molt important. Ni nosaltres els molestem a ells quan juguem ni ells a nosaltres quan, a mitjan partida, entren o ixen de casa. A més és un carrer que permet desviar el trànsit amb facilitat i, damunt, no té balcons. És cert que té massa inclinació, però com que els equips canvien de costat durant la partida, això s’equilibra. Però de tant en tant aquella rutina de partides es veia sotragada per qualsevol motiu. Unes obres, un esdeveniment qualsevol… aleshores el club no tenia altre remei que buscar un emplaçament alternatiu. Per exemple, el carrer Pinet, al barri de Sant Rafel, on van acudir a jugar per un temps. També hi ha cartells que anuncien partides al carrer Mossén Blas. Es tracta d’aquells encontres que els aficionats a la pilota celebraven amb l’excusa de la celebració del Trofeu Sant Rafel, que es jugava durant les festes del barri homònim. El mateix ocorre amb un altre barri de solera, el de Sant Antoni. Perquè en arribar el temps de la seua festa el club de pilota també ha organitzat campionats de pilota “a llargues”. Una situació que es torna a repetir en arribar les festes del Llombo.

L’altre vessant que ha encarnat el club ha estat la d’organitzar un equip que participara en diferents campionats fora del nostre poble. El primer d’ells de què tenim constància fou el campionat de Llargues que es jugava a la província de València. La competició va fer que l’equip del club de pilota d’Ontinyent es desplaçara a localitats com Nàquera, Montserrat, Borbotó o Vinalesa per tal de disputar les seues partides. I la cosa no va anar gens malament. Cert és que mai dominaren el campionat, però les posicions en què acostumaven a acabar eren més que dignes. Tal és així que, fins i tot, l’any 1986 van arribar a quedar campions. Però uns anys més tard van passar a jugar el campionat de llargues d’Alacant. La raó tampoc guarda massa misteri: Allà a Alacant sempre s’ha jugat més a llargues que a València, diu Vidal. Una afirmació que confirma la periodista Laia Mas que, inclús, s’atreveix a concretar encara més la ubicació on acostuma a regnar la modalitat de llargues al nostre territori, a les comarques de l’Alacantí, el Comtat, l’Alcoià i les Marines. Una prova de la popularitat d’aquesta modalitat és que al campionat de llargues d’Alacant hi havia tres categories. Un fet que ens dóna a entendre la quantitat d’equips que participaven d’aquella competició (a València només n’hi havia una categoria). Res que se n’isca del que és natural. La pilota, ja ho hem dit al començament, ha arrelat de maneres diverses en funció del territori a considerar. El que acabem de dir sobre la modalitat de llargues n’és un exemple.

Siga com siga per a poder inscriure’s en aquella altra lliga el club va alçar una petició formal a Jesus Cortell, aleshores secretari del Campionat de Llargues d’Alacant. L’home els va acollir de seguida. Sense cap impediment. Així doncs, i com era d’esperar, l’equip d’Ontinyent va començar jugant a la tercera categoria. El primer any guanyaren el campionat i pujaren a segona. La següent temporada repetiren la gesta i gràcies a això aconseguiren pujar de nou de categoria. Ja estaven a la primera de totes elles. Un espai de competició molt exigent en el qual es van mantenir molts anys. Això sí, sense poder repetir aquella fita del 86 al campionat de València. No debades s’havien d’enfrontar a equips molt ben preparats com els de Benidorm, el Campello o Murla. Un poble que ha quedat gravat en l’imaginari del món de la pilota perquè, segons brama la càtedra, allà mai es va deixar de practicar aquest esport, malgrat les prohibicions. Una anècdota que es diu amb una barreja d’admiració i d’enveja per part d’aquells enamorats de la pilota que no van poder córrer la mateixa sort. I que per culpa d’això van haver de vorer interrompuda la pràctica d’una passió prohibida perquè, segons les autoritats del moment, durant el transcurs de les partides es blasfemava i es travessava. Dues veritats que no haurien de ser excusa per a cap prohibició.

I un apunt més per a posar fi a tot amb això. Durant el temps que jugaren al campionat de llargues d’Alacant l’equip d’Ontinyent també va participar en campionats organitzats al voltant d’altres modalitats. Fou el cas de “Palma” o “Galotxa”. És a dir, que hi havia vida més enllà de les llargues.

Fullejant els documents que hi ha en aquella carpeta que ens ofereix Vidal, trobem un parell de fulls esgrogueïts a causa del pas del temps. Es tracta de dues llistes atapeïdes de noms que conformen la nòmina de socis que omplien les files del club. La primera apareix datada l’any 1989 i allà s’hi conten 66 socis. La segona és del 1995 i en ella n’apareixen 53. El que és curiós –diu Vidal- és que de tots ells en jugaven a pilota la majoria. Sempre n’hi ha hagut quaranta o cinquanta persones dispostes a participar de les partides. De fet, actualment en som uns trenta i, fins no fa massa, encara en pujàvem una vintena per fer anar la partida.

• Vols dir amb això que perilla el futur del club?
• No, el club de pilota no desapareixerà. – Vidal respon taxatiu per a matissar després les seues paraules. És cert que existeix un problema de relleu generacional, que ha estat pràcticament inexistent perquè s’ha apuntat molt poca gent en els últims anys. El que sí pot desaparéixer és el carrer. I ací és on l’home es mostra més afectat. És una llàstima que això puga acabar passant perquè és una falta de consideració cap a aquelles persones que han fet un gran esforç perquè es puga jugar. De fet, ens passa ara que n’hi ha dissabtes en què no podem ni jugar per falta de gent. En el moment que acaben tres o quatre persones més deixarem d’anar.

Davant d’aquella resposta li pregunte quina és la via de supervivència que li queda al club. El club continuarà perquè l’escola de pilota depén del club. I allà sí que n’hi ha un relleu generacional. Aquella resposta pretén aclarir que el futur existeix i que aquest passa per un canvi en la forma de  jugar i de gestionar l’esport de la pilota. Això sí, el resultat de tot això serà molt diferent de com el van conéixer figures com Foios, Cremades, l’Albaidí, Rafael “l’Aguacil” o el mateix Vidal. Aquelles que van marcar un temps i una manera de fer en l’esport de la pilota al nostre poble.

CAPÍTOL SEGON: L’ESCOLA DE PILOTA.

PIONERES

La puntera engalta la pilota a l’altura del cinc i aquesta ix calenta, rebotant sobre les lloses, buscant la paret del rest. El quinze sembla guanyat, però en aquelles que la restadora salva el punt i passa la pilota. Això fa que les jugadores contràries hagen de córrer vers el dau en un intent desesperat per recuperar la posició. Com que finalment ho aconsegueixen tornen la pilota, però ho fan amb una raspada que es queda curta. La vaqueta avança cansada fins que es queda parada al mig de la canxa després de rebotar en la careta. Una avinentesa que intentarà aprofitar la puntera de l’equip contrari. Per això, conscient com és de la importància del moment en què es troba la partida, es dirigeix a la pilota amb parsimònia. Perquè necessita recuperar forces i concentrar-se en un colp que requereix empenta i precisió. Finalment, l’enganxa des de baix i encala la pilota a la llotgeta.

El quinze és celebrat amb tímids aplaudiments per les poques persones que omplen l’escala. Hui no hi ha partida gran. El públic que es troba al trinquet no plena de gom a gom els llocs pertinents, tampoc se sent la veu del marxador anunciant les travesses i no hi ha ni rastre de les càmeres de televisió. Hui és divendres i toca entrenament.

Els assistents conformen una nòmina de persones d’allò més diversa. Hi ha un grapat de xiquets i xiquetes que han entrenat en la sessió anterior i que s’han quedat per un únic motiu: perquè la pilota continua rodant. Hi ha els pares i les mares que els acompanyen, alguna parella de les jugadores i la resta són amics o coneguts. Mario Calatayud, la persona encarregada de dirigir l’entrenament, és l’únic dels presents que ressegueix els quinzes sense parar de moure’s, corregint posicions, abocant consells i ordenant la partida.

Poc després d’arribar, en acabar l’entrenament, mantenim una conversa amb Mario, les jugadores i amb una part del públic present. L’objectiu és allunyar els dubtes que ens creixen al voltant de la pilota. Que, dit siga de passada, són molt i diversos. I precisament per això, perquè tenim més dubtes que certeses, ens veiem abocats a abusar d’una confiança que se’ns ofereix sol·lícita i sincera. Un fet que ens proporciona una altra de les lliçons que ens ha aportat aquest joc convertit en esport: dins del trinquet ningú pot sentir-se estrany.

La cosa certa és que abans de presentar-nos a l’entrenament vam preguntar sobre la idoneïtat de la visita i, una vegada obtingut el permís, vam avisar del dia que teníem previst aparéixer. El motiu d‘aquest interés rau en una notícia que dies abans havíem rebut per part d’una de les protagonistes d’aquella partida: per primera vegada en la seua història Ontinyent compta amb un equip de pilota format per dones adultes.

Tot va començar allà pel maig del 2022. Jorja Mollà, veïna d’Ontinyent i aficionada a la pilota, va escriure un tuit que deia així: Estic interessada en aprendre a jugar a pilota, m’agrada el frontó i el raspall el que més. En Ontinyent no n’hi ha escola d’adultes que vullguen començar de zero. La casualitat va voler que fora Oscar Borrell, altre veí del poble, aficionat a la pilota i regidor d’Educació, Esports i Joventut de l’Ajuntament d’Ontinyent, qui responguera aquell missatge inicial: Puja el diumenge al Trinquet que estaran els membres del club i es podrà fer alguna cosa! En l’escola tenim xiquets i xiquetes, ara a formar en adults un equip de xiques! Ho movem?! Jorja va acudir al trinquet, no cal dir-ho. I va contemplar la partida professional de raspall del torneig mancomunitats que va enfrontar l’equip de la Vall d’Albaida format per Iván, Canari i Murcianet contra l’equip de la Safor format per Vicent, Raúl i Ricardet. Era el diumenge 24 d’abril de 2022.

Acabada la partida Jorja va anar a buscar a Oscar Borrell i aquest li va presentar a Miguel Ferrero, president del Club de Pilota d’Ontinyent.

• Tu saps jugar a pilota?
• No, no en tinc ni idea.
• Però tens il·lusió per aprendre?
• Això sí, il·lusió en tinc molta.
• Doncs això és el més important. Anem a parlar amb el xic que entrena els xiquets i les xiquetes de l’escola i que vos busque un buit per a què pugueu entrenar. Tu mentre busca quatre dones que vullguen jugar a pilota i ho organitzem de seguida.

Pel que fa a aquesta escena caldria afegir unes quantes coses. La primera d’elles és que des del Club de Pilota d’Ontinyent es va recolzar la proposta de seguida. I per tal de materialitzar-la van posar a l’abast d’aquesta iniciativa tot allò que podien aportar. La segona és que el grup  de quatre jugadores es va formar en pocs dies. I això va ser possible gràcies a un grapat de dones que feia molts anys que xafaven trinquets. I encara ho fan, com a mares o parelles de pilotaris. Totes elles grans aficionades a la pilota i vinculades a aquest esport des que tenen memòria Algunes porten darrere de la pilota més de vint anys, però sense practicar-la. Excepte jo –diu Jorja- que sóc l’última en arribar. De fet, m’estan ensenyant moltes coses que desconeixia d’aquest esport. El tercer aspecte a destacar és que uns mesos després, aquest grup continua creixent. Ara per ara són huit les jugadores que el formen i no es tanquen, en absolut, a donar la benvinguda a noves incorporacions.  El quart apunt i el més important, és la lliçó que s’amaga darrere d’aquesta història: quan hi ha voluntat tot és possible.

Cert és que queden moltes coses per fer. Les jugadores troben a faltar, per exemple, altres equips amb qui poder enfrontar-se. Però aquest grup de dones pioneres són plenament conscients que un camí no es pot fer si abans no es dóna el primer pas.

L’ESCOLA. UNA NECESSITAT.

Una escola esportiva és un espai on els xiquets i les xiquetes acudeixen per passar-s’ho bé, però també per aprendre. Ho fan a través de la pràctica d’un esport i, tanmateix, també gràcies al procés de socialització que s’engega quan es materialitzen aquestes iniciatives. És per això que aquests projectes són tan rellevants.

Però en el cas de l’escola de pilota, a més, s’acompleix una altra funció. Per a entendre de què es tracta cal que fem un esforç per contemplar-ho des d’una perspectiva purament esportiva i que atén a la particularitat pròpia que afecta el nostre esport més autòcton. La pilota, en l’actualitat, viu una situació peculiar. Arraconada des de fa dècades, viu al marge dels grans esdeveniments esportius i socials que tenen lloc al nostre país. A més ha estat la gran oblidada per una part molt considerable del nostre estament polític, el mateix que hauria d’haver vetllat per la seua continuïtat. I, per acabar-ho d’adobar, ha malviscut foragitada del nostre dia a dia. La pilota viu la necessitat d’una transmissió generacional que s’ha perdut en gran part. Un fet que, per sort, comença a revertir-se. I si això passa és perquè des de fa dècades han confluït diversos factors que treballen i empenyen en una mateixa direcció. Un d’ells, sense cap mena de dubte, són les escoles de pilota, que han d’ocupar un lloc privilegiat en la llarga llista d’iniciatives que han permés reviscolar la pràctica d’aquest esport centenari. D’escoles de pilota n’han crescut a borbotons arreu dels nostres pobles durant les últimes dècades. La qual cosa ha possibilitat que es recupere, en part, la presència que aquest joc ha tingut tradicionalment als nostres carrers i trinquets.

En el cas d’Ontinyent l’escola de pilota es va fundar l’any 1991 gràcies a una iniciativa conjunta de l’Ajuntament i el club de pilota local. Un document d’aleshores, Convenio colectivo para la enseñanza organizada de la práctica de deportes palesa aquella col·laboració que es descriu en els següents termes:

“A tal efecto y reunidos en esta ciudad de Ontinyent el día 22 de marzo de 1991 los Sres:

Dn. Ramón Herrero Mas, en representación del Exmo. Ayuntamiento de Ontinyent y Dn. Andrés Juarez Ruiz en representación del Club Deportivo Local Pilota de Ontinyent.

CONVIENEN

La prestación, en mutua colaboración, del servicio técnico de enseñanza de la práctica del deporte PELOTA VALENCIANA TRINQUET en la Escuela Deportiva de su razón el las siguientes condiciones

El document continua detallant els termes d’aquella col·laboració que, dit siga de passada, resulten d’allò més reveladors. Però entre tots ells en destacarem un; concretament el que diu així: Monitores: José Brotons Martínez y José Vidal Cervera.  Pot ser els noms vos diguen ben poca cosa. O almenys un, perquè de l’altre ja n’hem parlat abans. Tant es val. L’únic que heu de saber al respecte és que es tracta de dos membres del Club de Pilota que van ser escollits per delegar la gestió de l’escola. Al cap i a la fi, algú se n’havia d’ocupar. I, per tal d’acomplir amb aquell encàrrec de la millor manera possible, es van traslladar fins a Canals per participar en el curs per a monitors de pilota. Així, una vegada amb el títol baix del braç, van tornar a Ontinyent per a exercir com a mestres de pilota. Ells, que duien mitja vida fent anar la baqueta amunt i avall de l’Altet de Sant Joan, organitzant partides, tornejos i fent avançar el Club en la direcció que hem llegit abans.

En el moment d’obrir l’Escola Esportiva de Pilota hi havia una quantitat de  xiquets que rondava prop de la seixantena. Una embranzida d’alumnes que va durar uns anys i que després va anar decaient. Fins al punt de quedar-se amb un planter purament testimonial. En efecte, l’any 2018 a l’escola hi havia, només, quatre alumnes. Dos xiquets d’Ontinyent i altres dos de Bocairent.

Havia arribat el moment de donar-li una nova empenta a l’escola. I el context era propici. Bufaven vents que resultaven més favorables per a la pràctica i la promoció d’aquest esport dels que havíem tingut fins al moment. Amb unes institucions més implicades, una infraestructura estabilitzada gràcies a la feina de la Federació de Pilota, la promoció escaient que aportaven certs mitjans de comunicació i la presència d’aquest esport com a material curricular a les escoles.

Una nova etapa que s’escriu amb un nom propi. El de Mario Calatayud Jiménez.

Mario, ja ho hem deixat escrit abans, és l’actual entrenador de l’Escola de Pilota. Va arribar l’any 2018 amb l’excusa de dur a terme les pràctiques extracurriculars que el grau de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport li exigien. Aficionat de tota la vida a la vaqueta, Mario va començar a jugar al seu poble natal de Fontanars dels Alforins. Però tot va canviar en arribar el quart curs del grau abans descrit. Llavors va escollir l’especialització de pilota valenciana que oferia la universitat. Una assignatura optativa impartida per Jordi Naya, un professor d’educació física que ha fet de la pilota una manera de viure. Tan alta és l’estima que sent per aquest esport que ha acabat transmetent els seus coneixements en l’àmbit de la universitat, però també als cursos que organitza la Federació de Pilota Valenciana. La seua implicació és tal que no tardarà a tornar a aparéixer per aquestes pàgines. Mario en parla així d’ell: La seua forma de viure la pilota la transmet als estudiants d’una manera molt pràctica. A nosaltres ens va ajudar a conéixer les diferents modalitats. La qual cosa ens va omplir de ganes i de necessitat de més pilota.

La bona qüestió és que fou el mateix Jordi Naya qui va presentar a Mario al president del Club de Pilota d’Ontinyent. En acabar les pràctiques extracurriculars se’m va oferir el comandament de l’Escola de Pilota. Cosa que, evidentment, vaig acceptar sense pensar-m’ho.

Però els nous temps que corrien requerien d’una manera de treballar diferent. L’escola es va professionalitzar. L’objectiu era construir una base fonamentada a través d’entrenaments que combinaren els vessants tècnics i pràctics. Una feina que permetera als xiquets i a les xiquetes participar en competicions amb escoles o clubs d’altres pobles. Cosa que actualment fan amb regularitat. Presentant equips en totes les categories disponibles. És a dir, en prebenjamins, benjamins, alevins i infantils. Xiquets i xiquetes en edats compreses entre els quatre i els catorze anys que troben cabuda en aquest esport a través de l’escola esportiva.

Tota aquesta feina ha donat el seu resultat. Actualment, l’escola de pilota conta, entre xiquets i xiquetes, amb uns 35 alumnes. Un fet que ha provocat la incorporació d’un segon entrenador: Iván Esparza Santamaría. El primer pilotari professional que ha donat el nostre poble. Algú que combina experiència, passió i que, a més, serveix com a referent a les noves generacions de pilotaris que acudeixen al trinquet municipal d’Ontinyent per aprendre les vicissituds d’aquest esport.

Cert és que la qualitat d’una escola esportiva no es deu mesurar en funció dels èxits aconseguits en forma de premis. Però no deixa de ser un motiu de satisfacció vorer com la feina que s’ha fet durant els últims anys va quallant en forma de reconeixements. Un palmarés que no és gens menyspreable. Sobretot si considerem el fet que la majoria dels alumnes que l’ha obtingut no fa ni quatre anys que entrenen a l’escola de pilota local.

Pam amunt, pam avall, aquest és el resum…

La temporada 2020-2021, l’equip de la categoria cadet va quedar subcampió de provincials de federació de jocs esportius. Assolint, també, un lloable tercer lloc a l’autonòmic de jocs esportius. Tot això pel que fa a la modalitat de raspall.

La temporada següent, la 2021-2022, l’equip de categoria benjamí va aconseguir quedar campió del trofeu Mancomunitat de raspall, subcampió de Provincials de Jocs Esportius de Federació, també en raspall, tercer lloc de l’autonòmic i campions del trofeu Mancomunitat de raspall d’estiu-primavera.

Ben mirat, aquesta col·lecció de títols no descobreix res, però revela una qüestió que resulta tant evident com evocadora. I aquesta és la següent: una escola esportiva, posem per cas aquesta de pilota, acompleix una funció que és fonamental per al futur de l’esport que ajuda a conéixer. Dóna un sentit de futur. I ho fa a través de la continuïtat que és capaç d’imprimir en la pràctica dels més menuts i menudes. Ja hem comentat abans que un dels problemes més greus que ha patit la pilota és el trencament generacional que ha existit entre els seus practicants. Doncs bé, les escoles esportives són el millor instrument que tenim a les mans per revertir aquesta situació. I la prova l’acabem d’apuntar més amunt. Uns xiquets que encara no fa quatre anys que s’entrenen en aquest esport ja són capaços de competir i guanyar títols. Un fet que, a més, té tot el valor del món si atenem un fet colpidor: la majoria d’aquests xiquets i xiquetes no han mamat la pilota des de menuts. Per tant, és molt poc probable que hagen passat hores i hores jugant-la al carrer o al pati de l’escola, com sí que ocorre amb altres esports. De fet, la cosa més probable és que molts d’ells hagen tingut el primer contacte amb aquest joc en el moment precís de mostrar el cap per l’escola de pilota.

Ras i curt: quan abans comencen a jugar, millor. Ah, i una altra cosa, aquest palmarés també constata una altra obvietat que deu omplir d’esperança els amants de la pilota local: a Ontinyent tenim un bon planter de jugadors i jugadores!

Pel que fa a les modalitats que es treballen a l’escola hi ha el raspall, que és la que més temps i dedicació consumeix, el frontó i l’escala i corda. Això determina la participació dels equips en els campionats que es proposen al llarg de l’any. De fet, els equips del club acostumen a jugar en campionats de raspall i frontó. Només de manera esporàdica ho han fet també en altres modalitats.

Ara bé, hi ha un altre àmbit en què l’Escola de Pilota també es mostra present i activa: en el de la promoció d’aquest esport. Talment com ocorre amb el club, l’escola també s’esforça per donar a conéixer aquest joc entre el públic potencialment susceptible de participar en ell. I ho fa a través de diferents iniciatives. La més evident, la que ha estat objecte del present capítol des que l’hem començat, ha estat el dels entrenaments. Unes sessions que acostumen a ser diverses en els formats. Al cap i a la fi es tracta d’adaptar les sessions a certs aspectes com la força, les capacitats motrius o les capacitats tècniques, que acostumen a presentar-se de manera diferent en funció de l’edat dels alumnes. L’altre àmbit en què l’escola desplega el seu potencial de promoció és en el del programa “Pilota a l’escola”. Es tracta d’un programa que organitza la Federació de Pilota Valenciana i que pretén, precisament, la promoció d’aquest joc als centres educatius. I ho fan a través d’unes sessions informatives que combinen aspectes teòrics i pràctics i que sovint compten amb la presència d’algun pilotari professional. Rode per on rode, sempre acudeix algú de l’escola per participar d’aquell programa. Normalment, ho fa la figura de l’entrenador.

A banda d’aquestes iniciatives, que solen ser recurrents en el temps, també n’hi ha d’altres que tenen un caràcter més circumstancial, però que també donen els seus fruits. Per exemple, l’any 2021 l’Escola de Pilota va promoure una activitat extraescolar al col·legi Lluís Vives.

CAPÍTOL TERCER: IVÁN ESPARZA SANTAMARIA. UN JUGADOR NASCUT DEL NO-RES.

Diumenge 26 de juny de 2022. Xeraco. La vida dins del trinquet s’omple d’aire i es queda suspesa quan la partida comença dins la canxa. El soroll de l’esclafit contra la pilota domina el trinquet. Els colps se succeeixen i ocupen tot l’espai. De vegades pugen empesos per la inclinació del tamborí fins a les graderies del dau i del rest. Altres, en canvi, s’esmunyen per l’escala fins a situar-se a la galeria. Només la reacció del públic que segueix la consecució de cada quinze és capaç de trencar aquella hegemonia de la vaqueta quan és colpejada. De tant en tant algú crida una travessa que no tarda a ser contestada. Fins que arriba el moment en què la partida es situa vint per cinc en favor dels rojos. Tonet IV té la partida a la butxaca i, amb ella, la possibilitat de jugar la seua tercera final de l’individual de raspall consecutiva. Les dues anteriors les ha jugades i les ha guanyades. Llavors passa alguna cosa que fa reaccionar al públic. Iván es rebel·la contra la lògica que ha dominat els últims jocs i comença a fer quinzes. Un darrere de l’altre. Arriba a situar la partida vint per quinze i amb net a trenta a favor seu. Està a dos quinzes d’igualar el marcador. La sentència de la càtedra és unànime: si fa el joc, s’emporta la partida. Però Tonet IV sap jugar també les seues cartes i abandona la canxa durant uns minuts acompanyat de Juan Cabanes, un dels hòmens bons de la partida. Entre el públic creix el desconcert. A l’últim quinze el genoll li ha jugat una mala passada. Un pas en fals que duu a pensar a molts dels presents que potser s’ha fotut. Però el dubte dura poc. S’esvaeix en el moment en què el jugador de Genovés entra a la canxa acaronat per l’ovació del públic i se situa al dau per traure. La primera de les tretes li ofereix la possibilitat de guanyar el quinze directe. Les tres següents li ho faciliten, malgrat la lluita aferrissada d’Iván per defendre’s i presentar batalla. Tonet finalment guanya el joc i la partida i és llavors quan l’espectador que tinc al costat, aficionat de tota la vida a la pilota, sentencia: Iván ha perdut jugant una molt bona partida. Estos dos jugadors –en referència a Iván i a Tonet IV– són els millors del circuit en estos moments. Hem vist una final anticipada. Acaba de disputar-se la semifinal del “Campionat Individual de Raspall. Trofeu President de la Generalitat Valenciana”. Es tracta de la competició mà a mà per a jugadors professionals dins la modalitat de raspall de major prestigi. Una fita que molts jugadors de pilota somien, però que pocs d’ells són capaços d’assolir.

Però com ha arribat Iván a convertir-se en un jugador de pilota professional i esdevenir, a més, una de les figures més respectables dins del circuit en la modalitat de raspall? La pregunta és del tot pertinent. Iván és natural d’Ontinyent. Una ciutat amb ànima de poble que no ha vist créixer cap pilotari de renom. Cap referent capaç de comboiar rere la seua ombra els aficionats més menuts cridats a succeir-lo. I no és aquest un fet estrany. Els pobles que han parit les últimes figures de la modalitat de raspall són uns altres: Genovés, Castelló de la Ribera, Piles o Barxeta. Tots ells pobles més menuts on l’afició ha mantingut l’impuls que tradicionalment ha tingut la pilota valenciana arreu de les nostres comarques. Al voltant d’aquest fet, el periodista Pedro Valero, al seu programa El tamborí, durant el transcurs de l’episodi Efecte 2.000, dedicat a la generació de joves pilotaris nascuts al voltant d’aquella data, va dir el següent El que passa amb Iván és que va nàixer al municipi d’Ontinyent, a la Vall d’Albaida. Sense escoltar el soroll de la pilota al rebotar contra els murs del trinquet quan asomava pel balcó de casa, com sí que ho feien els seus companys de la Safor. Però el ben cert és que Iván, i també Ontinyent, han canviat molt des de l’hivern d’aquell 2001 (Iván va nàixer el 2 de desembre d’aquell any). Es podria dir que l’un ha canviat l’altre. I a l’inrevés.

Ben cert és que l’afició a la pilota sempre s’ha mantingut ferma a casa nostra, però també ho és que ha sobreviscut al marge de l’interés social majoritari que ha estat capitalitzat per altres esports. Una prova d’això és el primer contacte que Iván va tindre amb aquest esport: La primera vegada que vaig saber de l’existència de la pilota fou gràcies a un episodi de l’Alqueria Blanca. Jo tenia dotze anys i allà a la pantalla van aparéixer uns actors disputant una partida d’escala i corda. Mogut per la curiositat va preguntar als pares quin era aquell esport i en què consistia, però poc van poder dir-li al respecte. Tenien poques referències de l’esport propi dels valencians. Com la major part de la gent del seu voltant. La casualitat va fer que uns dies després caiguera a les seues mans un full de propaganda de l’escola de pilota d’Ontinyent. Li’l van donar a l’escola. Llavors ja no m’ho vaig pensar. Em vaig apuntar i vaig fer la primera classe introductòria, que va tindre lloc al col·legi Carmelo Ripoll. Cert és que la pilota li va suscitar interés des del primer moment, però el context no era el més propici per a fer el pas definitiu. De tota la gent amb qui es relacionava no n’hi havia ningú que jugara a pilota. Tampoc en parlaven d’ella. De fet, el desconeixement cap a aquest esport era el fet més habitual entre els amics i coneguts. És per això que els primers anys va alternar la pràctica de dos esports tan diferents com la pilota i el futbol. Era tal el nivell d’allunyament que vivia respecte d’aquell esport que en aquells temps desconeixia que hi havia pilota professional, que també es jugava a altres zones o, inclús, que hi haguera tantes modalitats dins del mateix esport.

Amb el temps Iván va decantar-se per la pilota. Les hores consumides fent anar el braç i pilotejant amb els companys li van proveir d’un major control sobre el joc. Començava a creure’s que podia. A cada dia que passava s’adonava que la cosa avançava i que calia temps, dedicació i, per sobre de tot, algú que li mostrara el camí que tenia per córrer. Al cap i a la fi, ningú naix ensenyat. El primer dels mestres en traure el cap per la porta fou Jordi Naya, natural d’Agullent. L’home li va proporcionar una visió general i introductòria del joc de pilota. Amb pinzellades de caràcter lúdic va saber comboiar al nou jugador en la dinàmica d’un joc que cada cop li resultava més familiar. Després arribà Manolo Peris. El segon dels entrenadors que tingué Iván li va mostrar l’amplitud necessària d’una tècnica centenària, la que fan valer els jugadors de pilota quan es decideixen anar avant. I mentre això se succeïa també li desgranava els aspectes diversos del joc. Aquell codi reglamentari i moral que regeix la pràctica d’aquest esport carregat de tradició. Iván aprenia i creixia a redós d’un esport que anava descobrint a marxes forçades. I com que això s’esdevenia va fer el següent pas. Amb catorze anys va entrar al programa de tecnificació de pilota. Un de tants que organitza la Federació de Pilota Valenciana i que busca perfeccionar el joc d’aquells joves que es considera que presenten les aptituds necessàries per a desenvolupar un joc d’ampla volada. A Iván li va tocar desplaçar-se a la localitat de la Llosa de Ranes. Podia haver estat qualsevol altre poble perquè aquest programa té un caràcter itinerant, però va donar la casualitat que en aquella ocasió es va celebrar al cor de la Costera, ben a prop de sa casa. Això sí, siga on siga que s’organitze, darrere d’ell sempre hi ha la figura de José Garcia, el Moro, un expilotari professional que jugava de mitger a la modalitat de raspall. El Moro li va proporcionar el punt que li faltava, aquell que li va possibilitar polir la tècnica necessària per a deixar de ser un més entre tants i encaminar-se decidit cap al circuit professional. Però no només això, l’expilotari va ser l’encarregat d’impulsar a Iván al següent pas dins del món de la pilota.  Ell mateix el va seleccionar per a entrar al CESPIVA, el Centre d’Especialització de pilota Valenciana. Un ens que s’encarrega de formar a tots els nivells (físic, tècnic i psicològic) els esportistes de base per tal que puguen arribar a jugar com a professionals de la pilota. Allà mateix, a banda del Moro, també es va trobar amb Ismael Vidal, Fageca, expilotari professional en la modalitat d’escala i corda. La seua funció al centre: preparador físic. Iván avançava per bon camí. De la mà de preparadors professionals i envoltant dels jugadors més prometedors garbellats tots ells arreu de les comarques valencianes, va donar-ho tot a cadascun dels entrenaments als quals acudia per treballar la pràctica de la pilota des del doble vessant tècnic i físic.

Hui, pilotari professional com és, Iván s’entrena de la mà de Xavi Perigüell, que continua aprofundint en la millora de la tècnica i, sobretot, en la preparació física. Tan necessària per a afrontar el circuit professional actual, que resulta d’allò més exigent.

L’any 2017 el camí que Iván havia engegat cap al món professional de la pilota va fer un gir que molta gent esperava. A jutjar pel creixement que havia experimentat com a jugador resultava raonable pensar que el moment de l’esclat arribaria més prompte que tard. I així va ser. Aquell any el pilotari d’Ontinyent va guanyar la “Lliga promeses”, la “Lliga juvenil” i “l’Individual sub-18”. I precisament per això, per haver guanyat l’últim d’aquests títols, va obtenir una plaça a “l’Individual sub-23”, que també va guanyar. La final la va disputar contra el pilotari Roberto Feo, natural de la Llosa de Ranes. Iván contava, llavors, amb 16 anys. I malgrat que li quedaven dos anys encara per disputar el sub-18 el van passar a jugar segones partides, que és la manera com es coneixen les partides professionals de pilota. Un nom, siga dit de passada, batejat per la pura lògica. L’ordre habitual de moltes partides dicta que la primera d’elles és la que disputen les promeses. I com deveu imaginar, la segona és la que enfronta els jugadors amb consideració de professionals. Arribats a aquest punt, amb Iván disputant les segones partides, naix el jugador de professió. Una consideració que bé mereix un aclariment. Si més no per les particularitats i peculiaritats que el món de la pilota representa. No debades, per entendre com funciona el circuit de pilota professional hui en dia hem de donar una ullada, encara que siga breu, a la manera com aquesta s’ha professionalitzat.

Paco Cerdà i Purificació Mascarell expliquen al seu llibre [4] que el camí cap a la modernització d’aquest esport compta amb tres fites que són fonamentals. La primera d’elles va ocórrer l’any 1991 i va contar amb la iniciativa de l’empresa Frediesport, amb el suport econòmic de Bancaixa i la predisposició de la Televisió Valenciana. De la confluència d’aquests tres elements va nàixer el primer Circuit Bancaixa, una nova lliga d’escala i corda per equips. La cosa no té aparença de ser massa revolucionària, però guarda la seua importància. Sobretot si atenem a la manera com es gestionava i considerava l’esport de la pilota abans d’aquella data. Fins aquell moment els pilotaris es veien abocats a un món dominat per la incertesa. Sense competicions oficials havien d’organitzar-se un calendari de partides de mutu acord amb els trinqueters, que només tenien per oferir-los una part dels beneficis que donaven la venda d’entrades i les travesses. Uns incentius que, de tant en tant, es veien incrementats per les eventuals propines amb què alguns espectadors acostumaven a ruixar aquells jugadors que amb el seu joc els havien fet guanyar un bon grapat de diners. La precarietat era causada pel fet que un jugador, en eixir de casa cap a la partida, no sabia què anava a guanyar. Però també, i sobretot, perquè qualsevol eventualitat (una lesió, una malaltia…) els furtava la possibilitat de guanyar-se el pa amb el joc de pilota. Així, doncs, amb aquesta iniciativa l’esport de la pilota s’imbuia del caràcter esportiu i competitiu que no havia tingut mai. Per primera vegada en la història d’aquest esport s’obria la porta als diners que arribaven de fora el trinquet. S’atacava el mal principal que afectava la pilota. Un remei que va arribar de la mà d’aquell que l’havia patit en primera persona. No debades darrere d’aquesta iniciativa hi havia l’expilotari Alfredo Hernando, Fredi, responsable de l’empresa Frediesport abans esmentada.

La segona fita que marca la modernització de la pilota s’inicia al voltant de l’any 2000 i apareix en forma de praxi política. Un estament que tradicionalment, encara que amb moltes i honroses excepcions, s’ha mostrat alié al desenvolupament d’aquest esport. Aquell any es va promulgar un decret de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència encaminat a facilitar la pràctica del joc de pilota a les escoles i instituts. Allà s’obligava als centres educatius de nova construcció a incorporar un minitrinquet a les seues instal·lacions. Dos anys més tard, l’any 2002, la pilota valenciana es va incorporar explícitament al currículum de l’Educació Secundària Obligatòria. Durant aquell temps, també, es va crear una xarxa important d’escoles de pilota i centres de tecnificació que va nàixer de la col·laboració establerta entre la Federació de Pilota Valenciana i els Ajuntaments de cada poble.

La tercera i última de les fites que determinen el camí que anem perfilant s’esdevé l’any 2005, quan es crea l’empresa ValNet, l’objectiu de la qual és doble. Per una part, millorar les condicions dels jugadors de pilota. Això és, sou fix a càrrec de l’empresa i cotització a la Seguretat Social, amb tots els drets que això comporta: dret a l’atur, a la jubilació, a la baixa mèdica…. Per l’altra, organitzar un calendari que omplira i ordenara les competicions al llarg de la temporada. Amb la irrupció d’aquesta nova concepció de la pilota es va donar l’estocada final al vell sistema dominat per les partides organitzades al voltant de les travesses, les entrades i les propines. Un sistema creat al voltant de la figura del trinqueter, que era qui ho organitzava tot.

La situació que viu hui en dia el pilotari professional resulta molt semblant a la que va plantejar Valnet en el seu moment. Iván, per exemple, té un contracte anual amb la Fundació de Pilota Valenciana, l’ens que aglutina la nòmina de jugadors de pilota professionals que actualment existeixen. Aquest contracte li reporta un sou al mes i és revisat a finals d’any en funció del rendiment i dels títols aconseguits. Gràcies a aquesta relació laboral el jugador gaudeix de la cobertura bàsica que té qualsevol altre treballador. A més, a banda del benefici que li ofereix la Fundació de Pilota Valenciana el jugador pot incrementar els seus ingressos a través de les ajudes dels patrocinadors, que en el cas d’Iván són diversos. De fet, en parlar d’aquesta qüestió es mostra molt clar al respecte: De diners no n’entren massa, però són suficients per a anar tirant. A mi em van aconsellar que els invertira en formació i això estic fent. En efecte, el pilotari d’Ontinyent sovinteja la seua feina amb l’estudi del “Grau de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport”. Conscient com és que s’ha de treballar  el present per a guanyar-se el demà.

Un demà, per cert, que va començar a dibuixar-se el dia 6 de novembre de 2021. En aquella data es va disputar la final de la “Copa Diputació de València. Caixa Popular de Raspall”, una altra de les fites marcades en roig al calendari esportiu professional. En aquella ocasió Ivan va formar parella amb Seve Martínez, el jugador de Castelló de la Ribera. Seve és el jugador amb qui més còmode m’he sentit dins la canxa. És un jugador que no juga pilotes forçades. A més, no cal ni que ens parlem perquè ens compenetrem molt bé. Tant dins com fora de la pista. I ben bé que devia anar així. No debades la parella va guanyar totes les partides disputades durant el campionat. Inclosa, naturalment, aquella final jugada al trinquet de la Llosa de Ranes. Els rivals bé que havien demostrat el bon moment de forma en què arribaren a aquella partida. Jugaven contra la parella formada per Vicent Sendra, el jugador de Xeraco que brillava com a subcampió de lliga (una lliga, per cert, que acabaria guanyant la temporada següent), i Paco Lorja. El marcador va acabar amb un 25 per 15 que va ser molt celebrat per un públic entregat que va viure aquella partida enmig d’un ambient formidable: Com els d’abans de la pandèmia, rebla Iván que també va haver de travessar com a jugador, i durant un temps, aquell desert imposat per la COVID-19.

Però com és Iván com a jugador de pilota. El primer que hem de deixar clar és que Iván juga dins la modalitat de Raspall. No n’hi ha cap raó darrere d’aquesta tria més enllà que és la modalitat que he practicat sempre. Mai he jugat dalt corda. A més, Iván és restador. És a dir, ocupa la posició del rest quan juga com a integrant d’un equip, bé siga en un trio o en una parella. Vol dir això que, en estos casos, la posició que ocupa dins la canxa és la més endarrerida de totes. Una posició, a més, que l’obliga a dur el pes de la partida, ja que la major part de les pilotes han de passar per ell. Tant és així que dins el món de la pilota s’usa sovint una expressió per a definir el paper del restador dins la partida El carro, quan s’estaca, només el trau l’animal de barres, en al·lusió al fet que quan una partida es torna difícil és el rest, principalment, qui l’ha de remuntar.

Un bon jugador de raspall ha de ser molt complet i ha de dominar, o almenys defensar-se, en tots els colps. Però en preguntar-li sobre els colps que millor domina Iván dubta un moment. Sempre és difícil parlar d’un mateix: Diuen que la meua raspada és molt llarga i que a terra la pilota va forta. Que amb l’esquerra la puc fer anar lluny. El rebot és un recurs que gaste molt.

I què diuen les altres persones d’ell, de la seua manera de jugar. Pedro Valero, un dels periodistes esportius que més temps ha dedicat a la pilota comenta: Un jove amb talent i sense complexos… Un rest sòlid, segur, sobri, tècnic i tàctic… Aquell menut que descobria els secrets encisadors de la pilota mitjançant els addictius capítols de l’Alqueria Blanca s’ha consolidat com un jugador amb un prometedor futur al davant. Un pilotari complet. Sense errors. Que ja ha ensenyat la poteta per baix la porta. Després d’estrenar-se en les competicions oficials en 2020 continua treballant sense fer soroll, amb paciència, per aprofitar de nou la seua oportunitat. Com també ho fa Ontinyent, una ciutat que s’ha bolcat amb la pilota professional i que està suant, i de bo, la samarreta amb l’objectiu de guanyar la seua partida, que apareguen més Iván Esparza al seu trinquet.

Una altra de les persones que el coneix bé perquè ha seguit la seua evolució com a jugador és José Vidal, del club de pilota d’Ontinyent: Ha crescut molt ràpidament com a pilotari. Perquè té moltes facultats i sacrifici. És important que un poble tinga un referent bo com Iván. Oscar Borrell, aficionat i treballador incansable per aquest esport puntualitza: És un jugador molt regular i amb molt de seny. Algú que no ha mamat l’afició d’aquest esport i malgrat això s’enganxa de major. És un jugador molt tècnic i ara, amb el pas del temps, està agafant físic. També té la gràcia de poder tirar la pilota dalt –a la galeria del dau- des del 9.

EPÍLEG. DUES QÜESTIONS PER ACABAR.

LA PILOTA A ONTINYENT EN L’ACTUALITAT.

Durant el curs escolar de 2017-2018 Mario Calatayud va haver de compaginar els estudis del Grau que cursava amb les pràctiques extracurriculars que va fer al club de Pilota d’Ontinyent. Això, per a un enamorat d’aquest esport com és ell, va resultar, a més d’un encert, un avantatge. Perquè li va donar la possibilitat de conéixer de primera mà una realitat en la qual estava a punt d’aprofundir mitjançant el TFG (Treball de Final de Grau).

Després d’uns mesos dedicats al treball de camp i a la recerca Mario va presentar i defensar el TFG, que va aparéixer sota el nom de Estudio cualitativo de la pelota valenciana dentro de la educación física en los centros educativos de Ontinyent. La finalitat del qual naixia d’una quimera personal i tenia a vorer amb la necessitat d’entendre perquè el joc de pilota no acabava de funcionar a un poble com Ontinyent, que té més de 35000 habitants.

Per tal d’arribar a una conclusió Mario es va embarcar en una sèrie d’entrevistes que va mantenir amb responsables dels equips docents que hi havia als centres locals, escoles i instituts. Necessitava entendre de primera mà què estava passant amb la pilota al nostre poble. Tot això amb el doble propòsit d’aprendre, primer, per a intentar trobar una solució, després. Mario ho tenia clar, calia buscar una eixida perquè la pilota es poguera desenvolupar a Ontinyent amb la normalitat que es mereixia. Exactament com ocorre amb qualsevol altre esport al nostre poble.

Les conclusions a què va arribar foren diverses, però nosaltres les resumirem en dues. Per semblar-nos aquestes les que presenten una major incidència en l’afer que ens ocupa i per ser, a més, les que tenen una solució més a l’abast de les possibilitats col·lectives. La primera d’elles és la que es refereix a la manca de formació específica -al voltant de la pilota- del professorat encarregat d’impartir les unitats didàctiques a les escoles i instituts. La segona, que també fa referència a una mancança, es fixa en les instal·lacions que permeten la pràctica de la pilota. De fet, en l’actualitat només dos centres d’Ontinyent disposen de les instal·lacions pertinents i, per acabar-ho d’adobar, en un d’ells no s’imparteix la unitat didàctica de pilota que asseguraria la utilització d’aquella infraestructura.

Tot i la importància d’aquest treball, faríem bé de contextualitzar-lo i aclarir un punt que és fonamental. L’objectiu del mateix se centra en un àmbit específic, el de l’educació. Però n’hi ha d’altres espais que també resulten rellevants per al desenvolupament de la pilota al nostre poble. És per això que cal que obrim la perspectiva i intentem entendre l’estat en què es troba la pilota actualment.

Hui en dia la pilota viu un reviscolament a Ontinyent. I si això ocorre és perquè han confluït una sèrie de factors que així ho han possibilitat. Per una banda, hi ha les ajudes de les institucions públiques. Aquelles mateixes que durant tant de temps van viure d’esquena a aquest esport i que ara compten amb un bon grapat d’excepcions capaces de treballar de valent per tal de valorar la pràctica de la pilota. En el cas d’Ontinyent comptem amb ajudes que ens arriben per part de la Generalitat i de l’Ajuntament local, que ha trobat en la figura d’Oscar Borrell el millor aliat amb qui es podria contar. No debades, Oscar ha estat un aficionat dels de tota la vida, algú que ha practicat el joc de pilota des de menut i que encara el segueix allà on siga que es manifeste. Amb un especial interés quan això ocorre a Ontinyent. També hi ha la creació de dues institucions que han estat fonamentals per al desenvolupament de la pràctica d’aquest esport al nostre poble i de les quals ja n’hem parlat a bastament: el Club de Pilota i l’Escola de Pilota. I finalment hi ha l’eclosió esportiva d’Iván Esparza Santamaria. Perquè amb el seu exemple es reflecteixen els somnis i les esperances dels xiquets i les xiquetes que setmanalment acudeixen al trinquet per provar de seguir les seues passes.

Aquesta confluència d’elements ha permés que aquella sensació negativa que hi havia fa uns anys -menys dels que puguem imaginar- respecte a la pilota s’haja esvaït com una mala boira que el vent empeny. Llavors entre l’aficionat regnava una impressió molt dolenta que, dit siga de passada, era corroborada per la realitat més immediata. El públic que assistia i participava de les partides era massa fàcil de contar i, a més, estava format per persones amb una mitja d’edat molt avançada. Un fet aquest, el de l’edat, que d’entrada no resulta un problema. Però que s’hauria de considerar amb preocupació quan no existeix un relleu generacional. Que és el que ocorria llavors. Ara mateix, la incorporació d’una nova fornada de pilotaris joves ha foragitat aquella por que fou la raó de ser del món de la pilota local durant molt de temps.

ELS TRINQUETS D’ONTINYENT.

Cert és que la pilota ha gaudit, tradicionalment, de dos espais que conformen el seu hàbitat natural: el carrer i el trinquet. Indistintament s’han emprat aquests dos escenaris per a desenvolupar el joc des del començament. És a dir, d’ençà que en tenim testimonis escrits d’ella.

Al nostre poble també s’ha jugat en els dos escenaris. En parlar del club hem fet un inventari, més o menys acurat, dels diferents espais on s’ha desplegat el joc al carrer. Tocaria ara parlar del trinquet o, millor dit, dels trinquets que tenim al nostre poble.

La primera d’aquestes instal·lacions és la que hi ha ubicada al Poliesportiu Municipal. No podia ser d’una altra manera. No debades és la més antiga, la més gran i, per tant, la que guarda dins els seus murs el pes de la tradició local de la pilota. Aquest trinquet va ser construït en el context d’un pla de construccions esportives que pretenia ampliar les instal·lacions dedicades a la pràctica dels diferents esports. Es va inaugurar l’any 1985 i després d’ell encara es construiria la pista d’atletisme, el velòdrom, el camp de futbol, la piscina coberta… El trinquet és de titularitat pública i, com a tal, ha de ser explotat per l’Ajuntament. Però la lògica de la seua gestió recomana que durant els pocs dies que se celebra partida es contracte a un marxador perquè gestione l’activitat que es deriva d’aquell espectacle. És a dir, per a què venga les entrades, duga les pilotes, gestione les travesses, la publicitat… Una activitat que és preferible que es contracte perquè és del tot esporàdica. De fet, de partides professionals se’n juguen unes quatre o cinc a l’any. Un nombre del tot insuficient per a mantindre una infraestructura continuada. I no és el d’Ontinyent un cas singular o anecdòtic. Actualment, arreu dels nostres pobles n’hi ha molt pocs, poquíssims, trinquets que siguen de gestió privada. La major part dels existents són públics i gairebé sempre s’opta per una gestió semblant a la descrita per al cas del nostre trinquet municipal. Això sí, de la mateixa manera que hem deixat escrit que el nombre de partides professionals resulta més bé curt, hem de reconéixer que el trinquet s’usa gairebé cada dia. Perquè els entrenaments de l’escola de pilota l’ocupen una mitjana de tres dies per setmana. La resta es deixa a la disposició de la gent que vol jugar a pilota, tant als membres del club com als aficionats que acudeixen al marge de qualsevol institució. Un calendari que queda més ajustat encara si comptem amb els entrenaments d’Iván Esparza Santamaria.

Però no és aquest l’únic trinquet que tenim al nostre poble. També comptem amb instal·lacions a l’IES del Pou Clar i el Jaume I. El motiu d’això ja l’hem tret a col·lació en aquest treball, en parlar de les tres fites que han marcat la modernització de la pilota valenciana. Recordem: a començaments de l’any 2000 un decret de Conselleria promulgava l’obligatorietat d’alçar trinquets als centres educatius de nova construcció. Doncs bé, en eixe context, es van construir les intal·lacions referides, que són dues per cada centre. Generalment un minitrinquet i un altre més gran. Unes instal·lacions que prompte es veuran incrementades, ja que a la reforma que s’està projectant a l’IES de l’Estació hi ha previst construir un trinquet de frares. Una modalitat que és hegemònica de les comarques de Castelló, molt semblant al frontó, però que té una peculiaritat que converteix la seua pràctica en una experiència molt divertida. Es tracta de dos bisells verticals (anomenats “frares”) ubicats a cada costat del frontis. Dues construccions de metre i mig d’alçada, aproximadament, que acaben en punta i que maten l’angle existent entre el frontis i els murs laterals. Una peculiaritat arquitectònica que influeix en el joc. Ja que desvia la trajectòria de la pilota quan colpeja, fent-la imprevisible i dificultant, així, el joc del contrari. La part posterior d’aquests trinquets, per cert, presenta una teuladeta i la canxa acostuma a ser d’una grandària més reduïda que la resta.

BIBLIOGRAFIA.

[1] Llora Tortosa, Antonio. Ontinyent y su historia. Ontinyent. 1992. Pàg. 200.

[2] Bernabeu Galbis, Alfredo. El Santo Hospital de Ontinyent. Curiosiodades de una época –misceláneas- documentos. Ontinyent. 1991, Edita: Hospital Beneficiencia Nuestra Señora de los Dolores. Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent. Pàg. 70-71.

[3] Soldado, Alberto. Joc de pilota. Historia de un deporte valenciano. 1998. Publitrade grupo de comunicación. Pàg. 205.

[4] Cerdà, Paco i Mascarell, Purificació. La revolució va de bo!. La modernització de la pilota valenciana. 2009, Universitat de València.