Manuel Martínez Oviedo, «El Ninero»

Un artesà en temps difícils

Poc a poquet, la llum que s’esgola per la finestra va perdent el seu nervi. La força amb què ha irromput al taller, a primera hora del matí, s’ha anat esmorteint a mesura que passaven les hores. Senyal que ja n’hi ha prou, que demà serà un altre dia. Acabada la jornada Manolo redreça el seu cos malmés sobre la cadira i després agafa aire. Té clar que s’ha d’alçar, però ha estat tantes hores ajocat allà, treballant, que sap que la cosa no li resultarà fàcil. Per això es prepara com cal per a l’ocasió. Primer s’ajusta la boina i en acabant reviu el caliquenyo amb una intensa xuclada. Només quan ha acomplert amb aquell ritual s’alça pesadament, amb la mateixa lentitud amb què s’enfonsa un vaixell al bell mig de la mar.

Els ulls, que són menuts i d’un blau profund, li couen quan mira una miqueta més enllà, cap a la porta. Acostumat com està a fixar la mirada a dos pams de la cara li costa entreveure la pila de deixalles que l’envolten. Per tot arreu hi ha paper, cartó i trossos de fusta. Matèria primera del seu quefer. Caps de nines, cossos de cavalls, motles d’escaiola, dibuixos escampats damunt la taula, braços de paper, cames a mitjan fer, teles de molts colors, cordills que simulen cabells, ulls de grandària diversa, recipients per a l’aigua, la cola per a apegar i pinzells completen l’inventari d’estris escampats per l’estança. Si no ha imposat cap ordre en aquell espai és perquè no el necessita. Ja fa molt de temps que va aprendre que només es pot crear des d’aquell lloc incert on es troben la solitud amb el caos.

Però ara cau la vesprada i amb ella la jornada laboral. I com que damunt ha arribat el bon temps el veïnat s’ajunta al carrer per fer safareig. Així, a l’hora convinguda, que és tan imprecisa com indefugible, van aplegant els veïns i les veïnes amb la cadira de boga a la mà. L’últim a fer-ho, hui, és Manolo, l’artesà a qui tots coneixen pel sobrenom familiar del Ninero. El primer que fa és saludar als parroquians. Després deixa caure la cadira que ha tret de casa i s’asseu una altra vegada. Però ara ho fa en companyia. No sol i en silenci, com ha estat durant gran part de la jornada.

La parsimònia que regeix la conversa dels més grans contrasta amb l’actitud de la xicalla. Si als uns se’ls dibuixa el cansament del dia al rostre i a les paraules, als altres això no els ocorre. Incapaços de parar quiets, ni que siga per un moment, els xiquets i les xiquetes s’entretenen jugant a “aüxar mosques” i a “seguir la mare”. I mentre fan això s’acacen i fan soroll. Res que no els pertoque a la seua edat.

Mentre tot això passa Manolo es fa l’amo de la conversa. És un home menut i entrat en anys. De caràcter afable, simpàtic i molt xarrador. Té una certa tendència a la facècia; a caure en la broma. I per això tothom el té en tan alta estima. Sembla mentida que l’home que crea sol i pateix la “vellea”, com diu ell, mostre aquesta actitud de cara a la vida. L’artista artesà, el creador que viu al marge del seu temps i en paga les conseqüències. L’home que defuig la precarietat fent el que més li agrada: joguines de paper i cartó. I moltes coses més.

L’escena que acabem de contar va ocórrer moltes vegades al carrer Sant Jaume número 84, a tocar de la plaça de la Coronació, aquella que es coneix popularment pel seu nom secular: El barranquet. Resulta que en un dels seus cantons, el que dona al barranc de l’Almaig, hi havia un carreró al fons del qual s’obria la casa on vivia la família de Manuel Martínez Oviedo, el Ninero. Allà va nàixer i va viure, va aprendre l’ofici i va desenvolupar el seu art fins al dia que va morir, l’any mil nou-cents setanta-sis. Tenia setanta-cinc anys complits. Però entre aquella escena que inicia el nostre relat i la que enceta la vida del Ninero sobri un abisme insondable.

Manolo va nàixer al caliu d’una família que gaudia d’una posició benestant. No eren rics, però vivien al marge de les penalitats pròpies dels temps difícils que els havia tocat viure. Fou el major de quatre germans. Després d’ell van nàixer Joaquin, Concepción i finalment Josefa, o Pepita, que per al cas és el mateix.

El seu pare, Manuel Martínez Galbis, ja es dedicava a l’ofici de les joguines. D’ell va aprendre l’art del disseny i la confecció de tota mena d’estris, particularment d’aquells que s’elaboraven a partir del paper i del cartó. D’ell va heretar, també, el malnom del Ninero, que va esdevenir el propi de tots els membres de la família.

Però la malastrugança no va tardar a traure el cap per la porta de casa. Manuel Martínez Galbis, el pare, va morir abans d’hora. Només comptava amb cinquanta-sis anys en el moment del seu traspàs, que va ocórrer el setze d’agost de l’any 1931, quatre mesos després que s’establira la Segona República Espanyola. La seua dona, Regina Oviedo Albert, es va quedar sola al càrrec dels quatre xiquets. I per això precisament, perquè no li’n quedava una altra, es va responsabilitzar d’un negoci que, fins aquell moment, havia dirigit el marit. Els seus fills, Manolo i Joaquin, van aprendre l’ofici i van treballar de valent. Tampoc comptaven amb una altra opció que no fora aquella. Així que van acceptar un destí que se’ls havia girat d’esquena. I talment ho havien fet ells, també ho van fer les seues germanes: Concepción i Pepita. Perquè la urgència els acaçava a tots en aquella casa. Per això cadascú es va afanyar a aportar allò que bonament podia.

Va resultar, però, que la família i el treball no es van avenir com era d’esperar. Per això, poc temps després d’emprendre aquella nova etapa, Joaquin i Manolo es van separar. Havien decidit que cadascun faria el seu propi camí al marge de l’altre. Manolo es va quedar a la casa que l’havia vist nàixer. La mateixa que havia servit, des dels temps de son pare, de taller familiar. Joaquin, per la seua banda, va abandonar la llar per establir-se pel seu compte. Primer, en un taller que hi havia al carrer Ramón i Cajal. Més tard, i ja de manera definitiva, a un baix del carrer Dos de Maig. Al principi ambdós negocis percaçaven la mateixa finalitat: fabricar joguines a la manera artesanal. Però aquesta confluència va durar ben poc. Resulta que Joaquin, més prompte que tard, va decidir treballar de torner. Durant un temps va fer equilibris entre la fabricació de joguines i els treballs d’ebenisteria. Però poc a poquet va anar imposant-se el quefer de la fusta per sobre del de les joguines, que finalment acabaria per abandonar. Manolo, el germà major, quedava com a únic continuador de l’ofici que el pare els havia llegat.

Amb el seu treball Manolo es va mostrar fidel continuador de la tècnica que va aprendre del seu progenitor. I ho va fer durant tots els anys que es va dedicar a aquell ofici. És a dir, fins al dia mateix que li va sobrevindre la mort. Més per necessitat que per vocació, però d’això en parlarem una miqueta més endavant.

Si els Nineros hagueren fet ús d’un llibre d’estil per tal de regular la tècnica que els caracteritzava, aquest hauria començat per un principi innegociable: el treball fet amb les mans. I no pretén aquesta afirmació esdevindre redundant. Més aviat busca expressar que l’ofici de Manolo, com abans ho havia estat el del seu pare, era el propi d’un artesà. Contava, només, amb l’ajuda de les seues mans. Amb elles dissenyava els models. Després formava amb argila roja les figures segons la grandària que finalment tindria el producte acabat. Tot seguit feia un motle amb escaiola partint del model d’argila. En acabant, s’aplicaven amb paciència centenars de trossos menuts de paper amerats amb cola. Un darrere de l’altre, fins que quedava una capa prou grossa com per a sostindre’s per ella mateixa. Una vegada assecada la figura es procedia a enllestir-la mitjançant la polida i la pintura d’aquesta.

Dit així la tècnica resulta d’una simplesa palmària. Vaja, que no sembla gran cosa. De fet, qualsevol la podria executar sense massa complicacions. Ara bé, el resultat és allò que marca la diferència. I en el cas del Ninero la solvència en l’ofici queda fora de qualsevol dubte. La qualitat de les seues creacions és cosa sabuda i, de fet, encara se’n parla.

Per altra banda, encara hi ha una altra cosa que sobreviu al marge de la qualitat de la seua producció. Resulta que el Ninero va modelar amb les seues mans les il·lusions i les esperances de moltes persones. Al cap i a la fi, Manolo fou, per sobre de tot, un treballador de la festa. Artista polifacètic com era, no es va deixar encasellar per cap classe de convenció o de comoditat. I si alguna vegada va tindre la temptació de fer-ho, prompte la va abandonar. Tan bon punt va reconéixer que, clar i ras, no s’ho podia permetre.

L’home ha quedat gravat a la memòria de molta gent com l’artista que feia figures de Gegants i Cabets. I es veu que d’encàrrecs no li’n faltaren. De fet, en va construir per a diverses poblacions: Novelda, Elda, Monòver, Alcoi i, per descomptat, Ontinyent. Tant fou així que en plena postguerra, l’any 1946, es van inaugurar les figures que Manolo el Ninero va elaborar amb vímet i fusta de faig, seguint l’estil propi de l’època. Al mateix temps, també es va dedicar a la reparació dels desperfectes que anaven sorgint en els gegants de la nostra població. Aquells que havia fet a la dècada dels quaranta l’artista local Carlos Tormo, “Carlets”. Conta l’anècdota, moltes vegades airejada, que el treball de confeccionar cabets li va reportar algun disgust. Concretament a la població de Lugo. Segons sembla, la corporació d’aquell municipi gallec li va encomanar sis cabets per a celebrar les seues festes. Manolo el Ninero s’hi va dedicar en cos i ànima, però es veu que no en va haver-hi prou amb el treball i amb la bona voluntat. Perquè dies després d’enviar els cabets va rebre una missiva en què se l’informava del malestar que una de les peces havia ocasionat entre els responsables del consistori. Segons li van fer saber una de les figures s’assemblava en excés a un dels regidors d’aquella corporació municipal. I, com era d’esperar, la cosa no va caure en gràcia. Algunes fonts afirmen que l’incident va comportar la devolució del cabet que podríem anomenar “de la discòrdia”. Altres, per contra, redueixen l’afer a un estira-i-amolla dialèctic que va acabar en un no res. Siga com siga, l’únic del cert que sabem és la reacció que va tindre l’artista: Si jo mai he eixit d’Ontinyent!

L’altra anècdota que persegueix la figura del Ninero, fins i tot més coneguda que l’anterior, també té relació amb el seu treball i amb els Gegants i els Cabets. Aquesta vegada la cosa va ocórrer ací, a Ontinyent.  

Pel que es veu l’home havia reparat la mà d’un dels gegants, sembla ser que el cristià, que s’havia fet malbé de resultes de l’ús que se li donava. Una vegada acabada la feina Manolo es va encaminar cap a l’Ajuntament per tal de presentar la factura. I aquell document, que no pretenia res més que ser una pura formalitat, ha arribat fins als nostres dies gràcies al concepte que descrivia: por hacerle la mano al gigante. Pel que es veu, un funcionari de l’Ajuntament a qui no li van passar per alt aquelles paraules, va airejar el contingut de la factura fins a convertir-lo en una facècia que ha arribat fins als nostres dies.

Una altra de les festes amb solera que tenim a Ontinyent són les de Moros i Cristians. I ací també va deixar la seua empremta particular Manolo el Ninero. Tant fou així que, durant els últims anys de la seua vida, els treballs destinats a aquesta festa esdevingueren el plat fort de la seua feina. Aquell amb què millor es guanyava les garrofes. Fins a sa casa acudien les penyes de moltes comparses per tal de fer-li els encàrrecs corresponents. Si els uns demanaven cuirasses, els altres volien escuts. Barrets, morros o qualsevol atifell amb què poder fer la festa gran. Perquè d’alguna manera s’havien d’acolorir i fer més vistosos els boatos que les comparses treien al carrer durant la setmana gran de les festes de Moros i Cristians.

De fet, hi ha qui destaca, d’entre totes les seues creacions, un elefant que va construir per encàrrec de la penya “Lobos de mar” de la comparsa Mariners. Entre els membres de la mateixa hi ha destacats festers que han quedat a la memòria de moltes persones: Tonet Cambra, Enrique Turégano, Roberto Coll, Antonio Cambra Linares, Pepe Peralta, Rafael Cambra o José Maria Bataller, entre altres. Doncs bé, durant uns anys, els membres d’aquesta penya organitzaven un espectacle per al dia de les ambaixades. La proposta era tan senzilla com treballosa. Buscaven un tema i, en acabant, el materialitzaven al carrer. Un any, per exemple, van idear un espectacle basat en “El coet a la lluna”. La qual cosa implicava les disfresses dels participants i també el disseny i la posada en escena de l’element central: el coet. Normalment, un objecte ambiciós que era allò que cridava l’atenció del públic assistent.

Un altre any, li va arribar el torn a l’elefant. En aquella ocasió el grup de persones que formaven la penya “Lobos de mar” es van desplaçar fins a casa de Manolo, el Ninero, per tal de demanar-li ajuda. Necessitaven construir un artefacte que causara sensació entre els veïns de la localitat. I dit i fet, el Ninero els el va construir. Conta Gaspar Conejero Martínez, nebot de l’artista i bon coneixedor d’aquest, que la figura era tan gran que gairebé tenia la mida d’un paquiderm real. Tant fou així que, arribat el dia de traure-la al carrer, els va sobtar un contratemps: l’elefant no passava per la porta del taller que el Ninero tenia ubicat al “corralet”, un espai annex a sa casa, a la planta baixa, i que formava part de l’immoble. Vegeu com aniria la cosa que al final van optar per tallar una part del portal perquè poguera eixir la figura. I així com es diu va acabar acomplint-se. I aquell embalum va desfilar l’últim dia de les festes pels carrers del nostre poble. Conten que al capdamunt de l’elefant hi cabien tres o quatre persones i que la trompa, fins i tot, era articulada. Imagineu quin rebombori devia causar aquell animal fet gràcies a la traça i el bon art que atresorava Manolo el Ninero.

D’aquella obra no en queda cap testimoni gràfic. Tal com ha passat amb la resta de la seua producció. De fet, no comptem amb documents que acrediten les obres pel que fa a l’estil, tècnica i altres aspectes que podrien ser d’interés per als curiosos de hui. Segurament per això l’obra del Ninero ha caigut en l’oblit. Cosa gens estranya si atenem que aquells eren altres temps. Molt allunyats dels actuals en diversos aspectes, però sobretot pel que fa a la necessitat de documentar-ho tot. Hi havia poques possibilitats per fer-ho, és evident, però també ocorria que es multiplicaven les necessitats amb què capficar-se. Una simple qüestió de prioritats.

El calendari festiu, al nostre poble, és llarg com un dia sense pa. Hem parlat dels Gegants i Cabets i de les festes de Moros i Cristians. Toca ara detindre’ns en les falles. A Ontinyent també es planten monuments a l’espera de ser devorats per les flames el dia de Sant Josep. Ocorre al barri homònim, però també a moltes de les escoles del poble. I precisament des d’una d’elles, el col·legi de la Concepció, va eixir un encàrrec per al nostre artista. L’home va construir diversos ninots per a l’ocasió que representaven als professors del centre. La cosa curiosa fou que no va dur a terme l’encàrrec al taller que tenia a sa casa, com era habitual en ell. Si no que va instal·lar un taller improvisat al saló d’actes. Conta el mateix Manolo, en una entrevista publicada al periòdic Ciudad de l’any 1969, que aquella feina va acabar d’una manera ben curiosa. Diu que una vegada modelats els ninots, quan només faltava pintar-los, el pare Gil li va demanar que els deixara així com estaven i que ells mateixos els pintarien. I ben bé que devien fer-ho perquè el mateix Ninero afirma haver-se esglaiat d’allò més en comprovar la solvència de l’artista. Pel que es veu, el paregut entre els ninots i els professors representats era sorprenent.

Finalment hi havia els joguets. Però això mereix una xicoteta explicació. Parlem d’un temps on les joguines eren l’excepció. No emplenaven aparadors de botigues ni es guardaven a caramull als calaixos de casa. Tampoc es regalaven amb lleugeresa aprofitant qualsevol celebració. De fet, a la majoria de les cases del poble només es veien regals quan arribaven els Reis de l’Orient. Era un temps on senyorejava la carestia i les necessitats eren unes altres. Més peremptòries. I malgrat tot Manolo va saber fer-se un lloc entre els marges estrets que dibuixava aquella indústria que no arribava a ser-ho del tot. L’home feia nines per encàrrec, però també cavallets i altres joguines. Però allò que més atenció li requeria era la seua reparació. O el seu reacondicionament. Perquè els temps eren tan durs i complicats que la majoria de les famílies optaven per canviar-li la roba a la nina, o els cabells, posem per cas, per tal que pareguera un joguet nou. I en aconseguir-ho, el tornaven a regalar. Una manera com una altra de perpetuar la màgia que s’amaga darrere de l’acte de donar un present.

Manolo el Ninero va viure una vida discreta. Va treballar de valent. Era la seua vocació, però també perquè en tenia necessitat. I com que aquesta apretava calia fer-li front amb les ungles i amb les dents. La bona qüestió fou que, entre uns encàrrecs i altres, encara va trobar temps per casar-se amb Anita. La dona amb què va compartir la resta de la seua vida.

La parella es va casar a Ontinyent en temps de la guerra. I sí, esmentar el temps i lloc resulta important perquè en determinarà el que segueix. Resulta que Ontinyent, mentre durà el conflicte, va formar part de la zona d’influència republicana. Aquesta particularitat va possibilitar que la cerimònia s’oficiara de manera laica. Sense la presència de cap retor. Aquest fet no va agradar gens ni miqueta a la família de Manolo, catòlics de soca-rel. I això, com bé es deu imaginar el lector/a, va ocasionar un disgust de no dir entre els familiars del nóvio. La cosa certa, però, és que la sang els va bullir per poc temps.  Perquè en acabar la guerra el nou règim va declarar nuls tots els casaments laics que s’havien oficiat amb anterioritat. Vaja, que de la nit al matí Manolo i Anita van deixar de ser marit i muller. Almenys de manera oficial. Així que no els en va quedar una altra opció que tornar a casar-se. Aquesta vegada sí, en presència d’un retor anomenat don Miguel que va deixar conformats als familiars, que ja podien viure tranquils. I bé que ho van fer, malgrat les dificultats. Perquè el matrimoni va tindre una vida feliç. Tot i no haver deixat descendència.

Més enllà dels treballs manuals a Manolo només se li coneixia una altra afició: la música. L’home va tocar el clarinet baix i, pel que es veu, no ho feia gens malament. Va desenvolupar les seues habilitats amb l’instrument a diverses bandes. Que se sàpiga amb certesa, va tocar a la banda del regiment mentre li va durar el servei militar. I mireu si seria gran la passió que l’unia a la música que, segons paraules del mateix Ninero, va estar temptat de quedar-se. Finalment, però, va tornar al poble on va continuar exercint de músic. Primer a una de les bandes locals que hi havia en aquell moment. Segurament, aquella anomenada “La Artística”. Més tard, acabada la guerra, ho va fer a l’única banda que havia quedat, l’organitzada per l’alcalde Luís Mompó Delgado de Molina i que es coneixia popularment com “La banda de Falange”. Siga com siga, l’afer amb aquell art li va durar fins que va complir els quaranta anys. Moment en què va deixar el clarinet “arraconat”, com ell mateix afirmava. Mai més el va utilitzar.

No deixa de ser remarcable el fet que Manolo va trobar en l’arbre familiar les dues llavors artístiques que van acabar per germinar: la música i les arts plàstiques. Ja hem deixat escrit que el treball artesà l’heretà de son pare, però resulta que la cosa no acaba ací. El Ninero era nebot d’un dels músics més il·lustres que ha parit el nostre poble: Rafael Martínez Valls. Vol dir això que d’antecedents en aquest vessant artístic també se’n troben dins la família. Si això és suficient o no per a justificar el seu talent és una cosa que no pretenem afirmar. Però com que existeix aquesta relació, així la deixem escrita.

Molta gent que volia adquirir una joguina feta pel Ninero acudia a sa casa per a comprar-la. Durant un temps breu, fins i tot, va deixar les seues creacions a determinats establiments per a ser venudes. Alguns dels quals, per cert, ubicats fora de la nostra localitat. Però els anys van anar passant i amb ells van arribar els nous temps. El problema fou que Manolo no va fer altra cosa que contemplar-los impassible. Com si la cosa no anara amb ell. Diu que durant un temps va anar a treballar a una fàbrica de nines que hi havia a la localitat veïna de la Font de la Figuera. Però allò no va anar com ell s’esperava. No s’hi va sentir còmode en cap moment i per això va tornar a casa més prompte que tard. Valorava per sobre de tot la seua independència. El problema és que aquesta voluntat requereix un peatge que sol ser car i costós de tirar endavant. Allò que no s’esperava és que el preu a pagar li sobrevindria quan ja estava entrat en anys. Perquè en tot aquell temps de treballs incansables la indústria va evolucionar a un ritme frenètic. I mentre tot això passava Manolo romania estancat en l’immobilisme que representava el seu treball de cada dia. El resultat: va quedar obsolet de la nit al dia. Quasi sense adonar-se’n. Les joguines canviaven de formes i colors. Es construïen amb materials que no hi havia al taller del Ninero. I, per si no n’hi haguera prou amb això, també en va canviar el concepte de comercialització i distribució. Un reguitzell de canvis que va impulsar el creixement d’una indústria, la de la joguina, que, a més, se li va establir ben a prop. En concret, a les poblacions veïnes de la Foia de Castalla. La revolució estava en marxa i Manolo, el Ninero, la va vorer passar sense entendre molt bé de què es tractava.

Amb tot això es pot intuir un fet que va condicionar els últims anys del seu matrimoni. En efecte, la vida “se’ls havia tornat lletja”, segons comenta el seu nebot Gaspar. Però no molt més del que ho havia estat fins llavors. Perquè de moments d’esplendor, el Ninero, en va viure ben pocs a la seua vida. Sempre vaig treballar per a poder menjar. Mai vaig fer diners. Quan havia aconseguit muntar-me un taller, un bon dia, es va cremar i allí em vaig acabar d’arruïnar. No estava assegurat. Això afirma l’home en l’entrevista al periòdic Ciudad abans esmentada. I més endavant, en parlar de la situació que vivia en aquells moments, a punt de complir els setanta anys, diu el que segueix: No tinc cap assegurança. Rep una ajuda de Sant Vicent de Paul i, sovint, també m’han ajudat els de Cáritas… Tinc una dona malalta i jo també estic sempre delicat. Però he de continuar treballant.

Un final immerescut per a qui havia regalat, a mans plenes, motius per a la festa, per a la celebració i per a la il·lusió de qui rep un regal. Manolo encara viu a la memòria de molta gent que el va conéixer. Per a altres és només un personatge difús que s’amaga entre els plecs que perfilen el temps. Hi ha qui l’ha anomenat romàntic, bohemi i home bo. D’això últim no en tinc cap dubte. Però el cert és que el Ninero va ser fill del seu temps, però sobretot va ser fill d’un artesà. D’algú que li va transmetre la necessitat més bonica que existeix: la de crear. Açò ho va començar mon pare i jo he d’acabar-ho. Una declaració d’amor preciosa.

BIBLIOGRAFIA

Aguilera, D. (2021, novembre 25). Records d’un pare cabet. Ara la Vall. https://aralavall.com/records-dun-pare-cabet/

Conejero, G. (2018). Un artesà de la festa: el Ninero. En Conejero, G. (autor) Reflexions al voltant de les festes de Moros i Cristians (pp. 48-59). Autoeditat.

Lacueva, A. (1969, novembre 20). Periòdic Ciudad.

Lacueva, A. (2005). Historia de un pueblo. Crónica sentimental de Ontinyent. 1940-2000. Tomo I (pàg. 294). Editora COS-2000, SL.

(2021, maig 17). 75 anys dels gegants Cristians i Moros d’Ontinyent. Vilaweb. https://ontinyent.vilaweb.cat/noticies/75-anys-gegants-cristians-moros-dontinyent/

Volem agrair especialment a Gaspar Conejero Martínez la informació aportada. La base d’aquest treball es remet a la seua memòria, plasmada en els treballs abans citats i a les entrevistes que hem mantingut amb ell.

Gaspar, a banda de ser una persona interessada en la memòria del nostre poble, és també nebot del Ninero, la qual cosa li possibilita conéixer de primera mà el tema en qüestió.