MOLÍ COMAS

MOLÍ COMAS

MOLÍ COMAS

Patrimoni: Material

Molí Comas d’Ontinyent.

Vos proposem hui fer una passejada per un dels racons més singulars i menys coneguts de la nostra ruralia. Un espai situat a la vora del riu Clariano, al bell mig del paratge de la Penya Blanca.
Un indret carregat d’història que intentarem explicar des de dos àmbits diferents i complementaris. Per una banda, des del conjunt arquitectònic conegut amb el nom de “Molí Comas”. Per l’altra, partint de la indústria paperera; aquella gran oblidada pel nostre imaginari col.lectiu local i de la qual l’esmentat molí en va ser un destacat protagonista.

INDÚSTRIA PAPERERA A ONTINYENT:

Emmarcada a l’àmbit comarcal, La Vall d’Albaida representava un dels nuclis de concentració paperera més importants del context valencià. Només per darrer del nucli Bunyol-Alboraig, Sogorb-Altura i Alcoi-Cocentaina (el més important de tots).
En el cas d’Ontinyent, aquesta activitat manufacturera va estar possible gràcies als recursos hídrics que posaven al seu abast el riu Clariano i el Pou Clar. Un cabal que no ha estat mai excepcional en termes quantitatius però que podríem considerar destacable des d’un punt de vista qualitatiu. I no és aquesta una qüestió menor donat que la indústria paperera requereix, per sobre de tot, dos elements que li són fonamentals per a una producció rendible i correcta: aigua abundant, neta i cristal.lina, i un clima sec que permeta un assecament ràpid. D’això, el nostre poble, en té a bastament.
L’origen de la indústria paperera local cal situar-lo a finals del s. XVIII. La primera referència que hem trobat data de l’any 1783 i ens indica que Ontinyent comptava amb 1 molí copropietat per Domingo Osca Nadal i Josep Perlasia. A primeries del s.XIX el nombre de molins va créixer fins a arribar a tres exemplars; una expansió modesta que es va allargar fins a la primera meitat del segle. Fou, precisament, en encetar-se la segona meitat d’aquest, en concret a la dècada dels 50, quan culmina la seua fase expansiva. I tot això malgrat els entrebancs que suposava la persistència de les Guerres Carlines. En aquell moment el nostre terme comptava amb 8 establiments dedicats a l’elaboració del paper blanc i de fumar. Una inèrcia que s’allargà fins a les darreries del mateix segle, en què l’activitat paperera guanyà en importància a la indústria tèxtil. Gràcies, sobretot, a la dimensió de “La Clariana”, l’empresa que més treballadors contava a càrrec seu. El Molí Fita i el Molí Comas li anaven darrere.
D’ençà d’aquell moment àlgid la indústria paperera va començar a recular. Entre els anys 1883-1888 ja hi havia 6 fàbriques en actiu, tendència que no va capgirar l’entrada del nou segle. De les 4 fàbriques de 1900 passaren a 3 l’any 1918. Fins que el 1934 només en quedaven dos: “La Clariana” i la de Tomás Mompó Comas, que elaborava paper d’estrassa i cartó.
El pas del temps situaria la indústria tèxtil com a capdavantera del desenvolupament econòmic local. Una ombra que sempre ha planat per sobre de la indústria del paper fins a tornar-la invisible als ulls d’una part molt considerable dels veïns i veïnes d’Ontinyent.

LA NISSAGA DARRERE DEL MOLÍ COMAS:

Resulta certament difícil parlar del Molí Comas sense fer referència a la nissaga que el va habitar i el va treballar. Perquè si fem una ullada a les persones més destacades dins l’àmbit familiar ens n’adonarem que totes elles van representar un paper molt destacat en la indústria paperera local. Cert és que l’ombra de molts d’ells s’allarga més enllà de l’àmbit estrictament econòmic. De fet, alguns ocuparen posicions molt destacades dins l’àmbit polític local i provincial. Nosaltres, però, ens centrarem en aquells aspectes que guarden relació directa amb el molí que hui ens ocupa.
Anem per parts.
La primera persona referenciada en la historiografia local és José Molina qui ja apareixia, en els padrons de 1754, com a peraire (mestre fabricant de panys). Poc després, durant la dècada dels 70 d’aquell mateix segle, canviaria el cognom pel de Delgado de Molina. José va maridar-se amb Isabel Perlasia. Un fet que podria passar desapercebut en este inventari precipitat si no fóra pel fet curiós que aquella dona era la germana de José Perlasia, qui fou copropietari del primer molí paperer instal.lat a Ontinyent, ubicat a la partida de la “Choza”. Amb el temps i els canvis corresponents, aquell molí acabaria esdevenint “La Clariana”, el més important de tots els qui confeccionarien l’inventari de molins locals.
L’any 1774 José Molina va obtenir permís Reial per instal.lar un batà a la partida del “Ciscar”. I, ja de passada, va aprofitar l’eixida d’aigües del batà per instal.lar, també, un molí fariner.
Francisco Delgado de Molina Presencia és la segona de les persones destacades. Resulta que l‘any 1799 es va fer efectiva la voluntat testamentària de son pare, José Delgado de Molina. En ella figurava Francisco Delgado com a hereu de les instal.lacions abans esmentades. I resulta interessant que, quan encara les obres del batà es trobaven en marxa, per bé que a punt de concloure, va sol.licitar autorització per a convertir-lo en fàbrica de paper. Fou, aquella, la tercera fàbrica de paper que es va instal.lar a Ontinyent (el Molí Osca i el Molí Fita ja estaven en funcionament).
El fill de Francisco, de nom José, va heretar el molí a la mort de son pare, esdevinguda el 1818. L’any següent dos dels fills de la parella formada per Francisco Delgado de Molina i Maria Soler van heretar el molí.
Oficialment el molí paperer es va posar en marxa l’any 1802-1803 i durant els primers decennis del seu recorregut va funcionar diverses vegades en règim d’arrendament.
Una de les filles de José Delgado de Molina, de nom Josefa, va casar-se amb Fabian Comas, natural de Gandia i metge de professió. Qui, en 1822, es va fer càrrec del molí; raó per la qual, durant un temps, va passar a ser conegut com a “Molí de Fabian”.
El successor de Fabian en els comandaments de la fàbrica fou el seu fill Rafael Comas Delgado. Un advocat de professió que es va casar amb Tomasa Donat Alonso. Foren aquells els anys de màxima esplendor de la fàbrica.
Després d’un parell de propietaris va agafar les regnes de la fàbrica la generació Mompó Comas. Tomas Mompó va ampliar, amb la fabricació de cartons, les possibilitats del negoci. I fou un cunyat, casat amb la seua germana Carmen Mompó, qui ja al càrrec de la fàbrica la va convertir en fàbrica tèxtil durant els anys de l’amarga postguerra.

CONJUNT ARQUITECTÒNIC:

El conjunt arquitectònic del Molí Comas està format per dos edificis que es troben a tocar l’un de l’altre però que romanen clarament separats. Per una banda hi ha l’antiga fàbrica, ubicada a la vora del riu. Per l’altra hi ha la casa on vivia la família, més allunyada del curs de l’aigua i a una alçada major, responent a les exigències orogràfiques del terreny.
La casa. Es tracta d’una edificació posterior a la del riu. Construïda amb la intenció primera de donar aixopluc a la vida familiar. Per bé que, en aquells temps, en espais rurals com el que ens ocupa, l’autosuficiència era un aspecte consubstancial a la mateixa existència. És per això que no es pot parlar, en cap cas, d’edificacions que visqueren d’esquenes l’una a l’altra. Al cap i a la fi, el Molí Comas no només donava cabuda a un negoci derivat de l’ús del molí, també disposava d’un hort, d’animals (tant per al tir com per a menjar) i un forn. Fins i tot, en els seus orígens, disposava també d’un molí fariner que es va acabar destruint per manca de cabal d’aigua suficient per proveir els dos molins existents.
Allò primer que es troba el visitant en arribar a la casa és un espai grandíssim, a tall de replaça. Al bell mig del qual hi ha una piscina, de construcció posterior, ubicada allà on antany hi havia una bassa i un pou que proveïa d’aigua tant a la família com a l’hort proper que hi havia. En aquella mateixa replaça és on abans acostumaven a aparcar els carros de la casa.
L’edifici és una construcció esventrada en dues alçades. A la planta primera hi vivia la família. Hui la podem trobar dividida en estances seguint la mateixa disposició inicial. Per bé que el conjunt de la planta fou reformat a la segona meitat del segle passat.
La segona planta presenta una fisonomia ben singular, derivada de la funció principal amb què va ser concebuda. Temps enrere, quan la fàbrica estava a ple rendiment, aquella planta fou un sequer. És a dir, un espai pensat per a assecar el paper que es produïa a la vora del riu. Es tracta d’un espai obert, de dues naus i lliure d’estances. Allò que primer crida l’atenció al nouvingut/da és l’absència de finestres. El propòsit, clar està, fou el de facilitar el pas d’aire. A les parets, i entre els pilars que esventren l’estança en dues naus, hi ha encara les clapes que proven els llocs exactes on abans hi havia enganxats els ferros des d’on es penjaven els fils que travessaven l’estança. A mode d’estenedors sobre els quals es deixava caure el paper a l’espera de ser assecat. Un paper, cal esclarir, que abans havia estat introduït en aquella planta a través de les finestres. Utilitzant un sistema de curioles que deslliurava els treballadors d’haver de pujar-les a mà amb els perills corresponents. En parlar del terra, una miqueta més avant, entendreu per què.
El sostre presenta un conjunt de bigues homogeneïtzades. De fet, aquell ordre perfectament harmonitzat fa pensar que totes són de la mateixa època. Difícil de demostrar o de datar amb exactitud. Motiu pel qual no estem en disposició d’afirmar si corresponen a les originals o bé han estat reconstruïdes. Siga com siga, apuntem aquesta possibilitat perquè aquest edifici ha estat objectes de diversos treballs de rehabilitació que li han allargat la vida fins al dia de hui. Un d’ells, segurament el més destacat pel que fa a la fisonomia del lloc, és aquell que va canviar el terra de la segona planta, que era de canyís, per un forjat de formigó que adaptava l’espai a les necessitats del nou temps, quan el negoci de paper formava ja part de la història de l’edifici.
La fàbrica.
Aquest edifici que alberga el molí i la fàbrica ocupa una posició estratègica dins el conjunt arquitectònic. A tocar del riu Clariano, just al lloc on desenvoca una altra baixada d’aigua provinent de les hortes de la partida del Pla. Pel que fa a la part més antiga del molí, actualment la fisonomia originària està destruïda o enrunada. En el millor dels casos tapiada. Això dificulta seriosament la seua interpretació per bé que la informació indirecta i el sentit comú, ens ajuden a dibuixar, ni que siga aproximadament, aspectes importants de l’edifici. Per exemple, aquella xarxa de canals i comunicacions en forma de séquies que conduïren, temps era temps, l’aigua del riu fins a l’interior de l’edifici, on es trobava el molí que li dóna nom.
L’edifici en qüestió consta de tres plantes. La primera d’elles, aquella que guarda el vestigi més important que és el molí, hui es troba tapiada o bé enrunada. Segons quina siga la part a la qual ens referim. En qualsevol cas no es pot accedir a ella. De fet, ni els mateixos propietaris ens saben dir si la maquinària original del molí encara roman allà baix o, per contra, ja no hi és. El que sí que es pot visitar és un espai molt reduït d’aquella planta, a males penes uns metres quadrats, que dóna una idea del tresor que guarda aquell edifici sota les seues faldes. Una simple ullada ens mostra, en tota la seua esplendor, la riquesa que s’amaga allà dins. Sobre els nostres caps hi ha un sostre fet de voltes de creueria sostés per pilars de pedra massissa. I a una de les bandes, segons s’entra a mà esquerra, inaccessible per culpa de les runes que li barren el pas, s’endevina l’antiga construcció que conduïa l’aigua des del riu fins a l’interior de l’edifici. És a dir, que aquell vestigi, en cas que fóra accessible, ens marcaria el camí per arribar al molí.
És aquesta la part més interessant d’aquest edifici que fou molí i fàbrica a l’hora. Perquè les dues plantes superiors, de construcció posterior, hui han quedat desdibuixades per recents intervencions que van possibilitar que, fins no fa massa temps, encara s’ocuparen en albergar indústries modernes.
El jardí.
A les envistes de l’edifici es poden observar, encara, les restes malmeses d’un antic jardí senyorial que data del 1873. Hi ha alguna barana o mur, una séquia que passa propera i, sobretot, el record dels familiars que van conviure amb ell. I entre tot això s’alça majestuosa la figura de l’element més emblemàtic d’aquell extint jardí: el magnolier. Un arbre difícil de trobar per aquestes latituds que s’ha aprofitat de la séquia propera per a regalar-se el sustent necessari. Motiu pel qual la frondositat i la mida són envejables. La desaparició de la séquia, que data dels anys seixanta, l’ha fet recular en vigor i és per això que es mostra menys esponerós. Però, en qualsevol cas, roman dempeus i digne per recordar-nos que, temps enrere, aquell espai va viure un moment d’esplendor al qual no estan disposats a renunciar.

Volem agrair molt especialment a Mari Carmen Espí Mompó pel seu temps, els seus coneiximents i, sobretot, per l’estima que ens ha transmés per tot allò que envolta el Molí Comas. Sense la seua voluntat no hauria estat possible la confecció d’aquest article.

MOLÍ DESCALS 1415

MOLÍ DESCALS 1415

MOLÍ DESCALS 1415

Patrimoni: Material

Molí Descals 1415.

El Molí Descals que hui vos presentem està ubicat al bell mig del nucli urbà, concretament baix del pont Nou o de Paduana, que és com es coneix popularment entre la gent d’Ontinyent per haver quedat a tocar de l’antiga fàbrica homònima.

EL NOM I LA DATA:

D’ençà que apareix documentat per primera vegada l’any 1415 amb el nom de Molí d’Enmig i sota la propietat de Johan Urgellés, esta construcció ha aparegut reiterades vegades a les fonts historiogràfiques locals sota noms i propietaris diferents. Domingo Doménech apareix als documents com a propietari el 1460, Antonhi Montanya el 1485 (L’any 1625 canvià el nom de Molí d’Enmig pel de molí Montanya), Luis Arbuixech el 1625, Anna Cubells el 1673 i així segueixen abocant noms les cròniques fins ben entrat el segle XX, concretament l’any 1928, quan fou arrendat a la família Descals. Els mateixos que van comprar-lo l’any 1946 i que han ostentat la seua propietat fins al dia de hui. I ben responsablement que ho han fet perquè el molí Descals, que va cessar la seua activitat el 1976, encara podría hui tornar-se a engegar, tal és l’estat de conservació amb que l’han mantés els seus actuals propietaris. Això si, de dur-se a terme aquella quimèrica tasca, s’hauria d’utilitzar l’energia elèctrica enlloc de la hidràulica, entre altres coses per la desaparició de la sèquia que proveïa d’aigua el molí.

LA RUTA DE L’AIGUA:

L’aigua que feia funcionar el molí Descals venia de l’Almaig i al seu pas s’emprava, també, per posar en funcionament els desapareguts molí de Sant Jaume, Molí de l’Almirante (situat a les porxades que donen accés a la plaça de Baix) i molí de Miguel Ferrero (situat a l’esquerra del començament del Pont Vell). En aquest punt l’aigua s’ajuntava amb la que venía de la Barcacana la qual quedava recollida a través de la sèquia de Bodí i s’enfilava fins al molí Descals. Per cert, encara es ben visible la part última de l’esmentada sèquia, molt ampla en el seu tram final degut a la copiosa aigua que un molí com aquest requeria per tal de funcionar.
I Com que els molins no es quedaven ni un sol glop d’aigua sinó que la deixaven passar una vegada s’aprofitava la seua empenta, aquesta continuava el seu curs devers el molí Capellano (situat davall la Glorieta), el molí Tintorer, molí de Santonja, molí de Guerola i molí d’Agrillent, per anar a raure al destí final, les hortes d’Aielo, que se l’empassaven goludes per no anar a cap lloc més.

LES PARTS:

Faríem bé d’ explicar les parts, les peces i el mecanisme de què es composa el Molí Descals però la manca d’espai ens impedeix dur-ho a terme com s’escauria. És per això que convidem a tothom qui estiga interessat a consultar dues publicacions que contenen informació detellada al respecte:
El molí d’aigua de Descals. Joan Torró Soriano. Revista Almaig 1990. Pàg 8 – 15.
Molins d’aigua a la Vall d’Albaida. Fernando Sendra Banyuls. Ed. Caixa d’Estalvis d’Ontinyent 1998.
Siga com siga indicar que el molí ocupa la part exterior de la casa on s’ubiquen la sèquia Bodí abans esmentada, el cup en rampa i la bassa d’acumulació i regulació d’aigua. Dins l’edifici, a la part inferior, és on hi ha la part més interessant i cridanera que podeu contemplar a les fotografies que s’adjunten. A la part superior s’estén la resta del molí i la casa dels fariners, que tot s’ha de dir, ha suportat el pas del temps d’una manera més precària del que ho ha fet el mateix molí.

UN APUNT HISTÒRIC:

D’ençà de la conquesta de la Vila per les tropes del rei en Jaume I, l’any 1245, Ontinyent va esdevenir Vila Reial. Era, per tant, una vila de titularitat reial (no pertanyia a Comptes, Baró, o a l’església, posem per cas). A cadascuna d’estes viles hi havia certs monopolis com els forns, les almàsseres, carnisseries, fondes i sobretot els molins, que constituien les anomenades regalíes i que s’acostumaven a llogar mitjançant un contracte. Com ocòrre amb qualsevol monopoli aquests també esdevingueren unes fonts d’ingressos excepcionals i alhora exercien un control sobre la terra, tants pel que fa a la producció com al rendiment.
Per cert, el recompte que he fet abans de tants molins en un espai certament reduït (no era l’únic del terme) dóna una idea de la importància que va tindre antany aquesta activitat econòmica. De fet s’han arribat a comptar fins a vint-i-un molins diferents situats a tot el terme, dels quals només n’han sobreviscut un grapat mal comptats i pitjor conservats. Gairebé tots, amb l’excepció d’aquest que dóna sentit a l’artícle, estan enrunats.

CONCLUSIÓ:

Més enllà del runam en què s’han convertit molts molins de la nostra comarca, més encara dels que es troben desapareguts, els molins que resten d’empeus representen el mapa a través del qual podem llegir el nostre passat. Perquè aproximant-nos a ells podem descobrir l’economía que a l’época preindustrial i industrial (molts d’ells es van reconvertir en molins drapers o paperers a mesura que evolucionava l’activitat econòmica local) dominava el nostre poble, les relacions socials que s’establien entre els seus habitants, el significat polític de la Vila d’Ontinyent (com a Vila Reial) o el vocabulari que s’ha perdut perquè hui en dia ha quedat obsolet (qui sap que és i per a què serveix la naïlla, el dau, el templador, la cacau i tantes altres paraules quan ens referim a les parts d’un molí?).
Doncs bé, el molí Descals no és cap excepció. És per això que des del grup Ontinyent Rural vos animem a què vos apropeu a la nostra ciutat a través d’aquests vestigis que també, i sobretot, parlen calladament de tots nosaltres des dels racons més amagats de nostra contrada.

Volem agraïr a Jordi Casanova Gisbert per l’amabilitat i la paciència amb què ens va acompanyar durant la nostra estada al molí Descals. Sense ell aquest artícle hauria estat impossible.

Fotografies relacionades amb l’entrada

LA FINCA EL PILAR D’ONTINYENT

LA FINCA EL PILAR D’ONTINYENT

LA FINCA EL PILAR D’ONTINYENT

Patrimoni: Material

FINCA EL PILAR.

La finca El Pilar és una de les construccions més emblemàtiques que hi ha a Ontinyent.

Tant que fins i tot ha acabat donant nom a la urbanització que l’envolta. Tradicionalment ha estat destinada al conreu de l’agricultura a través dels cereals, oliveres i vinya.

L’any 1922 don Peregrí Valls va adquirir la xicoteta construcció primigènia i la va ampliar, destinant la infraestructura al conreu i elaboració del vi. És en aquest context que va construir la bodega que després va omplir amb bótes de 4.000 i 6.000 litres que van dur amb tren des de la casa Damm de Barcelona, recuperant-les per al vi.
Gràcies a l’impuls de don Peregrí Valls la finca va esdevenir un centre de gestió del raïm a Ontinyent. Allí acudien llauradors a vendre el producte que conreaven. Tal fou la seua importància que fins al 70% del raïm que elaborava la bodega era conreat fora de la finca, la qual cosa fomentava un cultiu tan estés a les nostres terres.

L’any 1953, després de l’impuls que don Antonio Vidal va donar en la mateixa direcció, va començar a elaborar vi a la finca Leandro, conegut vinater d’Ontinyent que encara hui comercialitza el seu propi vi amb un impuls nou gràcies a l’empenta qualitativa que han sabut donar-li els seus néts. La seua feina va durar fins al 1996, any en què Leandro abandonà l’elaboració del vi a la bodega i que va suposar la desaparició de l’esmentada activitat a la finca del Pilar. El somni que va engegar a primeries de segle don Peregrí arribava així a la seua fi.
Per últim esmentar la situació d’abandonament que viu la finca. Malgrat la seua antiga esplendor, la seua ubicació, l’entorn habitable i les immenses possibilitats que presenta, sembla que els seus propietaris han decidit deixar-la enrunar-se. Només una curiositat: les bótes abans esmentades, les que va dur don Peregrí per a encabir el vi, encara hui es poden vorer allà on abans, temps era temps, hi havia ubicada la bodega.

Fotografies relacionades amb l’entrada

FINCA DEL NAVARRO

FINCA DEL NAVARRO

FINCA DEL NAVARRO

Patrimoni: Material

Finca del Navarro.

Malgrat ser un dels paisatges de bellesa més singular de la nostra ruralia l’entorn de la Finca del Navarro, a la partida de la Solana, és majoritàriament desconegut.

L’ENTORN:

Malgrat ser un dels paisatges de bellesa més singular de la nostra ruralia l’entorn de la Finca del Navarro, a la partida de la Solana, és majoritàriament desconegut. Al fons de la finca s’alcen els imponents cabeços del Navarro i Tiriran (647 mts) que senyoregen el barranc de Gosgorròbio. Un barranc tancat i abrupte per moments que serva com un xicotet tresor una font que encara raja, quan les inclemències del temps no la destorben, un aigua preuadíssima entre els vianants que s’aproximen. Tant és així que l’any 1853 s’ordenà construir uns abeuradors “per tractar-se d’una aigua tan bona”, segons informa Antonio Llora Tortosa en el seu llibre “Ontinyent y su historia”.
A les envistes d’aquest entorn hi ha esparses diverses finques que es fiten les unes amb les altres. Hi ha la finca del Navarro que hui ens ocupa i a tir de pedra la de Tiriran, a l’altra banda del barranc i que queda connectada a la primera per un pont de pedra antiquíssim que les aproxima. Devers el Nord, per la banda de la Serra Grossa, hi ha la Casa del Port; al nord-est l’Alianda i cap a l’est trobem la can Fernando. Devers el Sud-est hi ha les finques de la Campaneta, Casa Otos i Can Tomás. Al sud Missalgar i l’Esperança. I totes elles ben a prop, només separades per un grapat de bancals treballats amb els característics conreus de secà que han definit històricament el nostre entorn rural.
Prop de la finca, dins dels límits que la delimiten i al capdamunt d’un turó d’aproximadament 300 mts d’alçada, encara n’hi ha les restes d’un poblat de l’edat de bronce. D’acord amb la informació que l’arqueòloga Rosa Enguix Alemany va publicar en el seu moment, les troballes daten del 1.600 a.C. Les primeres excavacions del mateix foren dutes a terme per José Belda, germà d’un antic propietari de la finca. I allà pels volts de l’any 1934 els materials que es van descobrir foren traslladats al museu Arqueològic d’Alacant.

LA FINCA:

L’edifici presenta una unitat arquitectònica construïda principalment amb maçoneria, tret d’alguns afegits o reconstruccions posteriors que trenquen la línia principal. Una construcció de dues plantes amb pati interior, imponent en grandària i que ressegueix, tot ell, una disposició en la qual son fàcilment identificables les diferents parts que el composen: hi ha la zona de la vivenda, l’oratori, el pati i les estances dedicades a l’emmagatzematge dels productes agraris o bé el dels estris corresponents per al treball.
Malauradament l’estat de conservació de la finca és molt dolent. El pas del temps fa molt que va deixar la seua petja i d’ençà de llavors que l’ha anat ensorrant poc a poquet. De fet, des de fora estant, es pot observar com part del sostre se n’ha vingut avall i com alguns murs comencen a perdre part dels seus components.

L’ORATORI:

La vida autàrquica que definia el temps d’esplendor d’esta i altres finques de la nostra ruralia feia que els seus habitadors s’apressaren a proveir-se de tot el necessari per a viure: des de les necessitats més materials com el menjar o les eines fins al recer d’ànimes que suposava un oratori com el que tenia la Finca del Navarro o la propera finca del Port, per posar només dos exemples ben arrimats.
Allò primer que cal indicar és que no hem pogut accedir a l’interior del sacre edifici ni documentar-lo com s’escauria. D’ell només sabem el que hem trobat al llibre Oratorios y ermitas de Ontinyent de J. Rafael Galbis, on s’indica que a l’oratori es venerava a Sant Isidre Llaurador. Allò que si podem vorer, i que també indica el llibre, és que la façana presenta una espadanya sense campana al seu capdamunt i que, resseguint l’austeritat pròpia de tot l’edifici, només la completen una porta i un òcul que la corona i que, segurament, plena de llum la nau interior.

EL PONT:

Un dels elements més característics de l’entorn és el pont abans esmentat que comunica les dues finques properes del Navarro i Tiriran. És un pont gairebé perdut per bé que hui ningú no el gasta; és per això que ben pocs saben de la seua existència i menys encara l’han vist o visitat.
L’accés és complicat perquè la via natural per a situar-se baix del mateix (que és des d’on s’aprecia la seua bellesa) és des de la finca de Tiriran, hui de propietat privada i que li barra el pas. Des de la finca del Navarro només s’accedeix a la part superior i tot i que la vista és abellidora ens perdem la gesta arquitectònica, que és el més interessant.
És un pont de maçoneria, construït amb pedra lligada amb morter. Només posseeix un pilar (que no és tal) perquè l’altre peu es recolza sobre un sortint natural de la roca.
La vista de l’intradós, amb el seu arc característic de mig punt, és d’una bellesa esfereïdora, per la seua simplicitat que defuig qualsevol element arquitectònic estètic per resseguir la funcionalitat més absoluta. No busqueu impostes ni cap altre element superflu perquè no el trobareu. La qual cosa no el desmillora ni li trau un deix de la senzilla bellesa que característica el nostre patrimoni rural.

Fotografies relacionades amb l’entrada