Les Cavalcades dels Reis Mags a Ontinyent.

1939-1964. ANYS D’INCERTESA

Durant els anys de la postguerra, tan durs i difícils, també s’hi van celebrar cavalcades de Reis Mags. Però són poques les ocasions en què hem sigut capaços de documentar-les. De fet, malgrat la quantitat d’anys que engloba aquest període, només hem trobat referències a tres edicions concretes. Tots elles citades per Antonio Lacueva en el seu llibre Historia de un pueblo. Crónica sentimental de Ontinyent (1940-2000).

La primera d’elles és la que se situa l’any 1945. Pel que es veu en aquella ocasió s’hi va celebrar festa grossa. I no fou per a menys. Davant les penúries generalitzades l’Ajuntament d’Ontinyent, amb l’alcalde Jaime Miquel Lluch al capdavant, va acordar celebrar una Cavalcada de Reis que podríem definir, sense por de caure en exageracions, d’ambiciosa. Per tal d’acomplir aquell propòsit es va destinar una despesa més que considerable. I no només de caràcter pecuniari. També es van posar al servei de la cavalcada els regidors i la infraestructura necessària per a materialitzar l’acte als carrers de la nostra localitat. Gràcies a tot això, per exemple, s’hi van poder reunir milers de paquets (regals) a la desapareguda fàbrica de Sombreros Bueso, que llavors estava ubicada al carrer Dos de Maig. També es va poder comptar amb la presència d’una munió de patges, tots ells disfressats i pintats com és de costum. Els hòmens, durant la cavalcada, van tornar a fer ús d’escales de llarg recorregut per tal d’entregar els regals a través dels balcons. Tal com ja hem llegit que se celebrava durant el temps de la República. El problema de tot plegat fou que aquella espectacular cavalcada no va trobar continuïtat en els anys posteriors. Va durar només un any perquè en aquella edició es va cremar un pressupost molt ambiciós per al moment. Ni més ni menys que quasi trenta mil pessetes de l’època!

L’any següent, ja ho hem dit, la cavalcada no es va celebrar. Però fou durant la seua tornada de l’any 1947 quan va ocórrer, segurament, una de les desfilades més curioses que es recorden. El mateix Lacueva la defineix com a “peculiar” i, segons ens conta, la cosa no tenia desperdici. Per començar, la comitiva la formaven tres reis joves que anaven abillats amb les robes que es feien servir per a escenificar el Betlem de Nicolau. Pel que es veu, van passejar certs carrers d’Ontinyent de manera gairebé espontània. L’única certesa és que van passar pel carrer de Sant Antoni. I ho sabem gràcies a les queixes que allò va ocasionar. No pel fet de transitar aquella via en concret, sinó per l’interés especial que es veu que els Reis els van dedicar a les noies de la Pureza de Maria, que llavors tenien l’escola en aquell carrer. La cosa va acabar malament. Les autoritats van posar fi a aquella cavalcada i, per si no n’hi haguera prou, els organitzadors es van endur una amonestació per part del cabo Martí. Coses que passen.

L’última referència que tenim respecte a una cavalcada en aquest període és, curiosament, la que anuncia un intent frustrat. L’any 1952 l’Ajuntament va convocar una sèrie de voluntaris amb l’encàrrec d’organitzar l’acte. Però es va esdevenir un entrebanc que resulta sorprenent hui en dia. Diu Lacueva (2010) al respecte: 29 Diciembre. A fin de organizar la fiesta de Reyes, el Ayuntamiento citó a unos 20 señores: solo se presentó uno; se decidió no organizar las fiestas (p.210).

1964-1971. LA CAVALCADA FESTERA.

Quede una cosa clara des del començament. L’expressió que hem emprat per a definir aquest període com a “Cavalcada Festera” l’hem manllevat d’un amic i estudiós de la festa, Juanan Alcaraz González. A ell li devem aquest concepte que considerem fidel definidor de l’etapa que ara ens ocupa. La raó és que, com el lector/a deu haver intuït, en aquests anys la cavalcada dels Reis d’Orient es va dur a terme gràcies a una organització matriu: la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia0.

Resulta que, a finals de l’any 1963, l’Ajuntament d’Ontinyent va considerar oportú que alguna entitat local i externa al consistori organitzara l’acte en qüestió. Finalment, la responsabilitat va recaure en la Societat de Festers. La cosa tenia la seua lògica. Pel que sembla en anys anteriors diverses comparses ja s’havien involucrat en l’organització de la cavalcada, també a petició del govern local. Tenien, per tant, l’experiència necessària. A més, els seus membres, que eren nombrosos, estaven organitzats i acostumats a dur endavant empreses d’aquesta magnitud.

Així, doncs, en acabar les festes de Moros i Cristians de l’any 1963, el president de la Societat de Festers, Francisco Martínez Abellán, va impulsar una comissió per tal d’organitzar la cavalcada de l’any següent.

En una carta enviada per Emilio Reig, secretari de la Societat de Festers en aquell moment, se citen els noms de les persones que formaren part de la comissió organitzadora d’aquesta primera cavalcada que naix al caliu de la principal entitat morocristiana del nostre poble.

La carta diu així:

Por especial encargo del Excmo. Ayuntamiento, se ha designado una Comisión especial que organice la Cabalgata de Reyes…

Taberner, Antonio Lacueva, Emilio Reig, Paco Martínez, Juan Martínez, Manuel Sanz, Antonio Salvador, José Donat, José García Morales, Tomás Valls, Rafael Reig, José Salvador, Pare Camallonga, Alfredo Bernabeu, Vicente Mas.

La cavalcada va seguir la seua particular evolució pel que fa a la forma que prenia al carrer. Si abans hem vist com se celebrava en anys anteriors, ara deixem constància de com es presentava en aquells primers anys de la nova etapa.

Per començar, la comitiva arrancava des del col·legi la Concepció d’Ontinyent. En aquell edifici centenari els Reis tenien instal·lat el seu campament. Així, quan arribava l’hora convinguda, arrancava el seguici que es dirigia vers la plaça de la Concepció. La major part dels participants anaven a peu mentre uns altres, com era el cas dels reis, ho feien a cavall. Una vegada arribaven a la plaça de la Concepció, s’oficiava la recepció per part de les autoritats locals. Després d’aquell encontre, la cavalcada es desplaçava carrer Major endins. Gomis i Maians s’abillaven com pertocava a l’ocasió. Plens a vessar d’un públic que s’animava a celebrar l’arribada de ses majestats. El rebombori creixia al pas del seguici. Per tot arreu se sentia la música i els crits dels més menuts s’alternaven amb la il·lusió dels més grans. Per uns moments, tot es transformava en una mateixa intenció. Tots eren una mateixa cosa. Fins que arribava el final del trajecte i el seguici feia parada a l’Hospital de Beneficència. Allà repartia l’asguinaldo entre els assistents: dolços, roba, joguets i… tabac de diferents classes! Tot ben distribuït entre els presents segons edat i condició dels afortunats.

Perquè ens fem una idea del pressupost que una festa com aquella requeria, ens hem fixat en una de tantes liquidacions de despeses que es conserven a l’arxiu de la Societat de Festers. En concret a la corresponent a l’any 1966 que, per cert, no és la més antiga de les que es tenen constància. En aquell document s’estima que el cost general de la cavalcada fou d’unes 14.223 pessetes. La despesa, que és considerable si s’atén el moment en què se circumscriu, s’explica per la multiplicitat dels càrrecs que s’hi reflecteixen. A la llista apareix el donatiu per a l’Hospital de la Beneficència, la quantitat destinada a pagar la música, els joguets adquirits per l’organització, el maquillatge, les octavetes emprades per tal d’anunciar l’acte, les perruques, els bigots i les barbes dels participants en la desfilada. I, per descomptat, els vestits.

Normalment, la Societat de Festers acudia a dos establiments per tal de proveir-se de la roba necessària. El primer d’ells, en ordre d’importància pel que fa a la despesa, era la “Ropería Insa”, de València. L’altre establiment era la “Ropería Alcoy”, ubicat a la ciutat homònima. Allà s’hi desplaçaven cada any per tal de llogar la indumentària que després lluirien els reis d’Orient, patges i altres participants en la cavalcada. Com a cosa curiosa citarem un altre document, també trobat a l’arxiu de la Societat de Festers. Es tracta d’una carta datada del 9 de desembre de l’any 1963 que anava dirigida a Juan Ferrero Insa, propietari de la “Ropería Insa”. En la missiva, el president de la Societat de Festers confirmava l’encàrrec dels vestits alhora que manifestava el seu interés en el fet que la cavalcada isquera bé. I, perquè això ocorreguera, s’havia de vigilar qualsevol detall. Per insignificant que poguera semblar.

3 trajes para los Reyes Magos (tienen que ir a caballo)

3 trajes para los pajes (irán a pie)

9 trajes para acompañantes (irán a caballo)

Como yá personalmente le he manifestado, por ser el primer año que asumimos la responsabilidad de organizar esta cabalgata, tenemos mucho interés en quedar bién, y confío en que se esmerará, como Vd. ha sabido hacerlo con nosotros, en seleccionar unos trajes de Verdadera categoría.

Ara bé, seria interessant tornar unes passes enrere per tal de reprendre el fil de les despeses associades a l’organització de la cavalcada. Com bé assenyala Juanan Alcaraz (2016) el dispendi va anar en augment a mesura que passaven els anys. Si prenem en consideració el període que engloba la “Cavalcada Festera” (1964-1971), la cosa resulta molt significativa. L’any que enceta esta etapa es va produir una despesa de 12.131 pessetes. Per altra banda, l’any 1971, el desemborsament fou de 45.847 pessetes (p.304-307). Un augment que exemplifica el compromís dels organitzadors amb la cavalcada. Dotant-la de més i millors mitjans per tal de traure al carrer un acte que guanyara en dignitat i en espectacularitat.

Queda clar, perquè és pura lògica, que tots aquells diners haurien d’eixir d’alguna banda. Ara bé, qui els aportava? A aquesta pregunta també podem respondre gràcies als documents que hi ha a l’Arxiu de Festers. Per una banda, hi havia algunes entitats i organismes locals que finançaven una part de les despeses: l‘Ajuntament i la Societat de Festers, principalment. Per altra, també hi havia persones particulars que aportaven el seu granet de sorra en forma de diners i recursos diversos. Es tractava de persones que treballaven des de dins de l’organització de la cavalcada. Però amb tot això, encara no n’hi havia prou. Per aquest motiu els organitzadors es van empescar una manera de finançar-se al marge dels actors ja mencionats. La venda de cartes i segells entre els més menuts de la localitat fou la solució que van trobar. Un fet curiós relacionat amb això es pot llegir al periòdic “Ciudad”. En un article del 19 de desembre de l’any 1968, que se suposa una carta escrita pels mateixos Reis Mags i dirigida als pares i mares d’Ontinyent, es podia llegir el que segueix:

Carta de los Reyes Magos a los papás de Onteniente.

…y una cosa muy importante: las cartas con más sellos llegan antes, pero decidles también que a nuestro reino llegan todas las cartas, aún las de los niños que no han tenido las cinco pesetas para el sello. Pero estamos seguros que en vuestros bolsillos se oyen los tintineos de unas monedas. Los estamos oyendo.

Sembla que en aquells anys la cavalcada va trobar una estabilitat que no queda del tot acreditada en anys anteriors. Hi havia una organització sòlida al darrere que treballava per a fer créixer l’espectacle al carrer. Hi havia, també, una resposta per part del públic que es mostrava a l’altura de les expectatives, tal com assenyalava la premsa local del moment. No obstant això, la cavalcada encara es trobava en una fase incipient pel que feia a la finalitat que volia atényer: la d’assentar-se de manera definitiva entre el públic assistent. Aquesta afirmació ve motivada per l’aparent manca de complicitat que resulta necessària entre tots els actors implicats. Això, almenys, és el que es desprén d’un article anònim aparegut al periòdic “Ciudad” datat del dijous 9 de gener de 1969. En aquell escrit quedava reflectida la següent queixa dirigida a un sector del públic adult que assistia a la cavalcada. En concret, a aquells pares i mares que demostraven una manca d’implicació i sensibilitat cap a l’acte en qüestió.

Y realmente son pocos los mayores que creen en los Reyes, pues la mayoría de ellos, de esos mayores incluso con hijos, miraban despectivos la cabalgata e incluso en un alarde de  estúpida precocidad señalaban con el dedo de la mala educación hacia un determinado personaje indicando con ello que no les era extraño y que incluos conocían su nombre.

…

Muchas veces el engaño es mostrar la realidad desnuda y cruel mucho más que encubrir esa verdad con el ropaje de la fantasía.

Ara bé, llevat d’algunes anècdotes com aquesta, sembla que l’aprovació fou generalitzada. Tant per part dels organitzadors com pel que fa al públic. I això, que és el més important, encara arriba acompanyat de dos aspectes més que caldria considerar com a fills d’aquest període.

El primer d’ells és el de la introducció de la ràdio. Efectivament, en el transcurs dels anys 1964-1971 l’emissora “EAJ30 Radio Onteniente” es va involucrar amb la cavalcada aportant el seu granet de sorra. La data més antiga que hem trobat a l’hemeroteca és la que fa referència a l’any 1968. Així, el 26 de desembre d’aquell any va aparéixer un article al periòdic “Ciudad” titulat: Los Reyes Magos hablarán por Radio Onteniente, en el qual s’anunciava la participació d’aquest mitjà de comunicació local en els dies previs a la cavalcada.

Radio Onteniente retransmite todos los días, a las dos de la tarde, un boletín de notícias que tiene mucha audición entre el elemento infantil. El dia 26, jueves, tienen anunciado los Reyes su primer mensaje personal, serán entrevistados a través de los micrófonos y contarán las primeras impresiones de su próxima visita a Onteniente.

Finalment aquella fita no va quedar en anècdota. Ara sabem, gràcies a la perspectiva que atorga el temps, que aquella iniciativa va trobar una continuïtat que perviu fins al dia de hui. De fet, encara es produeix i representa una part molt significativa de la festa que celebra l’arribada dels Reis Mags al nostre poble. Sabem del cert que aquella primera experiència radiofònica, que s’emetia des d’un pis de la plaça del Sant Domingo on s’ubicava l’emissora, va eixir a la llum gràcies a una persona que ha estat l’ànima d’aquest projecte: Antonio Lacueva. En els anys posteriors s’incorporaren a les retransmissions del programa altres tres persones que van acabar formant un equip únic i pròsper: Alejo Micó, José María Pastor i Salvador Pla.

Però d’això, en parlarem una miqueta més endavant.

El segon aspecte a ressenyar és el de l’aparició de qui deu ser el personatge més important en aquesta història, amb permís de ses majestats, evidentment: l’emissari Jacobo. La seua figura donaria per a escriure una història dedicada, exclusivament, a ell. Perquè moltes són les certeses que l’acompanyen, però pot ser que encara en siguen més els dubtes que l’envolten. Sobretot aquells que estan relacionats amb el seu origen. Juanan Alcaraz, a qui ja hem citat en aquest treball (2016) situa la seua aparició en l’any 1966. Precisament en aquella data ensopeguem, per primera vegada, amb un document de la Societat de Festers en què s’especifica una despesa relativa a Embajador y pajes. Uns càrrecs que no havien aparegut entre els documents consultats amb anterioritat. Almenys nosaltres no hem aconseguit trobar cap referència en forma d’imatge o de paper escrit. Pel que sembla, durant els primers anys encara no l’anomenaven així, Jacobo. Ara bé, no cal esperar massa perquè la documentació deixe constància del bateig del nostre emissari particular. En concret, l’1 de gener de 1970, al periòdic Ciudad, s’explica d’aquesta manera qui és i què farà el nostre personatge:

Desde los balcones del Ayuntamiento, el emisario de los Reyes, Jacobo, obsequiará a los niños con profusión de caramelos.

Siga com siga, des del començament la seua funció resulta fora de qualsevol dubte. Jacobo és l’emissari reial que acudeix cada any a Ontinyent el 5 de desembre per tal d’anunciar la imminent arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar. Fora d’això, si que apareixen diferències en la manera com l’emissari desenvolupava la seua tasca a mesura que passava el temps. Uns anys eixia de la “Pensión Sol” i es dirigia a l’Ajuntament muntat en calessa; mentre en altres (Ciudad, 9 de gener de 1969) ho feia damunt d’un Jeep descapotable. Al seu seguici sempre hi havia música. Ara bé, en certes ocasions anava acompanyat per la banda de música mentre en altres era una colla de tambors i cornetes l’encarregada d’amenitzar la desfilada. Sempre, però, es dirigia vers l’Ajuntament. Allà l’esperaven les autoritats i milers de xiquets i xiquetes que acudien per escoltar la bona notícia: que els reis de l’Orient es trobaven molt a prop del nostre poble i, per això, farien acte de presència als carrers d’Ontinyent unes hores més tard. A la vesprada, Jacobo encapçalava la comitiva que travessava, des de l’Ajuntament, el carrer Major fins a la plaça de la Concepció. Arribats en aquell punt, l’emissari continuava fins al col·legi dels Pares Franciscans on recollia, primer, i acompanyava, després, els tres Reis de l’Orient amb el seu seguici. Imagineu l’enrenou que s’havia de produir entre els xiquets i xiquetes del nostre poble en observar l’arribada de la cavalcada! Hi havia música, personatges abillats amb vestits exòtics, torxes amb foc, quadrigues, cavalls, carrosses, pastorets, caramels… i tot això vist des del millor dels angles, el que ofereix la il·lusió de qui creu que tot és possible.

Alguna vegada, com és el cas de l’any 1970, els Reis Mags van fer una parada a mitjan carrer Major, a l’altura de l’hotel Fontana. Allà els va rebre la direcció de l’establiment, que va obsequiar-los amb unes copes de xampany (Ciudad, 8 de gener de 1970). I no foren els únics que interromperen la seua desfilada. Aquell mateix dia, al matí, l’emissari també va aturar el seu seguici. En arribar a la plaça del Generalísimo es va dirigir cap a la delegació de l’OJE (Organización Juvenil Española) per tal de recollir la bústia que pocs dies abans s’havia instal·lat allà perquè els més menuts dipositaren les seues cartes. Una organització, per cert, que va col·laborar amb la Societat de Festers per tal de tirar endavant la cavalcada. Almenys, pel que fa a l’any 1970.

Queda clar, doncs, que la Societat de Festers es va mostrar capaç de donar estabilitat i continuïtat a l’acte de la cavalcada. Però el més important fou que va assentar les bases per a les desfilades que estaven per vindre. Fins al dia de hui. Perquè en tots els anys que van des de 1964 fins a 1971, la cosa va funcionar sense interrupcions. Una afirmació que resulta més certa encara si puntualitzem que l’any 1965, el segon en què Festers va assumir el protagonisme de l’organització, el mal oratge va impedir que la cavalcada eixira al carrer. Davant d’aquell contratemps, els reis es van vorer obligats a acudir amb cotxe fins a l’Hospital de Beneficència per tal de complir amb el desig dels més desfavorits.

L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DELS REIS MAGS.

A començaments de la dècada dels setanta es va produir una transició entre els organitzadors de la cavalcada dels Reis Mags. Si bé és cert que la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia va deixar d’organitzar-la oficialment, també ho és que moltes de les persones que havien estat treballant al servei de l’associació van continuar amb la mateixa tasca. Ara, a més, es va incorporar un grup de gent jove que va definir una nova etapa.

Un d’aquells nouvinguts fou Rafael Rovira Sanz, que ens ho explica així: Tot va començar a finals de la dècada dels seixanta. Un grup d’amics que formàvem la Penya “El Gaiato”, gent que vivíem majoritàriament al voltant del Poble Nou, fórem cridats per la Societat de Festers per a participar de la cavalcada. Ja sabeu, disfressar-se, dur torxes enceses i eixes coses. Ens van buscar perquè estàvem mínimament organitzats i era fàcil acomboiar-nos a tots. Fou d’aquesta manera com Rafa i uns amics més van iniciar la seua participació en la cavalcada. Però no només això. Perquè d’ahí en avant van assumir més protagonisme en l’organització de la desfilada. I bona falta que es veu que li feia. Almenys a la vista d’un dels referents literaris més fèrtils de la premsa local del moment, PIPUS. Un pseudònim darrere del qual s’amagava el periòdic de referència d’Ontinyent en aquell temps, “Ciudad”, per mostrar la seua veu crítica. Diu aquesta veu respecte a la cavalcada de l’any 1972 (Ciudad, 13 de gener de 1972):

Otra cosa que estimo digna de comentar es la pobre impresión que me causó la Cabalgata de Reyes celebrada aquí… Y que conste que sé positivamente del gran esfuerzo que hicieron quienes se preocuparon porque saliera a la calle lo que solamente podemos llamar “cabalgata”. A ellos nuestra gratitud y reconocimiento.

Lo ideal sería que existiera alguna institución con gente joven e ilusionada que cogiera este asunto en serio, preparándolo con tiempo y cuidando detalles… Recientemente se habla de este asunto en la sede de alguna comparsa, a cuyos miembros vi ilusionados por hacerse cargo de este asunto el próximo año. Ojalá sea verdad que la llegada de los Reyes Magos a Onteniente, en 1.973, se prepare con toda meticulosidad, organizándose una cabalgata como Onteniente merece.

Aquestes paraules poden semblar més o menys encertades. Una consideració en la qual no tenim cap intenció d’embolicar-nos perquè poc ens interessen els debats estèrils i gratuïts. Ara bé, allò que sí que resulta cert i definidor és que la percepció del mateix periòdic va canviar completament en el curt període d’un any. Així, amb data de l’11 de gener de 1973, es donava la notícia d’una gran cavalcada que, segons el seu parer, sí que havia estat a l’altura del que mereixia el nostre poble:

Conozco mucha gente que tiene la costumbre de llevar a sus peques a otras poblaciones y nos han asegurado algunos de estos “desertores” que lamentan esta ausencia, siendo así que la impresión general a su regreso ha sido que la cabalgata ha estado aquí muy a la altura de las circunstancias.

I com que l’autor de l’article considera que la cavalcada anava pel bon camí, es va permetre fer el següent suggeriment:

Estimo que sería muy conveniente, y quizá imprescindible para garantizar su continuidad, el constituir una Junta con los elementos necesarios que se preocupan a largo plazo de organizar este acto a la altura que el buen nombre de Onteniente requiere. Es asunto que no se puede dejar a la improvisación. De lo contrario existe el peligro que decaiga, y sería una pena.

Una petició que acabaria fent-se realitat uns mesos després. Tornem, una vegada més, a les pàgines del periòdic “Ciudad” (Ciudad, 19 de desembre de 1973). Poc abans de celebrar-se la cavalcada de l’any següent va aparéixer una notícia que explicava que el 14 de desembre de 1973 s’havia constituït la “Comissió Organitzadora dels Reis Mags”. Allà es van acordar diversos aspectes. En primer lloc, l’aportació de 100.000 pessetes de sus peculios particulares per tal de fer front a les despeses previstes per a la cavalcada. Per altra banda, s’establia una junta organitzadora que havia de donar continuïtat a la tasca feta en anys anteriors i que va quedar composta de la següent manera: Rafael Rovira Sanz, president; Joaquín Penadés García, secretari; Andrés Lizandra Payá, tresorer; Francisco Martínez Abellán, vicepresident; Emilio Reig Torró i Francisco López Fernández, assessors.

L’acte de la cavalcada no va diferir en excés del que s’havia fet en l’etapa anterior. Al matí acudia el patge a l’Ajuntament per a donar la notícia de la imminent arribada dels tres Reis de l’Orient, que ja estaven a tocar del poble. Aprofitava l’avinentesa per a convocar a tots els presents, aquella mateixa vesprada, a la plaça de la Concepció per a esperar a ses majestats. En acabant, els acompanyaven carrer Major endins fins a l’hospital de Beneficència, on acabava l’acte (Ciudad, 5 de gener de 1973).

Ara bé, la nova organització anava introduint novetats any rere any i, amb cada una de les noves iniciatives, s’anava perfilant una cavalcada cada vegada més espectacular. La cosa funcionava de la següent manera: un grup d’amics, de manera totalment desinteressada, treballaven plegats per tal de traure la desfilada al carrer. I com que amb això no n’hi havia prou, encara havien d’aportar, de les seues pròpies butxaques, allò que bonament podien. La idea era la d’incorporar els elements que foren necessaris a un acte que en requeria a bastament. En acabant, cedien allò que fora que havien incorporat a l’associació amb la intenció que s’utilitzara les vegades que foren menesters.

Un exemple d’això es troba en el material emprat per a fer més vistosa la desfilada. Resulta que per aquells temps, membres de l’associació vinculats també a les comparses de Kàbiles i Bucaneros (Bucaneros Ontinyent, 1992), van acudir a uns estudis cinematogràfics ubicats a Madrid amb la intenció d’adquirir attrezzo per a la cavalcada. D’aquella indústria relacionada amb el seté art es van dur a Ontinyent elements que serien utilitzats per a la desfilada dels Reis d’Orient, però també per a engalanar alguna entrada de Moros i Cristians. Dels diversos objectes que van acabar al nostre poble hem identificat un palanquí, que segons el llibre abans citat fou usat per Buster Keaton a la pel·lícula “Golfus de Roma”, i una quadriga que va aparéixer al film “La caída del imperio romano”.

Un altre cas que exemplifica això que acabem de dir és el següent: a principis d’aquella etapa a Emilio Reig, Rafael Rovira i Ximo Mullor els va tocar fer de Reis. Poc abans d’eixir al carrer a interpretar el seu paper es van desplaçar fins a Alcoi a la recerca d’un artesà. La idea era la de fer unes corones per a vestir als Reis de la manera més digna possible. Aquell any els Reis Mags van passejar els carrers d’Ontinyent amb corones noves. Les mateixes que lluirien d’aquell moment en avant, perquè els propietaris de les mateixes van decidir que passaren a formar part del material que tenia l’associació.

S’havia mostrat la necessitat de dotar de recursos materials a la cavalcada i es va trobar la manera de fer-ho. Ara calia, també, una infraestructura pròpia que permetera guardar aquelles peces. La solució, una vegada més, va arribar des de les persones que formaven part de l’associació. Gràcies a la disposició que van mostrar alguns d’ells es va poder fer ús de certs immobles particulars. La idea era habilitar un espai que permetera guardar tot el material que anaven acumulant. Cal aclarir que en aquell temps, com ocorre en l’actualitat, l’Associació de Reis Mags no tenia una seu pròpia de la qual poder fer ús. Per això, cada vegada que s’havien de reunir, ho havien de fer en alguns dels establiments del moment: el Cisne, Aquario…

Però la cosa no acaba ací. Si es tracta de nomenar les novetats introduïdes en aquells moments hem de parlar, necessàriament, de la utilització de plataformes arrossegades per tractors. Un element que substituïa als cavalls que transportaven a ses majestats. Amb això, aconseguien que els xiquets i les xiquetes tingueren accés a Melcior, Gaspar i Baltasar durant la cavalcada. D’aquesta manera es feia possible un moment llargament esperat: el d’intercanviar, cara a cara, unes paraules amb aquelles figures que estimaven i temien alhora.

Però no tot foren novetats en aquesta nova etapa. De fet, eren més les continuïtats que no les innovacions que, dit siga de passada, arribaven amb comptagotes. I no deu semblar, açò, una cosa estranya. Al cap i a la fi, el model de cavalcada que s’anava imposant comptava amb l’acceptació d’un públic que veia com, any rere any, la desfilava creixia al carrer.

Malgrat la nova junta, certes comparses continuaven treballant a l’ombra perquè tot isquera com cal. A la documentació diversa que s’ha referit al respecte apareixen els noms de Kàbiles, Bucaneros, Moros Espanyols i Berberiscos. I no vol dir això que membres d’altres comparses no estigueren involucrats, simplement que ho estarien en un nombre inferior. També hi havia el tema del finançament, que continuava anant a càrrec de l’Ajuntament d’Ontinyent, de les persones que formaven part de l’associació i de les empreses que eren acomboiades a col·laborar en la festa.

I després hi havia la ràdio.

Ja hem deixat escrit que la ràdio feia anys que participava en la cavalcada. Si més no, de manera puntual. Però és en aquests anys que enceta una nova etapa. I, en fer-ho, es presenta amb un nom propi que a gairebé totes i tots ens arranca un somriure només de llegir-lo: Ya vienen los reyes.

El programa encara s’emet en l’actualitat. Potser ha canviat el format i les persones que hi ha al darrere, però la idea i l’objectiu romanen inalterats. Es tracta de fer córrer la veu entre els més joves de la localitat, permetre créixer la màgia i oferir la possibilitat de somiar. Una feina que no és fàcil ni menor respecte a la resta que exigeix l’organització de la cavalcada. Per això és d’agrair aquell encert que va començar fa quasi seixanta anys.

Al programa es narrava el viatge dels tres reis de l’Orient i de l’emissari Jacobo des de les seues terres d’origen fins a la nostra localitat. Una travessia carregada d’imprevistos convertits en aventures diverses que, d’una manera o altra, acabaven afectant els esforçats protagonistes d’aquells relats. Hi havia atacs de lladres, enfrontaments amb bandes tribals, inclemències meteorològiques, problemes mecànics i no sé quantes coses més. La bona qüestió és que, al remat, el seguici aconseguia arribar a Ontinyent cada any en el temps previst. I entre tot això, encara hi havia temps per llegir les cartes que els oients enviaven als Reis Mags.

Tot un esdeveniment en aquesta celebració local, que ha sabut com ningú congriar a grans i menuts al voltant d’un aparell de ràdio. I això, sense cap mena de dubte, forma part de la màgia del Nadal: la capacitat que tenim per contar-nos històries i compartir-les.

Sobre el moment precís en què comença aquesta història només podem remetre’ns a l’article que va escriure Juanjo Barber per a la revista de l’associació (Barber, 2026). L’autor parla de començaments de la dècada dels setanta per situar l’inici de l’emissió del programa a EAJ30 Ràdio Ontinyent. Una informació a la qual podem afegir un retall de premsa datat del 2 gener de l’any 1974 on es pot llegir el següent:

Radio Onteniente, siempre dispuesta a colaborar en toda buena obra se suma a la lista de colaboradores y ofrecerá a partir de mañana una emisión especialmente dedicada a los niños y que dará comienzo a las doce y media de la mañana.

L’any 1977 marca una nova fita en el camí. L’última de les que s’han escrit fins ara. El canvi va començar a tramar-se a finals de l’any anterior, el 1.976. Un moment en què Rafael Rovira i un grup d’amics van iniciar els tràmits per a formalitzar i legalitzar l’Associació d’Amics dels Reis Mags d’Ontinyent. La que podríem anomenar l’etapa contemporània de la cavalcada al nostre poble.

Antonio Lacueva és un dels noms propis que apareix en aquest moment. O, millor dit, que torna a aparéixer. Potser cal apuntar, per què no ho hem fet abans, que fou un dels dos presidents de la Societat de Festers, junt a Francisco Martínez Abellán, que van regir la institució durant l’etapa de la “Cavalcada Festera”. També fou el promotor principal; la punta de llança de les primeres retransmissions de ràdio associades a la cavalcada. I, per si no n’hi haguera prou, també està darrere de moltes de les cròniques i notícies relacionades amb aquesta celebració que es van publicar a la premsa local. D’algunes d’elles, vos hem deixat un tast en aquestes pàgines. Ara bé, entre estes i altres faenes, van anar passant els anys. Fins que va arribar el moment decisiu de formalitzar la majoria d’edat de l’associació. I ahí tampoc podia faltar. Antonio Lacueva fou qui en va redactar els estatuts. Naixia, així, una associació que, tot i mostrar-se incipient, comptava amb, almenys, mig segle d’experiència on emmirallar-se.

El primer president en aquesta nova etapa fou José Ramón Revert Sempere. A ell, precisament, li dedicaren una entrevista que aparegué en el periòdic Onclar el 27 de novembre de 1977. I, entre altres coses, explica què és allò del “Parlament Oriental”: una assemblea que s’organitza amb freqüència per a tractar temes relacionats amb la cavalcada. És en aquesta publicació on trobem, per primera vegada, la referència més antiga a l’Associació d’Amics dels Reis Mags d’Ontinyent, que ja apareix anomenada com li pertoca.

Per a parlar d’aquesta nova etapa i de l’evolució que ha viscut l’associació en tot aquest temps acudim a José Quiñones Soler, que és qui la presideix des de l’any 2015 fins a l’actualitat. L’home ens explica tot allò que ens cal saber per a fer-nos una idea de la situació actual, però també de com ha evolucionat l’entitat en un breu espai de temps.

Un dels valors més importants amb què conta és el de l’adhesió que promou. Hui en dia l’associació té gairebé vuit-cents socis i sòcies en actiu. Un nombre tan important com allunyat del que havia estat costum tradicionalment. Aquesta militància és una manera de normalitzar el paper, la importància i el nivell d’acceptació que suscita la cavalcada al nostre poble.

Aquesta base social és molt rellevant per a l’esdevenir de la festa. Cal recordar al respecte que Ontinyent és un dels pocs pobles de la contornada en què la cavalcada és organitzada per una entitat aliena a la corporació municipal. Un fet que hem acceptat com si d’una cosa natural es tractara, però que no és costum a la majoria dels pobles que ens envolten. Tot això ha possibilitat que l’arribada dels Reis Mags estiga plena a curull d’actes que transcendixen la desfilada pròpia del dia cinc de gener. Ampliant el calendari i omplint-lo d’esdeveniments que acostumen a posar sobre la taula la il·lusió que aquesta festa desprén.

Abans que arriben ses majestats qui fa acte de presència és el carter reial, que visita diversos barris del nostre poble per tal de trobar-se primer que ningú amb els més menuts. Els quals acudeixen, carta en mà i amb la innocència intacta, a trobar-se amb la magna figura. A l’ocasió no falten ni la carrossa, ni la música, ni els regals. D’altra manera, no seria una festa. Després arriba el cicle de Jacobo, que en els últims anys ha adquirit un protagonisme especial i del qual més tard en parlarem. La festa es tanca amb el plat fort: la cavalcada. Abans, però, cal escalfar motors. O, dit d’una altra manera, crear la situació i l’ambient escaient per tal d’anar fent gola entre els xiquets i xiquetes. L’associació prepara concursos escolars en què es comboia als alumnes més menuts en diverses disciplines: dibuix, nadales, betlems, literatura… També hi ha la revista que cada any edita l’entitat. I, per descomptat, el programa de ràdio del qual ja hem parlat i que més endavant tornarà a eixir a col·lació.

Tot un seguit d’accions que cal preparar… i també pagar. Per això preguntem a Quiñones amb quines fonts de finançament conta l’associació per tal de fer front a les seues despeses. L’aportació principal és la que fan els socis i les sòcies en pagar la seua quota; però també comptem amb la subvenció de l’ajuntament, la publicitat, la loteria i la venda de productes relacionats amb la nostra activitat: banderoles, llibres… De moment tot això encara no els dona per a disposar d’una seu on poder organitzar les diverses tasques que duen entre mans. Un costum que perviu arrelat al cor mateix de l’associació i que resulta, com a mínim, curiós. Sobretot si atenem el nombre de socis/es de què disposa, de la tradició que arrossega i de la tasca encomiable que duen a terme.

A més, de ser aquesta una cosa de poble. Un producte autèntic, autòcton i de proximitat. Perquè la cavalcada és tant d’Ontinyent com el campanar de la Vila, el Cant dels Angelets o l’horta del Llombo. Ací la pariren i ací està, encara. Filla de les moltes voluntats que la van tirar endavant perquè entengueren que aquesta celebració és cosa de tots. I precisament per això, perquè naix del ventre del poble, que la seua gent es junta per celebrar-la cada any. Tot ha eixit des de dins, afirma Quiñones. I bé que diu la veritat. Per començar, hi ha la música. Totes les bandes del poble i les colles de dolçainers, entre altres conjunts musicals, s’ajunten per amenitzar la festa amb les seues sonoritats particulars. També els ballets fan seua la cavalcada mostrant al carrer la destresa que els caracteritza. El grup de danses, la colla de Campaners, el Centre Ocupacional d’Ontinyent José Antonio Bodoque o els carrossers locals. Tots ells fan un esforç per posar el seu talent al servei del poble, per a major glòria de grans i, sobretot, de menuts.

Però la millor carta de presentació, en aquest aspecte, és la que encarna la música que amenitza la desfilada. Resulta que en l’actualitat la cavalcada d’Ontinyent té música pròpia. Es tracta de composicions fetes expressament per acompanyar als protagonistes. Hi ha una marxa per a cadascun dels Reis Mags: Melcior, Gaspar i Baltasar. Una altra per al Carter Reial i tres composicions dedicades a la figura de Jacobo. A banda de la peça “Oro, incienso y mirra”, que actualment sona també mentre l’emissari recorre el camí que hi ha entre el Palau de la Vila i l’Ajuntament. Totes les peces han estat compostes a Ontinyent amb l’objectiu de fer la cavalcada una miqueta més nostra, més local. Una manera ben particular de celebrar amb el món aquesta festa global.

Ara tornem a Jacobo. Ja hem expressat una miqueta més amunt qui és, què fa i quan naix. El que no hem apuntat és com, aquell emissari arquetípic de les cavalcades de qualsevol localitat, ha adquirit ací el protagonisme que té al nostre poble.

La resposta, a parer nostre, es troba en el treball que s’ha fet en els últims anys des de l’Associació d’amics dels Reis Mags d’Ontinyent. De fet, han sigut els seus responsables els encarregats d’agafar l’embranzida que duia el personatge per projectar-lo a les escoles, als carrers i a les cases de tot el poble. Per fer això, han dut a terme un seguit d’accions tant enginyoses com encertades. La primera d’elles, pot ser, és la que ha apropat la figura de Jacobo als xiquets i a les xiquetes d’Ontinyent. Per a aconseguir això, van traslladar el campament de l’emissari des de la seua anterior ubicació, l’ermita de Santa Ana, fins a l’actual, el Palau de la Vila. Una decisió que va arribar acompanyada d’una millora en l’organització i en la infraestructura que, en última instància, ha facilitat la proximitat dels xiquets i xiquetes del poble amb Jacobo. A més, l’associació ha promocionat el que podríem definir com un “cicle de Jacobo” dins de la cavalcada. El que comença amb la seua arribada durant la vesprada del dia 4 de gener per la costereta, com és costum antic al nostre poble. Una vegada ací s’allotja al palau de la Vila i, tot seguit, comença la recepció que dura fins ben entrada la nit. Durant hores i hores desfilen xiquets i xiquetes que fan cua només per poder trobar-se amb ell, intercanviar unes paraules i immortalitzar el moment amb una fotografia si es creu convenient. El plat fort, però, arriba l’endemà de bon matí. A primera hora una munió de gent es concentra baix del palau per despertar a la règia figura. I ho fan d’una manera tant bonica com lúdica: cantant una cançó. La peça en qüestió és “Desperta Jacobo”, tot un clàssic molt recent que van compondre Ferran Sanchis i Sergio Pomar expressament per a aquell moment. Els xiquets s’han d’esgargamellar per tal de despertar a l’emissari a força de cantar-li. Així, a viva veu, repeteixen una vegada i una altra la cançó fins que Jacobo fa acte de presència al balcó del palau, acabat d’alçar i encara vestit amb pijama. Una vegada despert, Jacobo es vesteix i, al cap d’una estona, apareix amb el seu seguici. L’eixida de la comitiva travessant les portes del palau és una de les estampes més boniques que ens ofereix el cicle de la cavalcada. Camells, música i vehicles conformen la caravana que acompanya a Jacobo fins a l’Ajuntament. On dirigeix unes paraules des del balcó per anunciar l’arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar.

Però la cosa no acaba ací. Resulta que la figura de Jacobo s’ha engrandit més encara amb dues iniciatives que, tot i ser diferents, apunten en una mateixa direcció: la de celebrar al nostre emissari particular. Per una banda, hi ha el conte sobre Jacobo, escrit per Rosana Ferrero i il·lustrat per Albert Quiñones que enguany, precisament, s’ha reeditat. La raó d’aquesta nova publicació és la d’adequar la història que el llibre conté al nou format que ha adquirit l’acte. Si en l’anterior llibre a Jacobo se’l rebia a l’ermita de Santa Ana, encara; ara ho fa al palau de la Vila. I, a més, se li ha afegit el “Desperta Jacobo” del que abans vos hem parlat. Per altra banda, “Jacobet”. Un cabet basat en aquest personatge que també l’acompanya en el seguici del dia 5 pels carrers d’Ontinyent.

Pot ser que la cosa més bonica de tot allò que envolta a Jacobo siga la solidaritat que inspira. Cada any l’associació tria una causa justa que es considere mereixedora de rebre la recaptació dels dies en què Jacobo ocupa la Vila. Això és, els diners que s’arrepleguen de les entrades, la recaptació que ix de les vidrioles que s’exposen a les envistes del campament o els ingressos que genera la fila zero.

Jacobo no és només il·lusió, també és solidaritat i companyia.

Reprenem la qüestió de la ràdio per on l’havíem deixada: el programa Ya vienen los Reyes Magos”. Aquells foren els anys en què Alejo Micó, José María Pastor i Salvador Pla es van convertir en l’ànima del projecte. Un equip que va marcar una etapa entranyable que atresora anècdotes infinites. A tots ells els devem un agraïment a perpetuïtat. Per les moltes hores de ràdio que ens van regalar. Per fer-nos creure. Per permetre’ns somiar. Una etapa que es va estroncar l’any 2014. Un any difícil, afirma Quiñones. I és lògic que parle així. José María Pastor i Salvador Pla ens van deixar de manera prematura. El programa quedava orfe, i per això va perdre el bé més preat que tenia: la paraula. I així va ser fins que, uns anys més tard, es va formar un nou equip. Juanjo Barber, Giorgio Brunetti, Juan Penadés i Jordi Casanova van agafar el testimoni i van reprendre el programa. El millor homenatge que es podia fer als integrants de l’equip anterior.

EPÍLEG.

No es tractava d’escriure cap epopeia. Més bé parlar de nosaltres. D’Ontinyent. Un poble humil i treballador. Nascut del secà i de la fàbrica. Criat amb l’empenta de qui ordena les pedres del pont Vell. De qui alça el campanar on sojornen els carrillons, la Petra i la Faustina.

Un poble que fou aljama i Vila-Reial. Que ha patit i s’ha dessagnat. Que té el regust de la cassola al forn i la coca de fira. Que celebra a Sant Antoni convertint en cendra els mals pensaments.

Un poble que és això i moltes coses més. I, per sobre de totes elles, Ontinyent és fill de les seues històries. Com aquesta que vos acabem de contar.

La cavalcada és el fruit d’una il·lusió, però també d’un propòsit. Amb ella li hem explicat al món com celebrem una festa internacional. Per això tenim la cançó de la Costereta, Jacobo, el palau de la Vila i la música que és tan nostra que la volem per a tots.

Servisquen aquestes paraules com un homenatge per a totes aquelles persones, fills i filles del nostre poble, que han treballat per tirar la festa endavant. Als organitzadors d’ahir i de hui, als músics, als qui treballeu per alçar el campament de Jacobo, als qui vos poseu darrere els micròfons, repartiu octavetes i carregueu regals. Als qui netegen els carrers o es disfressen de pastorets.

Com a poble tenim la necessitat de contar-nos històries tan boniques com aquesta. I vosaltres l’heu feta possible.

Esperem que siga per molts anys. I que la màgia es perpetue en una cosa tan meravellosa com és el sentit de pertinença. De sentir-nos poble.

BIBLIOGRAFIA.

Alcaraz, J. (2016). La cabalgata festera (1964-1971). Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia.

AMO, llibre d’Actes, acta de 4-I-1933; 20-XII-1933

Ariño, A., Gomez, S. (2001). La festa mare. Les festes en una era postcristiana. Museu Valencià d’Etnologia-Diputació de València.

Barber, J. (2026). Més de 50 anys de programa “Ya vienen los Reyes”. Revista Associació Amics dels Reis Mags d’Ontinyent.

Bernabeu, A. (1982). Ontinyent 1881-1980. Caja de Ahorros de Valencia.

Bucaneros Ontinyent. 1967-1992. (1992).

Calzado, A. (2004). II República, Guerra Civil y primer Franquismo: la Vall d’Albaida (1931-1959). Tomo I [Tesis doctoral, Universitat de València]. https://dialnet.unirioja.es/servlet/tesis?codigo=89026

Colla de Campaners d’Ontinyent i Grup de Música Antiga Menestrils. (2019). El Cant de la Sibil·la a Ontinyent. Ajuntament d’Ontinyent.

Hemeroteca. (2025). Revista Associació Amics dels Reis Mags d’Ontinyent.

Junta de l’Associació d’Amics dels Reis Mags d’Ontinyent. (2021). Nuestro colegio. Núm. 193.

Lacueva, A. (2005). Historia de un pueblo. Crónica sentimental de Ontinyent. 1940-2000. COS-200, SL.

(1968, desembre 5). Ante la venida de los Reyes Magos. Ciudad.

(1968, desembre 12). Llegan los Reyes Magos. Una gran cabalgata se organizará como en años anteriores para recibir a los tres Reyes. Ciudad.

(1968, desembre 19). Carta de los Reyes Magos a los papás de Onteniente. Ciudad.

(1968, desembre 26). Los Reyes Magos hablarán por Radio Onteniente. Ciudad.

(1969, gener 9). Una gran cabalgata, organizada por la Sociedad de Festeros, acompañó a sus Majestades en su triunfal recorrido por Onteniente. Ciudad.

(1969, gener 9). Los niños, la duda y los Reyes. Ciudad.

(1969, desembre 18). La Cabalgata de Reyes la organizará la Sociedad de Festeros y colaborará la Organización Juvenil. Ciudad.

 (1970, desembre). Llegan los Reyes Magos. Ciudad.

(1970, gener 1). Próximo lunes por la tarde llegarán los Reyes a Onteniente. Ciudad.

(1970, gener 8). Una gran cabalgata se organizó entre una multitud impresionante. Ciudad.

(1971, desembre 30). Cabalgata navideña organizada por la Parroquia de San José. Ciudad.

(1972, gener 13). Los Reyes Magos. Ciudad.

(1972, desembre 29). Rueda de prensa con los emisarios de los Reyes. Ciudad.

(1972, desembre 29). La navidad en nuestra ciudad. Ciudad.

(1973, gener 5). Cabalgata de Reyes. Ciudad.

(1973, gener 11). Gran Cabalgata de Reyes la de este año. Ciudad.

(1973, desembre 5). El paso de los días. Ciudad.

(1973, desembre 19). Se constituyó la Comisión Organizadora de Reyes Magos. Ciudad.

(1974, gener 2). La llegada de los Reyes Magos a Onteniente. Ciudad.

(1977, enero 16). Los Reyes Magos trajeron las nieves. Onclar.

(1977, novembre 27). El presidente de la nueva asociación habla para Onclar. Onclar

(1977, desembre 11). Actividad de los Reyes Magos. Onclar.

(1978, gener 15). Itinerario de Reyes. Onclar.

Sanchis, J. (2016). Els noms dels carrers d’Ontinyent. Associació de Veïns del Llombo.