UN TRESOR A LES FOSQUES

UN TRESOR A LES FOSQUES.

Patrimoni: Material

Un tresor a les fosques.

Fa unes hores, només, que el sol ha dibuixat un horitzó allà on abans hi havia nit fosca. El matí és clar i de temps agradós, com correspon a aquests dies de l’any en què el fred ja ha marxat i la calor encara no ha fet acte de presència.

Mentre els carrers s’omplen de la bullícia habitual, entre el tràfec de gent i el brogit dels cotxes, els dos tècnics de l’ajuntament enfilen carrer amunt sense perdre temps. Caminen decidits, amb els caps plens de cabòries, i carregats amb tots els instruments que necessiten per dur a terme la tasca que els han encomanat. Fa dies que recorren aquell mateix camí que arriba fins a Tomàs Valls des del carrer Arquebisbe Segrià. Després enfilen el tram de pendent que els queda fins que es topen de cara amb el seu destí. Just en aquella part antiga del poble on les cases pairals s’amaguen entre els carrerons costeruts, a l’ombra de temples i places insignes.

En arribar al lloc indicat introdueixen la clau al forrellat i la fan girar amb força. La mateixa que després esmerçaran per obrir aquelles portes de fusta massissa que grinyolen al desplaçar-se. La casa fa, aproximadament, un quart de segle que està deshabitada i, malgrat això, l’estat de l’immoble és molt digne. No n’hi ha enderrocs per enlloc. Per no haver no n’hi ha ni un moble en tota la casa. Només pols que senyoreja cada racó. Com s’escau a un edifici que ha estat tant de temps orfe de companyia.

Una vegada dins, aprofitant la claror que s’esmuny pel pati que obri l’edifici com una magrana, els dos operaris despleguen els plànols i ordenen al seu voltant els estris que necessiten per dur a terme la seua feina. Resulta que fa pocs mesos que l’Ajuntament ha adquirit aquell immoble i ara pensa donar-li un ús més adequat als nous temps que corren. Per això estan ells allí: necessiten alçar els plànols de la casa-palau. La cosa és ben senzilla. Com acostuma a ocórrer amb la majoria de cases del voltant, el cadastre municipal només compta amb un plànol perimetral de l’immoble. Com es distribueixen els espais al seu interior, això és un misteri que només poden respondre aquells privilegiats que hi hagen entrat. Com ocorre ara amb els nostres protagonistes, que no s’encanten en dur a terme la seua comesa. La de traslladar cada detall de l’immoble als plànols que van dibuixant mentre caminen, prenen mides i estudien parets, bigues i pilars. Necessiten apuntar-ho tot: els desnivells entre estances, el lloc que ocupen les parets de càrrega i moltes coses més. L’objectiu és recollir tota aquella informació sense la qual l’Ajuntament (ni ningú que s’ho propose) no podria dur a terme les actuacions posteriors.

A mesura que corren els dies la radiografia de l’edifici ompli els plànols perimetrals. L’estudi avança des de la planta inferior cap a les superiors. La feina es torna rutina. A cap lloc es troben papers antics ni cap element personal que recorde les generacions de famílies que van ocupar aquell edifici en els segles pretèrits. Només n’hi ha un parell d’elements que trenquen aquesta sensació d’abandonament. A la part baixa de l’edifici hi ha unes plantes ben disposades que reben al nouvingut amb una presència estranyament vigorosa. Sembla com si algú n’hagués tingut cura a consciència, segurament per espantar l’ombra de la solitud. En una de les estances de la primera planta s’hi troben, també, unes poques cadires perfectament ordenades, arrimades a la paret. Fora d’això tot són espais guanyats per la pols i abraçats per l’absència. Fins que arriben dalt de tot.

A la tercera planta s’accedeix mitjançant una escala d’obra el camí de la qual queda barrat, en el seu tram final, per una porta de fusta. Després de travessar-la encara queden deu o dotze graons més i, en acabant, la cirereta del pastís. Però és massa prompte encara perquè cap dels dos tècnics puga, ni tan sols, intuir el que pot passar. Davant d’ells només hi ha una foscor que s’escampa, ferida, per uns rajos de llum que s’esgolen pels badalls dels finestrons. Una claror que resulta insuficient. Motiu pel qual un dels nostres protagonistes encén la llanterna i avança maldestre cap als finestrals que hi ha al fons de la planta. El camí és curt i, malgrat això, resulta incòmode. A cada pas escolta (i sent) un crec-crec que l’altera. “Deuen ser els vidres de les finestres, trencats i escampats per tot arreu”. Finalment aconsegueix arribar a l’altra banda i obri el finestral de bat a bat. I amb la llum emergeix la sorpresa.

La cambra queda conformada per un espai diàfan. No n’hi ha res, tret d’unes prestatgeries fetes d’obra. A cada lleixa s’escampen caixes que duen escrites la paraula: ILFORD. Al tècnic que s’hi avesa primer aquella paraula no li és estranya. Afeccionat com és a la fotografia, membre i secretari d’AFO, reconeix en ella la marca de productes fotogràfics que fa temps que sovinteja. De colp a repent el cor li fa un bot. I, amb tota la cura del món, obre la caixa que li queda més a la vora per escrutar el contingut. Allà dins, disposades en paquets de deu unitats, embolcallades en paper, hi troba centenars de plaques de cristall, d’aquelles que s’utilitzaven al començament de l’etapa fotogràfica com a negatius. Llavors és quan mira el terra i s’adona que allò que intuïa els vidres de les finestres eren, en realitat, més plaques fotogràfiques que havien caigut de les caixes. D’aquelles de terra, malmeses per les xafades però, sobretot, pels temps exposades allà mateix, res es pot fer. Però s’ha d’actuar, i amb rapidesa, per salvar les altres.

Llavors avisa a la brigada d’obres municipal per a què arrepleguen aquella troballa i la depositen a la custòdia municipal, a la regidoria de cultura.

Haurà de passar molt de temps, encara, fins que arribe el dia de valorar com s’escau aquella troballa. I succeirà això després d’hores incomptables de treball minuciós i esgotador al laboratori fotogràfic, als arxius i allà on calga. El resultat final bé que es mereix tot aquell esforç. No debades estem parlant de la col·lecció de fotografies antigues més important (en volum i qualitat) trobada fins ara al nostre poble, datades al voltant del 1.900 i custodiades a l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO). D’alguna manera podríem dir que aquells negatius de cristall van tornar allà on havien sigut trobats.

UNA NOBLESA PARTICULAR

Allò que més crida l’atenció d’aquest immoble, aquell de què vos parlàvem al punt anterior, és la doble consideració que el situa en el terreny de l’ambigüitat. En efecte, són múltiples les interpretacions que se’n poden fer del mateix. Així com diverses les aproximacions amb què es pot encarar el seu estudi. Ens trobem davant d’un edifici que és casa i palau alhora i, per si no n’hi haguera prou amb això, l’anomenem de dues maneres diferents: Casa Velázquez o Casa dels Puig. Per què ocorre això, ho intentarem explicar a continuació. Abans, però, hem de fer una ullada a aquell temps en què el gel era un producte imprescindible i la neu un negoci rendible.

Una història, la de la neu i el seu comerç, que ja ha estat explicada a bastament per Pasqual Boira i Ximo Tormo, dos autèntics erudits en la matèria. A qualsevol de les seues publicacions vos remetem si sentiu curiositat per aquest món que ha deixat vestigis a les nostres serres però també als nostres pobles i ciutats.

Tot comença amb un episodi que els historiadors han anomenat “la petita edat de gel” i que es situa entre l’últim terç del s.XVI i la segona meitat del s.XIX. Un temps que, com bé vos deveu imaginar, es va caracteritzar per un descens acusat de les temperatures. Aquest fet va afavorir que les nostres serres mediterrànies, aquelles que són tan a prop de la mar que la sal forma part del seu rostre calcari, es poblaren de construccions que s’utilitzaven per a recollir la neu. Se les coneix amb diversos noms, segons la seua tipologia i els costums idiomàtiques del lloc on són establertes. Neveres, caves o pous de neu, per referir-se a les construccions proveïdes d’un pou excavat a terra i d’una coberta d’obra. Ventisquers o geleres, quan nomenem a una altra tipologia menys monumental, desproveïda de pou excavat i coberta.

Però, com és que aquest negoci va agafar tan alta volada. La resposta és ben senzilla. En un temps de tantes carències la neu va resultar un producte de primera necessitat. Tant era així que els nostres veïns i veïnes l’empraven per usos tan diversos com el refredament de begudes, la conservació d’aliments o els usos terapèutics (fonamentals per a rebaixar febres, tallar hemorràgies o com a producte anestèsic).

Però què té a vorer tot això amb la casa que ens ocupa. Heus ací la resposta. L’immoble es va alçar allà pels volts dels s.XVIII com una més de les propietats d’una nissaga, la de la família dels Puig, que s’havia enriquit amb el comerç de la neu. Les seues propietats, escampades per diverses viles, llogarets i ciutats, reflectien el poder econòmic i social que havien aconseguit monopolitzant el comerç d’aquell bé tan preuat. Fins a tal punt fou així que van esdevindre els principals comerciants de neu de les comarques centrals valencianes al llarg del s.XVIII i XIX. D’aquesta manera els Puig van entrar a formar part de la petita noblesa ontinyentina, però a diferència de la resta de famílies que conformaven tan insigne minoria, els Puig no basaven el seu poder en l’obtenció de rendes de la terra. La seua riquesa provenia, en la seua pràctica totalitat, del comerç de la neu abans esmentat. Almenys fou així fins al s.XIX, moment a partir del qual van bascular la font d’ingressos des de l’àmbit del comerç cap a les rendes generades per l’arrendament de les seues múltiples propietats. Una qüestió de caràcter generacional que va arribar a mesura que s’anunciava la fi d’aquell temps d’esplendor.

Durant molt de temps es va pensar que els Puig eren una família que descendia de les terres de Pego o de la Vall de Gallinera. Almenys això es va inferir del fet que acostumaven a aparéixer empadronats en aquelles poblacions, a la segona meitat del s.XVIII, els primers membres de què tenim constància: Josep Bernat Puig i Joan Baptista Puig. Però estudis posteriors (La serra de Mariola i el comerç de la neu. Caves, cases i pous de neu, de Pasqual Boira i Ximo Tormo) situen l’origen de la nissaga a Ontinyent. De manera que, resseguint aquesta idea, amb posterioritat abandonarien el seu poble per desplaçar-se a Pego o a la Vall de Gallinera. I la idea no sembla forassenyada. Almenys això sembla indicar el fet que l’any 1611 aparega Josep Puig com a síndic del gremi de teixidors d’Ontinyent o el fet que, l’any 1687, Joan Baptista Puig va manar que “se fundase un simple perpétuo y eclesiástico beneficio en la parroquia iglesia de Santa Maria de esta villa de Onteniente con invocación de San Juan Bautista; y obligación de celebrar todos los años treinta misas resadas por alma del fundador y los suyos”. Precisament en aquell any, a les acaballes del s.XVII, ja ens trobem establerts els Puig de manera definitiva a Ontinyent.

Però donat el punt en què ens trobem, aquest que ens ha dut a detenir-nos en els noms d’alguns dels membres d’aquesta família, deixarem anar algun apunt més sobre altres protagonistes de la nissaga dels Puig. Tot prenent en consideració que no és aquest un espai concebut per fer inventari de noms, dates i mèrits diversos. De fet, només busquem amb això plantar alguna fita en el llarg camí d’aquesta família que ens ajude a situar-nos millor en la seua evolució.

Per força hem de tornar a parlar dels noms ressenyats més amunt. En primer lloc de Josep Bernat Puig qui, en l’any de 1635, i com a ciutadà establert a la Vall de Gallinera, adquirí per gràcia del duc de Gandia la possibilitat d’establir una casa de neu a la Gallinera. I no és aquest un fet menor, ans al contrari. Donat que aquesta menció representa ser la primera coneguda fins al moment que situa els Puig en el comerç de la neu. De fet, i com a curiositat, 10 anys després (1645), els jurats d’Ontinyent es van desplaçar fins als dominis abans esmentats per tal de comprar-li la neu que poguera donar-los. Una mesura d’urgència donat que els seus proveïdors els comunicaren que la neu aparaulada mesos abans no seria entregada per absència de nevades a la Mariola.

En morir Josep Bernat el seu germà va esdevenir hereu universal dels seus béns. Entre ells hi havia l’incipient negoci de la neu que es va procurar d’ampliar mitjançant la compra de més pous de neu i drets de recollida. L’altre fet a destacar de la seua biografia és que l’any 1686 se li va concedir “Real privilegio militar con voto en cortes i escudo en armas, para sí, sus hijos y descendientes legítimos por via masculina”. Un escut, per cert, que es pot vorer encara a la façana de l’immoble que ha donat peu a aquestes paraules i que en un dels quatre quarters que es divideix mostra l’ensenya dels Puig: un turó amb tres estrelles a la part superior i tres torres a la seua part inferior, acompanyat per la inscripció QUI MONS PIN. Amb aquest afer els Puig entraven de cap a formar part de la petita noblesa valenciana.

Unes generacions després, finals del s.XVIII, fan acte de presència els dos magnats de la neu. Els membres més destacats d’aquesta nissaga pel que fa al volum del negoci que sostingueren entre les mans. Es tracta, en primer lloc, de Josep Puig i Cubelles, qui va continuar ampliant el negoci mitjançant compres i permutes i que, amb les seues accions comercials, va rescabalar algunes de les propietats que els seus avantpassats havien perdut a mans de la competència. Amb Josep Puig la nissaga s’estableix a Ontinyent, ciutat on va passar a residir definitivament junt amb la seua muller i fills en aquella casa pairal que centra aquest escrit. I a Josep, també, li devem la conclusió d’un dels elements de l’arquitectura rural més destacats que tenim a la vora: la Cava Gran o Arquejada. Aquella que descansa la seua majestuositat als peus del Montcabrer, al capdamunt de la serra de Mariola.

Vicent Puig i Cubelles, fill de Josep, va rebre els béns de son pare i va engrandir encara més el patrimoni mitjançant l’ampliació de l’activitat comercial. Els seus béns, nombrosos, es repartiren entre els termes d’Agres, Bocairent, Alfafara, Albaida, Bèlgida, Beniatjar, Confrides, Quatretondeta, Beniardà, Famorca, Salem i Ontinyent. I perquè ens fem una idea més acurada de la magnitud del patrimoni hauríem de puntualitzar que només al nostre poble contava, entre altres, amb la casa pairal objecte d’aquest estudi i l’heretat dels Xops ubicada a la partida de l’Agrillent. Una propietat que comptava amb la casa de camp corresponent, bodega, premses, ermitori, jardins i terres d’horta i secà. Però no vos penseu que la llista de propietats al nostre terme es limitava al que hem apuntat ací. De fet és tan llarga com un dia sense pa. I si vos fem cinc cèntims de la quantitat de les propietats que atresoraven només a un dels pobles assenyalats, és perquè prenga consciència el lector/a de la magnitud del patrimoni.

Però tots aquells moments d’esplendor hauríem de contemplar, tard o prompte, l’agònica decadència que, en aquest cas, va arribar de bracet dels nous temps. Amb Rafael Puig i Calatayud, finals del s.XIX, la família va traslladar el seu domicili a la ciutat de València. I, a males penes amb 15 anys, entre els anys 1875-1890, es van vendre gairebé totes les propietats. Un seguit d’accions que els van dur a abandonar el negoci de la neu. Un recurs econòmic que havia estat molt generós i que s’havia tornat, amb més rapidesa de la que calia esperar, un bé galdós que es trobava en franca decadència. Resultat de la competència insalvable que suposava l’arribada del gel artificial en aquell temps a cavall entre els s.XIX i XX.

Rafael Puig González, l’últim dels Puig que durem a col.lació, fou fill de Rafael Puig Calatayud. A l’home no li’n va quedar una altra que gestionar les engrunes d’un negoci que s’esmicolava entre els badalls d’un temps que havia oblidat la necessitat de neu. D’ell destacarem que es va casar amb Elena Velázquez Calatayud i que el matrimoni va morir sense descendència, i en circumstàncies poc clares, durant el període de la Guerra Civil. Els seus béns van passar a mans d’Amador Velázquez Calatayud.

En aquest punt hem de fer un altre incís. Segons els minsos retalls que hem seleccionat de la pobra biografia de Rafael González Puig, amb el seu casament s’introdueix en aquesta història el cognom Velázquez. Un fet del tot casual que ha possibilitat que, amb el temps, l’immoble que fou casa, palau i hui en dia seu de la Biblioteca Pública Municipal i de l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO), passarà a anomenar-se segons aquest cognom. D’ahí la doble condició nominal a què al.ludíem al començament d’aquest article. No entrarem ací en consideracions sobre la conveniència del nom en qüestió, només apuntarem com una possibilitat que, si això es va esdevenir, si hui es coneix la cas com a Casa Velázquez, és segurament fou perquè la família dels Puig va instal.lar-se a València mentre que els Velázquez es quedaren a Ontinyent i lligaren aquell immoble a la seua nissaga. Cert és que van ocupar la casa per un període de temps menor en comparació amb els Puig, però també ho és que la seua permanència ens resulta més propera i, per tant, més pròxima a la nostra experiència col.lectiva. De fet, alguna de les persones amb qui hem parlat d’aquesta qüestió ens han explicat que ells encara recorden aquella casa ocupada en els temps llunyans en què se situa la primera meitat del s.XX.

Després d’aquest parèntesi tornem de nou a la casa. Com bé vos deveu imaginar l’immoble ha patit diverses reformes al llarg dels segles que estat dempeus. L’última de les quals, la que es va succeir a primeries de la dècada dels 90, ens resultarà la més familiar. Perquè és a través d’ella que es va transformar la casa-palau en un edifici públic destinat a donar cabuda a la biblioteca i a l’arxiu abans esmentats.

El resultat d’aquelles obres segurament haurà estat vist i passejat per qualsevol dels lectors i lectores que resseguisquen aquestes línies. Allò que hui vos presentem són algunes imatges perquè pugueu conéixer millor l’estat de l’immoble abans de la reforma dels noranta. Per a posar-vos en context indicarem que les actuacions que es van dur a terme en aquell moment es van encaminar, majoritàriament, a l’enderroc de parets mitgeres i al reforç de l’estructura horitzontal. D’aquesta manera s’aconseguí dotar de més amplitud els espais interiors, més claror per llum natural i, sobretot, més consistència a l’estructura de l’edifici (les bigues del qual eren de fusta).

L’edifici s’articula al voltant d’un pati central que naix a la segona crugia per esventrar la casa des dels peus fins al sostre. Una solució d’allò més comuna encaminada a omplir de llum natural les estances interiors i per ventilar la casa. A la seua part posterior destaca l’existència d’un jardí romàntic que data de l’últim quart del s.XIX i que va ser concebut com un element de luxe i ornamentació. Hui, mig oblidat, descansa a l’ombra silent que comparteix amb les cases del voltant, arrapades als carrers empedrats per enfortir-se davant d’un temps que els dona l’esquena.

En la seua planta baixa s’amaga un oratori que acostuma a ser tant destacat en el conjunt on s’insereix com desconegut per al públic en general. Un espai de recolliment que també ha viscut diverses reformes. Damunt d’ell hi ha dues plantes més que han estat reconvertides en un espai dedicat a l’oci, l’estudi i la lectura. Al remat, dalt de tot, hi ha unes cambres de reduïdes dimensions que ja han desfilat per aquest escrit.

AQUELL QUI FA DE LA IMATGE MEMÒRIA

Fins ara hem fet d’un espai i d’una nissaga personatges imprescindibles de la història que volíem contar-vos. Ara toca tancar el cercle. I quina millor manera de fer-ho que presentant a la persona que s’amaga darrere d’aquells negatius que es van trobar a la part més alta i fosca de la casa-palau.

Abans de començar, però, hem de fer una menció. La que correspon a Julià Bordera i Calatayud, autor d’un dels articles que compon el llibre “IEVA. II Congrés d’estudis de la Vall d’Albaida”. Allà mateix, entre les seues pàgines, es troba el treball que Julià va dedicar a la persona que ens ocupa. “Vicent Fos Ansaldo: la memòria gràfica de l’Ontinyent de 1.900”. Aquest és el nom d’un autor que segurament vos sonarà ben poc, però que s’ha guanyat per mèrits propis una consideració especial dins la història de la fotografia local. No debades aquells negatius representen un conjunt de documents imprescindibles i únics per a entendre molts aspectes d’aquell tombant de segle que compren la fi del s.XIX i el començament del s.XX. Una oportunitat única també per valorar la fotografia com un document imprescindible per a articular un discurs sobre el temps passat. Una eina sovint, i incomprensiblement, menysvalorada.

Nosaltres, per la nostra part, deixarem anar alguns apunts biogràfics sobre aquest autor. Un parell de notes que ens permetran conéixer, només, alguns detalls de la seua vida. De la resta d’allò que ens interessa, de la seua obra, es parlarà més avant amb d’una manera més detallada.

Vicent Fos i Ansaldo va arribar al món a la ciutat de València el 4 de febrer de 1.852. La seua infantesa, com la resta de la seua vida, va transcórrer plàcidament gràcies als cabalosos recursos amb què contava la família. No debades havia nascut al si d’una família de propietaris que li va proveir del que és necessari per no haver-se d’enfrontar amb les estretors diàries. I, per si això no fóra poc, l’home va ampliar el seu patrimoni mitjançant un casament que li va proveir de més recursos de què disposar. La muller en qüestió fou Maria Asencio Tortosa, natural de Bocairent i filla d’una família de propietaris terratinents que es relacionaven amb l’alta burgesia ontinyentina. Aquell maridatge va sumar a les propietats que Vicent posseïa per línea paterna altres que la dona aportava i que es repartien esparses per la Vall d’Albaida. Entre les propietats que hi havia a Ontinyent, per posar l’exemple del nostre poble, comptava amb la Casa Baixa i el Molí de la Costa.

Poc més tard, l’any 1902, el matrimoni va adquirir una casa al carrer Maians situada prop de l’església de Sant Carles. Un temple, per cert, amb el que Vicent i Maria mantindrien una estreta relació de resultes de la seua devoció envers la religió, manifestada a través d’aquell temple particular. Un fet que els va dur en més d’una ocasió a oferir donatius en metàl.lic o bé en forma d’objectes de culte, entre d’altres. En aquella casa, de fet, se situa una part important de la seua obra.

Malgrat tindre a casa a Ontinyent, en aquell temps el matrimoni vivia encara a la ciutat de València. Així que les visites a la nostra ciutat havien de ser per força esporàdiques.

Finalment Vicent Fos va morir a Ontinyent el 20 d’Octubre de 1.914. I en aquesta mateixa ciutat fou soterrat, al cementeri de Sant Rafel. No fou fins 6 anys després, en traspassar la seua dona Maria, que el seu cos seria exhumat i traslladat en processó des del cementeri en qüestió fins a l’església de Sant Carles. I allà mateix, en un racó de la nau del temple, foren depositades les seues làpides. Almenys fins que va esclatar la Guerra Civil. Moment en el qual foren destruïdes.

El matrimoni de Vicent i Maria va morir sense descendència la qual cosa va provocar que, en traspassar l’últim dels membres, la casa de Maians quedara tancada. Però, si això és així, què se’n va fer dels negatius vidriats, per què van aparéixer molts anys després en aquella cambra de la casa dels Puig. Doncs perquè la casa de Maians va passar finalment a mans d’una germana de Maria. I aquesta va fer el mateix amb els seus descendents. Algun dels quals, Velázquez de cognom i de nissaga, van acabar traslladant aquells negatius a la casa on finalment es van trobar.

La part que el lector/a està a punt de llegir, la que ve a continuació d’aquestes paraules, és un escrit de Xavier Mollà. La seua trajectòria professional i, sobretot, la relació personal amb l’obra de Vicent Fos Asnaldo, el converteixen en un actor imprescindible a l’hora de contextualitzar aquella troballa que ha donat peu a aquest article.

LA FOTOGRAFIA DE VICENT FOS ANSALDO

Xavier Mollà i Revert.

Necessàriament, ens hem de situar en l’origen.

Ací comença la [recent] història d’una de les millors col·leccions de fotografia antiga mai trobada a Ontinyent. Es tractava d’una col·lecció de més de 700 negatius de cristall.

Eren plaques negatives sobre cristall que tenien una mesura de 5×7 polsades. 13×18 cm aproximadament. La majoria de les plaques es mantenien en bon estat, tenint en compte que els negatius daten entre els anys 1903 i 1910 aproximadament. L’autor dels negatius era una persona que tenia molta cura amb el que feia. La major part de les plaques estaven embolicades individualment amb paper de manila, i en un bon percentatge dels embolcalls de les plaques, hi havia algunes inscripcions. Generalment el nom i cognoms de la persona retratada i l’any. Informació que va ser molt útil per identificar l’entorn amb el qual es movia l’autor del treball fotogràfic. Com que les plaques negatives van estar molts anys a la cambra, algunes d’elles havien patit humitats per haver-hi estat exposades a algunes goteres del teulat. A l’assecar-se el paper mullat en contacte amb l’emulsió fotogràfica de la placa de cristall, alguns negatius no es van poder recuperar. Afortunadament molt pocs.

En 1991 i 1993, amb el títol de «Retrospectiva», es van fer dues exposicions i l’edició de dos catàlegs respectivament amb una selecció d’aquests negatius. El treball el va realitzar membres de l’Agrupació Fotogràfica Ontinyent, realitzant ampliacions directament des dels negatius amb paper químic i van tindre una gran acceptació per part del públic assistent.

Quan es va inaugurar l’edifici de la Biblioteca Municipal i l’Arxiu d’Ontinyent, tot el material va passar a aquestes dependències. En 2004, coincidint amb el centenari del títol de Ciutat a Ontinyent, es va fer una gran exposició de fotografia antiga i un catàleg titulat «Ontinyent, ara fa cent anys», on una part important de la mostra estava composta per fotografies dels negatius de cristall trobats a la casa Velázquez. El mateix any, un poc abans de la mostra fotogràfica, s’havia digitalitzat tot el material per tal que els originals restaren ben protegits i els investigadors pogueren treballar amb els arxius digitalitzats.

Per aquelles dates, les tasques de recerca des de l’Arxiu Municipal d’Ontinyent, dutes a terme per Julià Bordera, i la tasca de localització de positius de diverses famílies de Fontanars dels Alforins van poder relacionar aquelles fotografies familiars amb les plaques negatives trobades. Ja havien trobat l’autor d’aquestes fotografies. En Vicent Fos Ansaldo (València 1852 – Ontinyent 1914).

Situem-nos fotogràficament en aquella època

La fotografia, uns anys després de la seua invenció, i fins a 1875 aproximadament, era un procediment tècnicament revolucionari que arribava a molt poca gent. Uns quants en sabien els procediments i la resta no, convertint aquesta tècnica en un procés elitista a l’abast de poca gent. La primera etapa fotogràfica era cosa d’una minoria, generalment persones amb una formació acadèmica notable, a més d’una solvència econòmica més que saludable, on tots els procediments d’aquesta tècnica eren una qüestió d’alt secret i l’accés a aquesta informació era més aviat dificultosa, primerament perquè els instruments eren, en una gran majoria, de fabricació pròpia, tant els aparells com els suports fotosensibles. A la dècada dels anys 80 del segle XIX hi ha haver l’aparició al mercat de productes fotogràfics: càmeres, plaques de cristall negatives, papers fotogràfics i químics per a la realització dels processos. Amb tota aquesta revolució industrial i estètica, es va originar la primera democratització de la fotografia en la seua història. Ara, estava a l’abast d’aquella persona que tinguera un cert poder adquisitiu per a fer-se amb un equipament fotogràfic. Ja no calien amplis coneixements de química i de tècnica perquè al mercat ja es podia trobar tot el necessari per a convertir-se en fotògraf. Així i tot, tan sols les classes benestants podien arribar a adquirir aquests nous aparells a causa del seu elevat preu.

Aquesta situació va propiciar la moda entre les famílies acomodades de la burgesia i l’aristocràcia de tot arreu de posseir un aparell fotogràfic i tot l’equipament necessari per a convertir-se en fotògraf. És el cas d’En Luis Melo de Portugal, Marqués de Vellisca, del que se sap d’un bon arxiu fotogràfic, La família Simó Marín, o de la persona que ara ens ocupa. Vicent Fos Ansaldo. Al llarg de la història de la humanitat, les classes benestants han estat capdavanteres en aficions: culturals, esportives, viatgeres… que, anys després, s’han traspassat —o democratitzat— a la resta de la societat. La fotografia, els últims anys del segle XIX i al noucentisme, a l’alta societat, estava de moda. Gràcies a aquestes imatges ens resulta molt fàcil endevinar com eren tots els seus cercles familiars i d’amistat, i els seus criats i bracers també.

El fotògraf i la seua fotografia

Fins ara no hem pogut saber quina càmera feia servir Fos Ansaldo però, de ben segur va ser una càmera de fusta amb una òptica sense mecanisme d’obturació, és a dir, que per fer la fotografia, el fotògraf treia el tap de l’objectiu durant l’instant que creia convenient en funció de la llum existent. Aquestes càmeres eren portàtils, tot i el seu volum i pes. La càmera, a la part posterior on el fotògraf veia la imatge, duia un xassís, també de fusta, on anava albergada la placa de cristall fotosensible. El fet que l’aparell fotogràfic fos un poc voluminós, requeria un trípode, també de fusta. És molt possible que Vicent Fos fera servir càmeres amb el corresponent trípode de les següents marques: «Wood&Brass», «Korona», «Ernemann», «Falz&Werner Tailboard», «The rochester Wiew (que posteriorment s’anomenaria Kodak), o potser altres marques perquè n’hi havia moltes. Les plaques negatives sensibilitzades eren de les marques Agfa, Ilford, Kodak, etc. Algunes d’elles encara estan en actiu.

Els formats de plaques negatives que s’hi podia trobar per als fotògrafs amateurs, com era el cas de Vicent Fos, estaven entre 4×5″ i 5×7″. També hi havia més formats com ara 7×9″ o 9×12″ i altres, però aquests últims els feien servir generalment els fotògrafs professionals al seu estudi. La fotografia estereoscòpica, (una imatge doble que, amb un visor especial, ens permetia veure les imatges en tres dimensions) també les van fer servir els fotògrafs de l’època, però no va ser el cas de Fos Ansaldo en aquesta col·lecció.

Les fotografies que disparava el nostre fotògraf eren, sobretot, retrats individuals i feia servir l’orientació vertical. La major part d’aquests retrats estaven realitzats a un estudi amb llum natural i ajudat d’un gran paraven entelat per reflectir la llum que entrava pel balcó. Un dels estudis (diguem estudi referint-nos a una habitació de sa casa) que va fer servir Fos Ansaldo estava a casa seua, al carrer Maians d’Ontinyent. De vegades feia servir un fons de tela quan fotografiava a l’aire lliure, generalment als masos. Retratava grups de gent; famílies del seu entorn, però també de famílies de masovers que habitaven i cuidaven de les heretats. També comptem amb un bon nombre de fotografies de masos i heretats, imaginem de famílies i amics. Per últim i en menor quantitat, paisatges urbans. Llevat dels retrats individuals a persones, la resta de fotografies són en format apaïsat. Cal fer una menció especial a les imatges de Fos Ansaldo on s’enquadrava una casa al fons i, per davant de l’edifici i molt ben organitzats, el fotògraf anava situant els personatges en l’escena que ens recorda algunes pintures «goiesques». Estava clar que l’autor tenia coneixements d’història de l’art, i també dominava la il·luminació i la tècnica fotogràfica que queda palés, sobretot, en els seus retrats. Perquè ens fem una idea, el temps d’exposició d’aquells temps era aproximadament d’entre 20 segons i un minut. Els models havien d’estar ben quiets. Si ens parem a observar els retrats, veurem que en poques ocasions el/la model mira a l’objectiu. El motiu és perquè en un temps d’exposició molt llarg és més fàcil no moure’t si mires, diguem, a l’infinit. El nostre fotògraf tenia molta cura en la conservació dels negatius. És per això que embolicava amb paper cada negatiu i escrivia el nom del personatge retratat, o de la família, mas, etc. Cal fer una reflexió de les diferències socials que hi havia a l’època, i Fos Ansaldo ho deixa palés amb les seues descripcions a les plaques negatives. Hi podem trobar en gran majoria d’elles el nom del personatge, com esmentàvem abans, o el nom del grup familiar, generalment del pare de família. Però no deixa de ser curiós que quan hi havia una fotografia de masovers o criats de la casa, el fotògraf no indicava el nom de la família, sinó el nom de l’heretat on pertanyien. Desgraciadament no importaven tant.

Si férem un concurs de les persones que més hi apareixen a les fotos de Fos, el premi indiscutible seria per a la dona de Vicent Fos, Maria Asencio, després seria el matrimoni Velázquez. Abundant en les investigacions de J. Bordera i en les observacions del qui escriu aquest article, podem pensar que la muller de Fos haguera pogut fer alguna fotografia més després de mort Fos, perquè n’hi ha de datades després de 1914, i perquè hi ha algun retrat de l’autor al seu estudi i, aleshores, la selfie no estava de moda.

Una llicència personal

Els anys on ens centrem sobre l’obra de Fos Ansaldo van coincidir amb un dels corrents estètics, —més correcte seria dir que va començar a finals del segle XIX)— podríem dir la primera avantguarda fotogràfica. Es va anomenar Fotografia Pictorialista. La fotografia havia adquirit la seua independència artísticament parlant i ja es considerava en certs cercles intel·lectuals una manera d’expressió artística. Agrupacions on va nàixer la fotografia pictorialista com ara el Càmera Club de Viena, a Àustria. Després s’afegirien els clubs de Londres, Tokio i Nova York; a Anglaterra, el Japó i els Estats Units, respectivament. No fou cap casualitat el paral·lelisme d’aquest corrent artístic amb l’Art Nouveau, o el Modernisme, un poc més tardà, a l’estat Espanyol. Aquest nou corrent estètic es volia distingir de la “fotografia comuna” donant un acabat a les imatges una mica bucòlic i oníric anomenat «floue». D’aquesta manera es convertien les fotografies en obres úniques, realment això és el que es perseguia. La fotografia pictorialista desapareix, junt l’Art Nouveau i les últimes restes del romanticisme al començament de la primera guerra mundial, donant pas a les noves avantguardes estètiques anomenades del període d’entreguerres. La fotografia pictorialista entraria a l’Estat Espanyol anys després, tot just quan pràcticament havia desaparegut del panorama fotogràfic internacional i sols restava com una pràctica tècnica més dintre dels fotògrafs amateurs. Uns dels fotògrafs pictorialistes més destacats a l’Estat Espanyol van ser Joaquim Pla Janini (1879-1970), José Ortiz-Echagüe (1886-1990), Joan Porqueras (1899-1969), Antoni Campaña (1906-1989), Miguel Goicoetxea (1894-1983) i l’alcoià Francisco Mora Carbonell (1898-1977).

Però tornem a Fos Ansaldo. Haguera estat molt bé que, tot i tindre coneixements artístics, que la fotografia pictorialista haguera calat en persones com Fos perquè tenia un sentit estètic diferent dels fotògrafs contemporanis amateurs de la zona. Dominava la composició i la tècnica fotogràfica. Igual és una debilitat del que escriu aquest article, però la possibilitat de tindre un artista de la fotografia pictorialista al nostre territori arriba a emocionar.

Sobre l’experiència amb arxius històrics de fotografia del que escriu aquest article, i acabem

Des de fa ja més de tres dècades he col·laborat amb institucions públiques i privades per tal d’estudiar, documentar i peritar arxius i col·leccions de fotografies antigues. El fet de conéixer i posar en pràctica molts dels procediments fotogràfics des de la meitat del segle XIX, m’ha donat molta experiència a l’hora d’avaluar una fotografia antiga; començant per l’aproximació a la data de realització, la tècnica emprada, l’estil tècnic i estètic de la fotografia i el fotògraf, així com la contextualització de fotografia en l’època realitzada. He col·laborat amb una de les col·leccions fotogràfiques d’organismes públics més nombroses com ara la Fototeca de Reus, i també he dirigit i comissariat projectes de recuperació i posterior exhibició d’arxius fotogràfics com els dels Hermanos Galiana, de Callosa d’En Sarrià on es pot veure l’evolució de les comarques veïnes de la Marina Baixa i Alta, des dels anys 50 fins als 90. Caldrà esmentar també la meua tasca de co-comissariat i la producció de tres exposicions de fotografia antiga celebrades a Ontinyent i Fontanars dels Alforins. La primera com a celebració del centenari de la concessió del títol de «Ciutat» a Ontinyent, la segona del II Congrés de l’IEVA, i la tercera com una mostra representativa del començament del segle XX a Fontanars dels Alforins. Totes tres celebrades en 2004.

Referent a les plaques fotogràfiques negatives que ens ocupen, vaig tindre la sort de poder participar en l’estudi, datació, escaneig i producció de les exposicions que s’han fet del treball de Vicent Fos Ansaldo, donant-me l’oportunitat d’aprofundir el seu treball i poder mostrar al públic com eren els nostres avantpassats fa 120 anys.

Aprofite per a dir que no m’agradaria que aquest article, com altres que he fet en diversos mitjans, a més de conferències, caiguera en l’anecdòtic i en el preciosisme de la imatge antiga, pel simple fet de ser-ho. Tenim a la nostra ciutat diversos investigadors d’elit que constantment ens ofereixen el fruit de les seues darreres recerces a través de mitjans electrònics i impresos amb una rigorositat més que palesa. Sovint, ajuden els seus escrits amb fotografies que ens ajuden a entendre el què ens estan explicant. Seria un bon exemple, però hi ha més i, al fil d’aquest apunt, vull reclamar a les institucions públiques i privades un compromís més fort amb el patrimoni visual que ens ajude a no perdre la memòria i els orígens.

Tot seguit fem una relació de fotografies realitzades per Vicent Fos Ansaldo:

1 – Retrat de l’autor de les fotografies, Vicent Fos Ansaldo.

2 – Finca de la Perdiguera. Ontinyent.

3 – Retrat d’estudi. Cal observar el reflector de la part esquerra per ajudar amb l’il·uminació que venia del carrer. Possiblement Vicenta Lluch Colomer.

4 – Retrat d’una jove. Possiblement Remedios Gisbert Blay.

5 – Grup de cases del Tirador, on es troba la casa dels Peraires.

6 – Família de masovers.

7 – Retrat d’exteriors. Grup de dones amb vestits de Moros i Cristians.

8 – Retrat d’estudi.

9 – Retrat d’estudi.

10 – Retrat d’exteriors. Família benestant.

11 – Retrat d’estudi.

12 – Retrat d’estudi.

13 – Monges. – Retrat d’exteriors . Possiblement Hospital de Beneficència d’Ontinyent

14 – Retrat d’estudi.

15 – Retrat d’estudi.

16 – Retrat d’estudi.

17 – Pantà i fàbrica de llum. Començament del Barranc de Bocairent.

18 – Model de càmera fotogràfica de fusta semblant a la que faria servir Vicent Fos Ansaldo.

Volem agrair la col.laboració de les següents persones en la confecció d’aquest article. Sense elles el treball hauria resultat estèril i incomplet. I pot ser, fins i tot, aquest relat s’hauria perdut a la paperera de la història.

A Lisard Torró, pel testimoni en forma d’imatges que ens ha llegat sobre la casa-palau dels Puig-Velázquez. Gràcies a aquestes fotografies podem fer-nos una idea de l’evolució de l’immoble durant l’última reforma. I per haver-nos permés la seua publicació perquè el públic, hui, les puga vorer i comparar.

A José Vizcaíno Ferre, pel seu testimoni de primera mà i per la seua sensibilitat envers el patrimoni del nostre poble. Sense ell hauria estat impossible reconstruir la primera part d’aquest l’article.

A Josep Gandia, per aportar tanta documentació treball rere treball, i especialment en aquest.

A Julià Bordera, per la seua disposició a col·laborar amb tot allò que necessitarem. Però sobretot pel seu treball de recerca i construcció de l’obra de Vicent Fos Ansaldo. No és una qüestió menor que fóra el primer a relacionar els negatius amb l’autor de les fotografies (gairebé 15 anys després que es trobaren!).

A Xavier Mollà, per descobrir-nos aquesta història i per l’aportació que apareix en la redacció d’aquest article. I, per damunt de tot, per la sensibilitat, estima i compromís amb què es mira el nostre patrimoni.

Fotografies relacionades amb l’entrada

(Prohibició expressa de la utilització d’aquestes imatges en qualsevol mitjà)

Tornar al inici

ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

Temps era temps. Ontinyent a la memòria.

Els Cacahueros, una nissaga ambulant.

Penseu, per exemple, en el porrat de Sant Antoni o en les festes de la Puríssima. I per poc que feu l’esforç el voreu allà mateix, al lloc que ocupa cada any, arrecerat dins la seua parada plena de regalíssia, pomes de sucre, piules, llepolies, fruits secs, joguets, xufes, coco o globus de tots els colors i grandàries. Sempre hi és present. Com una part indefugible de la festa. Com una artèria d’aquella celebració col·lectiva que ocupa els carrers quan arriben els temps de passar-s’ho bé i celebrar certes efemèrides locals que s’anuncien amb roig al calendari.

Els nostres pares ja l’anomenaven El Cacahuero i, abans que ells, també ho feien els nostres avis. Allò que mai vos hauran contat és com i per què aquest malnom ha esdevingut el propi d’una nissaga que arranca a finals del s.XIX a la ciutat de València. I com el nostre poble va esdevenir el bressol d’una història que pessiga una part de la nostra memòria i les nostres vivències.

Tot va començar al Cap i Casal a les acaballes del s.XIX. Allà va nàixer i viure Pedro Calvet, el primer dels noms que associem amb aquesta nissaga. Malauradament d’aquest personatge tenim molts dubtes i poques certeses. Una d’elles és que es va casar amb una dona de nom Teresa Alcaraz i que, fruit d’aquell matrimoni, van nàixer dues filles. Una d’elles es deia Maria. L’altra, de la qual desconeixem el nom, va nàixer amb una deficiència mental que li va impedir desenvolupar la vida amb normalitat. Senyals, també, d’un altre temps.

A Pedro li deuen els seus descendents l’ofici i també el sobrenom que, dit siga de passada, li ve donat pel seu quefer diari. Fou el primer a dedicar-se a la venda de fruits secs i llaminadures. Amb els anys el negoci va créixer fins a generar uns estalvis que el van omplir de possibilitats. Gràcies a això va poder adquirir un edifici a València on va ubicar una tenda, un espai per al magatzem i tots els atifells necessaris per a poder desenvolupar la seua feina amb normalitat. Corrien temps d’esplendor. S’obria d’avant d’ell un horitzó carregat de bonança. Un temps dominat per una calma aparent que va resultar, també, efímera. De colp a repent uns núvols negres van embrutar aquell horitzó que s’intuïa benaurat. Aquell edifici, que havia esdevingut el pal de paller del negoci, va resultar afectat per l’aluminosi.

Una malaltia arquitectònica que atacava el formigó i que va escombrar moltes construccions a les acaballes del segle passat. Un mal que, per acabar-ho d’adobar, s’agreujava amb dos elements que a València se’n trobaven (i se’n troben) a bastament: les altes temperatures i l’elevada humitat. L’edifici va acabar ensorrant-se. Una desfeta material i moral de la qual Pedro no va aconseguir rescabalar-se mai. Perquè aquell esfondrament no va passar per damunt, només, del negoci. També va arrossegar a l’home que el regentava. Bogeria o depressió, això no té importància. El fet cert és que n’hi ha poques dades que expliquen l’etapa final d’aquell primer Cacahuero. En aquell temps la seua filla Maria es trobava establerta a Ontinyent on havia vingut per casar-se. A la ciutat de València va quedar la resta de la família. Això és, Pedro, Teresa i l’altra filla del matrimoni. Però la distància entre ambdues ciutats era, en aquell temps, molt més gran que la que es pot expressar en kilòmetres. Hi havia les vies de comunicació, carregades de carències. També els mitjans de transport que eren tant ineficients en la seua funció com escadussers en el nombre. Però hi havia, sobretot, aquell medi invisible i intangible que dibuixa l’aspecte social. Més endavant vos farem cinc cèntims del que havia de fer Maria per donar a menjar a la família, però ja vos avancem que de temps lliure n’anava tant curta com de recursos per a gaudir-lo.

Al remat, després de molts anys de silenci i neguit, Maria va rebre de nou notícies de son pare. Pedro havia trobat la mort a la mateixa ciutat que l’havia vist nàixer. Aquella que guardava al seu ventre les restes d’un negoci que s’havia enfonsat sota les pedres de l’edifici que li havia donat recer en la seua etapa final.

Maria Calvet Alcaraz, filla de Pedro i Teresa, representa la continuïtat d’aquell negoci que havia engegat son pare. I ho va fer a Ontinyent, on havia vingut per casar-se amb Vicent Pastor Francés. L’home vivia afectat per una coixera que li impedia desenvolupar molts dels treballs que tenia a l’abast. És per aquest motiu que Maria va trobar en el negoci de son pare una possibilitat de donar a menjar a la seua família. Decidida i valenta com devia ser, va construir un carro de fusta i, una vegada acabat, el va encimbellar amb un rètol que li donava nom: “La Cacahuera”. Un homenatge a son pare i a la nissaga que, sense adonar-se’n, acabava d’establir amb aquell gest del tot espontani.

Poc després de proveir-se del carro a Maria se la veuria traginant per camins polsegosos i carreteres mal endreçades. Camejant en jornades inacabables a l’encalç dels pobles de la Vall d’Albaida que celebraren festa. Un camí que recorria tota sola mentre empenyia aquell carro de fusta carregat de cacaus, piules, globus i tot allò que l’havia ensenyat a vendre son pare. I una vegada al lloc començava l’altra jornada. Aquella que Maria contemplava darrere del carro, atenent la gent que se li apropava, mentre les hores s’esgolaven pel badall que dibuixa el capvespre. La feina s’allargava fins que no hi havia gent trafegant amunt i avall. I una vegada buides les places i els carrers, quan tot es tornava silenci i quietud, aprofitava la fi de la jornada per descansar aquell cos malmés pels viatges, les hores de plantó i la soledat de qui se sap lluny dels seus. I ho feia allà mateixa, al lloc on treballava. Resulta que el carro l’havia construït de manera que es poguera tancar. Com si es tractara d’una caixa. I allà dins, en el buit que hi quedava, s’arrecerava Maria per dormir les poques hores de son i de pau que poguera furta-li a la nit.

L’endemà tot tornava a començar. Els viatges a peu, el fet d’arrossegar el carro i les hores de treball recolzat en aquell embalum de fusta que feia d’aparador i de casa al mateix temps. Mentre al poble l’esperaven el marit i els xiquets, que s’entretenien treballant les poques terres que posseïen.

Però els colps que va rebre Maria no li arribaren, només, en forma de jornades inacabables carregades de treball i solitud. També va haver de patir les misèries pròpies del temps que l’havia vist créixer. Un temps i un país ocupat per ànimes que arrossegaven els seus prejudicis per llançar-los contra els altres. En efecte, Maria era dona i, com a tal, no estava ben vist que anara de poble en poble (ni que fóra per treballar) i que ho fera sola. Damunt en una feina que l’exposava de cara al públic. No fou aquesta una qüestió menor. Tampoc una anècdota sense importància. Maria va haver de patir en carn pròpia el rebuig de la família d’Ontinyent. De l’altra, com hem dit abans, no en sabia res. Amb prou feines tenia temps per arribar al proper poble que anunciava festa major.

I així va succeir la vida fins que la mort la va sobtar en aquella casa que la família tenia al carrer del Trinquet de Maians nº 3. Un fet que va obligar el marit, Vicent Pastor, a fer-se càrrec del negoci. No debades s’havia demostrat que era la millor de les opcions que tenia al seu abast per posar un plat damunt la taula. Així que va agafar el carro i va començar a fer allò que la seua muller havia dut a terme durant tant de temps. Però Vicent, ja ho hem dit, tenia una coixera que li impedia suportar les jornades maratonianes que la dona havia engegat. Així que es va dedicar a vendre a Ontinyent i, també, a alguns pobles del voltant. Però fugint de les exigències que el seu físic malmés no li permetien d’acomplir. Fora com fora, és més que probable que molts dels nostres lectors encara el guarden a la memòria en forma d’imatge. No debades, ha estat durant molt de temps una de les estampes més singulars que han caracteritzat la fisonomia humana del Carrer Major, on acostumava a passejar el carro per atendre els clients.

La tercera generació dels Cacahueros és la formada pel matrimoni José Maria Pastor Calvet i Carmen Calabuig Cucart. José Maria Pastor era el fill de Maria i Vicent i, en casar-se, es trobava treballant a la fàbrica de Mompó. Una de tantes que van créixer com bolets en aquell Ontinyent de mitjans de segle que s’afanyava per esdevenir industrial. El problema, però, fou que el jornal que rebia no era suficient per a donar a menjar als 6 xiquets que el matrimoni havia engendrat. Així, cansat de passar temps d’estretors, Carmen Calabuig va decidir dedicar-se al negoci dels Cacahueros. I ho va fer seguint els consells de la seua sogra: “Tu ven globets i menjaràs”. D’ençà d’aquell moment que Carmen va passar a ser coneguda, també, amb el sobrenom de la “Cacahuera”. Un fet curiós si atenem que, el fet més habitual, és que aquests malnoms passen de pares a fills.

El primer pas que Carmen va fer en el negoci no va manifestar-se darrere d’un carro. A diferència de la seua sogra, va amanir-se una cistella i la va reblir de cacaus, regalíssia i totes aquelles coses que ja eren comuns entre els Cacahueros. Tampoc no va acudir a treballar als pobles del voltant. La dona va dedicar-se a proveir els clients locals que la trobaven a cada festa que el poble celebrava. De fet, pot resultar de comú record per als nostres lectors la imatge de Carmen i el seu marit passejant-se, cistella en mà, pels mateixos carrers per on corria el bou durant les festes de la Puríssima. Fugint de l’animal cada vegada que passava i resguardant-se sempre al mateix portó, situat poc més amunt de l’Almàssera que hi ha a la plaça de Baix. Com també deu resultar familiar aquella altra estampa que la situa al Carrer Major. Acostumava la dona, com havia fet son pare abans que ella, a passejar aquella artèria principal carregada amb la cistella. I ho feia, a més, acompanyada pels seus xiquets. Tot un estol d’ajudants que li feien companyia per tal de no quedar-se soles a casa. No cal dir que d’ajuda en rebia poca. Preocupats com estaven a trobar quelcom que els acomboiara, no acostumaven aquells xiquets i xiquetes a preocupar-se per les necessitats que sa mare poguera tindre.

Però Carmen també fou filla del seu temps. I, talment com li va ocórrer a la seua sogra, va haver de patir el desterrament per part del seu entorn més immediat. Els motius ja els coneixem, els hem exposats abans al parlar de Maria. Allò que diferència ambdues històries és que, amb el temps, Carmen va recuperar la relació i l’estima d’aquells membres de la família que prèviament l’havien postergada.

I va arribar un dia en què la història del matrimoni va fer un tomb. Resulta que la fàbrica de Mompó, aquella on treballava José Maria Pastor, va tancar. L’home es va quedar sense feina. Davant d’aquella situació van decidir que els dos es dedicarien al negoci propi dels Cacahueros. Però perquè això fóra possible havien d’anar més enllà d’aquella cistella que tant els havia ajudat. Fou aleshores que van optar per construir un carro com el que hi havia arrossegat per tota la Vall Maria Calvet. Un altre embalum de fusta que va resultar més lleuger que l’anterior. Al cap i a la fi no n’hi havia necessitat de travessar pobles ni dormir dins d’ell. Només li demanaven que fóra capaç d’arrossegar-se pels carrers d’Ontinyent i guardar dins d’ell tot allò que els clients anaven a buscar. Bé, tot allò i alguna cosa més. Perquè prompte van materialitzar una idea que els anava a reportar popularitat i beneficis a parts iguals. Es tractava d’un joc que anomenaren “La rodeta”. Una mena de joc d’atzar que funcionava a través d’una ruleta que girava empesa per la força del client qui, després de pagar, es guanyava el dret de provar sort. Una vegada cessava el moviment la mateixa ruleta indicava el premi per al guanyador. Un joc que despertava l’interés dels vianants per la seua simplicitat i, sobretot, per la incertesa de saber què s’anava a guanyar.

L’èxit d’aquell enginy els va reportar els beneficis necessaris per a adquirir una parada. El negoci prosperava i amb ell la infraestructura que el sostenia. Fins que un altre atzar va canviar el tomb del negoci. Diuen que una vesprada, a boqueta de nit, José Maria Pastor es trobava treballant darrere la parada quan va passar ben a prop la seua dona. Carmen va fer mans i mànigues per cridar la seua atenció, però no va servir de res. “Què no has vist a la teua dona?”, li va preguntar un amic que hi havia a la vora. “Quina dona?”. Fruit d’aquella resposta es van adonar que José Maria necessitava ulleres. I no és aquesta una anècdota sense importància. Una vegada amb les ulleres damunt del nas es va vorer amb cor de traure’s el carnet necessari per a conduir. De primeres fou una moto i, amb el temps, arribà la furgoneta. Ara sí que podien tornar a visitar els pobles de la rodalia sense necessitat de camejar i espentar el carro. I també podien anar més enllà. I, com que pogueren, ho feren. La parada dels Cacahueros va arribar a Múrcia, Alacant, Terol, Saragossa i altres pobles i ciutats que els seus avantpassats no podien ni somiar d’arribar. De fet, abans dels vehicles propis, els Cacahueros d’aquesta generació havien visitat pobles llunyans també, però ho feien amb el tren. De manera que agafaven, en primer lloc, aquell autobús que els duia del poble a l’estació i que s’anomenava La veloz. I una vegada a l’estació tornaven a carregar l’embalum necessari per a vendre i fer via cap al mercat o festa de torn.

El primer dels vehicles que José Maria va adquirir fou una Lambretta. Una moto que resultarà desconeguda per als nostres lectors més joves, però que fou d’allò més popular en aquell moment. Precisament aquest vehicle fou el col·laborador necessari d’una de les anècdotes que millor explica el moment en què se situa aquesta història. Abans, però, hem de situar-nos en un dels nombrosos desplaçaments que els Cacahueros feien amb la moto per anar a vendre a qualsevol poble veí. Aquella vesprada havien acudit a Bocairent José Maria Pastor i la seua filla Maria Modesta. Imagineu-vos l’estampa del viatge. José Maria conduint la moto. El vehicle carregat amb la parada, els queviures dins les caixes i Maria Modesta, a males penes una xiqueta de huit o nou anys, seguda a la part més alta i agafant-se amb totes les forces als cordills de les caixes per tal de no caure. Amb tanta mala sort que, a mitjan camí, comença a ploure. Era ben entrada la nit quan els dos Cacahueros, a l’alçada del port de Bocairent, es creuaren amb una parella de la Guàrdia Civil.

Això que hi havia dalt de la moto era una xiqueta? – Pregunta un dels agents carregat d’incredulitat.
No crec. Deu ser algun animal.
Tu pega la volta i anem a vorer què passa.

La mateixa Maria Modesta és incapaç d’explicar-nos les excuses que son pare va relatar als agents després d’haver-los fet parar.

Al final ens van deixar anar sense denunciar-nos. Però li van fer la raó a mon pare perquè una barbaritat com aquella no es tornara a repetir. Segurament aquell parell de Guàrdies Civils no s’acaben de creure del tot allò que els estava passant.

El següent pas que José Maria Pastor i Carmen Calabuig van donar dins el negoci fou el d’obrir una botiga al carrer Maians. Allà mateix, al número 73, van llogar un edifici que els va servir per a viure i treballar alhora. A la planta baixa hi havia la botiga “La Onteniense” al rètol de la qual resava “Baratijas la Onteniense, helados y frutos secos”. Tota una declaració d’intencions. No debades, en aquell mateix local s’hi podien adquirir gelats, llaminadures, fruits secs, roses, mistela, entrepans, xocolate i tot allò que demanara el públic que s’hi apropara. Fora qui fora. Perquè de gent il·lustre i coneguda també se’n conten entre la nòmina dels clients de la botiga. Així va succeir-se, per exemple, amb el cantant Miguel Rios. Resulta que l’home havia vingut a Ontinyent per a amenitzar amb un concert una d’aquelles nits caloroses de la setmana gran de Festes de Moros i Cristians. Una vegada acabat l’espectacle i acomplerts tots els tràmits pertinents, Miguel Rios va encaminar-se carrer Major endins per buscar l’Hotel on s’allotjava. I poc abans d’arribar es va trobar amb les portes de la botiga obertes de bat a bat. Corrien aquelles hores intempestives en què la nit comença la seua retirada. Devien ser les 4 o les 5 del matí. La casualitat va fer que Maria Modesta, llavors una xiqueta que ajudava amb el que podia, va decidir fer un poc de xocolate per a tots aquells membres de la família que havien treballat durant tota la nit. I en el precís moment en què baixava amb el perol en braços entra el cantant:

Pots posar-me’n un got, per favor?- Li pregunta Miguel Rios.
Es que l’he fet per a la família, que han treballat tota la nit sense parar.
També jo i per això em fa mal la gola.

Maria Modesta no només li va vendre el got de xocolate sinó que, a més, va incorporar aquella beguda a la carta de les ja disponibles. Tot un encert si atenem que, l’endemà mateix, ja es trobava entre els productes més demanats.

La botiga va romandre oberta des de les acaballes del seixanta (67-68) fins a primeries de l’any 1.982. Un temps en què la família va compaginar el treball de la tenda amb el de la parada, que no havien deixat de banda.

Vicent Pastor representa en l’actualitat l’última de les generacions dels Cacahueros. La seua història, també, resulta ben curiosa. L’home, fill de José Maria Pastor i Carmen Calabuig, va començar treballant en empreses que quedaven ben lluny de la venda ambulant. Una d’elles, pot ser l’última abans de tornar-se Cacahuero de professió, fou la de dissenyador tèxtil. A ella va dedicar alguns anys de la seua vida fins que va arribar el moment de deixar-ho estar per dedicar-se, com havien fet son pare i el seu avi, a la venda ambulant. I ho feu en un moment en què encara son pare regentava el seu negoci particular. Poques vegades coincidiren les dues parades en una mateixa festa perquè ja s’havien preocupat de buscar rutes no coincidents. Però tot i això alguna vegada els va tocar compartir carrer. I ho feren de bona gana. Fins a tal punt que, una vegada jubilat José Maria, son pare, el mateix Vicent acostumava a cedir-li un tros de la seua parada perquè tornaren a vendre plegats. Cadascú amb la seua part del negoci. Tal fou, i ha estat sempre, la relació entre els diferents membres d’aquesta família.

Vicent acostuma a fer rutes diferents en funció del moment de l’any en què es troba. Així, segons es trobe en una estació o altra, muda el contingut de la parada. A l’hivern el seu fort són els fruits secs, els dàtils i les llepolies mentre que a l’estiu es dedica a vendre joguets, llepolies, coets, escuma i els fruits secs que sempre hi són presents. I ho fa de poble en poble, com havien començat a fer Maria Calvet i Vicent Pastor anys enrere, com seguiren fent José Maria Pastor i Carmen Calabuig. Resseguint mercats i festes allà on siga que s’anuncien.

Però Vicent també ha acomplert amb el designi fatal que arrossega la nissaga. Així, de la mateixa manera que Pedro Calvet va haver de patir l’esfondrament del negoci per culpa de l’aluminosi, així com Maria Calvet va haver de lluitar contra la misèria i perdre la família, també a Vicent li ha eixit la seua particular pedra en la sabata. Aquesta vegada en forma de virus i de pandèmia, la pròpia que arrossega el nom de COVID-19 i que, malauradament, ha deixat a tantes persones al bell mig del camí. L’anunci de la mateixa el va agafar després d’haver invertit el necessari per a proveir-se de cara a les festes de falles que estaven a punt de celebrar-se. I de resultes d’aquell anunci va haver de quedar-se nou mesos sense poder treballar. Lluny de les places plenes de gent i dels carrers curulls de colors i de música. Però talment com feren els seus avantpassats a Vicent no li’n va quedar una altra que reinventar-se. I ho va fer dirigint aquell negoci ancestral cap a les noves tecnologies. Aquelles que li han permés recuperar els seus clients habituals que, com ell i tots nosaltres, també s’han vist impedits de visitar les places i els carrers quan arriben els dies de festa i de mercat. Perquè cal dir que la gent ha respost d’allò més bé. I cada vegada són més els qui es posen en contacte amb Vicent per continuar adquirint allò que ofereix. Amb el mateix comboi de sempre emparat pel saber fer, la proximitat i la confiança que l’últim dels Cacahueros s’ha guanyat per mèrit propi.

EPÍLEG: L’ÚLTIM CACAHUERO.

A tota història li arriba la seua fi. I aquesta dels Cacahueros no serà cap excepció. Perquè amb Vicent la nissaga escriurà el seu punt final. Ja ningú tornarà a ocupar l’interior d’aquella parada que sempre apareix al seu raconet del carrer de Sant Antoni quan arriben els temps de les fogueres; o a la Plaça del Barranquet quan la Puríssima celebra les seues festes. Enrere quedaran els temps difícils i els d’esplendors, les històries d’aquella dona que venia cacaus fugint del bou o les d’aquella altra que jugava a fer malabars damunt les caixes d’una moto que fugia de les tronades. Històries que s’han fet presents a través d’aquestes línies, però que són, només, una part d’entre totes les altres que quedaran soterrades a la memòria dels seus protagonistes. Els que encara estan i els que ja han marxat. Perquè cal dir que són molts els noms d’aquesta nissaga que no han tret el cap entre les línies d’aquest article i que, d’una manera o altra, també hi ha col·laborat en el desenvolupament del negoci. Pense ara en Javier Bonilla i les històries que ens contava de quan era menut i acompanyava el seu avi a vendre a certs pobles de la costa o, inclús, a la Plaça de la Concepció quan arribaven les festes de Moros i Cristians. I de com el Cacahuero el deixava desemparat, però segur del que feia, mentre anava a casa per recollir la berena. Només imaginar aquell xiquet, que encara no havia fet els 10 anys, atenent la parada em duu a pensar en la manera com s’aprén una professió i, sobretot, en el deute que tenim amb els més majors. Aquells que ens han ensenyat a desenvolupar un ofici i, el que és més important encara, a estimar-lo.

Quantes hores haurà passat Amèlia Ripoll al costat del seu marit Vicent darrere de la parada? Quantes festes haurà vist de prop, treballant mentre els altres fan festa? Qui contarà la seua història?

Perquè són moltes les anècdotes que guarda aquesta nissaga a la seua memòria particular. Aquella que es torna present durant la seua quedada setmanal, quan els seus protagonistes les conten al voltant d’una taula que ofrena els productes propis que ha traginat la família durant quatre generacions.