ELS CACAHUEROS, UNA NISSAGA AMBULANT.

Els Cacahueros, una nissaga ambulant.

Penseu, per exemple, en el porrat de Sant Antoni o en les festes de la Puríssima. I per poc que feu l’esforç el voreu allà mateix, al lloc que ocupa cada any, arrecerat dins la seua parada plena de regalíssia, pomes de sucre, piules, llepolies, fruits secs, joguets, xufes, coco o globus de tots els colors i grandàries. Sempre hi és present. Com una part indefugible de la festa. Com una artèria d’aquella celebració col·lectiva que ocupa els carrers quan arriben els temps de passar-s’ho bé i celebrar certes efemèrides locals que s’anuncien amb roig al calendari.

Els nostres pares ja l’anomenaven El Cacahuero i, abans que ells, també ho feien els nostres avis. Allò que mai vos hauran contat és com i per què aquest malnom ha esdevingut el propi d’una nissaga que arranca a finals del s.XIX a la ciutat de València. I com el nostre poble va esdevenir el bressol d’una història que pessiga una part de la nostra memòria i les nostres vivències.

Tot va començar al Cap i Casal a les acaballes del s.XIX. Allà va nàixer i viure Pedro Calvet, el primer dels noms que associem amb aquesta nissaga. Malauradament d’aquest personatge tenim molts dubtes i poques certeses. Una d’elles és que es va casar amb una dona de nom Teresa Alcaraz i que, fruit d’aquell matrimoni, van nàixer dues filles. Una d’elles es deia Maria. L’altra, de la qual desconeixem el nom, va nàixer amb una deficiència mental que li va impedir desenvolupar la vida amb normalitat. Senyals, també, d’un altre temps.

A Pedro li deuen els seus descendents l’ofici i també el sobrenom que, dit siga de passada, li ve donat pel seu quefer diari. Fou el primer a dedicar-se a la venda de fruits secs i llaminadures. Amb els anys el negoci va créixer fins a generar uns estalvis que el van omplir de possibilitats. Gràcies a això va poder adquirir un edifici a València on va ubicar una tenda, un espai per al magatzem i tots els atifells necessaris per a poder desenvolupar la seua feina amb normalitat. Corrien temps d’esplendor. S’obria d’avant d’ell un horitzó carregat de bonança. Un temps dominat per una calma aparent que va resultar, també, efímera. De colp a repent uns núvols negres van embrutar aquell horitzó que s’intuïa benaurat. Aquell edifici, que havia esdevingut el pal de paller del negoci, va resultar afectat per l’aluminosi.

Una malaltia arquitectònica que atacava el formigó i que va escombrar moltes construccions a les acaballes del segle passat. Un mal que, per acabar-ho d’adobar, s’agreujava amb dos elements que a València se’n trobaven (i se’n troben) a bastament: les altes temperatures i l’elevada humitat. L’edifici va acabar ensorrant-se. Una desfeta material i moral de la qual Pedro no va aconseguir rescabalar-se mai. Perquè aquell esfondrament no va passar per damunt, només, del negoci. També va arrossegar a l’home que el regentava. Bogeria o depressió, això no té importància. El fet cert és que n’hi ha poques dades que expliquen l’etapa final d’aquell primer Cacahuero. En aquell temps la seua filla Maria es trobava establerta a Ontinyent on havia vingut per casar-se. A la ciutat de València va quedar la resta de la família. Això és, Pedro, Teresa i l’altra filla del matrimoni. Però la distància entre ambdues ciutats era, en aquell temps, molt més gran que la que es pot expressar en kilòmetres. Hi havia les vies de comunicació, carregades de carències. També els mitjans de transport que eren tant ineficients en la seua funció com escadussers en el nombre. Però hi havia, sobretot, aquell medi invisible i intangible que dibuixa l’aspecte social. Més endavant vos farem cinc cèntims del que havia de fer Maria per donar a menjar a la família, però ja vos avancem que de temps lliure n’anava tant curta com de recursos per a gaudir-lo.

Al remat, després de molts anys de silenci i neguit, Maria va rebre de nou notícies de son pare. Pedro havia trobat la mort a la mateixa ciutat que l’havia vist nàixer. Aquella que guardava al seu ventre les restes d’un negoci que s’havia enfonsat sota les pedres de l’edifici que li havia donat recer en la seua etapa final.

Maria Calvet Alcaraz, filla de Pedro i Teresa, representa la continuïtat d’aquell negoci que havia engegat son pare. I ho va fer a Ontinyent, on havia vingut per casar-se amb Vicent Pastor Francés. L’home vivia afectat per una coixera que li impedia desenvolupar molts dels treballs que tenia a l’abast. És per aquest motiu que Maria va trobar en el negoci de son pare una possibilitat de donar a menjar a la seua família. Decidida i valenta com devia ser, va construir un carro de fusta i, una vegada acabat, el va encimbellar amb un rètol que li donava nom: “La Cacahuera”. Un homenatge a son pare i a la nissaga que, sense adonar-se’n, acabava d’establir amb aquell gest del tot espontani.

Poc després de proveir-se del carro a Maria se la veuria traginant per camins polsegosos i carreteres mal endreçades. Camejant en jornades inacabables a l’encalç dels pobles de la Vall d’Albaida que celebraren festa. Un camí que recorria tota sola mentre empenyia aquell carro de fusta carregat de cacaus, piules, globus i tot allò que l’havia ensenyat a vendre son pare. I una vegada al lloc començava l’altra jornada. Aquella que Maria contemplava darrere del carro, atenent la gent que se li apropava, mentre les hores s’esgolaven pel badall que dibuixa el capvespre. La feina s’allargava fins que no hi havia gent trafegant amunt i avall. I una vegada buides les places i els carrers, quan tot es tornava silenci i quietud, aprofitava la fi de la jornada per descansar aquell cos malmés pels viatges, les hores de plantó i la soledat de qui se sap lluny dels seus. I ho feia allà mateixa, al lloc on treballava. Resulta que el carro l’havia construït de manera que es poguera tancar. Com si es tractara d’una caixa. I allà dins, en el buit que hi quedava, s’arrecerava Maria per dormir les poques hores de son i de pau que poguera furta-li a la nit.

L’endemà tot tornava a començar. Els viatges a peu, el fet d’arrossegar el carro i les hores de treball recolzat en aquell embalum de fusta que  feia d’aparador i de casa al mateix temps. Mentre al poble l’esperaven el marit i els xiquets, que s’entretenien treballant les poques terres que posseïen.

Però els colps que va rebre Maria no li arribaren, només, en forma de jornades inacabables carregades de treball i solitud. També va haver de patir les misèries pròpies del temps que l’havia vist créixer. Un temps i un país ocupat per ànimes que arrossegaven els seus prejudicis per llançar-los contra els altres. En efecte, Maria era dona i, com a tal, no estava ben vist que anara de poble en poble (ni que fóra per treballar) i que ho fera sola. Damunt en una feina que l’exposava de cara al públic. No fou aquesta una qüestió menor. Tampoc una anècdota sense importància. Maria va haver de patir en carn pròpia el rebuig de la família d’Ontinyent. De l’altra, com hem dit abans, no en sabia res. Amb prou feines tenia temps per arribar al proper poble que anunciava festa major.

I així va succeir la vida fins que la mort la va sobtar en aquella casa que la família tenia al carrer del Trinquet de Maians nº 3. Un fet que va obligar el marit, Vicent Pastor, a fer-se càrrec del negoci. No debades s’havia demostrat que era la millor de les opcions que tenia al seu abast per posar un plat damunt la taula. Així que va agafar el carro i va començar a fer allò que la seua muller havia dut a terme durant tant de temps. Però Vicent, ja ho hem dit, tenia una coixera que li impedia suportar les jornades maratonianes que la dona havia engegat. Així que es va dedicar a vendre a Ontinyent i, també, a alguns pobles del voltant. Però fugint de les exigències que el seu físic malmés no li permetien d’acomplir. Fora com fora, és més que probable que molts dels nostres lectors encara el guarden a la memòria en forma d’imatge. No debades, ha estat durant molt de temps una de les estampes més singulars que han caracteritzat la fisonomia humana del Carrer Major, on acostumava a passejar el carro per atendre els clients.

La tercera generació dels Cacahueros és la formada pel matrimoni José Maria Pastor Calvet i Carmen Calabuig Cucart. José Maria Pastor era el fill de Maria i Vicent i, en casar-se, es trobava treballant a la fàbrica de Mompó. Una de tantes que van créixer com bolets en aquell Ontinyent de mitjans de segle que s’afanyava per esdevenir industrial. El problema, però, fou que el jornal que rebia no era suficient per a donar a menjar als 6 xiquets que el matrimoni havia engendrat. Així, cansat de passar temps d’estretors, Carmen Calabuig va decidir dedicar-se al negoci dels Cacahueros. I ho va fer seguint els consells de la seua sogra: “Tu ven globets i menjaràs”. D’ençà d’aquell moment que Carmen va passar a ser coneguda, també, amb el sobrenom de la “Cacahuera”. Un fet curiós si atenem que, el fet més habitual, és que aquests malnoms passen de pares a fills.

El primer pas que Carmen va fer en el negoci no va manifestar-se darrere d’un carro. A diferència de la seua sogra, va amanir-se una cistella i la va reblir de cacaus, regalíssia i totes aquelles coses que ja eren comuns entre els Cacahueros. Tampoc no va acudir a treballar als pobles del voltant. La dona va dedicar-se a proveir els clients locals que la trobaven a cada festa que el poble celebrava. De fet, pot resultar de comú record per als nostres lectors la imatge de Carmen i el seu marit passejant-se, cistella en mà, pels mateixos carrers per on corria el bou durant les festes de la Puríssima. Fugint de l’animal cada vegada que passava i resguardant-se sempre al mateix portó, situat poc més amunt de l’Almàssera que hi ha a la plaça de Baix. Com també deu resultar familiar aquella altra estampa que la situa al Carrer Major. Acostumava la dona, com havia fet son pare abans que ella, a passejar aquella artèria principal carregada amb la cistella. I ho feia, a més, acompanyada pels seus xiquets. Tot un estol d’ajudants que li feien companyia per tal de no quedar-se soles a casa. No cal dir que d’ajuda en rebia poca. Preocupats com estaven a trobar quelcom que els acomboiara, no acostumaven aquells xiquets i xiquetes a preocupar-se per les necessitats que sa mare poguera tindre.

Però Carmen també fou filla del seu temps. I, talment com li va ocórrer a la seua sogra, va haver de patir el desterrament per part del seu entorn més immediat. Els motius ja els coneixem, els hem exposats abans al parlar de Maria. Allò que diferència ambdues històries és que, amb el temps, Carmen va recuperar la relació i l’estima d’aquells membres de la família que prèviament l’havien postergada.

I va arribar un dia en què la història del matrimoni va fer un tomb. Resulta que la fàbrica de Mompó, aquella on treballava José Maria Pastor, va tancar. L’home es va quedar sense feina. Davant d’aquella situació van decidir que els dos es dedicarien al negoci propi dels Cacahueros. Però perquè això fóra possible havien d’anar més enllà d’aquella cistella que tant els havia ajudat. Fou aleshores que van optar per construir un carro com el que hi havia arrossegat per tota la Vall Maria Calvet. Un altre embalum de fusta que va resultar més lleuger que l’anterior. Al cap i a la fi no n’hi havia necessitat de travessar pobles ni dormir dins d’ell. Només li demanaven que fóra capaç d’arrossegar-se pels carrers d’Ontinyent i guardar dins d’ell tot allò que els clients anaven a buscar. Bé, tot allò i alguna cosa més. Perquè prompte van materialitzar una idea que els anava a reportar popularitat i beneficis a parts iguals. Es tractava d’un joc que anomenaren “La rodeta”. Una mena de joc d’atzar que funcionava a través d’una ruleta que girava empesa per la força del client qui, després de pagar, es guanyava el dret de provar sort. Una vegada cessava el moviment la mateixa ruleta indicava el premi per al guanyador. Un joc que despertava l’interés dels vianants per la seua simplicitat i, sobretot, per la incertesa de saber què s’anava a guanyar.

L’èxit d’aquell enginy els va reportar els beneficis necessaris per a adquirir una parada. El negoci prosperava i amb ell la infraestructura que el sostenia. Fins que un altre atzar va canviar el tomb del negoci. Diuen que una vesprada, a boqueta de nit, José Maria Pastor es trobava treballant darrere la parada quan va passar ben a prop la seua dona. Carmen va fer mans i mànigues per cridar la seua atenció, però no va servir de res. “Què no has vist a la teua dona?”, li va preguntar un amic que hi havia a la vora. “Quina dona?”. Fruit d’aquella resposta es van adonar que José Maria necessitava ulleres. I no és aquesta una anècdota sense importància. Una vegada amb les ulleres damunt del nas es va vorer amb cor de traure’s el carnet necessari per a conduir. De primeres fou una moto i, amb el temps, arribà la furgoneta. Ara sí que podien tornar a visitar els pobles de la rodalia sense necessitat de camejar i espentar el carro. I també podien anar més enllà. I, com que pogueren, ho feren. La parada dels Cacahueros va arribar a Múrcia, Alacant, Terol, Saragossa i altres pobles i ciutats que els seus avantpassats no podien ni somiar d’arribar. De fet, abans dels vehicles propis, els Cacahueros d’aquesta generació havien visitat pobles llunyans també, però ho feien amb el tren. De manera que agafaven, en primer lloc, aquell autobús que els duia del poble a l’estació i  que s’anomenava La veloz. I una vegada a l’estació tornaven a carregar l’embalum necessari per a vendre i fer via cap al mercat o festa de torn.

El primer dels vehicles que José Maria va adquirir fou una Lambretta. Una moto que resultarà desconeguda per als nostres lectors més joves, però que fou d’allò més popular en aquell moment. Precisament aquest vehicle fou el col·laborador necessari d’una de les anècdotes que millor explica el moment en què se situa aquesta història. Abans, però, hem de situar-nos en un dels nombrosos desplaçaments que els Cacahueros feien amb la moto per anar a vendre a qualsevol poble veí. Aquella vesprada havien acudit a Bocairent José Maria Pastor i la seua filla Maria Modesta. Imagineu-vos l’estampa del viatge. José Maria conduint la moto. El vehicle carregat amb la parada, els queviures dins les caixes i Maria Modesta, a males penes una xiqueta de huit o nou anys, seguda a la part més alta i agafant-se amb totes les forces als cordills de les caixes per tal de no caure. Amb tanta mala sort que, a mitjan camí, comença a ploure. Era ben entrada la nit quan els dos Cacahueros, a l’alçada del port de Bocairent, es creuaren amb una parella de la Guàrdia Civil.

• Això que hi havia dalt de la moto era una xiqueta? – Pregunta un dels agents carregat d’incredulitat.
• No crec. Deu ser algun animal.
• Tu pega la volta i anem a vorer què passa.

La mateixa Maria Modesta és incapaç d’explicar-nos les excuses que son pare va relatar als agents després d’haver-los fet parar.

• Al final ens van deixar anar sense denunciar-nos. Però li van fer la raó a mon pare perquè una barbaritat com aquella no es tornara a repetir. Segurament aquell parell de Guàrdies Civils no s’acaben de creure del tot allò que els estava passant.

El següent pas que José Maria Pastor i Carmen Calabuig van donar dins el negoci fou el d’obrir una botiga al carrer Maians. Allà mateix, al número 73, van llogar un edifici que els va servir per a viure i treballar alhora. A la planta baixa hi havia la botiga “La Onteniense” al rètol de la qual resava “Baratijas la Onteniense, helados y frutos secos”. Tota una declaració d’intencions. No debades, en aquell mateix local s’hi podien adquirir gelats, llaminadures, fruits secs, roses, mistela, entrepans, xocolate i tot allò que demanara el públic que s’hi apropara. Fora qui fora. Perquè de gent il·lustre i coneguda també se’n conten entre la nòmina dels clients de la botiga. Així va succeir-se, per exemple, amb el cantant Miguel Rios. Resulta que l’home havia vingut a Ontinyent per a amenitzar amb un concert una d’aquelles nits caloroses de la setmana gran de Festes de Moros i Cristians. Una vegada acabat l’espectacle i acomplerts tots els tràmits pertinents, Miguel Rios va encaminar-se carrer Major endins per buscar l’Hotel on s’allotjava. I poc abans d’arribar es va trobar amb les portes de la botiga obertes de bat a bat. Corrien aquelles hores intempestives en què la nit comença la seua retirada. Devien ser les 4 o les 5 del matí. La casualitat va fer que Maria Modesta, llavors una xiqueta que ajudava amb el que podia, va decidir fer un poc de xocolate per a tots aquells membres de la família que havien treballat durant tota la nit. I en el precís moment en què baixava amb el perol en braços entra el cantant:

• Pots posar-me’n un got, per favor?- Li pregunta Miguel Rios.
• Es que l’he fet per a la família, que han treballat tota la nit sense parar.
• També jo i per això em fa mal la gola.

Maria Modesta no només li va vendre el got de xocolate sinó que, a més, va incorporar aquella beguda a la carta de les ja disponibles. Tot un encert si atenem que, l’endemà mateix, ja es trobava entre els productes més demanats.

La botiga va romandre oberta des de les acaballes del seixanta (67-68) fins a primeries de l’any 1.982. Un temps en què la família va compaginar el treball de la tenda amb el de la parada, que no havien deixat de banda.

Vicent Pastor representa en l’actualitat l’última de les generacions dels Cacahueros. La seua història, també, resulta ben curiosa. L’home, fill de José Maria Pastor i Carmen Calabuig, va començar treballant en empreses que quedaven ben lluny de la venda ambulant. Una d’elles, pot ser l’última abans de tornar-se Cacahuero de professió, fou la de dissenyador tèxtil. A ella va dedicar alguns anys de la seua vida fins que va arribar el moment de deixar-ho estar per dedicar-se, com havien fet son pare i el seu avi, a la venda ambulant. I ho feu en un moment en què encara son pare regentava el seu negoci particular. Poques vegades coincidiren les dues parades en una mateixa festa perquè ja s’havien preocupat de buscar rutes no coincidents. Però tot i això alguna vegada els va tocar compartir carrer. I ho feren de bona gana. Fins a tal punt que, una vegada jubilat José Maria, son pare, el mateix Vicent acostumava a cedir-li un tros de la seua parada perquè tornaren a vendre plegats. Cadascú amb la seua part del negoci.  Tal fou, i ha estat sempre, la relació entre els diferents membres d’aquesta família.

Vicent acostuma  a fer rutes diferents en funció del moment de l’any en què es troba. Així, segons es trobe en una estació o altra, muda el contingut de la parada. A l’hivern el seu fort són els fruits secs, els dàtils i les llepolies mentre que a l’estiu es dedica a vendre joguets, llepolies, coets, escuma i els fruits secs que sempre hi són presents. I ho fa de poble en poble, com havien començat a fer  Maria Calvet i Vicent Pastor anys enrere, com seguiren fent José Maria Pastor i Carmen Calabuig. Resseguint mercats i festes allà on siga que s’anuncien.

Però Vicent també ha acomplert amb el designi fatal que arrossega la nissaga. Així, de la mateixa manera que Pedro Calvet va haver de patir l’esfondrament del negoci per culpa de l’aluminosi, així com Maria Calvet va haver de lluitar contra la misèria i perdre la família, també a Vicent li ha eixit la seua particular pedra en la sabata. Aquesta vegada en forma de virus i de pandèmia, la pròpia que arrossega el nom de COVID-19 i que, malauradament, ha deixat a tantes persones al bell mig del camí. L’anunci de la mateixa el va agafar després d’haver invertit el necessari per a proveir-se de cara a les festes de falles que estaven a punt de celebrar-se. I de resultes d’aquell anunci va haver de quedar-se nou mesos sense poder treballar. Lluny de les places plenes de gent i dels carrers curulls de colors i de música. Però talment com feren els seus avantpassats a Vicent no li’n va quedar una altra que reinventar-se. I ho va fer dirigint aquell negoci ancestral cap a les noves tecnologies. Aquelles que li han permés recuperar els seus clients habituals que, com ell i tots nosaltres, també s’han vist impedits de visitar les places i els carrers quan arriben els dies de festa i de mercat. Perquè cal dir que la gent ha respost d’allò més bé. I cada vegada són més els qui es posen en contacte amb Vicent per continuar adquirint allò que ofereix. Amb el mateix comboi de sempre emparat pel saber fer, la proximitat i la confiança que l’últim dels Cacahueros s’ha guanyat per mèrit propi.

EPÍLEG: L’ÚLTIM CACAHUERO.

A tota història li arriba la seua fi. I aquesta dels Cacahueros no serà cap excepció. Perquè amb Vicent la nissaga escriurà el seu punt final. Ja ningú tornarà a ocupar l’interior d’aquella parada que sempre apareix al seu raconet del carrer de Sant Antoni quan arriben els temps de les fogueres; o a la Plaça del Barranquet quan la Puríssima celebra les seues festes. Enrere quedaran els temps difícils i els d’esplendors, les històries d’aquella dona que venia cacaus fugint del bou o les d’aquella altra que jugava a fer malabars damunt les caixes d’una moto que fugia de les tronades. Històries que s’han fet presents a través d’aquestes línies, però que són, només, una part d’entre totes les altres que quedaran soterrades a la memòria dels seus protagonistes. Els que encara estan i els que ja han marxat. Perquè cal dir que són molts els noms d’aquesta nissaga que no han tret el cap entre les línies d’aquest article i que, d’una manera o altra, també hi ha col·laborat en el desenvolupament del negoci. Pense ara en Javier Bonilla i les històries que ens contava de quan era menut i acompanyava el seu avi a vendre a certs pobles de la costa o, inclús, a la Plaça de la Concepció quan arribaven les festes de Moros i Cristians. I de com el Cacahuero el deixava desemparat, però segur del que feia, mentre anava a casa per recollir la berena. Només imaginar aquell xiquet, que encara no havia fet els 10 anys, atenent la parada em duu a pensar en la manera com s’aprén una professió i, sobretot, en el deute que tenim amb els més majors. Aquells que ens han ensenyat a desenvolupar un ofici i, el que és més important encara, a estimar-lo.

Quantes hores haurà passat Amèlia Ripoll al costat del seu marit Vicent darrere de la parada? Quantes festes haurà vist de prop, treballant mentre els altres fan festa? Qui contarà la seua història?

Perquè són moltes les anècdotes que guarda aquesta nissaga a la seua memòria particular. Aquella que es torna present durant la seua quedada setmanal, quan els seus protagonistes les conten al voltant d’una taula que ofrena els productes propis que ha traginat la família durant quatre generacions.