Seleccionar página
CASA CONCA, ZONA DEL PLA

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

CASA CONCA, ZONA DEL PLA

Patrimoni: Material

Casa Conca, zona del Pla.

Hem anat a buscar una casa que guarda una historia interessant i propietat de una de les families més estimades de la zona del Pla, la familia CONCA.
Una casa de gran pau i tranquil·litat, envaïda en part ja per les edificacions de la zona industrial.

En aquesta zona trobem la finca que va ser propietat de D. Enrique Fernández de Mesa, coneguda per Casa Conca, com a conseqüència d’haver romàs en règim d’arrendataris durant quatre generacions la família Conca, sent l’últim arrendador Enrique Conca Vidal, qui va aconseguir amb molt esforç, lliurament i sacrifici la propietat als descendents de l’antic amo.

La seua façana principal es troba orientada al Sud o migdia. L’edifici, té les característiques pròpies de les cases de camp de la Vall d’Albaida. Es compon de baixos per a l’habitatge dels arrendataris i serveis propis agrícoles. El pis principal es reservava per als propietaris. També posseeix una golfa o “terrat”. La terra en la seua major part és de regadiu. En aquestes finques es guarden els costums a la vella usança de viure en pau envoltats per les seues terres i, a l’ombra del seu arbrat, avui una miqueta minvat, encara que algunes velles palmeres ens recorden els nostres avantpassats els moros, un clar exemple de les alqueries a la nostra zona, que ells van fundar.

ORATORI PRIVAT:

Es trobava aquesta dependència a mà esquerra de l’edifici amb accés mitjançant una porta rústica que a les fotos us ensenyem; actualment és una dependència on s’acumulen objectes vells.

Hem localitzat a una altra casa, un preciós llenç de la Immaculada que va presidir l’Altar. Es va salvar de la fúria antireligiosa de la Guerra Civil amagat i enrotllat sota unes teules de la coberta de la finca, fins a l’alliberament en què va ser posat novament en un altre bastidor.
Aquesta finca, i moltes altres d’aquesta zona d’alqueries, disposaven d’un petit ramat d’ovelles, aus de corral, colomar, cria de porcs, per al seu moment realitzar la matança i el corresponent embotit, molt típic en aquesta zona.

Existia el costum, en les estipulacions d’arrendaments rústics, establir clàusules perquè el pagament fos moltes vegades parteix en espècies, com a conills i gallines a més d’obsequiar als amos amb el present de la matança dels porcs.

Disposaven de forn per coure el pa, igualment estaven dotades del seu corresponent l’agar, celler i tot allò que li era necessari per a la seua pròpia autosuficiència. Quan acudien els amos, se’ls preparava la taula amb netes estovalles que adornaven amb bon vi i els millors productes de les seues terres.

Segons l’expedient número 10, de 1931, que obra en l’Arxiu Municipal d’Ontinyent, a partir Des es produeix en el Col·legi de la Concepció la primera circumstància anormal de les moltes que van patir en els anys trenta a causa de la ll República. Van haver d’abandonar-ho tant els religiosos com els alumnes i, per evitar que fos saquejat, de forma precipitada van treure, previ control municipal, els productes peribles i de primera necessitat. Consta en el citat expedient, una llarga llista d’Ontenienses, homes bons, que van participar ajudant en aquesta meritòria labor, entre ells “Enrique Conca Vidal, domiciliat a la Casa Conca de la partida d’Alqueries o el Pla”, ajudat pel seu germà Fra Manuel, de seglar José Rafael, i d’un altre frare llec conegut per Fra José. El referit Conca, va retirar: una caixa, una canastra i cinc fardells de roba del servei de l’església; set calzes i cupons; dos missals; 35 conills, al voltant de 200 quilos d’embotit i mig sac de sucre

En un intent de restablir la normalitat i volta la comunitat de franciscans, el 28 de maig de 1931, el Rector del Col·legi Fra Joaquín Ivars Francès, va dirigir un escrit a l’Alcalde sol·licitant la devolució dels embotits i la roba del servei de l’església, calzes que tenia retinguts Enrique Conca Vidal.

Finalment quan el 13 de juliol de 1936 va ser confiscat definitivament el convent, dos franciscans de la comunitat, el llec fra Manuel Conca germans de l’arrendatari d’aquesta propietat, i un altre anomenat Fra José van buscar protecció, en aquesta finca, davant el temor de veure’s assaltats per aquelles incontrolades torbes anomenades comités revolucionaris.
Va arribar el moment d’aquell passat dolorós, que els comités es van personar a la casa, per registrar i prendre possessió de quant van trobar en ella. Aquí van trobar i van ser detinguts els franciscans amagats i el propi arrendador Sr. Conca Vidal. Va voler la providència que sortiren indemnes d’aquells desgraciats atropellaments on la integritat física de les persones no explicava més que amb el desgavellat capritx dels revolucionaris. Van estar un llarg temps sense poder acostar-se a la finca, fins que se’ls va autoritzar el seu retorn, començant novament les tasques agrícoles, interrompudes durant la seua absència.
Actualment els camps de la finca estan treballanse amb arbres de Caquis.
L’estat del inmoble és ruïnós, part de la teulada ha caigut, i per dins esta deixada pedre.

Fotografies relacionades amb l’entrada

ERMITA DEL PLA 1919

ERMITA DEL PLA 1919

ERMITA DEL PLA 1919

Patrimoni: Material

Ermita del Pla – 1919.

La partida del Pla és una de les zones del nostre terme on millor es pot llegir l’evolució històrica que l’ha modelat. Tradicionalment ha sigut una partida eminentment agrícola. La seua planúria s’ha destinat al conreu de l’horta i del secà i els seus habitadors han treballat de valent per proveir-se de l’enginyeria necessària per a dur a terme aquella tasca. Prova són (o foren) les nombroses séquies que traslladaven l’aigua a cada racó i a cada bancal i de les quals, hui en dia, no en queda gairebé cap.

UBICACIÓ: EL PLA:

Zona de molts cultius, de finques i masos esparsos, de séquies i bancals margenats, de camins perduts i sendes per les quals ja no passa ningú, de tradicions i ermites, de festa i treball. Hui, de tot això, només en queda el vestigi que ha sobreviscut a la voràgine industrial que també hi ha caracteritzat el nostre terme en època més recent. I allà on abans creixien les vinyes i l’horta ufanosa hui s’ha alçat un paisatge fet de fàbriques i carreteres, on el soroll dels vehicles han fet callar els cants de batre a què Fran Mollà feia referència en rememorar la seua infantesa en companyia de l’avi Quico, qui els entonava per tal de convidar l’animal a continuar amb la seua tasca per dins de l’era..

EL PUNT DE PARTIDA:

Vicente Conca fou un dels molts veïns de la partida del Pla que va viure a primeries del segle passat. El seu testimoni, corroborat després pel d’altres veïns coetanis, ha permés dibuixar el punt de partida d’aquesta ermita que alguns anomenen del Pla i altres del Cúgol. Segons les seues paraules abans de construir-se l’ermita els veïns de la partida acudien a celebrar missa a les Cases de Bella, concretament a una d’elles que s’anomena “Gran”.
Un Diumenge, tot just acabat l’ofici i quan encara el mossén restava l’interior del recinte, l’oratori es va desplomar. Més enllà dels desperfectes materials l’incident no va causar cap víctima. I per aquesta raó els veïns van mudar de miracle la consideració d’aquell succeït.
Fou aleshores que els Pares Franciscans van proposar als veïns de construir una nova ermita que s’acompanyaria d’una escola i la consegüent casa per al mestre, com era de costum a les escoles rurals.
Per tal d’acomplir l’afer tres veïns de la partida, sol·lícits amb la idea i amb capacitat per dur-la a terme, oferiren el seu terreny per a la construcció de l’edifici. I per tal de no entrar en disputes estèrils es va acordar que es triaria a sort l’emplaçament. Finalment fou donya Pepita Simó qui va acabar cedint el terreny i la construcció s’allargà des de 1.913, any en què és col·locà la primera pedra, fins a l’any 1.921.

ESGLÉSIA:

La primera de les característiques que sorprèn al nouvingut és l’esveltesa de la seua figura. Construïda en estil neogòtic l’entrada al temple es realitza a través d’una porta ogival sobre la qual hi ha una inscripció que indica l’any de la seua inauguració, 1919. Sobre el frontó hi ha una espadanya i un rosetó cec amb una imatge Sant Josep, que és el sant a qui s’ha dedicat el temple.
L’interior presenta una planta única i allargada que es tanca al fons amb un absis semi octogonal. La seua estructura es basteix sobre murs de mamposteria i sobta la carència de contraforts donada la seua alçada. Com a sostre una bòveda de creueria que descansa precisament sobre els murs abans descrits.
L’església queda perfectament il·luminada gràcies als òculs que foraden els murs per deixar passar la llum del sol. En un principi n’hi havia a cada costat de l’edifici però els de la banda dreta (segons s’entra al temple) quedaren tapats en construir-se l’edifici de l’escola i la casa del mestre. Una llum que penetra a l’edifici per ressaltar la decoració que és parca però precisa: Sant Josep presideix l’altar i la Puríssima i la Verge del Rosari flanquegen cadascuna de les parets laterals.

ESCOLA I CASA DEL MESTRE:

Aquest edifici es va construir per a completar l’obra de l’església. Ara que els habitants de la partida disposaven per fí d’una guia i mestratge per al desenvolupament de les ànimes calia aconseguir un aixopluc i un mestre perquè els xiquets pogueren rebre les primeres lliçons. Amb aital finalitat es va construir l’edifici adjacent a l’església que anava a servir ensems d’escola i casa del mestre. I poc després d’haver-se construït els franciscans van aconseguir del ministeri corresponent l’assignació d’una plaça oficial de mestre per a la partida.
Les dependències que el componguen han variat molt amb el pas dels anys. De fet, l’edifici que hui es conserva poc té a vorer amb la disposició que presentava en primera instància. L’única cosa que no ha variat és la doble alçada que el caracteritza. Nosaltres esmentarem breument la descripció que l’edifici presenta hui, puix seria massa llarg i costós descriure’l d’acord amb les diferents fites de la seua evolució.
Hui s’accedeix a ell a través de dues portes coronades cadascuna d’elles per un arc de mig punt. Un xicotet porxe cobreix a la banda dreta (segons s’accedeix des de fora de l’edifici estant) uns serveis emprats pels festers. La planta de l’edifici està partida en dues meitats, tant en alçada com en amplària. A la planta inferior hi ha la cuina en primera instància i al fons, segons s’entra, hi ha l’escala que comunica amb la planta superior. A la banda esquerra hi ha un altra dependència que antany fou escola i hui fa les funcions de menjador-rebedor que fan servir els festers per a les seues reunions durant l’any.
La planta superior presenta una única estança ampla i llarga, ben il·luminada per tres finestres, i que compta amb una porta que la comunica amb una terrassa ampla que domina tot el recinte de l’ermita des de dalt.
Segons conten les cròniques l’escola s’inaugurà l’any 1921 amb el cant d’un Te Deum.

LA FESTA:

La festa del Cúgol arreplega a primers de Juny una bona representació dels veïns de la partida. Així durant un cap de setmana es celebren els diferents actes que la componguen i entre els quals, un dels més destacats, és la representació d’un sainet valencià que cada any duen a terme un grapat de festers. També n’hi ha la Missa major i la posterior xocolatada, la processó, el castell de focs artificials,… i entre acte i acte, les viandes en forma de dinar i sopar que acostumen a celebrar-se a l’aixopluc de les moreres que fiten la replaça de l’ermita. Un dels records més preuats que ens han deixat estes festes és el de la celebració del joc del tanguinet, un joc que comboiava als festers a les hores mortes i que pràcticament s’ha perdut als nostres carrers. Us animem a tots aquells que el desconegueu a què el cerqueu i el rescabaleu per als més menuts, que és arribada l’hora de tornar a recuperar el carrer i els parcs.
La festa també ha perdut alguns dels actes que abans la caracteritzaven. I encara hui es parla de les “vaquetes” que els festers soltaven a la precària plaça de bous que el “xaparro” va construir al bell mig d’una xopada pròxima. Deixant de banda la consideració que aquests actes amb animals puguen suscitar entre els lectors, és de justícia recordar les memorables desfilades amb els festers disfressats de toreros al compàs d’unes notes ben triades per una xicoteta banda de música que amenitzava la vesprada. Altres actes que malauradament s’han perdut són les proves esportives que es celebraven per als més menuts i no tan menuts el Dissabte de matí, o el tradicional partit de futbol que enfrontava als festers majors amb els més; “pares contra fills” que en deien.
Una festa, per cert, que va més enllà dels dies abans descrits. Perquè amb l’excusa els festers s’arrepleguen sovint a compartir algun dinar o sopar a l’antiga casa del mestre o a la replaça si el temps és bo. Sense oblidar el tradicional Sant Antoni que els festers celebren amb una immensa foguera i sopar, missa i benedicció dels animals.
Volem agrair a totes les persones que hi han col·laborat en la consecució d’aquest article: a Fran Mollà i Isidrio Mollà pels records i les vivències compartides en aquella mateixa festa, a Maria Reig per les fotografies i els consells, a Toni Urenya per les fotografies i el temps dedicat a aquest i molts altres articles, a Enrique Mollà per cedir-nos les claus i l’experiència. I sobretot a tots els festers i festeres que hi han mantés aquesta festa gairebé centenària així com la memòria d’una partida que es resisteix a continuar essent.

CENTENARI:

[Entrada editada 2019]

L’ermita de Sant Josep del Pla a fet cent anys i els veïns de la partida van treballar de valent per fer possible diferents actes amb motiu de la commemoració del centenari. 

L’acte més significant i que més il·lusió esdevingué fou la visita de la Puríssima Concepció, patrona d’Ontinyent, a l’ermita del pla.

Aquell dia especial tingué lloc el dissabte 30 de març del 2019. De vesprada van anar els assistents a l’Església de Santa Maria i van traslladar a la Puríssima des de la seua capella fins al Pla, seguint un recorregut on passava per les hortes i cases de camp de la partida del Pla. Un dia molt emotiu i bonic com podreu observar a les fotografies que adjuntem.

LA CASETA I CORRALS DE MORA

LA CASETA I CORRALS DE MORA

LA CASETA I CORRALS DE MORA

Patrimoni: Material

La caseta i corrals de Mora.

Antiga finca situada al cor de l’arenal de Pola. L’arenal és una àrea ubicada a la partida de la Solana, prop del Barranc gran, el mateix que després es transforma en la conca del riu Clariano. Es pot accedir a ella travessant la urbanització d’Hèlios en direcció Ponent.
La casa Mora està envoltada per altres finques emblemàtiques d’Ontinyent, com per exemple, “Eusebi” i la “Cal Fondo”..

LA FINCA:

Hui en dia la casa està totalment enrunada però es conserven, més mal que bé, els estables. La seua amplària demostra que les cavalleries, nombroses antany, eren un element necessari per al conreu de tantes fanecades de terra que la finca posseïa a ple rendiment.
Un dels elements més importants de la Finca de Mora és el corral annex a la casa. Una construcció àmplia que demostra, també, la importància que els animals van tindre en el desenvolupament econòmic d’aquesta. Al seu interior trobaren recer un dels ramats més importants (per la seua quantitat) del nostre terme.
A tocar de la finca hi ha un dels bancals més grans que es conserven al nostre terme, hui sembrat d’avena. Al bell mig del mateix hi ha un grapat de Carrasques ben fornides que abans s’empraven com a parany per a la caça del tord. A banda d’aquest bancal la finca comptava amb altres terres que s’utilitzaven per al conreu de la vinya, oliveres i el blat. És a dir, allò que popularment s’anomena la Tríada Mediterrània.
A la finca s’hi poden trobar, encara hui, el pou i el forn, dos elements imprescindibles per al desenvolupament de la vida al medi rural. La qual cosa demostra el nivell d’autarquia a què arribaven estes finques, que vivien la major part del temps d’esquena al poble.

CURIOSITATS:

Situada a pocs metres de la casa hi ha l’anomenada “Punta del cuerno“. Molt popular entre els trescadors, caçadors i altres curiosos de la nostra ruralia, és el lloc de confluència entre el Barranc de la Lloma Rasa i el de Morera. Una llengua de terra de forma singular que dóna pas al Barranc gran, que més avall sostindrà el curs del riu Clariano.
Abans d’arribar a la finca, a certa distància, hi ha la font de Pola amb qui comparteix nom. Hui en dia la font ha desaparegut a ulls del caminant per haver estat soterrada sota un mantell d’esbarzers. La seua aigua s’esgola cap avall buscant un camí que només li marca les particularitats del terreny, ja que l’home, des de fa molt de temps, ha perdut la necessitat d’aprofitar-la.

 

Fotografies relacionades amb l’entrada

MOLÍ DESCALS 1415

MOLÍ DESCALS 1415

MOLÍ DESCALS 1415

Patrimoni: Material

Molí Descals 1415.

El Molí Descals que hui vos presentem està ubicat al bell mig del nucli urbà, concretament baix del pont Nou o de Paduana, que és com es coneix popularment entre la gent d’Ontinyent per haver quedat a tocar de l’antiga fàbrica homònima.

EL NOM I LA DATA:

D’ençà que apareix documentat per primera vegada l’any 1415 amb el nom de Molí d’Enmig i sota la propietat de Johan Urgellés, esta construcció ha aparegut reiterades vegades a les fonts historiogràfiques locals sota noms i propietaris diferents. Domingo Doménech apareix als documents com a propietari el 1460, Antonhi Montanya el 1485 (L’any 1625 canvià el nom de Molí d’Enmig pel de molí Montanya), Luis Arbuixech el 1625, Anna Cubells el 1673 i així segueixen abocant noms les cròniques fins ben entrat el segle XX, concretament l’any 1928, quan fou arrendat a la família Descals. Els mateixos que van comprar-lo l’any 1946 i que han ostentat la seua propietat fins al dia de hui. I ben responsablement que ho han fet perquè el molí Descals, que va cessar la seua activitat el 1976, encara podría hui tornar-se a engegar, tal és l’estat de conservació amb que l’han mantés els seus actuals propietaris. Això si, de dur-se a terme aquella quimèrica tasca, s’hauria d’utilitzar l’energia elèctrica enlloc de la hidràulica, entre altres coses per la desaparició de la sèquia que proveïa d’aigua el molí.

LA RUTA DE L’AIGUA:

L’aigua que feia funcionar el molí Descals venia de l’Almaig i al seu pas s’emprava, també, per posar en funcionament els desapareguts molí de Sant Jaume, Molí de l’Almirante (situat a les porxades que donen accés a la plaça de Baix) i molí de Miguel Ferrero (situat a l’esquerra del començament del Pont Vell). En aquest punt l’aigua s’ajuntava amb la que venía de la Barcacana la qual quedava recollida a través de la sèquia de Bodí i s’enfilava fins al molí Descals. Per cert, encara es ben visible la part última de l’esmentada sèquia, molt ampla en el seu tram final degut a la copiosa aigua que un molí com aquest requeria per tal de funcionar.
I Com que els molins no es quedaven ni un sol glop d’aigua sinó que la deixaven passar una vegada s’aprofitava la seua empenta, aquesta continuava el seu curs devers el molí Capellano (situat davall la Glorieta), el molí Tintorer, molí de Santonja, molí de Guerola i molí d’Agrillent, per anar a raure al destí final, les hortes d’Aielo, que se l’empassaven goludes per no anar a cap lloc més.

LES PARTS:

Faríem bé d’ explicar les parts, les peces i el mecanisme de què es composa el Molí Descals però la manca d’espai ens impedeix dur-ho a terme com s’escauria. És per això que convidem a tothom qui estiga interessat a consultar dues publicacions que contenen informació detellada al respecte:
El molí d’aigua de Descals. Joan Torró Soriano. Revista Almaig 1990. Pàg 8 – 15.
Molins d’aigua a la Vall d’Albaida. Fernando Sendra Banyuls. Ed. Caixa d’Estalvis d’Ontinyent 1998.
Siga com siga indicar que el molí ocupa la part exterior de la casa on s’ubiquen la sèquia Bodí abans esmentada, el cup en rampa i la bassa d’acumulació i regulació d’aigua. Dins l’edifici, a la part inferior, és on hi ha la part més interessant i cridanera que podeu contemplar a les fotografies que s’adjunten. A la part superior s’estén la resta del molí i la casa dels fariners, que tot s’ha de dir, ha suportat el pas del temps d’una manera més precària del que ho ha fet el mateix molí.

UN APUNT HISTÒRIC:

D’ençà de la conquesta de la Vila per les tropes del rei en Jaume I, l’any 1245, Ontinyent va esdevenir Vila Reial. Era, per tant, una vila de titularitat reial (no pertanyia a Comptes, Baró, o a l’església, posem per cas). A cadascuna d’estes viles hi havia certs monopolis com els forns, les almàsseres, carnisseries, fondes i sobretot els molins, que constituien les anomenades regalíes i que s’acostumaven a llogar mitjançant un contracte. Com ocòrre amb qualsevol monopoli aquests també esdevingueren unes fonts d’ingressos excepcionals i alhora exercien un control sobre la terra, tants pel que fa a la producció com al rendiment.
Per cert, el recompte que he fet abans de tants molins en un espai certament reduït (no era l’únic del terme) dóna una idea de la importància que va tindre antany aquesta activitat econòmica. De fet s’han arribat a comptar fins a vint-i-un molins diferents situats a tot el terme, dels quals només n’han sobreviscut un grapat mal comptats i pitjor conservats. Gairebé tots, amb l’excepció d’aquest que dóna sentit a l’artícle, estan enrunats.

CONCLUSIÓ:

Més enllà del runam en què s’han convertit molts molins de la nostra comarca, més encara dels que es troben desapareguts, els molins que resten d’empeus representen el mapa a través del qual podem llegir el nostre passat. Perquè aproximant-nos a ells podem descobrir l’economía que a l’época preindustrial i industrial (molts d’ells es van reconvertir en molins drapers o paperers a mesura que evolucionava l’activitat econòmica local) dominava el nostre poble, les relacions socials que s’establien entre els seus habitants, el significat polític de la Vila d’Ontinyent (com a Vila Reial) o el vocabulari que s’ha perdut perquè hui en dia ha quedat obsolet (qui sap que és i per a què serveix la naïlla, el dau, el templador, la cacau i tantes altres paraules quan ens referim a les parts d’un molí?).
Doncs bé, el molí Descals no és cap excepció. És per això que des del grup Ontinyent Rural vos animem a què vos apropeu a la nostra ciutat a través d’aquests vestigis que també, i sobretot, parlen calladament de tots nosaltres des dels racons més amagats de nostra contrada.

Volem agraïr a Jordi Casanova Gisbert per l’amabilitat i la paciència amb què ens va acompanyar durant la nostra estada al molí Descals. Sense ell aquest artícle hauria estat impossible.

Fotografies relacionades amb l’entrada

FINCA DEL NAVARRO

FINCA DEL NAVARRO

FINCA DEL NAVARRO

Patrimoni: Material

Finca del Navarro.

Malgrat ser un dels paisatges de bellesa més singular de la nostra ruralia l’entorn de la Finca del Navarro, a la partida de la Solana, és majoritàriament desconegut.

L’ENTORN:

Malgrat ser un dels paisatges de bellesa més singular de la nostra ruralia l’entorn de la Finca del Navarro, a la partida de la Solana, és majoritàriament desconegut. Al fons de la finca s’alcen els imponents cabeços del Navarro i Tiriran (647 mts) que senyoregen el barranc de Gosgorròbio. Un barranc tancat i abrupte per moments que serva com un xicotet tresor una font que encara raja, quan les inclemències del temps no la destorben, un aigua preuadíssima entre els vianants que s’aproximen. Tant és així que l’any 1853 s’ordenà construir uns abeuradors “per tractar-se d’una aigua tan bona”, segons informa Antonio Llora Tortosa en el seu llibre “Ontinyent y su historia”.
A les envistes d’aquest entorn hi ha esparses diverses finques que es fiten les unes amb les altres. Hi ha la finca del Navarro que hui ens ocupa i a tir de pedra la de Tiriran, a l’altra banda del barranc i que queda connectada a la primera per un pont de pedra antiquíssim que les aproxima. Devers el Nord, per la banda de la Serra Grossa, hi ha la Casa del Port; al nord-est l’Alianda i cap a l’est trobem la can Fernando. Devers el Sud-est hi ha les finques de la Campaneta, Casa Otos i Can Tomás. Al sud Missalgar i l’Esperança. I totes elles ben a prop, només separades per un grapat de bancals treballats amb els característics conreus de secà que han definit històricament el nostre entorn rural.
Prop de la finca, dins dels límits que la delimiten i al capdamunt d’un turó d’aproximadament 300 mts d’alçada, encara n’hi ha les restes d’un poblat de l’edat de bronce. D’acord amb la informació que l’arqueòloga Rosa Enguix Alemany va publicar en el seu moment, les troballes daten del 1.600 a.C. Les primeres excavacions del mateix foren dutes a terme per José Belda, germà d’un antic propietari de la finca. I allà pels volts de l’any 1934 els materials que es van descobrir foren traslladats al museu Arqueològic d’Alacant.

LA FINCA:

L’edifici presenta una unitat arquitectònica construïda principalment amb maçoneria, tret d’alguns afegits o reconstruccions posteriors que trenquen la línia principal. Una construcció de dues plantes amb pati interior, imponent en grandària i que ressegueix, tot ell, una disposició en la qual son fàcilment identificables les diferents parts que el composen: hi ha la zona de la vivenda, l’oratori, el pati i les estances dedicades a l’emmagatzematge dels productes agraris o bé el dels estris corresponents per al treball.
Malauradament l’estat de conservació de la finca és molt dolent. El pas del temps fa molt que va deixar la seua petja i d’ençà de llavors que l’ha anat ensorrant poc a poquet. De fet, des de fora estant, es pot observar com part del sostre se n’ha vingut avall i com alguns murs comencen a perdre part dels seus components.

L’ORATORI:

La vida autàrquica que definia el temps d’esplendor d’esta i altres finques de la nostra ruralia feia que els seus habitadors s’apressaren a proveir-se de tot el necessari per a viure: des de les necessitats més materials com el menjar o les eines fins al recer d’ànimes que suposava un oratori com el que tenia la Finca del Navarro o la propera finca del Port, per posar només dos exemples ben arrimats.
Allò primer que cal indicar és que no hem pogut accedir a l’interior del sacre edifici ni documentar-lo com s’escauria. D’ell només sabem el que hem trobat al llibre Oratorios y ermitas de Ontinyent de J. Rafael Galbis, on s’indica que a l’oratori es venerava a Sant Isidre Llaurador. Allò que si podem vorer, i que també indica el llibre, és que la façana presenta una espadanya sense campana al seu capdamunt i que, resseguint l’austeritat pròpia de tot l’edifici, només la completen una porta i un òcul que la corona i que, segurament, plena de llum la nau interior.

EL PONT:

Un dels elements més característics de l’entorn és el pont abans esmentat que comunica les dues finques properes del Navarro i Tiriran. És un pont gairebé perdut per bé que hui ningú no el gasta; és per això que ben pocs saben de la seua existència i menys encara l’han vist o visitat.
L’accés és complicat perquè la via natural per a situar-se baix del mateix (que és des d’on s’aprecia la seua bellesa) és des de la finca de Tiriran, hui de propietat privada i que li barra el pas. Des de la finca del Navarro només s’accedeix a la part superior i tot i que la vista és abellidora ens perdem la gesta arquitectònica, que és el més interessant.
És un pont de maçoneria, construït amb pedra lligada amb morter. Només posseeix un pilar (que no és tal) perquè l’altre peu es recolza sobre un sortint natural de la roca.
La vista de l’intradós, amb el seu arc característic de mig punt, és d’una bellesa esfereïdora, per la seua simplicitat que defuig qualsevol element arquitectònic estètic per resseguir la funcionalitat més absoluta. No busqueu impostes ni cap altre element superflu perquè no el trobareu. La qual cosa no el desmillora ni li trau un deix de la senzilla bellesa que característica el nostre patrimoni rural.

Fotografies relacionades amb l’entrada